* * *
La crisi econòmica ha afectat a molta gent de formes molt distintes. Afortunadament, a casa nostra no ho estem patint més que "indirectament" (bé: si ho pense un poc, la baixada de sou als funcionaris ha estat bastant "directa"...). Així que el temps que no dediquem a la preocupació domèstica l'invertim parlant de les "generalitats" de la crisi - si ho preferiu: fent macroeconomia de café. Personalment, la situació actual i les seues possibles respostes (ciutadanes, polítiques, econòmiques) m'han inspirat inquietuds molt personals, relativament poc sistemàtiques o ideolologitzades, si ho voleu, que provaré d'esbossar a continuació.
Primer, faré una curiosa confessió professional: tot i haver-me dedicat durant anys a fer d'"analista", és a dir, a guanyar-me el jornal gràcies a una certa habilitat per a recollir, depurar i interpretar informació de tipus estadístic o comercial, la meua incultura econòmica ha sigut, durant tot eixe temps, absoluta i vergonyant. Els meus intents, des de l'època universitària, de (auto)formar-me en els principis de la teoria econòmica (res de l'altre món: les corbes d'oferta/demanda/preus, la interrelació entre variables macroeconòmiques, etc.) han estat sempre intermitents i infructuosos. Potser des de fa un parell d'anys he aconseguit entendre alguna cosa millor, gràcies sobretot a algun audiollibre divulgatiu, però més enllà dels meus progressos personals la qüestió és: si algú com jo, en condicions òptimes per a entendre com funcionen els engranatges econòmics, no acaba de tenir-los clars, què podem esperar que entenga l'home del carrer?
Aquests dubtes, en última instància, ataquen a la difícil relació entre democràcia i política econòmica: a l'hora de debatre sobre el matrimoni homosexual o l'autodeterminació dels pobles tothom sap dir la seua, però del que més ens preocupa ara, que és la butxaca... Ara mateix, les decisions sobre política econòmica més importants es prenen en el si de la menys democràtica (des del punt de vista "procedimental", com a mínim) de les institucions de què formem part: la Unió Europea. L'instint encara em demana revoltar-me contra això, però no sabria què dir-vos. He llegit que durant les últimes negociacions per a atacar la crisi de la zona Euro, alguns primers ministres "es perdien" discutint les condicions dels rescats, etc. Què puc esperar dels meus veïns, dels meus alumnes (quan siguen adults, clar: d'ací dos anys!), de mi mateix? Un país que ha tolerat, promogut i premiat la irresponsabilitat econòmica domèstica de tants ciutadans no perd el dret a indignar-se (que és un dret barat, al capdavall). Però què puc esperar, en positiu, de les masses? Com a molt, el que passarà d'ací tres setmanes, el 20-N: una vendetta potser merescuda, però no especialment meditada.
Digueu-me simple, però el meu contacte amb les nocions bàsiques de la dismal science han tingut el resultat més previsible: m'han fet un poc més "ortodox" (de quina ortodòxia?), més liberal, més sensible a les ineficiències resultants de no deixar treballar les lleis del mercat. No és que m'haja fet anarcoliberal (que tindria gràcia, sent funcionari com sóc) però com a mínim he aconseguit desacralitzar allò públic, gratuït, subvencionat, que té sentit per a certa classe restringida de serveis però no per a altres. He fonamentat de nou les sospites sobre la figura i el paper del "funcionari públic" que ja tenia abans d'aconseguir ser-ho jo mateix (i que no havia abandonat del tot): la relació entre la qualitat d'un servei públic i la condició blindada dels qui treballen oferint-lo està lluny de ser tan evident com agrada proclamar, per exemple, als sindicats. (Una espècie de vergonya corporativa m'impedix posar exemples de funcionaris ja no improductius, sinó directament fraudulents). El resultat d'aquestes cabòries no deixa de ser paradoxal, incoherent des del punt de vista "ideològic": per exemple, mantinc una posició moderadament favorable respecte del copagament sanitari, però alhora, dispose de millors arguments que mai per a deslegitimar la suposada "improductivitat" de l'ensenyament públic.
En la resta de coses de què discutiem quan l'economia anava bé, continue sent, per fer-ho fàcil, un home d'esquerres (se'n recordeu, de tot allò? Españñña, ETA, els bous, els homosexuals, l'avortament, els immigrants...) Però em separa del 15-M i de l'esquerra convencional (incloc els socialistes, sí) la sospita que és el moment de fer una "retirada tàctica", d'eixir del pas fent certs sacrificis en termes de benestar, patint allò just i necessari, com es diu en missa. Aquesta combinació, no sé si temporal, d'idees socials progressistes i postures econòmiques mig "de dretes" pot resultar inaudita, però crec que eixa perplexitat no és sinó efecte d'un sistema polític pobre, immadur, atàvic com el nostre. "Liberal" és un dels adjectius més maltractats pel nostre discurs ideològic, com si haver inventat la paraula fa dos segles ens donara dret a distorsionar-la o ignorar-ne les possibilitats. Fins al punt de no atrevir-me a aplicar-me'l, ni tan sols amb la classe de cautela de què he fet abús al llarg d'aquesta anotació.
* * *
Ara que recorde quant em costa vomitar aquests rotllos, entenc que ho deixara fa uns mesos...
7 comentaris:
"Sé cortés sobre manera;
sé liberal y partido,
que el sombrero y el dinero
son los que hacen los amigos;"
El alcalde de Zalamea. Calderón.
Com que dos segles? En castellà, si més no, liberal és una paraula ben antiga que ve a significar "generós"; un significat ben positiu. El que passa és que les paraules es desgasten molt i el record del primer "experiment" neoliberal (el Xile de Pinochet) pesa molt... No sé què més dir-te perquè, en general no-puc-no-estar-d'acord (veges quina manera d'expressar-lo!) en gran part d'allò què dius... sobre tot perquè jo també em faig la mateixa pregunta: què puc (podem) esperar de les masses, o com vaig escriure l'altre dia al meu facebook: "no sé si el proletariat mereix el socialisme". Em calle, que al final m'eixirà també una veneta liberal i sempre m'he considerat com a quasi "ontològiacament" antiliberal... Estic una mica confús.
Però gràcies per dir algunes coses que a mí em costa de dir.
Puc imaginar que la paraula ja existia, en el sentit concret que apuntes. Però crec que "liberal", tal i com s'usa en anglés, francés, etc. amb el seu actual significat "polític", és una paraula que té origen en la Guerra de la Independència (més concretament, en les Corts de Cadis). Tot i que ja sé que Internet no és la paraula del Senyor, he trobat confirmació en dos llocs web que vos enllace.
http://www.analitica.com/vas/1999.11.2/articulos/08.htm
http://ciudadanosenlared.blogspot.com/2010/10/el-origen-politico-del-termino-liberal.html
Eixes "coses" que dius que et costen de dir, em costen a mi també. Primer perquè "conceptualment" són complexes. I segon perquè "personalment", no acaben de quadrar amb una "trajectòria personal" (potser no tan militant com ho ha estat la teua) generalment marcada per l'oposició a la impersonal tirania dels mercats i el capital. No em sent còmode cedint a certes postures.
En realitat, aquesta anotació tenia prevista una "segona part" (que he fet bé de no escriure, de moment, per a no complicar-ho més) que explorava la dimensió o conseqüència "moral", si vols, d'aquesta meua provisional aposta "liberalitzadora". Per exemple: no se m'ocorren, ara per ara, mesures per a acabar amb l'atur que no impliquen, d'una o altra forma, castigar encara més la gent que, tot i les mesures, no aconseguisquen trobar feina. Quan parlem d'ajudes i subsidis, per exemple, no hi ha cap forma "política", general, de separar els casos de frau dels casos de clara necessitat (de vegades, la vida que és molt puta, fa el frau necessari) - i en conseqüència, acabar amb el frau s'endurà per davant una bona quantitat d'innocents, de necessitats. Em pregunte: puc identificar encara tota aquesta massa de gent (marginats i aprofitats, capaços i ineptes, joves i vells), sota el paraigües clàssic de "treballadors", que sostenen l'estat de benestar d'un país, que tenen drets irrenunciables, etc.? I no sé si sóc capaç. Significa això que no em compadisc d'ells, que llur sofriment no és meu també, i que no desitge minimitzar-lo? De cap manera. Allà on em fallen els febles fonaments d'un cert "socialisme" només em queda un sentiment moral també borrós, cristià en la seua arrel última (vestir a qui està nuet, donar de menjar a qui te fam, etc.) però també perillós - perquè depèn massa de certes conviccions personals com per a esperar que s'estenga a tota una societat atomitzada, egoista, en ocasions bàrbara.
No complicaré més el comentari. Com tu mateix dius i veus: són coses difícils de posar en clar. Ja buscaré l'ocasió, ara que he tornat a la trinxera de la paraula.
Sí, home, sí! Si allò de Calderón era una mostra de pedanteria...
:)
De totes maneres... No sé si estàs familiaritzat amb la Doctrina Social de l'Església però potser haurem de començar a mirar-la des de l'esquerra per tal de donar fonament als "febles fonaments d'un cert "socialisme"" del que (almenys jo) em sent cada vegada més allunyat.
Emili, enhorabona per la teua tornada al món dels blocaires!
Certament, en matèria econòmica, jo, més que tu, sóc un llec.
Pel que fa al funcionariat, efectivament, n'hi ha que deixen molt a desitjar; però t'he de dir que de mals treballadors, n'hi ha també a la privada, per molt paradoxal que semble, atés que els poden fer fora més fàcilment, almenys teòricament.
Amb aquesta crisi, però, em fa l'efecte que els sacrificis els tornen a fer els de sempre. I, també com sempre, alguns rics continuen sent més rics, i els pobres més pobres.
No és demagògia: com més va les diferències entre el món desenvolupat i el tercer (o quart o cinqué) mon, són cada vegada més grans. Hi ha una teoria sobre la qual potser ens caldria reflexionar a hores d'ara, la del decreixement econòmic, tesi de Nicholas Georgescu-Roegen. Segons aquesta teoria, més tard o més d'hora el món haurà de repensar-se el sistema d'explotació dels recursos, almenys per no exhaurir-los. No sé, però, ben bé, en què es basa la seua sostenibilitat econòmica...
Quant als socialistes, crec que fa temps que han deixat de ser esquerres, almenys des del punt de vista econòmic.
Tot plegat són dilacions -les meues- des de la perplexitat de qui no entén massa d'economia, ja ho he dit.
Ben trobat, Juli.
Bé podria ser que els socialistes hagueren deixat de ser d'esquerres en el sentit econòmic. En eixe cas, més que retreure'ls-ho, perquè jo mateix estic experimentant aquesta classe de "semiconversió", de vegades em pregunte perquè ho són tant "de boqueta", perquè no han abandonat una retòrica que ja no es correspon amb els seus fets i no la substitueixen per un esforç més didàctic i realista de com va el món i què es pot fer. Aquesta escenografia megaesquerrosa xoca especialment quan sents els socialistes més joves, que parlen com si foren veritables antisistema: és com dur corbata sobre una camiseta del Che Guevara. No patim: si alguna cosa no tardaran en tindre els socialistes serà temps per a pensar i redefinir-se: espere que l'aprofiten.
La del "decreixement" és una tesi en principi interessant, de la qual tinc pendent fer-ne un estudi més detingut, però a la qual no és difícil trobar-li una dificultat inicial terrible, una paradoxa difícil de superar: és més fàcil convèncer de la necessitat de "decrèixer" a la classe de persones que, per la seua situació econòmica personal, menys necessiten practicar eixe credo. La gent amb menys formació, recursos, perspectiva, aquells a què no tardarem en tornar a anomenar "proletariat" tal com va el món, és més materialista, més vulnerable als encisos del consum, del "creixement". Com a "revolució cultural", en els nostres hàbits, el decreixement serà més fàcil d'assumir per la gent amb uns mínims de consciència ecològica i política. Els més castigats, els més desfavorits, com a molt practicaran un decreixement "forçós", sense cap teoria que ajude a racionalitzar-lo, a donar-li una dignitat i una dimensió simbòlica. (Deixem per a un altre dia una qüestió en què Jesús Pàrraga estarà d'acord, probablement: la més duradora i la més efectiva, en certa manera, de les formes de dignificar la pobresa l'hem llençat al fem tan aviat com hem aconseguit prosperar - el cristianisme).
Però ja comence a desbarrar: miraré això del decreixement i ja farem una entrada o una xarrada de sobretaula.
Emili:
Me alegra muchísimo ver que estás de vuelta.
Las horas por este lado del Atlántico y mi miedo de desvariar demasiado me llevan a ser un poco breve en los comentarios:
- Comparto tu desconcierto o curiosidad por el término "liberal" (máxime cuando por las tierras por las que me muevo los liberals son los Obama, Krugman y a la "izquierda" capitalista en general). Personalmente, y extendiendo y cambiando ligeramente el tema, yo cada vez me siento más incómodo con el concepto "neoliberal" que me parece un espantapájaros aglutinador de gigantes-molinos no demasiado bien definidos. Y aquí me quedo dejando la provocación en todo lo alto.
- Lo del decrecimiento es un tema jugosísimo que me alegro que salga en este debate. Creo que, para que tenga algunas posibilidades de aplicarse de manera democrática y y huyendo del eco-fascismo (Georguescu-Rogen and Gorz dixit), debe reflexionarse muy seriamente sobre la propuesta de la Renta Básica . La Renta Básica es, además, una medida altamente interesante para flexibilizar el mercado laboral sin penalizar a los que menos recursos tienen (una inquietud que mencionas en algún comentario posterior a la entrada).
Como de costumbre, he sido más pesado de lo que quería.
Un abrazo grande.
Publica un comentari a l'entrada