Dir no

Al meu país l'esport nacional és "dir no": uns ho fan a la manera de Raimon, altres aplicant la més estúpida (i contraproduent, per sort) de les censures. Així les coses, potser la nostra primera tasca hagués de ser aprendre a dir que no amb delicadesa, intel·ligència i mà esquerra.

A un camarada blogger (de més rang en el partit que jo, tot i que d'una heterodòxia protosiberiana que l'encamina irremeiablement a l'exili) li han denegat la publicació d'un llibre d'assaig, entre altres raons, perquè era "massa subjectiu". Estic segur que han pesat més les "altres raons" (de mercat, principalment) que aquesta pecaminosa subjectivitat en un camp, com el de la reflexió estètica (musical, en aquest cas), on la diversitat d'opinions és proverbial. És com si, en un moment donat, algú hagués cregut que les raons estrictament "materials", de precarietat del sistema editorial, no resultaven prou convincents per a no publicar un llibre i s'hagués vist en l'obligació intel·lectual (!) de buscar un motiu més sòlid, més programàtic: una subjectivitat excessiva, inapropiada.

Al meu país passa sovint que un es veu obligat a dir que no: cal fer-ho honestament, llavors, i considerar que al receptor de la negativa potser no l'ofendrà tant el sentit de la resposta com les raons, els perquès. Cal respectar-li, almenys, el dret a participar dignament de la derrota.

[Deixem per a un altre dia aprofundir en la nostra paradoxa editorial: publicar "assaig" ací és impossible, però de cada dues "novel·les" que guanyen un premi, una té per protagonista un escriptor taciturn, de la mateixa edat aproximada que l'autor de l'obra, a qui no li passa relativament res més enllà del fet de gaudir d'una riquíssima vida intel·lectual, que aboca en diaris, articles, cartes i relats que, per la seua centralitat en la "trama" (?) o per manca d'altres esdeveniments d'interés, són cosits a pedaços a l'interior de la novel·la. Cal haver llegit molt més que jo per a confirmar la hipòtesi, però és com si tota una generació de prosistes magnífics, que un país normal hagués acollit entre les pàgines dels seus periòdics o revistes, hagueren estat condemnats pel "mercat" a escriure males "novel·les". Com si qui ens hagués ensenyat a escriure (a llegir?) als valencians no fos Fuster, sinó Joyce... Espere estar equivocat, i que aquesta percepció només siga la d'un mal lector - o un mal lector de solapes. ]