No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.
Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.
Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.
Invenció (I)
He aprofitat que estic off-line mentre escric estes línies per a confirmar en l’enciclopèdia Larousse (en paper) el matís diferenciador que ja sospitava entre els significats (o les connotacions, almenys) d’inventar i innovar. Inventar és “trobar la forma de fer una cosa nova o desconeguda”, innovar és “introduir novetats”: el primer terme remet a una creació ex novo, el segon a una adaptació o millora de quelcom ja existent. Però els camps semàntics tenen fronteres ben borroses, i per poc que ho pensem, el grau de sofisticació tecnològica del nostre temps fa de la figura de l’inventor solitari poc més que una icona romàntica: una invenció és, des d’aquesta perspectiva, una xicoteta innovació que ens encega pel seu èxit – i ens camufla sota la forma d’un gran salt les passes sigil•loses amb què ha esdevingut possible.
A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.
Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.
Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...
A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.
Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.
Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...
Eine kleine nachtmusik
Amb dues mans faig meu el món: una duu posat el guant de ferro de la lògica – l’altra el caricia amb el tacte vellutat de la metàfora. Quan s’enfronten, el combat és desigual: tinc més de militar que de prestidigitador. En mi, la lògica sempre ha vençut la metàfora – i venç, encara.
Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.
I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.
Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.
I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.
La paraula clara
No se’ns ha de fer estrany que la major part dels blogs en català que ens agrada llegir als aficionats a aquestes coses tinguen per tema recurrent la literatura: els llibres, els autors, els corrents literaris, la vida editorial... Qui més qui menys dels qui mantenen amb dignitat un espai com aquest deriva el seu vici públic de l’escriptura d’un altre vici més privat i més llargament conreat, com és el de llegir. Resulta tan natural, per tant, llegir un blogger en català parlant de les seues inquietuds lectores o crítiques, com sentir parlar de futbol en un bar a segons quines hores – salvant totes les distàncies entre Ronaldinho i Montaigne...
En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).
[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]
En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).
[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]
Revolucions
[Si no he escrit res ací des de fa molts dies, el motiu és ben simple: he escrit ja massa en altres llocs - als espais col·laboratius del meu Màster a la UOC, principalment. No vull omplir aquest blog amb els textos que escric allà - però sí que vull triar-ne algun de tant en tant, i penjar-lo com a mostra del que està ocupant la meua vida intel·lectual d'una forma fructífera, encara que perillosament exclusiva.
El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]
Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.
Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.
Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.
Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.
En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.
El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]
Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.
Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.
Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.
Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.
En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.
Corona de flames
1) Això de cremar fotos del Rei per a protestar del sistema vigent pot semblar-me una estupidesa, però no un delicte. Si hom comencés a tancar la gent a la presó per segons quina classe d’actes, els impostos que hauria de pagar la poca gent que quedaria fora se’ls farien més insuportables que la cadena perpètua.
2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.
3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.
4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.
2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.
3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.
4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.
Esbós per a un mètode
[ Els dos paràgrafs següents, extrets d’una contribució meua a les tasques pròpies del Màster a la UOC, són una espècie de punt de partida metodològic personal. La meua forma híbrida de percebre (o millor encara, d’analitzar) el que puc saber del món és fruit d’una circumstància casual, i d’una necessitat: la de convertir la meua estranya barreja de ciències i lletres en un avantatge, i no en una esquizofrènia. Ben sovint la meua tria d’una espècie de terme mig en moltes qüestions i debats és una postura del tot conservadora i còmoda, quasi irreflexiva – però en aquest cas concret, és el resultat d’haver-ne explorat personalment els extrems. ]
En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.
I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.
En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.
I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.
Maths
Si hi ha alguna matèria adient per a ser impartida en anglés a Secundària (potser més en els cursos de Batxillerat que en la ESO) són les matemàtiques. La dificultat de l’assignatura té poc a veure amb les paraules, el vocabulari, la correcta expressió verbal d’alguns conceptes: per a allò que els és més propi, les matemàtiques disposen ja del seu idioma particular. L’ús de l’anglès pot convertir la més fàcil de les assignatures en quelcom impossible per a un alumne normal: però les matemàtiques només serien un poc més complicades del que ja resulten en la llengua pròpia. Per a que la iniciativa funcionara bastaria que el professor tingués una mínima competència oral en anglés, i que els alumnes pogueren triar voluntàriament rebre l’assignatura en anglés o en valencià o castellà: seria un desgavell privar algú de rebre una adequada formació matemàtica per l’estrany capritx d’impartir-la obligadament en un idioma estranger.
Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).
Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.
Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).
Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.
Freud
Aquesta mateixa setmana, en arribar per a dinar a casa dels meus pares, em vaig trobar damunt la taula de l’entrada el primer exemplar d’un d’aquests col·leccionables de llibres que ixen de tant en tant. Era el primer volum de les obres completes de Sigmund Freud. Ma mare l’havia vist en un quiosc a Gandia, i va pensar: “al meu fill que ha estudiat Humanitats li agradarà aquesta col·lecció”, i va comprar el primer número d’aquesta sèrie sobre psicoanàlisi.
És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.
De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.
Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.
És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.
De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.
Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.
Lliure
És el primer cop que entre a Internet (i concretament a aquest espai blogger) des del meu recentment instal·lat sistema Linux, la versió d'Ubuntu que ens ha enviat la UOC a casa juntament amb una pila d'apunts. Hi ha hagut alguns danys col·laterals (gent que ha fet puré el seu ordinador per instal·lar impulsivament Linux esborrant tot el que tenia a Windows...), però en general la iniciativa de la UOC és bona: m'he marcat com a objectiu usar Linux i programari lliure almenys pel que fa a les meues tasques universitàries.
La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!
Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.
La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!
Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.
Perfil
[ Com que no sé si algun dia el canviaré, i per a que quede constància, penge en aquesta nota el perfil que he improvisat aquesta mateixa vesprada, i que servirà per a "identificar-me" tant ací a Blogger com dins el Campus Virtual de la UOC (fa temps que vaig esborrar el que tenia allà perquè havia quedat completament obsolet, i no en tinc). ]
El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).
Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.
He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.
No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.
El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).
Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.
He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.
No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.
Catequesi
En què consisteix el nostre cristianisme, ara?
Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.
Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?
El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.
Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.
Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?
El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.
Lector dispers
He d’agrair-li a Montaigne que la seua escriptura siga tan desordenada com la meua lectura: això m’ha permès anar assaborint-lo aquest estiu d’una forma més plena del que hom hagués aconseguit, posem per cas, obrint “El Quijote” a l’atzar de tant en tant i llegint-lo durant vint minuts. Eixa meua indisciplina ha restringit la meua lectura directa dels clàssics a unes poques obres de teatre, durant els últims anys.
Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).
Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).
La passivitat
De les poques setmanes que han passat des que ha començat el meu estiu (és a dir, des del dia que em vaig examinar) el més acurat que puc dir és que han estat bastant improductives des del punt de vista personal. De les mil coses que sempre pensem que podrem fer quan arriba l’estiu, n’he fet ben poques – les estrictament relacionades amb l’esplai i el descans més passiu. Estic començant a acumular una espècie de culpa per no haver llegit més, no haver escrit ací o estudiat, no haver fet més esport. I per haver jugat massa a matar marcians amb l’ordinador – sí, sí, tots tenim debilitats...
Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.
[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]
Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.
[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]
Ulysses
Tota tradició literària té fragments ja deslluïts de tant brillar. Com els versos llegits i estudiats a l'escola o a l'institut, que acaben recordant-se no com una herència valuosa, sinó com una espècie de joc infantil - i són per tant més objecte per a la nostàlgia que per a la nostra admiració adulta. Se m'ocorren ara les "Rimas" de Becquer en castellà, i uns quants versos cèlebres en valencià amb què acabe topant en cada boda civil a què em conviden - Estellés en comptes de Sant Pau, l'estranya mutació d'una litúrgia.
Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.
Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.
"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final
[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.
Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.
"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final
[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
Romanticisme
La meua aversió pel romanticisme té escletxes, punts febles en les seues defenses. La majoria estan relacionades amb la música, la més sublim de les arts per als romàntics (judici en què em veig obligat a reconèixer-los l’encert). A principis d'esta setmana Marta i jo vam acudir a una sessió nocturna de música per a piano, en l'església del Monestir de Simat, envoltada de ruïnes valuosíssimes i de camps de tarongers que ben aviat seran també objecte d’interès per a l'arqueologia. Certament, símbol de la identitat valenciana: taronges, música, ganes de lluir a colp de talonari. I ruïnes.
L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...
Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.
El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.
L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...
Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.
El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.
Censura
Cada cop que comprove que el efecte de l’aplicació de la censura és més d’amplificador que no de sordina, acostume a interpretar-ho com a símptoma de què vivim en una societat civilitzada i lliure. Els jutges li han fet a “El Jueves” la millor operació de màrketing de la seua història recent – i dubte que la pròpia monarquia s’haja implicat en un error d’imatge de tal magnitud.
Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.
Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.
Vida universitària
Exactament un any després d’haver-me llicenciat en Humanitats, des d’aquesta setmana torne a ser alumne d’una universitat – precisament de la mateixa que m’ha permès estudiar de forma continuada tots aquests anys, la UOC. Això vol dir que tot just havent deixat enrere (amb un èxit relatiu) una meta aproximadament acadèmica fa una setmana, ja tinc una nova fita futura en què tancar els temaris, les pràctiques i les obligacions del pròxim semestre (pels volts de desembre i gener em tocarà fer els assaigs finals de cada assignatura).
Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.
Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.
Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.
Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.
Aprenentatge significatiu
La metàfora germinal de tota bona pedagogia és la del burro i la safanòria. L’excés insuportable de correcció política que regna en la matèria pot fer que aquesta veritat nuclear se’ns presente ofensiva i degradant. Però si tant ens irrita aquesta comparació, ni tan sols ens aturarem a considerar de quina altra forma es pot fer anar un burro. Eixa és la llavor de tota mala pedagogia: negar-nos a posar-li una safanòria davant al burro perquè no volem enganyar-lo, i veure poc després com finalment algú altre acaba fent-lo anar donant-li pals.
Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.
Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.
Final de trajecte
Fa ja molts mesos, quan vaig començar a repassar i a treure-li la pols a les meues Matemàtiques per a preparar aquestes proves que acabaré demà, vaig pensar que l’esforç que em separava d’unes mínimes garanties d’èxit era immens. “Intentar-ho”, “provar”, etcètera, són una cosa: hom sempre pot confiar en la sort i en no haver perdut certes gràcies personals per a eixir ben parat de situacions inusuals. Però quan l’objectiu esdevé tan simple i rotund com “no fallar”, les variables aleatòries que s’han de controlar passen a ser moltes més. A més, no hi ha lloc per a la brillantor en els plantejaments quan la meta és tan modesta com un simple “aprovat”, sinó només per a una certa ètica del sacrifici, una forma humil i silenciosa d’heroisme, un instint racionalitzat de supervivència. He sentit molta més por que no il·lusió durant tots aquests mesos – i aquesta sensació ha resultat ser una motivació efectiva, però cruel.
No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.
No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)