Veus pròximes

No descobrisc res que no siga obvi si dic que llegir versos és un acte d’una intimitat especial, quasi forçosa. El que jo no havia experimentat fins fa relativament pocs anys (i encara no visc tan sovint com desitjaria) és l’acreixement d’aquesta intimitat que es dóna quan llegeixes un poeta viu, pròxim, una obra concreta i recent, de la qual saps que en són pocs els qui gaudiran de la generositat en paraules de qui l’ha creada.

En efecte, els meus escassos versos llegits fins fa tres o quatre anys eren els dels poetes ja cèlebres i morts, els que potser algun dia vaig tastar en algun llibre de text del meu batxiller de ciències i se’m quedaren gravats com a simples noms fins que em vaig fer amb algun recull de la seua obra. La de lector d’antologies (i poques) no és una condició massa elevada de la ciutadania en la república de les lletres – però almenys és superior a la de l’enorme massa de súbdits de la no-lectura.

Tinc a la meua llista de pendents incorporar als meus hàbits lectors un contacte més freqüent amb l’obra poètica (i de tota classe) dels qui em són contemporanis – molts d’ells són de la meua edat, i cada cop més seran gent més jove. La seua lectura no només no exclou l’admiració que poden despertar-nos els seus versos, sinó que afegeix un punt de secreta companyonia, de la classe de complicitat que els nostres grans morts no poden ja oferir-nos des de llur posteritat cendrosa.

Bona part d’aquest canvi d’actitud (o almenys d’intencions) té a veure amb la meua família de lletres (dels qui he parlat ja en altres ocasions): i és en aquest sentit que me n’alegre doblement del premi que ha rebut Juli, primer per ell mateix, i després perquè esdevé una nova oportunitat de rebre i compartir el que segur que ha estat fruit d’hores i hores d’una tasca callada i emocionant. Mentre esperem que el llibre isca a la llum durant els pròxims mesos, intentaré aprofitar aquestes setmanes de trànsit i desgana per a estendre les meues lectures poètiques a territoris propers però menys immediats. Una d’aquestes excursions (de què ja donaré més detalls en una altra ocasió) m’ha dut a un llibre de versos de joventut d’un dels nostres poetes més admirats. Vos he copiat aquest i no un altre per l’extensió (més adient per a l’espai de què disposem), perquè em sonava el primer vers d’haver-lo sentit en un altre lloc, i evidentment perquè m’ha agradat, com molts altres – però no em jutgeu pel gust poc cultivat, sinó per la intenció.


ALBADA

No he vist res als teus ulls.
Segurament perquè he sabut mirar.
Així, he pogut omplir la teua carn
de deixalles de mites,
de figurades ànsies,
tal com s'ompli de vi la copa buida.
El meu verí he begut. La nit sencera
(de tu només l'insomni
i la sentor del cos).
Ara em rente molt lentament i alegre,
amb un deler de vida renovada
que res no justifica.
Una emoció que ja no recordava
i que el matí esvairà, tot precisant-se.

Enric Sòria (1958-), Varia et memorabilia (1984/1988)

4 comentaris:

Juli Capilla ha dit...

Emili, l'Enric Sòria és un dels meus favorits. Escriu tan bé, amb tanta naturalitat i amb tanta gràcia i enginy, que quan torne a llegir-lo, i ho faig de tant en tant, sempre és un goig.

Si vols llibres de lectura, ja saps que hi ha la nostra biblioteca: pots fer-te'n soci quan vulgues.

De veres, si vols lectures poètiques, vine un dia i te'n deixe unes quantes. Hi ha noms de poetes pròxims, valencians i catalans, que paguen la pena: Isidre Martínez Marzo, Marc Granell, Ponç Pons, etc., en són alguns de molt recomanables.

I a vore quan et criden per fer classes, que ja et mereixes un camvi de vida!!

Emili Morant ha dit...

El que he llegit en vers de Sòria m'ha agradat molt, eixa és la veritat: "L'instant etern" el vaig poder llegir abans de regalar-lo, i em va agradar molt (i com la destinatària del regal era Marta, tornaré més aviat o més tard a llegir-lo...). He llegit també "Compàs d'espera" i aquest de "Varia et memorabilia", i he tingut la sensació d'estar sovint davant una senzillesa enganyosa i mesuradíssima, profunda i serena, sense estridències. En música, d'aquesta naturalitat se'n diu classicisme - però no m'atrevisc a traslladar a un territori que m'és encara verge els pocs conceptes (qui sap si prejudicis) que tinc en un altre.

És un terreny relliscós el dels versos: demana de qui els llegeix una actitud, una estima per la paraula i pel detall que supose que només pot cultivar-se amb un cert hàbit. Demana relectures intenses, i una imaginació sense la qual resulta difícil reconstruir un món, una sensació, una idea. No tinc eixos bons costums, ni he tastat per tant els fruits que se n'obtenen. Com a molt crec reconèixer alguns dels riscs extrems en què pot caure un lector de poesia (i no sabria dir si també algun dels amateurs que la practiquen): deixar-se endur per una falsa sensació de simplicitat (el típic "això ja ho sabria fer jo!") i per una estúpida admiració pel que és només obscur i prou. Evitar aquests extrems és sovint l'única guia que seguisc.

El més curiós és que la relectura pacient i la recepció imaginativa són quelcom més que hàbits en el meu cas: són ja disposicions, quasi deformacions de caràcter. Fa més de deu anys que les aplique a camps diversos: sobretot el de les matemàtiques i el professional, i en part (d'una forma un tant contra natura) a les humanitats. D'ací l'expectativa raonable que tinc de què cada volta m’ho passaria millor si llegira més versos. En tinc ja un parell entre mans, però et prenc la paraula i te n’empraré algun altre.

Carles Mulet Grimalt ha dit...

Acabe de conéixer el teu bloc i m'ha agradat molt, amb el teu permís seguiré visitant-te i t'afegesc als meu enllaços.

Emili Morant ha dit...

Gràcies, Carles: vaig fer ahir mateix una actualització (ampliació) dels meus enllaços que em permetés arribar més fàcilment a altres pàgines que visite, i vos vaig incloure a tu i a uns quants més. Ens llegim!

(He enllaçat la teua pàgina "nova", supose que he fet bé - com des d'allà es pot anar a la "vella", no sembla cap problema)