Veus pròximes

No descobrisc res que no siga obvi si dic que llegir versos és un acte d’una intimitat especial, quasi forçosa. El que jo no havia experimentat fins fa relativament pocs anys (i encara no visc tan sovint com desitjaria) és l’acreixement d’aquesta intimitat que es dóna quan llegeixes un poeta viu, pròxim, una obra concreta i recent, de la qual saps que en són pocs els qui gaudiran de la generositat en paraules de qui l’ha creada.

En efecte, els meus escassos versos llegits fins fa tres o quatre anys eren els dels poetes ja cèlebres i morts, els que potser algun dia vaig tastar en algun llibre de text del meu batxiller de ciències i se’m quedaren gravats com a simples noms fins que em vaig fer amb algun recull de la seua obra. La de lector d’antologies (i poques) no és una condició massa elevada de la ciutadania en la república de les lletres – però almenys és superior a la de l’enorme massa de súbdits de la no-lectura.

Tinc a la meua llista de pendents incorporar als meus hàbits lectors un contacte més freqüent amb l’obra poètica (i de tota classe) dels qui em són contemporanis – molts d’ells són de la meua edat, i cada cop més seran gent més jove. La seua lectura no només no exclou l’admiració que poden despertar-nos els seus versos, sinó que afegeix un punt de secreta companyonia, de la classe de complicitat que els nostres grans morts no poden ja oferir-nos des de llur posteritat cendrosa.

Bona part d’aquest canvi d’actitud (o almenys d’intencions) té a veure amb la meua família de lletres (dels qui he parlat ja en altres ocasions): i és en aquest sentit que me n’alegre doblement del premi que ha rebut Juli, primer per ell mateix, i després perquè esdevé una nova oportunitat de rebre i compartir el que segur que ha estat fruit d’hores i hores d’una tasca callada i emocionant. Mentre esperem que el llibre isca a la llum durant els pròxims mesos, intentaré aprofitar aquestes setmanes de trànsit i desgana per a estendre les meues lectures poètiques a territoris propers però menys immediats. Una d’aquestes excursions (de què ja donaré més detalls en una altra ocasió) m’ha dut a un llibre de versos de joventut d’un dels nostres poetes més admirats. Vos he copiat aquest i no un altre per l’extensió (més adient per a l’espai de què disposem), perquè em sonava el primer vers d’haver-lo sentit en un altre lloc, i evidentment perquè m’ha agradat, com molts altres – però no em jutgeu pel gust poc cultivat, sinó per la intenció.


ALBADA

No he vist res als teus ulls.
Segurament perquè he sabut mirar.
Així, he pogut omplir la teua carn
de deixalles de mites,
de figurades ànsies,
tal com s'ompli de vi la copa buida.
El meu verí he begut. La nit sencera
(de tu només l'insomni
i la sentor del cos).
Ara em rente molt lentament i alegre,
amb un deler de vida renovada
que res no justifica.
Una emoció que ja no recordava
i que el matí esvairà, tot precisant-se.

Enric Sòria (1958-), Varia et memorabilia (1984/1988)