Immensa minoria

Fa unes poques setmanes que dispose de connexió a Internet al pis, i una de les conseqüències més desagradables que ha tingut aquest canvi ha estat multiplicar la profunditat de les meues navegacions per blogs múltiples i diversos. No interpreteu "profunditat" en un sentit humanístic, emocional: només volia significar que, allà on abans, a la feina o a la casa dels pares, podia aventurar-me a seguir un enllaç i llegir una pàgina desconeguda, ara puc clicar a l'enllaç de l'enllaç de l'enllaç fins arribar al desconcert quasi físic que causa saber-se extraviat, insignificant, superflu entre superflus.

L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.

Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).