Immensa minoria

Fa unes poques setmanes que dispose de connexió a Internet al pis, i una de les conseqüències més desagradables que ha tingut aquest canvi ha estat multiplicar la profunditat de les meues navegacions per blogs múltiples i diversos. No interpreteu "profunditat" en un sentit humanístic, emocional: només volia significar que, allà on abans, a la feina o a la casa dels pares, podia aventurar-me a seguir un enllaç i llegir una pàgina desconeguda, ara puc clicar a l'enllaç de l'enllaç de l'enllaç fins arribar al desconcert quasi físic que causa saber-se extraviat, insignificant, superflu entre superflus.

L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.

Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).

10 comentaris:

Guillem Calaforra ha dit...

Doncs sí, jo he intentat diverses vegades fer això mateix, i el resultat sempre és l'enfit, el mareig i el marasme. Igual és l'edat, vés tu a saber. O el cansament global, que apareix amb molta facilitat. Quan he intentat estirar molts fils, com dius tu que has fet, a la fi he abandonat la lectura, però també l'escriptura. Curiosament el mateix que passa quan un no llegeix res de res.

Emili Morant ha dit...

D'alguna manera que no encerte a descriure adequadament, som les primeres víctimes d'una barreja inèdita entre les condicions de producció i recepció de la paraula escrita, que ha exigit tradicionalment uns mínims de calma, de coherència, d'unitat, i les condicions de producció i recepció de la conversa, que és més social, espontània i efímera. Això per no parlar de la fàcil analogia amb la televisió, amb el zàpping, amb l'absorció passiva i despreocupada que pot donar bon resultat amb la imatge, però que fa veritablement difícil metabolitzar l'escriptura.

Intentaré pensar-hi més, però evitant que la reflexió sobre el mitjà monopolitze els meus missatges.

Anònim ha dit...

I el sentiment d'inutilitat, de que diem coses repetides, coses que han dit altres. A mi també m'assalten aquestos dubtes, i em fan plantejar-me el sentit de continuar escrivint sense saber perquè ni per a qui. Perquè, com bé dius, malgrat que per primera vegada som una llengua amb producció, no podem oblidar que continuem sent un "gueto" a la xarxa, amb pocs receptors. De vegades pense que només ens llegim entre nosaltres, quatre blocaires valencianistes i amb dèries literàries o filosòfiques o ves a saber què.
De totes maneres, gràcies per la reflexió, a mi m'ha agradat.
Records

Emili Morant ha dit...

En efecte: la sensació de dir coses repetides, ja escrites (i no als llibres, sinó "a la pàgina web del costat", com si diguérem) revela, en part, la forma en què el mitjà ens condiciona. En més ocasions del que seria convenient hom acaba parlant de llibres, de blogs, anunciant reivindicacions cíviques o polítiques, o excusant-se perquè darrerament no ha pogut escriure... És difícil ser original: però crec que aquesta preocupació té fàcil solució assumint que no tenim perquè ser-ho, que la necessitat de ser "digne", de dir quatre coses clares sense més pretensions, és prèvia a la de trencar cap esquema, cap norma. Però això té més a veure amb el meu conservadorisme estètic que amb la blogosfera, potser.

Compartisc també amb Enric la sospita que ens llegim entre nosaltres mateixos (a mi em sembla un fet, més que una sospita), i que compartim certes preocupacions no sé si "filosòfiques", però sí "comunicatives": ens preocupa explicar alguna cosa en valencià (i això ens cataloga políticament de forma gairebé immediata). Però en aquest sentit, no crec que la xarxa "blogger" en altres idiomes siga tampoc un fenomen més massiu que en el nostre. És relativament natural que en siguem "quantitativament" pocs: d'una naturalitat sorprenent, donades les circumstàncies. Allò positiu és que aquesta minoria és qualitativament importantíssima, i no està formada només per "lletraferits", sinó per gent que, a més d'escriure, i a banda d'escriure, té un paper important que jugar en la societat, i que podrà jugar-lo amb un grau de competències comunicatives adquirides que hauria de ser un avantatge per a les nostres millors causes. Però això darrer ja ho vaig explicar en la meua darrera entrada de novembre: (veieu com em repetisc?)

http://emilimorant.blogspot.com/2008/11/manifest-mural.html

Anònim ha dit...

El silenci és l'única cosa que admet malament la paraula. Per cert, lamente no haver-te conegut personalmen a l'aplec de penjollaires. Coses de família m'ho impediren. A l'altra, supose.

DE TOT UN POQUET ha dit...

Pot ser que tingues raó (o la tens)... però com tot és tan difícil trobar el terme just (entre el poc i el molt)...
Feliç any 2009!
I ens seguim trobant per ací...
Àngel

Comtessa d´Angeville ha dit...

Clar que no m'importa! Me faig des de ja fans de la seua seccioneta al Penjoll!

I ens duren els blogs per molt temps! També a voltes me pregunte per la coneveniència d'escriure segons què coses, per la relevància que el que dic pot tindre (i al saber que la resposta és CAP, per a què seguir contant-ho???) i finalment opte per deixar de preguntar-me res.

Bon any!

Emili Morant ha dit...

Àngel, Comtessa: allò important és seguir escrivint coses sense fer-se excessives preguntes al voltant de per què i per a què o qui escrivim. Només el temps pot dir-nos quina part de tots els nostres esforços valia més la pena: de moment, tots els que puguem fer han de ser benvinguts.

Browner...Seguro? ha dit...

Emili, el que tu i molts com tu escriviu és literatura o poesia, lògicament no vas a estar tots els dies creant, el que escric jo i molts com jo, és simplement ajuntar lletres per a expressar públicament el que opinaríem en la barra d'un bar amb quatre amics, jo m'he plantejat en moltes ocasions no escriure tant, crec que amb un “post” setmanal aniria de sobres, però la realitat del dia a dia em crea moltes vegades la necessitat de contar el meu punt de vista unes vegades perquè demà no tindria sentit i altres per la gana de cridar a tot el món la meva opinió respecte d'algun tema, i en altres vegades per a evitar el que ocorre en moltes ocasions que sent temes d'actualitat sembla que els copiïs d'altre blog i això al meu particularment em dóna molta ràbia, aquesta sensació de plagi que últimament detecto entre alguns blogs, segurament imaginacions meves provocades perquè molta gent vam pensar igual. Però estic d'acord amb tu que potser posem massa coses i és impossible estar en totes, com per exemple aquest excessiu comentari.

Emili Morant ha dit...

Browner, no et penses que la "poesia" que la gent pensa que escriu a la xarxa és tan meravellosa, o més útil que les opinions que un puga donar sobre la ciutat on viu. Amb l'excusa de la creativitat, la llibertat a la xarxa i tot això, hi ha qui penja unes merdes sublimades que fa vergonya llegir. Jo en dec haver penjat alguna, segur - però almenys sóc conscient d'eixe risc i intente evitar-lo...

És normal que hi haja opinions coincidents a la xarxa, però el plagi, a més de ser lleig, és estúpid, en l'era de l'hiperenllaç queda molt millor enllaçar les idees d'un altre que ens han agradat o compartim...