La gent del nord, tan noble, fredament familiar

Dilluns, un dia dur. Són les huit i mitja de la nit, i la veritat és que ni Josep ni jo hauríem d'estar encara en l'oficina. Ell intenta endreçar el departament a eixes hores perquè és quan els nostres clients han deixat ja de trucar per telèfon (sempre reclamant més i més coses per a quan més prompte millor). Jo també m’he quedat fent algun esforç extra, en l'intent de traspassar la meua feina a altres companys en les millors condicions possibles, per a quan arribe el moment (ja pròxim, encara que fa mesos que ho dic) de deixar l'oficina i convertir-me en professor substitut de Matemàtiques.

Un cop desistisc dels meus maldecaps del dia i arreplegue les meues coses per a marxar a casa, passe pel despatx de Josep, i el distrac breument de les seues tasques per a llegir-li un poema que intuïsc que li farà gràcia, considerant la seua afició a les paraules més "nostres", d'ací, valencianes. Ell és català de Vimbodí, va estudiar i treballar a Barcelona, però és casat ací a Gandia, on ja fa anys que viu, treballa, ha sembrat llavor (és pare de Sara i Santi), i exerceix activament (frenèticament, en ocasions) allò que anomenem ciutadania. Enamorat com és tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, el poema el fa recordar i comentar-me l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. Tot seguit, ens entretenim parlant de com Catalunya és el “nord enllà” de tants valencians (dels qui es queden, dels qui marxen, dels qui tornen). Fem tots dos una paràfrasi prosaica de La pell del brau i dediquem els últims moments, abans d'abandonar el nostre diari odi contra el pa, a consolar-nos parlant de les coses que que compartim: tarannà moderat, anhel de bellesa i convivència, i també alguns desenganys professionals.

De la meua lectura personal dels versos de Maite han brollat unes quantes idees de les meues, de les que fa un temps que vaig anotant pels marges: “rebel·lia continguda en la innocència de la forma”, “ontologia de les coses xicotetes” - pensaments de vegades tan quadriculats que si en ressegueixes la vora et fas un tall al dit. Però he fet el vot recent (que no tardaré en trencar) de mirar més de prop, de tocar, de tastar el que visc cada dia – encara que siga en eixa oficina sense crepuscles d'on tant m'està costant fugir. I per això, contra el costum, vos conte ací l'anècdota i deixe les meues idees per a l'oblit que potser mereixen. Vos copie també el poema que li vaig llegir dilluns a Josep, en l’estranya intimitat dels despatxos a deshora.


XIII

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m'agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d'ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l'horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa, El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74


[Val, val, ja no escric més dels poemes de la meua cunyada... És que em passa com amb les paelles de la meua sogra: dir que m'agraden molt és poca cosa més que una obligada cortesia, però si m'escudelle dues cullerades més i repetisc, la sinceritat del judici esdevé ja inqüestionable...]