Ciències i lletres

Vinc d’una família de tradició “numèrica”: mon pare i el seu germà són matemàtics, jo també, i els meus dos germans (i una cosina) estudien informàtica, que al capdavall és una variant pràctica de la ciència de les xifres. En aquestes disciplines, la frontera entre fer les coses bé i malament, o entre que quelcom funcione o no funcione, és generalment bastant clara – i fins i tot quan no ho és tant, la classe de criteris amb què hom pot avaluar un resultat són més objectius, més tècnics, que en altres àrees professionals. Això és un malson per als qui fan les coses malament, als mals matemàtics, informàtics o enginyers – o dit amb una miqueta més de crueltat, amb els qui per uns o altres motius no arriben a ser-ho mai. Però també és una defensa natural contra l’intrusisme professional. L’última de les meues preocupacions és que un historiador o un enginyer industrial pretenguen dedicar-se a les matemàtiques: si saben fer-ho, els admiraré encara més que a moltes persones amb qui compartisc titulació acadèmica; si fracassen, edulcoraré la seua inèpcia amb un toc del meu saborós sarcasme. Però mai no em caldrà jutjar-los pel títol ni preguntar-me “aquests què són?”: llurs habilitats els delataran.

Però per circumstàncies de la vida, he acabat (bé, no del tot: em queden uns quants tràmits per aclarir, formalitats de parròquia...) unint-me a una família on la tradició, o al menys les tendències recents són ben distintes. Marta i companyia són gent de lletres, per a qui els llibres han estat des de sempre no només un complement cultural (o una decoració), sinó tota una vocació, quelcom a què dedicar les seues millors intencions i esforços. Això ha inclòs des de sempre, el plaer de la lectura (que jo, “de ciències”, he confós massa sovint amb l’estudi sistemàtic) i amb l’edat el gust per l’estudi, la crítica, l’escriptura i una feina més o menys relacionada amb la paraula – com la meua ho està amb els números.

És temptador jutjar aquesta dedicació a la llengua i la literatura en les seues variants com a més atractiva, més elevada, menys freda i pràctica que la tasca de qui fa taules de números, o explica com sumar fraccions. Però aquesta apreciació és injusta, entre altres motius, per contrast amb el que he dit més amunt: les tasques a què es dedica l’home de lletres són més públiques, semblen més fàcilment opinables, subjectes a judicis més subtils, més febles i més personals que la inqüestionada eficiència del químic o l’empleat de banca. En part, semblen més “criticables” senzillament perquè ho són, en realitat – a cada classe de saber li pertoca el seu mètode, les seues certeses. Però d’aquesta aparença se’n pot arribar a fer abús, i els abismes que separen el científic de la plebs esdevenen en aquest cas una confusió, una absència de criteri que no pot deixar de resultar enutjosa i angoixant per a qui ha dedicat el millor de la seua vida a aquesta classe de saviesa més profunda, sí, però líquida i intangible.

Davant aquesta situació, hi ha diverses respostes – i no tindré espai per a exposar-les totes, ni les més adients, considerant que per sort no sóc un dels afectats per aquesta classe d’arbitrarietats. Una de tantes, al meu parer equivocada, és la “titolitis”: conec advocats amb més sensibilitat i perspicàcia per a gaudir i jutjar un poema o una postura filosòfica que molts dels qui han dedicat cinc (o sis, o set...) anys de la seua vida justament a aprendre a aquestes coses. Una altra, probablement més fructífera, siga el cultiu de l’excel•lència dins del propi cercle dels humanistes: ells, que per formació i costum saben distingir millor que la gent comuna el que és seriós i fonamentat del que és una simple caricatura dels propis prejudicis, farien bé d’assenyalar el seu territori si no amb fronteres, sí amb traces de prestigi, de reconeixement mutu. Alguna cosa em fa pensar que no sempre ho aconsegueixen: i si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana.

(Vaja, no era açò del que volia parlar, sinó respondre, en certa manera, a dues notes recents d’Urbà i de Visékimé sobre crítics literaris i professors de valencià. Però mira, m’ha traït l’afany d’abstracció i generalització...)

6 comentaris:

ginjol ha dit...

Jo em crec que la teua intenció era fer una cosa més concreta i la teua tendència a l'abstracció t'ha portat per altres viaranys. En canvi, no ho podries haver dit millor. Signaria l'apunt en la seua totalitat (tret de les qüestions estríctament personals), però, especialment la frase que dóna per tancat l'escrit: "si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana". Doncs aìxò és el que tenim.

Emili Morant ha dit...

Vaja, gràcies, m'alegra haver-me explicat bé, perquè no sempre és fàcil parlar de "ciències" i de "lletres" sense treure a la superfície res que sone a prejudici personal - que els tinc, i solen caure de banda de les "ciències", generalment.

No hi ha cap feina, per molt "numèrica" que siga, que no tinga aquest component irreductible de subjectivitat, de caure bé (i segons a qui), de compartir objectius i formes de fer - de tot això podria parlar una bona estona... Però sempre m'ha sorprés de quina forma un tant extrema això ocorre en mons com el del periodisme, la creació artística o la gestió cultural. Potser això no és sinó el resultat inevitable d'unes condicions "de mercat" on la quantitat de gent que es creu capaç de treballar o d'opinar sobre alguna cosa supera de lluny les proporcions en què la societat pot absorbir persones que s'hi dediquen seriosament. No ho sé. Però em sobta veure com la mateixa classe de mecanismes "crítics" que haurien de servir per a "separar" la gent més preparada i capaç dels qui són aficionats amb bona voluntat sovint no serveixen més que per a alimentar faccions i personalismes. I no tinc ningú concret en ment, ni cap situació que haja vist fa poc - només és quelcom que resulta sospitosament fàcil de respirar en segons quins ambients.

Ricard ha dit...

No podem negar l'evidència: existeixen unes xarxes socials que et poden ajudar o perjudicar segons la teua posició: o estàs dins o estàs fora. El poder d'influència d'aquest criteri selectiu és més elevat a les àrees humanístiques (creació,art, periodisme...) Però, resulta evident que en aquests àmbits els factors de qualificació estan més a prop de la qualitat (subjectiva) que de la quantitat.
L'experiència em retorna al cap molts noms concrets (fins i tot el meu) de la influència de les xarxes socials en determinades decisions. És difícil defensar qualsevol postura concreta, i el millor que pot passar per experimentar-ho és trobar-se enmig d'una situació on cal escollir. Aleshores, descobreixes que tu mateix inicialment intentes aplicar valors objectius, però allà on no arriba la quantificació, és on juga el seu paper certs components subjectius de la condició humana que et fan apropar-te cap aquells amb qui mantens certes afinitats (familiars, socials, culturals ideològiques...).
Al món de les humanitats tinc clar com funciona, al de les ciències no tant, però crec que alguna vegada he mantingut certes converses amb un cosí neurobiòleg (i no és el mateix de Rajoy ;))que intenta sobreviure amb beques i treballs d'investigació i em va transmetre la sensació que les xarxes socials també funcionen en el seu àmbit., i molt.
Definitivament, i per no allargar aquest text, és difícil aplicar el raonament en aquest tema, i més si encara vivim en un estat on ser el màxim reposable de l'estat (el cap d'estat) està en funció del cognom que portes.

Emili Morant ha dit...

Ricard, gràcies pel comentari. Vaig abandonar massa prompte el món "acadèmic" de les ciències com per a arribar a experimentar en pròpia carn el que comentes del teu cosí - però també tinc ex-companys matemàtics, físics i d'altres disciplines que confirmen de sobres l'existència (i la importància) d'aquestes xarxes de què parles a l'hora d'obtenir beques, places, i mil i una coses més. No és molt distint al món de l'empresa - i aquest sí que me l'he mamat durant anys. Potser quan intente "raonar" aquestes coses sembla que el que faig són distincions "tallants" quan en realitat són de grau, de freqüència amb què ocórren segons quines situacions - però de vegades no sé ser clar sense ser simple.

Però continue pensant que hi ha un parell de diferències. La primera, que les dedicacions científiques o tècniques presenten majors "barreres d'entrada" a qui no té formació o experiència que els protegeixen (en conjunt, com a "gremi"). No falten malalts de "titolitis" (fins i tot d'"especialitis") en aquest submón, però la frontera entre la gent de qui pots esperar que facen bé una tasca i qui no hauria d'intentar-la és menys borrosa que en el terreny de les humanitats o les ciències socials.

La segona té a veure amb què qualsevol tasca amb vocació pública està sotmesa a una espècie d'escrutini més ample (però no més rigorós) que la que hom fa tancat en una oficina o un laboratori. Dos neurobiòlegs entre els que hi haja fins i tot un enfrontament personal tindran, com a àrbitre ideal de les seues disputes, un cercle restringit d'iguals o de semblants. Les opinions oposades que sobre la societat que els circumda poden tenir un sociòleg i un historiador tenen un àrbitre més borrós: un públic que està en l'ànim dels participants en la disputa ampliar quant més millor. Això no només donarà una major notorietat a aquesta classe de discrepàncies - sinó que dificulta l'aplicació de criteris per a llur resolució.

Però les meues opinions sobre una classe de relacions de què sovint només sóc espectador distant no deurien tindre més valor que el de l'anècdota - poden resultar curioses, com a molt, però no pretendré resoldre els problemes que no tinc. És la vella mania d'opinar, ara embolcallada sota les formes de la tecnologia.

(Crec que hauria de tornar a escriure en vers encara que fos només per a fer comentaris més curts...)

Vista Parcial ha dit...

No és mala tarició aquesta: la de l'abstracció. Potser qui abstrau universalitza.

Emili Morant ha dit...

Sí, aquesta tendència a l'abstracció, la generalització pot ser ben fructífera sempre que hom no la pose en pràctica només a partir del seu propi cas, dels seus propis prejudicis, o d'algun cas excepcional.

I si ho fem (jo ho faig de tant en tant) cal ser honest i reconéixer-ho: moltes de les nostres abstraccions poden no ser sinó caricatures inútils d'alguna impressió casual. Però un cop superats els mínims de l'autocensura, cal deixar que siga algú altre qui puga jutjar-nos.