En paper

Justament ara que tant hem parlat de dietaris i blogs, de la web i del paper, i de llibres sobre blogs, he retrobat la versió impresa del meu primer blog "seriós": s'allotjava en aquesta mateixa adreça, sospite que tenia principalment dues lectores (una i l'altra), va durar exactament un any entre els mesos de Juliol del 2005 i el 2006, i va anar canviant de títol de tant en tant. "La vida diferida" és ja el meu tercer projecte blog - i aquesta vegada no només no tinc cap intenció de tancar-lo quan faça un any, sinó que estic temptat d'incorporar, cap enrere, les notes dels dos anteriors posant les dates originals de publicació. Per a curiosos, i com a prova (innecessària, d'altra banda) que he estat "ací" des de fa bastant de temps - el meu perfil a Blogger és de 2003...

La lectura de les meues anotacions dos anys després em recorda un de tants motius pels quals m'agrada tindre un blog: la secreta esperança que, dintre d'un temps, anys o dècades, el que hauré deixat escrit serà per a mi el més valuós tresor de la memòria - més enllà de l'escassa qualitat objectiva que puguen tindre aquelles o aquestes mateixes elucubracions i testimonis. Per exemple, el dia que vulga traçar els orígens del meu tan predicat utilitarisme, podré retornar a la darrera pàgina dels papers que ara tinc entre mans, la primera entrada amb data 12 de Juliol de 2005, i llegir allà:

La bondat natural de l'home

Hom pot jutjar la gent - i a sí mateix - per les seues bones intencions, o per les conseqüències dels seus actes. Llevat d'excepcions inexplicables, aquests dos veredictes paral·lels només coincideixen quan tant les intencions com els resultats són terribles.

No és massa original ni profund (ni cert, tampoc: la meua consideració vers les propietats salutíferes dels aforismes ha descendit molt en aquests dos anys), però d'ací mig segle potser als meus descendents els farà gràcia, si encara entenen l'idioma...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Espere per la meua salut mental que els teus descendents entenguen l'idioma! :-)
Bromes a banda, she estat una testimoni constant(i una fan) dels teus tres blocs. De tots ells, veig que el més il·lusionant és aquest, i n'estic molt contenta; perquè és una gràcia llegir-te. T'he dit alguna vegada que a voltes llegir-te no és tan diferent d'escoltar-te... -es perden les ironies, en això tens raó-. En tot cas, em fa gràcia també comprovar que de tots els tres blocs en podries fer un de sol pel que fa a l'estilística, a la manera d'escriure, a la temàtica... la diferència entre aquest bloc i els teus anteriors és essencialment el títol.

Emili Morant ha dit...

Crec que l'únic dels tres que ha estat un "blog" de veritat és aquest, i des de fa pocs mesos: des que he començat a enllaçar altres llocs, comentar-los, animar-los a escriure, i fer una mica d'activisme digital. Els altres “projectes” eren poca cosa més que un dietari semi-públic. El “segon” blog (del qual algun dia parlaré) ha estat el més estrany de tots, per l’anonimat des del qual em vaig forçar a escriure...

Jo també he notat que no escrivia molt distint que com ho faig ara. No sé si és que no he millorat massa, o és que com sempre tinc les mateixes coses a dir sempre les dic igual. El pròxim pas que hauria de donar no és d'estil, sinó d'ortografia i gramàtica: segur que faig servir malament algunes preposicions, algunes expressions i els signes de puntuació. M'he malacostumat a fer servir el guionet massa, i no sé més (ni menys) ortografia que la del Word...

I he de matisar una diferència entre llegir-me i escoltar-me (a banda de la ironia que intente reprimir per escrit): sóc tan xarrador “in person” que és més fàcil per a algú deixar de llegir-me que deixar d’escoltar-me...

Juli Capilla ha dit...

Emili i Marta,

Espere que els vostres besnéts us entendran, quan troben algun text vostre per casa o per l'espai cibernètic; i espere també que s'entenguen amb els seus cosinets. Seria molt trist que no fóra així. Ah, i si és per mi, podeu continuar xarrant tots dos tant com vulgueu: és una delícia escoltar-vos (de paraula o per escrit): s'hi aprenen moltes coses; jo, almneys, n'aprenc moltíssimes. I és una sort també per algú, com jo, que més aviat és curt de paraula (viva).

Gràcies a tots dos per animar-me a "parlar" a través dels blogs.

Abraçades!

Emili Morant ha dit...

Veieu, com sí que som xarradors...

Home, amb els cosinets segur que s'entendran: la cosa de l'idioma està malament, però no tant. Beniarjó no és frontera lingüística, sinó un centre d'inspiració i herència poètiques...

I animar-te a fer un blog fou tot un encert, encara que no sé què en deu pensar l'única que no s'ha unit a la secta blogaire, que deu estar ja fins els nassos de les nostres xafarderies cibernètiques... (Quasi és millor per a tots que no s'unisca: si entrem tots a la secta, qui vindrà a treure'ns quan la cosa pinte malament?)