La vida anticipada

Intencions per a l’any nou? Pel que fa al terreny professional, poca cosa: per a començar, em queden poques setmanes (o això és el que fa mesos que crec) d’una feina d’oficina que vaig decidir abandonar fa segles (en conseqüència, no és secret ni sorpresa el fet que ja no em motiva gens ni miqueta). Després vindran dues ocupacions bastant inconseqüents, al menys a curt termini: faré de professor substitut de Matemàtiques durant els últims mesos del curs, i probablement prepararé unes oposicions a Secundària en què no tinc la menor opció de millorar la meua situació docent. I a partir de Juliol, una coda triomfant, un final d’any allargassat i apoteòsic: l’atur! És com per a agafar el currículum, ensenyar-li’l a algú (sí, però a qui?) i preguntar-li: “què he fet malament?” (Ep! És una pregunta retòrica: per favor, els qui sabeu tan bé com jo què és el que he fet malament, no ho escrigueu als comentaris...)

El que em consola pel que fa a aquesta part de la meua vida és la certesa que els mals de què proteste són els propis de la meua generació (una paraula que cada volta faig servir més sovint, com si hi hagués ja una altra de nova empenyent per darrere), i dels quals m’he mantingut privilegiadament immune durant molts anys – per molt que puga creure que aquesta immunitat era merescuda. Ni el 2008, ni probablement el 2009 ningú (adult, s’entén) amb qui treballe tindrà ni temps, ni l’oportunitat, ni la curiositat de saber com de bé o mal faré les coses. És el món de l’inrevés: aquesta situació tan pròpia dels inicis de la vida professional de la majoria de la gent contrasta amb el que he viscut i conegut durant bona part de la meua experiència anterior. En el moment precís (la trentena que aviat compliré) en què altres comencen a guanyar-se un nom, una habilitat adquirida i reconeguda, a mi el que m’espera és justament llençar tot això al fem i començar una trista travessia pel desert de la mediocritat. La certesa que ni tan sols m’hauré de preocupar per la possibilitat de fer les coses malament potser seria un consol per a algú altre: per a mi, no és més que un mal símptoma de l’escàs marge amb què podré jugar.

Afortunadament, hi ha alguna cosa més que feina en el meu futur immediat. I és en el terreny d’allò personal, en tot el que no està condicionat per quina feina faça i quan i on i per quant, on les meues expectatives són magnífiques, optimistes, il·lusionants. Aquest quadern que tinc el plaer (i la desvergonya) de compartir amb vosaltres és un de tants petits detalls que sumen un home feliç: tinc dotze mesos per davant per a parlar de tots els altres.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No sigues així xà, amb encara no 30 tacos i sembla com si et resignares a no sé que. De fet crec que és millor clavar-te amb certa edat per poder anar decidint que vols fer la resta dels teus dies: si ho tries només acabes els estudis és fàcil equivocar-se i, moltes vagades, és complicat rectificar. Amb 30 anys ja tens una experiència que almenys t'aprofita per saber que no vols fer

Emili Morant ha dit...

Done per bona tota l'experiència acumulada fins ara - l'únic de què de tant en tant em lamente és pensar que durant uns quants anys (o al menys al llarg d'aquest que ara comença) eixa experiència serà un poc invisible i inútil. Almenys en l'aspecte professional, que és el que he dit.

Juli Capilla ha dit...

Emili, et puc ben assegurar que no n'ets gens, de meiocre (ni en el sentit precís del terme que un dia ens vas comentar, recordes?). I sí, la teua generació -i també la meua- pateix d'un mal -laboral, sobretot- que es fa de molt mal pair. Però sé que al final d'aquesta travessia que tot just acabes d'encetar, el premi no sé si serà gran, però almenys et permetrà de fer altres coses, pq tindràs més temps.

Ànim, doncs!

Emili Morant ha dit...

La nostra conversa sobre l'accepció original de la paraula "mediocre" i les connotacions terribles que té en segons quins àmbits estava inspirada (més encara: no vaig fer sinó citar-la) en un article de Jaume Cabré que va enllaçar el camarada-blogger Gínjol.

I ara et faré la pilota jo a tu (bé, en el meu Màster ho anomenem "interactuar"). Això de dir, separant-les, "la teua generació - i també la meua" no pot ser sinó l'efecte d'un estrany desdoblament de la visió. No casar-me ni tindre els fills quan toca (i cap d'aquestes coses està en la llista per al 2008) no em fa molt més jove que els qui sí que ho heu fet ja - em fa un poc més impresentable, en tot cas... :-)))