Uns i altres

L'oposició oberta i pública entre dues postures polítiques rivals és la forma que tenen les democràcies de silenciar, en la pràctica, altres opinions: la del tercer, la del quart... Certament, podem congratular-nos que aquesta siga la forma de restricció del pensament menys injusta que la humanitat ha conegut. Però no oblidem que, justament per ser més subtil que les formes més tradicionals de coerció, acaba resultant molt més efectiva, molt més difícil de desemmascarar.

Hi ha però, un altre detall que cal observar, més infreqüent i potser per això menys greu que l'anterior. I és la facilitat amb què els petits fanatismes del tercer, del quart, i de totes les minories polítiques es poden confondre o vestir com si foren el resultat d'una actitud crítica i madura vers la política que veiem al telenotícies. No sempre és així. Són molts els qui no han trobat en llurs fracassos polítics més explicació que una general estupidesa de què només ells mateixos i quatre més han quedat exempts. La inèpcia, el gregarisme i la distorsió de la realitat els agermanen profundament amb els polítics dels grans partits de què tant abominen – l’única diferència és que aquells potser, han trobat una forma més rendible de reduir el món a les seues consignes.

En qualsevol cas, em veig personalment més al·ludit per la primera classe de precaucions que per aquestes últimes: hi ha més candidats, més idees, més futurs possibles dels que ens mostra la tele, i faig els meus esforços per a recordar-m’ho cada dia, i no només cada volta que hi ha eleccions. Fa anys, uns quants anys, que vaig decidir el meu vot per a un dels “candidats visibles”, un d’eixos dos que de vegades sembla que es presenten només ells, un contra l’altre. Tots els defectes que li he trobat durant aquest temps al meu candidat no han estat suficients per a canviar la meua tria inicial. Però mai he pensat que aquesta classe de pragmatisme, de realisme polític, o de simplicitat, si ho preferiu, siga incompatible amb altres deures cívics, amb una voluntat clara d’ampliar l’abast de la democràcia. Puc tolerar que hi haja gent políticament tan simple, tan transparent, com la papereta amb què emeten el seu vot: el que no suporte és que creguen que jo també sóc com ells.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta equanimitat que intentes imposar-te és el més escàs que hi ha en la vida política de la gent. Perquè és difícil, exigeix intel·ligència i sentit de la justícia i de la veritat, i un sacrifici de les pròpies certeses. Fa deu anys, envoltat diàriament dels mateixos representants de les categories "tercera, quarta, cinquena" a què et refereixes, vaig escriure un assaig sobre aquestes formes de fanatisme que no veiem i que fins i tot potser reproduïm, i que són les més perilloses de totes (ja saps, el que deia Baudelaire: "La plus grande des ruses du Diable est de vous persuader qu'il n'existe pas"). Vaig prendre nota d'uns quants d'aquests comportaments microfanàtics, els vaig posar en relació i m'ho vaig passar molt bé: "Notes sobre el pensament captiu". I avui dia es podria escriure tot un llibre sobre el tema...

Juli Capilla ha dit...

Hola Emili:

La teua opció de tria electoral -no tant política, supose, o ideològica, imaguine: però això ho deus saber millor tu que jo- és ben comprensible i, sobretot, respectable. No crec que alienar-se a una determinada opció política o electoral siga mai símptoma de cap rebaixa personal, independentment que triem una o altra opció, majoritària o no. Vull dir que cadascú té les seues raons per votar una opció o una altra. El poblema, crec jo, i ho dic humilment i potser ingènuament, és que el "sistema", o el tinglado, ens presenta o disfressa aquesta tria com una qüestió falsament salomònica. I això és una paradoxa en un sistema que vol dir-se democràtic. Si totes les opcions isqueren de la línia amb les mateixes condicions, o quasi, els resultats a la meta serien ben diferents. Ara, però, n'hi ha que ni tan sols ixen a la foto finish.

Anònim ha dit...

amic emili, ja saps que el 50% de les vegades estem d'acord i l'altre meitat estem en contra.
Personalment veig el problema en una altra cosa: em preocupa la similitud entre les dues grans forces, em preocupa la por que tenen els partits d'esquerra o progressistes per innovar, per demostrar que es pot entendre la política d'una altra manera. Eixa por a fer les coses diferents fa que s'igualen les dues grans opcions. No són iguals i de vegades no actuen igual, però moltes altres sí.
I no parlem del cas valencià, on pense que el projecte és molt paregut. Impera el centralisme, l'espanyolisme, eixe nacionalisme madrileny.
I acabe per no polemitzar més.