Pinzellades

Resum de la meua vida docent: una setmana per a conéixer-los, una altra per a avaluar-los. Ja podeu imaginar quant de temps em queda per a la classe de pensaments que acostume a penjar d'aquest blog. Bé, la veritat és que els pense mentre conduisc: però encara no he aprés a teclejar a 120 km/h. El més sofisticat que puc fer a eixes velocitats és escoltar repetidament "La walkíria"...

Ja tindré més temps (uns quaranta anys, dalt o baix) i més perspectiva per a posar per escrit les meues cavil·lacions sobre l'ensenyament. Però el primer que he de compartir (potser ja ho vaig fer el primer o segon dia de classe) és una sensació general positiva: hi ha un marge per a corregir i augmentar mitjançant l'acció educativa, i això és el que dóna sentit a tots els esforços d'un professor per millorar la feina que fa. Aquest marge és més estret del que ningú podria traçar a priori, des d'una posició teòrica o legislativa. Però existeix, i recórrer-lo i eixamplar-lo serà alguns dies una il·lusió, altres simplement una responsabilitat.

De moment, però, també s'ha iniciat el meu segon semestre universitari, i el primer dels grans noms amb què m'hauré d'enfrontar és un dels que tenia en el meu full de ruta però mai havia visitat: Marshall McLuhan. (L'alternativa eren Horkheimer i Adorno, però he preferit la profecia hippie a l'amarga lucidesa de la teoria crítica). Ser, com jo pretenc ser, un humanista de butxaca, és això: tindre un full de ruta extens, ple de llocs, mapes, camins, i haver desenvolupat un cert sentit de l'orientació cultural, però no haver viatjat a penes. Espere que la meua assignatura sobre el paper actual dels mitjans de comunicació m'ajude a aprofundir en algunes intuïcions personals, i no només tractar-les de passada: després de tants viatges del tipus "Tota Itàlia en huit dies", de tant en tant abelleix passar un cap de setmana a Florència...