Reptes

En una espècie de justificació de mi mateix, i de les sendes estranyes que he acabat triant recórrer, sempre dic: si dediques els millors anys de la teua vida a estudiar Matemàtiques, et queden tots els anys menys bons per a aprendre qualsevol altra cosa. Aquesta meua supèrbia gremial es veu, no obstant, temperada per l’actitud, humil i més o menys nostàlgica, amb què inconscientment l’acompanye: res del que he fet després ha estat del tot a l’altura d’aquella adolescència plena de reptes i d’èxits.

La meua feina, ara, és transmetre a tots aquest sentit del repte – i a tants com puga, la mateixa experiència de l’èxit. Però d’aquests primers dies hauria de prendre aquesta nota breu, per a que l’edat i la pràctica puguen algun dia contrastar-la: durant aquestes setmanes d’exàmens i avaluacions, només he vist alguns ulls plorosos en els alumnes que tenien la meua assignatura com una espècie de taula de salvació, com allò que sempre han fet bé i on han començat a fallar com ja els passava en altres matèries. Els he notat més profundament dolguts que la majoria dels qui accepten llurs notes com una fatalitat, i suporten les Matemàtiques com una maledicció bíblica.

És prompte per a saber quina part de tot plegat té a veure amb com de bé o malament estic complint amb la meua tasca docent – un examen de consciència per al qual no em sent preparat encara. Però trobar-me amb gent que fa quasi bé la meua assignatura i ben malament les altres hauria d’ajudar-me a despertar d’aquest meu somni dogmàtic sobre el paper distint d’unes i altres matèries. I despertar també, qui sap, tot el que en mi puga haver d’entrenador, de psicòleg, d’algú que encoratja els qui té al voltant per a que puguen superar-se, de mestre – una altra paraula que és encara prompte per a perdre-li el respecte que m’inspira. Per a mi, sé que hi ha temps. Per a ells també, però no sempre ho veuen: els ho hauré de recordar insistentment.