Malalt de tele

Dijous passat, mentre escrivia (al vol) i penjava la ja penúltima nota d'aquest diari, vaig començar a notar l'estranya tremolor i debilitat general que m’ha tingut tancat al meu pis durant els darrers quatre dies sencers. És com un refredat fort, com una grip, però sense més símptomes propis, externs, que una mica de tos de tant en tant: ni mucositat, ni mal a la gola, ni cap causa identificable per a haver-lo agafat ara, aquests dies tranquils, i no la setmana anterior o l’altra, quan havia de travessar províncies senceres abans que isquera el sol per a guanyar-me el pa cada matí.

La malaltia m’ha incapacitat per a gairebé tot, excepte per a fer una obligada pràctica universitària que he hagut de vindre a casa dels meus pares a lliurar aquesta nit, i per al visionat pacient i intens d’algunes telesèries que tenia pendents des de fa un temps. En efecte, he pogut veure la segona temporada de “Roma” (tan interessant com la primera, que acabava just amb la mort de Cèsar), la primera de “Los Tudor” (que seria una sèrie magnífica si el “tempo” dels esdeveniments no fos d’una lentitud desesperant: la sèrie comença amb Enric VIII pensant si es divorcia de Caterina d’Aragó i acaba sense haver-se divorciat encara), i les adaptacions per a la televisió de “La Regenta” i “Fortunata y Jacinta”. Només la televisió (bé, i el disc dur que li fa de complement imprescindible) m’ha permès treure-li algun profit a aquest llarg cap de setmana de passió sense glòria, i aquesta és una espècie de nota d’agraïment, i d’apologia d’aquest aparell de què tothom malparla però ningú prescindeix.

És difícil no relacionar el que acabe de dir amb algunes de les reflexions de McLuhan que llegia i glossava fa una setmana també per a un treball universitari. Tota la nostra formació ha estat (i continua sent) fonamentalment “llibresca”: aprenem en les classes de Llengua i Literatura a analitzar textos escrits, i en les de Geografia i Història fixem les coordenades amb què llegir críticament la premsa, o veure les notícies a la tele. No negaré ni un moment la conveniència d’aquesta classe de formació (millor o pitjor, és precisament eixa l’herència educativa que jo mateix pose sobre la taula quan escric ací, i no la meua habilitat per a les fórmules trigonomètriques o la formulació inorgànica). Però ara vull destacar el fet que no rebem cap classe de formació relativa als impactes mediàtics a què més exposats estem: la ràdio, la televisió, ara també Internet. Si és tan cert com diuen que aquesta classe de “vells nous mitjans” ens poden manipular de formes tan subtils, hagués estat bé que ens explicaren com, per a tenir a mà l’antídot contra tals verins invisibles. Crec que aquest és el sentit d’algunes de les advertències de McLuhan, i no un altre, el “pràctic”, de què sovint sentim parlar en referència a les noves tecnologies. No és en l’ús de la tecnologia en què cal formar les noves generacions: sempre que tinguen un mínim accés domèstic (condició que està encara lluny de ser universal), creixeran usant-les més i millor que nosaltres. És en la comprensió, en la recepció i l’anàlisi dels nous mitjans on sí podem inculcar-los la classe de maduresa que els manca. Si un adolescent sap de quines telesèries i de quins personatges gaudir als quinze anys, té mitja feina feta: li queda encara mig segle per davant per a llegir “La Regenta”. O per a comprovar com la sensual beateria d’Aitana Sánchez-Gijón ompli la pantalla.

I ara faré bé de retirar-me: després de sopar se m’accentua aquesta debilitat general del cos, i encara em queden quatre carrers del poble que creuar per a tornar al meu pis, la meua tele, el meu llit...

0 comentaris: