Democràcia triomfant

En el meu joc preferit d’ordinador (gairebé és l’únic que tinc: “Civilization IV”, per a qui us agraden aquestes coses) apareix, cada cop que hom descobreix un avanç en una tècnica de construcció, una cita d’Aristòtil que diu: “No és dels amics, sinó dels enemics, de qui aprenem a construir les nostres defenses”. No sé si aquesta és la forma més freak (o menys pedant, si ho preferiu) de citar Aristòtil que s’heu trobat mai, però no és de videojocs del que vull escriure ara. Ben bé podria ocórrer que la major feblesa de la democràcia, com a sistema d’elecció i funcionament polítics, fóra l’absència, en el dia a dia de la discussió política, d’enemics respectables a qui fer front: ens qüestionem tan escassament els seus fonaments que no ens adonaríem de si l’edifici té o no alguna escletxa fins el dia que se’ns caigués damunt.

No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).

Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.

Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.

Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.

0 comentaris: