El vaixell de Genseric

[Número 9 de la revista "Espai del llibre", Gener 2008]

“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.

Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.

Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.

A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.