Si algú, per error o confusió, o per un sobtat atac de "sola scriptura", s'adreça als Evangelis amb la intenció de trobar una narració transparent, sense enganyifes ni afegitons, de la vida i ensenyaments de Jesús, s'endurà una desconcertant sorpresa. El que trobarà serà bastant semblant al que he vist aquesta nit a Punt 2 en la magnífica cinta "L'evangeli segons Sant Mateu" de Pier Paolo Pasolini: un relat cru, tallant, fragmentari, on cada paraula ressona en un eco de segles, on cada paràgraf transporta una crosta mil·lenària de tradició i de púlpit. Potser en temps de Martí Luter la lectura directa de l'Evangeli feia sonar més clars aquests ecos, però hui dia ja no - ja buscaré l'ocasió d'arrodonir aquest meu instintiu catolicisme parlant de com d'estranya, de poc humana, se m'apareix la "sola fide".
Bona part del que té d'específica la nostra civilització descansa sobre quatre reculls de memòries, de fets i de dites al voltant d'un home que fou condemnat a mort com un criminal, i uns quants escrits de circumstàncies del més brillant dels seus seguidors. Durant segles, ha bastat la fe senzilla dels nostres avantpassats per a cobrir l'enorme distància que separa aquella remota experiència dels quefers de la vida quotidiana - de la vida interior, i de la vida pública. Ara eixa fe resulta menys accessible (potser perquè ha deixat de ser quasi obligatòria), i forçosament ha de ser menys simple. Allà on abans bastava amb fer com tothom, obedir i esperar, ara cal un esforç, com a mínim, de sensibilitat, de cultura, d'empatia. Allà on tan fàcil era dir "jo crec", ara hom es troba ben sovint extraviat pels laberints de la semàntica. Parle per mi, com faig sempre, però no veig que aquesta meua perspectiva siga tan singular.
Sensibilitat, cultura, empatia: el conreu d'aquestes virtuts, d'aquests hàbits, és una tasca que ha de ser incentivada, institucionalitzada. Però el territori de la fe, de la implicació personal, íntima, amb una tradició religiosa, és un altre ben distint. No reconéixer l'enorme valor simbòlic de la nostra herència cristiana té més a veure amb la ignorància que amb la tolerància, i el risc que correm amb l'extinció d'aquest fil conductor de la civilització occidental no és només el de quedar-nos sense creients - sinó el de quedar-nos també sense ateus i sense agnòstics, és a dir, sense el llenguatge en què aquestes postures eren formulables, possibles. Jo intente mantenir viu aquest llenguatge (encara que siga travessant els laberints de la semàntica de què parlava); però en l'intent, mantinc l'esperança de salvar alguna cosa més que paraules...
5 comentaris:
Quanta raó... i podem acabar que no entenguem res de res (com ja passa a massa gent hui dia)
Ja costa sentir o llegir un jove parlant d'espiritualitat. Avui un altre jove, germà d'un amic meu, casualment, m'ha dit amb un llibre desconegut per a mi a la mà que jo era un àngel gloriós, i m'ha deixat estés com la moixama.
Recorde amb un cert enuig espiritual, que no personal, els anys que hagué de passar convivint amb l'espiritualitat del meu amic el Pare Faus a les Escoles Pies, sent jo agnòstic. L'unica cosa que m'enutjava era que veia que els meus companys de classe, que sí anaven a missa, en sortir-hi escapaven dels preceptes cristians, que a mi, en la meua autoprovocada i defensada al·lèrgia eclesiàstica, em resultaven tan simpàtics.
No estic d'acord amb tu en el punt que identifiques la ignorància amb la fugida del cristianisme. I no ho dic per defendre'm, jo no n'he fugit, de fet no hi he entrat.
Ens calen sistemes de valors que vertebren la societat. Però el cristianisme i la vitrina que el presenta no em semblen cap model, tal com està el panorama.
salut i endavant amb el 2.0
Roger
http://blocs.mesvilaweb.cat/rogersafor
Tens raó, Àngel, cal entendre: encara que siga per a negar.
Roger: la fugida del cristiansme no és ignorància, no ho he dit així però potser es pot entendre, no ho sé. Fa trenta anys, un dels motius pels quals un podia perdre la fe (noteu el verb "perdre") era un excessiu contacte amb la paraula, la doctrina, la pràctica - quants ateus citen la Bíblia amb la precisió d'un ex-seminarista...! La ignorància (i és més col·lectiva que personal) està en l'evitació del cristianisme, no en el seu rebuig. En aquest país hom no pot accedir a la universitat sense saber qui és Plató o el general Espartero, però pot ignorar tranquil·lament qui era Sant Pau, o qui és aquell senyor del quadre a qui li pengen unes claus. Això no era un problema quan tothom creixia quasi obligadament escoltant el sermó dominical - l'educació reglada no tenia perquè ocupar-se'n més a fons. Però ara, no veig perquè no se li hauria de dedicar el mateix interés al Sermó de la Muntanya del que se li dedica al Mite de la Caverna o a la tirallonga de "pronunciamientos" que han d'empollar tots els nostres alumnes d'Història de 2on de Batxillerat. El lloc del cristianisme en la nostra jerarquia de "coneixements" ha de ser reconsiderat.
Però tranquils, aquest "sermonet" no és una resposta a Roger: simplement són coses que eixamplen, clarifiquen, el que volia dir amb el post.
Emili, totalment d'acord amb tu. Encara que, com comprendràs, des del meu plantejament vital i des de les meues conviccions personals, jo aniria "més endavant". No obstant això, ja voldria que no s'oblidàs, per exemple, d'on vénen en gran part els grans principis i valors que tots hem assumit com a propis de les nostres societats. Vinga, una abraçada.
Emili, m'ha agradat el teu comentari, ara ho hauràs de plantejar als alumnes ;-)
salut!
Roger
Publica un comentari a l'entrada