La paradoxa d'educar

El sistema educatiu és, en el seu funcionament real, un immens engranatge de control social, de selecció i recompensa dels més aptes, de classificació i vigilància dels menys vàlids i de suport per a que les famílies puguen continuar treballant, i en conseqüència produint i consumint. I al mateix temps, l’ensenyament és una de les activitats humanes més inspirades, més revestides de valors elevadíssims, de tal forma que tota proposta teòrica del que hauria de ser el sistema educatiu no pot sinó omplir-se de les més belles voluntats i pensaments amb què hom voldria alimentar el nostre futur.

En l’intent anterior de dibuixar els contorns del conflicte puc haver exagerat una miqueta, però la contradicció entre la teoria i la pràctica educativa és evident i profunda. Cap dels bàndols implicats (el de l’home pràctic i l’idealista, el del docent “tradicional” i el “reformat”) esquiva aquesta diferència, sinó que la resol al seu favor de forma un tant expeditiva. El professor comú (de secundària sobretot) inclou la pedagogia en la categoria de les ciències ocultes i esotèriques, i el teòric reformador s’escandalitza davant l’immobilisme dels especialistes atrinxerats en llurs matèries acadèmiques. La meua postura davant d’aquesta polaritat mereixeria tot un intent seriós d’assaig que no sé si m’atreviré a posar mai en negre sobre blanc. Però si l’he de resumir en una paraula diria que és “maquiavèlica”: la contradicció anterior entre l’ideari i la pràctica se’m presenta no només com a impossible de resoldre, sinó com a necessària, i fins a cert punt, desitjable. Aquest meu “maquiavelisme” prové de l’analogia amb la situació que es dóna en el terreny de la política, on convivim quotidianament amb la incongruència entre les nostres nobles aspiracions per a la sana convivència i els obscurs mecanismes de la lluita pel poder en què cal imposar-se per a dur les idees (tant les nostres com les d’altres) a la pràctica.

En efecte, imaginem que a les actuals rutines de premi i càstig, de formació, catalogació i ensinistrament a què el sistema sotmet els alumnes de totes les edats, se li afegís una ideologia, una justificació també exposada en termes de premi i càstig, mesura, selecció i rebuig. No només seria terrible, sinó justament per això, ineficient, i profundament desencoratjador per a tots els qui ens involucrem en tot aquest engranatge per a traure dels alumnes alguna cosa de profit, un coneixement, una actitud. Però cal no passar per alt les previsibles conseqüències catastròfiques de l’experiment oposat: fer funcionar, a la pràctica i no només a la lletra, tot l’aparell educatiu de la societat d’acord amb una concepció de la naturalesa humana (dels xiquets, dels pares, dels mestres) que és tan bella com falsa, molt digna de ser considerada una meta utòpica de l’educació, però suïcida si es pren com a punt de partida malgrat totes les evidències que la neguen.

Posem-li veu, per a acabar, a tanta abstracció. “Alguns de vosaltres sereu metges o arquitectes; altres només podreu servir de mà d’obra barata (i sempre ens en farà falta, de mà d’obra barata!). Alguns rebreu, com a recompensa per haver-vos ajustat al motlle, un lloc en la societat; altres viureu i morireu (de vells o de sobredosi) al marge, sense que vos estime ningú, i sense que cap escola arribe a temps d’ensenyar-vos a estimar”. Eixes són veritats que no han de ser pronunciades mai, sinó sobreviscudes amb dolor, qui sap si amb culpa, pels qui intentem ensenyar. “Ningú és millor o pitjor: som diferents. Tot el que cal aprendre és interessant, útil i accessible per a qualsevol. Les desigualtats poden ser sempre corregides, les dificultats resoltes. Ningú ha de ser mesurat, comparat. Ningú és roïn: de tot hi ha causes, i poden canviar-se.” Aquest és el somni que no ha d’abandonar mai el seu llibre de Pandora, el credo que no hem de deixar de xiuxiuejar, per poca fe que ens quede, per molt que ja sabem que a alguns no els salvarà.

3 comentaris:

Luca Torelli ha dit...

Ostres mestre! t'hauràs quedat a gust amb els tòpics de profe progre que ha llegit el Gonzalo Anaya eixe

Emili Morant ha dit...

Home, ja he avisat que exposava dos extrems irreconciliables. Però sí: noms explícits a banda (que això és molt atrevit) m'agrada eixa expressió de "profe progre", representa la classe de discurs còmode i correcte que, en massa ocasions, té l'educació (i la realitat) com a primera víctima mortal...

DE TOT UN POQUET ha dit...

Tens raó... i el que és pitjor: no veem la solució.