Reflexions mig obligades sobre un cas d'edició digital

La nota llarguíssima (demane disculpes) que penge ací és una espècie de resposta que m’he vist mig obligat a fer a una cadena d’anotacions que podríeu seguir, en aquest mateix ordre aproximat, als enllaços següents. No és necessari que les llegiu abans, tot i que és probable que ho hàgeu fet ja.

http://tirantalcap.blogspot.com/2009/11/entrevista-al-levante.html
http://www.porcar.net/?p=2574
http://entrellum.blogspot.com/2009/11/blogs-versus-editorials.html

I

Vaig llegir "Els estius" de Josep Porcar poc després que aquest fes disponible l'edició digital. I m'ho vaig prendre seriosament, vull dir: el vaig baixar, el vaig obrir en pantalla completa (que és l'opció per defecte del seu PDF), i vaig reproduir, en la mesura en què em fou possible, la mateixa classe d'experiència lectora que acostume a tenir amb els llibres de versos "en paper". És a dir: no el vaig llegir de principi a final tot seguit, sinó que vaig rellegir algunes pàgines, vaig reprendre la lectura "per seccions" en alguna ocasió posterior, fins que un bon dia el PDF es va quedar al disc dur sense obrir ja més, d'una manera anàloga al que sol passar amb altres llibres de versos, que queden amuntegats en algun racó de casa fins que un dissabte de matí Marta o jo el tornem a la prestatgeria per un temps indefinit. En resum: el que vaig fer no fou simplement "descarregar" el llibre, sinó que vaig replicar una experiència de lectura tan pareguda com em fou possible a la d'un llibre que hagués comprat a la llibreria i hagués tingut a la vora del sofà (o del wàter) durant uns quants dies o setmanes.

Com que sóc un blogger lent de reflexos i inconstant, no vaig arribar a escriure mai un comentari sobre els versos de Josep Porcar ací, a la meua pàgina: no és tan greu, ja que molts altres ho van fer en el seu moment, donant-li a "Els estius" un grau de notorietat tan inusual, tractant-se d'un llibre de versos, com merescut, per la iniciativa de publicació que va suposar. A penes recorde els temes concrets tractats al llibre (bona excusa per rellegir-lo ara que ha passat un temps), però sí puc dir un parell de coses: la primera, que el llibre em va agradar, i la segona, que vaig sospitar, malgrat (o per causa de) la meua consciència d’estar participant d’una variant distinta de l’experiència de lectura, que hagués gaudit (aprofundit, sentit, com preferiu) més llegint-lo en paper. Quan dic “paper” pense més en una certa ergonomia de la lectura (postura, grandària de la lletra, proximitat als ulls, comoditat del sofà) que en el suport material estricte; és una incògnita encara si els dispositius lectors de tinta electrònica de què tant ens parlen (i que tan “verds” estan en el mercat) s’acostaran molt més a la classe de recepció del text a què estem acostumats.

Deu haver poques coses més difícils de reduir a un “ordre objectiu”, o just, de qualitat que la poesia. Però mantinc la sospita que “Els estius” podria ser millor obra que algunes altres que han estat premiades en la classe de concursos a què l’obra va optar originalment. Diem-ho d’una altra manera: tot i no haver estat premiada en tres convocatòries, tinc la relativa certesa que, per la seua qualitat (i fins i tot, si em passeu l’argument, pel “potencial comercial” i pel nom, conegut i respectat, de l’autor en el moment de la seua publicació) “Els estius” hagués pogut guanyar el quart, cinquè, o sisé premi a què hagués optat. Entenc que l’autor preferís estalviar-se aquesta classe de suplici endèmic dels qui fan versos en català, però en allò essencial el que vull dir és: “Els estius” no és, en cap cas, una d’eixes obres que el sistema editorial o de premis (que són gairebé el mateix) fa bé de deixar perennement inèdites per a evitar que els lectors hi perdem el temps i ens sentim estafats, sinó una obra que va topar amb una conjunció desfavorable de jurats i poetes competidors (deixem-ho així, sense furgar més en aquestes qüestions astrològiques). Ho vaig creure així quan vaig llegir el llibre, i el fet que haja arribat al paper més tard (i si ho he entès bé, amb un èxit més que acceptable) és una prova a posteriori de que no anava tan errat.

II

Tota la discussió anterior sobre “Els estius” és només un preludi, que la cautela i el desig de precisió m’han dut a allargar en excés, per a la següent reflexió: “Els estius” és una obra que, amb absoluta independència del seu contingut i qualitat poètiques, pot servir per a traure a la llum algunes de les contradiccions, potencialitats i restriccions de l’escriptura i publicació a la xarxa. M’explicaré. La seqüència que dóna lloc a la publicació digital del llibre ve a ser la següent (i no és cap reconstrucció fantàstica, sinó que està bona part basada en el propi pròleg a l’edició digital, que és l’única que tinc a l’abast): l’autor intenta publicar de la manera “convencional”, çò és, presentant l’obra a alguns premis literaris en què els jurats trien altres obres com a guanyadores, i després de tres intents d’aquesta classe opta per l’autoedició digital. En aquest moment, i d’una forma completament explícita, sense pretendre enganyar ningú, Josep Porcar fa de la necessitat virtut, i converteix l’anomalia dels canals de publicació tradicionals en tota una oportunitat per a reivindicar les possibilitats de la publicació en xarxa: desaparició dels filtres editorials clàssics, ús de recursos multimèdia (hiperenllaços, música i vídeo, etc.), i minimització de l’impacte ecològic associat a la publicació en paper.

Tots aquests avantatges són preceptes fonamentals per als entusiastes de la publicació directa a Internet, i foren convenientment glossats en més d’una de les ressenyes, comentaris o enllaços promocionals que altres bloggers feren de l’edició digital d’”Els estius”. Però en general, aquests altres comentaristes no deixen tan clar com el pròleg del llibre un detall: l’edició i difusió digitals d’”Els estius”, tot i els seus avantatges, representen una “segona millor opció” (i em perdonareu el llenguatge economicista), que no s’haguera materialitzat si algun dels jurats de premi hagués premiat l’obra en el circuit “tradicional”. No és que jo estiga ara fent lectures esbiaixades del periple editorial del llibre, ans al contrari: el propi Josep Porcar descriu la seqüència amb una honestedat que l’honora, i que el posa un esgraó per damunt dels entusiasmes més miops sobre les possibilitats de la xarxa.

Per a mi, “Els estius” era un llibre publicat de ple dret des del moment en què centenars de persones se’l van descarregar de la pàgina del seu autor. Però entenc que molts altres tinguen encara opinions distintes i legítimes del que signifiquen les paraules “publicar”, “obra” o “llibre”. Així, després de l’èxit de difusió i lectura que fou l’edició digital d’”Els estius”, és perfectament comprensible (i no ho veig com una traïció de cap classe) que Josep Porcar volgués que el llibre arribara també als qui només llegirien els versos en un suport tradicional. No és culpa de Josep Porcar que, curiosament, aquesta edició “tradicional” del llibre és la que haja estat objecte dels comentaris “tradicionals” (crítiques als suplements culturals o revistes específiques, cita del llibre en alguna columna d’opinió al diari, etc.) de la mateixa forma que la publicació digital va causar un afortunat allau de “comentaris digitals”. Aquesta separació entre allò digital i allò imprès encara ens pesa, i jo mateix l’he comentada al parlar de la meua recepció dels versos. Però el que vull fer notar és com aquest “final de trajecte” d’”Els estius”, que ha acabat a les llibreries, a les biblioteques, a les publicacions crítiques, ajuda a relativitzar encara més les fabulacions utòpiques que sobre l’escriptura digital podem, en ocasions, arribar a formular els qui la practiquem amb més o menys perícia.

III

El passat dimarts 27 d’Octubre vaig participar en una sessió de Màster a la Universitat de València en què, amb el pretext de parlar “entre amics” de blogs i de les formes de creació i publicació a la xarxa, vaig exposar una xicoteta “teoria personal” sobre les relacions entre blogs (o Internet) i literatura. De tan “personal” com era aquesta interpretació meua, vaig fer el possible per transmetre als alumnes del Màster altres perspectives, altres visions sobre les potencialitats literàries de la xarxa que jo mateix no compartia (i que gaudeixen, potser amb justícia, d’una major repercussió a la pròpia blogosfera o en els cercles acadèmics). En un moment donat de l’exposició, Voro, un dels assistents a la “xarrada” (en realitat: una sessió de classe amb una desena de persones que saben més que jo d’aquestes coses) em va proposar “Els estius” de Josep Porcar com a contraexemple reeixit de la classe de reticències que jo mateix estava mostrant al voltant de la creació literària digital.

Des de la més absoluta humilitat, i amb una oratòria encara més pobra que la que he usat més amunt per escrit, vaig intentar explicar com l’exemple d’”Els estius” em semblava més representatiu d’un estat de coses “ambivalent” que de cap “revolució” o “ruptura” en favor de les formes digitals de difusió i recepció. Quan he llegit el tercer comentari (anònim) a l’anotació anterior d’aquest meu blog he descobert que en el blog de Josep Porcar s’han posat sobre la taula algun dels arguments que jo mateix vaig comentar en aquella mateixa xarrada sobre el cas d’”Els estius” (amb aportacions personals de Voro, que puc o no fer meues depenent dels matisos que ell ha introduït), i m’he sentit en la responsabilitat d’aclarir jo mateix ací les meues postures originals, per a contribuir, en allò possible, a un debat que ara resulta apassionant, i que dintre d’uns pocs anys podrà tenir el seu valor documental, retrospectiu, sobre el punt en què ens trobem d’una “evolució” editorial o literària.

Una última qüestió sobre els “filtres”. Qualsevol dels qui han hagut de patir les estretors del sistema de primer-guanya-un-premi-i-després-ja-publicaràs sap explicar millor que jo com de pervers pot arribar a ser en ocasions (supose que no sempre, però no ho puc saber) el sistema de capelletes, connivències amb l’editor, favoritismes del tipus hoy-por-ti-mañana-por-mí, que regeix tàcitament les convocatòries literàries. Una reformulació d’aquesta crítica és que, allà on haurien de regir criteris “estrictament literaris”, acaben imposant la seua empremta criteris de tipus “social” (amistat, reciprocitat, compensació econòmica, etc.). En principi, la publicació en xarxa hauria d’acabar amb aquesta classe de filtres “socials”. Però només en principi: la realitat (i ara tornem a les meues hipòtesis casolanes) és que, quan hom escriu a la xarxa, aquest caràcter social de l’escriptura es multiplica, i allà on hi havia un obscur tribunal de lletraferits amb més o menys criteri i coneixences, ara apareix una subtil jerarquia d’enllaços mutus, de jo-et-comente-a-tu-i-tu-a-mi, de comentaris agradables a altres blogs sense més intenció que la de mantenir els vincles, i per tant sense dur aparellada cap consideració de caràcter “estrictament literari”, etc. Hi ha, ho vulguem o no, una “jerarquia” de bloggers que té entre les seues diverses justificacions la qualitat literària d’allò que escriuen; no obstant, com en el cas d’editors, jurats, escriptors, etc. estaria fora de lloc esperar que fos aquest l’únic criteri de valoració i posicionament. (No és gens casual, i ho apunte per a la reflexió, que un entre tants criteris que ajuden a elevar algú dins d’eixa jerarquia blogger és, de fet, si ha publicat alguna cosa en paper o no). Ens hem saltat uns filtres i jerarquies, al preu de crear-ne uns altres: no em queda espai per a discutir què guanyem i què perdem amb el canvi, ni sabria bé com fer-ho.

Imagineu, per a acabar, que algú fa un llibre tan bo com “Els estius” (o molt millor o molt pitjor, tant se val), el presenta a tres (o set, o cap) premis sense aconseguir publicar-lo, i decideix finalment fer-ne una edició acurada en PDF per a que qualsevol puga descarregar-lo i llegir-lo. A quanta gent arribarà? Quantes descàrregues tindrà en un cert temps? Quantes d’aquestes descàrregues seran lectures efectives, és a dir, homologables amb l’experiència convencional de llegir poesia en paper? Quants bloggers comentaran l’obra? Quines possibilitats hi ha d’aconseguir publicar-la en paper i arribar als “mercats” convencionals? Depèn de molts factors, entre els quals està si és o no és una persona tan ben situada (i tan merescudament) en la nostra “jerarquia blogger” com Josep Porcar, que ha treballat tan activament per a posar de relleu les possibilitats literàries de la xarxa i que fa tant de temps que ens regala generosament les seues anotacions sobre qüestions ben diverses. L’èxit digital primer, en paper després, d’”Els estius” és una recompensa tant a la qualitat de la seua factura poètica com als esforços de Porcar per fer país i fer llengua a la xarxa – i una tal constatació no hauria d’espantar cap “purista” de la creació i difusió poètiques. Aquest esbós de descripció em sembla més ric, més complex, i més interessant que la simple suposició que la xarxa fa desaparèixer els filtres entre qui escriu i qui llegeix. Aquests nous filtres podrien ser encara més implacables per a segons quin tipus d’escriptor (el “poc social”, el qui no té blog o no té amics bloggers, el polemista antipàtic, el qui només fa novel•les o versos però no té el menor interès en escriure sobre Camps o sobre la seua vida personal, etc.) que el més corrupte dels jurats. Però he esgotat ja de sobres l’espai per a les coses interessants: si algú en té alguna guardada, és el seu torn.