Poeta inèdit (4/4)

IV (i final)

Cavil•lacions meues a banda, he de respondre-li (sincerament: recordem-ho) al nostre jove poeta. Li dic que “m’agraden” els seus versos i li explique perquè, però alhora em veig obligat a suggerir, a sospitar que podria no ser fàcil convèncer altres, justament pel que té el seu material de distingit, d’inusual. I això és rellevant en la mesura que, sense convèncer altres, tindrà barrat el pas per a arribar “als seus”, als qui com jo agrairem la seua forma de fer, la rítmica serenor d’allò que, certament, no pot ser ja nou, però tampoc pot ja caducar. Li caldrà potser tant de temps per a trobar un públic (que això és publicar, ni més ni menys) com el que ha necessitat per a crear, per a buscar la paraula exacta, la rima desitjada: difícilment s’estalviarà “no guanyar” alguns premis, mentrestant. No té alternatives a la paciència, certament: qualsevol altre camí que l’obligués a cridar els seus versos, a convertir-los en proclama, trairia la seua obra en allò que té de més essencial, de valuós. Alguna cosa em fa pensar que no li hauré dit res que no sabés ja: però si ajude a refermar allò en què creu, haurà pagat la pena intentar explicar-me.

Jo no faig versos, el meu costum és un altre. Opine, divague, raone, confesse, dubte, done fe... i això en prosa. Des que vaig començar a fer-ho, el meu espai d’expressió ha estat aquest: un quadern digital i públic, que amb el temps ha passat de tenir dues lectores a tenir-ne dues dotzenes. He dubtat, en ocasions, si m’hagués convingut intentar quelcom distint: deixar madurar allò que escric com ho ha deixat madurar el nostre amic poeta, i buscar, per camins semblants als dels poetes, la forma de compartir cabòries amb més gent, amb el prestigi encara associat (i merescut, crec) d’un llibre, qui sap si d’un premi (si és que el llorer d’un concurs no és ja un “sine qua non” de la publicació impresa). No ho he fet, i continue escrivint ací. Primer perquè el mitjà, el blog, és més amable amb les meues divagacions que amb la bona poesia, que perd bona part del seu misteri en aquesta interfície prosaica, apressada, fugaç. I segon perquè he crescut escrivint per a un públic mínim, simbòlic, familiar: bescanviar-lo per la promesa futura de tenir una “obra”, de fer un “llibre”, suposa el risc terrorífic, paralitzant, que no em llegisca ja ningú, o pitjor, d’abandonar l’escriptura. Allà on he recomanat al nostre poeta inèdit que tinga paciència i que persevere fins ser publicat, jo mateix he optat per la resignada covardia de qui publica sempre, de manera immediata i incondicional. Tanmateix, té els seus avantatges, aquesta publicitat sense esforços: com que espere continuar “fent blog” el dia esperat que el nostre inèdit deixe de ser-ho, podré aprofitar per a fer-li una propaganda menys obscura i acompanyar els meus elogis d’alguna petita mostra que puga justificar-los. Tot arribarà.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi ha blogs -pocs- més poètics que molts poemaris!

Anònim ha dit...

La pregunta és: i a qui cony interessa la poesia, i en català, avui en dia?

Príncep de les milotxes ha dit...

Apreciat Emili: desconec, però abusant de la meua imaginació, puc pensar que parles d'un alter Ego. Potser sí o no, podria equivocar-me, però tu saps que aquest no és el problema; l'assumpte és que, en tot açò de la poesia, també hi ha modes, corrents que certs teòrics -crítics, poetes, editors- empren per catalogar i pontificar. És una manera de fer que utilitzem els mortals amb més o menys fortuna.

Ja hem parlat en alguna altra ocasió del tema dels premis i la publicació; sembla que en l'actualitat van de la maneta. Tu saps què passa amb els/les autors/ores que no guanyen premis?

En un primer moment, no existeixen o dit d'una altra manera existeixen com una mena d'agraïment diluït tipus " Vull agrair-vos, en nom de l'Associació Cultural Pepet, corda i traca la vostra participació en la quarantasetena edició del nostre premi (hi heu participat 63 autors d'arreu dels Paaaaaaïsos Catalaaaaaaans - que se m'omple la boca de patriotisme i circ- i enconratjar-vos en la difícil i imprescindible - bla, bla, bla, bla, bla- tasca de bastir l'edifici de la paraula. Moltísssssssimes gràcies. "
Bastir l'edifici de la paraula! Paraules majors! Però si quasi sempre són els mateixos qui es reparteixen els premis.

Per altra banda, tu veus moltes editorials que donen oportunitats a aquestes persones, llevat que siga el cas d'una "celebritat" que ha restat finalista i els interesse tenir-los en nòmina?
Sembla que no. Estan en el seu dret (mercat mana).
Això ja parla prou de l'ambient que tenim, perquè ara sembla que escriu tothom, ho pots veure.
El consell que li has donat a aquesta persona poeta invisible, és el més encertat. Continuar escrivint i ja es posaran els punts sobre les "is". Com a la vida, ens trobem en una carrera de fons, i tu ja ho saps.

Emili Morant ha dit...

Príncep: no es tracta d'un "alter ego", sinó d'un poeta de qui no diré nom ni pàtria, que em va deixar llegir uns versos seus arran d'una conversa sobre poesia i mil coses més. Podria intentar fer versos, però per algun motiu potser relacionat amb com i qui sóc, no ho he fet mai.

El món dels premis no el conec directament, tot i que he acabat recollint-ne impressions ací i allà que em fan tenir una idea formada. La forma en què jo els entenc, globalment, no és la mateixa en què els percep un dels escriptors que participa (que forçosament s'hi veu implicat emocionalment), sinó que per a mi un concurs literari és un d'aquests jocs probabilístics (com unes oposicions, com el mundial de futbol) que opera amb unes certes regles. Els concursos de poesia, per exemple, tenen una periodicitat irregular, valor en metàl·lic molt divers, presenten incompatibilitats entre ells (és arriscat, per no dir que incompleix algunes bases, presentar-se simultàniament a dos premis sense tenir marge de retirar-se d'un si es guanya l'altre), tenen un sol guanyador i no aporten, en general, cap informació (d'ordre, d'identitat, de vàlua) respecte de tota la resta de participants (des de qui ha quedat "segon", si això té sentit, fins l'últim). Tot això que he dit són ja "imperfeccions" del sistema (com les que hi ha a les oposicions o al mundial de futbol) capaces de generar suficients injustícies: si a això hom suma altres "factors de distorsió" (perdona'm aquest eufemisme pseudotècnic), que en alguna mesura que desconec els deu haver, entenc que la roda anual de premis deixe molta gent insatisfeta. Com al mundial de futbol, però amb una diferència important: qui participa en els premis sovint no espera cap classe de glòria patriòtica i universal, sinó només veure la seua obra publicada, fullejar-la, compartir-la amb els amics. I aquest premi tan modest i que tanta gent mereix no hauria de comportar la classe de patiments i dubtes que se'n deriven del sistema.