* * * * *
És ben delicat parlar, escriure o opinar sobre llibres: més que sobre cap altra matèria, possiblement. Sobretot si es tracta dels "nostres" llibres, o dels llibres dels "nostres": són pocs els qui els escriuen i no molts més els qui els llegeixen, de tal forma que cada judici que hom allibera del clos del seu silenci no pot evitar tenir un cert impacte en el magma, boirós i familiar alhora, de les "opinions crítiques". La consciència d'aquest impacte, d'una banda, i certes obligacions de generositat recíproca entre els pocs que tiren avant els nostres combois literaris, de l'altra, fan que bona part dels comentaristes de llibres (en el sentit menys restrictiu possible) opten per l'elogi en la majoria de casos, quan les obres els mereixen mínimament, o pel silenci o la descripció asèptica quan l'obra no els agrada. No sóc en absolut alié a aquesta tendència, que jo crec general. Les poques ocasions en què he hagut de fer de "crític" o m'ha abellit fer-ho, he intentat exercir allò que m'agrada anomenar una "mediocritat responsable": com que no crec ser ningú com per a amargar-li la vida a un altre, dic sense manies allò que m'agrada i qüestione, tan amablement com puc, les coses que jo no he sabut gaudir o entendre. Ja vaig comentar, en una anterior ocasió ací mateix, les serioses limitacions d'aquest plantejament crític (sí és que arriba a ser-ho): actituds com la meua es toleren millor si hi ha altres participants del debat crític que, sense emparar-se en mediocritats de cap classe, posen ordre i expressen, autoritzadament (que no autoritàriament) opinions més qualificades, més prestigioses.
Recorde bé la primera ocasió en què vaig haver de fer una ressenya. El llibre era "El vaixell de Genseric", un dietari de Ferran Garcia-Oliver (ací la ressenya, ací un comentari sobre aquells inicis). Un cop enllestida, però abans que veiés la llum, vaig llegir una crítica del mateix llibre, feta per Alfred Mondria al "Posdata" del Levante, que diferia de la meua en aspectes que em van fer dubtar del que jo havia escrit i com ho havia fet: allà on jo havia intentat posar ordre en allò que deia el llibre, l'altre comentarista no dubtava en entrar al detall d'en quines observacions del dietari estava o no d'acord. Un volum a què jo no havia sabut sospitar-li defectes dignes de ser explicitats esdevenia objecte d'un constant qüestionament o d'una irònica condescendència. Més encara: allà on la meua ignorància m'obligava a cenyir-me al contingut estricte del llibre comentat, Mondria posava l'obra en context, sense que acabara de quedar del tot ben parada. Amb el temps i un poc més de pràctica he deixat de preguntar-me si jo havia fet malament la meua ressenya, i no per a passar a preguntar-me si era ell qui havia errat: he tret altres conclusions. Com per exemple aquesta, no sé si massa acomodatícia: que una i altra opinió crítica es necessiten, o almenys es convenen l'una a l'altra. Sense una crítica ambiciosa (i la meua, com la d'altres practicants intermitents, no hauria de ser-ho, perquè no pot) la literatura moriria de banalitat; però sense aquest puntet de massatge intel·lectual, si em passeu l'expressió, o de generositat amable, el dany que podria fer la crítica de la primera classe seria irreparable, paralitzant, desencoratjador.
Aquestes consideracions m'han vingut al cap quan, ara que prepare la presentació de divendres, he topat amb l'article que Mondria ha dedicat en "Posdata" al darrer llibre d'Enric Sòria ("En el curs del temps": un recull de textos sobre literatura). He trobat el mateix to, el mateix esperit que en la crítica de què he parlat abans, però amb un parell de diferències pel que fa a la meua perspectiva. La primera, que aquest cop ni he llegit el llibre de Sòria ni m'atreviria a comentar-lo seriosament en cas que ho fe; i la segona, que salvant totes les distàncies entre Sòria i jo, m'ha semblat entendre que un dels retrets que Mondria li fa al seu col·lega crític coincideix amb la classe d'apreciacions que tot just he fet sobre la meua actitud a l'hora d'opinar de llibres. Quan parla d'"un insuls paper de promotor i publicista cultural" o "d'una prosa entumida i fatigada en l’afalac calculat" Mondria està acusant Sòria de la mateixa classe de faltes de què jo m'he confessat més amunt. Però l'abisme que ens separa a Sòria i a mi com a pecadors de la crítica em deixa perplex, com a mínim, i em fa dubtar, com en aquella ocasió de fa tres anys, de la justícia i la conveniència d'aquestes insinuacions.
Tanmateix, no estic en condicions d'exercir de jutge en aquesta disputa. I tinc altres feines. Quan em van proposar presentar el llibre de Tobies Grimaltos vaig acceptar sense dubtar massa i sense haver-lo llegit, convençut que l'autor em posaria fàcil dir les coses bones del seu llibre sense haver de callar-me'n massa de dolentes. És una llàstima que jo siga tan transparent a l'hora de reconéixer eixa modesta habilitat, perquè té l'efecte secundari de devaluar els meus elogis i de fer-vos sospitar que em calle més defectes dels que finalment he sabut trobar-li al llibre. Espere que Tobies sàpiga perdonar-m'ho. Fins divendres o fins la pròxima.
11 comentaris:
Com que aviat no estarà disponible el PDF del Posdata, he aconseguit (crec) penjar l'article del meu Picasa per si algú té curiositat. Està ací:
https://picasaweb.google.com/emorant/Article_ms#5592139647241602978
Fins divendres, doncs. Serà un plaer.
Mondria escriu una crítica negativa d'un llibre publicat per la UV. Antoni Furió, director de PUV en aquell moment, i Juli Capilla, director de Caràcters en aquell moment, el trauen de la revista i esborren el seu nom (Stalin way) de la llista de col·laboradors (on sí que està, per exemple, Ferran Torrent!). Després, Sòria exerceix de primo de zumosol i fa una crítica negativa d'un llibre de Mondria. Ara, supose que tocava la revenja.
Dit això, no acostume a perdre un segon del meu temps en la masturbació recíproca que practiquen habitualment els escriptors (dolents) de casa nostra disfraçats de crítics. Sobra hipocresia i falta valentia.
No cal ser massa perspicaç per a imaginar que darrere d'aquesta "manifestació crítica" puntual hi ha una història interna, més o menys amarga, de desencontres personals o literaris d'algun tipus: no la conec, i en cap moment he demanat que me la contaren. Tanmateix, l'anònim anterior l'ha resumida ací públicament; un altre lector (ja no anònim, però sí "privat") m'ha fet arribar per correu electrònic una versió alternativa dels fets; i si no vaig amb una miqueta de compte no tardaran en aparèixer altres versions. Tal i com era d'esperar, la narració de les distintes versions sol distingir-se pel suposat origen d'una espiral de "greuges crítics" que, en qualsevol cas, aquest darrer episodi (l'article de Mondria) no contribuirà de cap de les maneres a tancar.
M'agradaria reivindicar un dret, com a lector de llibres, de ressenyes, de suplements culturals o del que siga: el de no haver de conèixer tots aquests detalls personals, més o menys mesquins, per a poder entendre (desxifrar / valorar / prendre en consideració) algunes peces crítiques. Si allò que hauria de ser el bo i millor del nostre discurs crític no es fa intel·ligible pels arguments que posa sobre la taula, pels seus "mètodes", per la solidesa en els seus criteris, sinó que queda explicat per raons de tipus personal (afinitats, ressentiments, conveniències, venjances) la distinció que he mig esbossat entre l'alta i la baixa "crítica" perd per complet el seu sentit, i el més simple dels meus articles laudatoris, complaents, propagandístics, resulta més útil de cara a la formació del criteri del públic potencial que aquestes sofisticades baralles de xiquets. Que una bona part de les peces crítiques (en la meua sincera modèstia he preferit, a l'entrada, parlar de "comentaris") amaguen un punt hipòcrita, de triar molt bé què es diu i què no i com, no tinc el menor dubte ni li ho discutiré al darrer anònim. Però el meu dubte és si el contrari d'aquests petits defectes no és un defecte encara més gran, més perniciós: la "valentia", en massa ocasions, podria resultar indistingible, per a un observador extern (per exemple: un lector poc informat dels conflictes interns que puga inspirar la crítica), de les formes més mesquines de menyspreu, d'una variant subtil, plena d'arabescos, de l'insult. I si és indistingible per al lector corrent, aleshores és equivalent en els seus efectes sobre la "massa" (raquítica, certament) de lectors (potencials).
En qualsevol cas, comence a sospitar (un pèl tard) que la meua obsessió (un biaix "professional", si voleu) per les qüestions de mètode ha topat amb un objecte tan fascinant com perillós: la crítica literària. Faria millor de llegir més i comentar (favorablement, què li he de fer) més llibres que fer-me l'harakiri en aquestes excursions metacrítiques.
Aquestes històries constitueixen una invitació permanent i convincent a no participar-hi. I, en realitat, si no fóra perquè ens pica la mateixa vanitat que a aquesta gent (convicció que tenim alguna cosa rellevant a dir, etc.), ho hauríem deixat córrer. Aquesta seria la decisió més assenyada. En realitat, si vols unir la crítica literària a una cosa tan seriosa com el "mètode", això no ho podràs fer amb la morralla que es publica en Levante o El País (i no crec que existesca, en realitat).
Quant a l'anècdota en qüestió, l'interès del tema és "concunto vasío", crec jo.
K: tal i com dius, hi ha raons de sobres per a deixar córrer aquestes qüestions. L'"anècdota" potser no mereixia cap classe de comentari "públic" que contribuira a difondre-la, i'última de les meues intencions fou la de sumar-me a un "conflicte" del qual desconec els orígens i la magnitud - i puc continuar ignorant-los. Però em va recordar la primera de les meues experiències crítiques, que vaig viure amb un grau de "responsabilitat", de reverència, no sé si exagerat, i que en conseqüència fou la llavor de posteriors desenganys i estupefaccions.
Em deixa tranquil comprovar que aquesta entrada, a la qual uns pocs han arribat via Google introduint algunes paraules clau que preferisc no reproduir (per a no retroalimentar les cerques), no té més visites de les habituals i que en cap cas supera les que ha rebut el meu comentari ("amateur", innocent, però generós i sincer) sobre "Udols d'un llop de paper". Coincidiràs amb mi que són aquestes darreres coses a les que convé retornar.
No estic enterant-me de res però espere amb impaciència el contingut de la teua presentació del llibre de l'amic Tobies que, personalment, em sembla molt estimable.
Salut, Emili!
Només puga, Jesús, només puga.
Hola bon dia, abans que res volem felicitar-vos per la vostra faena e informar a tota la gent posible de que ja existeix el nou blog amb la actualitat esportiva de la safor-valldigna, som una asociacio nascuda en Gandia que en nomes un any ja treballa amb tota espanya. Totes les noticies, tornejos, fotos y videos, croniques...
http://afglasafor.blogspot.com/
MOLTES GRACIES PER TOT.
Al senyor anònim li diria que la revenja ja l'havia consumada el senyor Mondria, uns anys abans, amb la crítica sobre La lentitud del mar de Sòria. Tot amb tot, aquest article depassa l'àmbit de la revenja i cau, ben lamentablement, en l'àmbit de l'estupidesa. El senyor Mondria més que no criticar Sòria, es retrat ell mateix. I no cal dir que el retrat és del tot esperpèntic. Eliot parlava d'altres coses quan es referia a la tasca del crític. Caldria que ho rellegira el senyor Mondria, perquè estic segur que ho ha llegit, però potser tenia el llibre agafat del revés.
Quan la qüestió principal d'una discussió és establir quin és el punt de partida, el motor immòbil d'una cadena de retrets i suspicàcies com la que intenten dibuixar els nostres anònims, és el moment d'abandonar-la: la saviesa del més instruït dels homes resultaria del tot inútil a l'hora de tancar aquesta classe de ferides. No dubte que bona part de la responsabilitat d'haver arribat a aquest punt és meua: deuria haver sabut que les meues prevencions en el to no m'havien d'estalviar ser amfitrió, que no participant, d'alguna trifulca d'aquesta classe.
Tot i que vull fer-ho quan abans millor, penjar una nova entrada parlant del que siga (del llibre de Tobies, de la meua conferència sobre Mahler, dels meus alumnes, del Barça o del meu fill) no servirà per a segellar aquest fil de comentaris, que tal i com m'informa Google Analytics està nodrint-se de cerques soltes al Google sobre aquest darrer "affaire" crític. Paciència, doncs.
Publica un comentari a l'entrada