Fa més o menys un any me la vaig trobar després d’un disgust immerescut, sense gaire confiança ni perspectives, i sense massa mèrits acumulats d’eixos que ens permeten sobreviure de renda quan les coses venen mal dades. Fou en aquella conjuntura quan crec que vaig contribuir, modestament, a una nova manera de veure i fer les coses. Aquesta petita revolució conceptual d’anar per casa l’anomenarem, a falta d’un nom més sofisticat, la teoria del llistó.
Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.
Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.
Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.
Poc després vingué el seu primer Excel•lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.
Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil•la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...
[Entrada original ací]
RC - Exilis
Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m’ha vingut al cap penjar ací mig de memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir llegint-lo, aprofitant que el "Llibre dels exilis" de Juli Capilla es presenta demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.
Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.
Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.
El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
[Entrada original ací]
Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.
Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.
El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
[Entrada original ací]
RC - Prejudicis
Fa mesos, quan vaig començar a pensar que el meu futur professional ja no era un futur, sinó un present perpetu, em vaig plantejar el que tanta gent m’havia animat a fer en ocasions anteriors: “Oposita!”, “Fes-te funcionari!”. Cobrar de l’Estat, el premi més cobejat de tot un país sencer.
Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.
En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.
Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.
[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]
[Entrada original ací]
Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.
En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.
Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.
[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]
[Entrada original ací]
RC - Horaris
Els grans herois de l’oficina són sovint els grans covards de sa casa. Tothom tria un heroisme de la seua talla.
No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...
[Entrada original ací]
No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...
[Entrada original ací]
RC - Indiscrecions
Fonts diverses m’han informat repetidament que és un idiota irrecuperable. Però fins ara he tingut la mala sort de coincidir amb ell només en ocasions on hi acudeix gent encara més estúpida, privant-me d’assaborir íntimament eixos trets i actituds que fan que no hi haja dos idiotes iguals. Amb tanta competència i de tant nivell, el pobre queda deslluït – hauré de donar-li la seua pròpia oportunitat.
I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després...
Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!
* * * * *
De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.
Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.
[Entrada original ací]
I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després...
Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!
* * * * *
De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.
Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.
[Entrada original ací]
RC - Llarg termini
Quan les respostes relatives al llarg termini se'ns presenten dubtoses, o contradictòries, és important adoptar un parell de mesures. La primera, és assegurar-nos que no prenem decisions precipitades: les nostres fermes conviccions de hui demà poden ser les nostres grans vergonyes de demà. La segona: intentar que eixa indefinició de les nostres vides a mesos, anys vista, no ens amargue els hores i dies immediats. L’entreteniment, en qualsevol de les seues formes, és una bona forma d’alliberar-nos momentàniament d’eixos greus pensaments que, al capdavall, no tardaran en tornar malgrat els nostres esforços per bandejar-los.
Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.
Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...
[Entrada original ací]
Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.
Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...
[Entrada original ací]
RC - En pràctiques
Per a que la subordinació dels mitjans de comunicació espanyols a l'aparell repressor de l'Estat no vos transmeta una idea esbiaixada i falsa de les veritables intencions d'ETA en el seu atemptat a Barajas de fa ja uns dies, he copiat ací baix un fragment clarificador del comunicat original de la banda armada, tal qual, sense les habituals traduccions malèvoles i tendencioses que tendeixen a amagar la lògica interna de les accions de la banda. Quan el sistema sencer conspira contra les aspiracions de llibertat i democràcia d'un poble, és important no deixar-se cegar per la propaganda de les institucions oficials, i entendre cada argument en el context de la lluita per l'alliberament nacional en què s'emmarquen.
[Nota 2008: fins ací arribava l'entradeta de l'article en la seua publicació original a Vilaweb]
Vaja, doncs no m'ha eixit massa brillant, la veritat. És que estic practicant una miqueta l'apologia del terrorisme per a poder caure bé en alguns cercles selectes, i per si algun dia m'he de guanyar un plus fent de comentarista polític progressista i ample de mires. Sí, sí, d'eixos que diuen que la barrera electoral valenciana del 5% és una barbaritat antidemocràtica, però fer volar els aeroports (amb gent dins, quina pena, tu!) és que clar, has de tenir en compte que açò i allò, nogensmenys tot i així ben mirat tanmateix no és tan simple... Potser la retòrica em queda un poc artificial i desapassionada - però enteneu-me, no és fàcil, necessite un poc més de pràctica. Hi ha cursets on-line, o és suficient llegir de tant en tant alguna selecció de blocs incendiaris?
[Entrada original ací]
[Nota 2008: fins ací arribava l'entradeta de l'article en la seua publicació original a Vilaweb]
Vaja, doncs no m'ha eixit massa brillant, la veritat. És que estic practicant una miqueta l'apologia del terrorisme per a poder caure bé en alguns cercles selectes, i per si algun dia m'he de guanyar un plus fent de comentarista polític progressista i ample de mires. Sí, sí, d'eixos que diuen que la barrera electoral valenciana del 5% és una barbaritat antidemocràtica, però fer volar els aeroports (amb gent dins, quina pena, tu!) és que clar, has de tenir en compte que açò i allò, nogensmenys tot i així ben mirat tanmateix no és tan simple... Potser la retòrica em queda un poc artificial i desapassionada - però enteneu-me, no és fàcil, necessite un poc més de pràctica. Hi ha cursets on-line, o és suficient llegir de tant en tant alguna selecció de blocs incendiaris?
[Entrada original ací]
RC - Assaigs
Com al 90% dels bloggers en català, a mi també m’han regalat els Assaigs de Montaigne aquest Nadal. La identificació és sorprenentment acurada, i funciona en tots dos sentits: més d’un dels qui no tenien encara un blog, l’han obert inspirats poc després de rebre i fullejar aquest regal exquisit.
Però de fer-li una ullada a llegir-lo va un bon tros. Hi ha els optimistes, que han començat a llegir-lo pel principi – valents! Hi ha els pessimistes, que han començat a llegir per allò de “Filosofar és preparar-se per a morir” – glups! I per últim, estem els realistes, que hem començat a llegir cautelosament: buscant a l’índex i començant pels capítols més curts – curtíssims, alguns. Així que, en total, duc llegides unes cinc pàgines plenes de llatinades i coses mig curioses, mig banals: tot plegat una lectura un tant erràtica, com ho està essent tot últimament. Em cal posar-me ordre – i de passada, em cal un ordinador nou, o si no és nou almenys que funcione.
[Entrada original ací]
Però de fer-li una ullada a llegir-lo va un bon tros. Hi ha els optimistes, que han començat a llegir-lo pel principi – valents! Hi ha els pessimistes, que han començat a llegir per allò de “Filosofar és preparar-se per a morir” – glups! I per últim, estem els realistes, que hem començat a llegir cautelosament: buscant a l’índex i començant pels capítols més curts – curtíssims, alguns. Així que, en total, duc llegides unes cinc pàgines plenes de llatinades i coses mig curioses, mig banals: tot plegat una lectura un tant erràtica, com ho està essent tot últimament. Em cal posar-me ordre – i de passada, em cal un ordinador nou, o si no és nou almenys que funcione.
[Entrada original ací]
RC - A crits
Qui diu que la gent jove no veu les notícies? Ahir mateix, en un partit de futbol d’alguna categoria remota, un adolescent irat cridava: “T’haurien de penjar com a Saddam, fill de puta!” (i algú altre matisava cruelment: “...dels ouets!”). No m’estranya que el pobre àrbitre avisara la Guàrdia Civil en el descans, i que intentara compensar els seus errors inicials amb més errors, ara en favor de l’altre equip. En això, el futbol és com la vida: l’última esperança de contenir els nostres vicis sempre la trobarem en algun vici de signe contrari.
[ De passada: si el que volien a Iraq era propiciar la consolidació de la democràcia, deurien haver guillotinat jacobinament Saddam, i no haver-lo penjat com si fos un miserable camperol medieval. El Terror ja el tenen instaurat, només els falta un puntet de sofisticació... ]
[Entrada original ací]
[ De passada: si el que volien a Iraq era propiciar la consolidació de la democràcia, deurien haver guillotinat jacobinament Saddam, i no haver-lo penjat com si fos un miserable camperol medieval. El Terror ja el tenen instaurat, només els falta un puntet de sofisticació... ]
[Entrada original ací]
RC - Any nou
Un dels meus pocs propòsits d'any nou era escriure més. Doncs comencem bé: ni tinc ordinador, ni probablement tindria temps per a usar-lo si el meu vell i estimat aparell no estigués en coma irreversible...
Però creieu-me: tot i la nostra dependència recent de la micro-informàtica, el que més m'està fotent és que m'he quedat sense aigua calenta des de fa uns dies. No he deixat de dutxar-me per això (brrrr, quina forma de començar el dia!) - però m'estic deixant una barbeta de quatre o cinc dies que en altre temps hagués considerat intolerable. Ja veieu: estem ja en l'any nou, però la meua rebel·lia continua mesurant-se en mil·límetres. El fred no només conserva: es veu que et fa conservador, també.
[Entrada original ací]
Però creieu-me: tot i la nostra dependència recent de la micro-informàtica, el que més m'està fotent és que m'he quedat sense aigua calenta des de fa uns dies. No he deixat de dutxar-me per això (brrrr, quina forma de començar el dia!) - però m'estic deixant una barbeta de quatre o cinc dies que en altre temps hagués considerat intolerable. Ja veieu: estem ja en l'any nou, però la meua rebel·lia continua mesurant-se en mil·límetres. El fred no només conserva: es veu que et fa conservador, també.
[Entrada original ací]
RC - Intermezzo
[No sé on vaig llegir que quan hom duu massa temps sense escriure en el seu blog hauria de molestar-se en penjar una nota explicant perquè. Com els motius que m’han distret d’aquesta sana costum són bastant prosaics (feina, desgana, i un hardware rebel), recorreré a un altre recurs d’urgència del qual no s’ha d’abusar, tampoc: explicar, de forma pretensiosa i recargolada, els motius pels quals escric. En el meu cas són sempre les mateixes raons, contades amb paraules distintes – així que podeu botar-vos-les i esperar que m’inspire per a contar-vos alguna de les mil i una historietes apassionants que veig passar cada dia davant meu.]
Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.
No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.
No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.”
I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.
* * * * * * * *
Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.
Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!
[Entrada original ací]
Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.
No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.
No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.”
I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.
* * * * * * * *
Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.
Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!
[Entrada original ací]
RC - Nocturn
Quan entre cada matí a aquesta secció de blogs i veig que n'hi ha d'actualitzats a hores intempestives de la nit, no puc sinó pensar que qui els escriu o bé no treballa l'endemà, o per contra té el vici de treballar a deshora, fins a ben tard.
Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!
[Entrada original ací]
Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!
[Entrada original ací]
RC - Fred
La combinació entre el meu estil de vida, un tant auster i monàstic, i el fred que comença a escolar-se per totes les escletxes del meu pis mal aïllat, està començant a afectar-me la salut mental. L’estufa d’oli a penes fa efecte les poques hores que arribe a passar en el menjador cada nit. El radiador, que sí escalfa de forma immediata, proporciona un consol per als rigors de l’hivern que decreix amb el quadrat de la distància – en cristià: a dos metres ja no notes la caloreta. I els dos aparells en marxa alhora poden fer saltar els ploms en qualsevol moment!
L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)
Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...
[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]
[Entrada original ací]
L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)
Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...
[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]
[Entrada original ací]
RC - Pont
La crueltat dels ponts del calendari és aquesta: per llargs que siguen, només uneixen dos punts pròxims de la mateixa ribera del riu, fent una enganyosa corba en l’aire que et produeix la il·lusió que vas a creuar-lo. He aprofitat el temps al màxim, aquests dies, fent coses útils – i he alimentat així tots eixos projectes dels quals mai s’extingeix la brasa tot i el contacte persistent amb la realitat. Però arriba el dilluns, i quanta més carrereta has agafat, més gran és l’hòstia que et dones. I no perquè acabe el temps de no fer res important – sinó perquè comença de nou.
* * * * *
No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.
[Entrada original ací]
* * * * *
No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.
[Entrada original ací]
RC - Estrés adventual
Si cada dia quan ens alçàrem del llit engegàrem la COPE durant uns minutets, i ens preguntàrem qui està definitivament com una puta cabra, si ells o nosaltres, la resposta, de tan simple i rotunda, ens posaria de bon humor per a començar el matí. Està bé fer inventari de les nostres xicotetes certeses abans d’abordar els grans dubtes. El que passa és que la gent no dosifica, s’hi enganxa escoltant una brofegada darrere de l’altra, i quan arriba a la feina ja fa una cara de maldous episcopal que veges tu qui ho arregla.
Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.
[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]
[Entrada original ací]
Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.
[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]
[Entrada original ací]
RC - Encadenats
Si cada dia quan ens alçàrem del llit ens preguntàrem si estem mentalment sans o no i intentarem donar-nos, amb els nostres criteris, una resposta raonada, tant se val que els primers dies fos rotundament afirmativa: després de poques setmanes de constant interrogatori, acabaríem completament grillats – amb independència de si ho estàvem o no d’inici, i de si les nostres respostes continuen essent positives un matí rere l’altre. Aquesta és només una analogia pedestre que pot ajudar-nos a entendre els límits del nostre autoconeixement, els perills de preguntar-se encadenadament els perquès de cada cosa.
En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.
En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.
En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.
[Entrada original ací]
En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.
En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.
En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.
[Entrada original ací]
RC - Silencis
Des que jo vaig arribar (i no fa tant, d’això) m’ha semblat veure-la sempre igual: asseguda a les primeres files, discretament, veient passar un per un davant d’ella tots els qui creien tindre alguna cosa a dir. Ha esperat tot aquest temps, mentre escoltava i prenia les notes més acurades – a voltes les ha escrites des d’una justa admiració, però d’altres també per a que algunes estupideses proferides ex-cathedra no gaudiren d’un oblit impune.
Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.
Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.
[Entrada original ací]
Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.
Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.
[Entrada original ací]
EM - Final
Avui, que s’inaugura l’era post-Zidane amb la inauguració de la Universitat d’Estiu de Gandia (Internacional? Però si el tema és el País Valencià! Intranacional, en tot cas!), he decidit tancar aquest espai per vacances. Estaria bé dir ara que tinc grans idees per al futur – però no seria cert, del meu futur només em preocupen els números: els del compte corrent (els negatius) i algun altre (les arrels quadrades dels negatius, per exemple).
Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.
Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.
EM - La indiferència
Amb la gent que, per alguna estranya mania, se sent virulentament perseguida i arraconada per les seues idees i postures particulars, només hi ha una estratègia possible: fer-los veure que és justament la nostra indiferència el que ens fa més fàcil tolerar-los sense reserves. Això mateix, veure’s tolerats sense adhesió ni oposició, se’ls pot arribar a fer insuportable.
EM - Octubre 2003
[Aquest fragment de correu electrònic és d'Octubre 2003, ja fa quasi tres anys. El destinatari era Robert, a qui havien ofert la possibilitat d'escriure un llibre sobre comunicació local. Ho comente, amb perspectiva, més avall. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)