Aimia (I)

De les mil i una possibilitats que la poesia pot oferir als que s'hi adrecen com a lectors, la que més atractiva m'ha semblat en el meu cas particular des de sempre ha estat la d'accedir a una forma múltiple, imaginativa i rica de percepció i reflexió sobre el món i els qui l'habitem. Dic “des de sempre”, i això en realitat em remunta als meus primers mesos com a universitari, en què vaig creure que la dedicació exclusiva a les Matemàtiques, i l'abandó encara recent de la meua carrera musical, em feien córrer el risc de veure progressivament reduït el ventall de les meues sensibilitats. Aleshores ho explicava dient que no volia “quedar-me quadriculat del tot”; ara podria explicar-ho de formes més sofisticades, la qual cosa deu ser la prova d'haver superat amb èxit aquells riscs, aquelles pors.

Aquest meu tímid acostament a la poesia, que amb alts i baixos ha continuat vigent fins ara mateix, no excloïa, en principi, els versos d'amor, però tampoc no els concedia cap prioritat respecte d'altres manifestacions líriques. Supose que per als esperits que no comparteixen el meu obert desdeny pel romanticisme els poemes d'amor deuen haver estat un pòrtic immillorable per a l'accés a la literatura, però ja he dit que aquest no fou el meu cas. El tema, tanmateix, era indefugible, sobretot en els autors que més vaig llegir en castellà durant aquells anys: recorde especialment Pedro Salinas, Cernuda, Miguel Hernández, Neruda i alguns versos de Benedetti dels que ens recitàvem uns als altres en els banys compartits del Col•legi Major (ser “universitari d'elit” vol dir fer de ventre mentre un company caganer llegeix en veu alta “Los formales y el frío”...).

Potser perquè en vaig llegir menys que en castellà, i en part també per l'atzar de les meues tries, l'amor no estava entre els temes preeminents dels meus poetes en català, amb una sola excepció: Ausiàs Marc, aquell home d'extrems amb qui vaig acabar conreant una certa familiaritat, malgrat el relatiu esforç que em suposava la lectura dels seus versos tallats en pedra i amb el regust de les coses antigues. Vaig viure al poble d'Estellés durant quatre anys, però potser contagiat per la indiferència que els seus propis conciutadans semblaven dedicar-li, no el vaig llegir a penes ni ho he fet massa després. I ignorava més poetes, i els ignore encara (les estances de Riba, i tantes coses...).

Així, quan he arribat a trobar-me amb el darrer llibre de Juli Capilla, “Aimia”, he sentit l'estranya contradicció de recordar amb tota naturalitat, el to, l'estil, les constants referències a la poesia dels nostres clàssics (sobretot del més gran, que és Ausiàs), i ser conscient alhora de com d'infreqüent ha estat el meu contacte amb la poesia amorosa de l'idioma en què intente llegir i expressar-me, de com de gran és el buit en la meua coneixença d'altres veus que fan de baules entre els clàssics i nosaltres. Versos apassionats de Marc citats entremig de versos apassionats de Juli: dir coses semblants de formes ben distintes, separades per una tradició en què em caldria omplir alguns buits.

El primer que he trobat en Juli, doncs, és un arrelament en la nostra més prestigiosa herència literària que ell mateix fa explícit, i no només en el títol del llibre: tant la seua desmesura expressiva com el motlle mètric en què la fa encaixar semblen ecos conscients d'aquells ardents trobadors i els clàssics que en foren hereus. Han passat molts segles, però, i aquella tensió entre la fina amor i la folla amor té altres formes en què fer-se paraula: la fina amor és ara escurar i arreglar trastos vells, la folla amor pot ser ja més explícita, d'una carnalitat més detallada del que els poetes antics podien permetre's. De tot aquest ventall de perspectives amoroses que van de la domesticitat fins a l'erotisme, m'han agradat més els poemes més pròxims al primer d'aquests dos pols: sobretot per la major afinitat amb les meues pròpies inclinacions personals, conservadores i desapassionades (però potser també perquè els versos més ardents cremen un poc més quan qui els ha escrit és el teu cunyat...:-).

Com a lector inexpert de poesia, he experimentat de tant en tant la decepció d'entropessar amb poemes durs i concentrats com un pinyol: més o menys com tothom, només tolere l'hermetisme en allò en què jo mateix sabria posar-lo en pràctica. No és de cap manera el cas d'”Aimia”: he de dir en favor del llibre que he pogut rellegir molts dels seus poemes, però que mai no m'ha calgut rellegir-ne els versos avant i arrere dins un mateix poema, en aquesta classe d'escaneig desxifrador que tan poc s'assembla al gaudi dels ritmes i les sonoritats. Els poemes estan plens de variacions, de sèries de verbs, d'adjectius, en una espècie d'elaboració enriquidora de la classe de repeticions, de redundàncies, amb què tots intentem expressar, al parlar, coses complicades com ho són els sentiments. Aquesta reminiscència d'allò oral, aquest desplegament (que no replegament) de les idees al llarg de versos i versos, deu fer els poemes més agradosos de recitar, d'escoltar: no he tingut ocasió encara, però ja acudiré a algun d'aquests recitals líricopatriòtics en què sovint participa algú de la família per a comprovar l'efecte. Mentrestant, em conforme amb haver gaudit de la lectura íntima i meditada dels versos d'”Aimia”: una actitud receptiva i un paladeig de la literatura sense metes ni presses que m'encantaria estendre també a tants altres llibres i autors, però que almenys tinc el privilegi de poder practicar amb els “de casa”.

Com faig sempre, he parlat més de mi que del llibre (un vici, certament, però recolzat en el meu distint grau d'autoritat relatiu a cadascun dels dos temes). Un altre dia, al llarg d'aquest mateix mes, triaré, copiaré i penjaré algun dels poemes d'”Aimia” (per això hi ha un I en el títol de la nota): si ho fera ara i ací, els pocs que heu arribat fins al final d'aquesta nota desistiríeu d'intentar llegir-lo...