De fa uns anys cap ací, he acabat identificant com a sinònims l’èxit, el mètode i la rutina: cada cosa que crec fer bé és fruit d’una fragmentació sistemàtica dels grans objectius i d’una planificació a petita escala de les tasques. I no parle de l’oficina, on sóc bastant més caòtic, sinó de la meua vida personal, del meu dia a dia. Si tingués talent per a contar-ho bé, resultaria còmic: mesure el temps per mitges hores perquè 30 minuts és el que dura cada capítol dels meus audiollibres preferits, trie les meues lectures (o fins i tot els meus temes d’oposició) en funció dels minuts que queden per a que comencen les meues telesèries preferides, i pose el despertador per a exactament sis hores després de quan em gite.
Hui tot anava segons les previsions. Em quedaven tres pàgines denses (Times a 10 punts i sense marges) d’una lectura lúcida i tenebrosa de Horkheimer i Adorno sobre la indústria cultural quan he sentit rebombori per l’escala del meu pis. He suposat que la llum d’obra (encara!) havia jugat una mala passada a part del veïnat i he continuat llegint sabedor que poca cosa podria fer per ells. Just quan he acabat, m’he posat l’abric i he marxat cap a casa dels meus pares (on tinc connexió a Internet i on estic ara) a buscar al Google més informació sobre algun dels meus assaigs finals de semestre, amb l’esperança que algú altre haja llegit directament Bauman o Sloterdijk i puga subministrar-me alguna píndola d’erudició postmoderna. I baixant l’escala és quan he trobat que uns veïns intentaven traure de l’ascensor quatre persones que s’havien quedat entre el primer i el segon.
Després d’algunes provatures frustrades amb la mecànica de l’aparell, ens hem decidit a cridar al 112 demanant ajuda, hem trobat finalment el número de l’empresa d’ascensors, hem tornat a cridar al 112 per a anul•lar l’emergència, i hem esperat a que un tècnic prement uns pocs botons rescatara els quatre adolescents (que qui sap si han estat els causants de la fallida de l’aparell: ni tancats en dos metres quadrats han callat ni han deixat de moure’s dins aquella cabina fràgilment suspesa).
En total, dues mitges hores perdudes en una bona obra, sí, però que representa el pitjor dels fantasmes quotidians a què pot enfrontar-se l’home del cronòmetre: els imprevistos. Tot el que visc i el que faig se sustenta sobre una hipòtesi no només dèbil, sinó rotundament falsa: que tot està previst i tot funciona, que les rodes del cotxe mai no punxen, els ascensors no fallen, els pisos nous no tenen humitats i que totes les nits de nou a onze, després de l’oficina, tindré ànims i humor suficients com per a mastegar la “Dialèctica de la Il•lustració” o els axiomes de la geometria. Potser per a altres el trànsit a la vida adulta coincidisca amb una assumpció madura de les seues responsabilitats, però per a mi (que sempre he estat un bon xic de parròquia, sensat i complidor) consistirà en quelcom més ridícul: acceptar la sorpresa i l’imprevist com parts naturals de la nostra vida. Ho intentaré gradualment – i si no, algun dia, uns plors d’infant a mitjanit acabaran servint-me de tractament de xoc...
(Al final, no sols no he buscat res de Bauman, sinó que ara de camí de tornada cap al pis em caurà damunt tot el pes de la modernitat líquida – i jo sense paraigües...)
Bones festes
El Nadal és l'aniversari d'una revolta que ha oblidat que ho és, que ha mort d'èxit - i l'èxit, en les revoltes, sempre és l'instant immediatament previ a la traïció. El Nadal és un símbol bell i tendre, sovint soterrat per la icona, per l'allau d'icones que ens fan sentir perseguits de tot menys d'aquesta pau que se'ns predica. Però malgrat tot, continuem celebrant-lo, i paga la pena esperar cada any aquesta reedició de l’esperança fundacional de la nostra era.
Altres anys he inclòs en les meues felicitacions de Nadal algun fragment de l’escriptura (de Mateu o Lluc, que són els qui narren el naixement de Jesús). Enguany he preferit copiar aquest xicotet tros d’evangeli de puny en alt, descregut i escèptic, però ple de compromís i lucidesa. No sé què hi ha d'excusa per a la sàtira i que hi ha d'afany sincer de rebel·lia en les referències al cristianisme de Pere Quart: qui sap, potser hi ha les dues coses, i també totes les altres que un lector atent sàpiga fer brollar. Ja he parlat no fa massa d’aquesta necessària creativitat en la recepció de tot allò que hem heretat dels segles, dels avis, dels pares. Creieu o creeu, m’és igual – però passeu-ho bé aquests dies de fred, fe, família i fartera.
POETA PRIMER
Els àngels: "Glòria a Déu en les altures
i aquí baix, a la terra, pau als homes
de bona voluntat!" (Música d'arpes)
Llurs pares van pel món sense moneda.
Neixen de pas en un racó del porxo;
fugen, com tu o com jo, de l'amenaça.
Llur minyonia és mansa, sense joia.
Viuen del furt com els ocells campestres
(o algun patrici esnob se'ls posa a taula);
paguen l'impost a base de prodigis,
prediquen la llei nova, es fan malveure
dels mestres, com dels rics i dels gendarmes
(de res no els val guarir, tornar la vida!);
parents i amics els han girat l'esquena
i a mitja edat acaben a la forca
a semblança dels lladres homicides.
Definitivament els àngels callen.
Hi ha bona voluntat en els agònics,
la pau només es troba en les dormides,
potser entre megalòmans lluu la glòria.
Aquí baix fins els Déus són infeliços!
POETA SEGON
Però la carn un dia ressuscita,
com la del Crist: és una fe forçosa!
Llavors començaran les "bones festes";
serà el Nadal, serà l'Any Nou, perennes!
Mentrestant fes el mort, passa com puguis.
L'espera és breu al capdavall. Silenci.
POETA PRIMER
Un matí de Nadal, quan era jove...
Pere Quart (1899-1986), "Vacances Pagades", llibre guanyador de la primera edició del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia (1959) - Els llibres de l'Óssa Menor, 198, Proa.
Altres anys he inclòs en les meues felicitacions de Nadal algun fragment de l’escriptura (de Mateu o Lluc, que són els qui narren el naixement de Jesús). Enguany he preferit copiar aquest xicotet tros d’evangeli de puny en alt, descregut i escèptic, però ple de compromís i lucidesa. No sé què hi ha d'excusa per a la sàtira i que hi ha d'afany sincer de rebel·lia en les referències al cristianisme de Pere Quart: qui sap, potser hi ha les dues coses, i també totes les altres que un lector atent sàpiga fer brollar. Ja he parlat no fa massa d’aquesta necessària creativitat en la recepció de tot allò que hem heretat dels segles, dels avis, dels pares. Creieu o creeu, m’és igual – però passeu-ho bé aquests dies de fred, fe, família i fartera.
Bones festes
POETA PRIMER
Els àngels: "Glòria a Déu en les altures
i aquí baix, a la terra, pau als homes
de bona voluntat!" (Música d'arpes)
Llurs pares van pel món sense moneda.
Neixen de pas en un racó del porxo;
fugen, com tu o com jo, de l'amenaça.
Llur minyonia és mansa, sense joia.
Viuen del furt com els ocells campestres
(o algun patrici esnob se'ls posa a taula);
paguen l'impost a base de prodigis,
prediquen la llei nova, es fan malveure
dels mestres, com dels rics i dels gendarmes
(de res no els val guarir, tornar la vida!);
parents i amics els han girat l'esquena
i a mitja edat acaben a la forca
a semblança dels lladres homicides.
Definitivament els àngels callen.
Hi ha bona voluntat en els agònics,
la pau només es troba en les dormides,
potser entre megalòmans lluu la glòria.
Aquí baix fins els Déus són infeliços!
POETA SEGON
Però la carn un dia ressuscita,
com la del Crist: és una fe forçosa!
Llavors començaran les "bones festes";
serà el Nadal, serà l'Any Nou, perennes!
Mentrestant fes el mort, passa com puguis.
L'espera és breu al capdavall. Silenci.
POETA PRIMER
Un matí de Nadal, quan era jove...
Pere Quart (1899-1986), "Vacances Pagades", llibre guanyador de la primera edició del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia (1959) - Els llibres de l'Óssa Menor, 198, Proa.
Sibil·la
Tots els rojos més rojos de Gandia fan cua, religiosament, per a accedir al Teatre Serrano. Allà, una veu clara i profunda que neix de l'obscuritat de la platea els canta una amarga veritat - que, tot siga dit, els assistents ja saben o sospiten: aniran a l'infern sense escapatòria.
Tot i l'anunci, el cant acaba i és rebut amb un aplaudiment magnífic, digne de l'ocasió. Qui sap, potser un cop allà baix, algun Virgili comarcal els faça d'animador cultural, i els monte conferències, taules rodones concèntriques i còniques, i visites turístiques per a examinar quina especial classe d'eternal dany han merescut els nostres impagables prohoms. (Sant Joan de Ribera fueteja Joan Fuster tots els dijous de set a huit i mitja...)
Potser allà, fins i tot, s'agafe la TV3, que com tothom sap és l'estigma amb què una part de l'audiència valenciana fa manifesta la seua predestinació - negativa, és clar. Però per si de cas, i mentre seguim xafant aquesta vall humida i no la de Josafat, farem bé de continuar celebrant aquest nostre Nadal civil manifestant-nos contra el tancament de TV3 el pròxim dissabte a les 19:00h en la plaça de l'Ajuntament de Gandia.
I vos ho diu un que encara aspira al Purgatori...
Tot i l'anunci, el cant acaba i és rebut amb un aplaudiment magnífic, digne de l'ocasió. Qui sap, potser un cop allà baix, algun Virgili comarcal els faça d'animador cultural, i els monte conferències, taules rodones concèntriques i còniques, i visites turístiques per a examinar quina especial classe d'eternal dany han merescut els nostres impagables prohoms. (Sant Joan de Ribera fueteja Joan Fuster tots els dijous de set a huit i mitja...)
Potser allà, fins i tot, s'agafe la TV3, que com tothom sap és l'estigma amb què una part de l'audiència valenciana fa manifesta la seua predestinació - negativa, és clar. Però per si de cas, i mentre seguim xafant aquesta vall humida i no la de Josafat, farem bé de continuar celebrant aquest nostre Nadal civil manifestant-nos contra el tancament de TV3 el pròxim dissabte a les 19:00h en la plaça de l'Ajuntament de Gandia.
I vos ho diu un que encara aspira al Purgatori...
Catosfera meridional
Aquest migdia, en una de les meues passejades per la blogosfera més pròxima (bé, per pròxima podeu entendre la llista d’enllaços que teniu ací a l’esquerra i que em fa sovint de guia de navegació) he trobat en el blog de Toni Ibàñez el mapa on es representen geogràficament els participants en una espècie d’antologia de futura aparició en paper de la catosfera (“catetosfera”, en diu amb ironia, en Subal Quinina – també enllaçat ací a l’esquerra...). I he comprovat amb horror que la participació de valencians estava sota mínims: no més de quatre d’entre quasi cent, i algun d’ells localitzat com a valencià per error (a menys que el trasvassament de l’Ebre s’haja acabat fent d’amagatotis i ara el riu passe per Villena...)
Vistes les coses, m’he decidit a presentar un dels meus textos, encara que fos per a omplir el buit en aquest mapa que s’assemblava perillosament al d’audiències de TV3. La tria ha estat fàcil, perquè ni escric tant ací ni tots els textos són fàcils de traure del meu context personal, i perquè pocs d'ells poden ser posats en paper sense fer-me sentir culpable d’un crim ecològic... Així que m’he quedat amb la xicoteta crònica personal d’un concert al monestir de Simat que vaig fer el 27 de Juliol. No és cap obra mestra, però mira, és el que hi ha: per a molts dels qui fem servir aquest format, el blog, es tracta de poc més que d’un cementiri d’esborranys que mai passarem a net, i que si creguérem dignes del paper imprès ja buscaríem on publicar-los (que no és tan difícil, a menys que hom tinga la legítima aspiració de guanyar quatre duros amb el que escriu).
Dues hores després d’enviar el text triat, he rebut una amable resposta que m’indicava que ja estic inclòs al mapa de la catosfera, i que em convidava a posar un banner anunciant tant l’antologia com la trobada “presencial” de bloggers que es celebrarà en gener a Granollers. Com que el llibre d’estil d’aquest blog ens prohibeix als que hi col·laborem penjar imatges, no he posat eixe enllaç tan vistós – però almenys he volgut escriure aquesta nota per a animar a qui puga passar per ací a col·laborar amb la idea. Valencians i catalans (cosins germans, diuen) vivim malauradament desconnectats en molts àmbits de la vida cultural – però en la blogosfera no tenim cap excusa per a no estar enllaçats i representats com ens pertoca. Segur que teniu textos millors que el meu per a incloure en el llibre, així que envieu-los!
Vistes les coses, m’he decidit a presentar un dels meus textos, encara que fos per a omplir el buit en aquest mapa que s’assemblava perillosament al d’audiències de TV3. La tria ha estat fàcil, perquè ni escric tant ací ni tots els textos són fàcils de traure del meu context personal, i perquè pocs d'ells poden ser posats en paper sense fer-me sentir culpable d’un crim ecològic... Així que m’he quedat amb la xicoteta crònica personal d’un concert al monestir de Simat que vaig fer el 27 de Juliol. No és cap obra mestra, però mira, és el que hi ha: per a molts dels qui fem servir aquest format, el blog, es tracta de poc més que d’un cementiri d’esborranys que mai passarem a net, i que si creguérem dignes del paper imprès ja buscaríem on publicar-los (que no és tan difícil, a menys que hom tinga la legítima aspiració de guanyar quatre duros amb el que escriu).
Dues hores després d’enviar el text triat, he rebut una amable resposta que m’indicava que ja estic inclòs al mapa de la catosfera, i que em convidava a posar un banner anunciant tant l’antologia com la trobada “presencial” de bloggers que es celebrarà en gener a Granollers. Com que el llibre d’estil d’aquest blog ens prohibeix als que hi col·laborem penjar imatges, no he posat eixe enllaç tan vistós – però almenys he volgut escriure aquesta nota per a animar a qui puga passar per ací a col·laborar amb la idea. Valencians i catalans (cosins germans, diuen) vivim malauradament desconnectats en molts àmbits de la vida cultural – però en la blogosfera no tenim cap excusa per a no estar enllaçats i representats com ens pertoca. Segur que teniu textos millors que el meu per a incloure en el llibre, així que envieu-los!
Il·lustració, identitat i ciència
[ Feia setmanes que no penjava del blog cap contribució meua als debats del Màster que curse a la UOC. Copie aquesta, que he escrit hui mateix, perquè és una de les més independents de context (lectures obligatòries, aportacions dels companys, etc.) que he fet per a l’assignatura “Introducció a la Societat de la Informació i el Coneixement”. A més, enllaça amb alguns dels meus temes preferits i sempre pendents, com la tradició (religiosa o idiomàtica) o el potencial emancipador de la ciència. ]
1) Si som “simplistes” (i ací ens veiem mig forçats a ser-ho), podem afirmar que entre els grans titulars del que anomenem Il•lustració no trobarem referències a la “identitat”. Les identificacions entre “llengua” i “poble” les devem ja als inicis del Romanticisme, i la idea que la història i la tradició són un component substancial del que suposa “ser humà” hagués espantat més d’un dels il•lustrats (que veien en les tradicions, especialment les religioses, una llosa irracional de què alliberar-se i no quelcom en què sostenir la nostra humanitat). És a dir: hi ha traces evidents de l’herència il•lustrada en els desigs (expressats per alguns companys al fòrum de l’assignatura) d’un govern transnacional que vetlle per la pau, el comerç just, i la felicitat de la humanitat. Però la identitat i la classe de seguretat que l’home contemporani cerca en l’entorn geogràfic, la tradició, la família, la fe, són les grans bandejades del projecte il•lustrat en les seues distintes versions pràctiques, com la jacobina o la marxista.
Per exemple, és des d’aquesta perspectiva marxista que Hobsbawm formula les seues tesis, en ocasions exagerades (i fins i tot sarcàstiques quan les escriu en els seus llibres), contra els nacionalismes contemporanis. És necessari concedir-los a il•lustrats i marxistes l’encert de posar èmfasi en l’erradicació de la pobresa, la ignorància i la superstició en vistes a la consecució d’una felicitat humana “global” (per dir-ho anacrònicament). Però avui dia cal reconèixer també entre aquestes “primeres necessitats” la d’aturar el ràpid esvaïment de moltes formes de tradició i arrelament. Aquestes herències contribueixen a la felicitat humana de forma més substancial i variada del que hagueren pensat en el segle XVIII: el fonamentalisme o el nacionalisme violent són, en part, reaccions extremes, productes derivats d’aquest ràpid desdibuixament de la identitat.
2) En l’arbre genealògic de les nostres “grans paraules”, sovint se cita equivocadament la Ciència com a filla de la Il•lustració, quan la realitat històrica és la contrària. Fou Voltaire qui presencià emocionat el soterrar multitudinari de Newton, i fou Kant qui començà la seua reconstrucció teòrica del món des de l’admiració pels científics que el precediren, per a ocupar-se després (cronològicament i lògicament) de les tradicionals grans preguntes de l’home sobre la llibertat i la bellesa. Als il•lustrats no els devem la ciència, però sí els pertoca el mèrit de reconèixer dos valors positius del desenvolupament científic: el d’alliberar les consciències del pes d’una tradició plena d’error i superstició, i la possible aplicació pràctica de la ciència en la millora de la vida de la humanitat.
No vull forçar en extrem el paral•lelisme, però nosaltres, en aquests inicis de segle XXI ens trobem també en una cruïlla històrica semblant: hem heretat (i veiem créixer encara) un desenvolupament tècnic i material sense precedents, però coneixem també els errors que una tradició ja de segles (que ara és la de la pròpia Il•lustració) ens ha fet cometre: l’exterminació humana mitjançant mètodes científics, la destrucció de la natura i en molts casos de la diversitat de les formes de vida en comunitat que poblen la terra. Matisar eixa pròpia herència de valors és la forma d’Il•lustració que ens toca practicar a nosaltres ara: i per a fer-ho no servirà de massa relativitzar o demonitzar el paper de la ciència i la tècnica, ni predicar cap retorn a la tribu, sinó pensar la contribució que la ciència i la identitat fan a la felicitat humana amb les mateixes ferramentes crítiques que hem heretat dels il•lustrats. En la mesura en què en aquesta assignatura hem reflexionat críticament sobre els avenços tècnics (com Internet) i el seu impacte en les nostres vides, crec modestament que estem complint amb aquest nou programa il•lustrat.
1) Si som “simplistes” (i ací ens veiem mig forçats a ser-ho), podem afirmar que entre els grans titulars del que anomenem Il•lustració no trobarem referències a la “identitat”. Les identificacions entre “llengua” i “poble” les devem ja als inicis del Romanticisme, i la idea que la història i la tradició són un component substancial del que suposa “ser humà” hagués espantat més d’un dels il•lustrats (que veien en les tradicions, especialment les religioses, una llosa irracional de què alliberar-se i no quelcom en què sostenir la nostra humanitat). És a dir: hi ha traces evidents de l’herència il•lustrada en els desigs (expressats per alguns companys al fòrum de l’assignatura) d’un govern transnacional que vetlle per la pau, el comerç just, i la felicitat de la humanitat. Però la identitat i la classe de seguretat que l’home contemporani cerca en l’entorn geogràfic, la tradició, la família, la fe, són les grans bandejades del projecte il•lustrat en les seues distintes versions pràctiques, com la jacobina o la marxista.
Per exemple, és des d’aquesta perspectiva marxista que Hobsbawm formula les seues tesis, en ocasions exagerades (i fins i tot sarcàstiques quan les escriu en els seus llibres), contra els nacionalismes contemporanis. És necessari concedir-los a il•lustrats i marxistes l’encert de posar èmfasi en l’erradicació de la pobresa, la ignorància i la superstició en vistes a la consecució d’una felicitat humana “global” (per dir-ho anacrònicament). Però avui dia cal reconèixer també entre aquestes “primeres necessitats” la d’aturar el ràpid esvaïment de moltes formes de tradició i arrelament. Aquestes herències contribueixen a la felicitat humana de forma més substancial i variada del que hagueren pensat en el segle XVIII: el fonamentalisme o el nacionalisme violent són, en part, reaccions extremes, productes derivats d’aquest ràpid desdibuixament de la identitat.
2) En l’arbre genealògic de les nostres “grans paraules”, sovint se cita equivocadament la Ciència com a filla de la Il•lustració, quan la realitat històrica és la contrària. Fou Voltaire qui presencià emocionat el soterrar multitudinari de Newton, i fou Kant qui començà la seua reconstrucció teòrica del món des de l’admiració pels científics que el precediren, per a ocupar-se després (cronològicament i lògicament) de les tradicionals grans preguntes de l’home sobre la llibertat i la bellesa. Als il•lustrats no els devem la ciència, però sí els pertoca el mèrit de reconèixer dos valors positius del desenvolupament científic: el d’alliberar les consciències del pes d’una tradició plena d’error i superstició, i la possible aplicació pràctica de la ciència en la millora de la vida de la humanitat.
No vull forçar en extrem el paral•lelisme, però nosaltres, en aquests inicis de segle XXI ens trobem també en una cruïlla històrica semblant: hem heretat (i veiem créixer encara) un desenvolupament tècnic i material sense precedents, però coneixem també els errors que una tradició ja de segles (que ara és la de la pròpia Il•lustració) ens ha fet cometre: l’exterminació humana mitjançant mètodes científics, la destrucció de la natura i en molts casos de la diversitat de les formes de vida en comunitat que poblen la terra. Matisar eixa pròpia herència de valors és la forma d’Il•lustració que ens toca practicar a nosaltres ara: i per a fer-ho no servirà de massa relativitzar o demonitzar el paper de la ciència i la tècnica, ni predicar cap retorn a la tribu, sinó pensar la contribució que la ciència i la identitat fan a la felicitat humana amb les mateixes ferramentes crítiques que hem heretat dels il•lustrats. En la mesura en què en aquesta assignatura hem reflexionat críticament sobre els avenços tècnics (com Internet) i el seu impacte en les nostres vides, crec modestament que estem complint amb aquest nou programa il•lustrat.
El cíclic retorn de les coses pures
Feia mesos que no em passava pel cap la idea, el desig – i fins fa pocs dies hagués jurat que no ho pensaria durant uns quants mesos més encara, potser anys. Però aquesta setmana se m’ha encès l’espurneta (serà el Nadal, o un propòsit per a l’any nou?) d’obrir de nou els meus llibres de Matemàtiques i dedicar una vesprada sencera, o almenys un parell de nits consecutives, a passejar per aquest meu jardí primigeni, i sentir-me de nou guardià de veritats immarcescibles, emperador dels eteris.
No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.
Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.
No sé què quedarà d’ací pocs dies d’aquesta bona voluntat – res, probablement. Ara que em veig encara fent horari d’oficina de sol a sol i rematant feines del primer semestre del Màster de la UOC, fins d’ací un mes o dos no puc pensar ni tan sols en tornar a visitar algun dels temes d’oposicions que ja vaig preparar per al Juny passat. Potser és just per no poder fer-ho que m’han vingut les ganes ara: tant de bo em fos antídot contra el desànim que em causen aquest prolongat final de cicle professional i les incerteses del meu futur pelegrinatge com a professor substitut.
Però el més gran obstacle per a tornar a estudiar Matemàtiques no té a veure amb la meua agenda, ni amb l’amor ja tardoral que encara m’inspira la matèria. És la injustícia i l’estupidesa del nou sistema d’accés a Secundària, que premia tan poc l’esforç i l’estudi que és tota una invitació a la desídia i la mediocritat. Han posat el llistó per a que els geperuts hi passen per sota, no per a que cap atleta el salte – i en conseqüència, acabarem criant tots més gepa que múscul, inclús els qui estan més predisposats a l’exercici. Ben mirat, si no tingués assumit que durant uns anys traure una plaça en la meua oposició serà missió quasi impossible, no parlaria de tornar a les Matemàtiques en termes tan idíl•lics com ho he fet més amunt: la pressió que sent és nul•la, no em jugue altra cosa que una certa dignitat científica, per dir-ho d’alguna forma. Però això només ja és molt per als qui mai no hem tingut altra cosa.
Litúrgia
La meua educació religiosa (que cada any que passa valore més, potser perquè poc a poc va difuminant-se en l’oblit) m'ha dut, en ocasions, a fer un ús fora de context d'algunes expressions apreses a la “doctrina”. Bé, matisem això de "fora de context": en un ambient impregnat de catolicisme, com el que es respirava ací fa cosa de trenta, cent, o cinc-cents anys, cap expressió referent a la doctrina o els costums de l'Església podia usar-se mai fora de context, perquè al capdavall el cristianisme era el nucli (o almenys un vernís dens i gruixut) de tota una visió del món, de la nostra cultura en el sentit més ample. Ara, per contra, l'extensió a altres usos d'alguna expressió o metàfora pròpies de la fe catòlica es veu frenada pel retrocés general de la nostra familiaritat amb eixa tradició: si em passa a mi, que encara me’n sent part, més encara ocorrerà amb qui l'ha abandonada per complet o qui no l'ha arribada a heretar directament.
La diferència entre els meus vint anys i els meus vint-i-cinc es podria il·lustrar, per exemple, en un detall com el següent: d'anar a missa dues voltes per setmana (els dimecres al Col·legi Major de Burjassot i els diumenges a la parròquia del meu poble), vaig passar a acudir a conferències i altres públics a Gandia més o menys amb la mateixa freqüència. És natural, doncs, que durant aquests anys de vida cívica haja acabat fent servir la paraula "litúrgia" per a encabir tota la sèrie de convencions rituals que regeixen cadascun d'aquests actes culturals o polítics. Res massa sofisticat, en principi: uns pocs minuts de retard de cortesia, una presentació amable, un torn programat d'intervencions, les preguntes del públic, i els mil i un detalls amb què pren forma cadascuna d'aquestes fases (les salutacions cordials, l'escenificació de les divergències, el lent degoteig de la gent que marxa per a arribar prompte a sopar... fins i tot el punt en què el moderador s’alça de la taula rodona quan li sona el mòbil comença a repetir-se d’una forma sospitosament cíclica...). També les trobades més subversives acaben per plegar-se a aquest esquema aproximat - i és en aquestes ocasions assenyalades per a la lluita, la queixa, i la resistència, en què el terme "litúrgia" pren un no-sé-què d'ironia que me'l fa encara més golós d’emprar.
Doncs bé: amb cada aplicació de termes religiosos a la nostra vida quotidiana, civil, el que fem és revertir un procés que es remunta en l’horitzó de la nostra era, quan les paraules del grec o del llatí van haver de nodrir d’estructura, de filosofia i de costum el missatge original i radical del cristianisme. Què es va perdre i que quedà de la bona notícia de Jesucrist després d’embolcallar-lo d’ontologia primer, i de poder terrenal després, és una altra història. Però sota la pàtina de dos mil·lenis de cristianisme retrobem l’origen civil o pagà d’algunes de les nostres expressions més beates. “Litúrgia”, per exemple, significa “treball per al poble”, i designava la classe de beneficències que els prohoms de l’antiga Grècia feien pels seus conciutadans: una de tantes era el finançament i producció de les obres de teatre per als festivals en honor a Dionís (i ha estat el meu recent interès per la tragèdia grega el que m’ha dut a trobar-me amb aquesta etimologia). Ampliar-ne ara el significat a l’esfera cívica, cultural, se’m presenta no només legítim, sinó quasi necessari: un exercici d’arqueologia creativa a què ens obliga la velocitat amb què s’esvaeixen totes les nostres tradicions.
La diferència entre els meus vint anys i els meus vint-i-cinc es podria il·lustrar, per exemple, en un detall com el següent: d'anar a missa dues voltes per setmana (els dimecres al Col·legi Major de Burjassot i els diumenges a la parròquia del meu poble), vaig passar a acudir a conferències i altres públics a Gandia més o menys amb la mateixa freqüència. És natural, doncs, que durant aquests anys de vida cívica haja acabat fent servir la paraula "litúrgia" per a encabir tota la sèrie de convencions rituals que regeixen cadascun d'aquests actes culturals o polítics. Res massa sofisticat, en principi: uns pocs minuts de retard de cortesia, una presentació amable, un torn programat d'intervencions, les preguntes del públic, i els mil i un detalls amb què pren forma cadascuna d'aquestes fases (les salutacions cordials, l'escenificació de les divergències, el lent degoteig de la gent que marxa per a arribar prompte a sopar... fins i tot el punt en què el moderador s’alça de la taula rodona quan li sona el mòbil comença a repetir-se d’una forma sospitosament cíclica...). També les trobades més subversives acaben per plegar-se a aquest esquema aproximat - i és en aquestes ocasions assenyalades per a la lluita, la queixa, i la resistència, en què el terme "litúrgia" pren un no-sé-què d'ironia que me'l fa encara més golós d’emprar.
Doncs bé: amb cada aplicació de termes religiosos a la nostra vida quotidiana, civil, el que fem és revertir un procés que es remunta en l’horitzó de la nostra era, quan les paraules del grec o del llatí van haver de nodrir d’estructura, de filosofia i de costum el missatge original i radical del cristianisme. Què es va perdre i que quedà de la bona notícia de Jesucrist després d’embolcallar-lo d’ontologia primer, i de poder terrenal després, és una altra història. Però sota la pàtina de dos mil·lenis de cristianisme retrobem l’origen civil o pagà d’algunes de les nostres expressions més beates. “Litúrgia”, per exemple, significa “treball per al poble”, i designava la classe de beneficències que els prohoms de l’antiga Grècia feien pels seus conciutadans: una de tantes era el finançament i producció de les obres de teatre per als festivals en honor a Dionís (i ha estat el meu recent interès per la tragèdia grega el que m’ha dut a trobar-me amb aquesta etimologia). Ampliar-ne ara el significat a l’esfera cívica, cultural, se’m presenta no només legítim, sinó quasi necessari: un exercici d’arqueologia creativa a què ens obliga la velocitat amb què s’esvaeixen totes les nostres tradicions.
Enfant terrible
La precocitat és d’aquesta classe de virtuts que és perillós lloar desmesuradament – al capdavall, és la que més temps ha de resistir la persistent oxidació causada pel costum, el desànim, o fins i tot el propi elogi. Potser hi ha un punt d’enveja en aquesta apreciació meua: tinc edat suficient com per a comprovar que cada any el món va omplint-se de gent més jove, més brillant, amb més futur. No és que no meresquen el nostre aplaudiment, però potser els convé, i ens convé a tots, que siga moderat, condicional - un dipòsit més que no una hipoteca.
Però hi ha alguna cosa més que enveja disfressada en aquesta cautela que ara recomane. Hi ha també l’experiència, sovint amarga però enriquidora. Hi ha l’estúpida tranquil•litat de saber que mai més tornaré a fer tan bé com abans cap de les coses en què vaig ser precoç. I hi ha, finalment, la certesa que per a mi és ja tard com per a arribar massa prompte enlloc, si no és a aquesta estranya nostàlgia d’allò que, ben probablement, no vaig ser mai.
[Sóc incorregiblement enrevessat: si el que jo volia era parlar de Fernando Alonso...]
Però hi ha alguna cosa més que enveja disfressada en aquesta cautela que ara recomane. Hi ha també l’experiència, sovint amarga però enriquidora. Hi ha l’estúpida tranquil•litat de saber que mai més tornaré a fer tan bé com abans cap de les coses en què vaig ser precoç. I hi ha, finalment, la certesa que per a mi és ja tard com per a arribar massa prompte enlloc, si no és a aquesta estranya nostàlgia d’allò que, ben probablement, no vaig ser mai.
[Sóc incorregiblement enrevessat: si el que jo volia era parlar de Fernando Alonso...]
L'imperialisme domèstic del televisor
Entre que estic quasi sempre sol i no m’he molestat encara en moblar-lo, havia aconseguit mig oblidar com de menut és el meu pis nou, on visc des de fa dos mesos. Per a recordar-me eixa mancança d’espai han bastat un parell de dies de tranquil·la convivència, i una agradable visita - la primera que rebíem, dels meus cunyats i nebots (són les paraules més serioses que he après a dir d’un temps ençà – bé, i també “sogres”...). Aquesta reduïda reunió familiar em va confirmar que sóc un amfitrió tan inepte com sospitava: vaig estar tot el dinar amb la sensació contínua que faltava alguna cosa a taula, i tan aviat com descobria quina era, Marta ja estava duent-la de la cuina... L’únic que em redimí de la meua incompetència va ser l’escurada de proporcions mítiques amb què em vaig enfrontar per la vesprada – i que vaig amenitzar com mereixia, amb quatre capítols d’audiollibre sobre l’Orestíada d’Èsquil.
Ja imaginava, quan vaig comprar el pis, que setanta metres quadrats no donarien per a massa (el meu sou tampoc donava per a molt més), però el que em faltava, i vaig acumulant poquet a poquet, era una vivència de l’espai compartible i de l’espai íntim, que és quelcom que no es mesura en metres quadrats. La primera nota que prenc d’aquests darrers dies té a veure amb la televisió, que per plana que puga arribar a ser (la meua no ho és, encara) no deixa d’ocupar una quota excessiva de l’espai d’un pis tan menut: el soroll que no deixa cap racó verge, la quasi inevitable configuració del menjador al voltant de la pantalla... Contra el que tòpicament sol afirmar-se, jo no sabria viure (bé, s’entén) sense televisió, i la idea de la parella o la família unides davant la caixa lluminosa no se’m presenta més alienant ni apocalíptica que les que hem heretat d’èpoques passades – la família unida pel càstig de la fam, la terra i la ignorància, o per la xicoteta dosi d’opressió domèstica, jeràrquicament administrada, que un fals enyor ens fa associar amb els “valors”, el “respecte”, i totes eixes coses. La televisió uneix, certament – però cal que aquesta classe d’unió no siga sagramental, obligatòria i contínua, i això no és immediat d’aconseguir quan les rialles o les explosions de cada sèrie o pel·lícula arriben a cada racó de casa.
El dia que tinga una televisió nova serà segurament (em conec, sóc dèbil) un caríssim prodigi tecnològic – i això explica que no puga posar-li encara data a aquesta inevitable adquisició. Però potser més que el tamany (secundari en un pis on és impossible veure la tele de massa lluny) hauré de mirar com de factible és escoltar-la amb un bon sistema d’auriculars. El resultat extrem de tot plegat pot acabar assemblant-se a una família silenciosa, com de somnàmbuls – sí, però capaç de resistir-se a l’imperi del televisor amb les seues pròpies armes.
Ja imaginava, quan vaig comprar el pis, que setanta metres quadrats no donarien per a massa (el meu sou tampoc donava per a molt més), però el que em faltava, i vaig acumulant poquet a poquet, era una vivència de l’espai compartible i de l’espai íntim, que és quelcom que no es mesura en metres quadrats. La primera nota que prenc d’aquests darrers dies té a veure amb la televisió, que per plana que puga arribar a ser (la meua no ho és, encara) no deixa d’ocupar una quota excessiva de l’espai d’un pis tan menut: el soroll que no deixa cap racó verge, la quasi inevitable configuració del menjador al voltant de la pantalla... Contra el que tòpicament sol afirmar-se, jo no sabria viure (bé, s’entén) sense televisió, i la idea de la parella o la família unides davant la caixa lluminosa no se’m presenta més alienant ni apocalíptica que les que hem heretat d’èpoques passades – la família unida pel càstig de la fam, la terra i la ignorància, o per la xicoteta dosi d’opressió domèstica, jeràrquicament administrada, que un fals enyor ens fa associar amb els “valors”, el “respecte”, i totes eixes coses. La televisió uneix, certament – però cal que aquesta classe d’unió no siga sagramental, obligatòria i contínua, i això no és immediat d’aconseguir quan les rialles o les explosions de cada sèrie o pel·lícula arriben a cada racó de casa.
El dia que tinga una televisió nova serà segurament (em conec, sóc dèbil) un caríssim prodigi tecnològic – i això explica que no puga posar-li encara data a aquesta inevitable adquisició. Però potser més que el tamany (secundari en un pis on és impossible veure la tele de massa lluny) hauré de mirar com de factible és escoltar-la amb un bon sistema d’auriculars. El resultat extrem de tot plegat pot acabar assemblant-se a una família silenciosa, com de somnàmbuls – sí, però capaç de resistir-se a l’imperi del televisor amb les seues pròpies armes.
La vida divertida
[ He pogut desfer-me finalment de les dues pràctiques que he retardat i acumulat durant la setmana sencera que ha transcorregut des de la seua data límit – i aquest mig alleujament no em lleva de damunt un sentiment de cansament, mediocritat i vergonya. No és açò el que m’animava a tornar a la universitat, certament – però d’aquest tema ja he parlat els últims dies, i no escric tant ací com per a permetre’m el luxe de repetir-me (i tanmateix, ho faig a tota hora...) ]
Per molt personal que siga l’escriptura, sempre hi ha diferències entre el blog i l’home, el text i l’autor. Això només podem constatar-ho reflexivament, respecte de nosaltres mateixos, i en part també respecte de les (sempre poques) persones de qui coneixem alhora la presència real i el registre hipertextual. En aquest sentit puc dir-los als curiosos, i sense entrar en més detalls, que Marta i Juli no són en la realitat massa distints del que un observador exterior podria inferir de la lectura dels seus blogs: una neo-hippie espontània i optimista, i un frontennista líric que igual tira de braç que de ploma. Això ja revela d'ells una adequació entre la persona, l’estil i els continguts de què jo mateix, sense anar més lluny, no podria presumir.
Una de les separacions radicals que em venen al cap ara entre l’Emili que viu i l’Emili que escriu és l’absència absoluta de sentit de l’humor en els textos que he anat acumulant ací al llarg d’aquests cinc mesos (i algunes altres notes anteriors ja dispersades). Res que faça pensar en el terror que despertava el meu sarcasme entre alguns dels meus companys universitaris (de la universitat de veres, no la d’ara, que és virtual), ni en la banqueta i micròfon amb peu que em regalaren els meus companys de feina a Barcelona per a impulsar la meua (mai iniciada) carrera de monologuista. En aquestes notes no hi ni traça de tot això: només algunes lamentacions repetitives, dissertacions massa serioses sobre xifres i lletres, i algunes poques anècdotes sense gràcia.
Aquesta seriositat excessiva és fruit de l’edat i del mitjà. En el món adult (a què em vaig incorporar de colp, quasi sense voler, tan aviat vaig xafar una oficina fa set anys i mig) he hagut de mesurar les meues paraules, els meus actes, més del que mai ho he fet en altres ambients – les relacions ja no estan regides per la intimitat i la complicitat pròpies de l’adolescència, sinó per una fràgil cordialitat que convé no forçar. En relació al mitjà, l’escriptura també posa fre al poc que en mi resta d’espontani: hi ha expressions que em salten al vol en una conversa (ben sovint destrellatades i bròfegues) que no hauria de permetre’m reproduir per escrit en un espai com aquest – que en principi podria visitar qualsevol i demana un cert decòrum. Ni tan sols un hipotètic anonimat a la xarxa aconseguiria alliberar-me d’aquesta classe de reserves: en aquest país tan petit en què vivim, un pseudònim només funciona de veres quan se’n fa un ús quasi tan moderat i restringit com el que hom faria amb el propi nom.
No és res de nou per a qui em llegisca que sé parlar de poques coses més a banda de mi mateix. El que potser no havia explicat, i resulta més greu encara, és com en el propi procés d'escriptura he acabat mutilant el que de més graciós té el meu personatge. L’”altre jo” seria, de lluny, més divertit: però l’intent de descriure’l quasi m’obligaria a endinsar-me en els territoris de la ficció - una aventura que per a altres seria art, per a mi una insensatesa...
Per molt personal que siga l’escriptura, sempre hi ha diferències entre el blog i l’home, el text i l’autor. Això només podem constatar-ho reflexivament, respecte de nosaltres mateixos, i en part també respecte de les (sempre poques) persones de qui coneixem alhora la presència real i el registre hipertextual. En aquest sentit puc dir-los als curiosos, i sense entrar en més detalls, que Marta i Juli no són en la realitat massa distints del que un observador exterior podria inferir de la lectura dels seus blogs: una neo-hippie espontània i optimista, i un frontennista líric que igual tira de braç que de ploma. Això ja revela d'ells una adequació entre la persona, l’estil i els continguts de què jo mateix, sense anar més lluny, no podria presumir.
Una de les separacions radicals que em venen al cap ara entre l’Emili que viu i l’Emili que escriu és l’absència absoluta de sentit de l’humor en els textos que he anat acumulant ací al llarg d’aquests cinc mesos (i algunes altres notes anteriors ja dispersades). Res que faça pensar en el terror que despertava el meu sarcasme entre alguns dels meus companys universitaris (de la universitat de veres, no la d’ara, que és virtual), ni en la banqueta i micròfon amb peu que em regalaren els meus companys de feina a Barcelona per a impulsar la meua (mai iniciada) carrera de monologuista. En aquestes notes no hi ni traça de tot això: només algunes lamentacions repetitives, dissertacions massa serioses sobre xifres i lletres, i algunes poques anècdotes sense gràcia.
Aquesta seriositat excessiva és fruit de l’edat i del mitjà. En el món adult (a què em vaig incorporar de colp, quasi sense voler, tan aviat vaig xafar una oficina fa set anys i mig) he hagut de mesurar les meues paraules, els meus actes, més del que mai ho he fet en altres ambients – les relacions ja no estan regides per la intimitat i la complicitat pròpies de l’adolescència, sinó per una fràgil cordialitat que convé no forçar. En relació al mitjà, l’escriptura també posa fre al poc que en mi resta d’espontani: hi ha expressions que em salten al vol en una conversa (ben sovint destrellatades i bròfegues) que no hauria de permetre’m reproduir per escrit en un espai com aquest – que en principi podria visitar qualsevol i demana un cert decòrum. Ni tan sols un hipotètic anonimat a la xarxa aconseguiria alliberar-me d’aquesta classe de reserves: en aquest país tan petit en què vivim, un pseudònim només funciona de veres quan se’n fa un ús quasi tan moderat i restringit com el que hom faria amb el propi nom.
No és res de nou per a qui em llegisca que sé parlar de poques coses més a banda de mi mateix. El que potser no havia explicat, i resulta més greu encara, és com en el propi procés d'escriptura he acabat mutilant el que de més graciós té el meu personatge. L’”altre jo” seria, de lluny, més divertit: però l’intent de descriure’l quasi m’obligaria a endinsar-me en els territoris de la ficció - una aventura que per a altres seria art, per a mi una insensatesa...
Periòdic de diumenge
La primera cosa que puc trobar llegint el periòdic hui, és que un pot acabar fent-se independentista per degoteig - cada dia uns quants minuts, cada setmana unes hores perdudes en una andana o un embús. Parla'ls a la gent d'identitats i nacions, i descobriràs què són les teues paraules - l'ombra buida d'una substància. Però recorda'ls que perdre una hora cada dia és un crim silenciós, que el temps és la vida, i ben aviat demanaran alguna cosa millor. Algun polític se'n deuria adonar, que als catalans comença a no servir-los allò de "els altres són pitjor encara". I no em fot tant pels catalans com per mi mateix: per a bé o per a mal, continuem viatjant tots en el mateix tren, i falta ja ben poc per a la pròxima parada. Si ells sacsegen massa el seu vagó (i tenen tot el dret de fer-ho), podem acabar descarrilant tots.
El periòdic duu més coses, però. No queda gens clar de quina forma, però ETA ha assassinat un guàrdia civil (i el segon podria estar ja quasi mort, també). Vaig recolzar el govern quan va voler obrir la mà, i que tot isqués malament no em fa pensar que em vaig equivocar en l'actitud. El que li demane ara és més simple, més clar: que tanque el puny. Escolte en ocasions que hi ha causes per les quals cal vessar sang, i generalment no hi estic d'acord. Llevat dels dies com hui, en què veig vessar la sang equivocada. Però tranquils, que se'm passarà prompte: al capdavall, en una societat democràtica i lliure, hi ha un lloc per tothom - i el d'ells, particularment, és la presó.
El periòdic duu més coses, però. No queda gens clar de quina forma, però ETA ha assassinat un guàrdia civil (i el segon podria estar ja quasi mort, també). Vaig recolzar el govern quan va voler obrir la mà, i que tot isqués malament no em fa pensar que em vaig equivocar en l'actitud. El que li demane ara és més simple, més clar: que tanque el puny. Escolte en ocasions que hi ha causes per les quals cal vessar sang, i generalment no hi estic d'acord. Llevat dels dies com hui, en què veig vessar la sang equivocada. Però tranquils, que se'm passarà prompte: al capdavall, en una societat democràtica i lliure, hi ha un lloc per tothom - i el d'ells, particularment, és la presó.
Ofegat
Si m’ature a avaluar el resultat dels meus darrers projectes personals (des de fa un parell d’anys, posem per cas), les sensacions són contradictòries. D’una banda, cadascun d’ells per separat (la feina que encara faig a l’oficina, la carrera acabada, l’oposició, les coses que he llegit o escrit, el pis on finalment he aconseguit viure) no ha donat més fruit que una prescindible mediocritat. Però tan aviat com afegisc al meu judici “les circumstàncies” en què he hagut de fer, simultàniament o seguidetes, sense descans, totes eixes coses, m’empare en una certa autocompassió, em done palmadetes a l’esquena i em sent heroi per un quart d’hora. Dues matisacions, però: ja he dit ací no farà massa que entre aquestes contingències no he deixat a penes lloc per a una vida quotidiana més rica, ni per a la plena incorporació a la vida adulta (passar la granera, planxar camises, i altres territoris verges de la domesticitat). I en segon lloc, cal no oblidar-se’n ja, a estes edats, que “les circumstàncies” sempre hi són, si no unes seran altres, i que sempre estarà fora de lloc elucubrar com de bé ens aniria tot si no fos per les coses que no van...
Matricular-me del Màster Oficial que curse a la UOC ha estat tot un encert, no ho he dubtat durant aquests mesos de feina dura i a deshora. Però la idea original que m’ajudava a assumir aquest nou esforç era poder aprofitar bé la miqueta més de temps de què anava a disposar quan fóra professor de Secundària – i poder ser així, en un futur no massa llunyà, alguna cosa més que un professor, igual com he intentat tot aquest temps ser alguna cosa més que un simple treballador d’oficina. Les coses, de moment, no han anat del tot segons aquell guió. Continue arribant de l'oficina a ma casa a les huit cada nit, i el nus que em vaig fer ample aquest estiu, just després de les oposicions, ara m’ofega cada setmana més: terminis impossibles per al lliurament dels treballs, lectures apassionants mutilades per la necessitat d’escriure’n un comentari urgent, i un desànim creixent que espere que no puga amb mi en les poques setmanes que queden per a acabar el semestre i passar pàgina. I damunt, per pretensiós que puga sonar, un perfeccionisme més propi d’altra mena de tasques que les que jo mateix m’he obligat a fer enguany: una altra herència enverinada dels meus anys de matemàtic pur.
I el pitjor és que m’he sentit així abans, en massa ocasions. Jo que em pensava que canviaria el títol d’aquest bloc abans que passaren tres mesos – i ara dubte quan canviaré, ja no de títol, sinó de vida...
Matricular-me del Màster Oficial que curse a la UOC ha estat tot un encert, no ho he dubtat durant aquests mesos de feina dura i a deshora. Però la idea original que m’ajudava a assumir aquest nou esforç era poder aprofitar bé la miqueta més de temps de què anava a disposar quan fóra professor de Secundària – i poder ser així, en un futur no massa llunyà, alguna cosa més que un professor, igual com he intentat tot aquest temps ser alguna cosa més que un simple treballador d’oficina. Les coses, de moment, no han anat del tot segons aquell guió. Continue arribant de l'oficina a ma casa a les huit cada nit, i el nus que em vaig fer ample aquest estiu, just després de les oposicions, ara m’ofega cada setmana més: terminis impossibles per al lliurament dels treballs, lectures apassionants mutilades per la necessitat d’escriure’n un comentari urgent, i un desànim creixent que espere que no puga amb mi en les poques setmanes que queden per a acabar el semestre i passar pàgina. I damunt, per pretensiós que puga sonar, un perfeccionisme més propi d’altra mena de tasques que les que jo mateix m’he obligat a fer enguany: una altra herència enverinada dels meus anys de matemàtic pur.
I el pitjor és que m’he sentit així abans, en massa ocasions. Jo que em pensava que canviaria el títol d’aquest bloc abans que passaren tres mesos – i ara dubte quan canviaré, ja no de títol, sinó de vida...
Blo(c/g) numèric
M'han comentat hui després de dinar que tenien un problema al teclat del portàtil: si premies algunes lletres et sortien uns números. Per a ells, que són la gent més de lletres que conec (en el millor dels sentits de l'expressió), això era poc menys que una catàstrofe. Per això m'alegre d'haver-los-la solucionada, encara que haja estat pel camí llarg.
Per a mi, en canvi, tot m'ha semblat una amarga metàfora: al capdavall, barrejar lletres i números és una estranya anomalia, potser resoluble només amb la victòria definitiva i total d'un dels exèrcits en disputa. En el meu cas, ja us dic jo qui guanyaria - per molt que en siguen només deu contra vint-i-set...
Per a mi, en canvi, tot m'ha semblat una amarga metàfora: al capdavall, barrejar lletres i números és una estranya anomalia, potser resoluble només amb la victòria definitiva i total d'un dels exèrcits en disputa. En el meu cas, ja us dic jo qui guanyaria - per molt que en siguen només deu contra vint-i-set...
Setmana Literària (i II)
Sempre que faig una intervenció crítica en algun dels actes públics en què participe de figurant (taules rodones, conferències, i coses per l'estil) se'm queda un no-sé-què de mala consciència. La gent que només em conega per aquestes meues interrupcions del silenci posterior a la fatídica frase ("Ara cedim la paraula al públic...") no sé què deu pensar: potser que sóc un impertinent, un pesat o un cregut - estes coses passen, i és més fàcil conviure amb elles si només les sospites que si te les confirmen. Però si em conegueren d'alguna cosa més que de les meues preguntes a deshora sabrien que sóc tot el contrari d'un iconoclasta. En el meu cas concret se sumen una psicologia individual més o menys conservadora i la pertinença (menys voluntària encara que les inclinacions personals) a la generació menys rebel que ha vist créixer aquest país.
Oportunes o no, les coses que dic quan demane la paraula tenen en part aquest altre valor (o això em consola pensar): el de l'escassedat, donat que no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
El tema de la taula d'ahir ("El valor dels clàssics") era una d'aquestes ocasions propícies per a la queixa desconsolada - temptació sovint irresistible per als nostres prohoms. Com si una ardent lamentació sobre les ruïnes de la catàstrofe ens fóra més profitosa als qui ens agrada escoltar-los que un judici més equilibrat, més amable, més constructiu. Algú dels participants es va saltar fins i tot el tòpic retòric amb què és habitual tranquil•litzar l'audiència present (allò de dir "ep! que les nostres malediccions no van per vosaltres, tots aquests vicis els tenen els qui són uns incultes ignorants i no han vingut a la xarrada"), i va optar per una provocació directa als assistents, derivant en ocasions en quelcom més proper a l'esperpent que al rigor acadèmic. La meua aportació crítica (la primera de la roda) va voler simplement matisar aquest catastrofisme - i he de dir en defensa pròpia que no va ser l'única en aquesta línia, altres s'hi sumaren després (Nèstor, Facund). Aquest partit de tennis entre la taula i el públic va allargar el debat fins a les dues hores de duració.
Tinga la raó qui la tinga en aquests debats espuris, la veritat és que trobaré a faltar la vida local de Gandia si m’envien a fer substitucions lluny de casa. És l’únic lloc que en tot aquest temps he sabut anomenar la meua ciutat – més que Burjassot, més que Barcelona, de bon tros. I en conseqüència, és on he pogut exercir quelcom semblant a la ciutadania. Ben aviat (51, 50, 49, 48...) tindré més temps per a mi, això segur – el dubte és si podré gaudir-lo on més voldria fer-ho.
Oportunes o no, les coses que dic quan demane la paraula tenen en part aquest altre valor (o això em consola pensar): el de l'escassedat, donat que no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
El tema de la taula d'ahir ("El valor dels clàssics") era una d'aquestes ocasions propícies per a la queixa desconsolada - temptació sovint irresistible per als nostres prohoms. Com si una ardent lamentació sobre les ruïnes de la catàstrofe ens fóra més profitosa als qui ens agrada escoltar-los que un judici més equilibrat, més amable, més constructiu. Algú dels participants es va saltar fins i tot el tòpic retòric amb què és habitual tranquil•litzar l'audiència present (allò de dir "ep! que les nostres malediccions no van per vosaltres, tots aquests vicis els tenen els qui són uns incultes ignorants i no han vingut a la xarrada"), i va optar per una provocació directa als assistents, derivant en ocasions en quelcom més proper a l'esperpent que al rigor acadèmic. La meua aportació crítica (la primera de la roda) va voler simplement matisar aquest catastrofisme - i he de dir en defensa pròpia que no va ser l'única en aquesta línia, altres s'hi sumaren després (Nèstor, Facund). Aquest partit de tennis entre la taula i el públic va allargar el debat fins a les dues hores de duració.
Tinga la raó qui la tinga en aquests debats espuris, la veritat és que trobaré a faltar la vida local de Gandia si m’envien a fer substitucions lluny de casa. És l’únic lloc que en tot aquest temps he sabut anomenar la meua ciutat – més que Burjassot, més que Barcelona, de bon tros. I en conseqüència, és on he pogut exercir quelcom semblant a la ciutadania. Ben aviat (51, 50, 49, 48...) tindré més temps per a mi, això segur – el dubte és si podré gaudir-lo on més voldria fer-ho.
Setmana Literària
És tota una ironia (Pitàgores em fa la mà des del seu cel sense cigrons) que el meu canvi de feina (i de vida, o almenys eixa era la idea) estiga marcat amb absoluta precisió per un compte enrere borratxo, irregular – el de la llista de substitucions per a professors de Matemàtiques. Tot apunta a què no em cridaran abans de Nadal – però tampoc crec que tarden massa en fer-ho després de passar Reis.
Per a preparar-me pel pitjor, he assumit que m’enviaran ben lluny (no sé, a passar l’hivern als Ports i l’estiu a Torrevella), i que durant almenys el que quede de curs hauré de deixar en suspens alguns quefers quotidians com moblar el meu pis, posar-me d’una vegada per totes una connexió ADSL, o assistir a algunes d’eixes conferències locals amb què duc quasi cinc anys omplint el meu temps lliure.
Amb aquestes expectatives (que no cal dir-ho, podrien millorar: avantatges d’assumir el worst case scenario) estic intentant apurar el que em queda assistint a tants actes com puc de la Setmana Literària de Gandia, que cada any culmina amb el lliurament dels premis literaris de la ciutat aquest divendres. Com en el cas de la Universitat d’Estiu, aquesta classe d’actes són una loteria: hom pot trobar-se presentacions i representacions magnífiques (com la que van fer ahir en memòria de Joan M. Monjo), però també, de tant en tant, hi ha el risc d’haver de suportar algun moderador immoderat estenent-se rapsòdicament en com es torrava les cigales Roís de Corella pel temps aquell en què fins i tot les cigales xarraven en decasíl·labs.
Ara hauré de donar fi a aquesta nota apressada per a arribar a temps de l’"Homenatge a la paraula" d’enguany, dedicat a Estellés, amb l’esperança que siga tan bo com tots els anys – una cosa increïble, no només et regalen el llibre sinó que fins i tot te’l llegeixen en veu alta: més foment de la literatura, impossible! Anem de pressa, doncs.
Aclariment
Durant una setmana, aproximadament del 16 al 25 de Novembre realitzaré una activitat d'observació participant (és a dir, de lectura i comentari) al voltant de l'entorn dels blogs, com a part de l'assignatura Metodologies qualitatives per a la recerca social del Màster Oficial en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).
Per raons metodològiques, no puc donar més detalls sobre la finalitat d'aquesta activitat de recerca (a banda de dir que és molt breu i puntual, una simple pràctica). Però em veig obligat a deixar clar que la meua participació (comentari) en altres blogs durant aquest període es fa des del marc d'aquesta investigació, i a donar l'oportunitat als autors o responsables d'altres espais a sol·licitar quedar-ne exclosos si així ho desitgen, mitjançant un comentari a aquesta nota, o per correu electrònic a la meua adreça de la universitat (e m o r a n t @ u o c . e d u).
Si l'enllaç a aquesta anotació ha estat el primer contacte que heu tingut amb aquesta meua pàgina personal, vos convide a explorar la resta d'entrades punxant en el títol del blog - així comprovareu com aquest missatge, per la finalitat acadèmica a què respon, és l'excepció i no la regla en el to general del meu espai.
Per raons metodològiques, no puc donar més detalls sobre la finalitat d'aquesta activitat de recerca (a banda de dir que és molt breu i puntual, una simple pràctica). Però em veig obligat a deixar clar que la meua participació (comentari) en altres blogs durant aquest període es fa des del marc d'aquesta investigació, i a donar l'oportunitat als autors o responsables d'altres espais a sol·licitar quedar-ne exclosos si així ho desitgen, mitjançant un comentari a aquesta nota, o per correu electrònic a la meua adreça de la universitat (e m o r a n t @ u o c . e d u).
Si l'enllaç a aquesta anotació ha estat el primer contacte que heu tingut amb aquesta meua pàgina personal, vos convide a explorar la resta d'entrades punxant en el títol del blog - així comprovareu com aquest missatge, per la finalitat acadèmica a què respon, és l'excepció i no la regla en el to general del meu espai.
La gent del nord, tan noble, fredament familiar
Dilluns, un dia dur. Són les huit i mitja de la nit, i la veritat és que ni Josep ni jo hauríem d'estar encara en l'oficina. Ell intenta endreçar el departament a eixes hores perquè és quan els nostres clients han deixat ja de trucar per telèfon (sempre reclamant més i més coses per a quan més prompte millor). Jo també m’he quedat fent algun esforç extra, en l'intent de traspassar la meua feina a altres companys en les millors condicions possibles, per a quan arribe el moment (ja pròxim, encara que fa mesos que ho dic) de deixar l'oficina i convertir-me en professor substitut de Matemàtiques.
Un cop desistisc dels meus maldecaps del dia i arreplegue les meues coses per a marxar a casa, passe pel despatx de Josep, i el distrac breument de les seues tasques per a llegir-li un poema que intuïsc que li farà gràcia, considerant la seua afició a les paraules més "nostres", d'ací, valencianes. Ell és català de Vimbodí, va estudiar i treballar a Barcelona, però és casat ací a Gandia, on ja fa anys que viu, treballa, ha sembrat llavor (és pare de Sara i Santi), i exerceix activament (frenèticament, en ocasions) allò que anomenem ciutadania. Enamorat com és tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, el poema el fa recordar i comentar-me l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. Tot seguit, ens entretenim parlant de com Catalunya és el “nord enllà” de tants valencians (dels qui es queden, dels qui marxen, dels qui tornen). Fem tots dos una paràfrasi prosaica de La pell del brau i dediquem els últims moments, abans d'abandonar el nostre diari odi contra el pa, a consolar-nos parlant de les coses que que compartim: tarannà moderat, anhel de bellesa i convivència, i també alguns desenganys professionals.
De la meua lectura personal dels versos de Maite han brollat unes quantes idees de les meues, de les que fa un temps que vaig anotant pels marges: “rebel·lia continguda en la innocència de la forma”, “ontologia de les coses xicotetes” - pensaments de vegades tan quadriculats que si en ressegueixes la vora et fas un tall al dit. Però he fet el vot recent (que no tardaré en trencar) de mirar més de prop, de tocar, de tastar el que visc cada dia – encara que siga en eixa oficina sense crepuscles d'on tant m'està costant fugir. I per això, contra el costum, vos conte ací l'anècdota i deixe les meues idees per a l'oblit que potser mereixen. Vos copie també el poema que li vaig llegir dilluns a Josep, en l’estranya intimitat dels despatxos a deshora.
XIII
Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m'agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.
Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.
Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d'ivori.
Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l'horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.
Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).
Maite Insa, El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74
[Val, val, ja no escric més dels poemes de la meua cunyada... És que em passa com amb les paelles de la meua sogra: dir que m'agraden molt és poca cosa més que una obligada cortesia, però si m'escudelle dues cullerades més i repetisc, la sinceritat del judici esdevé ja inqüestionable...]
Un cop desistisc dels meus maldecaps del dia i arreplegue les meues coses per a marxar a casa, passe pel despatx de Josep, i el distrac breument de les seues tasques per a llegir-li un poema que intuïsc que li farà gràcia, considerant la seua afició a les paraules més "nostres", d'ací, valencianes. Ell és català de Vimbodí, va estudiar i treballar a Barcelona, però és casat ací a Gandia, on ja fa anys que viu, treballa, ha sembrat llavor (és pare de Sara i Santi), i exerceix activament (frenèticament, en ocasions) allò que anomenem ciutadania. Enamorat com és tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, el poema el fa recordar i comentar-me l'Assaig de càntic en el temple d'Espriu. Tot seguit, ens entretenim parlant de com Catalunya és el “nord enllà” de tants valencians (dels qui es queden, dels qui marxen, dels qui tornen). Fem tots dos una paràfrasi prosaica de La pell del brau i dediquem els últims moments, abans d'abandonar el nostre diari odi contra el pa, a consolar-nos parlant de les coses que que compartim: tarannà moderat, anhel de bellesa i convivència, i també alguns desenganys professionals.
De la meua lectura personal dels versos de Maite han brollat unes quantes idees de les meues, de les que fa un temps que vaig anotant pels marges: “rebel·lia continguda en la innocència de la forma”, “ontologia de les coses xicotetes” - pensaments de vegades tan quadriculats que si en ressegueixes la vora et fas un tall al dit. Però he fet el vot recent (que no tardaré en trencar) de mirar més de prop, de tocar, de tastar el que visc cada dia – encara que siga en eixa oficina sense crepuscles d'on tant m'està costant fugir. I per això, contra el costum, vos conte ací l'anècdota i deixe les meues idees per a l'oblit que potser mereixen. Vos copie també el poema que li vaig llegir dilluns a Josep, en l’estranya intimitat dels despatxos a deshora.
XIII
Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m'agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.
Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.
Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d'ivori.
Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l'horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.
Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).
Maite Insa, El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74
[Val, val, ja no escric més dels poemes de la meua cunyada... És que em passa com amb les paelles de la meua sogra: dir que m'agraden molt és poca cosa més que una obligada cortesia, però si m'escudelle dues cullerades més i repetisc, la sinceritat del judici esdevé ja inqüestionable...]
Darrera aquesta porta visc
He estat alternant, aquests darrers dies, la lectura d’un dietari i d’un llibre de versos – ja tindré temps de recomanar-los, tots dos. Però a més de recordar-me el plaer de la bona literatura (amb què tan infreqüentment em delecte), m’han fet saltar una alarma més material i prosaica. M’han posat de nou damunt la taula una anomalia a què duc ja massa temps arrelant-me: el lent i imperceptible sacrifici que he fet de tot allò que anomenem vida quotidiana. La cervesa i el cafè en bona companyia, el territori a penes explorat de la cuina saborosa, la quietud de la passejada pels racons més pròxims... Tot i que la canvie de tant en tant, sempre he tingut (i en tinc encara més, de reserva) alguna suposada meta superior que fer servir d’excusa per a arraconar tots aquests petits detalls, aquesta vivència dels objectes de què he prescindit insensatament.
Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.
Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.
Dia de difunts
L'agradable conversa de sobretaula a la Plana amb Marta i Juli se m'ha allargat més del previst, i no he pogut visitar enguany el cementeri del meu poble, a la partida de l'Antigor. El que abans era per a mi una rutina anual indefugible, és des de fa pocs anys una visita intermitent, massa sotmesa als atzars de la feina, els compromisos, la desgana. No passa res, tampoc hi ha pressa: els "meus" no es mouran d'allà, certament. Però hi ha quelcom d'humà, de profund, de dolorós també en l'aturada respectuosa davant alguns nínxols recents, que no m'hauria d'estalviar en aquesta ocasió marcada. La vida era ben pobra per a les generacions que l'aprengueren com un vall de llàgrimes, com un pròleg miserable. Però ara, la vida del nostre temps comporta una subtil però efectiva ocultació de la mort que ens les fa, a totes dues, menys misterioses i belles.
He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.
He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.
Invenció (II)
No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.
Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.
Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.
Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.
Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)