Litúrgia

La meua educació religiosa (que cada any que passa valore més, potser perquè poc a poc va difuminant-se en l’oblit) m'ha dut, en ocasions, a fer un ús fora de context d'algunes expressions apreses a la “doctrina”. Bé, matisem això de "fora de context": en un ambient impregnat de catolicisme, com el que es respirava ací fa cosa de trenta, cent, o cinc-cents anys, cap expressió referent a la doctrina o els costums de l'Església podia usar-se mai fora de context, perquè al capdavall el cristianisme era el nucli (o almenys un vernís dens i gruixut) de tota una visió del món, de la nostra cultura en el sentit més ample. Ara, per contra, l'extensió a altres usos d'alguna expressió o metàfora pròpies de la fe catòlica es veu frenada pel retrocés general de la nostra familiaritat amb eixa tradició: si em passa a mi, que encara me’n sent part, més encara ocorrerà amb qui l'ha abandonada per complet o qui no l'ha arribada a heretar directament.

La diferència entre els meus vint anys i els meus vint-i-cinc es podria il·lustrar, per exemple, en un detall com el següent: d'anar a missa dues voltes per setmana (els dimecres al Col·legi Major de Burjassot i els diumenges a la parròquia del meu poble), vaig passar a acudir a conferències i altres públics a Gandia més o menys amb la mateixa freqüència. És natural, doncs, que durant aquests anys de vida cívica haja acabat fent servir la paraula "litúrgia" per a encabir tota la sèrie de convencions rituals que regeixen cadascun d'aquests actes culturals o polítics. Res massa sofisticat, en principi: uns pocs minuts de retard de cortesia, una presentació amable, un torn programat d'intervencions, les preguntes del públic, i els mil i un detalls amb què pren forma cadascuna d'aquestes fases (les salutacions cordials, l'escenificació de les divergències, el lent degoteig de la gent que marxa per a arribar prompte a sopar... fins i tot el punt en què el moderador s’alça de la taula rodona quan li sona el mòbil comença a repetir-se d’una forma sospitosament cíclica...). També les trobades més subversives acaben per plegar-se a aquest esquema aproximat - i és en aquestes ocasions assenyalades per a la lluita, la queixa, i la resistència, en què el terme "litúrgia" pren un no-sé-què d'ironia que me'l fa encara més golós d’emprar.

Doncs bé: amb cada aplicació de termes religiosos a la nostra vida quotidiana, civil, el que fem és revertir un procés que es remunta en l’horitzó de la nostra era, quan les paraules del grec o del llatí van haver de nodrir d’estructura, de filosofia i de costum el missatge original i radical del cristianisme. Què es va perdre i que quedà de la bona notícia de Jesucrist després d’embolcallar-lo d’ontologia primer, i de poder terrenal després, és una altra història. Però sota la pàtina de dos mil·lenis de cristianisme retrobem l’origen civil o pagà d’algunes de les nostres expressions més beates. “Litúrgia”, per exemple, significa “treball per al poble”, i designava la classe de beneficències que els prohoms de l’antiga Grècia feien pels seus conciutadans: una de tantes era el finançament i producció de les obres de teatre per als festivals en honor a Dionís (i ha estat el meu recent interès per la tragèdia grega el que m’ha dut a trobar-me amb aquesta etimologia). Ampliar-ne ara el significat a l’esfera cívica, cultural, se’m presenta no només legítim, sinó quasi necessari: un exercici d’arqueologia creativa a què ens obliga la velocitat amb què s’esvaeixen totes les nostres tradicions.

4 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Relment bo, el text.

Emili Morant ha dit...

Ui, gràcies. Em va sobtar trobar-me l'explicació d'eixa paraula en un curs/audiollibre sobre Èsquil, Sófocles i Eurípides - i la resta és simplement la dosi d'història personal amb què tots intentem omplir cada nota...

Juli Capilla ha dit...

Emili, jo, com tu saps, no sóc creient, però de vegades he pensat com tu que la meua "religió" és aquesta litúrgia o reverència pel món de la cultura i dels llibres. tens tota la raó.

Emili Morant ha dit...

Sí, hi ha també en els llibres una voluntat de pervivència, d'eternitat si vols - i els rituals associats a la cultura pretenen ser això, una font de seguretat i reconeixement mutu com continuen essent-ho les misses i els soterrars.

Una altra cosa és si entre l'esperit de la lletra pura i els escenaris de la vida cultural hi ha la mateixa distància que entre l'Evangeli i la Jerarquia...