Tot el que som, més enllà d’un trist animal famolenc i brut, ho som pels altres, i per la paraula, el pont intangible que ens uneix als altres. Tot allò digne de ser anomenat vida se sosté sobre un sòlid entramat d’obligacions, d’expectatives, de consensos tàcits amb la fracció de la humanitat que ens és més pròxima. La liquidació (i l’expressió no és meua) d’aquest fonament pot fer-nos sentir lliures, per un moment: la llibertat de qui cau al buit com en un somni. Però cada lligam, cada càrrega, cada compromís que ens pesa a sobre és alhora suport, contrafort dels nostres vols més agosarats.
Va haver un temps per a descobrir i denunciar aquesta gravetat: el segle que ens precedeix ens féu visible tot el que abans romania inqüestionat, indiscutit. La família, l’escola, la moral, la política, l’economia: tot fou entés, en alguna ocasió, com un immens engranatge de què som tant peces com víctimes, i del qual calia alliberar-nos amb una urgència apassionada. Aquell temps ha passat, i ara és quan la contínua roda de la ironia i la paradoxa ens presenta certes llibertats com amenaces, certes separacions com un càstig. L’home a qui no li queda res de què alliberar-se, lleuger com un fantasma: aquesta és ara la suprema destil•lació del “sistema”, el seu producte més exquisit i cobejat.
Jo mateix sóc una persona poc preparada, poc hàbil per a mantenir vius tots aquests vincles: parle i visc amb gent només en la mesura en què una tal continuïtat en el tracte se’m presenta fàcil, natural, inevitable. Poques de les meues amistats han sobreviscut els entrebancs del temps i la distància, i això en una era com la nostra, en què més fàcil que mai ens és superar aquests entrebancs. No crec ser, de cap de les maneres, una persona conflictiva, ni difícil, ans al contrari: la passivitat, la pura i simple comoditat és el que ha esborrat algunes traces en altre temps més pròximes, més que cap disgust o decepció - per la meua banda, almenys, ja parlarem un altre dia de la curiosa categoria humana dels ofesos professionals... No tinc problemes per allà on passe, però difícilment se’m veu de nou pels llocs que deixe enrere. Una llàstima, certament, i un bon motiu, present des de sempre en les meues decisions (i en les meues anotacions, si hom les llegeix amb cura), per a quedar-me sempre a casa i per a tornar-hi el més aviat possible quan he d’eixir per algun motiu indesitjat. És el meu antic desig d’arrel, inspirat potser per una certa por, per la impossibilitat que els meus lligams sobrevisquen a la distància.
Ara que em case, ara que veig passar davant meu llistes, calendaris, i ben aviat una sinuosa coreografia de taules i comensals, pense més que mai en com d’estèril acaba sent, a la llarga, la meua combinació de bonhomia i oblit, d’amabilitat i desídia. Persones que en algun moment passat han estat amics i companys, als quals vaig intentar tractar i jutjar tan benèvolament com ells feren amb mi, ara són només un record simpàtic: no he viscut amb ells més ruptura que l’afebliment del tracte, i la nostra consideració mútua ben probablement continua sent elevada, per molt que siga teòrica, intangible. Gent que no hi serà a la meua boda (no tindria sentit que vingués), per molt que sé que se n’alegrarà sincerament quan sàpiga que em case. Sospite que no sóc l’únic a qui li passen estes coses i que les pensa: però la gent amb aquesta classe de mancances no sol tindre el costum paradoxal de confessar-les públicament per escrit, quan amb menys esforç i temps podria perfectament corregir-les...
Poema faller (II): Yes we can
YES WE CAN
Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.
Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.
Els nobles militars enterrats en rengleres.
I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.
A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.
Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”
S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.
Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.
(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)
Dos gratacels de fusta s’enlairen en l’El•lipse
entre la Casa Blanca i el Monument a Washington:
li fan de pedestal a un goril•la gegant
nostàlgic de la jungla i amb un mono taronja.
Els ianquis commemoren amb ninots de pel•lícula
la Gran Depressió dels tristos trèmuls trenta:
l’oloren tan a prop que han volgut conjurar
vells fantasmes d’atur i d’extrema misèria
celebrant el sagrat esdevenir dels cicles,
reprenent el costum ancestral de les Falles.
Al relleu de l’olímpic mandat presidencial
la torxa de l’estàtua de Nova York pren foc
a una traca d’estrènua pirotècnia espacial
que empolvora les costes travessant Oklahoma.
Del sisme l’oceà s’ha engolit San Francisco!
Per tan gran esclafit s’ha ensorrat Wall Street!
Massachusetts fa un prec per unir-se al Quebec!
La gent del Capitoli comprén que ha begut oli
mentre veu com davallen dos avions segrestats
que impacten en els punts cabdals de l’estructura.
I tot es pega foc, els gratacels encesos,
el goril•la cremant-se i cridant: “fills de puta!”,
la Casa Blanca encesa i el Pentàgon encés.
Els nobles militars enterrats en rengleres.
I just en el moment que tot sembla perdut
desvirga l’horitzó l’heroi providencial.
Renovant l’esperit dels Pares Fundadors
s’abaixa els pantalons i ens descobreix el membre:
la cacaua d’Obama ens regala un ruixat
que s’estén pels estats i apaivaga la flama,
un diluvi que vessa l’orinal federal,
una pluja daurada que ascla els estels de Hollywood
i inaugura en Nevada el somriure de l’herba.
A l’instant s’encomana mundialment la notícia,
tots els pobles de l’orbe ho celebren unànimes:
europeus descreguts, asiàtics emergents,
musulmans provocats pel prohom proxeneta
profitós prepotent president precedent.
Les races oblidades ara saben que poden,
comunistes conversos pelegrinen a Washington,
intel•lectuals de moda somriuen d’utopia
i escriuen panegírics sobre la gran titola:
obelisc de banús que ens duu més erts que un fus,
fecunda les consciències, doblega l’eix del mal,
arrossega els mediocres com un crupier les fitxes
i administra la banca del casino global.
Aviat els poderosos demanen una beca
per al despatx oval, fent cua per mamar-li-la;
la boca se’ls fa aigua, i arribat el moment
se’ls amorra al piló diplomàticament.
Ciutadans penedits pels errors del passat
veuen creuar el cel uns collons colossals
que eclipsen les certeses del nostre món d’ahir.
Esta nova negror, els podrà redimir?
Aquesta nit del foc, els durà primavera?
Humils i atemorits, ajuntaran les mans
palestins i jueus, protestants i romans,
la pregària ecumènica resaran com germans:
“Obama, dóna’ns hui l’aval de cada dia,
vinga a nosaltres crèdit per poder consumir
(i guarda’t el que et sobre per als xiquets de l’Àfrica),
no deixes caure els bancs amb els nostres impostos
i allibera’ns del mal el Tresor Federal.
Perdona’ns les ofenses a la teua bandera,
posem pau en el món amb el teu piu equànime
i eixim del precipici penjant-nos del prepuci.”
S’ha acabat ja la festa, l’incendi, l’espectacle,
les més belles paraules esdevingudes cendra,
el malson d’una pàtria encercla el cementeri
dels militars caiguts despertant democràcies,
dies i sols perduts pel borratxo de Bush.
Com el matí del somni de Martin Luther King
s’adrecen multituds al Memorial de Lincoln
per a ofrenar-li glòries al goril•la cadàver;
en els seus dits la rosa taronja de vergonya
i el pixum redolant per tots els escalons.
Obama, t’exigim quelcom més que somriures,
pots amagar-te ja la cabota llustrosa.
Ha estat un bon inici, com en eixes pel•lícules
d’herois i de catàstrofes on sempre guanya el bé.
Però el món ja és molt vell, ha esperat i ha sofert.
Els somnis s’alimenten de la sang de ferides:
planta tu el teu, Obama, en la terra solcada.
T’indultem de moment, però no te’n refies:
només t’hem concedit empassar-nos la ràbia.
(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2009)
Poema faller (I): Preliminars
Fa dos mesos vaig participar, per primer cop, com a col·laborador d'un "llibret" faller, el de la Falla Mosquit del Grau de Gandia. Vaig escriure (i ha estat publicat) un poema llarg, de més de 80 alexandrins, a mig camí entre la sàtira (pel to) i l'èpica (per la dimensió "heroica" del seu protagonista...). Publicaré "digitalment" els versos ací mateix en pròxims dies, però hui voldria prologar-lo amb unes pinzellades sobre esta experiència, inèdita per a mi, i insòlita per la forma en què vaig triar debutar en aquest món de la lletra fallera. Tan natural com hagués estat per a mi escriure un article en prosa, com faig sovint ací mateix, no sé com se m'ocorregué intentar-ho en vers: faré balanç més avall, d'aquesta tria.
Per a que es feu una idea (i ja posats, s'estalvieu la lectura de gairebé un centenar de versos), el poema s'ubica en un Washington oníric i apocalíptic però actual, que imaginàriament ha adoptat la festa fallera com a complement de la cerimònia de traspàs de poders presidencials. No he estat mai als EUA, però Google Earth em permeté referir-me a llocs emblemàtics com la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon, el Cementeri Nacional d'Arlington, i el monument a Lincoln, escenari entre altres del discurs "I have a dream" de Martin Luther King. L'eix sobre el qual gravita la caòtica narració no és altre que la pelila de Barack Obama ("obelisc de banús que ens duu més erts que un fus", diu un dels versos): tota una invitació a fer-ne una lectura freudiana, per als qui us agraden aquestes aventures hermenèutiques. Per a que la gracieta no quedés només en una broma verda i bròfega, vaig intentar dignificar els meus pobres versos amb paròdies (cites modificades) d'Estellés, Espriu i del títol de dues obres de Josep Piera, i la vaig acabar en un to seriós, de queixa enrabiada sobre el món que vivim i que li toca a Obama endreçar una miqueta. Del mèrit del conjunt podreu jutjar vosaltres mateixos, dintre de poc: jo només sé que ho vaig fer el millor que vaig poder...
Vist amb perspectiva, crec que la meua empresa lírico-pirotècnica fou no tant un fracàs com un error: potser no hauria d'haver-ho intentat. Hi ha unes poques dotzenes de coses que sé fer millor que versos, i tot el temps dedicat a confegir-los hagués estat millor destinat a la prosa, a la ciència pura o a la pirateria informàtica. La meua intenció era optar a un parell de premis, un a Gandia per a versos de llibret en general, i un altre a Alzira per a versos satírics en concret. Però les bases del premi Joan Climent de Gandia prohibien (un tant absurdament) optar a cap altre premi, així que des de la Falla Mosquit no el van poder presentar al premi Falla Malva d'Alzira. Un cop feta la tria (segurament equivocada) de presentar-lo a Gandia, un canvi (també absurd) en les bases mentre el llibret estava ja en impremta va reduir el màxim de versos presentables, de forma que el poema va quedar mutilat, presentat sense els seus trenta versos finals. Però més que aquestes anècdotes de procediment, el que probablement va deixar el poema (i la Falla, en conseqüència) sense la menor menció fou el seu absolut allunyament "estètic" del que crec que s'espera d'uns versos de llibret: la cacaua d'Obama i la sàtira sobre la guerra i la crisi econòmica semblen estar lluny del que s'espera d'una col·laboració suposadament literària. Ja podria haver sigut jo deu voltes millor poeta, que amb el to que vaig triar per als versets difícilment hagués rebut la menor atenció. Ho sé ara, i ho tindré en compte per a estalviar-me futurs esforços: fer versos de broma està bé, però la pressió de polir-los un i altre cop per a que participen d'un concurs és una tortura de què vaig acabar fart.
El més curiós de tot plegat és veure com jo, que en les meues proses quotidianes sóc d'una insípida correcció política, davant el repte de fer uns versets faça eixir a la llum el més vulgar i exagerat de què sóc capaç. Dec ser jo, i no la gent de les falles, qui té una jerarquia estètica entre els gèneres un tant invertida. Però si no ens podem permetre certs abusos en la nostra festa nacional per excel·lència, què queda de l'esperit crític i provocador de les falles? Amb tot això advertit, en la pròxima entrada us trobareu de ple amb la recreació fallera de King Kong sobre les torres bessones i la fel·lació ideològica de què ha estat objecte el nou president dels EUA...
Per a que es feu una idea (i ja posats, s'estalvieu la lectura de gairebé un centenar de versos), el poema s'ubica en un Washington oníric i apocalíptic però actual, que imaginàriament ha adoptat la festa fallera com a complement de la cerimònia de traspàs de poders presidencials. No he estat mai als EUA, però Google Earth em permeté referir-me a llocs emblemàtics com la Casa Blanca, el Capitoli, el Pentàgon, el Cementeri Nacional d'Arlington, i el monument a Lincoln, escenari entre altres del discurs "I have a dream" de Martin Luther King. L'eix sobre el qual gravita la caòtica narració no és altre que la pelila de Barack Obama ("obelisc de banús que ens duu més erts que un fus", diu un dels versos): tota una invitació a fer-ne una lectura freudiana, per als qui us agraden aquestes aventures hermenèutiques. Per a que la gracieta no quedés només en una broma verda i bròfega, vaig intentar dignificar els meus pobres versos amb paròdies (cites modificades) d'Estellés, Espriu i del títol de dues obres de Josep Piera, i la vaig acabar en un to seriós, de queixa enrabiada sobre el món que vivim i que li toca a Obama endreçar una miqueta. Del mèrit del conjunt podreu jutjar vosaltres mateixos, dintre de poc: jo només sé que ho vaig fer el millor que vaig poder...
Vist amb perspectiva, crec que la meua empresa lírico-pirotècnica fou no tant un fracàs com un error: potser no hauria d'haver-ho intentat. Hi ha unes poques dotzenes de coses que sé fer millor que versos, i tot el temps dedicat a confegir-los hagués estat millor destinat a la prosa, a la ciència pura o a la pirateria informàtica. La meua intenció era optar a un parell de premis, un a Gandia per a versos de llibret en general, i un altre a Alzira per a versos satírics en concret. Però les bases del premi Joan Climent de Gandia prohibien (un tant absurdament) optar a cap altre premi, així que des de la Falla Mosquit no el van poder presentar al premi Falla Malva d'Alzira. Un cop feta la tria (segurament equivocada) de presentar-lo a Gandia, un canvi (també absurd) en les bases mentre el llibret estava ja en impremta va reduir el màxim de versos presentables, de forma que el poema va quedar mutilat, presentat sense els seus trenta versos finals. Però més que aquestes anècdotes de procediment, el que probablement va deixar el poema (i la Falla, en conseqüència) sense la menor menció fou el seu absolut allunyament "estètic" del que crec que s'espera d'uns versos de llibret: la cacaua d'Obama i la sàtira sobre la guerra i la crisi econòmica semblen estar lluny del que s'espera d'una col·laboració suposadament literària. Ja podria haver sigut jo deu voltes millor poeta, que amb el to que vaig triar per als versets difícilment hagués rebut la menor atenció. Ho sé ara, i ho tindré en compte per a estalviar-me futurs esforços: fer versos de broma està bé, però la pressió de polir-los un i altre cop per a que participen d'un concurs és una tortura de què vaig acabar fart.
El més curiós de tot plegat és veure com jo, que en les meues proses quotidianes sóc d'una insípida correcció política, davant el repte de fer uns versets faça eixir a la llum el més vulgar i exagerat de què sóc capaç. Dec ser jo, i no la gent de les falles, qui té una jerarquia estètica entre els gèneres un tant invertida. Però si no ens podem permetre certs abusos en la nostra festa nacional per excel·lència, què queda de l'esperit crític i provocador de les falles? Amb tot això advertit, en la pròxima entrada us trobareu de ple amb la recreació fallera de King Kong sobre les torres bessones i la fel·lació ideològica de què ha estat objecte el nou president dels EUA...
Arc de Mig Punt
Divendres passat vaig acudir, després de les meues classes nocturnes (gairebé ja vespertines, a mesura que allarguen els dies) a l’acte que l’associació Arc de Mig Punt va organitzar en protesta per la previsible demolició de l’Alqueria de Romaguera. En principi jo assitia com a part del públic, però la meua impuntualitat (vaig arribar mitja hora abans) fou castigada pels organitzadors fent-me pujar dalt l’escenari amb els aproximadament 20 poetes que havien escrit versos inspirats per l’Alqueria i el que la seua història i destrucció signifiquen. Jo havia de llegir el poema d’algú que no havia pogut assistir, i casualitats de la vida, em va tocar recitar la contribució de Josep Porcar, blogaire conegut per molts de vosaltres i del qual acostume a enllaçar (ací a l’esquerra) i llegir les seues contribucions. Ja que no he fet mai cap comentari en aquest blog del seu darrer llibre (“Els estius”) i de l’experiència de lectura digital que vaig tenir en el seu dia, aprofitaré per a copiar hui, més avall, aquest seu poema dedicat.
L’acte fou tot un èxit, i no només de públic. La meua sospita constant sobre esta classe de desfilades lírico-militars és que poden acabar fent-se avorrides, de tan greus, lentes, solemnes i emfàticament benintencionades. Això és completament independent del seu interés objectiu (el mateix podria dir-se, i encara més, de les meues pròpies classes de matemàtiques, fins i tot d’aquelles de què jo reste més satisfet), sinó de com són les coses, com vivim i com d’estrets són els límits de la nostra atenció i sensibilitat. Com que jo estava un poc nerviós assegut allà dalt de l'escenari, esperant el meu torn de llegir, no puc dir que m’avorrira en cap moment, i algú del públic em va dir després que havia estat d’allò més entretingut. Fantàstic, doncs: esperem que hi haja una altra ocasió pròxima, i una altra, i una altra, fins que algun dia deixen de ser necessàries.
Sóc home de poques causes. Ben sovint disfresse d’escepticisme, de moderació, de prudència, el que potser no és sinó una certa desídia, un individualisme que jutge abstractament com un mal símptoma col·lectiu alhora que en reclame per a mi mateix la pràctica. Litúrgies com la de divendres passat són com una "dolça penitença" dels meus nombrosos oblits i silencis. Adhesions com la que he fet al manifest fundacional d’aquesta associació em sumen a molts altres en la defensa del que més ens cal i ens convé; però per a mi, a més, tenen un valor especial, que no és menys noble pel que té d’econòmic: el d'allò escàs, infreqüent.
L’ADÉU DE CERES - Josep Porcar
De lletuga a lletuga,
de sol a sol, un cos no rastella
aquest camp d’encisam romà.
Europa ha amortallat la sèquia.
El consistori ha licitat l’oblit.
Espills de la Justícia, les rates
custodien cada boca de rec.
Ni l’argelaga prolifera
ni la granota sagnarà, com una aurora,
al llos equànime de l’aixada.
L’acte fou tot un èxit, i no només de públic. La meua sospita constant sobre esta classe de desfilades lírico-militars és que poden acabar fent-se avorrides, de tan greus, lentes, solemnes i emfàticament benintencionades. Això és completament independent del seu interés objectiu (el mateix podria dir-se, i encara més, de les meues pròpies classes de matemàtiques, fins i tot d’aquelles de què jo reste més satisfet), sinó de com són les coses, com vivim i com d’estrets són els límits de la nostra atenció i sensibilitat. Com que jo estava un poc nerviós assegut allà dalt de l'escenari, esperant el meu torn de llegir, no puc dir que m’avorrira en cap moment, i algú del públic em va dir després que havia estat d’allò més entretingut. Fantàstic, doncs: esperem que hi haja una altra ocasió pròxima, i una altra, i una altra, fins que algun dia deixen de ser necessàries.
Sóc home de poques causes. Ben sovint disfresse d’escepticisme, de moderació, de prudència, el que potser no és sinó una certa desídia, un individualisme que jutge abstractament com un mal símptoma col·lectiu alhora que en reclame per a mi mateix la pràctica. Litúrgies com la de divendres passat són com una "dolça penitença" dels meus nombrosos oblits i silencis. Adhesions com la que he fet al manifest fundacional d’aquesta associació em sumen a molts altres en la defensa del que més ens cal i ens convé; però per a mi, a més, tenen un valor especial, que no és menys noble pel que té d’econòmic: el d'allò escàs, infreqüent.
L’ADÉU DE CERES - Josep Porcar
De lletuga a lletuga,
de sol a sol, un cos no rastella
aquest camp d’encisam romà.
Europa ha amortallat la sèquia.
El consistori ha licitat l’oblit.
Espills de la Justícia, les rates
custodien cada boca de rec.
Ni l’argelaga prolifera
ni la granota sagnarà, com una aurora,
al llos equànime de l’aixada.
Avis
[ Escrit el 4 de novembre de 2008: hores abans d’un greu accident de ma tia Pura, del qual encara es recupera lentament, i setmanes abans de la mort del meu avi Jesús. Podria haver-lo penjat aquell mateix dia, però no vaig voler fer-ho en les setmanes posteriors. Que quede ara, que no es perda açò que ja arribe tard per a poder escriure de nou. ]
El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.
Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.
Ma tia Pura, la germana de l’àvia, ha viscut sempre amb ella en la planta baixa de la mateixa casa. És l’única dels tres que ha conservat el seny, i per això ara recau sobre ella la càrrega de vigilar constantment els avis: una xica de Bolívia durant el dia, i mon pare i els germans durant les nits, s’alternen per a ajudar-la en una tasca que supera ja la seua millor voluntat. No té més família que els nebots, i probablement és l’única que encara pot apreciar i agrair les nostres visites. Espere tindre anys suficients per a escriure sobre ma tia, i per a que eixa descripció futura no siga mai la que he hagut de fer més amunt sobre l’estat lamentable dels meus avis. Però hui només comentaré una mania personal de ma tia, una curiosa obsessió que ha tingut sempre i que els anys no l’han ajudat a superar: no li agrada eixir en les fotografies, ni en els vídeos. És probable que la majoria d’imatges en què apareix ma tia en els àlbums familiars siguen de lluny, improvisades i desprevingudes, o si són de prop, fugint de la càmera o cobrint-se la cara amb les mans. Immergits com estem en l’era digital, abocats frenèticament a acumular experiències en tots els apèndixs electrònics de què fem ús, l’única manera que tindrem de recordar fidelment ma tia Pura serà, senzillament, la de tota la vida: un fràgil circuit de sinapsis, un segment polifònic del nostre flux de consciència. Eixa memòria morirà amb nosaltres: i així, segurament, és com havia de ser.
Afortunadament, els avis Jesús i Conxa no han tingut mai eixes manies de la tia. Els tinc en mil i una fotografies, des que jo tenia uns pocs dies fins que vaig tenir vint-i-pocs anys; els tinc en vídeos, jugant amb mi de xicotet, xarrant amb ells de major. Si els meus fills (que encara no tinc) em pregunten algun dia com eren els meus avis, podré mostrar-los proves d’una vitalitat, d’una salut, i d’una estima que no podrien endevinar mai si arriben a conèixer-los vius, com viuen ara. Amb bon criteri per part de mon pare i dels oncles, els avis ja fa temps que no ixen en les fotos i vídeos: el que ara passen no mereix ser recordat més que com l’ombra, potser massa allargassada, de tot el que han viscut i fet abans. Eixa deliberada absència en la memòria digital que guardarem dels seus darrers anys és el que m’ha fet sentir obligat a escriure sobre el seu present obscur. La brillantor del que foren, queda en la imatge; la bogeria i l’oblit que són ara només podien ser dignificades mitjançant la paraula. Ho he intentat, almenys.
El meu avi Jesús passa els dies assegut al sofà, a poc més d’un metre d’un televisor que per a ell no és ja més que una taca de coloraines. Ell probablement no entén què fan o què diuen a la tele les poques ocasions en què intenta escoltar-la, si és que ho fa: el meu avi ignora que algunes de les poques parcel•les de memòria que encara li sobreviuen no són sinó escenes, moments absorbits en les tardes quotidianes de televisor dels seus anys de salut. Poc a poc, en les meues visites (més infreqüents del que sabria justificar) a aquella casa on em vaig criar, he vist com el cervell, l’enginy i l’humor del meu avi anaven fent-se miquetes. A hores d’ara, l’únic que queda de l’home que fou és un cos decrèpit, i un simulacre de consciència que és ja tot fantasia: fragments de pel•lícules de l’oest i cançons de postguerra, records incoherents i pobríssims d’una vida fecunda, i un lament pel seu estat actual que només eixa pròpia irrealitat pot fer-li suportable. L’atzar de l’edat i la malaltia ha seleccionat un de cada mil pensaments, imatges i vivències, i n’ha esborrat la resta: tota la vida que li queda no és sinó un continu exercici de combinatòria amb aquestes deixalles de consciència, que ens resultaria hilarant si no fos perpetu, i que mataria el meu avi de llàstima a l’instant si li fos concedit un sol minut de lucidesa. Déu, que li ha ajornat la mort incomprensiblement, almenys li estalviarà veure el seu propi reflex en l’espill de la caricatura.
Al costat del meu avi Jesús, en una pau apagada i absent, sense la brillantor que a eixa edat només pot concedir la bogeria, s’asseu la seua dona, la meua àvia Conxa. Ignorem què pensa o què sent, quina mínima familiaritat reconeix en les nostres cares quan ens acostem a besar-la: només mira, i somriu de vegades, i diu “sí”, sempre “sí”, encara que li preguntes primer una cosa i tot seguit la contrària. Tot el que pot veure i tocar, la vida de cadascú dels qui la visiten per a tindre-li cura, és obra seua: dona de casa, mare i àvia, és arquitecta de tota una família: els qui abans s’hi aixoplugaven, ara la conserven. Ja no governa ni el seu propi cos, però d’on ha fugit la força sembla quedar una bondat quasi infantil, que fa ressonar en nosaltres un eco de la cura que ella ens tingué sempre. Al contrari que el meu avi, l’expressió plàcida de l’àvia Conxa ens permet creure que encara experimenta una felicitat nuvolosa, una forma innocent de dignitat: probablement siga fals, però eixa falsedat ens és ja inabastable, i per això no ens desconsola. Cada somriure d’ella (potser només ja instint, ganyota) costa l’esforç continu dels seus fills que la cuiden: no és, per tant, cap recompensa, com a molt una manifestació humana, immanent, de la justícia.
Ma tia Pura, la germana de l’àvia, ha viscut sempre amb ella en la planta baixa de la mateixa casa. És l’única dels tres que ha conservat el seny, i per això ara recau sobre ella la càrrega de vigilar constantment els avis: una xica de Bolívia durant el dia, i mon pare i els germans durant les nits, s’alternen per a ajudar-la en una tasca que supera ja la seua millor voluntat. No té més família que els nebots, i probablement és l’única que encara pot apreciar i agrair les nostres visites. Espere tindre anys suficients per a escriure sobre ma tia, i per a que eixa descripció futura no siga mai la que he hagut de fer més amunt sobre l’estat lamentable dels meus avis. Però hui només comentaré una mania personal de ma tia, una curiosa obsessió que ha tingut sempre i que els anys no l’han ajudat a superar: no li agrada eixir en les fotografies, ni en els vídeos. És probable que la majoria d’imatges en què apareix ma tia en els àlbums familiars siguen de lluny, improvisades i desprevingudes, o si són de prop, fugint de la càmera o cobrint-se la cara amb les mans. Immergits com estem en l’era digital, abocats frenèticament a acumular experiències en tots els apèndixs electrònics de què fem ús, l’única manera que tindrem de recordar fidelment ma tia Pura serà, senzillament, la de tota la vida: un fràgil circuit de sinapsis, un segment polifònic del nostre flux de consciència. Eixa memòria morirà amb nosaltres: i així, segurament, és com havia de ser.
Afortunadament, els avis Jesús i Conxa no han tingut mai eixes manies de la tia. Els tinc en mil i una fotografies, des que jo tenia uns pocs dies fins que vaig tenir vint-i-pocs anys; els tinc en vídeos, jugant amb mi de xicotet, xarrant amb ells de major. Si els meus fills (que encara no tinc) em pregunten algun dia com eren els meus avis, podré mostrar-los proves d’una vitalitat, d’una salut, i d’una estima que no podrien endevinar mai si arriben a conèixer-los vius, com viuen ara. Amb bon criteri per part de mon pare i dels oncles, els avis ja fa temps que no ixen en les fotos i vídeos: el que ara passen no mereix ser recordat més que com l’ombra, potser massa allargassada, de tot el que han viscut i fet abans. Eixa deliberada absència en la memòria digital que guardarem dels seus darrers anys és el que m’ha fet sentir obligat a escriure sobre el seu present obscur. La brillantor del que foren, queda en la imatge; la bogeria i l’oblit que són ara només podien ser dignificades mitjançant la paraula. Ho he intentat, almenys.
Presentació "Idees i paraules"
Si ho havia deixat caure en més d'una ocasió recent, aquesta anotació ja és decididament publicitària: vos convide a vindre demà, divendres dia 20 de Febrer, a la presentació del llibre "Idees i paraules" del professor de filosofia (i camarada bloguer) Tobies Grimaltos, que tindrà lloc en el Casal Jaume I de Gandia a les 20h. Si d'una banda el llibre i l'autor mereixen la vostra presència, de l'altra el presentador agraïrà la vostra indulgència: sóc jo mateix, no ho he fet mai abans, i el més semblant que acostume a fer a aquestes intervencions públiques és ensenyar les regles de derivació als meus alumnes nocturns...
Si els qui em llegiu esteu més prop de València que de Gandia, hui mateix (dijous 19) teniu allà una altra presentació del llibre - Tobies ho explica a la seua darrera entrada.
Mentrestant, vos copie a continuació la recensió que he fet del llibre per al proper número de la revista Espai del Llibre: els límits d'extensió marcats per a aquesta col·laboració serveixen per a poca cosa més que per a obrir boca, però el que segueix és tot el que vaig saber comprimir en 1.500 caràcters (i passant-me'n!). Divendres hi haurà més espai, més temps i més coses a dir.
"Idees i paraules" és un recull de textos breus que despleguen els records, reflexions i opinions de Tobies Grimaltos, professor de filosofia de la Universitat de València. Malgrat aquesta dedicació professional de l'autor i el subtítol explícit del volum ("Una filosofia de la vida quotidiana") no estem davant d'un llibre de filosofia, sinó d'un assaig personal. Aquest filòsof analític explora la seua realitat interior i circumdant no tant des de la perspectiva de seua dedicació universitària com des de la convivència textual de l'argument i el dubte amb l'anècdota, la nostàlgia, la ficció i la confessió.
Però tot i no tractar-se d'un treball acadèmic, són evidents les petjades que hi deixa la disciplina analítica de l'autor en l'estil, els referents culturals i vitals, i la pròpia declaració d'intencions que els acompanya (al pròleg i al capítol "Per què escric?"). Una d'aquestes metes explícites és l'assoliment d'una prosa clara, lliure de les pedantesques pretensions que el propi Grimaltos denuncia d'altres autors i corrents. Una altra és fer compatible una concepció no relativista ("tradicional", a hores d'ara) de la veritat amb una actitud personal escèptica, que defuig l'empobridora solidificació de les pròpies conviccions i prejudicis. Aquests objectius no esgoten les propostes del llibre (que inclou reflexions ètiques, identitàries, lingüístiques, etc.), però ens permeten jutjar-lo d'acord amb els seus propis paràmetres i concloure que el recull satisfà de sobres les expectatives que genera.
Si els qui em llegiu esteu més prop de València que de Gandia, hui mateix (dijous 19) teniu allà una altra presentació del llibre - Tobies ho explica a la seua darrera entrada.
Mentrestant, vos copie a continuació la recensió que he fet del llibre per al proper número de la revista Espai del Llibre: els límits d'extensió marcats per a aquesta col·laboració serveixen per a poca cosa més que per a obrir boca, però el que segueix és tot el que vaig saber comprimir en 1.500 caràcters (i passant-me'n!). Divendres hi haurà més espai, més temps i més coses a dir.
"Idees i paraules" és un recull de textos breus que despleguen els records, reflexions i opinions de Tobies Grimaltos, professor de filosofia de la Universitat de València. Malgrat aquesta dedicació professional de l'autor i el subtítol explícit del volum ("Una filosofia de la vida quotidiana") no estem davant d'un llibre de filosofia, sinó d'un assaig personal. Aquest filòsof analític explora la seua realitat interior i circumdant no tant des de la perspectiva de seua dedicació universitària com des de la convivència textual de l'argument i el dubte amb l'anècdota, la nostàlgia, la ficció i la confessió.
Però tot i no tractar-se d'un treball acadèmic, són evidents les petjades que hi deixa la disciplina analítica de l'autor en l'estil, els referents culturals i vitals, i la pròpia declaració d'intencions que els acompanya (al pròleg i al capítol "Per què escric?"). Una d'aquestes metes explícites és l'assoliment d'una prosa clara, lliure de les pedantesques pretensions que el propi Grimaltos denuncia d'altres autors i corrents. Una altra és fer compatible una concepció no relativista ("tradicional", a hores d'ara) de la veritat amb una actitud personal escèptica, que defuig l'empobridora solidificació de les pròpies conviccions i prejudicis. Aquests objectius no esgoten les propostes del llibre (que inclou reflexions ètiques, identitàries, lingüístiques, etc.), però ens permeten jutjar-lo d'acord amb els seus propis paràmetres i concloure que el recull satisfà de sobres les expectatives que genera.
Matèria perillosa
Com que enguany he fet de professor nocturn, he bandejat provisionalment la classe de reflexions sobre la totalitat del Sistema (amb majúscula) educatiu que em bullien al cap a finals del curs passat, tres mesos després del meu (recentment commemorat) debut. Aquestes generalitats sobre l'ensenyament apareixen, de tant en tant, en les meues sobretaules, en què professors i mestres solem formar una curiosa majoria, però he deixat per a més avant la seua plasmació en lletra, no tant en forma de llei sinó de dubte, de sospita - ben sovint de sospita al voltant de la llei. L'institut nocturn no és sinó un apèndix, una perifèria (valuosa, necessària) del rovell de l'ou escolar: com que tornaré a xafar aquell nucli (l'ESO!) més aviat o més tard, i aleshores les grans qüestions se'm faran inevitables, no tinc per què atacar-les ara precipitadament.
Mentrestant, una de les conseqüències de la meua nocturnitat docent és la d'haver d'impartir només les Matemàtiques de cursos superiors: primer i segon de Batxillerat (els antics 3er i COU, per a entendre'ns). Això em posa en contacte diari amb la matèria més complicada de les que jo mateix vaig cursar en eixa etapa, i de la qual nasqué una vocació i una formació que em permeten viure encara de renda, intel·lectualment parlant. Ser conscient de la categoria del repte dels meus alumnes fa créixer la meua responsabilitat, magnifica els meus errors (tan freqüents!), em motiva la major part dels dies i em consola els pocs que em veig superat, impotent. Les meues variades inclinacions (anomenem-les "humanístiques") no han alterat la màxima consideració que la meua matèria i la seua docència mereixen entre tantes de les coses que hom pot aprendre i ensenyar. Pocs prestigis més merescuts que el que li pertoca al bon professor de Matemàtiques: un reconeixement menys brillant que altres, però més sòlid.
Malgrat tot, les meues nits són encara lluny del gaudi d'estes glòries mundanes. Més aviat són el relat d'una fugida: la de qui sap, també, com d'inhumana i perillosa és la meua matèria en les mans inhàbils d'un mestre roïn, confòs, o simplement inexpert. Si aquesta por em fa millor professor, la donaré per bona.
[Advertència gremial: esborraré sense miraments els comentaris (si n'hi ha) amb referències explícites a professors de Matemàtiques roïns, vius o morts, de qualsevol contrada i nivell. Es diu el pecat, però no el pecador, que vos conec... ]
Mentrestant, una de les conseqüències de la meua nocturnitat docent és la d'haver d'impartir només les Matemàtiques de cursos superiors: primer i segon de Batxillerat (els antics 3er i COU, per a entendre'ns). Això em posa en contacte diari amb la matèria més complicada de les que jo mateix vaig cursar en eixa etapa, i de la qual nasqué una vocació i una formació que em permeten viure encara de renda, intel·lectualment parlant. Ser conscient de la categoria del repte dels meus alumnes fa créixer la meua responsabilitat, magnifica els meus errors (tan freqüents!), em motiva la major part dels dies i em consola els pocs que em veig superat, impotent. Les meues variades inclinacions (anomenem-les "humanístiques") no han alterat la màxima consideració que la meua matèria i la seua docència mereixen entre tantes de les coses que hom pot aprendre i ensenyar. Pocs prestigis més merescuts que el que li pertoca al bon professor de Matemàtiques: un reconeixement menys brillant que altres, però més sòlid.
Malgrat tot, les meues nits són encara lluny del gaudi d'estes glòries mundanes. Més aviat són el relat d'una fugida: la de qui sap, també, com d'inhumana i perillosa és la meua matèria en les mans inhàbils d'un mestre roïn, confòs, o simplement inexpert. Si aquesta por em fa millor professor, la donaré per bona.
[Advertència gremial: esborraré sense miraments els comentaris (si n'hi ha) amb referències explícites a professors de Matemàtiques roïns, vius o morts, de qualsevol contrada i nivell. Es diu el pecat, però no el pecador, que vos conec... ]
Ara farà un any
Hui penjaré versos, però podeu estar tranquils: no tenen res a veure amb el Dia dels Enamorats (que Marta i jo celebrarem en una xocolatada a Xàtiva amb els amics d'El Penjoll), sinó amb una altra efemèride més personal. El pròxim divendres 20 de febrer, (que recordeu, tenim la presentació del llibre de Tobies Grimaltos a les 20h al Casal Jaume I de Gandia) farà un any que sóc professor de secundària. Teniu ací la meua nota d'aquell dia.
Pocs dies després d'aquell meu debut vaig intentar expressar, en versos poc seriosos, les sensacions de la meua primera hora de classe de Matemàtiques a Elx amb un llenguatge mig màgic, mig religiós, en què la figura del professor oscil·lava entre el paper de sacerdot i el de víctima d'uns adolescents indomables. No vaig penjar llavors aquells versos perquè els vaig jutjar prescindibles, millorables. Els penge hui, sense haver-los ni tan sols retocat, justament per aquells mateixos motius: gravem en pedra el que és sublim, riguem plegats del que no ho és.
Elx, 20 de Febrer
Barracons encaixats en un hort de palmeres:
escenari escollit d'un ritual iniciàtic.
L'innocent substitut s'aproxima a l'altar
que li està reservat, i allà sent la remor
dels botxins que enraonen com caldrà plaure els déus.
Retallat contra el fons d'un pur blanc de pissarra,
l'elegit es defensa. Ni les bones paraules,
ni el recitat amable dels noms dels qui l'assetgen,
ni el punyal ple de tinta amb què encara no és destre,
ni la tímida màgia de xifres que intenta:
res no sembla calmar la bruta set de sang
dels qui esperen l'instant d'acabar amb la víctima.
El moment ja ha arribat. La fanfàrria puntual
s'afegeix al soroll de cadires i llibres:
un èxode frenètic els allunya del temple.
Queda sol, sa i estalvi, l'innocent substitut:
ara sap de quin culte esdevé sacerdot.
Quan surt i veu de nou el sol entre palmeres
dóna gràcies, i marxa al següent sacrifici.
Pocs dies després d'aquell meu debut vaig intentar expressar, en versos poc seriosos, les sensacions de la meua primera hora de classe de Matemàtiques a Elx amb un llenguatge mig màgic, mig religiós, en què la figura del professor oscil·lava entre el paper de sacerdot i el de víctima d'uns adolescents indomables. No vaig penjar llavors aquells versos perquè els vaig jutjar prescindibles, millorables. Els penge hui, sense haver-los ni tan sols retocat, justament per aquells mateixos motius: gravem en pedra el que és sublim, riguem plegats del que no ho és.
Elx, 20 de Febrer
Barracons encaixats en un hort de palmeres:
escenari escollit d'un ritual iniciàtic.
L'innocent substitut s'aproxima a l'altar
que li està reservat, i allà sent la remor
dels botxins que enraonen com caldrà plaure els déus.
Retallat contra el fons d'un pur blanc de pissarra,
l'elegit es defensa. Ni les bones paraules,
ni el recitat amable dels noms dels qui l'assetgen,
ni el punyal ple de tinta amb què encara no és destre,
ni la tímida màgia de xifres que intenta:
res no sembla calmar la bruta set de sang
dels qui esperen l'instant d'acabar amb la víctima.
El moment ja ha arribat. La fanfàrria puntual
s'afegeix al soroll de cadires i llibres:
un èxode frenètic els allunya del temple.
Queda sol, sa i estalvi, l'innocent substitut:
ara sap de quin culte esdevé sacerdot.
Quan surt i veu de nou el sol entre palmeres
dóna gràcies, i marxa al següent sacrifici.
Mètode i fantasia
Bastir un mètode, una forma racional i personal alhora de fer nostra la fracció del món que no és decididament absurda, s'assembla molt a construir, pacientment, des de l'interior, la pròpia presó. Un cop acabada, un cop tancats a dintre, tot allò exterior se'ns apareix filtrat per una trama cartesiana de barrots: cada cosa de les que veiem té un lloc, un sentit, un perquè.
Tanmateix, hi ha moltes coses que no veiem, així tancats: aquesta és la renúncia, potser inconscient, dels qui s'acomoden a la cadena perpètua de llur disciplina. Feta la feina, s'asseuen a completar com si fos un palau el que no hauria de ser sinó la primera estació d'un trajecte. Si no poden ampliar la cel·la, els bastarà fer més petit el món.
Sospitant d'aquests esforços i perills hi ha els qui no arriben mai a completar, o a iniciar tan sols, l'assoliment del propi mètode. Hi ha en ells més covardia que no pas astúcia: llur llibertat és devaluada, immaculada, infantil. Els fan ganyotes als de dins, i se'n riuen: creuen que el món ha quedat definitivament delimitat per les reixes que ells han triat estalviar-se.
Però s'equivoquen. No perceben entre ells els herois, els fugitius, els vertaderament lliures: els qui esperaren a escapar fins després d'haver completat la seua tasca primera, els qui fugiren no abans que "fugir" tingués el seu sentit complet. Ells fan seus alhora la paciència dels captius i la lleugeresa dels errants: vagaregen pel dubte amb unes poques certeses al sarró, fan preguntes allà on van, donen respostes allà on tornen. En són ben pocs, dissolts entre la massa, però la justifiquen, secretament la guien.
El meu no és un relat, sinó una fantasia. No és testimoni del qui és ja lliure: sinó el somni de qui encara fa solcs en la paret i compta els dies.
(Text "inspirat", si val l'expressió, per un comentari meu al blog d'Álvaro)
Tanmateix, hi ha moltes coses que no veiem, així tancats: aquesta és la renúncia, potser inconscient, dels qui s'acomoden a la cadena perpètua de llur disciplina. Feta la feina, s'asseuen a completar com si fos un palau el que no hauria de ser sinó la primera estació d'un trajecte. Si no poden ampliar la cel·la, els bastarà fer més petit el món.
Sospitant d'aquests esforços i perills hi ha els qui no arriben mai a completar, o a iniciar tan sols, l'assoliment del propi mètode. Hi ha en ells més covardia que no pas astúcia: llur llibertat és devaluada, immaculada, infantil. Els fan ganyotes als de dins, i se'n riuen: creuen que el món ha quedat definitivament delimitat per les reixes que ells han triat estalviar-se.
Però s'equivoquen. No perceben entre ells els herois, els fugitius, els vertaderament lliures: els qui esperaren a escapar fins després d'haver completat la seua tasca primera, els qui fugiren no abans que "fugir" tingués el seu sentit complet. Ells fan seus alhora la paciència dels captius i la lleugeresa dels errants: vagaregen pel dubte amb unes poques certeses al sarró, fan preguntes allà on van, donen respostes allà on tornen. En són ben pocs, dissolts entre la massa, però la justifiquen, secretament la guien.
El meu no és un relat, sinó una fantasia. No és testimoni del qui és ja lliure: sinó el somni de qui encara fa solcs en la paret i compta els dies.
(Text "inspirat", si val l'expressió, per un comentari meu al blog d'Álvaro)
Oratòria imperfecta
Dijous passat vaig conéixer, finalment, Guillem Calaforra: m'havia convidat fa setmanes a participar en una sessió de l'assignatura del Màster que imparteix a la Universitat de València, i vaig acudir desvanit. El "meu" tema era la blogosfera, i les noves formes d'escriptura (de recepció, de filtre, de promoció) que la xarxa ens oferia. Em va intimidar un poc haver de parlar de les nostres petites dèries electròniques, de les nostres ciberutopies de província, després que Guillem hagués fet un recorregut (ràpid, per exigències del temari) que passava per Montaigne, Pla, Fuster, i els nostres assagistes i crítics actuals. Però encara en vaig traure profit: escoltar la resta de les sessions d'aquest dijous em donà la primera visió de conjunt que he rebut mai d'un "gènere" pel qual sent una afinitat més instintiva que no informada, conscient. Vaig tornar a casa encantat amb l'experiència, amb ganes de llegir molt més i de continuar escrivint poc a poc.
La participació en el Màster em va recordar la forma apressada, imprecisa, atrotinada, en què explique en veu alta algunes de les meues idees sobre la cultura. La meua feina, generalment (i no només des que sóc professor de Matemàtiques) sol consistir en fer entendre algunes idees tècnicament complexes: la redundància, la lentitud, i sovint la més pedestre analogia són recursos legítims, que m'esforce per dominar cada dia més. En canvi, si hom ha de parlar de la Passió Segons Sant Mateu, o de les fantasies i prejudicis al voltant de la literatura electrònica, són altres les qualitats oratòries que ha de saber desplegar: correcció i varietat lèxiques, metàfores i cites, una graciosa i natural evolució del discurs, i qui sap si alguna dosi d'humor i d'ironia. Dir que estes darreres virtuts estan lluny del meu abast potser fóra d'una improcedent falsa modèstia: simplement ocorre que tinc escasses ocasions de practicar-les, i sempre ho faig "contra el rellotge", amb la sensació d'estar furtant-li el temps a la meua audiència. Si sospite que escric millor que parle deu ser per això: gràcies a l'hàbit i el temps de relectura i revisió que acostume a dedicar a aquestes i altres anotacions.
Intentaré tenir presents les meues limitacions com a orador en la meua pròxima cita cultural pública, que és fer d'amfitrió i de presentador de Tobies Grimaltos i el seu llibre ("Idees i paraules") el pròxim dia 20 de Febrer, divendres, al Casal Jaume I de Gandia. Ordenaré millor les meues anotacions esquemàtiques, i escriuré alguna que altra frase per a recolzar-me, per a no extraviar-me en el discurs. Ja vos faré més "propaganda" els pròxims dies, del llibre de Tobies i de la presentació que en farem: aquestes encarnacions d'allò que és quotidianament virtual i distant mereixen ser adequadament anunciades, celebrades, compartides.
La participació en el Màster em va recordar la forma apressada, imprecisa, atrotinada, en què explique en veu alta algunes de les meues idees sobre la cultura. La meua feina, generalment (i no només des que sóc professor de Matemàtiques) sol consistir en fer entendre algunes idees tècnicament complexes: la redundància, la lentitud, i sovint la més pedestre analogia són recursos legítims, que m'esforce per dominar cada dia més. En canvi, si hom ha de parlar de la Passió Segons Sant Mateu, o de les fantasies i prejudicis al voltant de la literatura electrònica, són altres les qualitats oratòries que ha de saber desplegar: correcció i varietat lèxiques, metàfores i cites, una graciosa i natural evolució del discurs, i qui sap si alguna dosi d'humor i d'ironia. Dir que estes darreres virtuts estan lluny del meu abast potser fóra d'una improcedent falsa modèstia: simplement ocorre que tinc escasses ocasions de practicar-les, i sempre ho faig "contra el rellotge", amb la sensació d'estar furtant-li el temps a la meua audiència. Si sospite que escric millor que parle deu ser per això: gràcies a l'hàbit i el temps de relectura i revisió que acostume a dedicar a aquestes i altres anotacions.
Intentaré tenir presents les meues limitacions com a orador en la meua pròxima cita cultural pública, que és fer d'amfitrió i de presentador de Tobies Grimaltos i el seu llibre ("Idees i paraules") el pròxim dia 20 de Febrer, divendres, al Casal Jaume I de Gandia. Ordenaré millor les meues anotacions esquemàtiques, i escriuré alguna que altra frase per a recolzar-me, per a no extraviar-me en el discurs. Ja vos faré més "propaganda" els pròxims dies, del llibre de Tobies i de la presentació que en farem: aquestes encarnacions d'allò que és quotidianament virtual i distant mereixen ser adequadament anunciades, celebrades, compartides.
Lletra petita
Recorde perfectament quin fou el primer audiollibre que vaig escoltar en anglés. El seu títol era "Foundations of Western Civilization", i era un recorregut històric, en 48 lliçons de mitja hora, des de l'aparició de les ciutats a Mesopotàmia i Egipte fins l'era dels descobriments i la Reforma a finals de l'Edat Mitjana. En aquell moment jo no tenia costum d'escoltar res en anglés que no estigués subtitolat, i el meu "mètode" consistia a repetir l'audició de cada capítol abans de passar al següent, per a poder aclarir algunes paraules i copsar millor el context.
No puc dir que un curs d'abast tan general afegís massa coses al que havia hagut d'estudiar (i aleshores continuava estudiant) a la carrera d'Humanitats, però servia per a fer memòria, per a posar al dia el "mapa general" d'idees i esdeveniments que tan important crec que és per a orientar-se culturalment. Ara que cada detall és tan fàcilment accessible a la xarxa, no devem oblidar la importància i l'esforç d'anys i anys que demana aconseguir una correcta visió cultural de conjunt. Llicenciar-me en Humanitats m'ajudà en eixe propòsit, i els audiollibres que he continuat escoltant durant els darrers cinc anys m'han permés actualitzar-lo, aprofundir-lo.
Fa un parell de dies vaig adquirir per Internet el meu últim audiollibre (n'he escoltat molts, però n'he comprat només uns pocs jo mateix) de la mateixa productora de "càtedros ianquis" (Guillem dixit) que aquell primer (The Teaching Company). El títol és "Peloponnesian War", i és una sèrie de 18 hores sobre el gran conflicte entre Atenes, Esparta i els seus aliats durant el darrer terç del segle V a.C. No l'he acabat, encara, però el to general del curs és magnífic, com el de tants altres que he escoltat de la mateixa productora (fins i tot del mateix professor). No obstant això, no és de Tucídides ni de Pèricles de qui vull parlar per a acabar aquesta nota: les meues reflexions personals sobre el lloc i el paper de la cultura clàssica mereixen un text a part, que hauria d'escriure algun dia. Hui em limitaré a la comparació amb aquella audició primera sobre els fonaments de la civilització occidental: allà on fa cinc anys m'obsedia tenir clar allò bàsic, el marc general, ara he aprés poc a poc a gaudir del detall, a recrear-me en l'episodi, en l'estudi de cas. Allà (i aleshores) el que tocava era posar dates, referències, seqüències lògiques de fets; ara hi ha un senyor americà declamant l'oració fúnebre que Tucídides posa en boca de Pèricles (el "Yes we can" de la gran era del marbre...).
Tenia vint-i-cinc anys, aleshores, i em sentia massa major i massa cansat per a començar a formar-me com un home cult, com un humanista encara que fos de tercera, com un home de lletra petita: la comparació amb la meua llavors recentment abandonada trajectòria "científica" era desencoratjadora. Ara que en tinc quasi trenta-un sé que aquest neguit, aquesta sensació d'incompletitud, aquesta ànsia potser infantil, m'acompanyarà a la tomba. Probablement faré ben poca cosa visible, o útil, amb els meus petits sabers dispersos. Però mai no podré negar que m'han canviat la vida; i això, en nits com aquesta, m'és motiu suficient per a l'alegria, per a la pau que proporciona complir amb les pròpies expectatives, i per a fer simulacres de vanitat com el que acabeu, pacientment, de llegir.
No puc dir que un curs d'abast tan general afegís massa coses al que havia hagut d'estudiar (i aleshores continuava estudiant) a la carrera d'Humanitats, però servia per a fer memòria, per a posar al dia el "mapa general" d'idees i esdeveniments que tan important crec que és per a orientar-se culturalment. Ara que cada detall és tan fàcilment accessible a la xarxa, no devem oblidar la importància i l'esforç d'anys i anys que demana aconseguir una correcta visió cultural de conjunt. Llicenciar-me en Humanitats m'ajudà en eixe propòsit, i els audiollibres que he continuat escoltant durant els darrers cinc anys m'han permés actualitzar-lo, aprofundir-lo.
Fa un parell de dies vaig adquirir per Internet el meu últim audiollibre (n'he escoltat molts, però n'he comprat només uns pocs jo mateix) de la mateixa productora de "càtedros ianquis" (Guillem dixit) que aquell primer (The Teaching Company). El títol és "Peloponnesian War", i és una sèrie de 18 hores sobre el gran conflicte entre Atenes, Esparta i els seus aliats durant el darrer terç del segle V a.C. No l'he acabat, encara, però el to general del curs és magnífic, com el de tants altres que he escoltat de la mateixa productora (fins i tot del mateix professor). No obstant això, no és de Tucídides ni de Pèricles de qui vull parlar per a acabar aquesta nota: les meues reflexions personals sobre el lloc i el paper de la cultura clàssica mereixen un text a part, que hauria d'escriure algun dia. Hui em limitaré a la comparació amb aquella audició primera sobre els fonaments de la civilització occidental: allà on fa cinc anys m'obsedia tenir clar allò bàsic, el marc general, ara he aprés poc a poc a gaudir del detall, a recrear-me en l'episodi, en l'estudi de cas. Allà (i aleshores) el que tocava era posar dates, referències, seqüències lògiques de fets; ara hi ha un senyor americà declamant l'oració fúnebre que Tucídides posa en boca de Pèricles (el "Yes we can" de la gran era del marbre...).
Tenia vint-i-cinc anys, aleshores, i em sentia massa major i massa cansat per a començar a formar-me com un home cult, com un humanista encara que fos de tercera, com un home de lletra petita: la comparació amb la meua llavors recentment abandonada trajectòria "científica" era desencoratjadora. Ara que en tinc quasi trenta-un sé que aquest neguit, aquesta sensació d'incompletitud, aquesta ànsia potser infantil, m'acompanyarà a la tomba. Probablement faré ben poca cosa visible, o útil, amb els meus petits sabers dispersos. Però mai no podré negar que m'han canviat la vida; i això, en nits com aquesta, m'és motiu suficient per a l'alegria, per a la pau que proporciona complir amb les pròpies expectatives, i per a fer simulacres de vanitat com el que acabeu, pacientment, de llegir.
La impossible avantguarda
L'originalitat, si és una virtut (cosa que em fan dubtar sovint), està clarament sobrevalorada. En un món cada cop més ple de gent que creu tenir coses a dir, i que les diu desvergonyidament, la pretensió de dir quelcom de nou, trencador, inaudit, sorprenent, és tan legítima com ha estat sempre, però cada dia que passa més ingènua. Si encara subsisteixen aquests intents, simulacres de revolució, és perquè l’home és finit, el seu coneixement i memòria imperfectes: fa massa poc que trepitgem aquesta vall per a saber separar un crit novell d’un eco esmorteït.
El creador separa el món en dues regions: allò que ha estat ja dit i allò que no, i tot seguit creu desplaçar-ne la línia divisòria, conquerint un tros de silenci. L’home d’ordre separa el món en dues regions: allò que hem escoltat i recordat i allò que hem oblidat o que ignorem. El creador vol emigrar i eixamplar fronteres, l’home d’ordre posar carrers quadriculats i estacions de metro amb un mapa a l’entrada. No és més humil ni menys ingènua aquesta darrera pretensió de vèncer el caos: la qüestió, a hores d’ara, és esbrinar si ens és més necessària.
Mentrestant, i per si de cas els homes d'ordre fracassem en l'intent, vosaltres continueu creant.
El creador separa el món en dues regions: allò que ha estat ja dit i allò que no, i tot seguit creu desplaçar-ne la línia divisòria, conquerint un tros de silenci. L’home d’ordre separa el món en dues regions: allò que hem escoltat i recordat i allò que hem oblidat o que ignorem. El creador vol emigrar i eixamplar fronteres, l’home d’ordre posar carrers quadriculats i estacions de metro amb un mapa a l’entrada. No és més humil ni menys ingènua aquesta darrera pretensió de vèncer el caos: la qüestió, a hores d’ara, és esbrinar si ens és més necessària.
Mentrestant, i per si de cas els homes d'ordre fracassem en l'intent, vosaltres continueu creant.
El professor d'història, de Joan Francesc Mira
[Una nota llarga, massa llarga. Em prendré uns dies de vacances per a fer penitència. Però no li ho feu pagar al llibre, que és magnífic.]
He crescut alimentant un prejudici inconscient segons el qual hom llegeix, principalment, per a aprendre, i això ha tingut un parell de conseqüències sobre la meua aproximació a la literatura. La primera, negativa, és que he acabat per llegir bastant poc – no insistiré sobre aquest tema ja reiterat ací, per a evitar que aquesta simple constatació estadística sone a falsa modèstia. La segona conseqüència és ben positiva i engrescadora: quan hom ha fet com jo, equivocadament, de la lectura un exercici més o menys sacrificat de comprensió del món, d’ordenació d’idees i d’acumulació de coneixement, enfrontar-se a obres literàries riques, denses, suposadament complexes i exigents per al lector, esdevé un paradoxal alliberament, un petit esclat d’hedonisme intel•lectual. Això darrer és el que he experimentat llegint “El professor d’història” de Joan Francesc Mira: he gaudit surant, sense extraviar-me ni ofegar-me, sobre el dens corrent de consciència, d’experiències i pensaments del seu protagonista. He fet meu el món en descomposició del professor Manuel Salom amb una naturalitat potser només permesa per aquest meu biaix lector, i he compartit el seu estupor davant el món nou de trinca (i descompost ja d’origen) que veiem sorgir sobre les ruïnes del passat. Un plaer, el de la prosa de Mira, que no entenc perquè he esperat tant de temps a descobrir.
No tinc la menor formació en qüestions literàries, però si l’expressió “novel•la d’idees” té algun sentit, deu tractar-se d’un híbrid entre els fets i el pensament, entre una acció (ni trepidant ni hòsties) que té protagonistes de carn i ossos en un context versemblant, i una reflexió intel•lectual que ve inspirada pels mateixos fets, actors i situació. Podríem dir que és una novel•la que fa frontera amb l’assaig, si l’assaig no fos ell mateix un territori de frontera. Doncs bé: el llibre de Mira excel•leix en tots dos terrenys, el del relat i el de les idees. És la crònica, tendríssima i acurada, d’un any de transició en la vida d’un home que es jubila i té cura de la seua dona malalta, i alhora és la crítica demolidora del present que aquest mateix protagonista fa després d’haver dedicat tota una vida a comprendre’l, sense èxit aparent. Escrit per altres mans, o simplement amb altres protagonistes ficticis, aquest doble intent hagués acabat en una juxtaposició estèril: una trama amb excrescències ideològiques o un pamflet amb una tènue excusa argumental. No és el cas d’”El professor d’història”: els petits detalls de la quotidianitat del protagonista i les seues excursions per la Història Contemporània estan tan ben filats que aquests dos plans del llibre només poden ser separats per a fer-ne una anàlisi. Ho intentaré tot seguit, sense més intenció que explicar perquè m’ha agradat tant i animar-vos a llegir el llibre.
No es pot dir que la trama del llibre siga densa ni sorprenent, però la veritat és que a penes es parla, en les entrevistes i crítiques que he pogut llegir, del relat, dels fets, dels personatges: si fos pels titulars del que s’ha dit sobre el llibre, hom podria acabar pensant que el seu protagonista és l’arquitecte Calatrava. La sobtada revelació, la caiguda “paulina” del professor Salom a la porta de la seua facultat, dóna inici a una seqüència més o menys senzilla d’esdeveniments i a un desplegament dels personatges, sobretot del principal (i amb gran diferència respecte dels altres, secundaris). El propi professor és un home discret i desconcertat: basten uns pocs canvis (simples, però importants) en la seua vida per a disparar un vagareig constant sobre el món que l’envolta i la seua aparent inintel•ligibilitat. L’amor per la seua dona malalta està més ple de tendresa, de compassió, de gratitud, que no de romanticisme: és un sentiment madur i enriquit pels anys, que exigeix les paraules precises per a ser descrit sense excessos - i Mira sap trobar-les. Irene, l’esposa físicament impedida i condemnada a una mort ja pròxima, com a personatge representa bellesa, bondat, optimisme, alegria; com a idea, representa l’Antiguitat (és hel•lenista, com el propi Mira, que així aprofita el matrimoni protagonista per a desdoblar-se en home del seu temps i en amant del món clàssic). Però aquesta i la resta d’al•legories només poden funcionar si tenen per fonament personatges i situacions cisellats per la mà destra d’un bon narrador. Ja sé que darrere de la història i dels personatges hi ha el mite de Faust: però puc dir, en favor del llibre, que ha sobreviscut a la meua ignorància de la cèlebre obra de Goethe – sospite que els qui la coneguen gaudiran d’un nivell de lectura encara més ric.
Des del punt de vista intel•lectual, el professor Salom (i crec que en allò essencial podem identificar-lo amb el propi Mira) és un home modern, i això ve a voler dir, amb totes les precaucions amb què cal usar certs termes, que és un conservador. No un conservador “ideològic”, sinó un convençut militant en favor de la nostra continuïtat cultural amb la fecunda tradició occidental de què som part. És difícil expressar en un sentit polític aquesta posició personal de l’autor-protagonista, perquè curiosament aquesta tensió modernitat-postmodernitat no s’alinea fàcilment amb els dos eixos amb què solem interpretar la nostra realitat circumdant: l’eix clàssic dreta-esquerra i les nostres particulars qüestions identitàries. No és que no puguem sospitar que el professor siga un “valencianista d’esquerres”: però aquest tret del personatge-narrador apareix només secundàriament, defugint en tot moment la temptació pamfletària en què el cos tan sovint ens demana caure.
Hi ha una línia contínua, complexa i sinuosa, sí, però intel•ligible, que ens duu des de Grècia i Roma al Cristianisme, la Revolució Científica, la Il•lustració i l’Era Contemporània. Potser la nostra és la primera època en què tots aquests elements poden ser alineats en un mateix corrent aproximadament lineal. M’explique: només des de la nostra perspectiva allò que havien estat pols oposats en tensions històriques prèvies (Cristianisme i Antiguitat, religió i ciència, etc.) comparteixen una mateixa etiqueta (la de “tradició”) i una mateixa amenaça de ruïna, d’oblit simultani. És aquest risc, aquest bandejament de tantes coses heretades, aquest esnobisme frenètic, el que el professor Salom denuncia internament, el que el duu a interrogar-se si els seus esforços d’una vida sencera no han donat els fruits desitjats.
La consistència amb què s’exposa aquest conservadorisme és digna de lloança, i de cap de les maneres és un contrasentit que el divagant monòleg interior del professor avance en un caos aparent: les seues passejades intel•lectuals i vitals són atzaroses, sí, però la retícula de ciutat antiga sobre la que deixen petjada és d’una transparència cartesiana. Hi ha bona cosa de “logos” sota els paràgrafs esmunyedissos d’una vida interior tan rica: qualsevol confusió possible amb certes formes actuals de despetorranomància no és sinó un mal símptoma d’una confusió de fons. He llegit, en una crítica (no del tot positiva) del llibre: “És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s'expressi amb un estil que recorda l'avantguardisme més plumbi.” No puc estar d’acord, de cap manera. Els bons avantguardistes (Joyce, Schönberg, Picasso) són plenament moderns precisament perquè llurs ruptures foren el millor homenatge que podien fer a una tradició que coneixien profundament: per a nosaltres ja han esdevingut clàssics, una herència que cal reverenciar – i no crec que el professor Salom o Mira discreparen en allò essencial d’aquest judici. Els altres, els qui són novíssims abans de cap altra cosa, els qui capgiren qualsevol tradició perquè desvergonyidament la ignoren o no estan a l’alçada, els qui no s’han adonat que arriben cent anys tard per a ser avantguardistes, els qui prefereixen creure que estan inventant quan haurien d’estar aprenent...: eixa és la classe de “cultura contemporània” que ens convida emfàticament a ser conservadors.
Es pot no compartir la cosmovisió nostàlgica del professor, però aquest no seria, en cap cas, un argument contra la manera bellíssima en què ens ha estat transmesa. L’edat em fa impossible compartir la seua pensívola malenconia, però sí que puc fer meu el rebuig genèric a una postmodernitat que se’m fa massa sovint obscura i aliena. El meu coneixement de les nostres més preuades herències no està encara a l’altura del respecte que m’inspiren, però de moment puc sentir-me satisfet d’haver incorporat Mira com una baula pròxima, que m’ancora a la nostra única tradició possible.
He crescut alimentant un prejudici inconscient segons el qual hom llegeix, principalment, per a aprendre, i això ha tingut un parell de conseqüències sobre la meua aproximació a la literatura. La primera, negativa, és que he acabat per llegir bastant poc – no insistiré sobre aquest tema ja reiterat ací, per a evitar que aquesta simple constatació estadística sone a falsa modèstia. La segona conseqüència és ben positiva i engrescadora: quan hom ha fet com jo, equivocadament, de la lectura un exercici més o menys sacrificat de comprensió del món, d’ordenació d’idees i d’acumulació de coneixement, enfrontar-se a obres literàries riques, denses, suposadament complexes i exigents per al lector, esdevé un paradoxal alliberament, un petit esclat d’hedonisme intel•lectual. Això darrer és el que he experimentat llegint “El professor d’història” de Joan Francesc Mira: he gaudit surant, sense extraviar-me ni ofegar-me, sobre el dens corrent de consciència, d’experiències i pensaments del seu protagonista. He fet meu el món en descomposició del professor Manuel Salom amb una naturalitat potser només permesa per aquest meu biaix lector, i he compartit el seu estupor davant el món nou de trinca (i descompost ja d’origen) que veiem sorgir sobre les ruïnes del passat. Un plaer, el de la prosa de Mira, que no entenc perquè he esperat tant de temps a descobrir.
No tinc la menor formació en qüestions literàries, però si l’expressió “novel•la d’idees” té algun sentit, deu tractar-se d’un híbrid entre els fets i el pensament, entre una acció (ni trepidant ni hòsties) que té protagonistes de carn i ossos en un context versemblant, i una reflexió intel•lectual que ve inspirada pels mateixos fets, actors i situació. Podríem dir que és una novel•la que fa frontera amb l’assaig, si l’assaig no fos ell mateix un territori de frontera. Doncs bé: el llibre de Mira excel•leix en tots dos terrenys, el del relat i el de les idees. És la crònica, tendríssima i acurada, d’un any de transició en la vida d’un home que es jubila i té cura de la seua dona malalta, i alhora és la crítica demolidora del present que aquest mateix protagonista fa després d’haver dedicat tota una vida a comprendre’l, sense èxit aparent. Escrit per altres mans, o simplement amb altres protagonistes ficticis, aquest doble intent hagués acabat en una juxtaposició estèril: una trama amb excrescències ideològiques o un pamflet amb una tènue excusa argumental. No és el cas d’”El professor d’història”: els petits detalls de la quotidianitat del protagonista i les seues excursions per la Història Contemporània estan tan ben filats que aquests dos plans del llibre només poden ser separats per a fer-ne una anàlisi. Ho intentaré tot seguit, sense més intenció que explicar perquè m’ha agradat tant i animar-vos a llegir el llibre.
No es pot dir que la trama del llibre siga densa ni sorprenent, però la veritat és que a penes es parla, en les entrevistes i crítiques que he pogut llegir, del relat, dels fets, dels personatges: si fos pels titulars del que s’ha dit sobre el llibre, hom podria acabar pensant que el seu protagonista és l’arquitecte Calatrava. La sobtada revelació, la caiguda “paulina” del professor Salom a la porta de la seua facultat, dóna inici a una seqüència més o menys senzilla d’esdeveniments i a un desplegament dels personatges, sobretot del principal (i amb gran diferència respecte dels altres, secundaris). El propi professor és un home discret i desconcertat: basten uns pocs canvis (simples, però importants) en la seua vida per a disparar un vagareig constant sobre el món que l’envolta i la seua aparent inintel•ligibilitat. L’amor per la seua dona malalta està més ple de tendresa, de compassió, de gratitud, que no de romanticisme: és un sentiment madur i enriquit pels anys, que exigeix les paraules precises per a ser descrit sense excessos - i Mira sap trobar-les. Irene, l’esposa físicament impedida i condemnada a una mort ja pròxima, com a personatge representa bellesa, bondat, optimisme, alegria; com a idea, representa l’Antiguitat (és hel•lenista, com el propi Mira, que així aprofita el matrimoni protagonista per a desdoblar-se en home del seu temps i en amant del món clàssic). Però aquesta i la resta d’al•legories només poden funcionar si tenen per fonament personatges i situacions cisellats per la mà destra d’un bon narrador. Ja sé que darrere de la història i dels personatges hi ha el mite de Faust: però puc dir, en favor del llibre, que ha sobreviscut a la meua ignorància de la cèlebre obra de Goethe – sospite que els qui la coneguen gaudiran d’un nivell de lectura encara més ric.
Des del punt de vista intel•lectual, el professor Salom (i crec que en allò essencial podem identificar-lo amb el propi Mira) és un home modern, i això ve a voler dir, amb totes les precaucions amb què cal usar certs termes, que és un conservador. No un conservador “ideològic”, sinó un convençut militant en favor de la nostra continuïtat cultural amb la fecunda tradició occidental de què som part. És difícil expressar en un sentit polític aquesta posició personal de l’autor-protagonista, perquè curiosament aquesta tensió modernitat-postmodernitat no s’alinea fàcilment amb els dos eixos amb què solem interpretar la nostra realitat circumdant: l’eix clàssic dreta-esquerra i les nostres particulars qüestions identitàries. No és que no puguem sospitar que el professor siga un “valencianista d’esquerres”: però aquest tret del personatge-narrador apareix només secundàriament, defugint en tot moment la temptació pamfletària en què el cos tan sovint ens demana caure.
Hi ha una línia contínua, complexa i sinuosa, sí, però intel•ligible, que ens duu des de Grècia i Roma al Cristianisme, la Revolució Científica, la Il•lustració i l’Era Contemporània. Potser la nostra és la primera època en què tots aquests elements poden ser alineats en un mateix corrent aproximadament lineal. M’explique: només des de la nostra perspectiva allò que havien estat pols oposats en tensions històriques prèvies (Cristianisme i Antiguitat, religió i ciència, etc.) comparteixen una mateixa etiqueta (la de “tradició”) i una mateixa amenaça de ruïna, d’oblit simultani. És aquest risc, aquest bandejament de tantes coses heretades, aquest esnobisme frenètic, el que el professor Salom denuncia internament, el que el duu a interrogar-se si els seus esforços d’una vida sencera no han donat els fruits desitjats.
La consistència amb què s’exposa aquest conservadorisme és digna de lloança, i de cap de les maneres és un contrasentit que el divagant monòleg interior del professor avance en un caos aparent: les seues passejades intel•lectuals i vitals són atzaroses, sí, però la retícula de ciutat antiga sobre la que deixen petjada és d’una transparència cartesiana. Hi ha bona cosa de “logos” sota els paràgrafs esmunyedissos d’una vida interior tan rica: qualsevol confusió possible amb certes formes actuals de despetorranomància no és sinó un mal símptoma d’una confusió de fons. He llegit, en una crítica (no del tot positiva) del llibre: “És curiós que un professor que manifesta una desconfiança de pedra picada cap a la cultura contemporània s'expressi amb un estil que recorda l'avantguardisme més plumbi.” No puc estar d’acord, de cap manera. Els bons avantguardistes (Joyce, Schönberg, Picasso) són plenament moderns precisament perquè llurs ruptures foren el millor homenatge que podien fer a una tradició que coneixien profundament: per a nosaltres ja han esdevingut clàssics, una herència que cal reverenciar – i no crec que el professor Salom o Mira discreparen en allò essencial d’aquest judici. Els altres, els qui són novíssims abans de cap altra cosa, els qui capgiren qualsevol tradició perquè desvergonyidament la ignoren o no estan a l’alçada, els qui no s’han adonat que arriben cent anys tard per a ser avantguardistes, els qui prefereixen creure que estan inventant quan haurien d’estar aprenent...: eixa és la classe de “cultura contemporània” que ens convida emfàticament a ser conservadors.
Es pot no compartir la cosmovisió nostàlgica del professor, però aquest no seria, en cap cas, un argument contra la manera bellíssima en què ens ha estat transmesa. L’edat em fa impossible compartir la seua pensívola malenconia, però sí que puc fer meu el rebuig genèric a una postmodernitat que se’m fa massa sovint obscura i aliena. El meu coneixement de les nostres més preuades herències no està encara a l’altura del respecte que m’inspiren, però de moment puc sentir-me satisfet d’haver incorporat Mira com una baula pròxima, que m’ancora a la nostra única tradició possible.
La llei i la trampa
A l'hora que escric açò, i també a l'hora (demà al matí) que ho veureu publicat, no sé si sóc una persona activa, una persona aturada, ni quan ni on hauré de donar la meua pròxima classe de Matemàtiques. En realitat he tingut eixos dubtes, i la consegüent sensació de desànim, durant tot el Nadal. Però fins avui, aquesta estranya vespra del no-sé-què, havia preferit no parlar-ne.
Intentaré contar breument una història que podria ser ben llarga i rebuscada. El darrer dia de classe del primer trimestre se'm va comunicar, indirectament, que el professor a qui substituïsc pensava donar-se d'alta el primer dia de vacances i tornar-se a donar de baixa (més concretament: encetar un permís especial sense sou que ja té concedit) just després de les vacances. És a dir, que ell no pensava tornar a xafar l'institut, però que amb aquesta acrobàcia administrativa (més freqüent del que jo sospitava, pel que es veu) em deixava sense cobrar les vacances de Nadal, sense poder inscriure'm a l'atur durant aquests dies que en principi no sé si he estat treballant o no, i sense una possibilitat fàcil de continuar donant classe a l'institut on estava (ja que eixa discontinuïtat en la plaça farà que vaja a mans d'un altre substitut). Tot el que us he contat, i les distintes solucions i complicacions noves que puguen sorgir a partir d'ara mateix, són hipotètiques, només basades en el que m'han dit fonts versemblants: no he vist ni un sol paper que jo puga usar al meu favor (o que m'haja enviat ja a l'atur sense jo saber-ho encara).
No aprofitaré aquesta anècdota per jutjar ningú ni per treure conclusions d'una situació que està del tot en l'aire. Només volia cloure aquesta entrada reflexionant sobre un detall: quan més "garantista" (burocràticament estricte, procedimentat) és un sistema (i el d'assignació de vacants i substitucions suposadament ho és, com tants altres de l'administració pública), més eixampla la diferència entre fer trampa i no fer-ne. Situacions que cara a cara, de persona a persona, serien vergonyoses, injustificables, poden ser immaculadament posades en paper - i segellades i gràcies i que passe el següent. Situacions humanament comprensibles, com per exemple que jo pogués continuar donant classe a l'institut nocturn que està a dos quilòmetres de ma casa sense que hagueren de dur (i fotre) un altre substitut de vés a saber on a treballar fins les onze de la nit, depenen en última instància, de l'enginy amb què puguem batallar contra la burocràcia. No vaig a moralitzar, ara, deixem-nos d'hipocresia: només espere el dia que em toque fer la trampa a mi - i si poguera ser demà, seria fabulós.
Intentaré contar breument una història que podria ser ben llarga i rebuscada. El darrer dia de classe del primer trimestre se'm va comunicar, indirectament, que el professor a qui substituïsc pensava donar-se d'alta el primer dia de vacances i tornar-se a donar de baixa (més concretament: encetar un permís especial sense sou que ja té concedit) just després de les vacances. És a dir, que ell no pensava tornar a xafar l'institut, però que amb aquesta acrobàcia administrativa (més freqüent del que jo sospitava, pel que es veu) em deixava sense cobrar les vacances de Nadal, sense poder inscriure'm a l'atur durant aquests dies que en principi no sé si he estat treballant o no, i sense una possibilitat fàcil de continuar donant classe a l'institut on estava (ja que eixa discontinuïtat en la plaça farà que vaja a mans d'un altre substitut). Tot el que us he contat, i les distintes solucions i complicacions noves que puguen sorgir a partir d'ara mateix, són hipotètiques, només basades en el que m'han dit fonts versemblants: no he vist ni un sol paper que jo puga usar al meu favor (o que m'haja enviat ja a l'atur sense jo saber-ho encara).
No aprofitaré aquesta anècdota per jutjar ningú ni per treure conclusions d'una situació que està del tot en l'aire. Només volia cloure aquesta entrada reflexionant sobre un detall: quan més "garantista" (burocràticament estricte, procedimentat) és un sistema (i el d'assignació de vacants i substitucions suposadament ho és, com tants altres de l'administració pública), més eixampla la diferència entre fer trampa i no fer-ne. Situacions que cara a cara, de persona a persona, serien vergonyoses, injustificables, poden ser immaculadament posades en paper - i segellades i gràcies i que passe el següent. Situacions humanament comprensibles, com per exemple que jo pogués continuar donant classe a l'institut nocturn que està a dos quilòmetres de ma casa sense que hagueren de dur (i fotre) un altre substitut de vés a saber on a treballar fins les onze de la nit, depenen en última instància, de l'enginy amb què puguem batallar contra la burocràcia. No vaig a moralitzar, ara, deixem-nos d'hipocresia: només espere el dia que em toque fer la trampa a mi - i si poguera ser demà, seria fabulós.
Spleen - Epifania
La paraula de la setmana ha estat spleen: me l'ha feta descobrir (tot i que em "sonava" vagament) una crítica negativa d'un llibre que a mi, en canvi, m'ha semblat magnífic. Usem-la mesuradament, doncs.
Quan MMiP escrigué (o publicà) La fàbrica, els Reis Mags eren un mite esvaïnt-se, i l'industrialisme un gris present desmitificat. Jo no havia nascut: ho vaig fer poc més tard, i vaig créixer al temps que aquest mateix industrialisme tèxtil (la fàbrica de seda del meu poble) s'endinsava en les boires del record. El poble ple de dones amb davantals blaus, la sirena del canvi de torn que ens marcava els límits de les hores de joc... Ara ens toca a nosaltres mitificar: al capdavall, l'única alternativa és l'oblit del passat recent, i d'una herència mil·lenària.
EPIFANIA
El rei blanc
porta una barba de cotó.
El rei negre
porta una barba de carbó.
El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.
Han arribat pel cantó del batan
amb l'uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.
Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.
Van a la seva perquè el temps, des d'ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.
Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.
Això sí: no hi ha estrella.
Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1970-71) en Poesia completa (labutxaca, ed. 62)
Quan MMiP escrigué (o publicà) La fàbrica, els Reis Mags eren un mite esvaïnt-se, i l'industrialisme un gris present desmitificat. Jo no havia nascut: ho vaig fer poc més tard, i vaig créixer al temps que aquest mateix industrialisme tèxtil (la fàbrica de seda del meu poble) s'endinsava en les boires del record. El poble ple de dones amb davantals blaus, la sirena del canvi de torn que ens marcava els límits de les hores de joc... Ara ens toca a nosaltres mitificar: al capdavall, l'única alternativa és l'oblit del passat recent, i d'una herència mil·lenària.
EPIFANIA
El rei blanc
porta una barba de cotó.
El rei negre
porta una barba de carbó.
El rei ros
no porta barba.
Hi ha gent maliciosa que assegura
que és una noia.
Han arribat pel cantó del batan
amb l'uniforme empolsinat de borra
i ara es passegen dignament,
muntats en dòcils carretons mecànics.
Reparteixen
caps de color,
bitllots
i metxa:
matèria prima pel negoci.
Van a la seva perquè el temps, des d'ara,
també compta per a ells.
Els moderns sistemes de treball
no respecten els mites.
Tanmateix les dones encara surten
al cap de la màquina
i comenten la rara pervivència
del misteri.
Això sí: no hi ha estrella.
Miquel Martí i Pol, La fàbrica (1970-71) en Poesia completa (labutxaca, ed. 62)
Immensa minoria
Fa unes poques setmanes que dispose de connexió a Internet al pis, i una de les conseqüències més desagradables que ha tingut aquest canvi ha estat multiplicar la profunditat de les meues navegacions per blogs múltiples i diversos. No interpreteu "profunditat" en un sentit humanístic, emocional: només volia significar que, allà on abans, a la feina o a la casa dels pares, podia aventurar-me a seguir un enllaç i llegir una pàgina desconeguda, ara puc clicar a l'enllaç de l'enllaç de l'enllaç fins arribar al desconcert quasi físic que causa saber-se extraviat, insignificant, superflu entre superflus.
L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.
Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).
L'acumulació sense mesura ni final de les nostres variades mediocritats és l'únic que ens fa participar d'un èxit col•lectiu, encara que siga al preu d'aquest amarg descobriment, el de la pròpia intranscendència. Individualment, ni el que escrivim ni el que se'ns oblida escriure resulta especialment rellevant: som del tot prescindibles. Com a grup, en canvi, podríem ser la primera generació d'aquest país moribund que experimenta el neguit de la sobreabundància (de lletra, de cultura, o només de pretensions de lletra i cultura: això és secundari, ara). L'eclosió de la lletra com a correlat de l'eclosió, diversa i fecunda, de la vida: potser això siga el més normal del món, no ho sé. Però per a una cultura que aspira a la normalitat, podria resultar senzillament una fita històrica que no hauria de quedar oculta sota la perenne lamentació de les nostres dissorts polítiques.
Espere que aquesta consciència de l'ínfim paper que represente no em duga a deixar d'escriure ací. Però el que sí podria plantejar-me, com a propòsit d'any nou cada cop més urgent, és escriure menys - i millor, en conseqüència, si és que trobe la forma de fer-ho. Potser és el moment de reclamar una certa ecologia de la lletra, un crit d'alarma contra la seua superproducció suïcida. Escrits autorreferencials com aquest no són un bon exemple d'aquesta hipotètica actitud nova: preneu-los, doncs, com si foren "l'escala que s'ha de llençar un cop hom ja ha pujat" (i amb aquesta cita, enllacem amb la ja vella tradició de convidar-nos, mitjançant les paraules, a un moderat silenci).
Horaciana LI
aquest any miserable
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.
[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.
[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]
Imparables
Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.
Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.
He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.
Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.
Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.
He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.
Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.
Bon Nadal
Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)
Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.
[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)
Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.
[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]
Voteu abans de diumenge...
Aquesta nota (programada) no és sinó per a recordar que aquest mateix diumenge s'acaba el termini per a votar en els Premis blocs de les Comarques Centrals. En el "banner" d'ací a la dreta trobareu el llistat de participants, per a poder llegir-los si vos apetix: però no es despisteu i voteu abans del diumenge 21! En la pàgina d'El Penjoll trobareu els formularis de vot, i en aquesta entrada meua les indicacions que vaig donar en el seu dia de com funciona la cosa. Va, vinga, va...!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)