Duc més novel•les llegides en 2009 que cap altre any des de la meua adolescència. En part, perquè he rebut alguns encàrrecs i suggeriments: aquest estiu vaig haver de recomanar uns pocs llibres en el magazine estival de Gandia Televisió, i quan haja llegit el meu pròxim llibre i n’haja fet un article crític hauré completat tres col•laboracions a la revista Caràcters. I en part, també, perquè crec estar pausadament redimint aquell meu pecat original que em duu a veure el món vaporitzat, elevat de forma sobtada a les més pures abstraccions (i per això sovint tan estèrils, tan magres). La narrativa no té prohibit l’accés a aquests àmbits de la idea, però ha d’arribar-hi lentament, destil•lant amb cura i sensibilitat els fets d’una vida fingida, inventada, sí, però més pròxima i tangible com major siga l’habilitat del narrador.
Continue essent home de poques pàgines, però vaig aprenent a assaborir-les cada vegada més subtilment, amb una profunditat que, probablement, només resulta accessible a qui ha fet de l’estudi l’avantsala de la lectura. Un corol•lari d’aquest procés de maduració lectora deu ser que poc a poc he aprés a explicar perquè no m’agraden les coses que no m’agraden: tan poc dogmàtic com sóc en aquestes qüestions de gust, aquests criteris negatius no haurien de ferir ningú les poques voltes que m’atrevisc a explicitar-los. Algun dia hauria de penjar ací un decàleg (incomplet, segurament, inferior al la rodonesa numèrica dels deu preceptes) que he posat en pràctica de forma tàcita quan he hagut de fer els meus articles crítics: una espècie de “Guia ràpida de com evitar el ridícul per a comentaristes de llibres principiants”. El ridícul és encara, per a mi, el concepte clau al voltant del qual bastir una pràctica personal de la crítica literària: intentaré explicar-me amb exemples molt genèrics.
Lloar un autor sense argumentar és fer el ridícul, perquè un lector perspicaç pot entendre que estàs fent la pilota de la manera fàcil, còmoda. Exposar defectes d’una obra sense explicitar des de quina perspectiva són jutjats com a defectes és també d’una presumptuositat rebutjable, considerant que els criteris, si és que els té, del comentarista “junior” estan lluny de ser amplament coneguts per qui llegeix els seus articles. I cometre errors, no de “doxa”, de gust, de perspectiva, sinó errors “objectius”: d’ortografia, d’ús de l’idioma, de coneixements de cultura general, és el ridícul més absolut. Vull pensar, per a la meua tranquil•litat, que tinc dret a una certa quota d’errades ortogràfiques en un lloc com aquest, que no és més que el recipient de les meues manies i defectes: però quan el text que escric ha d’aparéixer en una publicació especialitzada, no he de tacar un prestigi de què no sóc partícip. En les meues col•laboracions he d’usar la llengua (lèxic, sintaxi) acuradament, dignament, però sense la pretensió, que estaria fora de lloc, d’embafar ni impressionar ningú: una altra temptació de principiant, que cal evitar. I hi ha els errors per manca de precaució o cultura, que són comprensibles en el lector comú però que requereixen un puntet més d’atenció per part de qui escriu críticament. Hui m’he trobat un article crític que situa repetidament l’acció d’una novel•la a l’Imperi Mongol, quan de fet del que parla és de l’Índia del segle XVI i l’imperi, per tant, és el “Mogol” (sense “n” al mig, tot i que hi ha una relació clara, etimològica, entre un i l’altre): uns pocs segles i uns quants milers de quilòmetres de distància. No és res que impedisca fer una avaluació literària del llibre: però els qui com jo tenim una cultura més “genèrica” que no específicament literària faríem bé d’evitar estes confusions – ja ens hauran de perdonar algunes altres.
Avui, vespra de Tots Sants, he acabat de llegir un llibre sobre el qual no he de fer cap comentari crític: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann. M’ha semblat un exquisit tractat d’estètica, una filigrana d’estil narratiu, una exploració delicada, digníssima, dels abismes de la naturalesa humana, un recordatori de la facilitat amb què tot l’embalum de restriccions i conceptes de què la civilització ens revesteix pot cedir a l’instint, a una pulsió entre l’amor i la mort, al salvatge que tothom duu dins. El més disciplinat, clàssic, i respectable dels artistes sucumbeix a una passió irracional, a un desig sublimat en el sentit més purament freudià: la cruesa del sexe soterrada sota el llenguatge de les perfeccions estètiques. No hi ha millor escenari per a aquesta degeneració que una ciutat de Venècia que, a més de mostrar tot el seu esplendor orientalitzant i el seu fascinant romanticisme, veu arribar una epidèmia, una plaga simbòlica i mítica com la que assotà Tebes regida per Èdip, l’heroi degenerat, l’innocent incestuós. El protagonista, l’escriptor Gustav von Aschenbach, acabarà cedint fatalment a la plaga, o a l’amor vers Tadzio, l’adolescent que l’obsessiona; la seua mort a la vora d’una platja veneciana representa l’ensorrament de tot un edifici intel•lectual, de sensibilitats domesticades, causat per un terratrèmol al nivell dels seus fonaments, de la seua (i nostra) animalitat indefugible.
És una sort no haver de fer comentaris crítics de llibres com “La mort a Venècia”, més enllà d’unes poques frases a l’atzar com les que he amuntegat abans, en el meu diari personal. Perquè un últim punt de tot el que he dit més amunt sobre el ridícul és una necessitat, una norma d’etiqueta literària que no resulta còmode traspassar: la que exigeix, per a les grans obres, grans comentaristes. Enfrontar-se a les cimeres de l’art és una cura d’humilitat que els petits crítics, els iniciats recents, no mereixem ni necessitem: podem practicar-la en el nostre temps lliure, innocents i juganers, però sense que la seriositat de la tasca ens pose en evidència. Són altres coses, les que la nostra llengua i el nostre país demanen de nosaltres: anem fent-les, mentrestant.
Música de merda, pixum i sofre
[ Hui he fet un post de protesta, d’eixos que tan bé li ixen a Urbà Lozano però que a mi se m’allarguen més que el final d’”El senyor dels anells”... ]
Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.
Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.
Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.
I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.
En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...
Ahir, després de la setmana més dura del que portem de curs (amb exàmens que corregir i un grapat d’avaluacions preliminars) vaig arribar a ma casa al voltant de les sis de la vesprada i em vaig gitar: sé que no són hores de fer la migdiada, però jo no era ja persona, no podia amb la meua ànima. Els tres cafès que havia pres al llarg del dia van fer que em costara agafar la son, però quan ja ho havia aconseguit, em va despertar la vibració rítmica i monòtona de les parets del meu edifici: tenim, entre els veïns, un melòman d’after-hours, un especialista en música màquina. Crec que és algú de les primeres plantes de la meua pròpia escala, però igual dóna: jo visc bastant separat, en el quart pis, i les parets de paper de fumar de l’edifici em fan arribar no tant els arabescos melòdics de les típiques cantants-go-go de discoteca, però sí el fonament, contundent i greu, el xim-pum-xim-pum inflexible del “techno” menys sofisticat. Ho dic sense petulància ni hipocresia: jo també acostumava a dissoldre’m amb les masses, de jove, en la tediosa i obsessiva atmosfera musical de les discoteques valencianes; però el “bakalao” a segons quins llocs i a quines hores, traeix tot el que pot tindre de social i esdevé un instrument de tortura per als qui habitem les 78 cel•les d’aquest rusc de ciment.
Un cop em vaig convèncer que seria impossible continuar dormint a eixes hores i amb aquella compulsiva cançó de bressol, vaig creure, ingènuament, que era el moment d’encarar-se a alguns problemes de la comunitat que em tenien mosca. No només el del soroll, sinó un encara més desagradable: la guerra bàrbara que sembla haver-se declarat fa poc entre els amos de gossos que els deixen pixar i cagar en les zones comunes de la finca, i el veí anònim que ha decidit venjar-se unilateralment, escampant sofre per tots els racons del passadís d’accés a les escales. No sé què és menys higiènic i estètic, si els cagallons de gos que un troba de tant en tant o la polseta groga que ara es veu a tothora (i sobre la qual ja m’han contat que ha caigut algun xiquet de vora un any que passejava corrents per allà sense que els pares pogueren aturar-lo). Una comunitat modèlica, la nostra, com podeu comprovar: a Déu pose per testimoni que algun dia tindrem un bungalow, com a mínim, amb un veí veterinari i l’altre violinista, i no aquesta tropa de “maquinorros” i males bèsties.
Doncs bé, em vaig armar de valor i vaig començar a redactar una educadíssima carta oberta als meus veïns, amb la intenció de penjar-la de les portes (o dels ascensors) de les distintes escales. No volia ser contundent, per no ofendre ningú, i això em duia a explicar els perquès d’açò i d’allò, demanant les coses per favor i pel bé de tots: per això em va quedar tot un pèl massa llarg. Un cop escrit i revisat el text, el vaig traduir automàticament al castellà i el vaig revisar amb cura: perquè ja sabeu, els qui no són d’ací i no ho entenen, es que en este pueblo como manda el Bloc todo es en valenciano, me parece una falta de respeto que siendo tantos habléis en valenciano porque algunos no lo entienden, que cómo se nota que en el colegio de Almoines os han catalanizado desde pequeños... Cap problema: dues columnes de text, una en el valencià en què acostumeu a llegir-me, l’altra en el castellà més polit que hom pot trobar a l’est de la Font de la Figuera. Torne a revisar-ho tot, assenyale en negreta les coses importants, per a la gent que llegeix en diagonal (una precaució que no prenc quan penge coses ací al blog), i ho imprimisc.
I en el moment en què veig el foli davant meu, tan pulcrament escrit i imprés, tan ple de bones intencions i raons, tan considerat amb els defectes i manies del proïsme, me n’adone del meu error, de l’enorme paradoxa de què he estat víctima. No dubte que molts dels meus veïns llegirien la nota si se la trobaren a l’escala: concretament, tots els que no necessiten llegir-la per a estar d’acord, secretament, tàcitament, amb tot el seguit de pràctiques que anomenem “bona educació”. Però els qui es relaxen d’un dia dur de feina martiritzant-nos amb la música al màxim, els qui deixen pixar i cagar al gos a la porta de casa o els qui no tenen més pensaments que fer patir als animalets (que no tenen culpa dels amos que els han tocat), no estan per a reflexions, ni literatures, ni hòsties. Si veieren la nota penjada, evitarien llegir-la per si resulta ser un altre pagament, l’ordre del dia d’una altra reunió amb l’administrador, o pitjor encara, algun paper de l’Ajuntament que els recorde l’amarga realitat de què no viuen a Gandia, melic del món, seu del poder militar i espiritual, far de les civilitzacions, sinó en aquest poble obscur i perifèric, voltat d’horts de tarongers que no són dignes ni d’un cagalló dels seus gossos.
En resum: que no he penjat la nota, ni crec que torne a perdre mai el temps escrivint res per l’estil. La lletra, per a qui la sap llegir i l’agraeix – çò és, vosaltres, el meu públic tan escàs com pacient. La pròxima vegada intentaré tractar temes més elevats: allò de ser més breu ja m’he cansat de prometre-ho...
De amicitia
He parlat fa uns minuts per telèfon amb un amic dels meus anys universitaris que des de fa unes quantes setmanes ha caigut en una depressió de les de veritat. Pren dosis de medicació que serien pur verí per a un cervell sa, fa visites regulars a un psicòleg (ja duu anys fent-les, eixa és la veritat) i els seus símptomes físics són immediatament visibles per a qualsevol que compartisca amb ell una estona: tremolor, mans suades, una tendència instintiva a estirar-se al llit o al sofà per a calmar-se una miqueta, un desànim perenne i un pessimisme immune a tota evidència...
Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...
Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.
Viu relativament lluny de mi, i per tant veure'ns exigeix pràcticament que un dels dos faça nit en casa de l'altre. Això minva la freqüència dels encontres, però els enriqueix amb una qualitat, intimitat i transparència que són difícils de cultivar entre les nostres (almenys les meues) coneixences de l'edat adulta. En la telefonada de hui no he sabut dir-li res més que la classe de tòpics que un amic està obligat a dir (i a suportar, a l'altra banda de la línia) en estes situacions: que tinga paciència, que no se senta culpable, que pot estar segur i confiat de sí mateix, que té les portes obertes de ma casa... No he afegit res a allò que ell mateix podria arribar a concloure racionalment en la frenètica centrifugació de pensaments de què és esclau: però com a amic em toca repetir-li ritualment tot aquest rosari d'obvietats que la malaltia ha soterrat. Rese a Déu per a no haver de passar mai per això: sé que, arribat el moment de ser jo qui patira, les mateixes bones paraules que jo dic no tindrien el menor efecte sobre mi...
Hem passat, al llarg dels anys, grans moments junts, el meu amic i jo: no hem esquivat preocupacions i tristeses, però en circumstàncies normals sabem riure'ns de nosaltres mateixos i del món sencer si cal (ja he explicat alguna volta als meus lectors que sóc, de cos present, bastant menys seriós que el que suggereixen les meues homilies digitals). Hui, en canvi, he estat incapaç d'arrapar-li cap somriure fins al final de la conversa, quan arribada l'hora del comiat afectuós li he dit eixes noves paraules màgiques que arrenquen rialles allà on són escoltades: "te quiero un huevo", "lo nuestro es muy bonito", "amiguito del alma"... Ja ho veieu: el cas Gürtel fa parlar (i escriure) de política gairebé a tothom aquests dies, però als esperits sensibles com el meu ens transporta al camp semàntic de l'amistat.
Analítics i continentals
T’ho resumisc breument: a l’esquerra del mapa
hi ha els qui ajuden la mosca a eixir de la botella.
Al costat de la dreta hi ha els altres, que amb la mà
segellen l’obertura i amb un dit ritualment
percudeixen el vidre polit on s’emmirallen
pensant: “aquest sóc jo, una ànima reclosa
en una ofegadora, delirant transparència,
insecte intranscendent, caprici d’un absurd
totpoderós absent que em tortura i se’n riu”.
Lamente haver de ser qui et diga que no tens
gaire temps per pensar: si dubtes, ja has triat.
Broma filosòfica dedicada a Tobies Grimaltos (que és dels "analítics"), escrita fa ja mesos i inexplicablement oblidada en un calaix. De tan simples com són, em fa vergonya explicar els versos. A més, els bons poetes no es rebaixen a fer-ho, això... :-)))
hi ha els qui ajuden la mosca a eixir de la botella.
Al costat de la dreta hi ha els altres, que amb la mà
segellen l’obertura i amb un dit ritualment
percudeixen el vidre polit on s’emmirallen
pensant: “aquest sóc jo, una ànima reclosa
en una ofegadora, delirant transparència,
insecte intranscendent, caprici d’un absurd
totpoderós absent que em tortura i se’n riu”.
Lamente haver de ser qui et diga que no tens
gaire temps per pensar: si dubtes, ja has triat.
Broma filosòfica dedicada a Tobies Grimaltos (que és dels "analítics"), escrita fa ja mesos i inexplicablement oblidada en un calaix. De tan simples com són, em fa vergonya explicar els versos. A més, els bons poetes no es rebaixen a fer-ho, això... :-)))
Gustav i jo
Punxeu (si voleu) més avall per a escoltar la banda sonora d’aquesta anotació, sense dubte més valuosa que les batalletes que jo conte:
Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.
Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.
Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.
Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.
Quan tenia divuit anys jo encara feia el COU a Gandia, però visitava València cada setmana per a anar al Conservatori (i frustrar així definitivament les meues esperances musicals). Aprofitant alguna d’aquestes escapades setmanals vaig adquirir la meua col•lecció completa de les simfonies de Gustav Mahler. No sé exactament de quina tenda es tractava (un “Corte Inglés”, molt probablement), però quan em vaig adreçar a la caixa per a pagar una integral dirigida per Sir Georg Solti, una venedora a qui semblava preocupar-li alguna cosa més que passar els codis de barres per l’escàner em va preguntar per quin motiu havia triat eixa versió, o si ja en tenia alguna altra. Sorprès per l’interés, li vaig dir que no, i que no sabia dir-li exactament perquè l’havia triada – no puc recordar cap altre criteri, en aquella època, que no fos la ràtio entre el preu en pessetes i el número de CDs: justament per això comprava col•leccions senceres, perquè eixien més a compte i em permetien aprofitar millor els diners que els meus pares sacrificaven als meus vicis. Doncs bé, la venedora em va acompanyar fins a posar-me en les mans la col•lecció integral de simfonies dirigida per Rafael Kubelik, i em va dir que l’agafara, que era millor que la meua primera elecció. Per a bé o per a mal, li vaig fer cas, i prompte farà quinze anys que la de Kubelik esdevingué la “meua” versió de Mahler, la que escoltava en les meues vesprades infinites al Col•legi Major, i la que, amb menys freqüència he posat al meu cotxe durant els darrers anys. Segur que hi ha interpretacions distintes o millors, i sé tan bé com vosaltres que el pressupost ja no és cap restricció per a tastar almenys altres perspectives orquestrals: ho tinc apuntat i provaré de fer-ho un dia.
Quasi des que la vaig escoltar per primera vegada m’ha fascinat l’amplitud de recursos de la música de Mahler: la facilitat i l'elegància amb què la música transita entre les regions de l’esperit, fent sonar ara una marxa fúnebre, ara una cançó quasi infantil dins d'un mateix moviment, o l’atreviment amb què es combinen les melodies i harmonies més anguloses amb passatges d’una simplicitat que posa els pèls de punta, de tan directa com arriba a l’oient. Durant anys Mahler va ser per a mi una frontera musical que no em vaig atrevir a ultrapassar, com si el segle XX musical només m’atrevira a mirar-lo des del balcó mig ruïnós de la tonalitat clàssica. He fet alguns intents tímids d’anar més enllà, de créixer musicalment, i els he comentat en alguna ocasió ací i al blog musical de Guillem, però en Mahler (i en Wagner) acaba la música que conec i és meua, i comença una aventura fascinant però que reprenc massa intermitentment.
Fa anys que em ronda pel cap la idea de dedicar-li a Mahler una de les meues “xerrades musicals” al meu Col•legi Major: es tracta més aviat d’audicions comentades, que cada cop faig amb més vergonya perquè entre els estudiants que simulen prestar-me atenció hi ha músics millor formats del que jo he arribat a estar mai. El problema per a intentar “explicar” alguna cosa sobre Mahler (siga en una d’aquestes xarrades privades i en confiança, siga per escrit ací mateix) és que la seua música es desplega en de moviments de simfonia generalment llarguíssims, estructuralment més complexos del que jo mateix m’atreviria a desballestar analíticament, i que escoltats a les hores a què celebrem eixes xarrades (a partir de les 22h, després del sopar) provocarien més somnolència entre l’escàs públic que una sincera passió pel romanticisme tardà. Una llàstima: tot això que em quedaré sense aprendre, per no tenir ocasió d’haver de contar.
Ben probablement la peça més coneguda de Mahler siga el moviment lent (el quart) de la seua Cinquena Simfonia, l’”Adagietto”, tot i que no tinc clar si la seua fama fou causa o efecte del fet de ser usada insistentment com a banda sonora de la pel•lícula “Morte a Venezia” (sinopsi: un senyor que va a Venècia i allà es mor). Jo, per a no insistir en aquest "superhit" mahlerià, he triat fer-vos escoltar un altre fragment, el moviment lent de la Sisena Simfonia (si no heu premut el “play” al principi encara esteu a temps: no sé qui la dirigeix i fins i tot sospite que està "retallada"). Divendres passat l’escoltàvem al meu cotxe Marta i jo, quan anàvem de camí a una presentació poètica de la qual ella i Juli han parlat als seus blogs (de la relació de Mahler amb la poesia xinesa ja parlarem un altre dia, si de cas). Marta em va dir que aquesta peça de Mahler li sonava molt “cinematogràfica”, i no crec que anés desencaminada, en el següent sentit: fins on jo entenc d'aquestes coses, devem justament a homes com Mahler (Wagner, Bruckner) la classe de textures orquestrals amb què s’embolcallen les millors (bé, i les pitjors) pel•lícules d’avui dia. Per ambició, per la seua profunditat musical, personal i filosòfica, la música de Mahler és molt més que una simple banda sonora: però m’ha acompanyat durant molts anys de la meua vida, i n’és ja una part, o una partitura, gens original però insubstituïble.
Collage i narrativa
Amb la important excepció de la pedofília, tinc un grapat de coses en comú amb C. L. D., el protagonista del llibre "El col•leccionista de fades" de Josep Ballester (editat per Bromera). Tots dos ens dediquem a ensenyar matemàtiques, duguem una vida rutinària i sense més sobresalts (aparentment) que la de qualsevol altre i mantenim l’hàbit d’escriure un dietari, el d’ell més secret que el meu, però igualment esquitxats d’obsessions recurrents i d’observacions tan pedants com diverses sobre el nostre món circumdant. Això sí: el temps i l’energia que ell dedica a fotografiar xiquetes i evocar-ne les olors íntimes jo l’he repartit entre vicis més innocus.
Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).
Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.
La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.
Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...
He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.
http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html
Tanmateix, tot i les nostres afinitats he estat incapaç de connectar amb la història de C. L. D. tal i com el llibre ens la presenta: i no tant per l’escabrositat de la desviació sexual del protagonista, que quasi sempre es narra de forma sublimada, lírica, amb una correcció victoriana, sinó per una qüestió d’estil, de plantejament. El mínim intent que segueix d’explicar aquesta distància, aquest fracàs meu, no té tant la intenció de “desrecomanar-vos” el llibre (que a altres els ha agradat bastant més que a mi, incloent al jurat que li va concedir un premi tan important com el d’Alzira l’any passat: més avall teniu una llista de comentaris positius de l’obra) com d’acabar parlant de mi mateix, dels meus gustos, prejudicis i limitacions. “El col•leccionista de fades” està concebut com si es tractés del dietari personal d’un pacient trobat entre els papers de Sigmund Freud. I és justament la coherència amb què aquest plantejament és perseguit el que m’ha desconcertat del llibre. Entre les característiques d’aquest dietari hi ha la brevetat (i escassetat) de les anotacions en què es narra alguna acció, la reiteració en els temes i en la forma de tractar-los, la freqüència amb què el protagonista s’abandona a eixa classe d’hipersensibilitat lírica que tan sovint ens espanta quan llegim alguns blogs dels d’ara (jo mateix no estic verge d’aquestes escapades tan obscures com supèrflues), i la forma abrupta i escassament relacionada amb la “trama” amb què s’encaixen aforismes o consideracions sobre la vida cultural de l’època, la religió, l’art, les matemàtiques, o el propi hàbit de l’escriptura personal i secreta (un altre tema en què els bloggers hauríem d’evitar caure amb tanta facilitat).
Per resumir-ho amb les meues paraules: quan més s’acosta el llibre a la versemblança en continguts i estil d’un dietari personal, més s’allunya de la “narrativitat”, d’aquest fluir natural de les històries que ens sol atraure de les novel•les. Reduït a allò que puga tenir d’essencial (per a la construcció del personatge i la seqüència de fets del llibre), el dietari de C. L. D. quedaria tan retallat com aquest meu o el de tants altres, de 200 a 20 pàgines, evitant redundàncies, elucubracions de valor dubtós o divagacions matemàtiques que potser siguen millor enteses pels qui no heu dedicat tants anys com jo a estudiar-les. Caldria la màgia i l’art d’una veu de narrador per a que la vida de C. L. D. (o la meua, o la vostra) alçara el vol i atrapara el lectors: però aquesta és la primera de les renúncies deliberades del llibre, el seu axioma estilístic, i les seues conseqüències són seguides fèrriament al llarg de les seues pàgines.
La digressió anterior, com ocorre en tantes ocasions, no ha pretés fer del llibre en si un tema sinó un mitjà per a arribar al meu reiterat “classicisme” (els qui no el compartiu podeu dir-li “conservadorisme estètic”, o “virus comercial”, tant m’és): hi ha intents literaris que, tot i que crec comprendre’ls en la seua “lògica interna” no m’arriben a l’ànima. En especial, no és el primer cop que l’estratègia del “text dins del text” em deixa un tant gelat, com si el que esperés d’una novel•la és l’escalfor d’una llar encesa i la gràcia i l’abundor de recursos de qui conta rondalles, i no un collage de textos juxtaposats, siguen dietaris, testaments o converses de Messenger. En comptes de cartes (tan ben treballades per a que puguen passar per “originals” que resulten avorrides de llegir) de Sigmund Freud trobades entre les pàgines d’un diari personal per un doctorand que les prologa i en fa les anotacions al peu de pàgina, jo hagués preferit la mà del cronista movent les titelles i contant-nos, per exemple, el moment en què pacient i doctor es coneixen a París; però reconec com d’injust és mesurar una obra amb el patró d’allò que no pretenia ser.
Ja ho he dit: sóc un “conservador”, i amb això en ment tot el que he descrit abans respecte a “El col•leccionista de fades” pot fer pensar a més d’un dels meus lectors que el llibre paga la pena de llegir, per atrevit, acurat, ambiciós, coherent (qualitats indubtables de la prosa de Josep Ballester). Però no deixa de donar-me què pensar el fet que en l’era del “storytelling”, en què els polítics en campanya o els noticiaris de televisió han substituït l’exposició d’arguments i fets pels mecanismes encisadors del relat, la narrativa puga permetre’s abandonar allò que té de més genuí. M’ha passat amb més d’un llibre darrerament, així que el problema ben probablement siga meu...
He sentit, en acabar-lo, la mateixa necessitat d’exposar la meua reacció al llibre com la que tinc ara d’evitar la propagació dels meus propis prejudicis, així que vos enllace altres opinions sobre el llibre (totes positives, i més autoritzades que la meua). Ja em direu la vostra si el llegiu.
http://oficidelector.blogspot.com/2009/04/laltre-costat-de-lespill.html
http://www.ecamps.cat/post/68268
http://manelalonso.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades.html
http://josepmanel.wordpress.com/2009/05/17/el-col%C2%B7leccionista-de-fades-de-josep-ballester/
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/05/el-colleccionista-de-fades-una-de-les.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/06/lucid-delicat-cosmopolita.html
http://1en2.blogspot.com/2009/06/el-colleccionista-de-fades-josep.html
http://bromeradelletres.blogspot.com/2009/07/una-obra-de-gran-sensibilitat.html
René i jo
Estic llegint per primer cop, amb un plaer sense mesura i quinze anys després de quan deuria haver-ho fet, el "Discurs del mètode" de René Descartes. La meua inclinació a les generalitats filosòfiques m'ha proporcionat, des de fa anys, una idea aproximada i esquemàtica de les aportacions revolucionàries d'aquest gran home a la història del pensament occidental. És d'aquest coneixement de segona mà d'on brollava la meua sospita que entre Descartes i jo hi havia quelcom més que una simple "afinitat professional". Certament, tinc sobre ell l'avantatge que donen quatre segles de filosofia i de ciència, i per això no puc acceptar moltes de les seues treballades conviccions. Però els progressos d'eixos quatre segles s'edifiquen, entre altres fonaments notabilíssims, sobre Descartes: nos sumus sicut nanus positus super humerus gigantis, som com nans que només veuen més lluny perquè es recolzen sobre els muscles d'un gegant. L'obsessió per la fonamentació rigorosa, la importància donada al mètode, i la humilitat i la moderació preventives amb què crec que cal enfrontar-se a allò que el mètode no abasta fan de mi un cartesià instintiu: ho era abans de xafar la Facultat de Matemàtiques, i la meua experiència universitària no va fer sinó esmolar aquesta meua compulsió analítica.
Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):
[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...
Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).
Però tot i ja saber o sospitar aquestes coses arrapades d'apunts, exposicions sintètiques o divulgatives i audiollibres diversos, l'experiència directa del "Discurs" m'està regalant quasi en cada paràgraf frases que diuen el que jo mateix pense d'una forma que jo no hagués sabut trobar ni superar. De totes aquestes píndoles de "trellat filosòfic", vos n'he copiat una que es troba en el capítol final del "Discurs". L'he triada no tant per la seua especial rellevància sinó perquè parla precisament d'aquesta reivindicació del text original (de la qual, en general, no sóc un entusiasta incondicional, però que en el cas concret del prosista magnífic que és Descartes jutge del tot justificada):
[...] aunque he explicado frecuentemente algunas de mis opiniones a personas de muy claro entendimiento, y aunque mientras les hablaba parecían entenderlas muy distintamente, sin embargo, cuando las repetían, casi siempre observaba que las cambiaban de tal manera que ya no podía reconocerlas como mías. Y me complace aprovechar la coyuntura para hacer un ruego a los hombres del mañana, y es que no crean nunca que las cosas que se les digan proceden de mí mientras no hayan sido expresamente divulgadas por mí mismo. No me sorprenden en manera alguna las extravagancias que se atribuyen a todos estos antiguos filósofos cuyos escritos no poseemos, ni juzgo por ello que sus pensamientos hayan sido muy irrazonables, puesto que figuraban entre los talentos más esclarecidos de su tiempo, sino que pienso solamente que se nos han transmitido falseados. [...] se hacen en cierto modo menos sabios que si se abstuviesen de estudiar aquellos que, no contentos con saber todo lo que en su autor [Aristòtil, principalment] está inteligiblemente explicado, quieren encontrar en él la solución a muchas dificultades de las que no dice nada y en las que quizá no pensó jamás...
Podeu trobar ací una traducció al català dels primers capítols del "Discurs" (no inclouen el fragment, que he copiat de l'edició en paper que li he agafat a mon pare).
De la nit al dia
Del meu pobre curs i mig d’experiència docent, les dues terceres parts corresponen a l’institut nocturn en què vaig treballar l’any passat (la modalitat lunar, més monàstica que vampírica, del mateix institut de Gandia on jo mateix vaig fer el BUP i el COU fa 15 anys). Aquest meu plàcid parèntesi del curs passat tenia, entre els seus pocs desavantatges, la possibilitat terrorífica que se m’oblidara com de complicada i dura és la realitat d’un centre “normal” de secundària, i em convertira en un inadaptat al sistema educatiu abans d’hora. Afortunadament, i com sol passar, a l’inici del nou curs les meues pors s’estan revelant exagerades: encara em queden un grapat d’anys per endavant per a entonar allò de “cualquiera tiempo pasado fue mejor”, “això abans no passava”, “a mi no em paguen per a fer açò”...
El primer contacte amb els meus alumnes de 3er, de 4at i del PQPI a l’institut de Pego (que és on estaré tot el curs) m’ha recordat el que vaig aprendre el meu primer dia de classe a Elx: que l’adolescència és “la natura humana posada a bullir”, i que això no és cap desgràcia, ni cap símptoma de la degeneració de la raça ni d’una irresponsabilitat paterna generalitzada. És el que toca: a eixes edats, en l’estat de naturalesa rousseaunià, elles haurien d’estar ja criant família i ells caçant mamuts (en la versió de Hobbes, elles moren parint i ells a la guerra). Que estiguen repartits en classes, arrenglerats de dos en dos en les seues taules i cadires ortopèdiques, i canviant de matèria cada 54 minuts durant sis hores no ens ha de semblar el mínim punt de partida exigible, sinó un miracle quotidià que no sempre aconseguim repetir.
És amb aquest ànim que vull començar el curs: si la del professor fos una tasca fàcil, no em molestaria en intentar-la. (Espere no haver de canviar d’opinió abans de Nadal...)
El primer contacte amb els meus alumnes de 3er, de 4at i del PQPI a l’institut de Pego (que és on estaré tot el curs) m’ha recordat el que vaig aprendre el meu primer dia de classe a Elx: que l’adolescència és “la natura humana posada a bullir”, i que això no és cap desgràcia, ni cap símptoma de la degeneració de la raça ni d’una irresponsabilitat paterna generalitzada. És el que toca: a eixes edats, en l’estat de naturalesa rousseaunià, elles haurien d’estar ja criant família i ells caçant mamuts (en la versió de Hobbes, elles moren parint i ells a la guerra). Que estiguen repartits en classes, arrenglerats de dos en dos en les seues taules i cadires ortopèdiques, i canviant de matèria cada 54 minuts durant sis hores no ens ha de semblar el mínim punt de partida exigible, sinó un miracle quotidià que no sempre aconseguim repetir.
És amb aquest ànim que vull començar el curs: si la del professor fos una tasca fàcil, no em molestaria en intentar-la. (Espere no haver de canviar d’opinió abans de Nadal...)
Concert inaugural del curs blogger 09-10
Dec haver escrit, en més d'una ocasió, que l'espontaneïtat no és cap virtut, i que hem de jutjar els actes per les seues conseqüències, més que per les intencions que els motiven. Doncs bé, si en algun moment heu quedat convençuts d'alguna d'aquestes meues tesis, agraïria que les oblidareu durant els dos minuts que dura el meu vídeo musical, que no tenia altre objecte que inaugurar d'una manera "distinta" la meua cinquena temporada com a blogger (això em recorda que he de recuperar encara un grapat de textos de les dues primeres i posar-los ací). El so i la imatge estan descoordinats: confesse que no és cap joc conceptual amb el títol del meu blog, sinó un error tècnic que no sabria com corregir sense tornar a gravar de nou - i no pense intentar-ho...
(He de dir al meu favor que al piano "de veres", i amb pedal, sona bastant millor, i no se sent el tic-tic de les tecles...) A la vostra salut, lectors i amics!
(He de dir al meu favor que al piano "de veres", i amb pedal, sona bastant millor, i no se sent el tic-tic de les tecles...) A la vostra salut, lectors i amics!
L'ull digital
Una de les coses que més recordaré de les meues recents visites als millors museus d'art dels Estats Units serà una escena que em va resumir, en uns pocs segons, els riscs de la nostra quotidianitat mediàtica, i l'absurda possibilitat que en comptes d'extensions dels nostres sentits, com predicava el pare McLuhan, les nostres omnipresents interfícies puguen ser usades de forma suïcida, devaluant les experiències potencialment més enriquidores.
Marta i jo estàvem al Museu d'Art Modern de Nova York, vagarejant per una impressionant última planta que recull el bo i millor de l'art europeu de la primera meitat de segle XX. Ja em resultava molest que permeteren fer fotografies a l'interior: això de veure una parella de turistes posant al costat de qualsevol quadre que jo volgués examinar amb un mínim de calma se'm feia tan inacceptable com, posem per cas, sentir algú parlar pel mòbil dins una església. Ens fotien a la resta de visitants, sí, però almenys ells guardaven un record personal d'haver estat al museu: ho puc entendre, tot i pensar que hagués estat millor prohibir-ho.
Però el més aberrant de tot em va passar mentre contemplava, des de la distància prudent de poc més d'un metre, una obra de Salvador Dalí que tots coneixereu, "La persistència de la memòria", que jo mateix (en una reproducció a gran escala) vaig tindre decorant la meua habitació de Col•legi Major durant bona part de la meua estada a Burjassot. L'obra és minúscula, del tamany aproximat d'un foli, i això em va sorprendre: la meua reproducció era de l'ordre de 10 vegades més gran, i per la profusió de detalls tan daliniana mai hagués pensat que l'original fos tan menut. Doncs en això i més coses tenia jo el cap quan se'm va posar davant una dona jove amb una càmera digital petita a la mà (fins i tot potser fóra un mòbil d'aquests que fan de tot, que allà als EUA tothom sembla tenir-ne un). Va apuntar l'objectiu vers el quadre, el va fotografiar, es va acostar més a la paret, va enquadrar dins la petita pantalla el rètol amb la descripció de la peça (l'autor, el títol, l'any, etc.), la va fotografiar i sense haver retirat en cap moment la vista de la pantalla es va desplaçar al quadre del costat per a repetir mecànicament la mateixa operació d'enregistrament, la seua íntima perversió del ritual de la contemplació estètica. En algun moment aquella dona havia substituït els ulls del gaudi, de la vida, per l’estrany plaer de l’acumulació digital, i ho vaig prendre a l'instant com una mostra certament extrema d’una tendència general.
Ja vaig pensar alguna cosa per l’estil fa uns mesos, quan vaig veure a tanta i tanta gent seguint els moments més emocionants del Misteri d’Elx a través de la minúscula pantalla dels seus telèfons mòbils. Potser ells creien estar guardant un record, quan en realitat estaven rebaixant allò genuí a la categoria de succedani. Deu ser una malaltia transitòria, pròpia de nouvinguts com som a aquest oceà mediàtic, a aquesta abundància digital on tot pot ser sistemàticament enregistrat i acumulat sovint al preu de deixar de ser senzillament viscut. No sé si nosaltres tenim remei encara: tot plegat ens ha vingut per sorpresa a una edat ja adulta. Però algú els ho hauria d’explicar bé als xiquets: a l’escola, a l’institut, on faça falta. No podem dedicar anys i anys d’escolarització a què aprenguen el que la major part d’ells no faran mai (llegir) i oblidar mentrestant la seua alfabetització mediàtica. En això darrer els convindrà fer-ho millor que nosaltres.
Jet lag
Imagineu-vos: entrar calmadament a l'edifici monumental en memòria del vencedor de la guerra civil, llegir les seues pròpies paraules gravades a les parets, i sentir una emoció i un respecte quasi religiosos per un dels pocs individus que han canviat la història. És clar que no parle de Franco, sinó de Lincoln: i aquesta comparació barroera i forçada, sí, però tan desfavorable en contra nostra, em servirà d'ara endavant per a frenar eixa mena d'antiamericanisme instintiu que, de tant en tant, i sovint amb raons, ens envaeix i encega. Que Déu salve Amèrica, i ja posats, que Amèrica ens salve a nosaltres (no seria la primera vegada...)
Aquestes són les coses en què pensava, i que deuria haver escrit ací durant la meua recent estada als EUA. Però ha hagut de ser el jet lag el que em fes tornar a aquesta meua crònica fora d'hores: se'm fa impossible dormir, i això que deu ser ja tard fins i tot a la costa Est.
Aquestes són les coses en què pensava, i que deuria haver escrit ací durant la meua recent estada als EUA. Però ha hagut de ser el jet lag el que em fes tornar a aquesta meua crònica fora d'hores: se'm fa impossible dormir, i això que deu ser ja tard fins i tot a la costa Est.
El cos deshabitat, d'Esperança Camps
D'ací una hora estaré a la televisió de Gandia parlant del darrer llibre que he llegit, "El cos deshabitat" d'Esperança Camps, de la mateixa forma que ho vaig fer fa setmanes amb "El soroll de la resta" de Francesc Bodí. El ressó de la novel·la a la blogosfera ha estat ja notable, i al mèrit del llibre cal afegir la condició de "blogger" (ja s'aclariran sobre com cal dir-ho en català) de la seua autora, que sempre fa més fàcil que els camarades de xarxa el llegisquen i comenten. Els qui fan l'esforç generós de multiplicar-se com a escriptors, al paper i a la xarxa, es guanyen de sobres aquesta nostra predisposició positiva i aquesta xicoteta "propaganda" que els fem, tan difícil d'aconseguir en altres mitjans de més audiència.
Tal i com vaig fer amb el llibre de Francesc Bodí, no parlaré extensament d'allò de què tracta el llibre perquè ja n'han dit moltes coses, els qui l'han llegit abans que jo: l'autora ha recollit en aquesta pàgina moltes referències que he consultat després de llegir la novel·la per a no fer el ridícul hui a la tele. Com a molt, exposaré un cert dubte que he tingut just després d'acabar-la, que he estat comentant privadament amb Marta, i que la lectura d'aquestes altres anotacions a la xarxa m'ha ajudat a resoldre.
"El cos deshabitat" és la successió alternada de dos monòlegs: el d'un escriptor que tot just acaba de morir d'un accident de moto (capítols imparells), i el de la seua vídua (capítols parells). Gairebé l'única coincidència que revelen aquestes dues perspectives és el fet que, per a tots dos, el matrimoni ha estat una farsa, una contínua aparença que acceptaven per la seua comoditat i els seus beneficis socials. L'execució literària d'aquests dos monòlegs és magnífica: la forma en què el mort i la vídua comuniquen els seus sentiments, frustracions, estats d'ànim és una espècie de flux de consciència, erràtic però coherent amb la forma de ser de cadascun d'ells, tan distints, tan incompatibles.
El constrast de veus del matrimoni, la crònica de la seua buidor passada i la reacció al final sobtat del marit, constitueixen el punt fort de la novel·la, tal i com jo l'he entesa. El meu error inicial d'interpretació, que tot seguit explique, té a veure amb una conseqüència lògica i honesta d'aquest plantejament narratiu. A banda de l'exploració de les misèries de la parella de narradors, la història gira al voltant d'un tercer personatge misteriós: un ex-nazi ja vell que viu a la casa del costat dels protagonistes a Menorca, i a qui una organització secreta vol fer pagar els seus crims contra la humanitat. Si d'una banda els monòlegs resulten un recurs riquíssim per a cisellar els dos personatges principals, de l'altra tenen conseqüències per a la trama a què no estem acostumats: la redundància i el desordre tan adients, tan pròxims a la forma en què els brolla el pensament als narradors, estan molt lluny de la classe d'ocultacions calculades i de girs sorprenents amb se'ns presenten tan sovint els fets d'una història. Ni tan sols una seqüènciació temporal de fets ajuda a que la trama guanye en "intriga", donat que la primera cosa que sabem d'aquesta sucessió és el final, la mort d'un dels protagonistes, a qui poques coses noves poden passar-li a l'altra banda de la línia. I el coneixement dels mecanismes ocults de la "conspiració general" de què el protagonista masculí és instrument queda limitat al poc que ell ha arribat a saber: el monòleg pot respondre directament qualsevol qüestió sobre la vida interior els personatges, però només molt superficialment a l'esquema en què es veuen involucrats.
La primera reacció que hom pot tindre (jo l'he tinguda, tot i que només parcialment, conscient de la paradoxa) és que la trama queda un pèl curta, que "passen poques coses" i que algunes queden sense explicar. Però és una falsa impressió, causada per la forma coherent amb què l'autora deixa fluir les veus de principi al final, prescindint dels artificis propis del suspens en favor d'un altre artifici, el que realment li interessa: el de fixar literàriament el pensament de dues persones (una d'elles un mort recent, per si sembla poc). Potser és culpa de la gent que fa contraportades, que s'entesta en vendre'ns misteris misteriosos i una història "que enganxa", fins i tot quan entre els millors mèrits d'un llibre està el de volar per damunt d'aquestes convencions.
Però no feu cas de les meues cabòries i llegiu el llibre. Això és el que faré a Gandia TV ara quan hi vaja: recomanar el llibre per les seues virtuts intrínseques, i no per la facilitat amb què em desperta reflexions pseudoestètiques. Les coses massa rares només sé posar-les per escrit, en directe és millor callar-se-les...
Tal i com vaig fer amb el llibre de Francesc Bodí, no parlaré extensament d'allò de què tracta el llibre perquè ja n'han dit moltes coses, els qui l'han llegit abans que jo: l'autora ha recollit en aquesta pàgina moltes referències que he consultat després de llegir la novel·la per a no fer el ridícul hui a la tele. Com a molt, exposaré un cert dubte que he tingut just després d'acabar-la, que he estat comentant privadament amb Marta, i que la lectura d'aquestes altres anotacions a la xarxa m'ha ajudat a resoldre.
"El cos deshabitat" és la successió alternada de dos monòlegs: el d'un escriptor que tot just acaba de morir d'un accident de moto (capítols imparells), i el de la seua vídua (capítols parells). Gairebé l'única coincidència que revelen aquestes dues perspectives és el fet que, per a tots dos, el matrimoni ha estat una farsa, una contínua aparença que acceptaven per la seua comoditat i els seus beneficis socials. L'execució literària d'aquests dos monòlegs és magnífica: la forma en què el mort i la vídua comuniquen els seus sentiments, frustracions, estats d'ànim és una espècie de flux de consciència, erràtic però coherent amb la forma de ser de cadascun d'ells, tan distints, tan incompatibles.
El constrast de veus del matrimoni, la crònica de la seua buidor passada i la reacció al final sobtat del marit, constitueixen el punt fort de la novel·la, tal i com jo l'he entesa. El meu error inicial d'interpretació, que tot seguit explique, té a veure amb una conseqüència lògica i honesta d'aquest plantejament narratiu. A banda de l'exploració de les misèries de la parella de narradors, la història gira al voltant d'un tercer personatge misteriós: un ex-nazi ja vell que viu a la casa del costat dels protagonistes a Menorca, i a qui una organització secreta vol fer pagar els seus crims contra la humanitat. Si d'una banda els monòlegs resulten un recurs riquíssim per a cisellar els dos personatges principals, de l'altra tenen conseqüències per a la trama a què no estem acostumats: la redundància i el desordre tan adients, tan pròxims a la forma en què els brolla el pensament als narradors, estan molt lluny de la classe d'ocultacions calculades i de girs sorprenents amb se'ns presenten tan sovint els fets d'una història. Ni tan sols una seqüènciació temporal de fets ajuda a que la trama guanye en "intriga", donat que la primera cosa que sabem d'aquesta sucessió és el final, la mort d'un dels protagonistes, a qui poques coses noves poden passar-li a l'altra banda de la línia. I el coneixement dels mecanismes ocults de la "conspiració general" de què el protagonista masculí és instrument queda limitat al poc que ell ha arribat a saber: el monòleg pot respondre directament qualsevol qüestió sobre la vida interior els personatges, però només molt superficialment a l'esquema en què es veuen involucrats.
La primera reacció que hom pot tindre (jo l'he tinguda, tot i que només parcialment, conscient de la paradoxa) és que la trama queda un pèl curta, que "passen poques coses" i que algunes queden sense explicar. Però és una falsa impressió, causada per la forma coherent amb què l'autora deixa fluir les veus de principi al final, prescindint dels artificis propis del suspens en favor d'un altre artifici, el que realment li interessa: el de fixar literàriament el pensament de dues persones (una d'elles un mort recent, per si sembla poc). Potser és culpa de la gent que fa contraportades, que s'entesta en vendre'ns misteris misteriosos i una història "que enganxa", fins i tot quan entre els millors mèrits d'un llibre està el de volar per damunt d'aquestes convencions.
Però no feu cas de les meues cabòries i llegiu el llibre. Això és el que faré a Gandia TV ara quan hi vaja: recomanar el llibre per les seues virtuts intrínseques, i no per la facilitat amb què em desperta reflexions pseudoestètiques. Les coses massa rares només sé posar-les per escrit, en directe és millor callar-se-les...
American Heritage
Marta i jo marxarem finalment de viatge de bodes aquest mes d'Agost, després d'haver dedicat els tres mesos posteriors a la boda a guanyar-nos les nostres places de funcionari. Hem viatjat poc, ella i jo, des que ens coneixem, principalment per motius econòmics: la nostra particular "crisi" la vam passar fa un, dos o tres anys, quan haguérem de renunciar a part dels nostres ingressos i despeses "familiars" (fins i tot a la possibilitat de casar-nos abans) per l'oportunitat, finalment consumada, d'obtenir la nostra estabilitat professional com a docents. En això ha consistit, entre altres coses, la "vida diferida": una antítesi vital del crèdit, una reivindicació del sacrifici; i d'ací potser que la meua actitud vers els efectes de la crisi econòmica general siga més de caritat i compassió cristianes que la d'esclatar en una jeremíada pseudoideològica. Però parlem del viatge, ara, que per a la crisi sempre hi ha temps.
Marta i jo volarem el dia 7 des de Barcelona a Nova York, on passarem tres dies i mig, tres dies més a Boston, tres a Filadèlfia, tres a Washington D.C., i dos mitjos dies finals a Nova York de nou abans de tornar a Barcelona. Tots els trajectes allà els farem amb tren, ja que hem contractat una adaptació personal d'un paquet de vacances anomenat "American Heritage by rail". Considerant el meu confés eurocentrisme, visitar la costa est dels Estats Units suposa traçar els límits del meu món cognoscible, com si cada viatge posterior no pogués sinó limitar-se a omplir els buits, a xafar els indrets que em quedaran més pròxims, no només en quilòmetres, sinó culturalment, conceptualment. En realitat, són dues les idees que m'hauran dut als Estats Units: la que els veu com una destil·lació de la millor herència europea (política, cultural, ètnica) i a la inversa, en el motor i focus d'allò a què progressivament anem assemblant-nos (per ambigua que siga la valoració que en fem d'eixa tendència). Crec que en el nostre viatge hi haurà més de Thomas Jefferson que de Walt Disney, més condescendència vers les ex-colònies que admiració incondicional per la superpotència, més Museum of Fine Arts que Broadway. Però estic disposat a deixar-me seduir pel somni: he pagat suficient pel viatge com per a permetre'm eixes llicències i deixar la porta oberta a l'americanisme.
Són molts els qui associen el turisme a l'aventura, però als qui em llegiu de tant en tant no us sorprendrà que jo faça tot el possible per separar eixos dos camps semàntics. Si ja m'agrada poc improvisar en la meua vida quotidiana, encara veig menys motius per a fer-ho quan tot un oceà em separa de ma casa i dels meus. Salvant les distàncies intel·lectuals amb tots dos, com a turista tinc més d'Immanuel Kant que d'Indiana Jones. D'aquesta manera, cadascun dels meus escassos viatges sol tenir per pròleg una planificació exhaustiva: itineraris sobre plànol, control estricte dels horaris, i documentació i jerarquització prèvia d'allò que podré veure i allò que no. Ben mirat, és una forma d'allargar el viatge per davant de la forma en què la memòria (i no només la digital, de què tant abusem) el prolonga posteriorment. Visc convençut que és aquesta programació, i no la sorpresa del descobriment, el que intensifica cada experiència fora de casa - almenys les meues experiències.
I en això estem: des que vam pensar en anar als EUA he estat explorant (via audiollibres, és clar) algunes qüestions mínimes d'història americana, per a que passejar per Boston o Filadèlfia siga alguna cosa més que veure gent disfressada contant batalletes. I si tinc el temps i la disciplina necessàries, faré de la visita al MoMA la culminació d'una nova exploració intel·lectual, més rica i sensible que les anteriors, a la tradició pictòrica des de Cézanne, com si passejar-me unes poques hores entre obres mestres foren la recompensa, i no l'excusa, per a treure-li la pols al meu vell mapa d'"-ismes" artístics. És "la vida programada", sí: però no en conec cap de millor, i a més és l'única forma de poder contar els viatges abans de fer-los, i no després com fa tothom, que ja no té gràcia...
Marta i jo volarem el dia 7 des de Barcelona a Nova York, on passarem tres dies i mig, tres dies més a Boston, tres a Filadèlfia, tres a Washington D.C., i dos mitjos dies finals a Nova York de nou abans de tornar a Barcelona. Tots els trajectes allà els farem amb tren, ja que hem contractat una adaptació personal d'un paquet de vacances anomenat "American Heritage by rail". Considerant el meu confés eurocentrisme, visitar la costa est dels Estats Units suposa traçar els límits del meu món cognoscible, com si cada viatge posterior no pogués sinó limitar-se a omplir els buits, a xafar els indrets que em quedaran més pròxims, no només en quilòmetres, sinó culturalment, conceptualment. En realitat, són dues les idees que m'hauran dut als Estats Units: la que els veu com una destil·lació de la millor herència europea (política, cultural, ètnica) i a la inversa, en el motor i focus d'allò a què progressivament anem assemblant-nos (per ambigua que siga la valoració que en fem d'eixa tendència). Crec que en el nostre viatge hi haurà més de Thomas Jefferson que de Walt Disney, més condescendència vers les ex-colònies que admiració incondicional per la superpotència, més Museum of Fine Arts que Broadway. Però estic disposat a deixar-me seduir pel somni: he pagat suficient pel viatge com per a permetre'm eixes llicències i deixar la porta oberta a l'americanisme.
Són molts els qui associen el turisme a l'aventura, però als qui em llegiu de tant en tant no us sorprendrà que jo faça tot el possible per separar eixos dos camps semàntics. Si ja m'agrada poc improvisar en la meua vida quotidiana, encara veig menys motius per a fer-ho quan tot un oceà em separa de ma casa i dels meus. Salvant les distàncies intel·lectuals amb tots dos, com a turista tinc més d'Immanuel Kant que d'Indiana Jones. D'aquesta manera, cadascun dels meus escassos viatges sol tenir per pròleg una planificació exhaustiva: itineraris sobre plànol, control estricte dels horaris, i documentació i jerarquització prèvia d'allò que podré veure i allò que no. Ben mirat, és una forma d'allargar el viatge per davant de la forma en què la memòria (i no només la digital, de què tant abusem) el prolonga posteriorment. Visc convençut que és aquesta programació, i no la sorpresa del descobriment, el que intensifica cada experiència fora de casa - almenys les meues experiències.
I en això estem: des que vam pensar en anar als EUA he estat explorant (via audiollibres, és clar) algunes qüestions mínimes d'història americana, per a que passejar per Boston o Filadèlfia siga alguna cosa més que veure gent disfressada contant batalletes. I si tinc el temps i la disciplina necessàries, faré de la visita al MoMA la culminació d'una nova exploració intel·lectual, més rica i sensible que les anteriors, a la tradició pictòrica des de Cézanne, com si passejar-me unes poques hores entre obres mestres foren la recompensa, i no l'excusa, per a treure-li la pols al meu vell mapa d'"-ismes" artístics. És "la vida programada", sí: però no en conec cap de millor, i a més és l'única forma de poder contar els viatges abans de fer-los, i no després com fa tothom, que ja no té gràcia...
A la tercera i triplet
He aconseguit, en el tercer intent, la meua plaça de funcionari com a professor de Matemàtiques. La nota de la fase d'oposició ha estat pràcticament la mateixa que en les ocasions anteriors: poc més d'un 7. És a dir: les meues habilitats científiques i docents no semblen haver millorat en aquests dos anys passats, molt probablement a causa del meu escàs interés per la classe de destreses pautades de què se'ns avalua. Però el Sistema en aquesta ocasió ha volgut convertir en "mèrits" (una altra paraula per a llançar al fem, de tan pervertida ja) la meua rutinària acomodació (mesos treballats), els diners gastats en cursets estúpids (formació del professorat), i la meua habilitat per a redactar actes de les meues taules de café amb col·legues professors (treballs d'innovació educativa). El Sistema, a més, ha tingut la gentilesa de considerar que el meu expedient acadèmic com a matemàtic i la meua llicenciatura en Humanitats poden ser també considerats formació acadèmica, estalviant-me així haver de contribuir més encara al finançament d'algun sindicat pagant per cursos a distància (dels quals fa vergonya llegir els apunts, redactats a mig camí entre una certa puerilitat summerhilliana i una claredat expositiva digna de Hegel). No és que no estiga content per la plaça obtinguda. Simplement volia recordar que certes peces de l'engranatge del món no deixen de ser absurdes només pel fet que, en un moment donat, passen a funcionar a favor nostre: he hagut de perdre una miqueta de vergonya, de dignitat (i de temps i diners) per a guanyar una plaça, i això no li ho perdonaré mai al Sistema. Mai.
He d'afegir que la meua alegria és triple, perquè a la meua desganada i grisa victòria he d'afegir un parell de proeses familiars, més brillants i mereixedores de celebració: la meua dona Marta i el meu cunyat Juli han aconseguit les seues places a la primera. En el cas de Marta, ha ajudat que el tribunal no compartira la seua pròpia ceguesa i el seu escepticisme histèric respecte a les moltes coses que ella sabia fer i dir: suportar (i corregir) durant setmanes el seu desgavellat pessimisme ha pagat la pena, i ja pensaré una forma de cobrar-li-ho que siga compatible amb la nostra recentment encetada pau conjugal. En el cas de Juli, em consta que part del seu èxit té a veure amb què havia preparat tots els temes de les oposicions de Valencià en decasíl·labs amb cesura (incloent els temes de lingüística: "Llir entre cards, Ferdinand de Saussure..."). Així, si a més de la plaça es guanya un altre premi de versos, l'esforç li haurà resultat encara més rendible. Déu meu, una família de funcionaris: si dura més la crisi, acabaran prohibint-ho...
He d'afegir que la meua alegria és triple, perquè a la meua desganada i grisa victòria he d'afegir un parell de proeses familiars, més brillants i mereixedores de celebració: la meua dona Marta i el meu cunyat Juli han aconseguit les seues places a la primera. En el cas de Marta, ha ajudat que el tribunal no compartira la seua pròpia ceguesa i el seu escepticisme histèric respecte a les moltes coses que ella sabia fer i dir: suportar (i corregir) durant setmanes el seu desgavellat pessimisme ha pagat la pena, i ja pensaré una forma de cobrar-li-ho que siga compatible amb la nostra recentment encetada pau conjugal. En el cas de Juli, em consta que part del seu èxit té a veure amb què havia preparat tots els temes de les oposicions de Valencià en decasíl·labs amb cesura (incloent els temes de lingüística: "Llir entre cards, Ferdinand de Saussure..."). Així, si a més de la plaça es guanya un altre premi de versos, l'esforç li haurà resultat encara més rendible. Déu meu, una família de funcionaris: si dura més la crisi, acabaran prohibint-ho...
El mestre que vull ser
La simple transmissió unidireccional de coneixements del professor als alumnes és, segons els cànons de la bona pedagogia, una etapa superada i arcaica de la nostra història educativa. No hi ha text al respecte que no incloga una o més frases equivalents a aquesta, incloent el que jo mateix vaig redactar fa dos anys i que, amb lleugeres modificacions, defensaré aquest divendres davant el tribunal d'oposicions en la segona fase del procés. (La primera bé, gràcies: un tema no massa brillant ni original, però correcte).
Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.
Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.
Però ara i ací que no ens sent ningú, m'agradaria dir una cosa tan òbvia com la proverbial nuesa de l'emperador, i que potser per això mateix és tan difícil d'escoltar o de reivindicar. La pura i simple transmissió unidireccional de coneixements és un art mil·lenari en què han excel·lit tant homes il·lustres com anònims, que no està a l'abast de tothom, i que ha inspirat l'amor pel coneixement de moltíssims alumnes, que difícilment hagueren preferit participar en les seues classes d'una altra forma que no fos seguint la paraula, el gest, la passió d'un gran mestre. Si em pregunte quina classe de professor de Matemàtiques m'agradaria ser en el futur, eixa ve a ser la resposta: algú que sàpiga contar les coses difícils de la manera més fàcil i clara, i que siga just amb els seus alumnes fins i tot en la ben comuna circumstància d'haver de donar-los mastegat el que per a ells sols els resultaria com a mínim indigest. Potser no l'aconseguisca mai, però no cometré la indignitat de devaluar aquest propòsit.
Mentrestant, si per a poder gaudir d'eixa oportunitat desitjada he d'exposar raonadament els mil i un motius per a fer el contrari del que pense, no sentiré cap classe de penediment ni de vergonya. En això estem: en pocs dies, tan aviat com se'ns desvetlle el final, sabrem si la farsa ha estat tragèdia o comèdia.
Apologia de la casualitat
El món és com un immens joc de billar, en què les coneixences i les casualitats impacten unes sobre les altres en cadena i sense pausa. Cada colp, considerat separadament, resulta més o menys previsible o explicable, i sovint obeeix a una voluntat més o menys exacta dels qui participen del contacte. Però el resultat acumulat d’aquestes col•lisions, la dansa caòtica que veuria algú al seu voltant només amb què gaudís d’uns instants de repòs, difícilment dibuixaria un patró intel•ligible.
En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.
Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).
No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.
Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.
Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.
Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?
En el cas concret del nostre món cultural bé podríem dir que es tracta d’una partida de billar que es juga en una taula ben petita, atapeïda de boles que igual poden trobar-se en una carícia amistosa com repel•lir-se amb una invisible i callada virulència. I això del “nostre món cultural” estic entenent-ho amb una intenció ben poc restrictiva, suficientment ampla com per a poder encabir-me jo mateix (més avall veureu per què): inclou tots els qui llegeixen o escriuen o pensen en valencià (o en castellà, que no crec que l’idioma siga un criteri rellevant per al que vaig a dir). Parle, doncs, d’una ampla minoria, però no de la seua elit més prominent.
Aquesta metafòrica excursió no pretenia sinó emmarcar un cas concret de què he estat protagonista recent. Com sabeu, fa mesos (quasi dos anys) que vaig encetar aquest espai, i més o menys per la mateixa època que vaig començar a incorporar enllaços obria el seu propi blog Tobies Grimaltos. Aquesta coneixença virtual més o menys prolongada em dugué a fer la presentació del seu llibre (Idees i paraules) a Gandia aquest mes de febrer, com ja vaig comentar. El cas és que pocs dies després d’aquell acte a què anaren unes deu o dotze persones, em van cridar de Gandia TV per a contactar amb Tobies i poder entrevistar-lo a la tele. Com Tobies no va poder assistir perquè tenia obligacions acadèmiques no recorde on, però ben lluny, vaig anar al plató del magazine diari local per a xarrar sobre un llibre que no era meu, que simplement havia llegit un parell de vegades per a fer-ne la presentació, en una experiència que Marc, el presentador de l’espai, va qualificar d’inèdita (dir “inusual” seria millor, per no exagerar).
No sé si perquè els va agradar l’experiència, perquè resulta difícil omplir els programes ara en estiu (ho sé perquè Marta fou presentadora de la mateixa cadena) o per tots dos motius, fa poques setmanes em van proposar repetir fent quatre entrevistes per a parlar sobre els llibres que llegiré al llarg d’aquest estiu (una cada mes, de juny a setembre), juntament amb altres tres persones (un lector-recomanador cada setmana, de forma rotativa). Un tant estupefacte, vaig replicar a l’oferta que jo no era cap autoritat per a recomanar els pocs llibres que llegia, però a l’instant vaig pensar que si ells havien pensat en mi abans que en un altre, els seus motius tindrien. I sobretot: abans de córrer el risc que anara algú a parlar de llibres com La resurrección de los templarios ninja o Cómo follar todo el verano como un campeón, era millor que jo parlara, sense massa pretensions, dels “nostres” llibres, d’eixos que tant costa que isquen a la tele i que la gent els conega i llegisca. Així que vaig acceptar, vaig debutar dimarts passat parlant del llibre El soroll de la resta, de Francesc Bodí, i estic ja llegint el llibre de què voldria parlar a mitjans de juliol... No escriuré hui res del llibre (ho han fet molts altres abans que jo, a la blogosfera, mireu el recull que he posat al primer comentari): simplement vull fer notar quina seqüència involuntària, però feliç, de casualitats m’han dut a aparéixer en la televisió local amb un cartellet a sota que posa Lector.
Explicada l’anècdota, tornem a la categoria. No puc deixar de sospitar que, en allò que he intentat etiquetar “vida cultural” cadascú ocupa un lloc tant o més derivat de coneixences més o menys casuals que del mèrit o del talent amb què es dedica a llegir, escriure, pintar o tocar la guitarra. No crec estar generalitzant a partir del meu cas concret, ni intente justificar-me: és cert que quasi tot el que faig, incloent llegir i escriure amb la freqüència amb què intente fer-ho, ho dec més o menys directament al consell i influència de la meua dona Marta, dels meus cunyats Maite i Juli, persones que ho feien abans que jo i ho fan encara, i millor. Però, pel que veig i pel que sé, casos com aquest meu no em semblen tan infreqüents, tot i que humanament puc entendre que a altres els resulte més vergonyant que a mi reconéixer certs deutes, certes coincidències, i preferisquen embolcallar-los amb pensaments i adjectius més elevats.
Aquesta endogàmia cultural no és molt distinta a la que es dona en gairebé qualsevol altre àmbit de la vida (l’empresa, l’esport, la política), però quan es produeix entre gent que sap de lletra, la classe de queixes i frustracions a què dóna lloc són expressades de forma més refinada i subtil, o més cruel, en ocasions. En la vida quotidiana, una porta tancada significa imprimir de nou el currículum i enviar-lo a un altre lloc; en la vida cultural, les més petites frustracions, convenientment alimentades, poden desembocar en una soterrada conspiració (sempre dels altres) contra el talent (sempre el propi). Aquesta coreografia de frustració, enveja i sospita també hi és al darrere de la viscosa circulació del nostre univers intel•lectual; en la mesura en què ajuda justament a això, a evitar-ne la solidificació, podríem donar-la per bona si és productiva en els seus resultats, per mesquina que siga la seua motivació original.
Abans d’acabar, caldrà aclarir que les meues opinions anteriors no són alienes a les meues circumstàncies; ben bé podrien ser conseqüència d’una molt personal percepció, que exposaré tot seguit. El que he sigut i sóc com a estudiant, com a professional, com a professor, els èxits que he aconseguit en aquest continu que anomenem genèricament “carrera”, crec que han tingut bastant poc a veure amb els meus contactes i coneguts: per sort, les meues millors habilitats són fàcilment objectivables, per ser científiques, tècniques, o com preferiu anomenar-les, i no he sentit mai dubtes sobre si mereixia les coses que he anat aconseguint. Però les poques coses que he fet com a humanista, fins i tot aquesta minúscula i secundària condició d’home de lletra, són fruit d’un atzar més recent, d’una coincidència familiar. L’obert amateurisme des del qual les intente pot irritar més d’un, però el que he intentat fer en aquesta nota és diluir aquesta culpa de la forma que s’ha fet sempre amb els nostres pecats: confessant-los, d’una banda, i de l’altra assenyalant que no els cometem en exclusiva. Ego me absolvo – i vosaltres?
Com estava previst
Com a home prudent que sóc, sospite fins i tot de les més agradables sorpreses, dels regals que l'atzar de tant en tant em deixa sense haver-los demanat ni merescut. Eixa és la malaltissa extensió que faig del meu desig de control, de la meua avarícia de certeses: només li pregunte al meu oracle tot allò que ja sé que ocorrerà.
Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.
Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.
Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.
Però tot i l'èxit repetit que he obtingut glaçant el meu riu de la vida fins a fer-lo sòlid, sé que la fortuna no ha deixat mai de girar al meu voltant: no sé quin dia, però arribarà, els disgustos i els problemes s'obriran pas per alguna escletxa. Si no he pensat encara quins seran, ha estat per a no atreure'ls: però el món és com és i aquestes coses passen. Llavors serà l'hora de llegir aquesta mateixa nota, si el temps no l'ha esborrada.
Pel que fa al moment present, preferisc no dir que sóc immensament feliç (la qual cosa és ben certa), perquè aquesta constatació, sense més aclariments, no em donarà consol arribat el dia de les dissorts. El que vull deixar gravat en aquest tan fràgil marbre és una veritat potser menys pomposa, però més profunda i útil: que ara sóc tan feliç com estava previst. Si arriben els mals temps, aquest recordatori farà que sobrevisca el meu brevíssim credo racional: la vida pot ser més dignament viscuda, els bons sacrificis tenen recompensa, les alegries poden ser creixents i duradores. La sort pot fer miquetes el meu humil imperi, però sabrà que no li dec la primera conquesta.
Mentrestant, en un racó amagat on la raó no arriba, m'agenolle i done gràcies.
Matemàtica i música - So i silenci
Fa cosa d'uns pocs mesos, els companys bloguers Josep Lluís Abad (artífex d'aquest univers tan personal que és Espaiclaudàtor, habitat per fades i animals domèstics) i Guillem Calaforra (mestre de cerimònies de So i silenci i barman incisiu de la Ronda de cerveses al Patio Virtual) em van mig convidar per correu electrònic (o vaig acabar convidant-me jo mateix, no ho recorde) a exposar les meues idees sobre la relació entre les matemàtiques i la música. Com quasi sempre que em prenc un text massa seriosament, el resultat del meu esforç d'exposició ha estat un tant dens i pretensiós (però no massa llarg, he de dir). Podria haver-lo penjat ací, però li vaig proposar a Guillem que el penjara al seu blog musical i allà és on podeu trobar-lo des d'ahir sota el títol de Contrapunts.
Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.
Més enllà del meu text, que podeu tranquil·lament ignorar, el que trobareu entre els arxius (i en futures entrades) del recentment reinaugurat espai musical de Guillem són suggeriments, invitacions, anàlisis i debats al voltant d'allò que anomenem un tant impròpiament "música clàssica". Guillem i jo tenim alguna debilitat compartida, com les Variacions Goldberg (a què ell ha dedicat ja un bon grapat d'anotacions, i jo unes quantes hores al piano), i alguna altra que jo mateix he intentat encomanar-me amb un èxit parcial, com l'interés per la música que ens és més pròxima en el temps (no parle d'OT, sinó de la "clàssica contemporània", Webern, Xenakis, etc.). Si us sona allò de què parle, ja haureu clicat l'enllaç unes quantes frases més amunt: si no, podeu provar a fer-ho ara.
El meu valencianisme
Recorde perfectament que l’any 1992, quan jo cursava vuité d’EGB a l’escola del meu poble, Almoines, el nostre professor de valencià Batiste Malonda (a qui coneixereu, entre altres coses, per haver estat víctima recent d’una obscura purga políticoeducativa) ens va recomanar assistir a una xarrada en Bellreguard a càrrec de qui aleshores ja sabíem que era un escriptor importantíssim en valencià, Joan Fuster. A la nostra tendra edat de catorze anys no teníem encara motos ni una forma fàcil d’acudir a l’acte (i era al poble del costat!), de forma que ens perdérem l’última conferència que féu el nostre gran prohom abans de morir – clar, ningú ens va avisar que seria l’última... Tampoc crec que haguérem entés gran cosa del seu discurs sobre Josep Pla: com a molt, haguérem compartit, vagament, el sentiment d’estar escoltant algú important dient coses importants. Seria un record valuós, a hores d’ara, d’haver-hi anat.
Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.
Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).
He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.
He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.
Traspassat Fuster, vaig llegir amb curiositat l’exemplar que mon pare tenia per casa de “Nosaltres els valencians” pocs mesos després, probablement aquell mateix estiu olímpic, abans de començar l’antic batxiller (el 1er de BUP). Per a mi fou una lectura densa, difícil, a la qual vaig aplicar precoçment el meu personal mètode de digestió textual – llegir dues vegades cada part abans de passar a la següent. Però vaig traure, d’aquella primera exploració del plantejament nacional fusterià, una conclusió, o si ho preferiu, un prejudici del qual no he sabut alliberar-me amb els anys. Tot i sentir-me incapaç aleshores (i ho sóc encara) d’argumentar, amb dades i fets, en contra de les tesis fusterianes, del postulat essencial sobre la “catalanitat” dels valencians, la sospita que m’ha acompanyat des de la lectura de “Nosaltres els valencians” és que hi havia una distància difícil de salvar entre el que contava aquell llibre i la realitat del país en què vivia, com si algunes de les etiquetes i motlles allà emprats només pogueren encaixar un tant forçadament amb el meu entorn immediat. No sé com de bé o malament hagués sabut expressar-ho als meus catorze anys, però aquella meua perplexitat davant el model identitari fusterià no ha canviat, qui sap si degut a què el meu interés per la qüestió ha estat, com a molt, secundari durant tot aquest temps.
Aclarim-nos. He de dir que les meues sospites no eren en cap cas prèvies a la lectura del llibre: sincerament, no sabia ben bé de què anava abans de llegir-lo, només sabia que era una obra important, de referència. I he de subratllar que la meua reacció no fou la de cremar l’autor en efígie ni esguitar la biblioteca familiar amb aigua beneïda: només vaig pensar que Fuster, que indubtablement era el primer “dels nostres”, potser s’havia equivocat en algunes coses, i no per manca de capacitat, documentació, erudició o per mala voluntat, sinó per la molt humana tendència de veure el món del mateix color del vidre (teòric) que ens el filtra. No vaig quedar convençut, en cap cas, que els Països Catalans tingueren una dimensió política raonable, i fins i tot vaig creure que Fuster sobrestimava el paper de la llengua en la definició d’una identitat (una opinió, aquesta última, que he corregit amb més temps i unes poques lectures més).
He dedicat poc de temps, des d’aquella meua llunyana adolescència, a corregir o solidificar amb lectures temàtiques aquelles meues impressions: el dia a dia del meu país més o menys ha continuat alimentant aquell meu escepticisme inaugural. Potser de vegades he sentit la necessitat diem-ne cívica, moral, de prendre part, de tornar quinze anys després a aquests temes, a aquests debats, des d’una major maduresa humana (o humanística, si ho preferiu). Però en general, la major part del temps he cregut que aquesta classe de discussions són tedioses i sofístiques, i que presenten el risc constant d’augmentar artificialment les diferències entre els qui hi participen. D’aquesta manera, no puc honestament convertir en “revisionisme” teòric de cap classe la meua incredulitat original. Simpatitze, doncs, de forma natural, amb els qui s’han replantejat el valencianisme des d’altres pressupòsits (més vells o més nous que els de Fuster, vés a saber): però no tant per la cura amb què he ponderat els seus arguments, sinó perquè com a mínim han fet l’esforç de fonamentar la mateixa classe d’intuïcions que jo he mantingut incultes.
He escrit aquesta nota perquè darrerament s’ha posat de moda (si és que no ho ha estat sempre) posicionar-se en aquest eix entre el valencianisme estricte i una concepció més catalanista de la nació dels valencians. És probable que l’arrel de les distintes actituds vers el problema identitari no tinga tant a vore amb els arguments com amb el caràcter, la forma de ser de cadascú. De la meua “moderació”, del meu instint pactista, de la meua sospita de tot allò massa clar, massa senzill, massa rotund, he parlat ja en altres ocasions. Eixes inclinacions naturals no són arguments, però ajuden a explicar algunes de les meues postures: la benevolència amb què veig gairebé qualsevol variant del valencianisme, la relativització que he fet sempre dels detalls dels nostres símbols, l’acceptació gens bel•ligerant que he fet de quasi tots els nostres noms possibles i alhora, la importància cabdal de fer bon ús dels eufemismes. Ignore si la confessió d’aquestes debilitats pot afegir el meu nom a més d’una llista negra, però és el que hi ha: la classe d’home que sóc em fa tenir les idees que tinc (o a l’inrevés, qui sap). Algú pensarà, i amb bon criteri, que no són les meues armes les que guanyaran les nostres batalles. Podria ser. Però podeu comptar amb mi si un mal dia, que Déu vulga que tarde, cal sobreviure a algunes derrotes.
La paradoxa d'educar
El sistema educatiu és, en el seu funcionament real, un immens engranatge de control social, de selecció i recompensa dels més aptes, de classificació i vigilància dels menys vàlids i de suport per a que les famílies puguen continuar treballant, i en conseqüència produint i consumint. I al mateix temps, l’ensenyament és una de les activitats humanes més inspirades, més revestides de valors elevadíssims, de tal forma que tota proposta teòrica del que hauria de ser el sistema educatiu no pot sinó omplir-se de les més belles voluntats i pensaments amb què hom voldria alimentar el nostre futur.
En l’intent anterior de dibuixar els contorns del conflicte puc haver exagerat una miqueta, però la contradicció entre la teoria i la pràctica educativa és evident i profunda. Cap dels bàndols implicats (el de l’home pràctic i l’idealista, el del docent “tradicional” i el “reformat”) esquiva aquesta diferència, sinó que la resol al seu favor de forma un tant expeditiva. El professor comú (de secundària sobretot) inclou la pedagogia en la categoria de les ciències ocultes i esotèriques, i el teòric reformador s’escandalitza davant l’immobilisme dels especialistes atrinxerats en llurs matèries acadèmiques. La meua postura davant d’aquesta polaritat mereixeria tot un intent seriós d’assaig que no sé si m’atreviré a posar mai en negre sobre blanc. Però si l’he de resumir en una paraula diria que és “maquiavèlica”: la contradicció anterior entre l’ideari i la pràctica se’m presenta no només com a impossible de resoldre, sinó com a necessària, i fins a cert punt, desitjable. Aquest meu “maquiavelisme” prové de l’analogia amb la situació que es dóna en el terreny de la política, on convivim quotidianament amb la incongruència entre les nostres nobles aspiracions per a la sana convivència i els obscurs mecanismes de la lluita pel poder en què cal imposar-se per a dur les idees (tant les nostres com les d’altres) a la pràctica.
En efecte, imaginem que a les actuals rutines de premi i càstig, de formació, catalogació i ensinistrament a què el sistema sotmet els alumnes de totes les edats, se li afegís una ideologia, una justificació també exposada en termes de premi i càstig, mesura, selecció i rebuig. No només seria terrible, sinó justament per això, ineficient, i profundament desencoratjador per a tots els qui ens involucrem en tot aquest engranatge per a traure dels alumnes alguna cosa de profit, un coneixement, una actitud. Però cal no passar per alt les previsibles conseqüències catastròfiques de l’experiment oposat: fer funcionar, a la pràctica i no només a la lletra, tot l’aparell educatiu de la societat d’acord amb una concepció de la naturalesa humana (dels xiquets, dels pares, dels mestres) que és tan bella com falsa, molt digna de ser considerada una meta utòpica de l’educació, però suïcida si es pren com a punt de partida malgrat totes les evidències que la neguen.
Posem-li veu, per a acabar, a tanta abstracció. “Alguns de vosaltres sereu metges o arquitectes; altres només podreu servir de mà d’obra barata (i sempre ens en farà falta, de mà d’obra barata!). Alguns rebreu, com a recompensa per haver-vos ajustat al motlle, un lloc en la societat; altres viureu i morireu (de vells o de sobredosi) al marge, sense que vos estime ningú, i sense que cap escola arribe a temps d’ensenyar-vos a estimar”. Eixes són veritats que no han de ser pronunciades mai, sinó sobreviscudes amb dolor, qui sap si amb culpa, pels qui intentem ensenyar. “Ningú és millor o pitjor: som diferents. Tot el que cal aprendre és interessant, útil i accessible per a qualsevol. Les desigualtats poden ser sempre corregides, les dificultats resoltes. Ningú ha de ser mesurat, comparat. Ningú és roïn: de tot hi ha causes, i poden canviar-se.” Aquest és el somni que no ha d’abandonar mai el seu llibre de Pandora, el credo que no hem de deixar de xiuxiuejar, per poca fe que ens quede, per molt que ja sabem que a alguns no els salvarà.
En l’intent anterior de dibuixar els contorns del conflicte puc haver exagerat una miqueta, però la contradicció entre la teoria i la pràctica educativa és evident i profunda. Cap dels bàndols implicats (el de l’home pràctic i l’idealista, el del docent “tradicional” i el “reformat”) esquiva aquesta diferència, sinó que la resol al seu favor de forma un tant expeditiva. El professor comú (de secundària sobretot) inclou la pedagogia en la categoria de les ciències ocultes i esotèriques, i el teòric reformador s’escandalitza davant l’immobilisme dels especialistes atrinxerats en llurs matèries acadèmiques. La meua postura davant d’aquesta polaritat mereixeria tot un intent seriós d’assaig que no sé si m’atreviré a posar mai en negre sobre blanc. Però si l’he de resumir en una paraula diria que és “maquiavèlica”: la contradicció anterior entre l’ideari i la pràctica se’m presenta no només com a impossible de resoldre, sinó com a necessària, i fins a cert punt, desitjable. Aquest meu “maquiavelisme” prové de l’analogia amb la situació que es dóna en el terreny de la política, on convivim quotidianament amb la incongruència entre les nostres nobles aspiracions per a la sana convivència i els obscurs mecanismes de la lluita pel poder en què cal imposar-se per a dur les idees (tant les nostres com les d’altres) a la pràctica.
En efecte, imaginem que a les actuals rutines de premi i càstig, de formació, catalogació i ensinistrament a què el sistema sotmet els alumnes de totes les edats, se li afegís una ideologia, una justificació també exposada en termes de premi i càstig, mesura, selecció i rebuig. No només seria terrible, sinó justament per això, ineficient, i profundament desencoratjador per a tots els qui ens involucrem en tot aquest engranatge per a traure dels alumnes alguna cosa de profit, un coneixement, una actitud. Però cal no passar per alt les previsibles conseqüències catastròfiques de l’experiment oposat: fer funcionar, a la pràctica i no només a la lletra, tot l’aparell educatiu de la societat d’acord amb una concepció de la naturalesa humana (dels xiquets, dels pares, dels mestres) que és tan bella com falsa, molt digna de ser considerada una meta utòpica de l’educació, però suïcida si es pren com a punt de partida malgrat totes les evidències que la neguen.
Posem-li veu, per a acabar, a tanta abstracció. “Alguns de vosaltres sereu metges o arquitectes; altres només podreu servir de mà d’obra barata (i sempre ens en farà falta, de mà d’obra barata!). Alguns rebreu, com a recompensa per haver-vos ajustat al motlle, un lloc en la societat; altres viureu i morireu (de vells o de sobredosi) al marge, sense que vos estime ningú, i sense que cap escola arribe a temps d’ensenyar-vos a estimar”. Eixes són veritats que no han de ser pronunciades mai, sinó sobreviscudes amb dolor, qui sap si amb culpa, pels qui intentem ensenyar. “Ningú és millor o pitjor: som diferents. Tot el que cal aprendre és interessant, útil i accessible per a qualsevol. Les desigualtats poden ser sempre corregides, les dificultats resoltes. Ningú ha de ser mesurat, comparat. Ningú és roïn: de tot hi ha causes, i poden canviar-se.” Aquest és el somni que no ha d’abandonar mai el seu llibre de Pandora, el credo que no hem de deixar de xiuxiuejar, per poca fe que ens quede, per molt que ja sabem que a alguns no els salvarà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)