Paràgraf 293

Si de mi mateix dic, que només sé què significa la paraula “dolor” a partir del meu propi cas, ¿no ho he de dir també dels altres, això? Però, ¿i com puc generalitzar un dels casos d’una manera tan irresponsable?

Bé, cadascú em diu de si mateix, que només sap què és dolor a partir de si mateix! – Suposem que cadascú tingués una capsa, que a dins hi hagués quelcom que anomenem “escarabat”. Ningú no pot mirar mai dins la capsa d’un altre; i cadascú diu que només sap què és un escarabat, gràcies a mirar el seu escarabat. – En aquest cas, podria molt ben ser que cadascú tingués una cosa diferent a la seva capsa. Fins i tot seria imaginable que aquesta cosa anés canviant constantment. – Però ¿i si la paraula “escarabat” d’aquesta gent tingués, amb tot, algun ús? – Si el tingués, no seria pas el de designar una cosa. La cosa que hi ha a la capsa, no hi pertany de cap manera al joc de llenguatge, ni tan solament com un quelcom, perquè la capsa també podria ser buida. – No, amb aquesta cosa de la capsa es poden “reduir fraccions”; sigui el que sigui, es compensa.

És a dir, quan la gramàtica de l’expressió d’una sensació es construeix segons el model “objecte i designació”, llavors l’objecte queda exclòs de la consideració com a irrellevant.


Ludwig Wittgenstein, Investigacions Filosòfiques, paràgraf 293. Traducció i edició a cura de Josep M. Terricabras (publicació original pòstuma 1953, traducció 1997 dins Ed. 62, “Universitària”, nº3) La negreta és meua.