aquest any miserable
mmviii d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent baydal, desterrat a florència o barcelona;
guillem calaforra, a valència
- diuen pel veïnat que escolta, de nit, música màquina,
i circula un tenebrós prestigi -;
urbà i tobies recorren llibreries,
jo escric i enyore burjassot
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, veu passar els bòlids.
no crema el que escrivim: només ho ignora,
ja té altres pantalles en què extraviar-se.
[dedicat, com no, a tots els blogaires que no cabien en esta breu paròdia, als qui desitge un feliç any (dos mil) nou]
Imparables
Són gent sospitosa i rebuscada, els poetes. Si algú de tan notable gremi em llegeix ha de saber que no ho dic per ell, és clar; però ben probablement coincidirà amb mi en què l’afirmació és certa de la majoria dels altres poetes. Això sembla el més semblant a un consens que pot donar-se entre els lírics de tota mena: no és un consens constructiu, certament, però sí divertit, i d’això intentaré parlar, despreocupadament.
Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.
He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.
Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.
Poc a poc, els llibres de Marta van confluint amb els meus per a formar una modesta biblioteca familiar. Curiosament, entre els llibres nous que trobe ara a la prestatgeria hi ha uns pocs que jo mateix li vaig regalar en el seu moment. En concret, he vist, fullejat, i llegit un d’ells: una antologia (ja vella, de 2004) d’un grup de poetes catalans contemporanis, que duu per títol el mateix d’aquesta nota.
He intentat reformar-me, completar-me amb el temps, però per a mi la porta d’entrada, la principal, a qualsevol estètica, continua essent la de la lògica: en un sentit ben ample, que inclou la consistència interna, l’adequació entre forma i contingut, entre les metes i els recursos emprats, etcètera. Digues-li a un intel•lectual de tercera que eixa és l’aproximació a l’art d’un matemàtic, i com a mínim esbossarà un somriure de superioritat desdenyosa (i això si no obri la boca per a inaugurar la catàstrofe). Digues-li, per contra, que és l’aproximació d’un músic, i ben prompte encetarà una rapsòdica lloança de Bach i una mel•líflua enyorança de les esferes del cosmos. És una sort no tindre intel•lectuals de tercera entre els meus escassos lectors: això explica, profèticament, la manca de comentaris en un i altre sentit, a aquesta nota.
Dic tot això per a justificar la perplexitat que m’ha causat l’antologia citada més amunt. L’obre un manifest titulat “Contra la insignificança” que bé podria haver-se encapçalat “Contra la intel•ligència”: una sorollosa declaració d’intencions escrita en un llenguatge tan gastat com vague, i amb una inspiració més pròxima a la paranoia que a la rebel•lia. Fins ací, nihil novo sub solem. El que em sobta no és tant aquest suposat programa estètic com la constatació, en les pàgines posteriors de l’antologia, que alguns dels poetes i versos triats en el volum no tenen la menor relació amb el pròleg funest que pretén englobar-los. En altres paraules, quant més contradictoris són amb les amenaces del principi, més dignes són de rebre una lectura atenta. Com que comence a sospitar que en el llibre aquesta incoherència és més la regla que l’excepció, el meu judici parcial, a falta de continuar fullejant les seues pàgines, és que l’antologia paga bastant la pena, tots i els malvats esforços dels antologats per arruïnar-la d’inici. Si tope amb algun poema que m’agrade especialment, l’empraré d’excusa per a fer una de les meues anotacions parapoètiques (o hauria de dir peripoètiques?). Però de moment, ja m’ha servit per a uns pocs paràgrafs sobre “estètica”, més abstractes, més propis de l’home de boira que sóc: quan camines un pam per damunt de terra, només xafes les merdes més grosses. Això sí que és tot un programa.
Bon Nadal
Enguany ha estat el meu primer any de mestre, i he volgut cloure’l recordant-vos aquest inspirador passatge d’infantesa (tot i que d’aquesta natural rebel•lia ara en diríem “adolescència”, “crisi de valors”, “descontrol paternal” o exageracions semblants):
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)
Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.
[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]
Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se’n tornaven, el xiquet es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonaren. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seua intel•ligència i de les seues respostes. (Lluc 2, 41-47)
Ben bé podria passar que tot allò que aquests dies representen i signifiquen fos un enorme error, un malentés gegantí que va solidificar en unes poques narracions mítiques i que els segles han sepultat sota pàgines i pàgines de pensaments, esperances i ràbia. Així les coses, Jesús de Natzaret seria, simplement, i només això: el més rellevant dels Pares Fundadors de la nostra humil civilització, la carn d’un símbol, els ossos d’una passió inútil. Als qui creieu una tal cosa, vos desitge el millor per a aquest Nadal i l’any vinent. Als qui, malgrat tot, persevereu en l’error, als qui compartiu amb mi aquesta vella i noble aposta pascaliana, aquesta fe nostra que es perd en els segles, no cal dir que també: que el desig de saviesa, amor i pau del jove Jesús vos acompanye tot el 2009.
[Imatge: "Jesús entre els doctors" de la Capella Scrovegni, Giotto di Bondone (1267-1337)]
Voteu abans de diumenge...
Aquesta nota (programada) no és sinó per a recordar que aquest mateix diumenge s'acaba el termini per a votar en els Premis blocs de les Comarques Centrals. En el "banner" d'ací a la dreta trobareu el llistat de participants, per a poder llegir-los si vos apetix: però no es despisteu i voteu abans del diumenge 21! En la pàgina d'El Penjoll trobareu els formularis de vot, i en aquesta entrada meua les indicacions que vaig donar en el seu dia de com funciona la cosa. Va, vinga, va...!
Just abans de laudes
Benignament sóc ara guiat
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.
"El caminant i el mur" (1954), Salvador Espriu (1913-1985)
A principis de Novembre vaig aconseguir escriure uns pocs paràgrafs que intentaven posar un poc de dignitat allà on difícilment hom podia trobar-la: en la vellesa cruel, boja i absurda dels meus avis paterns. Quan estava a punt de publicar-la, ma tia (germana de la meua àvia, que viu amb ella) va caure malalta: encara es recupera d'aquell esglai, i la nota, que feia referència al seu relatiu bon estat de salut, va quedar a l'instant obsoleta (i inèdita, en conseqüència).
Ahir va faltar, finalment, el pare de mon pare, i el que vaig escriure a Novembre ja no és sinó una anècdota oblidable, que hauria de quedar també soterrada entre els múltiples records d'una vida més llarga, més rica, més alegre i humana que la seua prolongada agonia. Potser algun dia penjaré aquell text, per a que no es perda, però allò més propi ara seria una elegia. Per si no trobe mai el temps o les paraules adients, he triat aquests versos d'Espriu amb què feia tants anys que no em topava. Aquesta és bona hora per a fer memòria.
enllà del vell origen de les aigües,
on ja no sento la contínua font.
Quan els purs llavis reposin, cansats
de la vigília del tercer nocturn
començarà l'ocell la clarosa lloança.
Jo, que moro i sé
la solitud del mur i el caminant,
et demano que em recordis avui,
mentre te'n vas amb les sagrades hores.
"El caminant i el mur" (1954), Salvador Espriu (1913-1985)
A principis de Novembre vaig aconseguir escriure uns pocs paràgrafs que intentaven posar un poc de dignitat allà on difícilment hom podia trobar-la: en la vellesa cruel, boja i absurda dels meus avis paterns. Quan estava a punt de publicar-la, ma tia (germana de la meua àvia, que viu amb ella) va caure malalta: encara es recupera d'aquell esglai, i la nota, que feia referència al seu relatiu bon estat de salut, va quedar a l'instant obsoleta (i inèdita, en conseqüència).
Ahir va faltar, finalment, el pare de mon pare, i el que vaig escriure a Novembre ja no és sinó una anècdota oblidable, que hauria de quedar també soterrada entre els múltiples records d'una vida més llarga, més rica, més alegre i humana que la seua prolongada agonia. Potser algun dia penjaré aquell text, per a que no es perda, però allò més propi ara seria una elegia. Per si no trobe mai el temps o les paraules adients, he triat aquests versos d'Espriu amb què feia tants anys que no em topava. Aquesta és bona hora per a fer memòria.
Als mitjans
Per als qui mantenim un blog, això d’eixir als mitjans no ens hauria ni d’il•lusionar en excés ni tampoc fer-nos massa por: al cap i a la fi, pel fet de publicar i compartir manies, pensaments, imatges i causes a través d’aquest canal, som ja quotidianament mediàtics. La veritat, però és una altra, i a mi m’il•lusiona especialment (i en el cas de la ràdio, em feia un poquet de por abans de començar a gravar) aparéixer, a títol personal, i des d’esta setmana, com a “bloc destacat” de Vilaweb Gandia i en el programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia (en aquest cas per motius ben distints al del meu hàbit d’ajuntar lletres).
Vilaweb Gandia és un projecte ja veterà (duu més de cinc anys, encara en recorde els inicis, que vaig veure més o menys de prop) i ha anat sempre de la mà d’una persona compromesa i dedicada com Francesc Vila, que ha aprofitat la xarxa per a mantenir al màxim els seus vincles amb la comarca que estima (i que probablement enyora de tant en tant). No és cap casualitat que el títol del seu propi blog personal siga “Un saforenc a Barcelona”. Al País Valencià que tenim, que al primer que ens convida és a un decorós exili (nord enllà, si pot ser), la xarxa és un instrument fonamental d’integritat i supervivència: permet, entre moltes altres coses, mantenir els lligams amb els qui ens hem quedat (o hi hem tornat) i ens dóna corresponsalies i ambaixades fora d’aquest indret estimat que al capdavall no és sinó una obscura província, limitada i remota. El que ha fet i fa Francesc per aquesta comarca és alguna cosa més que “mantenir els lligams”: ha ajudat des de fa temps a crear-los, a alimentar aquest node local de què ara, humilment, tants podem sentir-nos part. La distància no és cap impediment per a que ell continue formant part de la comarca, ni per a que nosaltres puguem agrair-li-ho.
D’altra banda, Paco Apolinar, el conductor del programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia, ens va convidar a Paula Banyuls i a mi a participar de seu programa per a parlar de l’estalvi energètic. Els qui em llegiu sovint sabeu que l’activisme ambiental no està entre els meus temes més habituals (!), i jo mateix m’hagués sorprés si m’hagueren dit que el meu “debut” a la ràdio seria per a parlar de per què i com estalviar energia cadascú a sa casa. Però en qualitat de membre del Fòrum de Participació Ciutadana de l’Agenda 21 del meu poble vaig haver de participar fa uns pocs dies en una modesta xarrada sobre el tema (que en realitat va preparar Paula i jo vaig fer poc més que recitar un tant rapsòdicament), i d’ací va sorgir l’entrevista. A l’entrevistador li va interessar també que parlàrem del funcionament de l’Agenda 21 local i d’algun tema més genèric, i entre unes coses i altres li vam “okupar” vint minuts de programa, que podeu descarregar des de la seua pàgina web però que vos he enllaçat ací (via GoEar) per si voleu escoltar en línia. Aprofite per a agrair-li a Paco Apolinar l’interés i amabilitat amb què ens va tractar: podeu comprovar-ho vosaltres mateixos fent clic en el botó del “Play”...
Vilaweb Gandia és un projecte ja veterà (duu més de cinc anys, encara en recorde els inicis, que vaig veure més o menys de prop) i ha anat sempre de la mà d’una persona compromesa i dedicada com Francesc Vila, que ha aprofitat la xarxa per a mantenir al màxim els seus vincles amb la comarca que estima (i que probablement enyora de tant en tant). No és cap casualitat que el títol del seu propi blog personal siga “Un saforenc a Barcelona”. Al País Valencià que tenim, que al primer que ens convida és a un decorós exili (nord enllà, si pot ser), la xarxa és un instrument fonamental d’integritat i supervivència: permet, entre moltes altres coses, mantenir els lligams amb els qui ens hem quedat (o hi hem tornat) i ens dóna corresponsalies i ambaixades fora d’aquest indret estimat que al capdavall no és sinó una obscura província, limitada i remota. El que ha fet i fa Francesc per aquesta comarca és alguna cosa més que “mantenir els lligams”: ha ajudat des de fa temps a crear-los, a alimentar aquest node local de què ara, humilment, tants podem sentir-nos part. La distància no és cap impediment per a que ell continue formant part de la comarca, ni per a que nosaltres puguem agrair-li-ho.
D’altra banda, Paco Apolinar, el conductor del programa “Protagonistas” de Punto Radio Gandia, ens va convidar a Paula Banyuls i a mi a participar de seu programa per a parlar de l’estalvi energètic. Els qui em llegiu sovint sabeu que l’activisme ambiental no està entre els meus temes més habituals (!), i jo mateix m’hagués sorprés si m’hagueren dit que el meu “debut” a la ràdio seria per a parlar de per què i com estalviar energia cadascú a sa casa. Però en qualitat de membre del Fòrum de Participació Ciutadana de l’Agenda 21 del meu poble vaig haver de participar fa uns pocs dies en una modesta xarrada sobre el tema (que en realitat va preparar Paula i jo vaig fer poc més que recitar un tant rapsòdicament), i d’ací va sorgir l’entrevista. A l’entrevistador li va interessar també que parlàrem del funcionament de l’Agenda 21 local i d’algun tema més genèric, i entre unes coses i altres li vam “okupar” vint minuts de programa, que podeu descarregar des de la seua pàgina web però que vos he enllaçat ací (via GoEar) per si voleu escoltar en línia. Aprofite per a agrair-li a Paco Apolinar l’interés i amabilitat amb què ens va tractar: podeu comprovar-ho vosaltres mateixos fent clic en el botó del “Play”...
"Plagis", d'Urbà Lozano
Feia temps que no ho passava tan bé amb un llibre entre les mans com aquesta setmana passada amb “Plagis”, del camarada blogaire Urbà Lozano. Un parell de persones de qui tinc el seny de fiar-me me l’havien recomanat privadament, però tot i així la novel•la ha superat les meues expectatives. Com que del llibre continuaré parlant més avall, tractem només breument de les expectatives. Un hàbit pervers quasi ha desterrat de la meua lectura la narrativa, en general: intente cada cop més endolcir amb assaigs i poemes les meues abominables lectures “acadèmiques” (he de comptar-hi també les Matemàtiques?). Però novel•les, ben poques: qui sap si tres o quatre cada any des que vaig fer Batxillerat. Ja sé quant m’estic perdent: no només tota una tradició narrativa pròpia i universal, sinó una forma d’adreçar-se al món que ben practicada no em resultaria menys enriquidora, menys apropiada, que la prosa reflexiva o el vers. Però la meua realitat és així de trista: no sé, ni aproximadament, quantes novel•les com “Plagis” es publiquen cada any en la meua llengua. Si en són moltes, sóc idiota de no llegir més que unes poques; si no en són tantes, puc sentir-me afortunat per com de bones són les que em cauen a les mans. Des d’aquesta meua manca de referents i d’autoritat és d’on naix l’apreciació personal de l’obra que compartisc amb vosaltres tot seguit.
D’una novel•la esperem (“exigim”, podeu dir si així ho preferiu) que siga quelcom més que una juxtaposició caòtica, atzarosa, de text (com ho són, per exemple, aquestes meues notes). Requerim estructura, ben sovint en forma d’una trama en què l’autor puga inserir tipus humans, circumstàncies, ambients; i en la mesura en què la trama i els tipus humans ho permeten, refractar una particular visió del món. A “Plagis” aquest element ordenador no és tant una successió complexa i inexplicada d’esdeveniments, sinó un acurat acoblament de les diverses circumstàncies personals dels protagonistes (biogràfiques algunes, altres pròpies del curt lapse de temps en què es desenvolupen els fets de l’obra). Immediatament a partir del segon capítol comença una ben travada sèrie de coincidències, gradualment presentades al llarg de la novel•la, que provoquen al lector ja no una acumulació tensa de fets pendents d’explicar, de resoldre, sinó un seguit de descobertes plaents i humoroses, intel•ligentment dosificades fins les darreres pàgines del llibre. Però aquest gaudi de la coincidència, del paral•lelisme i el creuament entre les vides dels protagonistes, resulta indestriable per al lector del seu correlat formal, del seu equivalent estilístic: el recurs també creixent, acumulatiu, a la repetició exacta d’expressions, de frases fetes, llatinades, tòpics i acrobàcies adjectives, aplicades cada cop a personatges i situacions distintes però convergents. Aquesta coherència entre les històries (semblants, coincidents) que se’ns conten i el material elemental compartit amb què són narrades hagués estat suficient per a sostenir el conjunt. Però encara hi ha més: el fet a partir del qual arrenca la trama, l’únic de què (encertadament) ens parla la contraportada, és la concessió d’un premi literari a una obra copiada, un plagi, de què el suposat autor no té notícia... Tot plegat és un exercici d’estructuració interna admirable, reeixit i completament transparent per al lector, que s’hi delecta.
La cura exhaustiva amb què les relacions entre els personatges de “Plagis” són travades exclou, d’entrada, que els hi apliquem cap criteri de versemblança, que destruiria (estúpidament) allò millor de la novel•la. Però fent abstracció de les seues calculades interaccions, tant els protagonistes com el món de què participen (el present de tots ells i el passat juvenil d’una part) són completament versemblants, i pròxims al lector en un sentit que depassa (d’una forma gens casual) allò estrictament geogràfic. El llibre està habitat per gent de quaranta anys com la que trobem entre nosaltres avui, i gent de vint anys com la que vivia entre nosaltres fa vint anys. A més de pel que fan durant els pocs dies que dura l’acció de la novel•la, els personatges són construïts a partir d’una mena de monòleg interior àgil, d’una aparença caòtica només en la mesura en què ha d’assemblar-se al flux constant d’allò que pensen i senten, i sobretot també del que recorden, d’allò viscut fa anys que explica i il•lumina els fets del present immediat. Evitant la classe de manierisme pretensiós de què s’arriba a ironitzar en el decurs del propi llibre, el desplegament successiu dels protagonistes d’aquesta història coral està fet amb molta habilitat i ofici, amb una naturalitat que l’autoimposada exigència de la repetició no fa sinó reforçar.
L’humor, la sensualitat, la intriga i el plaer del joc verbal que he gaudit gràcies a “Plagis” són manifestacions de la intel•ligència distintes a les que estic acostumat a buscar en la lletra impresa - i en part per això les trobe tan infreqüentment. El mateix anhel d’ordre, d’evasió formalista, que tan sovint em decanta per altres gèneres potser siga el que, paradoxalment, m’haja facilitat l’empatia amb aquesta lectura i els seus protagonistes. Però com que no em faltaran ocasions futures per a lamentar els meus vicis perennes, millor serà que aprofitem aquesta per a la celebració, i per a felicitar l’autor de l’obra, a qui encoratge, sense presses ni angoixa, a escriure’n una altra igual. I amb “igual” vull dir “igual de bona”, no “igual” de “la mateixa”... (compte amb aquestes coses, que ja ens sabem tots els seus trucs de plagiari... :-)
D’una novel•la esperem (“exigim”, podeu dir si així ho preferiu) que siga quelcom més que una juxtaposició caòtica, atzarosa, de text (com ho són, per exemple, aquestes meues notes). Requerim estructura, ben sovint en forma d’una trama en què l’autor puga inserir tipus humans, circumstàncies, ambients; i en la mesura en què la trama i els tipus humans ho permeten, refractar una particular visió del món. A “Plagis” aquest element ordenador no és tant una successió complexa i inexplicada d’esdeveniments, sinó un acurat acoblament de les diverses circumstàncies personals dels protagonistes (biogràfiques algunes, altres pròpies del curt lapse de temps en què es desenvolupen els fets de l’obra). Immediatament a partir del segon capítol comença una ben travada sèrie de coincidències, gradualment presentades al llarg de la novel•la, que provoquen al lector ja no una acumulació tensa de fets pendents d’explicar, de resoldre, sinó un seguit de descobertes plaents i humoroses, intel•ligentment dosificades fins les darreres pàgines del llibre. Però aquest gaudi de la coincidència, del paral•lelisme i el creuament entre les vides dels protagonistes, resulta indestriable per al lector del seu correlat formal, del seu equivalent estilístic: el recurs també creixent, acumulatiu, a la repetició exacta d’expressions, de frases fetes, llatinades, tòpics i acrobàcies adjectives, aplicades cada cop a personatges i situacions distintes però convergents. Aquesta coherència entre les històries (semblants, coincidents) que se’ns conten i el material elemental compartit amb què són narrades hagués estat suficient per a sostenir el conjunt. Però encara hi ha més: el fet a partir del qual arrenca la trama, l’únic de què (encertadament) ens parla la contraportada, és la concessió d’un premi literari a una obra copiada, un plagi, de què el suposat autor no té notícia... Tot plegat és un exercici d’estructuració interna admirable, reeixit i completament transparent per al lector, que s’hi delecta.
La cura exhaustiva amb què les relacions entre els personatges de “Plagis” són travades exclou, d’entrada, que els hi apliquem cap criteri de versemblança, que destruiria (estúpidament) allò millor de la novel•la. Però fent abstracció de les seues calculades interaccions, tant els protagonistes com el món de què participen (el present de tots ells i el passat juvenil d’una part) són completament versemblants, i pròxims al lector en un sentit que depassa (d’una forma gens casual) allò estrictament geogràfic. El llibre està habitat per gent de quaranta anys com la que trobem entre nosaltres avui, i gent de vint anys com la que vivia entre nosaltres fa vint anys. A més de pel que fan durant els pocs dies que dura l’acció de la novel•la, els personatges són construïts a partir d’una mena de monòleg interior àgil, d’una aparença caòtica només en la mesura en què ha d’assemblar-se al flux constant d’allò que pensen i senten, i sobretot també del que recorden, d’allò viscut fa anys que explica i il•lumina els fets del present immediat. Evitant la classe de manierisme pretensiós de què s’arriba a ironitzar en el decurs del propi llibre, el desplegament successiu dels protagonistes d’aquesta història coral està fet amb molta habilitat i ofici, amb una naturalitat que l’autoimposada exigència de la repetició no fa sinó reforçar.
L’humor, la sensualitat, la intriga i el plaer del joc verbal que he gaudit gràcies a “Plagis” són manifestacions de la intel•ligència distintes a les que estic acostumat a buscar en la lletra impresa - i en part per això les trobe tan infreqüentment. El mateix anhel d’ordre, d’evasió formalista, que tan sovint em decanta per altres gèneres potser siga el que, paradoxalment, m’haja facilitat l’empatia amb aquesta lectura i els seus protagonistes. Però com que no em faltaran ocasions futures per a lamentar els meus vicis perennes, millor serà que aprofitem aquesta per a la celebració, i per a felicitar l’autor de l’obra, a qui encoratge, sense presses ni angoixa, a escriure’n una altra igual. I amb “igual” vull dir “igual de bona”, no “igual” de “la mateixa”... (compte amb aquestes coses, que ja ens sabem tots els seus trucs de plagiari... :-)
Llegiu i voteu!
Des de ja mateix podeu votar en la segona fase del Concurs de blogs de les Comarques Centrals: en l'entrada de hui d'El Penjoll ho expliquen clarament. Jo només volia fer-los "propaganda", i comentar alguna cosa sobre com funciona el concurs:
1) Si ho he entés bé, cada persona (adreça de correu) només pot votar una vegada: millor dit, una vegada per a la primera part del formulari de vot (unes quantes categories), i una altra vegada per a la segona part (la resta de categories). És a dir, no es tracta del típic concurs de "voteu-me, voteu-me tots els dies que el món s'acaba... click, click, click, click!", sinó quelcom més seriós - i en això, com que he treballat al sector de les enquestes i crec saber de què parle, puc dir que la tria dels organitzadors em sembla d'allò més encertada.
2) Podeu concloure d'això que no cal tindre pressa per votar (sempre que ho feu abans del dia 21, clar). Però si sabeu ja quins blogs mereixen el vostre suport, podeu anar a votar ja (ací formulari 1, ací formulari 2). Podeu clicar tants blogs com vulgueu per categoria: si en cliqueu uns pocs estareu premiant-los respecte a la resta i facilitant el seu accés a la final (i penseu-ho: si els cliqueu tots és com si no en votareu a cap... :-).
3) Personalment pense que més que guanyar uns o altres, allò important és que fem festa virtual i soroll entre tots: organitzadors, participants, lectors furtius i comentaristes polèmics... Per això vos recomane que "mediteu" una miqueta els vostres vots, i que aprofiteu aquests dies per a fer una passejada per les webs participants: des d'ara i fins que acabe la votació, l'enllaç de dalt a la dreta del meu blog us durà directament al llistat de participants per categories. Per si algú es despista amb tanta "meditació", he programat ja una entrada de blog per als últims dies de concurs que us recordarà que voteu d'una vegada si no ho heu fet ja.
4) De les vostres votacions no eixirà el guanyador, sinó els finalistes: un jurat triarà un guanyador per categoria i (crec) un guanyador absolut. Però tot això ja arribarà: de moment, està en les vostres mans conéixer un poc més la centresfera (¿?) i animar amb el vostre vot als qui ja hi participen i els que participaran.
Si per a fer més enrenou algú vol enllaçar aquesta entrada des del seu blog, o copiar o modificar part del que hi ha escrit, aprofitar els hipervincles, etc. no només té tot el dret sinó que li ho agraïsc a la bestreta. Au, a llegir! (als altres, de mi estareu ja farts...)
1) Si ho he entés bé, cada persona (adreça de correu) només pot votar una vegada: millor dit, una vegada per a la primera part del formulari de vot (unes quantes categories), i una altra vegada per a la segona part (la resta de categories). És a dir, no es tracta del típic concurs de "voteu-me, voteu-me tots els dies que el món s'acaba... click, click, click, click!", sinó quelcom més seriós - i en això, com que he treballat al sector de les enquestes i crec saber de què parle, puc dir que la tria dels organitzadors em sembla d'allò més encertada.
2) Podeu concloure d'això que no cal tindre pressa per votar (sempre que ho feu abans del dia 21, clar). Però si sabeu ja quins blogs mereixen el vostre suport, podeu anar a votar ja (ací formulari 1, ací formulari 2). Podeu clicar tants blogs com vulgueu per categoria: si en cliqueu uns pocs estareu premiant-los respecte a la resta i facilitant el seu accés a la final (i penseu-ho: si els cliqueu tots és com si no en votareu a cap... :-).
3) Personalment pense que més que guanyar uns o altres, allò important és que fem festa virtual i soroll entre tots: organitzadors, participants, lectors furtius i comentaristes polèmics... Per això vos recomane que "mediteu" una miqueta els vostres vots, i que aprofiteu aquests dies per a fer una passejada per les webs participants: des d'ara i fins que acabe la votació, l'enllaç de dalt a la dreta del meu blog us durà directament al llistat de participants per categories. Per si algú es despista amb tanta "meditació", he programat ja una entrada de blog per als últims dies de concurs que us recordarà que voteu d'una vegada si no ho heu fet ja.
4) De les vostres votacions no eixirà el guanyador, sinó els finalistes: un jurat triarà un guanyador per categoria i (crec) un guanyador absolut. Però tot això ja arribarà: de moment, està en les vostres mans conéixer un poc més la centresfera (¿?) i animar amb el vostre vot als qui ja hi participen i els que participaran.
Si per a fer més enrenou algú vol enllaçar aquesta entrada des del seu blog, o copiar o modificar part del que hi ha escrit, aprofitar els hipervincles, etc. no només té tot el dret sinó que li ho agraïsc a la bestreta. Au, a llegir! (als altres, de mi estareu ja farts...)
Televisió i pensament
El nostre pis, que provisionalment ocupe en solitari, és menut i encara no té a penes mobles. Això fa més prominent la presència central del televisor, aquest gran i elegant rectangle negre que ens ocupa espai, però encara més el temps. Ja he comentat en alguna altra ocasió com de fàcilment caic en l’acollidora passivitat de la butaca i el comandament. És cert que en algunes ocasions, depenent de l’estat d’ànim, del cansament acumulat que ens fa descartar altres alternatives, el que faig amb la tele és poc més que matar el temps sense sentit ni profit. Però això no és suficient per a condemnar l’aparell i el mitjà, com tan temptador resulta fer quan hom reflexiona per escrit sobre aquestes coses. Bona part de les meues hores diàries de televisió són plenes d’interés i intel•ligència: telesèries, programes d’humor, tertúlies polítiques i de tant en tant alguna pel•lícula. Una paraula de Buenafuente i la vostra ànima serà salva: abans d’anar a dormir podeu redimir-vos, en només deu minuts, de les estonetes estúpides que ací i allà heu consumit cara al televisor.
Aquesta meua complicitat amb el zapping em féu adreçar-me a l’article “Televisió i pensament” d’Enric Senabre (ací els seus articles a El Punt) que vaig trobar en el darrer número de L’Espill. Tinc més articles pendents de llegir de la revista (el propi Tobies en té un sobre “Filosofia i literatura” que tastaré quan acabe de llegir el seu llibre), però el dedicat a la televisió es va guanyar una relectura immediata i aquest comentari: a més d’estar tan ben escrit com és norma de la casa, tractava un tema que, a banda de resultar-me quotidià, convergia amb alguna de les meues recents inquietuds acadèmiques. És un tòpic, si, però un tòpic convenient el de remuntar una reflexió sobre els mitjans al llibre seté de la República, el que inclou l’episodi platònic de la caverna. Enric Senabre ho fa, però per a contraposar a la visió cristianoplatònica a una altra que es remunta als sofistes: així, front al punt de partida paradoxal segons el qual la imatge pot copiar, falsejar o substituir la realitat, tenim una visió més oberta en què les imatges, plurals i sovint discordants, el que fan és ajudar a construir eixa pròpia realitat de què parlem. Jo mateix, que crec ser un home encara modern, que el meu discurs més familiar és el del mètode i les meues grans preguntes són encara les kantianes, he de reconèixer que les perspectives que la postmodernitat (una mena d’afrancesament de la sofística) ha posat en joc sobre els mitjans superen, en capacitat crítica i utilitat pública, el típic refús intel•lectual a mesclar-se amb les masses i veure en els mitjans alguna cosa més que banalitat: ni els perills (seriosos) ni el potencial crític de la televisió mereixen aquesta classe de menyspreu.
No puc sinó coincidir amb l’autor de l’article en la necessitat de convertir els mitjans en objecte de la reflexió, i no en entrebancs per al pensament: la demonització de la imatge operada per Giovanni Sartori (a “Homo Videns”, una lectura que tinc recent) o altres aprofita alguns riscs (innegablement reals) de la nostra civilització mediàtica i els fa servir d’excusa per a un fals apocalipsi intel•lectual. Però aquesta perspectiva crítica sobre els mitjans difícilment pot ser autodidacta: la velocitat de les imatges i els reflexos que requereix la seua recepció crítica fan difícil que hom aprenga a separar el gra de la palla un cop ja ha arrelat perennement en el sofà. El lloc on educar “en mitjans” és, i no en pot haver altre, l’escola (ja vaig fer un comentari relacionat fa uns mesos). Crec, com Senabre, que la introducció de la tecnologia (en un sentit ampli) en el sistema educatiu s’ha fet sovint de forma equivocada. Potser no cal omplir de vídeos, o d’Internet i ordinadors les nostres aules: bastaria amb tractar críticament des de les aules els continguts i els artefactes amb què els nostres alumnes ja conviuen a bastament en el seu temps lliure. Algú els hauria d’explicar a classe com es fa un programa en directe, o en fals directe, com s’organitza un noticiari, com es fan els guions i els rodatges de les seues sèries preferides, com de falsa pot arribar a ser la telerrealitat, com s’inventa una polèmica absurda per a omplir de buidor la graella... No els cal aprendre tant a usar Internet, que a ells els resulta un entorn “natural” fins i tot quan no en són usuaris domèstics, sinó potser quins són els seus fonaments, les seues possibilitats, els seus riscs. L’educació no ha de desertar del seu camp de batalla tradicional i genuí, la paraula, el símbol: sabem que eixa lluita cada dia és més complicada. Però no hauríem de deixar que les nostres poques o moltes conquestes s’escolaren pel forat de l’analfabetisme mediàtic. No cal apagar cap pantalla per pensar: al capdavall, aquest mateix panell acolorat també és refugi amable de les nostres paraules...
Aquesta meua complicitat amb el zapping em féu adreçar-me a l’article “Televisió i pensament” d’Enric Senabre (ací els seus articles a El Punt) que vaig trobar en el darrer número de L’Espill. Tinc més articles pendents de llegir de la revista (el propi Tobies en té un sobre “Filosofia i literatura” que tastaré quan acabe de llegir el seu llibre), però el dedicat a la televisió es va guanyar una relectura immediata i aquest comentari: a més d’estar tan ben escrit com és norma de la casa, tractava un tema que, a banda de resultar-me quotidià, convergia amb alguna de les meues recents inquietuds acadèmiques. És un tòpic, si, però un tòpic convenient el de remuntar una reflexió sobre els mitjans al llibre seté de la República, el que inclou l’episodi platònic de la caverna. Enric Senabre ho fa, però per a contraposar a la visió cristianoplatònica a una altra que es remunta als sofistes: així, front al punt de partida paradoxal segons el qual la imatge pot copiar, falsejar o substituir la realitat, tenim una visió més oberta en què les imatges, plurals i sovint discordants, el que fan és ajudar a construir eixa pròpia realitat de què parlem. Jo mateix, que crec ser un home encara modern, que el meu discurs més familiar és el del mètode i les meues grans preguntes són encara les kantianes, he de reconèixer que les perspectives que la postmodernitat (una mena d’afrancesament de la sofística) ha posat en joc sobre els mitjans superen, en capacitat crítica i utilitat pública, el típic refús intel•lectual a mesclar-se amb les masses i veure en els mitjans alguna cosa més que banalitat: ni els perills (seriosos) ni el potencial crític de la televisió mereixen aquesta classe de menyspreu.
No puc sinó coincidir amb l’autor de l’article en la necessitat de convertir els mitjans en objecte de la reflexió, i no en entrebancs per al pensament: la demonització de la imatge operada per Giovanni Sartori (a “Homo Videns”, una lectura que tinc recent) o altres aprofita alguns riscs (innegablement reals) de la nostra civilització mediàtica i els fa servir d’excusa per a un fals apocalipsi intel•lectual. Però aquesta perspectiva crítica sobre els mitjans difícilment pot ser autodidacta: la velocitat de les imatges i els reflexos que requereix la seua recepció crítica fan difícil que hom aprenga a separar el gra de la palla un cop ja ha arrelat perennement en el sofà. El lloc on educar “en mitjans” és, i no en pot haver altre, l’escola (ja vaig fer un comentari relacionat fa uns mesos). Crec, com Senabre, que la introducció de la tecnologia (en un sentit ampli) en el sistema educatiu s’ha fet sovint de forma equivocada. Potser no cal omplir de vídeos, o d’Internet i ordinadors les nostres aules: bastaria amb tractar críticament des de les aules els continguts i els artefactes amb què els nostres alumnes ja conviuen a bastament en el seu temps lliure. Algú els hauria d’explicar a classe com es fa un programa en directe, o en fals directe, com s’organitza un noticiari, com es fan els guions i els rodatges de les seues sèries preferides, com de falsa pot arribar a ser la telerrealitat, com s’inventa una polèmica absurda per a omplir de buidor la graella... No els cal aprendre tant a usar Internet, que a ells els resulta un entorn “natural” fins i tot quan no en són usuaris domèstics, sinó potser quins són els seus fonaments, les seues possibilitats, els seus riscs. L’educació no ha de desertar del seu camp de batalla tradicional i genuí, la paraula, el símbol: sabem que eixa lluita cada dia és més complicada. Però no hauríem de deixar que les nostres poques o moltes conquestes s’escolaren pel forat de l’analfabetisme mediàtic. No cal apagar cap pantalla per pensar: al capdavall, aquest mateix panell acolorat també és refugi amable de les nostres paraules...
Manifest mural
(Tornem a la prosa, que és més sofrida...)
La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.
Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.
Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.
Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.
El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.
El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...
La veritat és que no puc dir que no haja escrit esta setmana. Els darrers dies he deixat comentaris, més extensos del que recomana una certa cortesia, en uns quants dels blogs que teniu llistats ací a l'esquerra: algun apunt al vol sobre literatura (Urbà, Jordi), sobre el determinisme filosòfic (Tobies), sobre l'arrelament i la fugida a través de la música (Guillem al "Patio"), i sobre el propi vici d'escriure (al blog de Vicent Baydal, pare pedaç de la blogosfera valenciana). La de participar en aquesta gran conversa mural, la de sentir-se generós per tan poca cosa com deixar unes paraules, és una de les més grans satisfaccions que ofereix aquesta xarxa nostra de companyonia i resistència. És cert que aquests comentaris no s'afegeixen al còmput d'entrades de cada mes que podeu llegir en l'índex del blog: però sumen en quelcom més important, efímer en el detall però sòlid en el conjunt, que és aquesta eclosió coral, aquest testimoni del nostre temps, del nostre país.
Caldrà deixar passar els anys per a saber què quedarà de tot açò. La majoria dels qui hem triat perdre el temps en aquestes lletres de batalla deixarem de fer-ho algun dia, com tants ho han deixat ja. La d'haver participat serà una batalleta més de les que formen el patrimoni sentimental de la nostra generació (en un sentit ben poc estricte del terme), com les que els qui tenen més anys i han vist més món conten de la postguerra o de la transició. Uns quants dels qui abandonen es dedicaran, amb més temps, habilitats i coneixences, als quefers de cada dia: la política local, l'ensenyament, la vida cultural. En la mesura en què la comunicació (escrita, visual, igual dóna) continue colonitzant cada àmbit del que queda d'existència quotidiana, aquestes capacitats adquirides seran sens dubte un avantatge amb què recolzar les nostres millors causes.
Uns pocs dels qui ara omplen de tant en tant la blogosfera amb els seus textos continuaran escrivint sempre: potser ja no blogs, sinó llibres de versos, assaigs, novel·les. Vull pensar que l'hàbit els farà escriure cada cop millor, i que sabran representar dignament tot un moviment de què se sabran supervivents. Faran xarrades pel país, si hi ha encara país i s'hi fan encara xarrades, i els anirem a veure pensant que fa deu, vint anys que els coneixem: potser ens recorden el nom d'algun enllaç, d'algun comentari, potser ens pregunten perquè no escrivim ja.
Sovint aquests exercicis de futurologia no són sinó el refugi dels qui com jo vivim, pensem, escrivim massa lentament. Sabeu bé que no acostume a parlar de l'actualitat, i això té a veure més amb la meua lentitud de reflexos que amb cap classe de desdeny pel que és diari, fugaç. Però hi ha un parell de xicotets projectes personals, constantment diferits, que tenen aquest manifest mural del nostre temps com a objecte, i no només com a recipient. Com que córrec el risc de no dur-los mai a terme, faria bé de descriure-vos-els: així me'ls podreu recriminar d'ací deu anys, si l'atzar us duu prop meu a donar conferències i saludar vells amics.
El primer dels projectes seria el d'abandonar les meues anotacions personals en sentit estricte per a dedicar tot el meu temps blogger a fer comentaris en casa d'altres. Però per a fer una tal cosa necessite alguna cosa més que temps: una connexió a Internet com la que encara no tinc a ma casa. Arribat el moment, podria decidir prendre'm una bona temporada de vacances, pelegrinant de casa en casa, i glossant allà amb paraules amables les notes dels qui em siguen amfitrions.
El segon dels projectes, més ambiciós i per això més improbable, també comportaria abandonar aquest diari de publicació immediata per a deixar fixat, en el paper de tota la vida, la classe d'experiències, ingenuïtats i savieses que he compartit durant els meus anys a la blogosfera. Sembla un contrasentit, potser: però la meua creença de què entre tots estem fent alguna cosa gran exigeix, també, alguna forma de síntesi que estiga a l'altura del nostre esforç col·lectiu. Els meus dubtes sobre si jo seria capaç d'aconseguir-ho fan improbable que ho intente: per això continue confiant-me encara a les certeses de la publicació immediata, al plaer recurrent de qui allibera i exorcitza les seues quimeres només prement aquest botó color taronja...
Sis coses sense importància...
En resposta a una doble petició (Urbà i Vicent), ací teniu les "Sis coses sense importància que em fan feliç". Les he escrites en vers perquè sí (se'm va ocórrer mentre feia la llista), i de passada, per a celebrar la concessió, aquesta nit, del premi de poesia Ausiàs Marc de Gandia. Assistiré a la cerimònia a vore si sóc el guanyador: ni tan sols m'he presentat, però això no hauria de ser un impediment (en plena recessió que estem no haurien de ser tan estrictes amb aquestes coses dels premis...)
Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)
donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)
malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)
recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)
compartir el sofà que encara no hem comprat
on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)
i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)
Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)
donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)
malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)
recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)
compartir el sofà que encara no hem comprat
on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)
i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)
El vaixell de Genseric
[Número 9 de la revista "Espai del llibre", Gener 2008]
“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.
Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.
Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.
A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.
“El vaixell de Genseric” és el títol del dietari amb què Ferran Garcia-Oliver va obtenir el XXVII Premi Carles Rahola d'assaig l'any 2006. La llegenda que dóna nom al llibre conta que el rei vàndal Genseric, després de saquejar la Roma dels darrers dies de l'Imperi, va omplir de tants tresors el seu vaixell que es va enfonsar, per l'excés de càrrega, tan aviat com va arribar a mar oberta. Aquest relat és la metàfora que tria l'autor per a caracteritzar el conjunt aquests texts, confegits entre els mesos d'abril dels anys 2004 i 2005. I certament, sense ser l'únic vector d'interpretació possible d'una col•lecció tan plural d'anotacions, la mirada que l'obra projecta sobre el món actual està envernissada d'un lleu pessimisme tardoral, madur i lúcid, que no per tòpic resulta menys legítim. És una actitud que convida a admirar els tresors que ens ofereix la civilització als qui en som passatgers, i alhora ens alerta del rumb insensat que pren aquesta nau comuna.
Bona part dels desencisos (i de les alegries, també) de què Garcia-Oliver ens parla són propis de l'edat i del lloc: d'un temps, d'un país. Lluny de l'apassionament del columnista, empresonat per les estretors de la immediatesa, el tempo propi d'aquest dietari sense dates és el del relleu de les generacions. Passat, present, futur: la nostàlgia i l'èpica dels dies de la transició, les decepcions i els dubtes del moment actual, i les llavors de l'esperança, representada ací per les filles de l'autor, que inspiren algunes notes breus i tendres. La condició d'historiador de Garcia-Oliver fa encara més polit el trànsit que ens duu de l'anècdota de cada dia a l'exploració de la natura humana forjada al llarg dels segles, passant com hem dit ja per la memòria de les dècades viscudes. Així, la superior perspectiva històrica des de la qual l'autor judica un fet, un record, una lectura, esdevé la demostració eficaç de la utilitat ja no acadèmica, sinó quotidiana, de la Història com a eina per a la comprensió del present. I del dietari com a complement de la tasca historiogràfica.
Però si l'assaig fa ús d'aquest bagatge vivencial i intel•lectual és per a reivindicar-se com a literatura: el dietari no és ni acta notarial dels fets ni foc d'artifici de la idea pura, sinó que es desplaça lliurement entre aquests extrems a lloms de la paraula, precisa i evocadora, analítica i sensual. Llevat de quan l'autor es deté davant la natura i s'hi abandona a una descripció intensa i personal, la llengua emprada és fluida i sense afectació, sovint graciosa en la narració de l'anècdota, sempre eficaç quan traça un argument. Garcia-Oliver aprofita les llibertats del gènere sense caure-hi en els paranys: els temes que tracta són ben diversos, però un cop en tria un i l'enceta, l'arrodoneix sense extraviar-se en vagues associacions d'idees ni cites pretensioses i supèrflues. I no és que el llibre estiga exempt de referències literàries, sinó al contrari: un bon grapat d'entrades comenten o es recolzen en la vida i l'obra d'altres escriptors, des de l'admiració i coneixença que l'autor té dels nostres clàssics, fins a l'amistat que l'uneix als que li són propers i contemporanis.
A més de les ja citades, són moltes les qüestions que emergeixen repetidament en les pàgines d'aquest assaig: la memòria d'un passat rural no tan llunyà front a l'actual depredació del territori, la desintegració de les solidaritats col•lectives, estampes i reflexions al voltant de la vida universitària (des de la cordialitat dels consells de redacció fins a la preocupant davallada dels coneixements generals de l'alumnat), el precari paper del país i la llengua en l'escenari europeu, i les eternes guerres i calamitats de la natura que esguiten el món i sotraguen la consciència. Uns ingredients ben triats i cuits a foc lent, des de la serenitat que potser només dóna l'experiència i l'ambició, de sobres reeixida, de fer bona literatura.
Veredictes i judicis
Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira, i m'alegra trobar-me allà Juli Capilla, periodista i ex-blogger, frontennista líric, mariner de cap de setmana, protagonista de múltiples aventures que no seré jo qui conte ara, i pràcticament cunyat meu a falta de posar en ordre els meus papers amb la germana de la seua esposa, cosa que faré tan aviat com tinga ocasió. Si aquest blog encara és un blog el dia que el seu llibre siga ja un llibre, en parlarem com hem fet sempre, estigueu segurs.
Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...
Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.
Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.
Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...
* * * * * * * *
Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.
Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.
Scripta manent
Què és fer un llibre? Escriure una pàgina digna de ser llegida cada mes durant deu anys. Així vist, l'únic que ens separa de l'eternitat és la impaciència.
Premis blocs Comarques Centrals
No conec els membres de la revista digital "El Penjoll" més enllà del que els he pogut llegir els darrers dies, però la seua iniciativa de fer un concurs/premi per als blogs de les Comarques Centrals Valencianes és de la classe d'idees que jo mateix havia tingut en alguna ocasió però mai m'havia atrevit a proposar. Ells sembla que en són uns quants i s'ho han pres amb ganes, així que estic segur que l'únic que cal per a que la cosa funcione és que inscriviu els vostres blogs (o els que més vos agrade llegir) en el concurs. Jo inscriuré el meu tan aviat com decidisca en quina de les distintes categories l'he de col·locar. Per si podeu ajudar-me a triar, o per si us animeu a participar, són les següents:
a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA
La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.
Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.
a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA
La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.
Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.
Democràcia triomfant
En el meu joc preferit d’ordinador (gairebé és l’únic que tinc: “Civilization IV”, per a qui us agraden aquestes coses) apareix, cada cop que hom descobreix un avanç en una tècnica de construcció, una cita d’Aristòtil que diu: “No és dels amics, sinó dels enemics, de qui aprenem a construir les nostres defenses”. No sé si aquesta és la forma més freak (o menys pedant, si ho preferiu) de citar Aristòtil que s’heu trobat mai, però no és de videojocs del que vull escriure ara. Ben bé podria ocórrer que la major feblesa de la democràcia, com a sistema d’elecció i funcionament polítics, fóra l’absència, en el dia a dia de la discussió política, d’enemics respectables a qui fer front: ens qüestionem tan escassament els seus fonaments que no ens adonaríem de si l’edifici té o no alguna escletxa fins el dia que se’ns caigués damunt.
No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).
Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.
Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.
Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.
No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).
Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.
Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.
Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.
Nulla dies sine linea?
L'aforisme no és l'antídot per a la cultura del zapping: estalviem-nos una línia cada dia, i potser escriurem algun paràgraf de profit al final de la setmana.
Un error familiar
Fa setmanes que em creix la sospita d’haver relliscat una altra volta en un error ja vell, tan recurrent i arrelat en mi que participa, des de l’origen, del perquè del títol d’aquestes anotacions. Després d’un despreocupat i merescut parèntesi estival, aquest mes d’octubre he sentit de nou que tinc entre mans més feines, més obligacions de les que raonablement podria fer bé sense angoixes. I les tinc perquè vull: les meues no són (encara) les responsabilitats indefugibles de qui té una família que sostenir. No puc incloure la meua tasca docent entre aquestes tasques acumulades: al cap i a la fi, tothom en té una, de feina, amb maldecaps associats que hem de donar per descomptats. Però els estudis de Màster, el treball d’innovació pedagògica en què participe (perdoneu-me la correcció política: ja tindrem ocasió per als sarcasmes), alguna col•laboració ocasional amb la meua “anterior” feina i la necessitat de continuar estudiant els meus temes d’oposicions saturen el meu temps “lliure” a uns quants mesos vista.
No entraré en cap detall sobre aquestes dedicacions a temps parcial (ja sóc massa indulgent amb mi mateix per enumerar-les tan sovint), però encara puc aprofitar l’avinentesa per a retornar a un dels meus temes preferits: la perillosa ambivalència de les nostres millors capacitats. Per posar-me d’exemple, diré que la d’organitzar-me el temps lliure podria estar entre les meues habilitats adquirides més valuoses: allà on altres es queixarien de no tindre temps per a res jo tinc temps de queixar-me (ho he fet en el paràgraf anterior) i de fer quatre o cinc coses més. El problema ve quan assumisc, irresponsablement i equivocada, que puc ordenar sempre perfectament bé el temps fins l’últim segon: arribats a aquest punt, ha aparegut una obligació on en principi hi havia només una oportunitat interessant. La satisfacció de la productivitat personal dóna pas a l’angoixa de l’esbarjo, i cada projecte puntual que ja no té cabuda en la meua agenda atapeïda i irreal queda programat per a un “més endavant” imprecís i també sobredimensionat: aquest “ja veurem” que tan rarament arriba, és la vida diferida.
El poc que queda en mi de moralista es recolza en aquesta convicció elemental: l’abús de les nostres virtuts és un enemic potencial difícil de combatre, i les apel•lacions clàssiques a la moderació i a l’autoconeixement reapareixen en la meua visió pràctica del món com a corol•laris d’aquest primer risc, d’aquesta prevenció contra el millor de nosaltres mateixos. Només podrien salvar-nos ja els vicis que no tenim: practiquem-los moderadament, doncs.
No entraré en cap detall sobre aquestes dedicacions a temps parcial (ja sóc massa indulgent amb mi mateix per enumerar-les tan sovint), però encara puc aprofitar l’avinentesa per a retornar a un dels meus temes preferits: la perillosa ambivalència de les nostres millors capacitats. Per posar-me d’exemple, diré que la d’organitzar-me el temps lliure podria estar entre les meues habilitats adquirides més valuoses: allà on altres es queixarien de no tindre temps per a res jo tinc temps de queixar-me (ho he fet en el paràgraf anterior) i de fer quatre o cinc coses més. El problema ve quan assumisc, irresponsablement i equivocada, que puc ordenar sempre perfectament bé el temps fins l’últim segon: arribats a aquest punt, ha aparegut una obligació on en principi hi havia només una oportunitat interessant. La satisfacció de la productivitat personal dóna pas a l’angoixa de l’esbarjo, i cada projecte puntual que ja no té cabuda en la meua agenda atapeïda i irreal queda programat per a un “més endavant” imprecís i també sobredimensionat: aquest “ja veurem” que tan rarament arriba, és la vida diferida.
El poc que queda en mi de moralista es recolza en aquesta convicció elemental: l’abús de les nostres virtuts és un enemic potencial difícil de combatre, i les apel•lacions clàssiques a la moderació i a l’autoconeixement reapareixen en la meua visió pràctica del món com a corol•laris d’aquest primer risc, d’aquesta prevenció contra el millor de nosaltres mateixos. Només podrien salvar-nos ja els vicis que no tenim: practiquem-los moderadament, doncs.
Austeritat
Sóc de l’opinió que els diners, sota determinades circumstàncies, sí fan la felicitat. Certament, com solen objectar romàntics (i gent rica) de tota classe, els diners no compren algunes de les coses més valuoses de la vida. Però quan algú fa aquesta classe d’apreciacions sembla voler implicar que no tindre diners facilita d’alguna forma la consecució d’aquests altres bens “que no tenen preu”, i que la pobresa fa més accessibles, genuïns i intensos els sentiments d’ésser estimat, de gaudir de bona salut, de conèixer i viure en harmonia amb el món, etc. Ja digué Jesucrist que per als pobres havia de ser el Regne del Cel, però traslladar aquesta esperança des de la glòria ultraterrenal a aquesta vall de llàgrimes no és sinó canviar una variant d’opi del poble per una altra pitjor: cal fe per a creure que els pobres seran feliços allà, però per a creure que ja ho són ací s’ha d’estar una mica cec.
Com he dit, els diners fan la felicitat de forma condicional: només poden fer feliç algú quan té la classe de sentit comú que cal tenir per a saber gastar-los. Vull pensar que la ciència econòmica no és sinó la sistematització d’aquest sentit comú, i l’”homo economicus” el model teòric d’aquesta racionalitat pràctica. Ignore la mesura concreta en què aquesta mena de “common sense” s’ha estès entre la població mundial o del país: però que encara n’hi ha excepcions, gent immune al seny, no hi ha dubte. Tots ens hem creuat amb algú conegut per a qui la manca dels més bàsics criteris ha fet més difícil la vida amb diners que si no n’hagués tingut mai. Gent que hagués consumit menys alcohol o drogues, que hagués estat millor pare o hagués fet menys el ridícul de no haver tingut diners que malgastar. Aquests casos excepcionals, en mans d’un moralista ben entrenat, o d’un cínic, servirien per a proclamar les suposades (i falses, ja ho hem dit) benediccions de la pobresa. Tanmateix, jo ací em conformaré amb què ens servisquen d’alerta, de senyal de perill per als qui intentem arribar a final de cada mes amb menys deutes que en el mes anterior.
Encara no fa massa temps, potser un any, era part d’aquest sentit comú econòmic general la sòlida creença en què la feina i el sou propis només podien sinó créixer, i que el preu de la vivenda que tan exagerat semblava el dia que hom n’adquiria una havia de continuar creixent de forma natural: pocs mesos després de signar una hipoteca (i de no haver-li pagat al banc quasi res més que interessos) aquella inicial protesta per l’abús es convertia en l’agradable sensació de ser ric, de tindre possessions valuosíssimes i d’haver fet un gran negoci. No eren quatre destrellatats els qui creien aquestes coses, ans al contrari: amb major o menor convicció, la majoria de la gent compartia aquesta visió econòmica, o simplement, actuava inconscientment d’acord amb ella. No puc creure, honestament, que els qui ara estan patint més els efectes de la crisi siguen els membres de la casta de malgastadors i malfeiners de què he parlat més amunt: la classe d’errors en les finances personals que poden ofegar tanta gent en els seus deutes han estat pecats col·lectius, idees dominants equivocades. Hi ha també, no cal dir-ho, la ineficiència, la corrupció i el descontrol de banquers, asseguradores, polítics i constructors. Però aquestes causes sistèmiques de què tant parlen els noticiaris ben poc podran consolar les famílies on algú ha perdut la feina mentre conserva tots els deutes: deixem-los, doncs, la crítica antisistema als professionals de la queixa.
Un dels meus grans consols personals en aquesta època de tribulacions és la certesa de no haver caigut víctima d’aquesta plaga econòmica: i no per la meua especial clarividència, sinó perquè l’atzar em dugué a fer una tria que el temps ha assenyalat com a correcta. El preu del pis que vaig comprar fa uns pocs anys i on visc ara era abusiu, sens dubte, en comparació amb els materials i la feina que degué costar de construir: però s’ajustava raonablement a la meua capacitat per a pagar-lo. Tinc la vivenda més petita de la gent de la meua edat que conec, i encara em falta moblar la majoria de les seues estances: el menjador semblaria encara una pista de squash si no fos pel meu piano, l’enorme televisor que em regalaren els meus pares i un grapat de prestatgeries plenes de llibres i CDs acumulats al llarg dels anys. La meitat dels mobles que tinc no són meus, i gairebé se m’ha oblidat que els vaig emprar. Però confesse que aquestes xicotetes privacions es veuen del tot compensades per la tranquil·litat i la confiança que em dóna comprovar que no calen tantes coses per a viure, i que la meua tria és la de comprar o no comprar, en comptes del dubte sobre si poder o no pagar. En altres circumstàncies, d’aquesta actitud en diríem gasiveria: però basta amb què un defecte esdevinga infreqüent per a poder començar a apreciar-lo com una virtut. "Austeritat" sona molt millor: té reminiscències entre estètiques i místiques que han sobreviscut al manlleu eufemístic que fan de la paraula els responsables econòmics.
Són molts els qui arriben tard per a poder viure aquest temps d’incertesa com una oportunitat: amb deutes com els que té molta gent, deixar de gastar no és suficient, deixar de treballar (com m’ha passat a mi mateix durant uns mesos) no és res semblant a un descans, i distingir allò bàsic d’allò prescindible és un passatemps fútil, sense la dimensió quasi espiritual de què vos he parlat. Cap de nosaltres sap encara en què consistirà la refundació del capitalisme de què se’ns parla: com a molt, i no està clar, ressuscitar Keynes (de Marx ni parlar-ne). Però el que sí hauríem de tenir a l’abast de cadascú, tan aviat com passe el temporal, és la reinvenció del capitalisme domèstic. Això hauria d’incloure la comparació crítica i constant entre el preu i el valor de cada cosa, la dimensió positiva no de l’estalvi (que la té) sinó d’una certa continència, i la reconsideració del préstec com una possibilitat i no com un estil de vida. Potser tot el que he dit vos ha sonat conservador, i ben probablement ho siga: però ara per ara, el món només ens dona crèdit per a les finançar les petites utopies.
Filar prim sobre la hipèrbole
Una de les meues últimes tasques universitàries consisteix a buscar a la xarxa un text que continga arguments extremats, estrafolaris, en favor d'una postura radical (més concretament: al voltant de l'impacte de les noves tecnologies en la política), i després rebatre'l fent servir els arguments més subtils i sofisticats que hem après fent les nostres lectures prèvies - perquè d'alguna forma hem de provar que les hem llegides...
No he pogut acabar (i estic ja fora de termini) eixa xicoteta redacció perquè d'una banda, els textos "hiperbòlics" que he trobat no requereixen de cap mena de subtilesa per a ser qüestionats i "criticats", i de l'altra els que em permetrien un tal exercici d'amable discrepància són anàlisis mesurades, raonables, que fan pensar però no riure. No sé què és més ridícul: emprar l'escolàstica allà on no és necessària, com veiem fer en una tertúlia de futbol o "del cor", o fer servir el garrot verbal allà on ens caldria el millor bisturí, com passa en les pitjors tertúlies polítiques. L'únic que sé és que la classe de sofisteria en què he estat ensinistrat durant els darrers anys ací i allà no m'és gens útil en aquesta ocasió.
Serà la crisi: quan tothom dubta de tot, l'escèptic és el primer a quedar-se sense feina...
No he pogut acabar (i estic ja fora de termini) eixa xicoteta redacció perquè d'una banda, els textos "hiperbòlics" que he trobat no requereixen de cap mena de subtilesa per a ser qüestionats i "criticats", i de l'altra els que em permetrien un tal exercici d'amable discrepància són anàlisis mesurades, raonables, que fan pensar però no riure. No sé què és més ridícul: emprar l'escolàstica allà on no és necessària, com veiem fer en una tertúlia de futbol o "del cor", o fer servir el garrot verbal allà on ens caldria el millor bisturí, com passa en les pitjors tertúlies polítiques. L'únic que sé és que la classe de sofisteria en què he estat ensinistrat durant els darrers anys ací i allà no m'és gens útil en aquesta ocasió.
Serà la crisi: quan tothom dubta de tot, l'escèptic és el primer a quedar-se sense feina...
Es tan corto el amor...
Sona el telèfon a ma casa - no fa ni deu minuts. Em diuen que estan fent una enquesta sobre la Comunitat Valenciana, i comencen a fer-me preguntes molt simples (escales del tipus: Satisfet/Insatisfet) sobre la situació actual (econòmica, sobretot) i les respectives responsabilitats del govern central i autonòmic. He contestat tan sincerament com he pogut donat l'escàs marge per al matís que se'm permetia.
Cap al final de l'enquesta, la pregunta de rigor: a qui va votar les últimes eleccions (una pregunta fonamental per a ajustar correctament les dades de l'enquesta, vos ho dic jo que he treballat en el sector). Just després de donar-li la meua resposta, l'enquestadora respon: "Perdona, me lo puedes repetir, es que eso no lo había oído nunca". Jo, sospitant que estava incloent-me en l'apartat d'"Altres" (extremistes i freaks de tota classe), li pregunte quins partits tenia en la llista de possibles respostes, i per a curar-me en salut (ja en som pocs com per a que se'ns perda algú en el recompte) li done el nom d'un dels partits que es presentaven en coalició, als quals vaig votar, entre altres motius, pel simple fet (i molt rellevant) de presentar-se junts.
No puc dir que l'enquesta estigués mal plantejada: era tan simple com ha de ser quan hom truca per telèfon a la gent a casa - si vols escoltar arguments matisats d'algú, millor si el convides a café que si li fas una enquesta telefònica en dos minuts. Com a molt, he detectat alguna mancança en la instrucció d'entrevistadores o l'absència d'algun aclariment en el programa d'enquesta. Però l'incident m'ha semblat simptomàtic d'alguna cosa: l'efímera coalició que tants havíem cregut necessària durant molts anys té tan poc de passat com de futur, i un interés escassíssim pel que fa als instruments de mesura que avaluen el nostre dia a dia polític. No esperava gran cosa del romanticisme polític, certament, però sí que confiava en aquell matrimoni de conveniència. Res: no han arribat ni a fer la declaració d'hisenda conjunta...
Cap al final de l'enquesta, la pregunta de rigor: a qui va votar les últimes eleccions (una pregunta fonamental per a ajustar correctament les dades de l'enquesta, vos ho dic jo que he treballat en el sector). Just després de donar-li la meua resposta, l'enquestadora respon: "Perdona, me lo puedes repetir, es que eso no lo había oído nunca". Jo, sospitant que estava incloent-me en l'apartat d'"Altres" (extremistes i freaks de tota classe), li pregunte quins partits tenia en la llista de possibles respostes, i per a curar-me en salut (ja en som pocs com per a que se'ns perda algú en el recompte) li done el nom d'un dels partits que es presentaven en coalició, als quals vaig votar, entre altres motius, pel simple fet (i molt rellevant) de presentar-se junts.
No puc dir que l'enquesta estigués mal plantejada: era tan simple com ha de ser quan hom truca per telèfon a la gent a casa - si vols escoltar arguments matisats d'algú, millor si el convides a café que si li fas una enquesta telefònica en dos minuts. Com a molt, he detectat alguna mancança en la instrucció d'entrevistadores o l'absència d'algun aclariment en el programa d'enquesta. Però l'incident m'ha semblat simptomàtic d'alguna cosa: l'efímera coalició que tants havíem cregut necessària durant molts anys té tan poc de passat com de futur, i un interés escassíssim pel que fa als instruments de mesura que avaluen el nostre dia a dia polític. No esperava gran cosa del romanticisme polític, certament, però sí que confiava en aquell matrimoni de conveniència. Res: no han arribat ni a fer la declaració d'hisenda conjunta...
Tardor a casa
Deuria haver-vos-ho dit abans, però ja fa més d'una setmana que estic treballant, gairebé des de principi de curs. Es tracta d’una substitució de tres mesos, en principi, aproximadament fins Nadal (espere que inclòs: preferisc estar de vacances que en l'atur durant eixos dies). Però el més curiós de tot plegat és on treballaré durant aquest temps: al costat del meu poble, en la modalitat nocturna del Batxillerat del mateix institut en què vaig estudiar fa quinze anys. Algun dia, si trobe l’ocasió, parlaré de l'ambient plàcid, de la calma gairebé lunar amb què se succeeixen les classes cada vesprada i nit: una situació quasi irreal comparada amb la intensitat del dia a dia d'un centre de Secundària. Hui em conformaré amb dir que m'alegre d'aturar, almenys durant tres mesos, el desarrelament que suposa canviar cada pocs mesos o anualment de lloc de feina, d'alumnes, de llibres. En el millor dels casos, encara em queden uns quants anys de nomadisme docent, però aquest parèntesi de proximitat i seguretat hauria de resultar d'allò més fructífer. Acabar el meu treball final de Màster ("tesina doctoral", en deien abans, però no sé si ara serà el mateix) serà la primera de les meues prioritats durant aquest temps.
El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.
El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.
Victòries inexplicables
Un atzar de la distribució de freqüències digitals a la meua zona fa que la primera de les cadenes que apareixen en el meu llistat de canals TDT siga Canal 9. Així, les meues batudes sistemàtiques a la recerca d'algun programa "visible" comencen sempre per la nostra televisió autonòmica - no cal dir que rarament hi acaben o hi retornen. Ahir, en les dues ocasions en què vaig recórrer l'oferta televisiva buscant quelcom de profit amb què matar el temps, vaig trobar Francesc Camps adreçant-se a les Corts Valencianes en el que semblava una llarga declaració programàtica (potser fóra l'inici de curs dels nostres diputats, o alguna cosa per l'estil: ni ho sé ni he tingut l'estómac d'investigar-ho). Els continguts de la intervenció de Camps són fàcils d'endevinar: deveu estar encara més exposats que jo a aquesta barreja d'eufòria regional, suspicàcia vers el govern central, reclamacions d'aigua i diners, i desig de perpetuar la nostra contínua celebració de ser valencians. Vos estalviaré la glossa: els periodistes de Canal 9 no van mostrar amb mi la mateixa compassió, i van repetir, al peu de la lletra, les paraules del MH amb "PowerPoint" inclòs per a reforçar-les.
Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.
Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.
D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.
L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...
Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.
Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.
D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.
L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...
Versos pendents
Fa ja un grapat de setmanes vaig tancar una llarga reflexió (més llarga del que convé en aquest canal de lectura diagonal i fugissera) prometent una mostra del llibre de poemes que havia comentat. Allà vaig intentar explicar (potser fóra més adient dir "entendre") una mancança de la meua sensibilitat que no sé si arribe a temps de corregir: una vivència separada, pobra, assèptica, del paisatge i l'entorn natural.
Ni tan sols l'escenari idíl•lic en què vaig passar l'última setmana d'Agost, en companyia dels meus cunyats i nebots en una casa rural a Guipúscoa, van servir per a desarrelar del tot aquest prejudici, aquesta incapacitat personal. Puc concedir, sense dubtar-ho, un valor objectiu, i una prioritat de conservació a alguns indrets i activitats. Però la classe d'emocions que tòpicament s'hi associen, no he les he experimentades sinó a través del mateix filtre d'escepticisme i desmitificació amb què m’aprope a tants quefers quotidians.
No sé si aquest que he copiat és dels millors poemes del llibre (ha passat ja un temps de la meua lectura), però almenys enllaça amb la percepció segons la qual la meua desconnexió respecte de l'entorn fa doblement important que els qui em vinguen darrere tinguen l'oportunitat de gaudir-lo com jo no he fet. La llàstima, com sabem de sobres, és que els insensibles de tota mena que ens envolten no solen extreure aquest mateix desig de redempció com a corol•lari dels seus defectes.
ARBORICIDIS
Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.
Ma. Josep Escrivà, Flors a casa (2007), Ed. 62
Lògica política
Contràriament al que jo mateix hagués afirmat fa uns anys, la lògica de la Gran Política s'encomana i arrela amb una facilitat enorme en l'esperit dels qui participen en la Petita Política.
En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.
Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.
No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).
Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.
En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.
Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.
No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).
Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.
Fast-forward
Les meues vacances han estat (i són, encara) una espècie de versió comprimida, accelerada, del que és habitualment el meu “temps lliure”: una successió desordenada i mig caòtica de breus intervals on em dedique intensament i sistemàtica a unes poques preocupacions. El mes de febrer treballava el dia sencer en una oficina d’Estadística, en març i abril vaig haver d’aprendre a ser professor de Secundària, en maig vaig haver de completar els meus treballs de Màster sobre Cultura Audiovisual Digital i Comunitats Virtuals, i en juny vaig preparar i realitzar (per penúltima vegada, espere) unes oposicions.
Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.
No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.
Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.
No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.
Horror vacui
Potser arribarà un temps en què la més barroca de les nostres esglésies, serà, paradoxalment, un buit, un forat silenciós i solitari al bell mig d’una xarxa omnipresent de quefers i sorolls. Qui hi arribe, per turisme, error o curiositat al que en altres temps fou centre del món, descobrirà ja no la gruixuda corfa de símbols sota la qual l’home del passat s’arrecerava, sinó quelcom que encara hui ens és nou: l’última línia de defensa d’un silenci que es fortifica, s’aïlla. L’altar, els sants, el beat xiuxiueig d’algun fidel, les distintes representacions de la Mare de Déu o del sofriment i la glòria de Crist seran transparents, ja inintel•ligibles; i tot el que ens és familiar, el nostre paganisme radioelèctric, haurà quedat tímidament fora, a les portes.
Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.
Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.
Flors a casa
A mode de parèntesi (que no de descans) entre les meues lectures estivals, que estan essent eminentment filosòfiques, m'he pogut detenir en la lectura d'un llibre de poemes de Mª Josep Escrivà que vaig encetar la primavera passada, i que les ja tan citades obligacions de final de curs van interrompre. No hauria de sorprendre ningú que un volum titulat “Flors a casa”, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 2007 parle, en molts dels seus poemes, de flors (no he pogut resistir-me a fer la gracieta, just abans de tractar més seriosament la qüestió). En efecte, si hi ha algun fil d'interpretació unitària d'aquest recull de peces, escrites al llarg d'un grapat d'anys de producció lenta i acurada, és la convicció que la natura, en totes les seues manifestacions (no només vegetals, sinó atmosfèriques, paisatgístiques, etc.) és una font ben vàlida, rica i dúctil, de metàfores i filtres estètics amb què explorar els estats personals d'ànim i les vicissituds de la humanitat en conjunt. No he sabut trobar un terme mig entre la broma de les flors i aquesta acrobàcia sintàctica per a expressar el que crec que és un dels trets principals d'allò que anomenem (sense entrar en més matisacions) Romanticisme i del qual “Flors a casa” participa plenament: estic segur que hi ha adjectius més “tècnics”, corrents estètics més recents (Modernisme, potser? No tinc “ni flowers”...) que ho delimiten amb més precisió, però el meu coneixement de la tradició literària no dóna per a més. La bellesa, un tant mística, del món com a possibilitat de redempció de la misèria humana – definitivament, no sé dir-ho millor.
Tinc la sospita (aviat ho aclariré) que, jutjat en els seus propis termes, el llibre és molt bo. No he trobat entre les seues pàgines el menor rastre d'eixa classe d'espontaneïtat que ofega qualsevol pretensió lírica, ans al contrari: versos i poemes sencers on cada paraula ha estat escrupolosament meditada per a arrodonir com cal una metàfora, una imatge. Si açò fos una ressenya (no pretén ser-ho), l'exposició d'aquestes virtuts intrínseques de l'obra ocuparia la major part de l'espai, de l'èmfasi. Però és el meu diari, i les meues lectures solen ser poca cosa més que excuses pedants per a acabar parlant de mi. I en aquest cas, “Flors a casa” m'ha posat davant d'una de les meues majors limitacions vitals i estètiques: la meua general insensibilitat vers la natura i tot el seu potencial estètic, evocador, espiritual.
No diré que siga dramàtic, però com a mínim és empobridor – i curiós. Igual em dóna la sublimitat d'allò salvatge o la classe de natura domesticada que m'és més pròxima i accessible (horts de tarongers, platges urbanitzades, jardins municipals): cap dels meus intents d'ordenació o de gaudi del món (he oblidat ja la diferència) passen per un contacte primigeni amb la terra, els cicles de la vida i els treballs que l'home hi aplica. No és que menyspree eixes possibilitats: al contrari, he crescut en una indiferència ja irredimible que, justament per això, m'agradaria estalviar-li a qualsevol altre (els meus fills, quan en tinga, o els meus alumnes). Em passava fins i tot quan estudiava Biologia: a mi el que m'agradava no era tot allò dels animalets i les plantes, sinó aquell microscòpic dominó molecular que fa ballar la vida com qui balla un minuet. Que la meua principal experiència artística haja estat durant anys la menys “natural” (per figurativa) de les arts, la música, no deu haver ajudat massa: sóc home de preludis i fugues, no de simfonies pastorals. O, per si algú no ho havia pensat ja: la “meua” també és la menys natural de les ciències. No és que jo estiga mancat de preferències estètiques, que les tinc, però són altres: se'm apareix més bella la Venus de Milo, o un cotxe de carreres, si m'apureu, que les cataractes del Niàgara.
Aquest contrast entre plantejaments creatius i limitacions en la recepció em sol passar amb gairebé tots els llibres de poesia que intente: potser per això els “intente”, i pense continuar fent-ho, amb l'esperança de sortir humanament enriquit de cada repte. Però amb aquest llibre de la poetessa del Grau de Gandia la tensió entre el material i el lector potser m'ha impedit accedir al que probablement (com puc saber-ho?) siga el millor que ofereix el llibre. Vull pensar que el fet que vos entretingueu llegint sobre les meues manies no significa que les compartiu, així que un altre dia penjaré un poema del llibre, sense precedir-lo de tanta morralla introspectiva i distorsionant: així acumularé una nota més per al mes d'Agost, i dissimularé la meua relativa inactivitat.
Blogs de la Safor a Gandia TV
Posats a fer excepcions estivals al llibre d'estil d'aquest diari (que, com sabeu, prohibeix corànicament la inserció d'imatges, vídeos, etc. en el cos de les entrades), res millor que la meua recent aparició a la televisió local parlant justament de blogs. En realitat, el protagonista de l'entrevista és Carlos Fuster ("primero de España y quinto de Alemania", com se sol dir), camarada blogger i impulsor (amb l'inestimable col·laboració tècnica del Browner, a qui saludem ara que està de vacances) del projecte web "Els blogs de la Safor". Aquesta pàgina fa d'índex i de punt de trobada dels mil i un espais que, com el meu, han aparegut sobretot des de fa un any cap ací, aproximadament, i que tenen per referent geogràfic la nostra comarca, tan fecunda en poetes, taronges i turistes en zel - i ara en blogaires.
Els lectors habituals d'aquest espai probablement coneixeu de sobres la blogosfera i les seues lleis no escrites com per a que us sorprenga res del que Carlos o jo diem al llarg de l'entrevista. Si l'he enllaçada és per a que la gent que no em coneix en persona, físicament, em puga veure a la tele. Espere no decebre les vostres expectatives, si les teníeu: no sóc un gran orador (i menys amb un grapat de càmeres gravant-me), així que d'ara endavant em conformaré amb continuar escrivint. En el meu cas, el parapet de la sintaxi no és sinó la vacuna per a la sofisticada variant de la timidesa que patisc: una curiosa mania per evitar ser malinterpretat o veure simplificades en excés les meues opinions o postures personals.
Jo sóc el d'enmig, amb camisa de ratlles, el qui diu això d'"un amic et presenta a un amic que et presenta a un amic..." - ja veieu, una setmana sencera desxifrant Heidegger per a després amollar eixes perletes filosòfiques. Aprofite per donar les gràcies a la gent de Gandia TV i a Marc Gomar, l'entrevistador, un bon coneixedor del món dels blogs (i a qui espere no li importe que hàgem "piratejat" l'entrevista per a penjar-la).
Els lectors habituals d'aquest espai probablement coneixeu de sobres la blogosfera i les seues lleis no escrites com per a que us sorprenga res del que Carlos o jo diem al llarg de l'entrevista. Si l'he enllaçada és per a que la gent que no em coneix en persona, físicament, em puga veure a la tele. Espere no decebre les vostres expectatives, si les teníeu: no sóc un gran orador (i menys amb un grapat de càmeres gravant-me), així que d'ara endavant em conformaré amb continuar escrivint. En el meu cas, el parapet de la sintaxi no és sinó la vacuna per a la sofisticada variant de la timidesa que patisc: una curiosa mania per evitar ser malinterpretat o veure simplificades en excés les meues opinions o postures personals.
Jo sóc el d'enmig, amb camisa de ratlles, el qui diu això d'"un amic et presenta a un amic que et presenta a un amic..." - ja veieu, una setmana sencera desxifrant Heidegger per a després amollar eixes perletes filosòfiques. Aprofite per donar les gràcies a la gent de Gandia TV i a Marc Gomar, l'entrevistador, un bon coneixedor del món dels blogs (i a qui espere no li importe que hàgem "piratejat" l'entrevista per a penjar-la).
Històries sense final
Pel que puc recordar dels meus anys del Batxillerat, els temaris estan per a no acabar-los – i em fa l’efecte que les coses continuen essent així en la majoria de les assignatures de Secundària. Lluny de queixar-me per la gravetat d’aquesta situació en la meua pròpia matèria, les Matemàtiques, crec que aquest fet, més o menys assumit, resulta especialment contraproduent en aquelles disciplines humanístiques que tradicionalment s’exposen d’acord amb el seu desenvolupament històric. És el cas de la Història (òbviament) i la Literatura: ignore si en les poques hores de Filosofia que estan quedant al currículum és encara possible una tal exposició diacrònica (una de les herències més sòlides del hegelianisme, si no vaig errat).
Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.
El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.
El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...
Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.
El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.
El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...
Resultats i expectatives
Es convocaven 60 places per a Matemàtiques i he quedat el número 80: per tant, tal i com sospitava, no sóc encara funcionari. Però he de dir que he quedat més prop de ser-ho del que he estat pronosticant durant tots aquests mesos, la qual cosa hauria de dur-me a pensar que, o el càlcul de les meues possibilitats estava equivocat, o d'alguna forma rebuscada i fal•laç (“no tinc res a fer, enguany serà un pur tràmit”) he necessitat justificar la meua actitud passiva vers l'estudi de les oposicions durant un curs sencer. Si qualsevol d'aquestes dues opcions fos certa, ara seria el moment de lamentar-me per no haver estudiat més o millor, o de denunciar alguna mena de conspiració contra la meua (humil?) persona. Aquesta darrera possibilitat resulta ben curiosa: els mateixos opositors que anualment entonen allò de “el tribunal em té mania”, o “m'han baixat la nota per ser xic/a”, o “allà tothom coneixia el tribunal excepte jo”, són els que ridiculitzen, durant la resta de l'any, els alumnes que tenen reclamacions semblants respecte d'ells mateixos com a professors. No entraré ara en si aquesta classe de queixes dels i sobre els docents són legítimes o no: de moment, només volia fer notar la inconsistència d'aquestes dues actituds.
Tornant als meus resultats d'enguany, diré que no estic ni per a lamentacions ni per a denúncies. En certa manera, el que ha passat no té més diferència amb el que estava previst que les circumstàncies: durant aquestes tres setmanes he viscut, i m'he implicat a fons, en allò en què durant un any sencer no he fet més que imaginar i “pronosticar” desapassionadament. És fàcil pensar ara que només m'ha faltat “un poquet” per a quedar dels seixanta primers: però aquest “poquet” és la diferència entre fer un bon examen com el que crec haver fet i un examen brillant. I cal no oblidar que la brillantor, eixa luxosa avantsala de la perfecció, és més difícil d'assolir del que a tothom li agrada pensar quan prepara aquesta classe de proves. Una altra idea equivocada de molts opositors (tornem a carregar ara contra aquest meu gremi provisional...), de la qual potser m'ha lliurat només la meua apatia a l'hora de treballar-me el temari, és creure que mereixen un 9 o 10 pels temes que han preparat o exposat amb tanta paciència i esforç. Haurien de preguntar-se amb quina freqüència obtenien eixes qualificacions tan altes quan estudiaven la Secundària o la seua carrera universitària, per a no rebaixar la dificultat (i el valor) d'allò que probablement no han aconseguit mai abans. Jo també hagués sigut funcionari traient un 9 o un 10, però el que he tingut molt clar durant tot un curs és que aquesta possibilitat era remota, molt complicada, i que depenia d'uns quants colps de sort en cadena. Crec que he tingut sort, però no tanta. I al que aspire no és a tindre'n més en el futur, sinó senzillament a deixar de necessitar-la (quan tinga més experiència, punts, mèrits, etc.)
Lamente haver consumit tant d'espai darrerament per a comentar un tema tan personal i tan poc interessant per als qui em visiteu com les meues oposicions. Però havent-li dedicat ja algunes anotacions al procés durant els mesos anteriors, em pareixia una qüestió gairebé de cortesia penjar aquest escrit final per a compartir els meus resultats. Si la meua disciplina ho fa possible (per primera volta en la meua vida adulta, el temps i les obligacions han deixat de ser un problema) intentaré escriure alguna cosa al voltant de les meues lectures estivals i les reflexions que en segueixen. A banda d'un interessant llibre de contes que he hagut de ressenyar, la major part del meu temps lector (i “oient”, ja m'enteneu) se l'està emportant, de moment, la filosofia: l'exposició exhaustiva (160 pàgines és la meua definició d'exhaustivitat...) que fa Copleston sobre el pensament de Kant, en primer lloc, i també dos textos breus al voltant del pensament de Milosz i de Wittgenstein. Si aconseguisc fer-vos-en un comentari, passarem així d'un extrem a l'altre de l'eix egolatria-pedanteria al voltant del qual oscil•la aquest diari. Gaudiu del vostre temps (i del bon temps) mentrestant.
(I del Tour de France, que és una delícia per a la vista i les emocions calmades...)
Excel·lència i suficiència
Dijous passat vaig fer l’última prova de les meues oposicions: aquest mateix dimarts, molt probablement, eixirà la nota del conjunt del procés, i pocs dies després, sabré el lloc en què hauré quedat a la llista d’aspirants. L’any passat hi havia 70 places i vaig quedar el 181, si no recorde malament. Enguany, després d’haver-me defès amb més o menys dignitat en les tres proves, em creuré qualsevol nota que em posen que estiga entre el 6 i el 8 (sense contar els “mèrits”, que en tinc pocs i em baixaran la nota “final” un punt i mig, aproximadament). Hi ha 60 places en joc, i supose que estaré entre el 50 i el 150. És a dir: tinc alguna (molt xicoteta) possibilitat de ser funcionari, depenent de com de malament hagen fet els seus exàmens la resta de candidats, però no crec que els meus resultats hagen estat suficientment bons com per a compensar els meus escassos mèrits. No em lamentaré el més mínim: aquest any, allò important era participar, com degué dir algun perdedor (de qui, inevitablement, he oblidat el nom).
Simultàniament a les meues oposicions, vaig gaudir de l’experiència de participar en el tribunal de selecció de candidats a les beques del meu Col•legi Major (el “Sant Joan de Ribera” de Burjassot). No puc donar detalls del procés, perquè he jurat guardar secret – ni tan sols he parlat amb Marta del tema. Però aquesta coincidència en el temps em va fer reflexionar sobre el contrast, marcadíssim, entre la forma tradicional de triar els candidats a la beca del Col•legi i les meues oposicions a Secundària. En el primer cas, el que es busca és l’excel•lència, i aquesta classe de recerca té el seu mètode particular. Personalment, i després de tants anys sense haver format part d’un tribunal d’accés al Col•legi Major, em va resultar difícil, i fins i tot cruel en ocasions, haver d’examinar tan durament (i d’eliminar, en alguns casos) candidats de 18 anys que fins el moment no havien fet altra cosa que superar amb escreix, amb brillantor, tots els seus reptes acadèmics anteriors. Però calen condicions un tant extremes per a poder destil•lar el bo i millor del que la societat ens ofereix; espere que una experiència tan difícil haja pagat la pena per als aspirants que no hagen aconseguit entrar al Col•legi (pel que fa als seleccionats, no tinc cap dubte que els canviarà la vida). Contràriament, el sistema d’accés al cos de professors de Secundària (almenys des de l’any passat, en què va canviar), el que demana no és excel•lència, sinó suficiència: en aquest sentit, el procés és suficientment pautat i d’abast general com per a que, en massa ocasions, les diferències entre els candidats acaben essent més sovint esborrades que no amplificades. No diré que siga un procés injust: no és el moment de tractar el tema, i conec sistemes molt pitjors (com les oposicions del camp del Dret, per exemple). Només volia assenyalar la diferència: no deuria haver-hi res de pejoratiu en termes com suficiència, mediocritat, correcció, etc.
Ara seria el moment de tancar aquesta dissertació sobre l’excel•lència i la suficiència amb un dels meus habituals exercicis de malenconia i d’idealització dels temps passats. Només caldria recordar que, als meus dihuit anys, vaig superar la més exigent de les dues proves que he descrit més amunt, i que ara als trenta, entropesse (i el que em queda...) amb la més rutinària i deslluïda. No ho faré, però. Amb els anys he aprés que l’hàbit de fer les coses bé és, per si mateix, una de les majors fonts de confiança en la capacitat i el valor propis que hom pot cultivar. Si la resposta que el món dóna a aquesta sana disposició és un Premi Extraordinari i una ovació sentida, o si és la grisa dignitat del “no ha estat malament, però torna-ho a intentar”, és en el fons irrellevant. Això és el que crec, i qui em coneix bé sap que no només visc d’acord amb aquesta creença, sinó que em fa honestament feliç.
Simultàniament a les meues oposicions, vaig gaudir de l’experiència de participar en el tribunal de selecció de candidats a les beques del meu Col•legi Major (el “Sant Joan de Ribera” de Burjassot). No puc donar detalls del procés, perquè he jurat guardar secret – ni tan sols he parlat amb Marta del tema. Però aquesta coincidència en el temps em va fer reflexionar sobre el contrast, marcadíssim, entre la forma tradicional de triar els candidats a la beca del Col•legi i les meues oposicions a Secundària. En el primer cas, el que es busca és l’excel•lència, i aquesta classe de recerca té el seu mètode particular. Personalment, i després de tants anys sense haver format part d’un tribunal d’accés al Col•legi Major, em va resultar difícil, i fins i tot cruel en ocasions, haver d’examinar tan durament (i d’eliminar, en alguns casos) candidats de 18 anys que fins el moment no havien fet altra cosa que superar amb escreix, amb brillantor, tots els seus reptes acadèmics anteriors. Però calen condicions un tant extremes per a poder destil•lar el bo i millor del que la societat ens ofereix; espere que una experiència tan difícil haja pagat la pena per als aspirants que no hagen aconseguit entrar al Col•legi (pel que fa als seleccionats, no tinc cap dubte que els canviarà la vida). Contràriament, el sistema d’accés al cos de professors de Secundària (almenys des de l’any passat, en què va canviar), el que demana no és excel•lència, sinó suficiència: en aquest sentit, el procés és suficientment pautat i d’abast general com per a que, en massa ocasions, les diferències entre els candidats acaben essent més sovint esborrades que no amplificades. No diré que siga un procés injust: no és el moment de tractar el tema, i conec sistemes molt pitjors (com les oposicions del camp del Dret, per exemple). Només volia assenyalar la diferència: no deuria haver-hi res de pejoratiu en termes com suficiència, mediocritat, correcció, etc.
Ara seria el moment de tancar aquesta dissertació sobre l’excel•lència i la suficiència amb un dels meus habituals exercicis de malenconia i d’idealització dels temps passats. Només caldria recordar que, als meus dihuit anys, vaig superar la més exigent de les dues proves que he descrit més amunt, i que ara als trenta, entropesse (i el que em queda...) amb la més rutinària i deslluïda. No ho faré, però. Amb els anys he aprés que l’hàbit de fer les coses bé és, per si mateix, una de les majors fonts de confiança en la capacitat i el valor propis que hom pot cultivar. Si la resposta que el món dóna a aquesta sana disposició és un Premi Extraordinari i una ovació sentida, o si és la grisa dignitat del “no ha estat malament, però torna-ho a intentar”, és en el fons irrellevant. Això és el que crec, i qui em coneix bé sap que no només visc d’acord amb aquesta creença, sinó que em fa honestament feliç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)