L'actualitat - qualsevol actualitat - em desconcerta. Acostumat al ritme pausat d'assimilació de la història, de la monografia, al seu caràcter lineal i lògic, llegir periòdics (digitals, quasi sempre) o veure les notícies em produeix una forma especial de vertigen. Allà on l'exposició progressiva, narrativa, dels fets pot arribar a provocar-me impaciència, la notícia d'última hora (curiosa redundància: no ho són totes les noticies, ja, d'últimíssima hora?) em provoca una explosió encadenada de dubtes, de cadenes causals, de factors de comprensió que se m'escapen. I és que entre el passat, que m'he esforçat al llarg dels anys per conèixer de forma genèrica, i el "ara mateix" de la política global hi ha un hiatus difícilment salvable, almenys per a mi: el d'allò que encara no és història, i que per edat o per distracció no m'és tampoc "història viscuda".
Posem-li nom als meus dubtes, o a la meua ignorància. Fa dos mesos l'únic que sabia de Tunísia és que era un país relativament petit, situat allà on fa dos mil•lenis hi havia Cartago: i quasi continue sense tenir ni idea de què dimonis ha passat allà des que va acabar la Tercera Guerra Púnica (una cruel caricatura de les dues primeres, dit de passada). Hagués associat correctament Mubarak amb Egipte: són massa anys d'escoltar de passada les notícies per a que aquesta associació no solidificara. Però que era un dictador corrupte, repressor i indigne del poble que governava... doncs sobre això no recorde que feren cap èmfasi especial a les notícies. Com que era (fins aquest mes) un dictador "dels nostres", potser no calia insistir-hi. Per això no deixava de causar-me una certa vergonya aliena l'ingenu entusiasme que la premsa més "progre" demostrava pel triomf de la revolta a Egipte: allà on jo veia un cop d'estat militar i una telefonada des de Washington a la ràdio era la victòria d'un poble sotmés des de feia dècades. Amb la desena part de l'esforç informatiu que li han dedicat, posem per cas, a Marta del Castillo o a Mari Luz, alguns ens haguerem assabentat abans. De qui no he descobert res nou és de Gadaffi: era un mànager destrellatat de terroristes fa vint anys, no va deixar de semblar-me un dèspota sinistre quan li va regalar un cavall a Aznar en la seua esperpèntica visita (el Rei i ZP han tornat a Líbia, ja sense cavalls pel mig) i ara sembla condemnat al seu particular Gottendammerung, sanguinari i imbècil. El dia que les revoltes es traslladen, posem pel cas, al Iemen, Jordània o Argèlia, tornarem a aquest cicle de la ignorància, el frenesí informatiu i l'oblit.
A l'hora de posar-me "al dia" sense quedar desconcertat pel minut a minut de les revoltes o els canvis, m'han servit d'ajuda un parell de reportatges de TV3 (no és per furgar en la nafra, però encara es veu, "a la carta": ací i ací, i aviat faran un 30 minuts dedicat a Gadafi). Amb més calma, si puc, aniré explorant els capítols més genèrics del recull Democracy in the arab world: Explaining the Deficit, publicat per Routledge quatre mesos abans de l'esclat de les revoltes i del qual he aconseguit un exemplar que puc compartir amb vosaltres només amb què m'ho demaneu per correu electrònic o en un comentari (ah, quin art més difícil, el de l'eufemisme). Estaria bé eixir de tot plegat una miqueta menys ignorants, nosaltres, i una miqueta més lliures ells, els musulmans. Que Al•là ens ajude.
Udols d'un llop de paper, Rózewicz - Ysern
Una de les meues primeres lectures de l'any ha estat una antologia poètica bilingüe de Tadeusz Rózewicz preparada per Josep-Antoni Ysern, que ha traduït els versos i ha escrit les valuoses anotacions crítiques i biogràfiques que els acompanyen. El títol de l'antologia, publicada per Edicions 96, és "Udols d'un llop de paper", i està extret d'un text del poeta polonés que apareix a la contraportada i a l'epíleg del llibre. Tot i els mèrits del llibre, ben probablement no hagués caigut a les meues mans si no hagués estat la proposta inaugural d'una espècie de club de lectura "a distància" recentment encetat al "Patio Virtual": tot i que m'he retardat a l'hora d'incorporar-me al debat posterior a la lectura (ací i ací les contribucions dels altres participants), el llibre m'ha transportat a territoris poètics desconeguts i m'ha despertat qüestions que intentaré traslladar-vos.
Primer detall sobre el llibre: potser siga jo qui no ha sabut triar altres llibres o altres versions dels nostres propis poetes, però la quantitat i qualitat de la informació crítica que del poeta ens dóna Josep-Antoni Ysern és excel•lent, supera en molt el que m'he trobat sovint en reculls o antologies en català. Em ve al cap Càtedra, amb edicions assequibles de literatura en castellà de què fa goig llegir els pròlegs i les anotacions, pel seu rigor i pel seu enfocament no sé si dir "didàctic". Doncs bé, l'antologia de Rózewicz està així de ben treballada, i no cal ser un erudit polonista per a apreciar-ho i agrair-ho.
Un segon detall: l'estètica, la tria poètica de Rózewicz és, en el millor dels sentits possibles, simple, directa, nua, accessible, i allà on no és directament explícita (hi ha un bon grapat de poemes "metapoètics", és a dir, centrats en els perquès i el sentit, si el té, d'escriure poesia) les anotacions del traductor ajuden a comprendre-la, a contextualitzar-la. Si vos agrada el vers transparent, clar, rotund, planer, vos agradarà Rózewicz, a qui les circumstàncies vitals (combaté com a partisà durant la Segona Guerra Mundial) el dugueren a un rebuig bastant radical de la floritura verbal, de l'evasió esteticista. L'afirmació (de què se n'ha fet ús i abús) d'Adorno segons la qual no es podia fer poesia després d'Auschwitz rep ací una resposta poètica personal: quina poesia es pot fer després d'haver conviscut amb una forma de tragèdia que treu a la superfície l'absurditat, la banalitat, la brutalitat de la vida? La de Rózewicz és una actitud poètica coherent amb aquestes noves circumstàncies, de forma que fins i tot els qui no assumim la radicalitat d'aquestes postures, els qui continuem agraïnt l'esforç estètic d'alguns artistes de fer-nos més bell el món o més neta la mirada, podem endinsar-nos en aquest particular univers poètic. Vos copie ací un exemple (p.165), mig a l'atzar, abans de tancar aquesta nota (l'absència de signes de puntuació és la constant en els versos de Rózewicz, no el resultat d'una còpia apressada):
Entre tantes ocupacions
tan urgents
m'he oblidat
que també cal
morir
capfluix
he negligit aquesta obligació
o l'he acomplerta
de qualsevol manera
des de demà
tot canviarà
començaré a morir acuradament
amb intel•ligència amb optimisme
sense perdre el temps
No seré jo qui diga que aquesta aparent simplicitat resulte fàcil de traduir (això seria restar-li mèrit a qui ho ha fet), però almenys sí permet al lector sospitar que no s'han perdut massa coses pel camí de la traducció (sempre se'n perden, ja ho sé). L'evitació sistemàtica dels recursos més sofisticats de la poesia potser fa de Rózewicz un poeta més "llegible" en català que altres - però la meua ignorància (del polonés i de tantes altres coses) fa que aquests darrers suggeriments no siguen més que especulacions sense fonament. La voluntat de Rózewicz és justament la d'arribar al lector, expressar preocupacions compartides sense artificis o fingiments (que els hi ha, evidentment: és poesia!): em ve al cap l'expressió "poeta del poble", que apliquem a alguns dels nostres homes de lletra, i no sé si el paral•lelisme amb la poesia polonesa pot funcionar o no.
Per tot plegat, llegir "Udols d'un llop de paper" m'ha resultat una experiència d'allò més enriquidora, que espere haver-vos descrit de manera més o menys general. Per si algú s'ha quedat amb ganes de més, les qüestions més de "detall", més personals que m'ha plantejat la lectura, he preferit compartir-les en el blog del "Patio Virtual", en aquesta entrada en què m'he incorporat, tardanament, al debat dels qui ja l'han llegit.
[ Ací podeu comprar el llibre (jo ho vaig fer i als dos dies el tenia ja a casa). ]
Primer detall sobre el llibre: potser siga jo qui no ha sabut triar altres llibres o altres versions dels nostres propis poetes, però la quantitat i qualitat de la informació crítica que del poeta ens dóna Josep-Antoni Ysern és excel•lent, supera en molt el que m'he trobat sovint en reculls o antologies en català. Em ve al cap Càtedra, amb edicions assequibles de literatura en castellà de què fa goig llegir els pròlegs i les anotacions, pel seu rigor i pel seu enfocament no sé si dir "didàctic". Doncs bé, l'antologia de Rózewicz està així de ben treballada, i no cal ser un erudit polonista per a apreciar-ho i agrair-ho.
Un segon detall: l'estètica, la tria poètica de Rózewicz és, en el millor dels sentits possibles, simple, directa, nua, accessible, i allà on no és directament explícita (hi ha un bon grapat de poemes "metapoètics", és a dir, centrats en els perquès i el sentit, si el té, d'escriure poesia) les anotacions del traductor ajuden a comprendre-la, a contextualitzar-la. Si vos agrada el vers transparent, clar, rotund, planer, vos agradarà Rózewicz, a qui les circumstàncies vitals (combaté com a partisà durant la Segona Guerra Mundial) el dugueren a un rebuig bastant radical de la floritura verbal, de l'evasió esteticista. L'afirmació (de què se n'ha fet ús i abús) d'Adorno segons la qual no es podia fer poesia després d'Auschwitz rep ací una resposta poètica personal: quina poesia es pot fer després d'haver conviscut amb una forma de tragèdia que treu a la superfície l'absurditat, la banalitat, la brutalitat de la vida? La de Rózewicz és una actitud poètica coherent amb aquestes noves circumstàncies, de forma que fins i tot els qui no assumim la radicalitat d'aquestes postures, els qui continuem agraïnt l'esforç estètic d'alguns artistes de fer-nos més bell el món o més neta la mirada, podem endinsar-nos en aquest particular univers poètic. Vos copie ací un exemple (p.165), mig a l'atzar, abans de tancar aquesta nota (l'absència de signes de puntuació és la constant en els versos de Rózewicz, no el resultat d'una còpia apressada):
Entre tantes ocupacions
tan urgents
m'he oblidat
que també cal
morir
capfluix
he negligit aquesta obligació
o l'he acomplerta
de qualsevol manera
des de demà
tot canviarà
començaré a morir acuradament
amb intel•ligència amb optimisme
sense perdre el temps
No seré jo qui diga que aquesta aparent simplicitat resulte fàcil de traduir (això seria restar-li mèrit a qui ho ha fet), però almenys sí permet al lector sospitar que no s'han perdut massa coses pel camí de la traducció (sempre se'n perden, ja ho sé). L'evitació sistemàtica dels recursos més sofisticats de la poesia potser fa de Rózewicz un poeta més "llegible" en català que altres - però la meua ignorància (del polonés i de tantes altres coses) fa que aquests darrers suggeriments no siguen més que especulacions sense fonament. La voluntat de Rózewicz és justament la d'arribar al lector, expressar preocupacions compartides sense artificis o fingiments (que els hi ha, evidentment: és poesia!): em ve al cap l'expressió "poeta del poble", que apliquem a alguns dels nostres homes de lletra, i no sé si el paral•lelisme amb la poesia polonesa pot funcionar o no.
Per tot plegat, llegir "Udols d'un llop de paper" m'ha resultat una experiència d'allò més enriquidora, que espere haver-vos descrit de manera més o menys general. Per si algú s'ha quedat amb ganes de més, les qüestions més de "detall", més personals que m'ha plantejat la lectura, he preferit compartir-les en el blog del "Patio Virtual", en aquesta entrada en què m'he incorporat, tardanament, al debat dels qui ja l'han llegit.
[ Ací podeu comprar el llibre (jo ho vaig fer i als dos dies el tenia ja a casa). ]
Matemàtiques superiors
Hui he anat per tercera volta a la classe de 2on de Batxillerat a cobrir la baixa d'un company: és lamentable que eixos alumnes duguen tants dies sense un substitut. He explicat el Teorema de Bolzano, un resultat teòric que als alumnes (d'eixe nivell, és clar) els resulta bastant comprensible, però que sota la seua intuïtiva aplicació amaga les més profundes subtileses matemàtiques: hom no obté deductivament el teorema sense haver trobat respostes sòlides (i no són senzilles) a les preguntes què és un número, què és el continu, que és l'infinit. Però aquesta comprensió més completa i radical no correspon ja al Batxillerat, sinó als primers cursos universitaris d'unes poques carreres difícils. Tota la confiança que tinc en les meues moltes o poques capacitats intel·lectuals la podria resumir dient que si vaig poder entendre el Teorema de Bolzano, puc entendre qualsevol cosa. Tot l'escepticisme, tota l'empatia i tolerància amb què intente moure'm en els terrenys espinosos de la vida, de la cultura o de la política es podrien resumir dient que, després d'haver entés la classe de certesa (constructiva, lògica, pràctica) del Teorema de Bolzano sé que no hi ha res al món que siga tan transparent, indubitable, inamovible - i en conseqüència, hom ha de fer i deixar fer, sense vergonya d'expressar dubtes, d'escoltar i rectificar.
Quan he eixit de la classe ha vingut el contrast: els alumnes de la meua tutoria d'ESO s'han buscat un grapat de problemes durant els últims dies. En l'hora llarga que he passat intentant solucionar-los hem tocat un amplíssim repertori: maltractament del mobiliari, bromes pesades, filmacions amb el mòbil, algun indici d'assetjament, expulsions a casa, problemes amb les famílies... Un desastre absolut de què ni puc ni vull donar detalls. En ocasions, quan veig la misèria del món (no l'econòmica, sinó l'emocional i moral) i la compare amb la meua vida, la gratitud es torna culpa, i allà on caldria lloar Déu em pregunte si hauria de demanar perdó als homes, per ser feliç quan no toca, per gaudir de les matemàtiques superiors, de l'òpera en DVD, de les rialles del meu fill, de la generositat dels meus pares. Perdó, doncs. I continuem.
Quan he eixit de la classe ha vingut el contrast: els alumnes de la meua tutoria d'ESO s'han buscat un grapat de problemes durant els últims dies. En l'hora llarga que he passat intentant solucionar-los hem tocat un amplíssim repertori: maltractament del mobiliari, bromes pesades, filmacions amb el mòbil, algun indici d'assetjament, expulsions a casa, problemes amb les famílies... Un desastre absolut de què ni puc ni vull donar detalls. En ocasions, quan veig la misèria del món (no l'econòmica, sinó l'emocional i moral) i la compare amb la meua vida, la gratitud es torna culpa, i allà on caldria lloar Déu em pregunte si hauria de demanar perdó als homes, per ser feliç quan no toca, per gaudir de les matemàtiques superiors, de l'òpera en DVD, de les rialles del meu fill, de la generositat dels meus pares. Perdó, doncs. I continuem.
La classe i els premis
Des de fa un temps escric tan poc i tan malament que, per vergonya, hauria de passar-me al twitter dels collons. No és cap broma, miraré d'entendre com funciona.
Una casualitat (un company està de baixa i no han enviat encara cap substitut) em va permetre donar una classe de Matemàtiques en el 2on de Batxillerat "de Ciències" del meu institut. Tal i com els vaig dir als alumnes just després de presentar-me, no xafava una classe d'aquest nivell des que jo mateix el vaig cursar ara fa quinze anys - i possiblement tardaré un grapat d'anys en tornar a fer-ho. L'experiència em va ajudar a recordar per què vaig estudiar Matemàtiques: no he fet mai res més difícil, i alhora, no he fet mai res tan bé com jugar a barrejar números i lletres, polir conceptes i resoldre problemes. Alguna cosa d'aquesta passió per la claredat i l'ordre crec que vaig aconseguir transmetre als meus alumnes per un dia. Tot és més fàcil quan davant hom té els millors alumnes de la secundària, el resultat d'una lenta (i dolorosa, per a molts) destil·lació: copien en silenci, els preocupa aprovar l'assignatura, saben de què se'ls parla... Però fins i tot en les millors condicions no és immediat ser el millor professor: cal ser extremadament clar, no accelerar-se parlant ni repetir-se en excés, ni contradir-se, cal saber preguntar i respondre i fer bona lletra - "explicar bé", n'hem dit sempre. Sempre he cregut tenir eixes virtuts a l'hora de comunicar idees complicades, mètodes precisos - el que no tinc tan clar és si habilitats tan refinades em són útils en els meus cursos d'ESO, o si per contra arriben a ser contraproduents. En el meu 2on d'ESO, per exemple, no sé qui desespera més de les meues "explicacions", si els bons alumnes, que les troben tedioses i innecessàries, o els roïns, que viuen torturats per la meua insistència en què intenten entendre alguna cosa...
Un debat, interessant en algunes ocasions, arquetípic i pueril en altres, va tenir lloc fa uns dies al blog (magnífic, cal dir-ho) de Xavier Aliaga: ací l'entrada (breu) i els comentaris (molts). Justament per no ser poeta (i per tant, no experimentar directament la frustració que pot arribar a generar) crec tenir una visió més completa, mesurada, "sistemàtica" de la roda de premis i publicacions que regeix la creació i difusió de poesia en català. Podria exposar-la, sense donar els pocs noms que sé i des de la perspectiva de qui, com a no-participant, no se li poden adjudicar els prejudicis del conformisme (propi dels qui guanyen) o del ressentiment (dels qui se senten "maleïts" per l'establishment poètic, si és que això existeix). Però em caldria un temps que no tinc. En breu, i per si el temps no arriba mai, el de premis de poesia és un sistema que:
1) Té pocs participants, i per tant està molt sotmés a criteris de tipus personal (coneixença, familiaritat - de tota classe, positiva, negativa...).
2) Està regit per criteris molt subjectius (no parle de la classe de discussió oberta i convergent pròpia de les ciències humanes i socials, no: ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge, per a estupefacció dels qui vivim tan pendents de les qüestions de mètode).
3) Comparteix molt poca informació "confiable" amb els participants (hom podria presentar-se a deu premis i no saber si ha quedat segon en tots o si no li han llegit l'obra en cap jurat, a menys que conega algú i per tant tornem al punt 1 anterior).
4) Es desplega en un termini de temps molt llarg, que arriba a condicionar els ritmes de creació dels qui hi participen. (Exemple pràctic: l'any 2010 vaig llegir un poemari inèdit que havia estat escrit el 2009 i que espere que siga premiat al llarg de l'any 2011 i per tant publicat durant el 2012; si la cosa va com ha d'anar, en 2013, a l'any d'haver eixit, serà quasi introbable a les llibreries).
Aquestes característiques i alguna altra que m'he deixat ajuden a fer del sistema quelcom imperfecte, en el millor dels casos, i a alimentar teories conspiratòries de tota classe de les quals algunes tenen el seu punt de solidesa (hi ha casos impresentables de deshonestedat i mal ús de fons públics) i altres són simples rabietes d'aspirants a poeta. Havent dit això, crec que el "sistema" ofereix als "lectors" (una minoria quasi íntima que en bona part coincideix amb la dels creadors-participants en la roda) millors productes que els vehicles alternatius de què tant ens agrada parlar des de la blogosfera, i això ens hauria de fer més suportables les seues arbitrarietats i inconsistències. Però ja he dit que no és el moment, aquest, d'allargar-se: torneu al debat que us he enllaçat si vos va la marxa...
* * *
Una casualitat (un company està de baixa i no han enviat encara cap substitut) em va permetre donar una classe de Matemàtiques en el 2on de Batxillerat "de Ciències" del meu institut. Tal i com els vaig dir als alumnes just després de presentar-me, no xafava una classe d'aquest nivell des que jo mateix el vaig cursar ara fa quinze anys - i possiblement tardaré un grapat d'anys en tornar a fer-ho. L'experiència em va ajudar a recordar per què vaig estudiar Matemàtiques: no he fet mai res més difícil, i alhora, no he fet mai res tan bé com jugar a barrejar números i lletres, polir conceptes i resoldre problemes. Alguna cosa d'aquesta passió per la claredat i l'ordre crec que vaig aconseguir transmetre als meus alumnes per un dia. Tot és més fàcil quan davant hom té els millors alumnes de la secundària, el resultat d'una lenta (i dolorosa, per a molts) destil·lació: copien en silenci, els preocupa aprovar l'assignatura, saben de què se'ls parla... Però fins i tot en les millors condicions no és immediat ser el millor professor: cal ser extremadament clar, no accelerar-se parlant ni repetir-se en excés, ni contradir-se, cal saber preguntar i respondre i fer bona lletra - "explicar bé", n'hem dit sempre. Sempre he cregut tenir eixes virtuts a l'hora de comunicar idees complicades, mètodes precisos - el que no tinc tan clar és si habilitats tan refinades em són útils en els meus cursos d'ESO, o si per contra arriben a ser contraproduents. En el meu 2on d'ESO, per exemple, no sé qui desespera més de les meues "explicacions", si els bons alumnes, que les troben tedioses i innecessàries, o els roïns, que viuen torturats per la meua insistència en què intenten entendre alguna cosa...
* * *
Un debat, interessant en algunes ocasions, arquetípic i pueril en altres, va tenir lloc fa uns dies al blog (magnífic, cal dir-ho) de Xavier Aliaga: ací l'entrada (breu) i els comentaris (molts). Justament per no ser poeta (i per tant, no experimentar directament la frustració que pot arribar a generar) crec tenir una visió més completa, mesurada, "sistemàtica" de la roda de premis i publicacions que regeix la creació i difusió de poesia en català. Podria exposar-la, sense donar els pocs noms que sé i des de la perspectiva de qui, com a no-participant, no se li poden adjudicar els prejudicis del conformisme (propi dels qui guanyen) o del ressentiment (dels qui se senten "maleïts" per l'establishment poètic, si és que això existeix). Però em caldria un temps que no tinc. En breu, i per si el temps no arriba mai, el de premis de poesia és un sistema que:
1) Té pocs participants, i per tant està molt sotmés a criteris de tipus personal (coneixença, familiaritat - de tota classe, positiva, negativa...).
2) Està regit per criteris molt subjectius (no parle de la classe de discussió oberta i convergent pròpia de les ciències humanes i socials, no: ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge, per a estupefacció dels qui vivim tan pendents de les qüestions de mètode).
3) Comparteix molt poca informació "confiable" amb els participants (hom podria presentar-se a deu premis i no saber si ha quedat segon en tots o si no li han llegit l'obra en cap jurat, a menys que conega algú i per tant tornem al punt 1 anterior).
4) Es desplega en un termini de temps molt llarg, que arriba a condicionar els ritmes de creació dels qui hi participen. (Exemple pràctic: l'any 2010 vaig llegir un poemari inèdit que havia estat escrit el 2009 i que espere que siga premiat al llarg de l'any 2011 i per tant publicat durant el 2012; si la cosa va com ha d'anar, en 2013, a l'any d'haver eixit, serà quasi introbable a les llibreries).
Aquestes característiques i alguna altra que m'he deixat ajuden a fer del sistema quelcom imperfecte, en el millor dels casos, i a alimentar teories conspiratòries de tota classe de les quals algunes tenen el seu punt de solidesa (hi ha casos impresentables de deshonestedat i mal ús de fons públics) i altres són simples rabietes d'aspirants a poeta. Havent dit això, crec que el "sistema" ofereix als "lectors" (una minoria quasi íntima que en bona part coincideix amb la dels creadors-participants en la roda) millors productes que els vehicles alternatius de què tant ens agrada parlar des de la blogosfera, i això ens hauria de fer més suportables les seues arbitrarietats i inconsistències. Però ja he dit que no és el moment, aquest, d'allargar-se: torneu al debat que us he enllaçat si vos va la marxa...
Sonata nocturna
I. Allegro
Sobretot des que van acabar les vacances de Nadal la meua experiència com a pare s'ha anat fent més rica, més intensa, i més exigent: Emili cada dia espera més, comunica més, riu més - plora més fort, també. D'una banda, l'alegria de la paternitat és quasi inefable: com a molt puc associar-li, per les seues connotacions més profundes, més allunyades dels plaers menors, vulgars, l'adjectiu de "beatífica". De l'altra banda, la tasca d'encarregar-me del xiquet algunes vesprades m'està resultant físicament esgotadora, fins al punt d'haver alterat hàbits com ara el d'escriure ací amb una mínima regularitat. En altres paraules: ni em seria fàcil escriure sobre les meues vesprades amb Emili defugint els extrems de l'estupidesa i el tòpic, ni dispose del temps per a intentar-ho. Ja en tindré, algun dia.
II. Scherzo
Hui, d'excursió per la València medieval amb alumnes de 2on d'ESO. Al deambulatori de la Catedral, torns per a fer-se fotos amb el mòbil davant d'una capella amb Crist en la creu o del braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Algun(e)s alumnes posaven seductorament, altres feien la V de victòria alçant dos dits... No m'ha semblat irritant o irrespectuós (no hi havia maldat en el gest, ni voluntat expressa de provocar o transgredir - ni sabrien pronunciar eixa paraula, les criatures): m'ha resultat, senzillament, incomprensible. Com si per a aquestes coses, en els darrers vint anys n'hagueren passat cinc-cents.
III. Adagio
Una de les notes mig redactades que esperaven ser completades i publicades ací era la que explicava com i perquè, des de feia mesos, estava enfeinat en un objectiu ben immediat i prosaic: preparar les oposicions per a una segona especialitat de secundària - una meta que, en cas de superar-la, podia acostar a casa el meu destí com a docent. Des que fa no massa dies es va sospitar primer i confirmar després que no es convocarien oposicions docents aquest any 2011 (excepte en unes poques especialitats), la nota en qüestió ha quedat condemnada als llimbs (superpoblats, diria jo) d'allò que no serà mai publicat o llegit. I jo he quedat, alhora, frustrat i alliberat: després de sis mesos llegint (dir "escoltant" seria més precís) monografies sobre, posem per cas, l'Edat Mitjana peninsular, la Revolució Industrial o la història de l'extinta URSS, veig que aquesta feina no em lluirà gens, almenys enguany. És una llàstima, perquè he acumulat moltes hores de tasca intel·lectual seriosa i compromesa, un intent sincer de demostrar que podria, arribat el cas, explicar alguna cosa més que Matemàtiques a l'aula. Tanmateix, la perspectiva que ja no em cal passar els pròxims cinc mesos destil·lant el que ja sabia o el que he aprés en forma de "tema" (çò és, d'exposició oral, cronometrada, sintètica, vomitòria) em fa sentir lleuger, absolt, ara: benvingut siga el que he aprés, ara puc tornar a dedicar-me a altres coses. A les mateixes de sempre, probablement, però sense metes, més calmadament.
IV. Presto
Com he comentat, les condicions de la meua vida cultural han quedat momentàniament alterades en un sentit curiós: allà on abans aconseguia escriure freqüentment durant mesos d'açò i d'allò sense que es fes evident la meua pobra collita de lectures, ara no tinc ocasió de fer la glossa que mereixerien algunes excursions recents, llibresques o audiovisuals. En les darreres setmanes s'han quedat sense comentari "Raspall", el darrer llibre de Juli Capilla (buscaré el moment, abans que s'esgote la fugaç oportunitat que se'ls atorga als llibres de poesia en valencià) i "Local Hero", la novel·la "no-juvenil" ("per a adults" queda ambigu...) del meu company d'institut Lluís Miret (a qui caldria continuar "pressionant" benèvolament per a que òbriga un blog: com a economista i escriptor, em sembla un dels personatges "centàurics" més valuosos de la Safor). He rellegit, com em vaig prometre fa mesos, la primera part del Faust de Jaume Ortolà (en paral·lel amb la seua versió d'"El príncep d'Homburg" que he hagut de ressenyar): el millor que puc dir d'aquesta traducció al català d'una obra que ignorava (i de la qual em queda la segona part per descobrir) és que hauria de tenir tota la dècada recentment estrenada per a comentar-la, perquè és un clàssic amb recorregut, una versió sòlida, contemporània, no sé si dir "generacional" de l'obra de Goethe. He llegit l'antologia bilingüe (polonés-català) que Josep Antoni Ysern ha fet del poeta Tadeusz Rozewic (no sé posar-hi els accents...) que he de discutir el més aviat possible al club de lectura del Patio. He "aconseguit" (ah, deliciós eufemisme!) i vist versions magnífiques de "Les noces de Fígaro" de Mozart i "Tristany i Isolda" de Wagner (que havia escoltat bona cosa al llarg dels anys però que mai no havia vist completa). He tastat (de nou en alguns casos, i el gust continua sent aspre) Webern, Boulez, Ligeti, Stockhausen - però torne constantment a Mahler, de qui hauria d'aprofitar l'aniversari per a conéixer millor els seus Lieder. I no hagueren sobrat unes paraules per a "Broadwalk Empire", que és el darrer exemple de com les sèries han fet de la televisió l'escenari natural de la gran narrativa del nostre temps.
Aquest catàleg apressat s'assembla més a una kafkiana enumeració de mèrits pseudointel·lectuals que a la forma en què m'agrada escriure: amb molt de gust preferisc exposar una idea simple, clara, ni banal ni críptica, que esquitxar els meus textos de referències improcedents. Un dels triomfs de l'era Google és justament l'absoluta devaluació de les manifestacions escrites de la pedanteria: abans almenys servien per a demostrar un mínim contacte (sovint estèril) amb la cultura, ara són ja pura habilitat mecanogràfica. Si he volgut deixar registre de bona part del que han estat les darreres setmanes és perquè tinc mala consciència de no haver escrit tant com voldria. I perquè, arribat el moment, caldrà recordar que vaig sacrificar algunes coses pel meu fill, sí - però tampoc tantes. Si faig les coses bé, m'ho sabrà perdonar.
Sobretot des que van acabar les vacances de Nadal la meua experiència com a pare s'ha anat fent més rica, més intensa, i més exigent: Emili cada dia espera més, comunica més, riu més - plora més fort, també. D'una banda, l'alegria de la paternitat és quasi inefable: com a molt puc associar-li, per les seues connotacions més profundes, més allunyades dels plaers menors, vulgars, l'adjectiu de "beatífica". De l'altra banda, la tasca d'encarregar-me del xiquet algunes vesprades m'està resultant físicament esgotadora, fins al punt d'haver alterat hàbits com ara el d'escriure ací amb una mínima regularitat. En altres paraules: ni em seria fàcil escriure sobre les meues vesprades amb Emili defugint els extrems de l'estupidesa i el tòpic, ni dispose del temps per a intentar-ho. Ja en tindré, algun dia.
II. Scherzo
Hui, d'excursió per la València medieval amb alumnes de 2on d'ESO. Al deambulatori de la Catedral, torns per a fer-se fotos amb el mòbil davant d'una capella amb Crist en la creu o del braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Algun(e)s alumnes posaven seductorament, altres feien la V de victòria alçant dos dits... No m'ha semblat irritant o irrespectuós (no hi havia maldat en el gest, ni voluntat expressa de provocar o transgredir - ni sabrien pronunciar eixa paraula, les criatures): m'ha resultat, senzillament, incomprensible. Com si per a aquestes coses, en els darrers vint anys n'hagueren passat cinc-cents.
III. Adagio
Una de les notes mig redactades que esperaven ser completades i publicades ací era la que explicava com i perquè, des de feia mesos, estava enfeinat en un objectiu ben immediat i prosaic: preparar les oposicions per a una segona especialitat de secundària - una meta que, en cas de superar-la, podia acostar a casa el meu destí com a docent. Des que fa no massa dies es va sospitar primer i confirmar després que no es convocarien oposicions docents aquest any 2011 (excepte en unes poques especialitats), la nota en qüestió ha quedat condemnada als llimbs (superpoblats, diria jo) d'allò que no serà mai publicat o llegit. I jo he quedat, alhora, frustrat i alliberat: després de sis mesos llegint (dir "escoltant" seria més precís) monografies sobre, posem per cas, l'Edat Mitjana peninsular, la Revolució Industrial o la història de l'extinta URSS, veig que aquesta feina no em lluirà gens, almenys enguany. És una llàstima, perquè he acumulat moltes hores de tasca intel·lectual seriosa i compromesa, un intent sincer de demostrar que podria, arribat el cas, explicar alguna cosa més que Matemàtiques a l'aula. Tanmateix, la perspectiva que ja no em cal passar els pròxims cinc mesos destil·lant el que ja sabia o el que he aprés en forma de "tema" (çò és, d'exposició oral, cronometrada, sintètica, vomitòria) em fa sentir lleuger, absolt, ara: benvingut siga el que he aprés, ara puc tornar a dedicar-me a altres coses. A les mateixes de sempre, probablement, però sense metes, més calmadament.
IV. Presto
Com he comentat, les condicions de la meua vida cultural han quedat momentàniament alterades en un sentit curiós: allà on abans aconseguia escriure freqüentment durant mesos d'açò i d'allò sense que es fes evident la meua pobra collita de lectures, ara no tinc ocasió de fer la glossa que mereixerien algunes excursions recents, llibresques o audiovisuals. En les darreres setmanes s'han quedat sense comentari "Raspall", el darrer llibre de Juli Capilla (buscaré el moment, abans que s'esgote la fugaç oportunitat que se'ls atorga als llibres de poesia en valencià) i "Local Hero", la novel·la "no-juvenil" ("per a adults" queda ambigu...) del meu company d'institut Lluís Miret (a qui caldria continuar "pressionant" benèvolament per a que òbriga un blog: com a economista i escriptor, em sembla un dels personatges "centàurics" més valuosos de la Safor). He rellegit, com em vaig prometre fa mesos, la primera part del Faust de Jaume Ortolà (en paral·lel amb la seua versió d'"El príncep d'Homburg" que he hagut de ressenyar): el millor que puc dir d'aquesta traducció al català d'una obra que ignorava (i de la qual em queda la segona part per descobrir) és que hauria de tenir tota la dècada recentment estrenada per a comentar-la, perquè és un clàssic amb recorregut, una versió sòlida, contemporània, no sé si dir "generacional" de l'obra de Goethe. He llegit l'antologia bilingüe (polonés-català) que Josep Antoni Ysern ha fet del poeta Tadeusz Rozewic (no sé posar-hi els accents...) que he de discutir el més aviat possible al club de lectura del Patio. He "aconseguit" (ah, deliciós eufemisme!) i vist versions magnífiques de "Les noces de Fígaro" de Mozart i "Tristany i Isolda" de Wagner (que havia escoltat bona cosa al llarg dels anys però que mai no havia vist completa). He tastat (de nou en alguns casos, i el gust continua sent aspre) Webern, Boulez, Ligeti, Stockhausen - però torne constantment a Mahler, de qui hauria d'aprofitar l'aniversari per a conéixer millor els seus Lieder. I no hagueren sobrat unes paraules per a "Broadwalk Empire", que és el darrer exemple de com les sèries han fet de la televisió l'escenari natural de la gran narrativa del nostre temps.
Aquest catàleg apressat s'assembla més a una kafkiana enumeració de mèrits pseudointel·lectuals que a la forma en què m'agrada escriure: amb molt de gust preferisc exposar una idea simple, clara, ni banal ni críptica, que esquitxar els meus textos de referències improcedents. Un dels triomfs de l'era Google és justament l'absoluta devaluació de les manifestacions escrites de la pedanteria: abans almenys servien per a demostrar un mínim contacte (sovint estèril) amb la cultura, ara són ja pura habilitat mecanogràfica. Si he volgut deixar registre de bona part del que han estat les darreres setmanes és perquè tinc mala consciència de no haver escrit tant com voldria. I perquè, arribat el moment, caldrà recordar que vaig sacrificar algunes coses pel meu fill, sí - però tampoc tantes. Si faig les coses bé, m'ho sabrà perdonar.
La vida celestial
La reincorporació de Marta al treball, un cop esgotada la seua llicència per maternitat, ha acabat per fer del tot miquetes allò que no fa massa encara agrupàvem sota la suggeridora etiqueta de "temps lliure". Per obligacions de Marta que ara no venen al cas, algunes vesprades de la setmana Emili es queda sol amb mi des que acabem de dinar fins l'hora del bany. El xiquet és bastant més "independent" (per a triar-se joguets, incorporar-se, desplaçar-se pam a pam...) ara als sis mesos del que ho era fa tres o quatre setmanes, de forma que no reclama la meua atenció constant; però, de la mateixa manera, fa impossible la meua constància en cap altra activitat. Només quan arriba la nit el temps torna a ser meu, però a aquestes hores arravatades a la son se'ls aplica ja la llei dels rendiments decreixents: el cansament, i en massa ocasions la son resultant d'haver-me gitat també tard la nit anterior les fan estèrils i queden sacrificades a banalitats diverses: programes d'esports, alguna telesèrie, navegacions superficials...
Si escric tot això és més amb voluntat de registre que de lamentació: primer, perquè a la pròpia Marta o als meus pares i sogres els ha "tocat" encara una quota major de criatura. I segon, i més important, perquè les estones que passe amb el meu fill no només fragmenten el temps que podria dedicar a altres quefers, sinó que tenen l'efecte benèfic de relativitzar per complet la resta de les meues obsessions, aficions i metes: tot empal·lideix, tot queda eclipsat pel menut de la casa. Cada instant en què Emili riu perquè estic amb ell o en què aconseguisc que deixe de plorar il·lumina hores senceres. Recorde com Zaratustra pretenia intensificar cada moment desitjant el seu retorn cíclic, la seua repetició sense final. La meua eternitat, tanmateix, és una altra, i quan ocasionalment Emili em venç amb un fulgor de tendresa, d'alegria profundíssima, no desitge que aquesta dolça derrota es faça perpètua: com a molt, que el meu propi fill puga sentir-la amb els seus fills un dia llunyà, quan el temps irreversible haja operat els seus efectes.
Tot el que vos conte més amunt ajuda a explicar perquè ha hagut de passar mig mes per a penjar la primera nota d'aquest any 2011. I no començaríem l'any bé del tot sense recordar-vos, des del principi, que enguany celebrem el centenari de la mort de Gustav Mahler (1860-1911), un músic intens, brillant, genial, complex, turmentat i tendríssim que m'ha acompanyat des de l'adolescència. No sense un punt macabre, descregut, irònic, la seua quarta simfonia acaba amb una cançoneta amable, quasi pueril, que detalla les delícies, sensorials en bona mesura, de la vida celestial (ací text alemany i traducció al castellà, ací la traducció al català que ha fet Guillem Calaforra a la seua pàgina personal). Cent anys després, la vida i el món no deixen de donar-nos motius per a retornar al Mahler més tràgic, més desesperat, més obscur: però hi haurà ocasió millor per a visitar eixos abismes. De moment, vos enllace una adaptació de Das himmlische Leben per a un grup de solistes enregistrada al Palau de la Música de València fa un any (ací i ací versions amb més pedigrí).
Si escric tot això és més amb voluntat de registre que de lamentació: primer, perquè a la pròpia Marta o als meus pares i sogres els ha "tocat" encara una quota major de criatura. I segon, i més important, perquè les estones que passe amb el meu fill no només fragmenten el temps que podria dedicar a altres quefers, sinó que tenen l'efecte benèfic de relativitzar per complet la resta de les meues obsessions, aficions i metes: tot empal·lideix, tot queda eclipsat pel menut de la casa. Cada instant en què Emili riu perquè estic amb ell o en què aconseguisc que deixe de plorar il·lumina hores senceres. Recorde com Zaratustra pretenia intensificar cada moment desitjant el seu retorn cíclic, la seua repetició sense final. La meua eternitat, tanmateix, és una altra, i quan ocasionalment Emili em venç amb un fulgor de tendresa, d'alegria profundíssima, no desitge que aquesta dolça derrota es faça perpètua: com a molt, que el meu propi fill puga sentir-la amb els seus fills un dia llunyà, quan el temps irreversible haja operat els seus efectes.
Tot el que vos conte més amunt ajuda a explicar perquè ha hagut de passar mig mes per a penjar la primera nota d'aquest any 2011. I no començaríem l'any bé del tot sense recordar-vos, des del principi, que enguany celebrem el centenari de la mort de Gustav Mahler (1860-1911), un músic intens, brillant, genial, complex, turmentat i tendríssim que m'ha acompanyat des de l'adolescència. No sense un punt macabre, descregut, irònic, la seua quarta simfonia acaba amb una cançoneta amable, quasi pueril, que detalla les delícies, sensorials en bona mesura, de la vida celestial (ací text alemany i traducció al castellà, ací la traducció al català que ha fet Guillem Calaforra a la seua pàgina personal). Cent anys després, la vida i el món no deixen de donar-nos motius per a retornar al Mahler més tràgic, més desesperat, més obscur: però hi haurà ocasió millor per a visitar eixos abismes. De moment, vos enllace una adaptació de Das himmlische Leben per a un grup de solistes enregistrada al Palau de la Música de València fa un any (ací i ací versions amb més pedigrí).
Tecnologia i ensenyament
Observant l'estat actual de l'educació pública, hom pot plantejar una qüestió paradoxal: al ritme a què l'escola es modernitza tecnològicament, qualsevol avanç arriba força més tard a l'aula que a les cases o les habitacions dels nostres alumnes. Almenys pel que fa a l'ensenyament secundari, els ordinadors i internet arribaran a les taules dels alumnes uns quants anys que s'hagen acostumat al seu ús diari fora dels instituts. I podem projectar-nos un poc més cap al futur: el dia que hi haja una pissarra digital a cada aula, farà anys que la tecnologia tàctil serà un element del tot incorporat a l'experiència tecnològica de l'alumnat: en un institut de gent humil com el meu, ja he vist uns quants alumnes amb mòbils tàctils, i no tardaran en usar iPads o succedanis en cosa de dos, tres anys. Aquest no és un argument global en contra de la modernització tecnològica de l'aula, sinó en contra d'una creença concreta que genera entusiasmes infundats entre els nostres pedagogs més tecnòfils: la idea segons la qual l'ús de les últimes tecnologies ajuda a il·lusionar, motivar i centrar l'atenció dels alumnes. Si les últimes ho fan, mai ho sabrem a l'escola pública: però de les penúltimes, poca cosa podem esperar més enllà d'evitar-los als alumnes la sensació de viatjar en el temps quan entren als nostres centres educatius.
Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:
Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut?
En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.
Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:
Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut?
En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.
Horitzons
Després de la meua anotació de fa dos dies, d'un pessimisme tan impropi de mi com d'aquestes dates assenyalades, em veig obligat a compensar-vos hui amb la meua felicitació de Nadal.
Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!
Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)
Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."
Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!
Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)
Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."
La República
Ara que el temps és escàs i la vida més generosa que mai, cal recuperar, si és que l'he practicada anteriorment, la virtut de la concisió.
Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.
Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.
Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.
Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.
Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.
Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.
Fase oral
Fa cosa d'un mes, les possibilitats eren molt més variades, però ara mateix, amb quasi cinc mesos, a penes puc fer res de profit amb el meu fill Emili. En l'intent d'agafar les tecles negres del piano, el feia sonar: jo me'l canviava de cama, ara tocàvem els greus, ara els aguts, o li donava la volta i el feia tocar a cops de cul. En l'intent de dur-se a la boca les peces del metal·lòfon, les sacsava i feia un soroll com el d'una cortina de botiga, però més intens i acolorit. El més divertit era quan, mig assegut sobre mi, i col·locats el cos i els instruments en una disposició molt concreta, movia instintivament els braços i percudia amb força el pandero amb una baqueta. Jo ja em sentia com el vell Leopold, el pare metòdic, sacrificat i sever que duu al món un geni... I una merda.
Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...
Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!
Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...
Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!
2ons Premis Blogs CCV
Fa un parell d'anys, quan em vaig assabentar casualment de la convocatòria dels primers Premis Blocs (o blogs) de les Comarques Centrals Valencianes vaig mostrar un indissimulat entusiasme per la idea, i una sincera admiració pels qui la proposaven i duien endavant, els components i col·laboradors de la revista digital El Penjoll, art de paraula, amb centre espiritual a Xàtiva. El fet que siguen una quadrilla de socarrats els qui ho organitzen és digne de menció, almenys per a mi, venint d'on vinc. Des de la Safor-Gandia és temptador sentir-nos el centre del nostre xicotet món cultural: hem tingut els poders locals a favor durant dues o tres dècades, i això s'ha fet lluir en cada ocasió en què s'han posat recursos públics al servei d'allò nostre. Em basta amb conèixer superficialment la situació de Xàtiva, pel que fa a la política cultural, per a sospitar-la ben distinta. I tanmateix, hi ha gent que continua movent-se, hi ha iniciatives que no moren: els saforencs no hauríem de perdre de vista aquestes manifestacions de cultura local "de resistència", a la qual no sabem en quin moment ens podríem veure abocats de nou.
Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.
En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.
Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.
Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.
En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.
Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.
So i silenci, de Guillem Calaforra
He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog "So i silenci" de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d'enllaços: n'he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s'han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l'assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L'intent, agosarat sense dubte, d'escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s'és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m'ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l'editor).
"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.
Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.
Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.
Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.
Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.
"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.
Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.
Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.
Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.
Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.
La mateixa setmana, fa tres anys
Avui mateix comença (començava, cal dir ja, a aquestes hores) la Setmana Literària de Gandia. Podria haver assistit a un dels seus primers actes (un recital poètic: For Sale), però al cost d'avançar o diferir obligacions indefugibles, de complicar-me la vida una miqueta més del que m'abellia fer-ho aquesta vesprada de tardor, fosca i quasi freda. A més, hagués anat jo sol, i ja no tinc edat per a això. Fa cinc, sis, set anys, quan solia ser dels més joves assistents a aquests tinglaos culturals, potser era més comprensible que no trobara una companyia de la meua edat - tot i que Marta m'acompanyava sovint. Ara, però, sóc un adult tan dret i fet com els qui probablement hui acudisquen a llegir versos o el pròxim dilluns acompanyen la presentació d'un llibre de cuina: si després de tants anys continue seient en alguna cadira arraconada dels salons d'actes de la meua ciutat no pot ser ja degut a cap fingida rebel·lia generacional, sinó potser a alguna vena misantròpica que he descobert massa tard com per a corregir-la.
Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:
[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.
Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:
[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.
En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.
Quatre mesos
Hui Emili fa quatre mesos. El fet que gairebé cada dia faça coses noves és motiu de celebració constant per a la família, però res que meresca destacar-se públicament: Emili sembla un xiquet d'allò més normal, fa més o menys el que fan tots a eixes edats, i això em fa sentir la mateixa inexpressable gratitud que fa mesos, quan posava la mà damunt la panxa de Marta i no podia notar res perquè la criatura tenia el tamany d'un cigronet. En aquest sentit, és un pensament consolador saber que la majoria de les millors experiències associades a ser pare (d'un xiquet de quatre mesos, almenys) són genèriques, universalitzables, inconcretes: tothom, a la meua edat dalt o baix, hauria de poder gaudir-les. Sé que no és el cas, i aquesta certesa de la fragilitat em fa cautelós, melancòlicament feliç, com ara que la casa dorm i jo faig guàrdia ja només de mi mateix.
Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.
Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.
Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.
Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.
Crònica personal de la Festa Estellés
La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país.
L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.
Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.
Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.
L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.
Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.
Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.
Festa Estellés
Els blogs són una magnífica ferramenta per a promocionar activitats i iniciatives culturals, locals o no: tal com jo mateix explicava al meu Treball Final de Màster (del qual tinc pendent des de fa uns mesos penjar-lo d'algun lloc i compartir les conclusions amb vosaltres), els blogs proporcionen notorietat, complicitat i suport a un grup, minoritari però actiu i qualitativament important, de persones implicades en la nostra vida cultural pública. Si jo mateix no faig més aquesta tasca de difusió és, en ocasions, perquè em despiste i se'm passen les dates: ja no estic tan "al dia" com abans de la vida cultural de Gandia, m'entere de tot a deshora... Però el motiu principal per a no fer ací massa pauses publicitàries és que, gràcies a les estadístiques de la pàgina, sé que em llegeix molt poca gent i no necessàriament tots ells són "pròxims" (geogràficament) als esdeveniments que podria anunciar. Dubte molt que algú s'entere només per mi de cap acte de què no tinga notícia per altres mitjans: aquest blog, des d'eixa perspectiva, és com una agència de notícies solipsista i ondoyante. És el que hi ha, sorry.
Tanmateix, de tant en tant apetix anunciar actes - fins i tot ara que, amb el xiquet, se'ns fa més difícil que mai assistir. Demà divendres 15 per la nit se celebra a Gandia la Festa Estellés, que fins on he pogut llegir a la pàgina de l'organització és un tinglao-poètico-musical ("varietés" per a intel·lectuals, que diria aquell) en què es commemora el naixement del poeta. Bé, eixa és la idea amb què no-sé-quants pobles ho van celebrar a principis de setembre: a Gandia, on l'estiu (amb bon criteri) no s'acaba fins després de la Fira, han decidit fer-ho més tard i sembla que han sofisticat una miqueta més l'acte i el menú. Marta, Emili i jo tindrem difícil anar a sentir poemes, i més difícil encara quedar-nos a sopar (ep! si voleu anar heu de reservar), i és una llàstima. Entre altres coses perquè últimament és difícil trobar alguna cosa a Gandia en què el protagonista NO siga Sant Francesc de Borja: si l'Ajuntament s'entera d'aquesta profanació de l'agenda cultural potser envie la policia a dissoldre l'acte...
Tanmateix, de tant en tant apetix anunciar actes - fins i tot ara que, amb el xiquet, se'ns fa més difícil que mai assistir. Demà divendres 15 per la nit se celebra a Gandia la Festa Estellés, que fins on he pogut llegir a la pàgina de l'organització és un tinglao-poètico-musical ("varietés" per a intel·lectuals, que diria aquell) en què es commemora el naixement del poeta. Bé, eixa és la idea amb què no-sé-quants pobles ho van celebrar a principis de setembre: a Gandia, on l'estiu (amb bon criteri) no s'acaba fins després de la Fira, han decidit fer-ho més tard i sembla que han sofisticat una miqueta més l'acte i el menú. Marta, Emili i jo tindrem difícil anar a sentir poemes, i més difícil encara quedar-nos a sopar (ep! si voleu anar heu de reservar), i és una llàstima. Entre altres coses perquè últimament és difícil trobar alguna cosa a Gandia en què el protagonista NO siga Sant Francesc de Borja: si l'Ajuntament s'entera d'aquesta profanació de l'agenda cultural potser envie la policia a dissoldre l'acte...
País íntim
Avui, que és Nou d'Octubre, Emili fa tres mesos. Ara dorm, al meu costat, després d'haver-lo esgronsat amb el peu durant una estona en la seua hamaca: se li va quedant poc a poc menuda, no sé què farem per a adormir-lo d'ací uns pocs mesos. Marta descansa encara: les seues nits són intermitents, així que bé mereix allargar-les una miqueta els pocs matins que puc ocupar-me de la criatura. No cal despertar-los, no hi ha pressa: no farem cap celebració especial, serà només un altre dissabte. Ni tan sols estan els avis: uns han anat a Barcelona, com fan sovint; els altres a València, a posar a punt el pis dels meus germans de cara al nou curs (Maria l'abandona perquè ja treballa a Gandia, Joan encara seguirà uns pocs anys més). No he tingut mai costum d'acudir a les celebracions públiques pròpies d'aquesta o cap altra efemèride, i ara el petit Emili em serveix d'excusa perfecta per a continuar sense fer-ho: gaudirem d'una festa tranquil·la, doncs.
El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.
Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.
Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.
Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.
[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]
El món, que ens és incomprensible en la seua complexitat immensa, ens ha convidat des de l'inici dels temps a contemplar-lo a través d'alguna classe de filtre que l'ordene, el simplifique, ens el descloga: recordeu Campoamor... Algunes d'aquestes lents distorsionants són compartides, generalment de forma benigna i consoladora, però ocasionalment amb efectes desastrosos: la ideologia, la religió, la nació. Altres, no obstant, són privades, lligades a una experiència personal concreta que s'escampa fins tenyir totes les vivències d'un mateix to, ombrívol, brillant o neutre: una desgràcia personal, una meta obsessiva, un colp favorable de fortuna, etc. ens canvien a nosaltres i alhora, canvien la forma aparent del món i el judici que en fem.
Escèptic com he sigut sempre respecte dels grans discursos (no ara que sóc major: sempre), mai m'he vist seduït completament per una interpretació global del món: ideologies, n'he rebutjat moltes; pàtries, en tinc més d'una al repertori; de religió, me'n deu quedar mitja (i done gràcies: tal com va el món, ja és un tresor). Ni tan sols la meua activitat educativa s'ha vist mai inspirada per la classe d'idealismes amb què tan naturalment s'associa (i mantinc l'esperança que la meua al·lèrgia a tota doctrina pedagògica em farà cada dia millor professor). Ben mirat, en tot aquest catàleg de descrèdits i mitges creences no sóc altra cosa que un home del meu temps: no sé si més sofisticat que la mitjana, però ben comú, al capdavall.
Tanmateix, sí que hi ha una experiència personal que m'ha posat el món en ordre: la de ser pare. De tan ambigua, complexa i ramificada com és la paternitat, pot bé servir com a idea directriu, com a prioritat vital des de la qual jutjar cada acte de la vida. Totes les nostres quimeres de com fer del món un lloc millor, genèricament, es tornen angoixosament concretes quan hi ha xiquets a casa. Cada projecte que abans era només individual, cada xicotet acte quotidià ara té un públic atent i impressionable, davant el qual els nostres defectes i virtuts es magnifiquen. Cada espurna de bellesa de les que adés buscàvem amb esforç en l'art o en la natura ara queda eclipsada per un somriure espontani, pel gest maldestre d'un infant. Ni l'amor, ni la mort, ni la vida poden ja ser imaginades sense que el pensament travesse aquest nou centre de tot que són els fills. La paradoxa, que m'aterroritza de tant en tant, és que aquesta centralitat del fill, fins i tot sincerament assumida, no és cap garantia de fer les coses millor: en el cementeri de les bones intencions, un bon grapat corresponen a pares amatents i esforçats - però fallits, en última instància. De moment, amb tres mesos, el xiquet és, inevitablement, quasi un monopoli de sa mare, i no hi ha forma encara de fer fugir aquestes pors, aquests fantasmes. Però arribada l'hora, em tocarà fer de pare, i llavors cap pseudo-teoria, cap bona voluntat floridament redactada em redimirà dels mil errors que puc cometre.
Emili ha despertat: m'agafa la mà i se la intenta posar a la boca. Com que de tant en tant ho aconsegueix, m'he hagut de fer les mans ben netes per a que puga usar el meu dit gros de xupló (si ara que tot és geniva ja fa mal a voltes, quan tinga dents no sé si m'atreviré a posar-li els dits). Escric, poc a poc, amb l'altra mà, per si us ho preguntàveu: quan Emili se n'adone que de la meua mà esquerra no traurà gens d'aliment hauré de fer alçar sa mare, que és l'única que té el remei universal per a aquestes inquietuds de criatura. Llavors quedaré lliure de nou per a retocar paraules, ací i allà, i publicar aquesta anotació d'un matí de festa: la crònica dels fets del nostre país íntim.
[ Passeu un bon Nou d'Octubre, i un bon pont de la Hispanitat, els qui en tingueu. No és el meu cas: l'Ajuntament de Gandia, en l'apoteosi de la seua obsessió borgiana, ha preferit fer festa, puntualment, el dijous 28 d'octubre, també sense pont, per a celebrar el centenari del naixement de Sant Borja amb una exactitud digna de millors causes. Ja ho sabeu, xiquets: dilluns, a classe! ]
La Fira de l'Any Borja
Ja queda menys per a la Fira de Gandia, que tots els anys se celebra al voltant de la festivitat de Sant Francesc de Borja (3 d'Octubre), patró de la ciutat i no-sé-quin-duc de Gandia (sí, ja sé que és el quart dels ducs Borja, però no sé ben bé com es computen Alfons el Vell i els altres ducs anteriors a la reversió del ducat a la corona: la Viquipèdia no m'ha estat de massa ajuda en això). Com que tot l'any Gandia ha estat celebrant el cinqué centenari del naixement de l'insigne jesuïta, imagine que aquests dies de festa la ciutat continuarà en la mateixa línia dels mesos anteriors: llençar el burro per la finestra com si s'acabara el món. Una cosa és certa: s'acaba la legislatura, i per tant imagine que ni la crisi ni la (miserable, hipòcrita, desvergonyida) renúncia de la Generalitat a participar econòmicament dels actes del centenari hauran reprimit els programadors de la Fira 2010. Per als qui no heu visitat mai la Fira i Festes, o almenys no els últims anys, aquest pot ser un bon any per a fer-ho: ací teniu el programa. Marta i jo segur que durem el petit Emili.
Me n'adone de com han passat de ràpid els mesos i em lamente, un tant retòricament, de no haver participat enguany de la vida de la ciutat tant com en anys anteriors: em faig major, tinc més responsabilitats (i un puntet de desgana), no he treballat a Gandia fins que hem iniciat el nou curs... He de dir que hagués estat difícil acudir a tot, amb tant de "tinglao" que s'ha organitzat. Els pretextos més esbojarrats han servit per a fer de "Borja" un epítet, una marca suposadament de "classe" que s'ha afegit pràcticament a qualsevol iniciativa: s'anuncia el creuer dels Borja fins a Roma (crec recordar que el sant hi va anar pelegrinant), els festivals de música pop-rock són en honor a Sant Borja (que practicava formes de mortificació igualment intenses), una vida del sant guanya el premi de narrativa de la ciutat (ja ho vam comentar en el seu dia)... L'excusa del centenari era magnífica, sense dubte: el personatge bé mereix un any de celebracions. Però ha estat també un any d'excessos, que potser no s'adiuen del tot ni amb els temps que vivim ni, probablement, amb allò més destacat del personatge: que sent noble i ric, va bescanviar una plaent existència material per una vida de militància en la santedat. No sé si exagere ara la meua vena "contrarreformista", però una lectura més "beata" de la vida de Francesc de Borja potser no ens hagués resultat del tot anacrònica.
Esperaré a final d'any per a fer-ne un balanç més complet. El lloc per a fer-ho potser no siga aquest blog (que també) sinó la meua (ja habitual) col·laboració satírica en un llibret de falla. En un atac de megalomania literària, m'he imaginat a mi mateix repetint, paròdicament, el viatge de Dant, el pelegrí, i trobant-me Sant Francesc (de Borja, no el d'Assís) en el Paradís. Imaginem l'escena, així, al vol: el Sant reconeix el meu parlar de la Safor i interromp els seus exercicis ignasians per a preguntar-me què és de la seua ciutat cinc segles després que el veié nàixer, i aquesta petició és l'excusa per a malparlar, a dues veus, de la nostra modesta, estimada i petita Florència. Si m'arribe a convèncer que el resultat no és menys divertit que pedant (i això serà tan difícil com en l'edició passada o l'anterior), potser ho intente per a les falles del pròxim any. De moment, però, tinc altres feines...
Me n'adone de com han passat de ràpid els mesos i em lamente, un tant retòricament, de no haver participat enguany de la vida de la ciutat tant com en anys anteriors: em faig major, tinc més responsabilitats (i un puntet de desgana), no he treballat a Gandia fins que hem iniciat el nou curs... He de dir que hagués estat difícil acudir a tot, amb tant de "tinglao" que s'ha organitzat. Els pretextos més esbojarrats han servit per a fer de "Borja" un epítet, una marca suposadament de "classe" que s'ha afegit pràcticament a qualsevol iniciativa: s'anuncia el creuer dels Borja fins a Roma (crec recordar que el sant hi va anar pelegrinant), els festivals de música pop-rock són en honor a Sant Borja (que practicava formes de mortificació igualment intenses), una vida del sant guanya el premi de narrativa de la ciutat (ja ho vam comentar en el seu dia)... L'excusa del centenari era magnífica, sense dubte: el personatge bé mereix un any de celebracions. Però ha estat també un any d'excessos, que potser no s'adiuen del tot ni amb els temps que vivim ni, probablement, amb allò més destacat del personatge: que sent noble i ric, va bescanviar una plaent existència material per una vida de militància en la santedat. No sé si exagere ara la meua vena "contrarreformista", però una lectura més "beata" de la vida de Francesc de Borja potser no ens hagués resultat del tot anacrònica.
Esperaré a final d'any per a fer-ne un balanç més complet. El lloc per a fer-ho potser no siga aquest blog (que també) sinó la meua (ja habitual) col·laboració satírica en un llibret de falla. En un atac de megalomania literària, m'he imaginat a mi mateix repetint, paròdicament, el viatge de Dant, el pelegrí, i trobant-me Sant Francesc (de Borja, no el d'Assís) en el Paradís. Imaginem l'escena, així, al vol: el Sant reconeix el meu parlar de la Safor i interromp els seus exercicis ignasians per a preguntar-me què és de la seua ciutat cinc segles després que el veié nàixer, i aquesta petició és l'excusa per a malparlar, a dues veus, de la nostra modesta, estimada i petita Florència. Si m'arribe a convèncer que el resultat no és menys divertit que pedant (i això serà tan difícil com en l'edició passada o l'anterior), potser ho intente per a les falles del pròxim any. De moment, però, tinc altres feines...
Primeres impressions
Tinc un parell de motius per a no dedicar l'espai de les meues anotacions a la la situació general del nostre sistema educatiu. El primer és que bona part dels meus escassos lectors són docents ells mateixos, i per tant coneixen directament i des de fa més temps que jo qualsevol de les situacions que jo podria descriure ací maldestrament. El segon motiu per a estalviar-vos les meues opinions és més subtil, i alhora més inquietant per a qui sàpiga llegir entre línies: l'administració pública (la de l'ensenyament com qualsevol altra) és un engranatge opac i hostil, a mig camí entre les preocupacions diàries dels qui som funcionaris i les lluites polítiques més cruels i descarades. Mai se sap si un bon dia, d'ací sis mesos o tres anys, algú desconegut ha de decidir algun aspecte vital de la meua recentment estrenada carrera docent (vital per a mi: per al buròcrata, purament rutinari) sense més informació rellevant sobre la meua persona que la que li puga proporcionar una ràpida cerca al Google. Davant aquesta possibilitat, un cautelós silenci és la forma més convenient de no buscar-me problemes que em puguen passar factura. On he dit "convenient" podeu llegir també "còmoda", "passiva" o "covarda": no sóc alié a les conseqüències (morals, de consciència) que té la meua internalització d'aquesta "llei del silenci". Els paral·lelismes entre els laberints burocràtics de la nostra democràcia i la història (recent però eclipsada) del "socialisme real" a l'est d'Europa són ben suggeridors: però tal i com acabe d'explicar, aquest no és el moment ni el lloc d'investigar-los.
Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.
Per tot plegat no he dit encara res del meu inici de curs a l'IES Tirant lo Blanc de Gandia. A falta de conéixer millor els meus alumnes (hui ha sigut el primer dia), l'únic sobre què podria opinar és sobre el "sistema", els recursos de què disposem, la forma en què ens veiem obligats a aprofitar-los... A mesura que el curs avance, les preocupacions "sistemàtiques" aniran cedint davant la quotidianitat de la feina de mestre: un centenar d'alumnes amb cara i ulls, amb nom i cognoms, contra els quals no tinc el dret d'exposar cap excusa global, cap argument sistèmic per a desertar de les meues responsabilitats. De moment, no puc saber quina és la primera impressió que s'han endut de mi els meus alumnes. Si ho he fet bé, hauran cregut que sóc una miqueta més sever, seriós o dur del que en realitat sóc: una de les primeres coses que els he comunicat, és la primera data d'examen (quasi immediata, abans de la vaga general i de la Fira i Festes de Gandia). Aquesta urgència és del tot benintencionada: necessite saber, quant abans millor, qui em necessita més i per a què. Però no em preocuparia gens que els alumnes la malinterpretaren: al capdavall, el camí que duu de ser percebut com un ogre a ser simplement, un bon professor, és més fàcil de recórrer que el que comença amb manifestacions efusives de bonrotllisme i confiança-que-te-cagas. Un xai amb pell de llop els durà més temps d'esquilar.
Concert inaugural: enguany, a duo
No sé si recordeu que fa exactament un any vaig penjar el meu patètic humil Concert inaugural del curs blogger 09-10. Moltes coses han canviat en un any: centrant-nos en el terreny musical, les diferències són que ara tinc un piano millor i un nou deixeble (o víctima) de les meues inquietuds (o frustracions) musicals. Emili va fer dos mesos fa dos dies, i tot i que és encara massa menut per a gairebé qualsevol cosa que hom intente ensenyar-li, m'agrada aprofitar els breus periodes (potser un quart d'hora, dues o tres ocasions al llarg del dia) en què està actiu i animat per a cantar, ballar o tocar amb ell els pocs instruments que tenim a casa.
Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.
Anomenar "música" el resultat o l'objecte de les nostres aventures seria oblidar que la música requereix "l'ordenació dels sons en el temps", quelcom que està lluny de l'abast de cap xiquet de dos mesos (i de molts adults, puc afegir): la de "soroll" és una categoria més adient. L'únic que intente en les nostres sessions sonores és que Emili "entenga" (filòsofs analítics: absteniu-vos de corregir-me o matisar-me) que hi ha una relació causa-efecte entre l'acció, el moviment humans i dels instruments, i el so-soroll-música: ço és, que perceba, tan aviat com li resulte possible, que la música és una activitat humana, personal, i no sols el resultat automàtic de prémer botons en un reproductor. D'acord amb aquesta idea li he restringit, de moment, l'audició sistemàtica i repetitiva de música ("clàssica" o d'un altre tipus): si creguera que només de veure o escoltar passivament el meu fill adquirira alguna classe d'habilitat, sensibilitat o d'intel·ligència, no l'exposaria a les genialitats de Mozart - sinó a les de Messi, que són més rendibles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)