Imprevistos

De fa uns anys cap ací, he acabat identificant com a sinònims l’èxit, el mètode i la rutina: cada cosa que crec fer bé és fruit d’una fragmentació sistemàtica dels grans objectius i d’una planificació a petita escala de les tasques. I no parle de l’oficina, on sóc bastant més caòtic, sinó de la meua vida personal, del meu dia a dia. Si tingués talent per a contar-ho bé, resultaria còmic: mesure el temps per mitges hores perquè 30 minuts és el que dura cada capítol dels meus audiollibres preferits, trie les meues lectures (o fins i tot els meus temes d’oposició) en funció dels minuts que queden per a que comencen les meues telesèries preferides, i pose el despertador per a exactament sis hores després de quan em gite.

Hui tot anava segons les previsions. Em quedaven tres pàgines denses (Times a 10 punts i sense marges) d’una lectura lúcida i tenebrosa de Horkheimer i Adorno sobre la indústria cultural quan he sentit rebombori per l’escala del meu pis. He suposat que la llum d’obra (encara!) havia jugat una mala passada a part del veïnat i he continuat llegint sabedor que poca cosa podria fer per ells. Just quan he acabat, m’he posat l’abric i he marxat cap a casa dels meus pares (on tinc connexió a Internet i on estic ara) a buscar al Google més informació sobre algun dels meus assaigs finals de semestre, amb l’esperança que algú altre haja llegit directament Bauman o Sloterdijk i puga subministrar-me alguna píndola d’erudició postmoderna. I baixant l’escala és quan he trobat que uns veïns intentaven traure de l’ascensor quatre persones que s’havien quedat entre el primer i el segon.

Després d’algunes provatures frustrades amb la mecànica de l’aparell, ens hem decidit a cridar al 112 demanant ajuda, hem trobat finalment el número de l’empresa d’ascensors, hem tornat a cridar al 112 per a anul•lar l’emergència, i hem esperat a que un tècnic prement uns pocs botons rescatara els quatre adolescents (que qui sap si han estat els causants de la fallida de l’aparell: ni tancats en dos metres quadrats han callat ni han deixat de moure’s dins aquella cabina fràgilment suspesa).

En total, dues mitges hores perdudes en una bona obra, sí, però que representa el pitjor dels fantasmes quotidians a què pot enfrontar-se l’home del cronòmetre: els imprevistos. Tot el que visc i el que faig se sustenta sobre una hipòtesi no només dèbil, sinó rotundament falsa: que tot està previst i tot funciona, que les rodes del cotxe mai no punxen, els ascensors no fallen, els pisos nous no tenen humitats i que totes les nits de nou a onze, després de l’oficina, tindré ànims i humor suficients com per a mastegar la “Dialèctica de la Il•lustració” o els axiomes de la geometria. Potser per a altres el trànsit a la vida adulta coincidisca amb una assumpció madura de les seues responsabilitats, però per a mi (que sempre he estat un bon xic de parròquia, sensat i complidor) consistirà en quelcom més ridícul: acceptar la sorpresa i l’imprevist com parts naturals de la nostra vida. Ho intentaré gradualment – i si no, algun dia, uns plors d’infant a mitjanit acabaran servint-me de tractament de xoc...

(Al final, no sols no he buscat res de Bauman, sinó que ara de camí de tornada cap al pis em caurà damunt tot el pes de la modernitat líquida – i jo sense paraigües...)