Imprevistos

De fa uns anys cap ací, he acabat identificant com a sinònims l’èxit, el mètode i la rutina: cada cosa que crec fer bé és fruit d’una fragmentació sistemàtica dels grans objectius i d’una planificació a petita escala de les tasques. I no parle de l’oficina, on sóc bastant més caòtic, sinó de la meua vida personal, del meu dia a dia. Si tingués talent per a contar-ho bé, resultaria còmic: mesure el temps per mitges hores perquè 30 minuts és el que dura cada capítol dels meus audiollibres preferits, trie les meues lectures (o fins i tot els meus temes d’oposició) en funció dels minuts que queden per a que comencen les meues telesèries preferides, i pose el despertador per a exactament sis hores després de quan em gite.

Hui tot anava segons les previsions. Em quedaven tres pàgines denses (Times a 10 punts i sense marges) d’una lectura lúcida i tenebrosa de Horkheimer i Adorno sobre la indústria cultural quan he sentit rebombori per l’escala del meu pis. He suposat que la llum d’obra (encara!) havia jugat una mala passada a part del veïnat i he continuat llegint sabedor que poca cosa podria fer per ells. Just quan he acabat, m’he posat l’abric i he marxat cap a casa dels meus pares (on tinc connexió a Internet i on estic ara) a buscar al Google més informació sobre algun dels meus assaigs finals de semestre, amb l’esperança que algú altre haja llegit directament Bauman o Sloterdijk i puga subministrar-me alguna píndola d’erudició postmoderna. I baixant l’escala és quan he trobat que uns veïns intentaven traure de l’ascensor quatre persones que s’havien quedat entre el primer i el segon.

Després d’algunes provatures frustrades amb la mecànica de l’aparell, ens hem decidit a cridar al 112 demanant ajuda, hem trobat finalment el número de l’empresa d’ascensors, hem tornat a cridar al 112 per a anul•lar l’emergència, i hem esperat a que un tècnic prement uns pocs botons rescatara els quatre adolescents (que qui sap si han estat els causants de la fallida de l’aparell: ni tancats en dos metres quadrats han callat ni han deixat de moure’s dins aquella cabina fràgilment suspesa).

En total, dues mitges hores perdudes en una bona obra, sí, però que representa el pitjor dels fantasmes quotidians a què pot enfrontar-se l’home del cronòmetre: els imprevistos. Tot el que visc i el que faig se sustenta sobre una hipòtesi no només dèbil, sinó rotundament falsa: que tot està previst i tot funciona, que les rodes del cotxe mai no punxen, els ascensors no fallen, els pisos nous no tenen humitats i que totes les nits de nou a onze, després de l’oficina, tindré ànims i humor suficients com per a mastegar la “Dialèctica de la Il•lustració” o els axiomes de la geometria. Potser per a altres el trànsit a la vida adulta coincidisca amb una assumpció madura de les seues responsabilitats, però per a mi (que sempre he estat un bon xic de parròquia, sensat i complidor) consistirà en quelcom més ridícul: acceptar la sorpresa i l’imprevist com parts naturals de la nostra vida. Ho intentaré gradualment – i si no, algun dia, uns plors d’infant a mitjanit acabaran servint-me de tractament de xoc...

(Al final, no sols no he buscat res de Bauman, sinó que ara de camí de tornada cap al pis em caurà damunt tot el pes de la modernitat líquida – i jo sense paraigües...)

7 comentaris:

Vista Parcial ha dit...

Psciència, tot arriba.

Juli Capilla ha dit...

Sí, som fills d'una època en què tot està o pensem que ho tenim cronometrat. Hi hagué un temps -i d'això no deu fer massa dècades- que el temps era relatiu, tenia, si més no, una dimensió molt més difusa que no ara, tan milimètrica comptada. Però no tot és exacte ara tampoc, i els imprevistos, tot i que de vegades ens resulten incordiosos, poden ser també un bàlsam contra la manca d'espontaneïtat que patim, i ja ens van bé, no et sembla?

Emili Morant ha dit...

Doncs sí: tot arriba. I pel que fa a l'espontaneïtat, em conformaré amb tolerar-la, perquè no sé si arribe a temps per a adquirir-la com a virtut - si és que ho és...

Sobre aquesta milimetrització del temps de què sóc alhora víctima i promotor m'he trobat aquests dies amb un llibret que és una joia i que tracta d'aquest tema i de moltíssims altres, més dels que hagués sospitat a priori: "La societat de l'espectacle", de Guy Debord. A vore si pose alguna nota sobre el tema ací. Però primer, les obligacions acadèmiques, que m'apreten...

ginjol ha dit...

Crec reconéixer aquesta mania cronometradora. Em sembla que és la síndrome de l'opositor. Jo la vaig passar fa un temps, i la reconec ara en la gent que prepare. Paciència, quan guanyes la pláça açò desapareix ràpidament. Però guanya-la, que no esdevinga crònica.

Emili Morant ha dit...

Em consola saber que el símptoma desapareix quan hom obté la plaça - però clar, en això estem, potser em queden encara uns quants anys de "tractament"...

Rosa ha dit...

Ànim! Ja som dos desesperats cronometrant el temps gràcies a les oposicions. Fes-li cas a ginjolet, que té molta raó. Jo sense ell m'haguera ofegat en un got d'aigua en les oposicions del 2007. Alé ara a preparar les del 2008...

Emili Morant ha dit...

Sí, sí, he d'estudiar, però em fa una mandra...