En paper

Justament ara que tant hem parlat de dietaris i blogs, de la web i del paper, i de llibres sobre blogs, he retrobat la versió impresa del meu primer blog "seriós": s'allotjava en aquesta mateixa adreça, sospite que tenia principalment dues lectores (una i l'altra), va durar exactament un any entre els mesos de Juliol del 2005 i el 2006, i va anar canviant de títol de tant en tant. "La vida diferida" és ja el meu tercer projecte blog - i aquesta vegada no només no tinc cap intenció de tancar-lo quan faça un any, sinó que estic temptat d'incorporar, cap enrere, les notes dels dos anteriors posant les dates originals de publicació. Per a curiosos, i com a prova (innecessària, d'altra banda) que he estat "ací" des de fa bastant de temps - el meu perfil a Blogger és de 2003...

La lectura de les meues anotacions dos anys després em recorda un de tants motius pels quals m'agrada tindre un blog: la secreta esperança que, dintre d'un temps, anys o dècades, el que hauré deixat escrit serà per a mi el més valuós tresor de la memòria - més enllà de l'escassa qualitat objectiva que puguen tindre aquelles o aquestes mateixes elucubracions i testimonis. Per exemple, el dia que vulga traçar els orígens del meu tan predicat utilitarisme, podré retornar a la darrera pàgina dels papers que ara tinc entre mans, la primera entrada amb data 12 de Juliol de 2005, i llegir allà:

La bondat natural de l'home

Hom pot jutjar la gent - i a sí mateix - per les seues bones intencions, o per les conseqüències dels seus actes. Llevat d'excepcions inexplicables, aquests dos veredictes paral·lels només coincideixen quan tant les intencions com els resultats són terribles.

No és massa original ni profund (ni cert, tampoc: la meua consideració vers les propietats salutíferes dels aforismes ha descendit molt en aquests dos anys), però d'ací mig segle potser als meus descendents els farà gràcia, si encara entenen l'idioma...