Veredictes i judicis

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira, i m'alegra trobar-me allà Juli Capilla, periodista i ex-blogger, frontennista líric, mariner de cap de setmana, protagonista de múltiples aventures que no seré jo qui conte ara, i pràcticament cunyat meu a falta de posar en ordre els meus papers amb la germana de la seua esposa, cosa que faré tan aviat com tinga ocasió. Si aquest blog encara és un blog el dia que el seu llibre siga ja un llibre, en parlarem com hem fet sempre, estigueu segurs.

Veig el llistat de guanyadors dels premis literaris d'Alzira i quan comprove que el premi de divulgació científica ha quedat desert i que tenia una dotació ben sucosa (18.000 euros) em lamente profundament, nostàlgicament, perquè ara que potser hagués estat capaç de divulgar-la no em queda ni un bri de ciència que posar en lletra. Continuaré pelegrinant, doncs, per les pissarres d'aquest país: això sí que és escriptura efímera, i no la d'Internet...

* * * * * * * *

Fa més o menys un any el mateix Juli em va proposar quelcom que jo no havia fet mai ni m'hagués sentit amb cor de fer sense que ell m'animara: la ressenya d'un llibre per a una publicació literària. De la tasca del crític literari, com (per exemple) de la d'arquitecte, o la que jo he fet tants anys a l'oficina, sempre he pensat que està inspirada en un mètode, en una saviesa acumulada que no és ni més ni menys que una sofisticació, potent i acurada, del sentit comú i del sentit estètic més o menys elemental amb què cadascú s'acosta al món. Bona part d'aquest mètode sap ocultar-se a sí mateix: així, les coses ben fetes (les cases, els estudis de mercat, les ressenyes) sovint amaguen llur complexitat, la dosi de treball i experiència que demanen per a la seua correcta realització. Aquesta aparent senzillesa, en el cas específic del judici literari (més que en l'arquitectura o en la meua ex-feina d'estadístic), és tota una invitació a l'intrusisme i la mediocritat. És fàcil llegir quelcom a la premsa o a la xarxa i cedir a la temptació de creure que un mateix podria fer-ho millor: descriure, explicar, jutjar una obra, un fet, un pensament. Aquesta pretensió (com tantes altres) és un dels pecats fundacionals de la blogosfera: i, en realitat, aquesta tendència a l'opinió lleugera no és tan greu si hom no transfereix l'absència de filtres de què gaudim ací a l'àmbit on qui publica i qui llegeix han d'exigir uns mínims, unes garanties.

Doncs bé: confesse que em vaig sentir un complet intrús quan, ara fa un any, vaig haver d'escriure sobre "El vaixell de Genseric", de Ferran Garcia-Oliver. Així li ho vaig fer saber a Juli, a qui vaig demanar que em fes de filtre i que m'evités el ridícul: no volia que fos un llibre (magnífic, d'altra banda) i l'autor que tants esforços li havia dedicat qui pagara la meua "novatada". No em vaig adreçar al dietari de l'escriptor de Beniopa amb més armes que una lectura atenta i una certa empatia, i he de dir que, amb independència del resultat, el procés fou una de les experiències de lectura (i d'escriptura) més interessants que havia gaudit en molt de temps. Copiaré i podreu llegir la meua ressenya (aparegué al ja penúltim número d'"Espai del llibre") en la meua pròxima anotació, però avui volia compartir aquelles sensacions de fa un any, de qui entra en un territori desconegut amb totes les precaucions que la missió mereix. El dia que em puga traure de damunt les obligacions acadèmiques de que sóc encara hostatge, espere poder repetir de tant en tant aquesta forma responsable però riquíssima d'ocupar-se d'aquests vells amics nostres, els llibres.

Scripta manent

Què és fer un llibre? Escriure una pàgina digna de ser llegida cada mes durant deu anys. Així vist, l'únic que ens separa de l'eternitat és la impaciència.

Premis blocs Comarques Centrals

No conec els membres de la revista digital "El Penjoll" més enllà del que els he pogut llegir els darrers dies, però la seua iniciativa de fer un concurs/premi per als blogs de les Comarques Centrals Valencianes és de la classe d'idees que jo mateix havia tingut en alguna ocasió però mai m'havia atrevit a proposar. Ells sembla que en són uns quants i s'ho han pres amb ganes, així que estic segur que l'únic que cal per a que la cosa funcione és que inscriviu els vostres blogs (o els que més vos agrade llegir) en el concurs. Jo inscriuré el meu tan aviat com decidisca en quina de les distintes categories l'he de col·locar. Per si podeu ajudar-me a triar, o per si us animeu a participar, són les següents:

a) NOTÍCIES I INFORMACIÓ
b) LITERATURA
c) POLÍTICA
d) EDUCACIÓ
e) ART I AUDIOVISUAL
f) ESPORTS
g) ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS
h) HUMOR
i) MISCEL·LÀNIA

La "butlleta d'inscripció" la trobareu punxant en el "banner" que trobareu ací mateix, a la dreta del meu blog, just damunt de l'arxiu d'entrades anteriors: heu de deixar un comentari al post que jo enllace indicant el blog que voleu proposar, la categoria, etc. Allà trobareu les instruccions detallades.

Més que els premis, que sempre estan molt bé sobretot per a qui se'ls guanya, el més interessant de la iniciativa podria ser la promoció i animació de la blogosfera en valencià més pròxima. "Editar" (electrònicament, sense que calguen diners pel mig) un PDF, o una pàgina especial amb algunes entrades dels qui participen, o dels finalistes, o de qui el jurat crega oportú podria servir per a començar amb bon peu l'any blogaire de 2009. No he llegit que els organitzadors tinguen en ment cap recull d'aquesta classe (i no parle d'editar res en paper, com el llibre de la Catosfera en què vaig participar l'any passat, sinó de quelcom "online"), però podria servir per a que més gent puga sentir que hi participa i guanya: ells, la gent d'El Penjoll, que són els qui ho mouen, sabran com fer-s'ho. De moment només volia dir-los que endavant i moltes gràcies.

Democràcia triomfant

En el meu joc preferit d’ordinador (gairebé és l’únic que tinc: “Civilization IV”, per a qui us agraden aquestes coses) apareix, cada cop que hom descobreix un avanç en una tècnica de construcció, una cita d’Aristòtil que diu: “No és dels amics, sinó dels enemics, de qui aprenem a construir les nostres defenses”. No sé si aquesta és la forma més freak (o menys pedant, si ho preferiu) de citar Aristòtil que s’heu trobat mai, però no és de videojocs del que vull escriure ara. Ben bé podria ocórrer que la major feblesa de la democràcia, com a sistema d’elecció i funcionament polítics, fóra l’absència, en el dia a dia de la discussió política, d’enemics respectables a qui fer front: ens qüestionem tan escassament els seus fonaments que no ens adonaríem de si l’edifici té o no alguna escletxa fins el dia que se’ns caigués damunt.

No ajuda en res per a plantejar aquesta classe de discussions el fet que la democràcia tinga, per a cadascú, un significat distint únicament associat a la classe de connotacions positives que individualment decideix atribuir-li: així, paradoxalment, el consens absolut sobre les múltiples bondats del nom de la cosa (“democràcia”) amaga sota la catifa les discrepàncies que tots tindríem sobre la cosa (i no sobre el nom) i sobre les seues suposades bondats (que ho serien només per a uns, i no per a altres, encara que fos perquè algunes d’eixes característiques són inicialment autocontradictòries, si no són acuradament considerades).

Tampoc ajuda el fet que els enemics arquetípics a què s’oposa el sistema són caricatures més o menys grolleres, models per a fer comparacions insultants: sí, certament Hitler, Stalin o Bin Laden són antagonistes de primera fila de la forma de govern per la que creiem regir-nos. Però hom no sap mai si la cita recurrent (en tertúlies i articles) d’aquestes encarnacions de Satanàs no serveix per a fer-nos oblidar altres enemics més grisos, però més reals, d’allò que anomenem, en grec, “govern del poble”: els fluxos transnacionals de capital, els interessos dels mitjans de masses, i l’estupidesa qui sap si heretada o adquirida dels diversos actors i espectadors de la comèdia política. Un repàs al funcionament de les oblidades “democràcies populars” de la Guerra Freda i les seues contrapartides capitalistes (aquelles dictadures “amigues” de les llibertats occidentals) potser advertiria millor d’uns quants d’aquests riscs de la democràcia; però sempre és més efectista citar exemples sagnants dels nostres anys trenta i quaranta que d’altres pàgines recents de la història que requereixen d’una més subtil lectura.

Tota la disquisició anterior no pretenia ser sinó la introducció per a un comentari sobre les recentíssimes eleccions americanes, que tothom no deixa d’assenyalar retòricament com un “triomf de la democràcia”, i una lliçó dels EUA a la resta del món (incloent-hi la vella Europa). No acabe de veure clar en quina mesura l’elecció d’Obama és un triomf del sistema en major mesura que ho fou la reelecció de Bush fa quatre anys, o l’aclaparadora victòria electoral dels actuals dirigents valencians. De fet, la circumstància de què el sistema “triomfe” algunes vegades, mentre que d’altres simplement “triomfe” algun dels candidats, hauria d’abocar-nos a un qüestionament constant de les virtuts eternes de la democràcia. Probablement, la més rellevant d’aquestes virtuts del sistema no és que siga perfecte, sinó que és perfectible: però sembla que només ens agrade recordar-ho quan no “triomfen” els “nostres” candidats. Aquesta asimetria, aquesta forma partisana de fer “teoria política” de butxaca, serveix per a omplir periòdics, però per a poca cosa més.

Per si heu arribat a dubtar-ho, deixaré clar que participe, amb tanta ingenuïtat i “bonisme” de què sóc ja capaç, de l’entusiasme general per la victòria d’Obama: jo, que sóc home de números, enquestes i probabilitats, vaig passar una nit en vetlla seguint l’”espectacle de la democràcia” per la CNN internacional, i vaig gaudir amb emoció del desenllaç final, discursos inclosos (són els avantatges de treballar només de nit i poder dormir de matí). Però si he d’extreure alguna conclusió per al “sistema” d’aquesta batalla no és tant la victòria d’Obama sinó la categoria política del seu contrincant: el “sistema”, en aquest cas, donava per a triar entre dues alternatives digníssimes. El discurs d’acceptació de la derrota de McCain, que vaig poder seguir en directe abans del de la victòria d’Obama, em va colpir: tot el que tingué d’escenificació, de litúrgia, no em va traure de sobre la sensació reconfortant que “el pitjor que hagués pogut passar” no hagués estat, en cap cas, una catàstrofe. Puc estar equivocat en el meu judici sobre McCain (potser no tinga ja mai ocasió de corregir-lo), però puc mantenir la meua tesi independentment d’aquest cas concret. Eixa minimització del risc, aquesta capacitat de control sobre el “worst case scenario”, sí que la puc comptar com un triomf del “sistema”: això de què “el poble no s’equivoca” és un tòpic ben fals, i tota precaució és poca per a evitar les greus conseqüències d’aquests errors populars, que són de tan difícil rectificació. Tant de bo pogués apropar-me a algunes eleccions més pròximes, més casolanes, amb les mateixes garanties.

Nulla dies sine linea?

L'aforisme no és l'antídot per a la cultura del zapping: estalviem-nos una línia cada dia, i potser escriurem algun paràgraf de profit al final de la setmana.

Un error familiar

Fa setmanes que em creix la sospita d’haver relliscat una altra volta en un error ja vell, tan recurrent i arrelat en mi que participa, des de l’origen, del perquè del títol d’aquestes anotacions. Després d’un despreocupat i merescut parèntesi estival, aquest mes d’octubre he sentit de nou que tinc entre mans més feines, més obligacions de les que raonablement podria fer bé sense angoixes. I les tinc perquè vull: les meues no són (encara) les responsabilitats indefugibles de qui té una família que sostenir. No puc incloure la meua tasca docent entre aquestes tasques acumulades: al cap i a la fi, tothom en té una, de feina, amb maldecaps associats que hem de donar per descomptats. Però els estudis de Màster, el treball d’innovació pedagògica en què participe (perdoneu-me la correcció política: ja tindrem ocasió per als sarcasmes), alguna col•laboració ocasional amb la meua “anterior” feina i la necessitat de continuar estudiant els meus temes d’oposicions saturen el meu temps “lliure” a uns quants mesos vista.

No entraré en cap detall sobre aquestes dedicacions a temps parcial (ja sóc massa indulgent amb mi mateix per enumerar-les tan sovint), però encara puc aprofitar l’avinentesa per a retornar a un dels meus temes preferits: la perillosa ambivalència de les nostres millors capacitats. Per posar-me d’exemple, diré que la d’organitzar-me el temps lliure podria estar entre les meues habilitats adquirides més valuoses: allà on altres es queixarien de no tindre temps per a res jo tinc temps de queixar-me (ho he fet en el paràgraf anterior) i de fer quatre o cinc coses més. El problema ve quan assumisc, irresponsablement i equivocada, que puc ordenar sempre perfectament bé el temps fins l’últim segon: arribats a aquest punt, ha aparegut una obligació on en principi hi havia només una oportunitat interessant. La satisfacció de la productivitat personal dóna pas a l’angoixa de l’esbarjo, i cada projecte puntual que ja no té cabuda en la meua agenda atapeïda i irreal queda programat per a un “més endavant” imprecís i també sobredimensionat: aquest “ja veurem” que tan rarament arriba, és la vida diferida.

El poc que queda en mi de moralista es recolza en aquesta convicció elemental: l’abús de les nostres virtuts és un enemic potencial difícil de combatre, i les apel•lacions clàssiques a la moderació i a l’autoconeixement reapareixen en la meua visió pràctica del món com a corol•laris d’aquest primer risc, d’aquesta prevenció contra el millor de nosaltres mateixos. Només podrien salvar-nos ja els vicis que no tenim: practiquem-los moderadament, doncs.

Austeritat

Sóc de l’opinió que els diners, sota determinades circumstàncies, sí fan la felicitat. Certament, com solen objectar romàntics (i gent rica) de tota classe, els diners no compren algunes de les coses més valuoses de la vida. Però quan algú fa aquesta classe d’apreciacions sembla voler implicar que no tindre diners facilita d’alguna forma la consecució d’aquests altres bens “que no tenen preu”, i que la pobresa fa més accessibles, genuïns i intensos els sentiments d’ésser estimat, de gaudir de bona salut, de conèixer i viure en harmonia amb el món, etc. Ja digué Jesucrist que per als pobres havia de ser el Regne del Cel, però traslladar aquesta esperança des de la glòria ultraterrenal a aquesta vall de llàgrimes no és sinó canviar una variant d’opi del poble per una altra pitjor: cal fe per a creure que els pobres seran feliços allà, però per a creure que ja ho són ací s’ha d’estar una mica cec.

Com he dit, els diners fan la felicitat de forma condicional: només poden fer feliç algú quan té la classe de sentit comú que cal tenir per a saber gastar-los. Vull pensar que la ciència econòmica no és sinó la sistematització d’aquest sentit comú, i l’”homo economicus” el model teòric d’aquesta racionalitat pràctica. Ignore la mesura concreta en què aquesta mena de “common sense” s’ha estès entre la població mundial o del país: però que encara n’hi ha excepcions, gent immune al seny, no hi ha dubte. Tots ens hem creuat amb algú conegut per a qui la manca dels més bàsics criteris ha fet més difícil la vida amb diners que si no n’hagués tingut mai. Gent que hagués consumit menys alcohol o drogues, que hagués estat millor pare o hagués fet menys el ridícul de no haver tingut diners que malgastar. Aquests casos excepcionals, en mans d’un moralista ben entrenat, o d’un cínic, servirien per a proclamar les suposades (i falses, ja ho hem dit) benediccions de la pobresa. Tanmateix, jo ací em conformaré amb què ens servisquen d’alerta, de senyal de perill per als qui intentem arribar a final de cada mes amb menys deutes que en el mes anterior. 

Encara no fa massa temps, potser un any, era part d’aquest sentit comú econòmic general la sòlida creença en què la feina i el sou propis només podien sinó créixer, i que el preu de la vivenda que tan exagerat semblava el dia que hom n’adquiria una havia de continuar creixent de forma natural: pocs mesos després de signar una hipoteca (i de no haver-li pagat al banc quasi res més que interessos) aquella inicial protesta per l’abús es convertia en l’agradable sensació de ser ric, de tindre possessions valuosíssimes i d’haver fet un gran negoci. No eren quatre destrellatats els qui creien aquestes coses, ans al contrari: amb major o menor convicció, la majoria de la gent compartia aquesta visió econòmica, o simplement, actuava inconscientment d’acord amb ella. No puc creure, honestament, que els qui ara estan patint més els efectes de la crisi siguen els membres de la casta de malgastadors i malfeiners de què he parlat més amunt: la classe d’errors en les finances personals que poden ofegar tanta gent en els seus deutes han estat pecats col·lectius, idees dominants equivocades. Hi ha també, no cal dir-ho, la ineficiència, la corrupció i el descontrol de banquers, asseguradores, polítics i constructors. Però aquestes causes sistèmiques de què tant parlen els noticiaris ben poc podran consolar les famílies on algú ha perdut la feina mentre conserva tots els deutes: deixem-los, doncs, la crítica antisistema als professionals de la queixa. 

Un dels meus grans consols personals en aquesta època de tribulacions és la certesa de no haver caigut víctima d’aquesta plaga econòmica: i no per la meua especial clarividència, sinó perquè l’atzar em dugué a fer una tria que el temps ha assenyalat com a correcta. El preu del pis que vaig comprar fa uns pocs anys i on visc ara era abusiu, sens dubte, en comparació amb els materials i la feina que degué costar de construir: però s’ajustava raonablement a la meua capacitat per a pagar-lo. Tinc la vivenda més petita de la gent de la meua edat que conec, i encara em falta moblar la majoria de les seues estances: el menjador semblaria encara una pista de squash si no fos pel meu piano, l’enorme televisor que em regalaren els meus pares i un grapat de prestatgeries plenes de llibres i CDs acumulats al llarg dels anys. La meitat dels mobles que tinc no són meus, i gairebé se m’ha oblidat que els vaig emprar. Però confesse que aquestes xicotetes privacions es veuen del tot compensades per la tranquil·litat i la confiança que em dóna comprovar que no calen tantes coses per a viure, i que la meua tria és la de comprar o no comprar, en comptes del dubte sobre si poder o no pagar. En altres circumstàncies, d’aquesta actitud en diríem gasiveria: però basta amb què un defecte esdevinga infreqüent per a poder començar a apreciar-lo com una virtut. "Austeritat" sona molt millor: té reminiscències entre estètiques i místiques que han sobreviscut al manlleu eufemístic que fan de la paraula els responsables econòmics. 

Són molts els qui arriben tard per a poder viure aquest temps d’incertesa com una oportunitat: amb deutes com els que té molta gent, deixar de gastar no és suficient, deixar de treballar (com m’ha passat a mi mateix durant uns mesos) no és res semblant a un descans, i distingir allò bàsic d’allò prescindible és un passatemps fútil, sense la dimensió quasi espiritual de què vos he parlat. Cap de nosaltres sap encara en què consistirà la refundació del capitalisme de què se’ns parla: com a molt, i no està clar, ressuscitar Keynes (de Marx ni parlar-ne). Però el que sí hauríem de tenir a l’abast de cadascú, tan aviat com passe el temporal, és la reinvenció del capitalisme domèstic. Això hauria d’incloure la comparació crítica i constant entre el preu i el valor de cada cosa, la dimensió positiva no de l’estalvi (que la té) sinó d’una certa continència, i la reconsideració del préstec com una possibilitat i no com un estil de vida. Potser tot el que he dit vos ha sonat conservador, i ben probablement ho siga: però ara per ara, el món només ens dona crèdit per a les finançar les petites utopies.

Filar prim sobre la hipèrbole

Una de les meues últimes tasques universitàries consisteix a buscar a la xarxa un text que continga arguments extremats, estrafolaris, en favor d'una postura radical (més concretament: al voltant de l'impacte de les noves tecnologies en la política), i després rebatre'l fent servir els arguments més subtils i sofisticats que hem après fent les nostres lectures prèvies - perquè d'alguna forma hem de provar que les hem llegides...

No he pogut acabar (i estic ja fora de termini) eixa xicoteta redacció perquè d'una banda, els textos "hiperbòlics" que he trobat no requereixen de cap mena de subtilesa per a ser qüestionats i "criticats", i de l'altra els que em permetrien un tal exercici d'amable discrepància són anàlisis mesurades, raonables, que fan pensar però no riure. No sé què és més ridícul: emprar l'escolàstica allà on no és necessària, com veiem fer en una tertúlia de futbol o "del cor", o fer servir el garrot verbal allà on ens caldria el millor bisturí, com passa en les pitjors tertúlies polítiques. L'únic que sé és que la classe de sofisteria en què he estat ensinistrat durant els darrers anys ací i allà no m'és gens útil en aquesta ocasió.

Serà la crisi: quan tothom dubta de tot, l'escèptic és el primer a quedar-se sense feina...

Es tan corto el amor...

Sona el telèfon a ma casa - no fa ni deu minuts. Em diuen que estan fent una enquesta sobre la Comunitat Valenciana, i comencen a fer-me preguntes molt simples (escales del tipus: Satisfet/Insatisfet) sobre la situació actual (econòmica, sobretot) i les respectives responsabilitats del govern central i autonòmic. He contestat tan sincerament com he pogut donat l'escàs marge per al matís que se'm permetia.

Cap al final de l'enquesta, la pregunta de rigor: a qui va votar les últimes eleccions (una pregunta fonamental per a ajustar correctament les dades de l'enquesta, vos ho dic jo que he treballat en el sector). Just després de donar-li la meua resposta, l'enquestadora respon: "Perdona, me lo puedes repetir, es que eso no lo había oído nunca". Jo, sospitant que estava incloent-me en l'apartat d'"Altres" (extremistes i freaks de tota classe), li pregunte quins partits tenia en la llista de possibles respostes, i per a curar-me en salut (ja en som pocs com per a que se'ns perda algú en el recompte) li done el nom d'un dels partits que es presentaven en coalició, als quals vaig votar, entre altres motius, pel simple fet (i molt rellevant) de presentar-se junts.

No puc dir que l'enquesta estigués mal plantejada: era tan simple com ha de ser quan hom truca per telèfon a la gent a casa - si vols escoltar arguments matisats d'algú, millor si el convides a café que si li fas una enquesta telefònica en dos minuts. Com a molt, he detectat alguna mancança en la instrucció d'entrevistadores o l'absència d'algun aclariment en el programa d'enquesta. Però l'incident m'ha semblat simptomàtic d'alguna cosa: l'efímera coalició que tants havíem cregut necessària durant molts anys té tan poc de passat com de futur, i un interés escassíssim pel que fa als instruments de mesura que avaluen el nostre dia a dia polític. No esperava gran cosa del romanticisme polític, certament, però sí que confiava en aquell matrimoni de conveniència. Res: no han arribat ni a fer la declaració d'hisenda conjunta...

Tardor a casa

Deuria haver-vos-ho dit abans, però ja fa més d'una setmana que estic treballant, gairebé des de principi de curs. Es tracta d’una substitució de tres mesos, en principi, aproximadament fins Nadal (espere que inclòs: preferisc estar de vacances que en l'atur durant eixos dies). Però el més curiós de tot plegat és on treballaré durant aquest temps: al costat del meu poble, en la modalitat nocturna del Batxillerat del mateix institut en què vaig estudiar fa quinze anys. Algun dia, si trobe l’ocasió, parlaré de l'ambient plàcid, de la calma gairebé lunar amb què se succeeixen les classes cada vesprada i nit: una situació quasi irreal comparada amb la intensitat del dia a dia d'un centre de Secundària. Hui em conformaré amb dir que m'alegre d'aturar, almenys durant tres mesos, el desarrelament que suposa canviar cada pocs mesos o anualment de lloc de feina, d'alumnes, de llibres. En el millor dels casos, encara em queden uns quants anys de nomadisme docent, però aquest parèntesi de proximitat i seguretat hauria de resultar d'allò més fructífer. Acabar el meu treball final de Màster ("tesina doctoral", en deien abans, però no sé si ara serà el mateix) serà la primera de les meues prioritats durant aquest temps.

El canvi d’estació (almenys pel que fa a l’oratge) ha coincidit amb la celebració, aquest passat dissabte, del casament d'un vell amic (i fins fa poc, company d'oficina). La barreja de fred, pluja i excessos, més de menjar que de beure, del cap de setmana m'ha passat factura, i encetaré aquesta tardor patint la classe de febleses que fins fa uns pocs anys m'eren del tot desconegudes. El meu lleu constipat em farà encara més casolà durant uns dies, si això és possible. Però aquests daltabaixos de salut no són excusa per a no dir, en aquest racó expressament reservat per al testimoni, que mai m'havia sentit tan a prop com aquests dies de les metes que em vaig marcar fa un parell d'anys, i que conserven intacta la seua vigència. Em calia deixar-ho escrit: no tant per mi, que ja em sent ple, ni pels pocs que em llegiu ara, com pel moment futur, indesitjat però probable, en què convinga sembrar de nou les velles esperances i rellegir quina classe de fruits poden donar. Com ja sabeu, aquesta confusa nostàlgia de futur ací l'anomenem la vida diferida.

Victòries inexplicables

Un atzar de la distribució de freqüències digitals a la meua zona fa que la primera de les cadenes que apareixen en el meu llistat de canals TDT siga Canal 9. Així, les meues batudes sistemàtiques a la recerca d'algun programa "visible" comencen sempre per la nostra televisió autonòmica - no cal dir que rarament hi acaben o hi retornen. Ahir, en les dues ocasions en què vaig recórrer l'oferta televisiva buscant quelcom de profit amb què matar el temps, vaig trobar Francesc Camps adreçant-se a les Corts Valencianes en el que semblava una llarga declaració programàtica (potser fóra l'inici de curs dels nostres diputats, o alguna cosa per l'estil: ni ho sé ni he tingut l'estómac d'investigar-ho). Els continguts de la intervenció de Camps són fàcils d'endevinar: deveu estar encara més exposats que jo a aquesta barreja d'eufòria regional, suspicàcia vers el govern central, reclamacions d'aigua i diners, i desig de perpetuar la nostra contínua celebració de ser valencians. Vos estalviaré la glossa: els periodistes de Canal 9 no van mostrar amb mi la mateixa compassió, i van repetir, al peu de la lletra, les paraules del MH amb "PowerPoint" inclòs per a reforçar-les.

Des de sempre he tingut la sospita que moltes d'aquestes celebracions són buides de contingut o de motius, o en els millors casos, tot i ser positives per al país resulten més cares del que raonablement ens podríem permetre, almenys pel que fa al seu "cost d'oportunitat" (a tot allò "encara millor" que podria haver-se fet en comptes de les coses "bones" que s'han fet en realitat). Però cal més informació i més interès dels que jo tinc per la política valenciana per a convertir aquesta simple sospita en quelcom més sòlid: una anàlisi mesurada i crítica del constant exercici d'autoafirmació (Sí, sí, sí...) del nostre govern autonòmic. Amb eixa voluntat d'entendre em vaig adreçar, fa setmanes, a una lectura que hui mateix he repetit: l'article de Francesc Viadel aparegut al número 28 de L'Espill que duu per títol "País Valencià: paisatge després de la victòria (del PP)". L'extensió i el prestigi de la publicació en què apareixia l'article em feien esperar quelcom distint de la classe de periodisme de "guerrilla" que es veuen mig forçats a practicar opinadors i editorialistes de tota mena a la premsa diària valenciana. Després de la meua relectura, no sabria què dir-vos.

Pel que es veu, dotze pàgines d'article no són espai suficient per a citar com a genuí, com a "real", cap èxit dels populars valencians: cap ni un. Jo mateix, com he dit, tinc la sospita (en el camp concret i pròxim de l'Educació és més aviat una garantia) que molts d'aquests èxits són fruit de la falsedat o l'exageració. Però aquesta darrera ja és una matisació fonamental en política, que requereix habilitats d'anàlisi que no trobe en mi i he d'esperar d'altres: de la falsedat a l'exageració (i més enllà, al just reconeixement d'avanços, si és que hom creu que es produeixen) hi ha tot un camí sinuós que recórrer. Doncs no, res de tot això: la gestió popular és només propaganda maliciosa, nacionalcatolicisme reeditat, mediocritat corrupta i altres jocs florals del nostre idioma, tan enriquit lèxicament per a la lamentació.

D'aquesta anàlisi apocalíptica cadascú podria traure mil i una conclusions: jo n'esbossaré un parell, que no sé si són alternatives excloents. Concedim, en primer lloc, la possibilitat que l'anàlisi siga rigorosament exacta: si és així, vivim governats per Satanàs i família, i cada any que passa estem més contents i els donem victòries electorals més aclaparadores. Una tal circumstància hauria de convidar-nos a una sana dessacralització de la democràcia com a mètode per a la tria dels nostres governants - però la prudència que hem bandejat en les nostres anàlisis ara retorna per a evitar dur massa lluny aquestes aventures teòrico-polítiques. Tanmateix, a banda del qüestionament dels nostres mètodes, aquesta avaluació, que situa la nostra vida política en el terreny de l'absurd més absolut, no ajuda a respondre la pregunta "què hem de fer?". Com a molt, convida a la renúncia, a deixar de parlar-ne: a llençar l'escala un cop hem pujat dalt. En comptes d'indicar-nos per quina escletxa podem assaltar la fortalesa del poder, aquesta mena d'anàlisis ens fan pensar que és impossible que un mur tan clivellat se sostinga en peu. I tanmateix, sabem que se sosté, i ben fermament.

L'altra possibilitat, quasi tan amarga com la primera, és concloure que aquesta classe d'atacs sistemàtics contra els nostres governants són exercicis tan acrítics com les lloances que ells mateixos es dediquen. Magnificar els èxits propis i negar els de l'adversari són així dues cares de la mateixa moneda, dues manifestacions de la mateixa llei de l'espai públic: qui té el poder posa en pràctica la primera, qui no el té la segona. No es tracta, en cap cas, de dues actituds distintes, més noble una que l'altra: la il·lusió que ens fa distingir-les és un simple efecte de les posicions relatives (al poder) dels participants. Segons aquesta perspectiva, el que nosaltres anomenem "anàlisi" i "crítica" no són sinó les armes primitives d'una lluita que ben gustosament bescanviaríem pels míssils de la propaganda i la teledirecció de les masses amb què compta el nostre adversari. No diré que aquesta possibilitat m'escandalitze, ni que el maniqueisme cru d'aquestes lluites m'impedisca prendre partit per un dels bàndols. Però disparar des de L'Espill per a defensar-se de Canal 9 fa encara més ridícula una derrota que, a hores d'ara, no veig clar com podríem evitar...

Versos pendents

Fa ja un grapat de setmanes vaig tancar una llarga reflexió (més llarga del que convé en aquest canal de lectura diagonal i fugissera) prometent una mostra del llibre de poemes que havia comentat. Allà vaig intentar explicar (potser fóra més adient dir "entendre") una mancança de la meua sensibilitat que no sé si arribe a temps de corregir: una vivència separada, pobra, assèptica, del paisatge i l'entorn natural.

Ni tan sols l'escenari idíl•lic en què vaig passar l'última setmana d'Agost, en companyia dels meus cunyats i nebots en una casa rural a Guipúscoa, van servir per a desarrelar del tot aquest prejudici, aquesta incapacitat personal. Puc concedir, sense dubtar-ho, un valor objectiu, i una prioritat de conservació a alguns indrets i activitats. Però la classe d'emocions que tòpicament s'hi associen, no he les he experimentades sinó a través del mateix filtre d'escepticisme i desmitificació amb què m’aprope a tants quefers quotidians.

No sé si aquest que he copiat és dels millors poemes del llibre (ha passat ja un temps de la meua lectura), però almenys enllaça amb la percepció segons la qual la meua desconnexió respecte de l'entorn fa doblement important que els qui em vinguen darrere tinguen l'oportunitat de gaudir-lo com jo no he fet. La llàstima, com sabem de sobres, és que els insensibles de tota mena que ens envolten no solen extreure aquest mateix desig de redempció com a corol•lari dels seus defectes.

ARBORICIDIS

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.

Ma. Josep Escrivà, Flors a casa (2007), Ed. 62

Lògica política

Contràriament al que jo mateix hagués afirmat fa uns anys, la lògica de la Gran Política s'encomana i arrela amb una facilitat enorme en l'esperit dels qui participen en la Petita Política.

En l'escala local, que al capdavall també és la pedrera de la política nacional i internacional, bona part de les vocacions polítiques naixen d'una voluntat sincera de fer el millor possible per la pròpia comunitat; i en general, almenys inicialment, sense més desitjos per a un mateix que la legítima aspiració al reconeixement públic. Després, se sol dir, el poder corromp: poca cosa puc afegir a aquesta veritat que el passat ens ha demostrat de sobres i el present ens actualitza. Però hi ha un moment intermedi, dissimulat, en què sense ni tan sols haver guanyat en la part del joc en què ha triat jugar, sinó simplement per participar-hi, l'aprenent de polític fa algunes renúncies inevitables i irreversibles. Fins i tot el més equilibrat dels qui aspiren a representar i governar el seu poble, quan comença a reunir-se i coordinar-se amb la gent amb qui comparteix metes, quan és identificat i assenyalat com a contrincant pels qui se li oposen, quan es veu obligat a pronunciar-se decididament, sense deixar cap marge per al dubte, en qüestions que fins aleshores li havien resultat indiferents, renuncia progressivament a la quota mesurada d'escepticisme de què participa generalment l'home del carrer, i comença a veure el món sota el filtre del seu particular faccionalisme. L'home del carrer esdevé l'home del Partit.

Probablement exagere, i aquesta conversió no siga sempre completa: no em costa de creure que algú aconseguisca fer compatibles les seues bones intencions inicials respecte a l'acció política amb una certa distància respecte de tot el que la política té de trinxera, de consigna fàcil, de divisió rotunda entre "els nostres" i "els altres". Però aquest compromís, si és assolit, pertany a l'esfera d'allò privat: en públic, l'aprenent de polític haurà de silenciar tant les seues possibles discrepàncies amb "els seus" com les coses que comparteix amb "els altres", i aquest mateix silenci serà interpretat, en l'àmbit d'allò públic, i tant pels uns com pels altres, com una adhesió no problemàtica a la postura del Partit en qüestió. Un tal compromís pot resultar especialment dolorós a algunes persones, les més geloses de la seua independència personal: com que, particularment, estic convençut que aquest seria el meu cas, he triat no implicar-me en la política activa. Però per a molts altres aquesta acomodació a uns interessos i perspectives grupals no sols no resulta tan complicada, sinó que els referma en les seues conviccions inicials i els anima encara més a participar en les baralles quotidianes pel poder.

No voldria que interpretàreu la meua exposició anterior com una desqualificació "antisistema" del que és la política i com funciona: només pretenia fer-ne una descripció que fos alhora breu i acurada. Jo mateix, que tinc la classe de reserves sobre la participació política que he dit més amunt (i unes quantes més), sóc conscient que necessitem gent que faça, en cada poble, en cada país, el que jo no m'atreviria a fer: lluitar pel poder i, eventualment, exercir-lo d'acord amb les seues preferències de programa - allò que abans anomenàvem "ideologia". De fet, sóc de l'opinió que la mateixa classe de sectarismes que em fan fugir de la política responen a un cert criteri d'"eficiència": maximitzen les possibilitats d'èxit d'una opció política (la unió fa la força, diuen), i fan més fàcil el funcionament coordinat tant dels grups en el poder com dels opositors. El meu desig d'una major pluralitat política no seria molt més, llavors, que una simple "ecologia del sectarisme": no ens aniria malament disposar d'una major varietat de paquets polítics a què adherir-nos electoralment, o fins i tot personalment (els qui tinguen l'estómac per a aquesta classe d'adhesions).

Però una cosa és no voler substituir la lògica interna de la política i una altra tolerar la seua extensió a altres àmbits de la vida. L'eficiència derivada del partidisme, de la partició del món en "nostres" i "vostres", hauria de quedar restringida a la parcel•la de la lluita pel poder: el que té de valuós deixa de ser-ho si hom comença a impregnar la vida social, cultural, esportiva, o familiar d'aquesta classe de suspicàcies, etiquetes i prejudicis. Aquest imperialisme potser forma part de l'essència de la contesa política, i resulta irresistible a polítics de tota classe la tendència a moure peons del seu color en les caselles en què no els toca jugar: associacions de tota classe, esdeveniments, premsa, activitats individuals... res no escapa a la voluntat de control dels Homes de Partit. No devem d'esperar d'ells que s'autolimiten: necessiten de la inèrcia del simplisme per a sobreviure en els seus xocs frontals amb l'adversari. Mantindre'ls a ratlla és tasca dels qui quedem al marge: defugint aquelles responsabilitats, n'hem assumit unes altres.

Fast-forward

Les meues vacances han estat (i són, encara) una espècie de versió comprimida, accelerada, del que és habitualment el meu “temps lliure”: una successió desordenada i mig caòtica de breus intervals on em dedique intensament i sistemàtica a unes poques preocupacions. El mes de febrer treballava el dia sencer en una oficina d’Estadística, en març i abril vaig haver d’aprendre a ser professor de Secundària, en maig vaig haver de completar els meus treballs de Màster sobre Cultura Audiovisual Digital i Comunitats Virtuals, i en juny vaig preparar i realitzar (per penúltima vegada, espere) unes oposicions.

Des que estic en l’atur aquest meu nomadisme disciplinari ha continuat, sense la pressió de les dates ni els exàmens, però a un ritme encara superior, degut a que els meus dies i nits són més llargs i més lliures que mai. Però tot el que he guanyat en temps, ho ha dispersat l’absència de metes. Un parell de setmanes dedicades a repassar alguns buits en la meua cultura filosòfica, un sobtat interès per la cultura i història de la Xina, un grapat d’audiollibres de temàtica variada, i alguna partideta amb l’ordinador al mateix joc a què duc mitja vida jugant. Només un viatge al País Basc durant la setmana passada m’ha pogut rescatar d’aquest caos. Curiosa contradicció: no han estat massa els dies que he vist acabar sense la sensació d’haver fet quelcom valuós i de profit, però el conjunt és, d’una forma concentrada, com ja he dit, d’una diversitat i improvisació que a molts altres els resultaria més còmoda que a mi.

No sóc cap bohemi: costums domèstics a banda, estic ben lluny de ser-ho. Amb els anys he consolidat algunes de les qualitats que molts altres desitjarien per a dur a terme els seus grans desitjos i projectes: tenacitat, esforç, i un puntet d’obsessió, potser. Però l’objecte de les meues preocupacions ha variat moltes vegades ja, i continua fent-ho amb massa freqüència com per a que el resultat de tot plegat puga ser ja res més que una raresa de museu local, un decatleta de xifra i la lletra, una xicoteta paròdia de tot allò que, successivament, he fet i abandonat. Si el lloc on he anat a parar paga la pena, faré el possible per gaudir-lo, però no diré mai que fóra un destí planificat des de l’inici. Divagar, sí: contar mentides, no.

Horror vacui

Potser arribarà un temps en què la més barroca de les nostres esglésies, serà, paradoxalment, un buit, un forat silenciós i solitari al bell mig d’una xarxa omnipresent de quefers i sorolls. Qui hi arribe, per turisme, error o curiositat al que en altres temps fou centre del món, descobrirà ja no la gruixuda corfa de símbols sota la qual l’home del passat s’arrecerava, sinó quelcom que encara hui ens és nou: l’última línia de defensa d’un silenci que es fortifica, s’aïlla. L’altar, els sants, el beat xiuxiueig d’algun fidel, les distintes representacions de la Mare de Déu o del sofriment i la glòria de Crist seran transparents, ja inintel•ligibles; i tot el que ens és familiar, el nostre paganisme radioelèctric, haurà quedat tímidament fora, a les portes.

Almenys eixa seria l’esperança d’un nou punt de partida. El dia que no entenguem ja el que hi ha dins, i no ens hàgem atrevit a substituir-ho pel que hi ha fora, el visitant ocasional d’un temple podrà encara indagar quines eren les preguntes a les quals tot aquest embalum de pedra, fusta, música i llum pretenia donar resposta. Per sort, ja no es tracta d’una resposta comunitària, obligatòria, inconscientment consensuada: en les lluites de l’esperit, cadascú acumula les seues pròpies derrotes. Però cal no anar massa lluny, i és una responsabilitat comuna preservar tant com es puga aquests antics camps de batalla, aquests reductes de pau que fan possibles les nostres pors més genuïnes.

Flors a casa

A mode de parèntesi (que no de descans) entre les meues lectures estivals, que estan essent eminentment filosòfiques, m'he pogut detenir en la lectura d'un llibre de poemes de Mª Josep Escrivà que vaig encetar la primavera passada, i que les ja tan citades obligacions de final de curs van interrompre. No hauria de sorprendre ningú que un volum titulat “Flors a casa”, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona de 2007 parle, en molts dels seus poemes, de flors (no he pogut resistir-me a fer la gracieta, just abans de tractar més seriosament la qüestió). En efecte, si hi ha algun fil d'interpretació unitària d'aquest recull de peces, escrites al llarg d'un grapat d'anys de producció lenta i acurada, és la convicció que la natura, en totes les seues manifestacions (no només vegetals, sinó atmosfèriques, paisatgístiques, etc.) és una font ben vàlida, rica i dúctil, de metàfores i filtres estètics amb què explorar els estats personals d'ànim i les vicissituds de la humanitat en conjunt. No he sabut trobar un terme mig entre la broma de les flors i aquesta acrobàcia sintàctica per a expressar el que crec que és un dels trets principals d'allò que anomenem (sense entrar en més matisacions) Romanticisme i del qual “Flors a casa” participa plenament: estic segur que hi ha adjectius més “tècnics”, corrents estètics més recents (Modernisme, potser? No tinc “ni flowers”...) que ho delimiten amb més precisió, però el meu coneixement de la tradició literària no dóna per a més. La bellesa, un tant mística, del món com a possibilitat de redempció de la misèria humana – definitivament, no sé dir-ho millor.

Tinc la sospita (aviat ho aclariré) que, jutjat en els seus propis termes, el llibre és molt bo. No he trobat entre les seues pàgines el menor rastre d'eixa classe d'espontaneïtat que ofega qualsevol pretensió lírica, ans al contrari: versos i poemes sencers on cada paraula ha estat escrupolosament meditada per a arrodonir com cal una metàfora, una imatge. Si açò fos una ressenya (no pretén ser-ho), l'exposició d'aquestes virtuts intrínseques de l'obra ocuparia la major part de l'espai, de l'èmfasi. Però és el meu diari, i les meues lectures solen ser poca cosa més que excuses pedants per a acabar parlant de mi. I en aquest cas, “Flors a casa” m'ha posat davant d'una de les meues majors limitacions vitals i estètiques: la meua general insensibilitat vers la natura i tot el seu potencial estètic, evocador, espiritual.

No diré que siga dramàtic, però com a mínim és empobridor – i curiós. Igual em dóna la sublimitat d'allò salvatge o la classe de natura domesticada que m'és més pròxima i accessible (horts de tarongers, platges urbanitzades, jardins municipals): cap dels meus intents d'ordenació o de gaudi del món (he oblidat ja la diferència) passen per un contacte primigeni amb la terra, els cicles de la vida i els treballs que l'home hi aplica. No és que menyspree eixes possibilitats: al contrari, he crescut en una indiferència ja irredimible que, justament per això, m'agradaria estalviar-li a qualsevol altre (els meus fills, quan en tinga, o els meus alumnes). Em passava fins i tot quan estudiava Biologia: a mi el que m'agradava no era tot allò dels animalets i les plantes, sinó aquell microscòpic dominó molecular que fa ballar la vida com qui balla un minuet. Que la meua principal experiència artística haja estat durant anys la menys “natural” (per figurativa) de les arts, la música, no deu haver ajudat massa: sóc home de preludis i fugues, no de simfonies pastorals. O, per si algú no ho havia pensat ja: la “meua” també és la menys natural de les ciències. No és que jo estiga mancat de preferències estètiques, que les tinc, però són altres: se'm apareix més bella la Venus de Milo, o un cotxe de carreres, si m'apureu, que les cataractes del Niàgara.

Aquest contrast entre plantejaments creatius i limitacions en la recepció em sol passar amb gairebé tots els llibres de poesia que intente: potser per això els “intente”, i pense continuar fent-ho, amb l'esperança de sortir humanament enriquit de cada repte. Però amb aquest llibre de la poetessa del Grau de Gandia la tensió entre el material i el lector potser m'ha impedit accedir al que probablement (com puc saber-ho?) siga el millor que ofereix el llibre. Vull pensar que el fet que vos entretingueu llegint sobre les meues manies no significa que les compartiu, així que un altre dia penjaré un poema del llibre, sense precedir-lo de tanta morralla introspectiva i distorsionant: així acumularé una nota més per al mes d'Agost, i dissimularé la meua relativa inactivitat.

Blogs de la Safor a Gandia TV

Posats a fer excepcions estivals al llibre d'estil d'aquest diari (que, com sabeu, prohibeix corànicament la inserció d'imatges, vídeos, etc. en el cos de les entrades), res millor que la meua recent aparició a la televisió local parlant justament de blogs. En realitat, el protagonista de l'entrevista és Carlos Fuster ("primero de España y quinto de Alemania", com se sol dir), camarada blogger i impulsor (amb l'inestimable col·laboració tècnica del Browner, a qui saludem ara que està de vacances) del projecte web "Els blogs de la Safor". Aquesta pàgina fa d'índex i de punt de trobada dels mil i un espais que, com el meu, han aparegut sobretot des de fa un any cap ací, aproximadament, i que tenen per referent geogràfic la nostra comarca, tan fecunda en poetes, taronges i turistes en zel - i ara en blogaires.

Els lectors habituals d'aquest espai probablement coneixeu de sobres la blogosfera i les seues lleis no escrites com per a que us sorprenga res del que Carlos o jo diem al llarg de l'entrevista. Si l'he enllaçada és per a que la gent que no em coneix en persona, físicament, em puga veure a la tele. Espere no decebre les vostres expectatives, si les teníeu: no sóc un gran orador (i menys amb un grapat de càmeres gravant-me), així que d'ara endavant em conformaré amb continuar escrivint. En el meu cas, el parapet de la sintaxi no és sinó la vacuna per a la sofisticada variant de la timidesa que patisc: una curiosa mania per evitar ser malinterpretat o veure simplificades en excés les meues opinions o postures personals.

Jo sóc el d'enmig, amb camisa de ratlles, el qui diu això d'"un amic et presenta a un amic que et presenta a un amic..." - ja veieu, una setmana sencera desxifrant Heidegger per a després amollar eixes perletes filosòfiques. Aprofite per donar les gràcies a la gent de Gandia TV i a Marc Gomar, l'entrevistador, un bon coneixedor del món dels blogs (i a qui espere no li importe que hàgem "piratejat" l'entrevista per a penjar-la).

Històries sense final

Pel que puc recordar dels meus anys del Batxillerat, els temaris estan per a no acabar-los – i em fa l’efecte que les coses continuen essent així en la majoria de les assignatures de Secundària. Lluny de queixar-me per la gravetat d’aquesta situació en la meua pròpia matèria, les Matemàtiques, crec que aquest fet, més o menys assumit, resulta especialment contraproduent en aquelles disciplines humanístiques que tradicionalment s’exposen d’acord amb el seu desenvolupament històric. És el cas de la Història (òbviament) i la Literatura: ignore si en les poques hores de Filosofia que estan quedant al currículum és encara possible una tal exposició diacrònica (una de les herències més sòlides del hegelianisme, si no vaig errat).

Pel que fa a la Història, en el meu cas va significar no passar mai dels principis del segle XIX: recorde haver confeccionat, als meus catorze anys, mapes històrics plens de ciutats babilòniques, gregues i romanes, i haver estudiat amb certa profunditat la revolució dels preus a Espanya i Europa en el segle XVI (sense haver rebut, abans d’això, els rudiments més bàsics d’Economia!). Però de les unificacions d’Alemanya i Itàlia, de les guerres mundials, o de l’esfondrament de l’URSS (que ocupava encara bona part dels minuts de telenotícies que tots més o menys miràvem dinant o sopant), res de res. No serè jo qui discutisca la importància de tenir una sòlida base històrica per a la comprensió del present: però per a tots els qui no han completat posteriorment la seua formació amb documentals, llibres, o estudiant Humanitats a distància per les nits, aquesta base té una escletxa enorme que ve a coincidir, ni més ni menys, amb l’Era Contemporània. Sé que ara l’assignatura obligatòria de l’últim curs de Batxillerat és la Història Contemporània d’Espanya: i tot i que puc reconèixer en aquesta redefinició un interès per acostar la matèria al present, el resultat és passar-se quasi un any estudiant “pronunciamientos” i reformes constitucionals, i citar de passada a final de curs la guerra, el franquisme, i la transició. Una llàstima: la història de l’Imperio hagués resultat sense dubte més interessant, prejudicis a banda.

El cas de la Literatura és igual de greu o pitjor: pel que puc recordar, les meues assignatures de Literatura acabaven, més o menys (en la pràctica: sempre hi havia pàgines i pàgines de llibre que quedaven verges), just en el moment en què apareixien els llibres i autors que raonablement hom podia llegir “voluntàriament”, a sa casa (parlem del XIX, aproximadament: Clarín d’una banda, Bernat i Baldoví o Verdaguer per l’altra...). Em perdonaran els puristes de la cosa: segur que ells, quan eren joves, van gaudir sense mesura de Quevedo i del rector de Vallfogona, i van tindre ocasió més endavant de conèixer Lorca i Rodoreda amb més profunditat. Molt bé, perfecte. Però “els altres” no vam poder: tothom que no quedés suficientment captivat per la Història Antiga o el Siglo de Oro com per a cursar un batxillerat “de lletres” haurà abandonat ja les aules sense haver estudiat els autors la recepció dels quals podria haver-li resultat més pròxima, i qui sap si més atractiva. La transmissió d’una rica tradició literària i el foment de la lectura són dues metes prioritàries per als professors de llengua, no tinc dubte. El meu dubte és si, donades les restriccions de temps i de “matèria primera” (de què no són responsables, és clar) amb què treballen, no acaben resultant objectius contradictoris.

El més positiu dels records que tinc pel que fa a les assignatures “de lletres” de la meua Secundària és el de Filosofia. El temari, cronològicament, encara va acabar abans que en altres assignatures: però en aquest cas la restricció és més natural, i molt més disculpable. Al meu 3er de l’antic BUP vam començar per on toca, pel principi (“tot és aigua”) i vam acabar amb Kant, imperatiu categòric inclòs (és a dir, a finals del XVIII). El curs següent encara vam haver d’analitzar i comentar un breu assaig de Jürgen Habermas que feia referències a autors més contemporanis (Husserl, el Cercle de Viena, Gadamer – indesxifrables aleshores), però aquest extrem d’”actualitat” em va parèixer fins i tot un excés, per la dificultat i pel risc que comportava d’acabar convertint-se en una “empollada” majúscula i absurda. Kant és, simplificant en extrem la seua posició històrica, el final (aparent, com tots els finals) d’una disputa epistemològica entre racionalisme i empirisme que resulta fàcil trobar reproduïda, per analogia, en els camps més diversos de l’experiència humana (un altre dia posaré exemples de l’empresa o l’ensenyament). També és un punt de partida immediat del moviment general que se li oposà, l’idealisme: però Hegel i companyia no només resulten (en la meua opinió) força més indigestos que Kant, sinó que són l’expressió d’una època (un altra reminiscència hegeliana), el Romanticisme, que s’entén millor (s’entén i prou, si ho preferiu) des de la Literatura o des de la Història. Però per als dèsset anys que teníem aleshores, Kant ja ens anava bé com a punt i seguit: més d’un hagués preferit quedar-se surant en les plàcides aigües de la primera física milèsia...

Resultats i expectatives

Es convocaven 60 places per a Matemàtiques i he quedat el número 80: per tant, tal i com sospitava, no sóc encara funcionari. Però he de dir que he quedat més prop de ser-ho del que he estat pronosticant durant tots aquests mesos, la qual cosa hauria de dur-me a pensar que, o el càlcul de les meues possibilitats estava equivocat, o d'alguna forma rebuscada i fal•laç (“no tinc res a fer, enguany serà un pur tràmit”) he necessitat justificar la meua actitud passiva vers l'estudi de les oposicions durant un curs sencer. Si qualsevol d'aquestes dues opcions fos certa, ara seria el moment de lamentar-me per no haver estudiat més o millor, o de denunciar alguna mena de conspiració contra la meua (humil?) persona. Aquesta darrera possibilitat resulta ben curiosa: els mateixos opositors que anualment entonen allò de “el tribunal em té mania”, o “m'han baixat la nota per ser xic/a”, o “allà tothom coneixia el tribunal excepte jo”, són els que ridiculitzen, durant la resta de l'any, els alumnes que tenen reclamacions semblants respecte d'ells mateixos com a professors. No entraré ara en si aquesta classe de queixes dels i sobre els docents són legítimes o no: de moment, només volia fer notar la inconsistència d'aquestes dues actituds.

Tornant als meus resultats d'enguany, diré que no estic ni per a lamentacions ni per a denúncies. En certa manera, el que ha passat no té més diferència amb el que estava previst que les circumstàncies: durant aquestes tres setmanes he viscut, i m'he implicat a fons, en allò en què durant un any sencer no he fet més que imaginar i “pronosticar” desapassionadament. És fàcil pensar ara que només m'ha faltat “un poquet” per a quedar dels seixanta primers: però aquest “poquet” és la diferència entre fer un bon examen com el que crec haver fet i un examen brillant. I cal no oblidar que la brillantor, eixa luxosa avantsala de la perfecció, és més difícil d'assolir del que a tothom li agrada pensar quan prepara aquesta classe de proves. Una altra idea equivocada de molts opositors (tornem a carregar ara contra aquest meu gremi provisional...), de la qual potser m'ha lliurat només la meua apatia a l'hora de treballar-me el temari, és creure que mereixen un 9 o 10 pels temes que han preparat o exposat amb tanta paciència i esforç. Haurien de preguntar-se amb quina freqüència obtenien eixes qualificacions tan altes quan estudiaven la Secundària o la seua carrera universitària, per a no rebaixar la dificultat (i el valor) d'allò que probablement no han aconseguit mai abans. Jo també hagués sigut funcionari traient un 9 o un 10, però el que he tingut molt clar durant tot un curs és que aquesta possibilitat era remota, molt complicada, i que depenia d'uns quants colps de sort en cadena. Crec que he tingut sort, però no tanta. I al que aspire no és a tindre'n més en el futur, sinó senzillament a deixar de necessitar-la (quan tinga més experiència, punts, mèrits, etc.)

Lamente haver consumit tant d'espai darrerament per a comentar un tema tan personal i tan poc interessant per als qui em visiteu com les meues oposicions. Però havent-li dedicat ja algunes anotacions al procés durant els mesos anteriors, em pareixia una qüestió gairebé de cortesia penjar aquest escrit final per a compartir els meus resultats. Si la meua disciplina ho fa possible (per primera volta en la meua vida adulta, el temps i les obligacions han deixat de ser un problema) intentaré escriure alguna cosa al voltant de les meues lectures estivals i les reflexions que en segueixen. A banda d'un interessant llibre de contes que he hagut de ressenyar, la major part del meu temps lector (i “oient”, ja m'enteneu) se l'està emportant, de moment, la filosofia: l'exposició exhaustiva (160 pàgines és la meua definició d'exhaustivitat...) que fa Copleston sobre el pensament de Kant, en primer lloc, i també dos textos breus al voltant del pensament de Milosz i de Wittgenstein. Si aconseguisc fer-vos-en un comentari, passarem així d'un extrem a l'altre de l'eix egolatria-pedanteria al voltant del qual oscil•la aquest diari. Gaudiu del vostre temps (i del bon temps) mentrestant.

(I del Tour de France, que és una delícia per a la vista i les emocions calmades...)

Excel·lència i suficiència

Dijous passat vaig fer l’última prova de les meues oposicions: aquest mateix dimarts, molt probablement, eixirà la nota del conjunt del procés, i pocs dies després, sabré el lloc en què hauré quedat a la llista d’aspirants. L’any passat hi havia 70 places i vaig quedar el 181, si no recorde malament. Enguany, després d’haver-me defès amb més o menys dignitat en les tres proves, em creuré qualsevol nota que em posen que estiga entre el 6 i el 8 (sense contar els “mèrits”, que en tinc pocs i em baixaran la nota “final” un punt i mig, aproximadament). Hi ha 60 places en joc, i supose que estaré entre el 50 i el 150. És a dir: tinc alguna (molt xicoteta) possibilitat de ser funcionari, depenent de com de malament hagen fet els seus exàmens la resta de candidats, però no crec que els meus resultats hagen estat suficientment bons com per a compensar els meus escassos mèrits. No em lamentaré el més mínim: aquest any, allò important era participar, com degué dir algun perdedor (de qui, inevitablement, he oblidat el nom).

Simultàniament a les meues oposicions, vaig gaudir de l’experiència de participar en el tribunal de selecció de candidats a les beques del meu Col•legi Major (el “Sant Joan de Ribera” de Burjassot). No puc donar detalls del procés, perquè he jurat guardar secret – ni tan sols he parlat amb Marta del tema. Però aquesta coincidència en el temps em va fer reflexionar sobre el contrast, marcadíssim, entre la forma tradicional de triar els candidats a la beca del Col•legi i les meues oposicions a Secundària. En el primer cas, el que es busca és l’excel•lència, i aquesta classe de recerca té el seu mètode particular. Personalment, i després de tants anys sense haver format part d’un tribunal d’accés al Col•legi Major, em va resultar difícil, i fins i tot cruel en ocasions, haver d’examinar tan durament (i d’eliminar, en alguns casos) candidats de 18 anys que fins el moment no havien fet altra cosa que superar amb escreix, amb brillantor, tots els seus reptes acadèmics anteriors. Però calen condicions un tant extremes per a poder destil•lar el bo i millor del que la societat ens ofereix; espere que una experiència tan difícil haja pagat la pena per als aspirants que no hagen aconseguit entrar al Col•legi (pel que fa als seleccionats, no tinc cap dubte que els canviarà la vida). Contràriament, el sistema d’accés al cos de professors de Secundària (almenys des de l’any passat, en què va canviar), el que demana no és excel•lència, sinó suficiència: en aquest sentit, el procés és suficientment pautat i d’abast general com per a que, en massa ocasions, les diferències entre els candidats acaben essent més sovint esborrades que no amplificades. No diré que siga un procés injust: no és el moment de tractar el tema, i conec sistemes molt pitjors (com les oposicions del camp del Dret, per exemple). Només volia assenyalar la diferència: no deuria haver-hi res de pejoratiu en termes com suficiència, mediocritat, correcció, etc.

Ara seria el moment de tancar aquesta dissertació sobre l’excel•lència i la suficiència amb un dels meus habituals exercicis de malenconia i d’idealització dels temps passats. Només caldria recordar que, als meus dihuit anys, vaig superar la més exigent de les dues proves que he descrit més amunt, i que ara als trenta, entropesse (i el que em queda...) amb la més rutinària i deslluïda. No ho faré, però. Amb els anys he aprés que l’hàbit de fer les coses bé és, per si mateix, una de les majors fonts de confiança en la capacitat i el valor propis que hom pot cultivar. Si la resposta que el món dóna a aquesta sana disposició és un Premi Extraordinari i una ovació sentida, o si és la grisa dignitat del “no ha estat malament, però torna-ho a intentar”, és en el fons irrellevant. Això és el que crec, i qui em coneix bé sap que no només visc d’acord amb aquesta creença, sinó que em fa honestament feliç.