La forma inconstant i apressada amb què m'adrece darrerament a aquest quadern em fa quedar-me massa sovint a mitges. L'impuls de l'escriptura, sempre calmat i racional, evitant alhora les obvietats i les indignacions quotidianes, però impuls al capdavall, em dóna o només per a l'anècdota o només per a la categoria, i així s'han quedat pel camí unes quantes anotacions mutilades, germinals. L'inconvenient no és la brevetat (que, en el meu cas, sol ser l'infreqüent resultat d'una profitosa destil·lació) sinó la incompletitud, la demolidora intuïció que ens fa abandonar un text prometedor, una experiència o una idea fecundes, per no haver sabut trobar un tancament, una cadència mínimament conclusiva. Fins i tot el simple suggeriment reclama la seua estructura.
És ben paradoxal, tot plegat. D'una banda, valore positivament tot allò que el blog té de contenidor, de pila de materials amb què nodrir el futur, la memòria, el pensament. Però de l'altra, aquesta mena de filtre estètic de què he parlat, més o menys interioritzat, fa que bona part d'aquest material, d'aquesta meua vivència del món que és constantment reflexiva, en ocasions fins i tot original, creativa, es perda pel camí: tot allò que no arrela i brota en forma de peça unitària, de fragment tancat, mor, o queda aparcat indefinidament. I en el seu lloc, allà on devia sorgir el pensament profitós, creix la mala herba del blogger: aquesta estilitzada lamentació pel tot el que no queda escrit. Una llàstima, perquè no sempre ha estat així.
Un dilettante incorregible
Quan tenia 20 anys i cursava 3er a la Facultat de Matemàtiques, vaig donar la primera "xarrada musical" al meu col·legi major, el Sant Joan de Ribera de Burjassot. El títol era "La forma Sonata", una qüestió no sé si dir "tècnica", pròpia del classicisme musical de la qual no m'atreviria a parlar ara, dotze anys després, en part per tot el que he oblidat des d'aleshores, en part perquè no puc saber quantes de les coses que vaig dir aleshores eren veritat i quantes no: dieu-li edat, dieu-li escepticisme. En anys següents he tornat per a parlar de la Passió Segons Sant Mateu de Bach (en dues ocasions), del Messiah de Haendel, de la música del Romanticisme, del Nacionalisme (Smetana, Dvorak, Elgar, Albéniz, Manolo Escobar), de Mozart... Enguany tocava parlar de la música del Renaixement (ací una entrada meua al respecte), en un principi, però com que és una regió musical en la qual no em trobe encara del tot còmode, he aprofitat una oportuna efemèride per a canviar de tema i jugar "a casa": enguany celebrem el 200 aniversari del naixement de Frédéric Chopin (1810-1849), un dels 10 o 20 millors compositors dels darrers segles, però que especialment per als qui toquem el piano és una espècie de semidéu estimat, venerat (i justificadament temut, en ocasions). Falten unes poques hores per a la xarrada (aquesta nit després de sopar), i no és el moment de posar-me a escriure res sobre Chopin: si cal, li dedicaré algun text, o alguna sèrie amb vídeos de Youtube i coses així. Només necessitava escriure perquè estic un poc nerviós: en part per com anirà la conferència, en part perquè hem de conduir fins Burjassot en un dia gris i plujós com avui.
Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).
Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...
Dies com el de hui se'm fa més present que mai l'especial condemna que m'he imposat a mi mateix després d'anys i anys de passions abandonades, esforços canviants i èxits truncats: el meu irredimible amateurisme. D'una banda, tinc la sensació perenne de creure que tot allò que faig, hi ha molta gent que ho fa millor: el corol·lari d'això és una sana modèstia, gens natural en mi, però ja del tot interioritzada. Tanmateix, de l'altra banda tinc la sospita que només amb que m'hagués conformat amb una de tantes possibilitats, que hagués perseverat al llarg dels anys en un camí (el científic, el musical, l'humanístic, l'empresarial, el docent) jo mateix hagués esdevingut una d'aquella classe de persones a qui tan sovint reconec els mèrits i n'admire la trajectòria: i el regust d'aquest pensament té un punt amarg. Però aleshores ja no seria jo: i ací em teniu. Hui, buscant informació a la xarxa per a completar el que he de dir esta nit; demà, fent un treball sobre cultura digital; demà passat, no vull ni pensar-ho... I pels matins, explique trigonometria (i ho faig a gust, creieu-me).
Afortunadament, prompte començarà la tasca més important de totes, a la qual un instint sagrat m'hauria d'impedir renunciar mai: ser pare. Això inclourà, imagine, la responsabilitat d'oferir-li al meu fill totes les possibilitats del món, per a que puga ser qui ell vulga ser. Espere, almenys, que el petit Emili tinga el bon sentit de deixar-ne passar alguna...
Pragmàtica de l'aficionat
Si no volem que l'esport, com a espectacle, esdevinga un estèril joc de suma zero, en què tot allò que guanya un ho perd un altre (o pitjor: ho perden molts altres), caldrà aplicar-se una norma com la següent: paladejar lentament els nostres triomfs i oblidar ràpidament les nostres derrotes. Jo, que presumisc sempre del meu utilitarisme d'anar per casa, poc rigorós intel·lectualment però pràctic i efectiu (i això, per a un utilitarista, ja és un criteri), fa anys que em prenc la competició d'aquesta manera: m'alegre si guanyen els meus, m'evadisc quan perden, però m'entretinc en qualsevol dels casos. No cal dir que, des d'aquest plantejament, alegrar-se per la derrota aliena té només sentit quan els propis se'n beneficien directament, i fins i tot en aquests casos, aquestes xicotetes celebracions convé que queden reservades a una decorosa intimitat.
No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...
La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.
Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...
No fa ni una hora que ha perdut el Barça un partit important: una llàstima, perquè és un dels meus equips. Noteu el plural: no és l'únic, i a qualsevol que haja entés el mecanisme emocional que he esbossat més amunt entendrà perquè. Sóc també del València, i només quan s'enfronten un i l'altre he d'especular sobre qui convé que guanye en cada ocasió - la meua afició a seguir els partits de l'Unió Esportiva Almoines, en canvi, no em duu mai a conflictes d'interessos d'aquesta classe. Amb dos, tres, quatre equips preferits (el Llevant? el Múrcia? el Betis? al vostre gust...), les possibilitats de tastar alguna victòria amb què endolcir un diumenge es multipliquen, sí, però l'esforç de seguir tants partits arriba un moment que ja no compensa...
La meua creixent fascinació pel futbol (esport que no he practicat mai) es basa no només en el que té d'entreteniment fabulós, sinó en la forma en què es transforma en metàfora del món: les passions identitàries, la xafarderia, la relació entre talent, esforç, atzar i justícia... El rectangle de joc i el circ que envolta l'esport són un espill de com som: apassionats, ressentits, somiadors, paranoics. Alguna cosa tindrà veure vint homes darrere d'un baló per a sostenir tanta càrrega simbòlica: no ens faltarien raons per a jutjar-ho ridícul... fins que pensàrem en les altres possibilitats, menys saludables, en què els humans som capaços de canalitzar les nostres passions.
Ho he avisat: mentre he escrit açò ja he oblidat el partit. Però dissabte hi ha més...
What is this thing...
Una de les millors coses de Youtube són els vídeos musicals: en funció de la qualitat (o la popularitat) de la música que algú ha penjat, hi ha tot un seguit de comentaris més o menys discrepants, d'entesos, intèrprets (o flipats de tota classe) que ajuden a afinar i entendre millor les diferències entre versions, entre formes de tocar un instrument, de cantar, etc. Deu passar amb tota classe de vídeos: els d'Operación Triunfo, els de Beioncé i els de Tony el Gitano, però m'ha fascinat poder explorar eixa possibilitat en la classe de música que més m'agrada, com la clàssica (sobretot) o el jazz (a temporades: la meua matèria sempre pendent). Duc uns quants dies examinant versions distintes de Chopin per alguns dels millors pianistes clàssics del segle recent, però hui he fet algunes cerques sobre jazz que m'han dut a escoltar de nou un músic fabulós, el trompetista Wynton Marsalis. Fins on arribe a entendre d’aquestes coses no és cap revolucionari ni ha obert cap nou període o tendència, però com a intèrpret és d’una claredat en el so, una expressivitat i un virtuosisme que em deixen bocabadat.
El jazz potser ha estat la meua oportunitat perduda com a músic. Després d’haver abandonat els meus estudis de piano clàssic, podria haver passat bones estones tocant en companyia, polint una miqueta la meua inventiva harmònica i el meu costum d’improvisar i fer variacions. Fins i tot com a oient, ja no com a pianista, podria haver-me endinsat en un univers musical que continue coneixent només d’una manera tòpica, amb un bagatge escàs de discos i mites. Però no: he perdut el temps en altres coses. A falta de majors sofisticacions, podem gaudir almenys d’aquest “What is this thing called love”, magistralment tocat entre amics en un d’eixos locals que no vaig visitar a Nova York, ara no recorde si per falta de diners o de pressupost...
El jazz potser ha estat la meua oportunitat perduda com a músic. Després d’haver abandonat els meus estudis de piano clàssic, podria haver passat bones estones tocant en companyia, polint una miqueta la meua inventiva harmònica i el meu costum d’improvisar i fer variacions. Fins i tot com a oient, ja no com a pianista, podria haver-me endinsat en un univers musical que continue coneixent només d’una manera tòpica, amb un bagatge escàs de discos i mites. Però no: he perdut el temps en altres coses. A falta de majors sofisticacions, podem gaudir almenys d’aquest “What is this thing called love”, magistralment tocat entre amics en un d’eixos locals que no vaig visitar a Nova York, ara no recorde si per falta de diners o de pressupost...
La glossa infinita: Pensaments de Goethe
No sóc home d'aforismes. Posats a demanar, preferisc un discurs ben lligat i argumentat, no necessàriament encaminat a una conclusió provada però que almenys es passege pausadament pels racons del pensament, sense conformar-se només amb suggerir-nos direccions sense moure's de la cruïlla. Ignore en quina mesura aquesta preferència pel desenvolupament raonat té a veure amb la meua condició (formació? professió?) de matemàtic: com si l'aforisme, que és una paròdia seriosa de l'axioma, per ambivalent, per dens, em demanara a crits ser espremut, ser elàsticament prolongat. És clar que la peripècia lògica que inicia una premissa tan indeterminada, tan oberta com un aforisme, no pot deixar de ser ondoyante, com la vida mateixa. Però, tot i així, preferisc tornar a casa exhaust i escèptic que conformar-me amb el confús enlluernament de la sorpresa, del colp d'enginy, de l'acrobàcia verbal.
Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.
[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]
Amb motiu del meu recent aniversari la família de la Font d'en Carròs (ço és, la meua família político-literària) em va regalar un parell de llibres, un dels quals conté els "Pensaments de Goethe", triats i traduïts per Joan Maragall fa cent anys i reeditats fa poc més d'un any per 3i4 en la col·lecció d'assaig "Grans idees". Després del que he dit més amunt sobre els aforismes, el millor elogi que podria fer d'aquesta breu selecció dels de Goethe (300 anotacions, menys de 50 pàgines llevant el pròleg de Joan Garí, director de la col·lecció) és dir que un bon grapat d'ells mereixerien una glossa a consciència, una exploració minuciosa d'allò que impliquen. Les idees de fa dos segles i la traducció de fa un conviden a prendre nota d'en quines coses el món i la vida no han canviat gaire, i en quines altres el saludable hàbit de la sospita ha erosionat les nostres falsedats més apol·línies. Aquest xicotet volum aprofitaria de punt de partida per a un comentari personal, inacabable, com si en comptes d'escriure un blog hom decidira dedicar els dies, els mesos, els anys, a cobrir, enraonant, els intersticis que s'obren entre uns i altres pensaments del savi alemany. No cal dir que jo no m'atreviré a fer una cosa així, però que la simple possibilitat almenys servisca per a assenyalar i recomanar aquest xicotet volum.
[ Ací trobareu un comentari d'Enric Balaguer sobre el llibre, i ací el text digitalitzat de l'edició original de Maragall. Esperaré a fer-ne una relectura per a comentar també ací la traducció valenciana del Faust. ]
Dues tradicions
És ben curiós: durant aquests mesos d'espera, en què la paternitat m'és ja certa però només indirectament tangible, tot allò que abans eren projectes personals, prioritats i desitjos a llarg termini esdevenen ara obligacions morals, responsabilitats d'un cap de família. Aquesta mutació és tan fascinant com perillosa: la de prolongar-se, la de redimir-se mitjançant la descendència és una temptació a què cal cedir moderadament. Si no oferisc al meu fill la possibilitat de rebre el millor de mi, li hauré fallat; si faig d'aquesta herència una càrrega de què no puga lliurar-se, serà pitjor encara. Tot plegat ben arquetípic, ja ho sé, però confesse que la meua present expectativa de paternitat no s'està desviant massa dels tòpics: no cal ser original per a ser sincer.
D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.
Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.
D'entre els valors (no tan genèrics, ara) que intentaré transmetre al meu fill hi ha l'estima i el respecte per dues herències seculars de què he tingut el privilegi de participar: la nostra tradició religiosa i la nostra tradició musical. Com ho faré, això, i com de difícil serà, no em faig encara a la idea: jo mateix no he sabut mantenir durant els darrers anys la mateixa relació, personal i rica, amb la música i amb els costums religiosos que tenia deu, quinze anys enrere. Ben mirat, la meua pròpia inconstància podria servir de fre a la classe d'excessos que he assenyalat en roig més amunt: puc educar alhora en l'estima d'allò que m'és propi i en el rebuig dels fanatismes de tota classe. No tinc excusa per a no aconseguir-ho: al capdavall, el tranquil escepticisme amb què convisc amb els meus prejudicis i criteris és també fruit d'una educació familiar privilegiada.
Avui, Divendres Sant, no se m'ocorre millor manera de conjuminar les meues tradicions ètiques i estètiques que compartir amb vosaltres una gravació de la "Passió segons Sant Mateu" de Bach: no sóc gens original, tampoc, en açò. Es tracta de la versió dirigida per Richter, que és magnífica (la millor, per a alguns entesos), tot i que en els moments corals la seua solemnitat pot resultar un pèl lenta per als qui hem crescut escoltant una versió més "pop" (!). Podeu escoltar-la sencera des del cor inicial en aquesta playlist, però vos enllace el fragment corresponent a l'últim sopar de Jesús, que és el recitatiu més bell (i significatiu, per raons òbvies) de l'obra, sense envejar en res les peces més melòdiques de la "Passió" (com l'animada ària per a soprano que el segueix, "Ich will dir mein Herze schenken"). Passeu unes bones festes de Pasqua.
Aquesta llum tan fràgil i exuberant alhora...
Ara que sembla haver passat l'hivern, o que el canvi d'hora ha alterat els angles i la llum de les meues anades i vingudes a Pego, he sentit una altra vegada en mi una alegria que m'és aliena i infreqüent: la del paisatge, que sense ser distint acull ara un sol nou i una mirada nova. Excepte els pocs o molts minuts, depenent de l'atzar dels semàfors, que tarde en creuar la ciutat escindida d'Oliva, la resta del trajecte corre entre camps de tarongers, d'una verdor uniforme i reconfortant. No sóc tan ingenu com per a anomenar "natura" el que no és sinó resultat d'una transformació del paisatge produïda fa cosa d'un segle o segle i mig; la classe de gratitud quasi religiosa a què tan prestament tendisc no m'ha de fer oblidar les suors del nostre passat agrícola, d'aquesta raça d'homes simples i rudes que la nostra ridícula modernitat convida a idealitzar. És una herència humana, no un do diví, el nostre paisatge. I tanmateix...
La gent com jo, tan escassament donada al gaudi del paisatge, natural o no, faria bé de mantenir una convicció simple, ferma i generosa: la del dret legítim dels altres al goig de la mirada. En el meu cas, almenys, el que no tinc de sensible ho tinc de conservador: m'aterroritza la irreversibilitat dels canvis paisatgístics, que amb independència de la rapidesa i resolució amb què s'executen tenen efectes tan llargs en la nostra vivència de l'entorn. Sé que aquest meu prejudici de "no tocar res" no és suficient, en tant que aquesta parcial mancança pot dur-me a mantenir allò lleig, o allò inútil. Però em permet mantenir una esperança: si el meu fill no naix ni creix amb la meua ceguesa selectiva vers la bellesa quotidiana, ja li arribarà el torn de decidir, pausadament, què paga la pena mantenir i què no. Aquesta darrera reflexió és més generacional ("els nostres fills", caldria dir) que personal; però ara que al futur li hem posat nom, cognoms i una habitació (l'estança efímerament coneguda com "el despatx"), entendreu que això de les generacions futures m'estiga ja sonant un pèl abstracte...
[ El títol és un vers de Juli, que ha fet 40 anys fa poc. Felicitats! ]
La gent com jo, tan escassament donada al gaudi del paisatge, natural o no, faria bé de mantenir una convicció simple, ferma i generosa: la del dret legítim dels altres al goig de la mirada. En el meu cas, almenys, el que no tinc de sensible ho tinc de conservador: m'aterroritza la irreversibilitat dels canvis paisatgístics, que amb independència de la rapidesa i resolució amb què s'executen tenen efectes tan llargs en la nostra vivència de l'entorn. Sé que aquest meu prejudici de "no tocar res" no és suficient, en tant que aquesta parcial mancança pot dur-me a mantenir allò lleig, o allò inútil. Però em permet mantenir una esperança: si el meu fill no naix ni creix amb la meua ceguesa selectiva vers la bellesa quotidiana, ja li arribarà el torn de decidir, pausadament, què paga la pena mantenir i què no. Aquesta darrera reflexió és més generacional ("els nostres fills", caldria dir) que personal; però ara que al futur li hem posat nom, cognoms i una habitació (l'estança efímerament coneguda com "el despatx"), entendreu que això de les generacions futures m'estiga ja sonant un pèl abstracte...
[ El títol és un vers de Juli, que ha fet 40 anys fa poc. Felicitats! ]
Sinagoga del Tránsito
Marta i jo (i ara que Marta està de sis mesos no sé si m'estic deixant algú per enumerar) hem passat el pont de Sant Josep a Toledo. És difícil imaginar una major densitat històrica, cultural i religiosa que la que hom troba entre les costeres d'aquell turó vora el Tajo. Basta fer l'exercici mental d'imaginar en peu i funcionant tants convents i parròquies per a que el resultat estiga a mig camí entre la particular bellesa d'allò intensament espiritual i l'asfíxia d'un món hipertrofiat, disfuncional, momificat.
En la perifèria geogràfica d'aquesta exuberant concentració de la nostra cultura religiosa, que és d'un rotund catolicisme, hom troba un buit que, de tan significatiu esdevé central, lluminós. Parle de la Sinagoga del Tránsito, actualment seu del museu sefardita, un temple que, en una de les acrobàcies simbòliques amb què de tant en tant ens sorprèn la història, ha esdevingut contemporani en un sentit ben curiós: hom el visita sense la possibilitat de sentir-se redimit, perdonat, de cap de les maneres, ni tan sols per la via del coneixement, de la "cultura". L'absència ja llunyana, sense eco, dels nostres jueus, convida els visitants sensibles a un sentiment que la nostra quotidianitat ens amaga: el de sentir-nos culpables, fins i tot dels crims que no hem comès directament, però sobre els quals i en la indolència dels quals hem continuat fent camí.
És ben jueva, aquesta concepció de la culpabilitat històrica, i per això mateix ens és fonamental, originària. Cap dels altres moments de gaudi (artístic, paisatgístic, gastronòmic) d'aquest nostre breu viatge ha superat la meua experiència de memòria i de projecció al futur (de la nostra pròpia comunitat, també minoritària) entre els murs d'aquella sala d'una bellesa dolorosa. Per això he volgut deixar ací una mínima constància; tornaré als jueus (als nostres i als altres) en una altra ocasió, si trobe el to adient per a fer-ho, que no és fàcil.
En la perifèria geogràfica d'aquesta exuberant concentració de la nostra cultura religiosa, que és d'un rotund catolicisme, hom troba un buit que, de tan significatiu esdevé central, lluminós. Parle de la Sinagoga del Tránsito, actualment seu del museu sefardita, un temple que, en una de les acrobàcies simbòliques amb què de tant en tant ens sorprèn la història, ha esdevingut contemporani en un sentit ben curiós: hom el visita sense la possibilitat de sentir-se redimit, perdonat, de cap de les maneres, ni tan sols per la via del coneixement, de la "cultura". L'absència ja llunyana, sense eco, dels nostres jueus, convida els visitants sensibles a un sentiment que la nostra quotidianitat ens amaga: el de sentir-nos culpables, fins i tot dels crims que no hem comès directament, però sobre els quals i en la indolència dels quals hem continuat fent camí.
És ben jueva, aquesta concepció de la culpabilitat històrica, i per això mateix ens és fonamental, originària. Cap dels altres moments de gaudi (artístic, paisatgístic, gastronòmic) d'aquest nostre breu viatge ha superat la meua experiència de memòria i de projecció al futur (de la nostra pròpia comunitat, també minoritària) entre els murs d'aquella sala d'una bellesa dolorosa. Per això he volgut deixar ací una mínima constància; tornaré als jueus (als nostres i als altres) en una altra ocasió, si trobe el to adient per a fer-ho, que no és fàcil.
Poema faller 2010 (2/2): Odisseu al país de les falles
Odisseu al país de les falles
(Un tribut en hexàmetres clàssics al gran Carles Riba,
de qui hem celebrat el mig segle de l'últim viatge.)
de qui hem celebrat el mig segle de l'últim viatge.)
I
Quan Ulisses desperta expulsat per les ones vinoses,
nàufrag en platja dubtosa, veu com es mullen les cuixes
lúbriques joves falleres que a càmera riuen i juguen.
"On m'ha dut Posidó el rancuniós?", els demana amb temença.
Com un cor de bacants enfollides, voltant-lo responen:
"Ets benvingut al país de les flors, de la llum i l'amor".
II
Ja en la ciutat els monarques fan els presents d'hostatgia.
Tan elegant és el rei, delerós de la porpra fenícia!
És la reina de Safo i Dionís seguidora secreta!
Edificis enormes li mostren (que creu fets pels Cíclops).
Tot és veloç a València: carros que empolsen l'estadi
i vaixells que la brisa fa moure tan ràpids com Hermes.
III
Les festeres lascives permeten a Ulisses que dorma
al casal del seu barri i l'heroi, embellit per Atena,
torna el favor convidant-ne un parell cada nit a l'alcova.
L'home madur de la pell salabrosa se'ls fa irresistible:
múscul, enginy i un passat misteriós que a les dones encisa
(si de la dea s'acaba el vigor, anirà a la farmàcia).
IV
Entre olives, cacaues, tramussos i un vi sense mescla
són abundoses les carns del sopar a què Ulisses conviden.
Els festers vanitosos tornegen per dir la més grossa
i ell els supera narrant amb detall les batalles de Troia.
Quan li expliquen les regles del truc les partides comencen.
Transformada amb brusó, li és Atena parella de cartes:
sort de deessa i astúcia d'heroi la victòria asseguren.
V
Del que ha vist, Odisseu donarà al monument testimoni,
mans de guerrer combatran el cartró acolorit i la fusta:
Menelau ben banyut, sobreeixint les mamelles d'Helena,
la ira d'Aquil•les (xiquet malcriat!), els companys itaquesos
transformats en porcs per la bruixa, i perduts ja per sempre...
Ans quan per fer de l'esposa un ninot la memòria escorcolla
cau vençut per l'enyor: "Sóc ja vell, m'he cansat d'aventures,
vull tornar amb Penèlope", diu, suplicant que l'ajuden.
VI
Melangiós, no gaudeix recollint tots els premis que guanya:
quan al final de la nit la traca evapora una vida
de records de cartró, Odisseu s'afegeix a les llàgrimes.
L'endemà li és cedit un veler rapidíssim que el torna:
Ítaca òrfena espera el seu rei, pretendents la depreden.
Quan s'assabenta del caos de l'illa, desitja venjar-se,
però entén que són massa enemics. Impotent, es retira
amb la muller d'amagat i pren rumb al país de les Falles.
VII
Odisseu, jubilat, s'ha comprat un xalet amb piscina
(que no sap si és legal, ni ho pregunta), corona una serra
que arracona una vall de bellesa infinita, i tan fèrtil!
Tarongers, oliveres, marjals i la platja primera
en què amfitrions generosos de grat l'acolliren amb festes.
Un geriàtric d'idil•li amb la dona vint anys bandejada:
savi s'ha fet, i ha comprés el que volen dir les Ítaques.
(Publicat al llibret de la Falla Mosquit del Grau de Gandia, 2010; explicació ací)
Poema faller 2010 (1/2): Reincident
L'any passat vaig debutar en el camp de la poesia fallera. Ací podeu llegir el resum que vaig fer aleshores de la meua experiència (té interés en la mesura en què enguany he reincidit en allò que vaig dir que no tenia massa sentit fer), i ací podeu llegir el poema (una paròdia, que a hores d'ara s'ha revelat quasi profètica, sobre la instantània mitificació d'Obama, que acabava de ser elegit president dels EUA). Enguany ho he tornat a intentar en vers i he debutat en prosa, i l'èxit ha estat major que l'any passat: he quedat finalista (4 d'uns 40 originals presentats en cada convocatòria) en totes dues modalitats i he aconseguit per a la Falla Mosquit el segon premi en la modalitat de prosa, amb l'article sobre la presència virtual de les falles gandianes que vaig penjar fa uns pocs dies. Tota una alegria (i 600 euros!) per a la falla, que mai havia aconseguit res semblant en matèria de llibrets (o almenys això m'han dit ells).
El poema d'enguany és, amb l'excusa de l'homenatge al 50 aniversari de la mort de Carles Riba, una paròdia de l'Odissea. Només per aquesta pretensió pedant i per l'origen seriós del vers emprat (la mateixa classe d'hexàmetre amb què Riba traduí l'obra homèrica), el to general del poema no pot ser tan desficaciat i excessiu com el d'Obama, tot i que també conté les indefugibles referències socials, polítiques i sexuals (la referència literària, enguany, és única i evident). Així, tot i haver-li dedicat almenys tantes hores al poema d'enguany com ho vaig fer amb l'anterior, no estic segur d'haver aconseguit l'equilibri entre referències cultes i sàtira salvatge que pretenia. Malgrat el reconeixement del jurat d'enguany, crec sincerament que el de l'any passat era millor, però d'això difícilment puc ser tan bon jutge com vosaltres mateixos, si vos preneu la molèstia de llegir-los.
Tanmateix, després de dos anys, tinc la sospita d'haver-me convertit en una espècie de Florentino Pérez del vers faller. He dedicat hores i hores (que no diners: ací és on falla la comparació galàctica) a polir aquestes tirallongues de versos, com si la ridícula "grandiositat" de la concepció i la generositat en l'esforç foren garantia d'un cert resultat "artístic". I ben probablement no és el camí: el molt de poesia fallera que vaig llegir l'any passat (disposava d'un muntó de llibrets) i el poc que he pogut llegir enguany (només el poema guanyador, que està a la pàg. 24 d'ací) no s'assemblen massa al que he intentat fer amb més o menys traça. És en moments com aquest quan em lamente de no creure que l'originalitat siga cap virtut. Que no vos estranye, doncs, si l'any que ve deixe d'intentar-ho.
Vos copie hui el pròleg que acompanya el poema en el llibret de la Falla Mosquit 2010, i demà probablement penge el poema complet, "Odisseu al país de les falles". A qui la lectura (o l'expectativa) del poema li haja despertat curiositats de típus mètric, podrà satisfer-les en aquest article sobre l'adaptació que Riba fa de l'hexàmetre homèric.
L'any 2009 es van complir cinquanta anys de la mort del poeta Carles Riba, traductor a la nostra llengua de l'Odissea d'Homer, el poema èpic grec que narra les peripècies d'Ulisses. El següent poema és una paròdia frívolament basada en l'estada d'Ulisses (també conegut com Odisseu) a l'illa dels feacis, a la qual arriba nàufrag i on és generosament acollit pels seus governants, que l'ajudaran a tornar a Ítaca. Allà la seua pacient esposa Penèlope l'espera des de fa vint anys, pressionada pels pretendents que volen casar-se amb ella per a així poder regnar en substitució d'Ulisses. En el nostre poema hem canviat l'illa dels feacis per un (imaginari, o no tant) “país de les falles”. Allò que el poema vol tenir d'homenatge es troba, principalment, en la mètrica, el ritme dels versos, que és la millor imitació que hem sabut fer dels versos hexàmetres amb què Carles Riba va traduir el llibre d'Homer. La gent amb oïda per a aquestes coses pot intentar distingir cinc (si el vers comença amb una síl•laba àtona) o sis síl•labes tòniques (fortes) en cada vers, que pretenen recrear la cadència en què els grecs antics recitaven de memòria aquestes històries fabuloses...
El poema d'enguany és, amb l'excusa de l'homenatge al 50 aniversari de la mort de Carles Riba, una paròdia de l'Odissea. Només per aquesta pretensió pedant i per l'origen seriós del vers emprat (la mateixa classe d'hexàmetre amb què Riba traduí l'obra homèrica), el to general del poema no pot ser tan desficaciat i excessiu com el d'Obama, tot i que també conté les indefugibles referències socials, polítiques i sexuals (la referència literària, enguany, és única i evident). Així, tot i haver-li dedicat almenys tantes hores al poema d'enguany com ho vaig fer amb l'anterior, no estic segur d'haver aconseguit l'equilibri entre referències cultes i sàtira salvatge que pretenia. Malgrat el reconeixement del jurat d'enguany, crec sincerament que el de l'any passat era millor, però d'això difícilment puc ser tan bon jutge com vosaltres mateixos, si vos preneu la molèstia de llegir-los.
Tanmateix, després de dos anys, tinc la sospita d'haver-me convertit en una espècie de Florentino Pérez del vers faller. He dedicat hores i hores (que no diners: ací és on falla la comparació galàctica) a polir aquestes tirallongues de versos, com si la ridícula "grandiositat" de la concepció i la generositat en l'esforç foren garantia d'un cert resultat "artístic". I ben probablement no és el camí: el molt de poesia fallera que vaig llegir l'any passat (disposava d'un muntó de llibrets) i el poc que he pogut llegir enguany (només el poema guanyador, que està a la pàg. 24 d'ací) no s'assemblen massa al que he intentat fer amb més o menys traça. És en moments com aquest quan em lamente de no creure que l'originalitat siga cap virtut. Que no vos estranye, doncs, si l'any que ve deixe d'intentar-ho.
Vos copie hui el pròleg que acompanya el poema en el llibret de la Falla Mosquit 2010, i demà probablement penge el poema complet, "Odisseu al país de les falles". A qui la lectura (o l'expectativa) del poema li haja despertat curiositats de típus mètric, podrà satisfer-les en aquest article sobre l'adaptació que Riba fa de l'hexàmetre homèric.
L'any 2009 es van complir cinquanta anys de la mort del poeta Carles Riba, traductor a la nostra llengua de l'Odissea d'Homer, el poema èpic grec que narra les peripècies d'Ulisses. El següent poema és una paròdia frívolament basada en l'estada d'Ulisses (també conegut com Odisseu) a l'illa dels feacis, a la qual arriba nàufrag i on és generosament acollit pels seus governants, que l'ajudaran a tornar a Ítaca. Allà la seua pacient esposa Penèlope l'espera des de fa vint anys, pressionada pels pretendents que volen casar-se amb ella per a així poder regnar en substitució d'Ulisses. En el nostre poema hem canviat l'illa dels feacis per un (imaginari, o no tant) “país de les falles”. Allò que el poema vol tenir d'homenatge es troba, principalment, en la mètrica, el ritme dels versos, que és la millor imitació que hem sabut fer dels versos hexàmetres amb què Carles Riba va traduir el llibre d'Homer. La gent amb oïda per a aquestes coses pot intentar distingir cinc (si el vers comença amb una síl•laba àtona) o sis síl•labes tòniques (fortes) en cada vers, que pretenen recrear la cadència en què els grecs antics recitaven de memòria aquestes històries fabuloses...
Dir no
Al meu país l'esport nacional és "dir no": uns ho fan a la manera de Raimon, altres aplicant la més estúpida (i contraproduent, per sort) de les censures. Així les coses, potser la nostra primera tasca hagués de ser aprendre a dir que no amb delicadesa, intel·ligència i mà esquerra.
A un camarada blogger (de més rang en el partit que jo, tot i que d'una heterodòxia protosiberiana que l'encamina irremeiablement a l'exili) li han denegat la publicació d'un llibre d'assaig, entre altres raons, perquè era "massa subjectiu". Estic segur que han pesat més les "altres raons" (de mercat, principalment) que aquesta pecaminosa subjectivitat en un camp, com el de la reflexió estètica (musical, en aquest cas), on la diversitat d'opinions és proverbial. És com si, en un moment donat, algú hagués cregut que les raons estrictament "materials", de precarietat del sistema editorial, no resultaven prou convincents per a no publicar un llibre i s'hagués vist en l'obligació intel·lectual (!) de buscar un motiu més sòlid, més programàtic: una subjectivitat excessiva, inapropiada.
Al meu país passa sovint que un es veu obligat a dir que no: cal fer-ho honestament, llavors, i considerar que al receptor de la negativa potser no l'ofendrà tant el sentit de la resposta com les raons, els perquès. Cal respectar-li, almenys, el dret a participar dignament de la derrota.
[Deixem per a un altre dia aprofundir en la nostra paradoxa editorial: publicar "assaig" ací és impossible, però de cada dues "novel·les" que guanyen un premi, una té per protagonista un escriptor taciturn, de la mateixa edat aproximada que l'autor de l'obra, a qui no li passa relativament res més enllà del fet de gaudir d'una riquíssima vida intel·lectual, que aboca en diaris, articles, cartes i relats que, per la seua centralitat en la "trama" (?) o per manca d'altres esdeveniments d'interés, són cosits a pedaços a l'interior de la novel·la. Cal haver llegit molt més que jo per a confirmar la hipòtesi, però és com si tota una generació de prosistes magnífics, que un país normal hagués acollit entre les pàgines dels seus periòdics o revistes, hagueren estat condemnats pel "mercat" a escriure males "novel·les". Com si qui ens hagués ensenyat a escriure (a llegir?) als valencians no fos Fuster, sinó Joyce... Espere estar equivocat, i que aquesta percepció només siga la d'un mal lector - o un mal lector de solapes. ]
A un camarada blogger (de més rang en el partit que jo, tot i que d'una heterodòxia protosiberiana que l'encamina irremeiablement a l'exili) li han denegat la publicació d'un llibre d'assaig, entre altres raons, perquè era "massa subjectiu". Estic segur que han pesat més les "altres raons" (de mercat, principalment) que aquesta pecaminosa subjectivitat en un camp, com el de la reflexió estètica (musical, en aquest cas), on la diversitat d'opinions és proverbial. És com si, en un moment donat, algú hagués cregut que les raons estrictament "materials", de precarietat del sistema editorial, no resultaven prou convincents per a no publicar un llibre i s'hagués vist en l'obligació intel·lectual (!) de buscar un motiu més sòlid, més programàtic: una subjectivitat excessiva, inapropiada.
Al meu país passa sovint que un es veu obligat a dir que no: cal fer-ho honestament, llavors, i considerar que al receptor de la negativa potser no l'ofendrà tant el sentit de la resposta com les raons, els perquès. Cal respectar-li, almenys, el dret a participar dignament de la derrota.
[Deixem per a un altre dia aprofundir en la nostra paradoxa editorial: publicar "assaig" ací és impossible, però de cada dues "novel·les" que guanyen un premi, una té per protagonista un escriptor taciturn, de la mateixa edat aproximada que l'autor de l'obra, a qui no li passa relativament res més enllà del fet de gaudir d'una riquíssima vida intel·lectual, que aboca en diaris, articles, cartes i relats que, per la seua centralitat en la "trama" (?) o per manca d'altres esdeveniments d'interés, són cosits a pedaços a l'interior de la novel·la. Cal haver llegit molt més que jo per a confirmar la hipòtesi, però és com si tota una generació de prosistes magnífics, que un país normal hagués acollit entre les pàgines dels seus periòdics o revistes, hagueren estat condemnats pel "mercat" a escriure males "novel·les". Com si qui ens hagués ensenyat a escriure (a llegir?) als valencians no fos Fuster, sinó Joyce... Espere estar equivocat, i que aquesta percepció només siga la d'un mal lector - o un mal lector de solapes. ]
Falles 2.0 (2/2)
[Continua del post d'ahir]
Hagués estat d’ajuda, per a escodrinyar què han publicat les falles gandianes a Internet, que la pàgina de la JLF tinguera una secció d’enllaços, però no és el cas: un primer símptoma. Així que ha calgut fer la ronda per barris: per exemple, si busquem a YouTube vídeos de les falles gandianes en general o d’alguna comissió concreta, els resultats són: una mostra del concurs de curtmetratges dels anys 2008 i 2009, que han estat penjats “en sèrie” i no pels seus realitzadors o per les falles participants, i després algunes gravacions soltes (d’escassa qualitat, en alguns casos) d’actuacions i assaigs, la cremà d’algun any recent, etc. A Flickr es poden trobar galeries fotos de monuments fallers, però no és fàcil separar els pocs corresponents a Gandia de l'allau d'imatges de falles de València. Si el que hom busca són textos, comentaris o discussions, pot estalviar-se furgar per la blogosfera, on només trobarà alguna temptativa incipient referida a Gandia, però un portal anomenat Fòrum Faller Independent té una secció dedicada a la comarca on una sèrie de pseudònims habituals (amb noms com Lucrècia de Borja o el Tio del Porrí) xafardegen de monuments, es discuteixen els premis els d’unes falles a les d’altres, etc. ben sovint amb la falta de mesura (i autocensura) pròpia d’aquesta classe de pàgines. La versió moderna i “identificada” d’aquests fòrums espontanis és Facebook, on hem trobat “grups” creats d’algunes falles gandianes, però en general l’adscripció als quals no sembla tenir cap funció comunicativa, sinó la d’una simple etiqueta de pertinença.
Aquesta relativa absència de material i temes fallers a la xarxa comarcal sorprèn, per dos motius. El primer, que altres col•lectius saforencs amb menys capital humà, amb menys coses que enregistrar, transmetre i compartir que moltes de les falles gandianes, han sabut trobar el seu lloc humil a Internet, en moltes ocasions per la via més senzilla: obrir un blog i a partir d’això compartir fotos, vídeos, textos, enllaços, etc. Estic segur que el motiu no serà que els fallers no acumulen (privadament, o per a consum “intern”) materials d’aquesta classe: la possibilitat d’obrir les portes i compartir-los obertament podria donar lloc, amb relativa facilitat, a aquest esperit d’emulació i competència que tant esperona els festers a fer les coses cada any millor. El segon motiu d’aquesta sorpresa és la comparació amb la tasca heroica, quasi bíblica, de comunicació que fan les falles de Gandia en matèria de llibrets: és inevitable preguntar-se quants textos magnífics de llibret que no poden tenir més que una circulació restringida “en paper” no podrien ser reproduïts a la xarxa en xicotetes dosis, repartides al llarg de l’any, i intercalats entre convocatòries de sopars, resultats del truc i presentacions de tota classe. Si voleu fer-vos una idea de l’absència de textos de llibret penjats al ciberespai, busqueu “poema faller” a Google: un poema d’aquest mateix llibret en l’edició de l’any passat no ha trobat massa competència per a situar-se en el segon lloc de la llista de resultats...
Aquest article començava amb la promesa de ser constructiu: complim-la. Bastaria amb què dues, tres, quatre falles de la ciutat s’animaren a obrir un simple blog, ferramenta gratuïta i potentíssima, i a omplir-lo regularment fent-se ressò del transcurs del seu any faller, per a què l’exemple s’estenguera entre les altres comissions. Un premi (“virtual” també, si cal, que hi ha crisi) a aquesta classe d’iniciatives acabaria d’esmolar els enginys més tecnològics i creatius de cada falla. L’única restricció que les falles trobarien a la xarxa podria ser que, durant uns pocs dies del mes de març ningú escriuria, ni llegiria, ni comentaria, ni penjaria fotos. Perquè Sant Josep és el temps de la traca, no de la xarxa; del carrer, i no de la pantalla...
Hagués estat d’ajuda, per a escodrinyar què han publicat les falles gandianes a Internet, que la pàgina de la JLF tinguera una secció d’enllaços, però no és el cas: un primer símptoma. Així que ha calgut fer la ronda per barris: per exemple, si busquem a YouTube vídeos de les falles gandianes en general o d’alguna comissió concreta, els resultats són: una mostra del concurs de curtmetratges dels anys 2008 i 2009, que han estat penjats “en sèrie” i no pels seus realitzadors o per les falles participants, i després algunes gravacions soltes (d’escassa qualitat, en alguns casos) d’actuacions i assaigs, la cremà d’algun any recent, etc. A Flickr es poden trobar galeries fotos de monuments fallers, però no és fàcil separar els pocs corresponents a Gandia de l'allau d'imatges de falles de València. Si el que hom busca són textos, comentaris o discussions, pot estalviar-se furgar per la blogosfera, on només trobarà alguna temptativa incipient referida a Gandia, però un portal anomenat Fòrum Faller Independent té una secció dedicada a la comarca on una sèrie de pseudònims habituals (amb noms com Lucrècia de Borja o el Tio del Porrí) xafardegen de monuments, es discuteixen els premis els d’unes falles a les d’altres, etc. ben sovint amb la falta de mesura (i autocensura) pròpia d’aquesta classe de pàgines. La versió moderna i “identificada” d’aquests fòrums espontanis és Facebook, on hem trobat “grups” creats d’algunes falles gandianes, però en general l’adscripció als quals no sembla tenir cap funció comunicativa, sinó la d’una simple etiqueta de pertinença.
Aquesta relativa absència de material i temes fallers a la xarxa comarcal sorprèn, per dos motius. El primer, que altres col•lectius saforencs amb menys capital humà, amb menys coses que enregistrar, transmetre i compartir que moltes de les falles gandianes, han sabut trobar el seu lloc humil a Internet, en moltes ocasions per la via més senzilla: obrir un blog i a partir d’això compartir fotos, vídeos, textos, enllaços, etc. Estic segur que el motiu no serà que els fallers no acumulen (privadament, o per a consum “intern”) materials d’aquesta classe: la possibilitat d’obrir les portes i compartir-los obertament podria donar lloc, amb relativa facilitat, a aquest esperit d’emulació i competència que tant esperona els festers a fer les coses cada any millor. El segon motiu d’aquesta sorpresa és la comparació amb la tasca heroica, quasi bíblica, de comunicació que fan les falles de Gandia en matèria de llibrets: és inevitable preguntar-se quants textos magnífics de llibret que no poden tenir més que una circulació restringida “en paper” no podrien ser reproduïts a la xarxa en xicotetes dosis, repartides al llarg de l’any, i intercalats entre convocatòries de sopars, resultats del truc i presentacions de tota classe. Si voleu fer-vos una idea de l’absència de textos de llibret penjats al ciberespai, busqueu “poema faller” a Google: un poema d’aquest mateix llibret en l’edició de l’any passat no ha trobat massa competència per a situar-se en el segon lloc de la llista de resultats...
Aquest article començava amb la promesa de ser constructiu: complim-la. Bastaria amb què dues, tres, quatre falles de la ciutat s’animaren a obrir un simple blog, ferramenta gratuïta i potentíssima, i a omplir-lo regularment fent-se ressò del transcurs del seu any faller, per a què l’exemple s’estenguera entre les altres comissions. Un premi (“virtual” també, si cal, que hi ha crisi) a aquesta classe d’iniciatives acabaria d’esmolar els enginys més tecnològics i creatius de cada falla. L’única restricció que les falles trobarien a la xarxa podria ser que, durant uns pocs dies del mes de març ningú escriuria, ni llegiria, ni comentaria, ni penjaria fotos. Perquè Sant Josep és el temps de la traca, no de la xarxa; del carrer, i no de la pantalla...
Falles 2.0 (1/2)
[Copie ací, en dues parts (demà la segona), el meu article sobre la presència a la xarxa de les falles de Gandia, publicat al llibret de la Falla Mosquit. L'article ha rebut el segon premi a millor article faller de Gandia, que recollirem el pròxim dissabte. Si no us interessen ni les falles ni la cibersociologia de cafè, se'l podeu saltar... Més endavant penjaré el meu poema d'enguany, que també ha estat finalista però sense premi.]
Tinc la sospita que la presència virtual, a la xarxa, de les falles de Gandia no està a l'alçada de la seua importància cívica i cultural. Aquesta meua reflexió no és la jeremiada d'un faller queixós, sinó la impressió d'un observador extern i desapassionat, menys inclinat a criticar i assenyalar amb el dit que a suggerir formes en què les falles poden ocupar (durant tot l'any!) el nostre ciberespai urbà, si em passeu l'expressió. És clar, i no insistirem en la obvietat, que allò que té la festa de genuí, de nuclear, és irreductible a una seqüència de bits: la banda ampla és incapaç de transmetre ni l'olor a pólvora, ni els gestos del truc. Però tot allò que les falles tenen de comunicació, de pertinença, d'organització i participació, de creació, crítica i comentari, no només té cabuda a la xarxa, sinó que hom hauria d'interrogar-se si Internet no ha esdevingut un canal natural mitjançant el qual la nostra època articula aquestes inquietuds. Les ràfegues d’informació que creuen el nostre món apressat són efímeres, espontànies, amnèsiques: sóc foc, no en el sentit “tèrmic” de la flama que crema falles i torra xulles, sinó en allò que té de lumínic, d’antagonista de la foscor, tal i com Joan Fuster evocava en un text de “Sagitari”. Deixem-nos arrossegar, doncs, per la metàfora: la cíclica fugacitat de les falles pot arrelar-se i redimir la nostra quotidianitat cibernètica.
Potser no fa massa anys Internet representava, en la nostra percepció col•lectiva, l'antítesi de la classe de sana sociabilitat que el món faller, o el món associatiu en general, oferia: la web era l'espai de l'evasió, de la solitud, d'un succedani de llibertats fingides que acabava en el precís moment de la desconnexió, quan els lletjos tornaven a ser lletjos i els tristos tornaven a estar tristos. Amb independència de si tenien fonament o no, aquesta classe de prejudicis han quedat vertiginosament obsolets gràcies a la universalització de la tecnologia i a la facilitat amb què cadascú pren possessió del seu lloc a la xarxa: la vida de carrer i la vida virtual ja no es defugen, sinó que s'entrellacen. Usem la xarxa per a organitzar sopars o viatges, i per a després penjar-hi una crònica o unes fotos (que visitaran poques persones més a banda dels amics i participants directes). No cal dir que mentrestant a ningú se li ha oblidat sopar o viatjar (o casar-se, celebrar aniversaris, etc.), de manera que en aquestes situacions quotidianes Internet no substitueix, sinó que intensifica les millors coses de la vida, prolongant-les en una memòria que se’ns queda curta ben de pressa, qui sap si per causa de les seues extensions digitals. Aquest article intenta assenyalar que les falles gandianes encara no s'han sumat de forma plena i conscient a les possibilitats de la xarxa social. I és una llàstima: perquè aquest canvi de paradigma de comunicació comporta valors que, sempre amb matisos, jutgem desitjables: democràtics, participatius, comunitaris.
Una investigació de sofà (via Google i altres cercadors) sobre les falles gandianes ens revela llocs i continguts d'aproximadament dues categories distintes: de caràcter oficial d'una banda (la pàgina de la Junta Local o d'algunes de les falles més importants), i de l'altra material personal dispers, desarticulat, al qual cal accedir mitjançant una cerca deliberada, més que no fent una navegació fluida i còmoda. La primera classe de llocs representa una forma de fer institucional, informativa, unidireccional i jeràrquica, que pot resultar la més adient tractant-se d’un organisme transversal com la Junta Local Fallera. De passada, el fet que el domini falles.org haja estat ocupat per la JLF gandiana, front al fallas.com del seu equivalent a València, ja resulta simptomàtic del compromís i la modernitat de les nostres falles: una petita conquesta virtual que ja marca el territori. Però les distintes falles de Gandia no han aconseguit crear (i la majoria possiblement no hi haurien d’aspirar), i el que és més important, mantenir actualitzat, un lloc web tan complet i ben gestionat com el de la JLF: hom pot trobar intents ambiciosos i lloables, però que han quedat a mitges justament per eixa classe d’imprevisió immodesta de qui fa una casa massa gran i se li acaben les ganes (o els diners) abans de poder posar-hi mobles. El secret podria estar en construir-les pas a pas, cambra a cambra, sense un plànol faraònic ni cap filigrana de disseny: d’aquesta possibilitat, més senzilla i fascinant alhora, tractarem tan aviat com repassem els continguts dispersos que alguns fallers de carrer han anat penjant ací i allà.
[Demà continua i acaba]
Tinc la sospita que la presència virtual, a la xarxa, de les falles de Gandia no està a l'alçada de la seua importància cívica i cultural. Aquesta meua reflexió no és la jeremiada d'un faller queixós, sinó la impressió d'un observador extern i desapassionat, menys inclinat a criticar i assenyalar amb el dit que a suggerir formes en què les falles poden ocupar (durant tot l'any!) el nostre ciberespai urbà, si em passeu l'expressió. És clar, i no insistirem en la obvietat, que allò que té la festa de genuí, de nuclear, és irreductible a una seqüència de bits: la banda ampla és incapaç de transmetre ni l'olor a pólvora, ni els gestos del truc. Però tot allò que les falles tenen de comunicació, de pertinença, d'organització i participació, de creació, crítica i comentari, no només té cabuda a la xarxa, sinó que hom hauria d'interrogar-se si Internet no ha esdevingut un canal natural mitjançant el qual la nostra època articula aquestes inquietuds. Les ràfegues d’informació que creuen el nostre món apressat són efímeres, espontànies, amnèsiques: sóc foc, no en el sentit “tèrmic” de la flama que crema falles i torra xulles, sinó en allò que té de lumínic, d’antagonista de la foscor, tal i com Joan Fuster evocava en un text de “Sagitari”. Deixem-nos arrossegar, doncs, per la metàfora: la cíclica fugacitat de les falles pot arrelar-se i redimir la nostra quotidianitat cibernètica.
Potser no fa massa anys Internet representava, en la nostra percepció col•lectiva, l'antítesi de la classe de sana sociabilitat que el món faller, o el món associatiu en general, oferia: la web era l'espai de l'evasió, de la solitud, d'un succedani de llibertats fingides que acabava en el precís moment de la desconnexió, quan els lletjos tornaven a ser lletjos i els tristos tornaven a estar tristos. Amb independència de si tenien fonament o no, aquesta classe de prejudicis han quedat vertiginosament obsolets gràcies a la universalització de la tecnologia i a la facilitat amb què cadascú pren possessió del seu lloc a la xarxa: la vida de carrer i la vida virtual ja no es defugen, sinó que s'entrellacen. Usem la xarxa per a organitzar sopars o viatges, i per a després penjar-hi una crònica o unes fotos (que visitaran poques persones més a banda dels amics i participants directes). No cal dir que mentrestant a ningú se li ha oblidat sopar o viatjar (o casar-se, celebrar aniversaris, etc.), de manera que en aquestes situacions quotidianes Internet no substitueix, sinó que intensifica les millors coses de la vida, prolongant-les en una memòria que se’ns queda curta ben de pressa, qui sap si per causa de les seues extensions digitals. Aquest article intenta assenyalar que les falles gandianes encara no s'han sumat de forma plena i conscient a les possibilitats de la xarxa social. I és una llàstima: perquè aquest canvi de paradigma de comunicació comporta valors que, sempre amb matisos, jutgem desitjables: democràtics, participatius, comunitaris.
Una investigació de sofà (via Google i altres cercadors) sobre les falles gandianes ens revela llocs i continguts d'aproximadament dues categories distintes: de caràcter oficial d'una banda (la pàgina de la Junta Local o d'algunes de les falles més importants), i de l'altra material personal dispers, desarticulat, al qual cal accedir mitjançant una cerca deliberada, més que no fent una navegació fluida i còmoda. La primera classe de llocs representa una forma de fer institucional, informativa, unidireccional i jeràrquica, que pot resultar la més adient tractant-se d’un organisme transversal com la Junta Local Fallera. De passada, el fet que el domini falles.org haja estat ocupat per la JLF gandiana, front al fallas.com del seu equivalent a València, ja resulta simptomàtic del compromís i la modernitat de les nostres falles: una petita conquesta virtual que ja marca el territori. Però les distintes falles de Gandia no han aconseguit crear (i la majoria possiblement no hi haurien d’aspirar), i el que és més important, mantenir actualitzat, un lloc web tan complet i ben gestionat com el de la JLF: hom pot trobar intents ambiciosos i lloables, però que han quedat a mitges justament per eixa classe d’imprevisió immodesta de qui fa una casa massa gran i se li acaben les ganes (o els diners) abans de poder posar-hi mobles. El secret podria estar en construir-les pas a pas, cambra a cambra, sense un plànol faraònic ni cap filigrana de disseny: d’aquesta possibilitat, més senzilla i fascinant alhora, tractarem tan aviat com repassem els continguts dispersos que alguns fallers de carrer han anat penjant ací i allà.
[Demà continua i acaba]
Retorn equinoccial
Avui faig 32 anys, i és un dia tan bo com qualsevol altre per a reprendre l’hàbit d’escriure i publicar ací, al meu espai personal. Podria haver esperat una miqueta més per a tornar, i haver reaparegut, per exemple, Divendres Sant, el mateix dia en què Dante es va trobar perdut en la selva obscura de l’error, “a la meitat del camí de la vida”... Els motius per a renunciar a aquesta pedantesca coincidència són ben pràctics: tinc un parell de textos de temàtica fallera que voldria compartir amb vosaltres, i he pensat que era millor fer-ho durant els pròxims dies que fer-ho a deshora. Així doncs, durant aquest mes de març aquest blog serà més un contenidor de textos ja publicats en un altre lloc (el llibret de la falla Mosquit del Grau de Gandia) que cap projecte personal definit, si és que ho arriba a ser en algun moment.
Avui faig 32 anys, i falten menys de quatre mesos per a que nasca el meu primer fill, de qui vos puc dir que gaudeix de tan bona salut com sa mare. Serà mascle, i si no canviem d'opinió en els pròxims mesos, durà els mateixos nom i primer cognom que mon pare i que jo mateix. Però de la meua angoixada i arquetípica projecció sobre el fill ens sobrarà temps per a parlar: em fa l'efecte que hi haurà moments en què potser serà difícil parlar de cap altra cosa.
És aquesta particular circumstància personal, la simbòlica coincidència entre la maduresa i la paternitat, allò que justifica el títol nou del blog, i qui sap si hauria de guiar-ne el to, els continguts. No em trobe, de cap de les maneres, perdut i confós a les portes de l’Infern, com Dante. Com a molt, participe d’un dubte, d’una sana inquietud pel meu futur immanent, com la que Dante (o més aviat Beatriu?) tenia per la seua salvació: què fer de la vida ara que se m’han acabat les excuses, ara que sé que les coses més importants m’han estat graciosament concedides? Intentar ser una bona persona, un bon pare, un bon mestre... Només secundàriament donaré testimoni escrit ací d’aquestes temptatives: l'artifici de l'escriptura aspira així, com a màxim, a ser només ombra i eco de la vida, confessió - potser penitència. La literatura, sospite, deu ser alguna altra cosa, però ja tindrem ocasió de discutir-ho.
Un darrer advertiment per a que ningú s’espante: l’estil faller de les pròximes entrades no hauria de ser representatiu del que serà el blog. En passar l’equinocci, tornarem a parlar de gairebé quasi tot. Sense presses, això sí: ens queda encara mitja vida per viure.
Avui faig 32 anys, i falten menys de quatre mesos per a que nasca el meu primer fill, de qui vos puc dir que gaudeix de tan bona salut com sa mare. Serà mascle, i si no canviem d'opinió en els pròxims mesos, durà els mateixos nom i primer cognom que mon pare i que jo mateix. Però de la meua angoixada i arquetípica projecció sobre el fill ens sobrarà temps per a parlar: em fa l'efecte que hi haurà moments en què potser serà difícil parlar de cap altra cosa.
És aquesta particular circumstància personal, la simbòlica coincidència entre la maduresa i la paternitat, allò que justifica el títol nou del blog, i qui sap si hauria de guiar-ne el to, els continguts. No em trobe, de cap de les maneres, perdut i confós a les portes de l’Infern, com Dante. Com a molt, participe d’un dubte, d’una sana inquietud pel meu futur immanent, com la que Dante (o més aviat Beatriu?) tenia per la seua salvació: què fer de la vida ara que se m’han acabat les excuses, ara que sé que les coses més importants m’han estat graciosament concedides? Intentar ser una bona persona, un bon pare, un bon mestre... Només secundàriament donaré testimoni escrit ací d’aquestes temptatives: l'artifici de l'escriptura aspira així, com a màxim, a ser només ombra i eco de la vida, confessió - potser penitència. La literatura, sospite, deu ser alguna altra cosa, però ja tindrem ocasió de discutir-ho.
Un darrer advertiment per a que ningú s’espante: l’estil faller de les pròximes entrades no hauria de ser representatiu del que serà el blog. En passar l’equinocci, tornarem a parlar de gairebé quasi tot. Sense presses, això sí: ens queda encara mitja vida per viure.
Una cloenda feliç
Aquest ha estat un any miraculós. Marta i jo ens hem casat, hem obtingut les nostres places com a docents i ara esperem una criatura (no sabem el sexe, encara) per als inicis del pròxim estiu (Marta ho va comunicar fa uns dies, després d'esperar-me inútilment per a que férem un anunci simultani). Tot plegat és fruit de les nostres millors voluntats adobades amb constància, esforç i alguns sacrificis; d'un programa de vida que, tot i desplegar-se d'acord amb una modesta racionalitat pràctica, en els seus resultats excedeix qualsevol càlcul utilitarista, qualsevol consideració sobre els nostres mèrits o expectatives. Hem tingut molta sort, i ens caldria ser-ne ja tres per a poder compartir tanta gratitud.
Com ja vaig comentar, estaré una temporada sense escriure (quasi me les havia agafades ja, les vacances: un poc més i se m'oblida acomiadar-me). El que vull és que el dia que torne no em falten coses bones que contar. Mentrestant, vos desitge que tingueu un any 2010 almenys tan bo com el meu 2009.
Com ja vaig comentar, estaré una temporada sense escriure (quasi me les havia agafades ja, les vacances: un poc més i se m'oblida acomiadar-me). El que vull és que el dia que torne no em falten coses bones que contar. Mentrestant, vos desitge que tingueu un any 2010 almenys tan bo com el meu 2009.
Una nadala i un himne
Aquesta hauria de ser la penúltima entrada d'aquest blog. Davant el dubte de si podré penjar el meu comiat abans o després del dia de Nadal, vos desitge el millor per a aquests dies de fred, família i compres compulsives. Disculpeu els errors al teclat: hi ha qui es queixa de no disposar d'accents quan escriu des de l'estranger, jo en canvi no m'acabe d'acostumar a no tenir pedal en aquest meu ja llarg exili pianístic...
Sant Francesc de Borja
[Un comentari igualment llarg, però més autoritzat, més "canònic", sobre aquests mateixos temes i llibres el podeu trobar ací.]
2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.
Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.
"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).
No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.
És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.
L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.
2010 serà l'any de l'apoteosi borgiana a Gandia i la Safor. Se celebra el cinqué centenari del naixement de Sant Francesc de Borja, descendent de rei i papa, virrei de Catalunya, quart duc de Gandia, tercer general de la Companyia de Jesús i patró de la seua ciutat. Les meues anunciades (i merescudes) vacances m'impediran donar testimoni dels primers mesos d'aquest esdeveniment tan carregat simbòlicament (i pressupostàriament, supose: és any preelectoral!). Però almenys sí podré dir alguna cosa sobre el preludi llibresc que se li ha donat a l'any Borja: un parell de biografies de Sant Francesc que han vist la llum a temps per a que la gent puga demanar-se-les per a regal aquest Nadal i arribar a l'efemèride amb els deures fets.
Sabia que Josep Piera estava preparant una vida de Sant Francesc per a l'ocasió, com havia fet fa uns pocs anys amb Ausiàs Marc aprofitant un altre centenari. Ell mateix ho havia comentat públicament en algun acte cultural, i jo mateix havia rebut altres notícies del que havia de ser la seua contribució a l'any Borja gandià. Però el que no hauria cregut mai fins que ho vaig veure en directe per Gandia TV és que eixa esperada biografia resultara guanyadora del premi local de narrativa, el Joanot Martorell: una decisió tan polèmica que no és gens estrany que algunes de les primeres declaracions respecte a la concessió del premi foren d'autojustificació. Els amants de les conspiracions literàries (que en segons quins cercles abunden més que els seguidors del València CF) han trobat en el cas els millors ingredients per a l'elucubració i la maledicència: un escriptor de Gandia guanya el premi de Gandia, del qual ha estat organitzador, jurat freqüent i recent homenatjat, amb una biografia del sant patró de la ciutat coincidint amb el cinqué aniversari del seu naixement. No sé si aquesta cadena de coincidències és la millor carta de presentació per al llibre, però jo que l'he llegit puc dir que m'ha agradat bastant; intentaré explicar perquè tot seguit. Una cosa és clara: si fins i tot l'immortal cavaller Joanot Martorell s'ha inclinat davant del sant patró, és que la que ens espera l'any vinent és grossa, ben grossa. Jo mateix ja estic escrivint una obra en vers sobre la vida sexual de María Enríquez (l'avia del sant) per a presentar-me al premi de poesia de l'any que ve.
"Francesc de Borja, el duc sant" és una documentada recreació de la vida d'un personatge fascinant. Si he entés bé Piera les ocasions en què ha descrit la seua "relació" amb Sant Francesc, la seua descoberta d'un home cabdal del segle XVI, ell mateix s'ha vist apassionadament sorprés per les variadíssimes dimensions d'aquest home, que fins ara en l'imaginari col•lectiu dels saforencs ha estat poc més que una icona beata però que faríem be de rescatar simbòlicament, culturalment, humanament. Tal i com Piera el presenta, a mi també m'ha captivat: tenim a la vora de casa algú bastant més gran que un nom o una estampeta, algú que coneix de prop grans personatges del seu temps en les més variades circumstàncies (com a xiquet cortesà, com a virrei, com a duc de Gandia i gran d'Espanya, com a jesuïta). Garcilaso de la Vega mor als seus braços, l'emperador Carles el té primer com a home de confiança i el reclama després per a ben morir en els seus darrers dies a Yuste, Santa Teresa de Jesús troba en Borja seguretats front als tentacles de la Inquisició (de què Francesc haurà de fugir més endavant, al seu torn), i Ignasi de Loiola veu en Francesc el Leo Messi de la Contrarreforma (i que Sant Borja em perdone per aquest símil futbolístic).
No és la primera vegada que confesse que he llegit massa poc de Piera. Tinc entés que fa una literatura molt personal, del gaudi de la qual m'hauria de sentir més pròxim que un lector més convencional - un motiu més per a reintentar-ne la lectura. Però qui s'adrece al seu llibre sobre Sant Francesc amb la por, el prejudici o l'expectativa de trobar-se una reinvenció poètica del personatge s'equivocarà del tot (a mi m'ha passat, en part). La prosa amb què se'ns conta la vida del duc sant és mesurada i senzilla, més documental que novel•lesca, més pendent de la correcció i l'eficàcia que de filigranes o excursionismes lírics de cap classe. Així, els paràmetres amb què hauríem de mesurar el llibre no haurien de ser tant els estrictament literaris (el plantejament "pedagògic" del llibre limita les possibilitats, en eixe sentit) com els relatius al rigor històric de la reconstrucció del personatge. I clar, profà com sóc en la matèria, no puc saber fins a quin punt el llibre es correspon amb fets documentats. La meua sospita és que sí, que Piera treballa des d'un profund coneixement de causa, que ha estat exquisidament assessorat, i que el propi estil de l'obra transmet efectivament aquesta voluntat de rigor. Però aquest salt des d'allò estrictament narratiu a consideracions de tipus historiogràfic em porten a parlar de l'altre llibre sobre la vida del sant que ha vist la llum quasi simultàniament.
És una "llàstima", en certa manera, que l'única comparació que puc fer amb una altra biografia recent del Sant siga amb un text també escrit per Piera: una obra encarregada per l'Ajuntament de Gandia en col•laboració amb dos il•lustres historiadors gandians, Santiago La Parra i Ximo Company, que ha publicat Bromera en la seua col•lecció de gran format. Dic llàstima perquè, d'haver sabut que Piera publicaria una "vida completa" del sant hagués resultat potser més interessant, més enriquidor que fos algun dels altres col•laboradors qui en narrés la vida, però no ha estat així. El llibre, magníficament il•lustrat, sobre Francesc de Borja, té tres parts diferenciades en tema i to: una introducció general a la família Borja a càrrec de Santiago La Parra (de qui ja vaig poder seguir un magnífic cicle de conferències ara farà tres anys), un resum de la vida de Francesc a càrrec de Josep Piera (que difícilment podia resultar en més que un resum de la seua biografia "llarga" de què he parlat més amunt), i un assaig sobre els aspectes artístics i espirituals del sant a càrrec de Ximo Company (que m'ha semblat interessantíssim, entre altres motius pel to, inusual, en què reivindica el sentit de la "santedat" en els nostres temps, a mig camí entre la reflexió de l'historiador i les preocupacions de l'home de religió). El treball de divulgació fet pels autors, l'ajuntament i l'editorial és immillorable, tot i la meua sospita, abans apuntada, que intercanviar els papers o els temes entres els tres col•laboradors hagués evitat redundàncies i ampliat perspectives.
L'any Borja promet. Crec sincerament que el personatge, de qui intentaré continuar aprofundint en els detalls històrics, mereix una celebració d'aquesta magnitud, que hauria de gaudir del consens tant de la gent de Déu com de la gent de País (o si em permeteu una altra simplificació ridícula, de la dreta i l'esquerra). No recorde si fou fa un any o dos, en un acte de la Setmana Literària gandiana, un membre del públic d'aproximadament la meua edat (a qui no coneixia ni puc recordar ara la cara) va expressar la seua protesta per dedicar tants diners i una tan fastuosa commemoració a algú com Sant Francesc, a qui va caracteritzar com a poc menys que cabdill d'una secta genocida i un violador dels drets humans. Jo mateix crec haver acumulat suficients intervencions descarades i destrellatades "des del públic" durant aquests anys com per a saber-me "vencedor" en el meu tram d'edat, però apostaria no haver-ne dit mai una tan grossa. Tinc la sospita que, com a espectador cultural d'aquesta comarca, em sent més a prop de les preocupacions i sensibilitats de la generació que em precedeix que de la que, per edat, em correspon. El dia que es produisca el relleu generacional dels nostres protagonistes culturals i cívics, faré bé de no abandonar la meua butaca entre el públic: tot allò que l'any 2010 tindrà d'apoteosi podria tindre-ho també de crisi, de relleu. He mig promés que tornaré, en part, per a contar-ho.
El camí i la meta
Llegisc, amb pocs dies de diferència, una biografia de Sant Francesc de Borja (que voldria comentar més extensament si arribe a temps) i el "Paradís" de la Divina Comèdia. I arribe a conclusions paral·leles, i previsibles: la vida (personal) del patró de Gandia fou més interessant mentre es debatia entre la glòria terrenal i la celestial que després de la pública victòria d'aquesta darrera. I el "Paradís" és, almenys com a destinació turística, menys captivador que l'"Infern": els capítols en què parlen Sant Tomàs d'Aquino (de Francesc d'Assís) i Sant Bonaventura (de Sant Domènec de Guzmàn) tenen un indubtable interés cultural, simbòlic, em "diuen coses". Però les tirallongues de decasílabs sobre les interseccions de les esferes del cosmos o l'explicació de si les taques de la Lluna són o no efecte d'una distinta densitat dels materials de què està feta i coses així, em fan enyorar eixes batalletes entre dimonis i condemnats que esquitxaven els cants de l'"Infern". Serà un altre moment el de meditar sobre la santedat, la saviesa, i la forma en què aquestes paraules tan gastades, tan aparentment obsoletes, poden il·luminar encara els nostres dies. Però el que està clar és que per sants que ens agradaria ser en la nostra vida personal, als lectors, als espectadors, el que ens interessa dels altres són més les seues lluites i misèries que el reflex immaculat de la puresa conquerida... O dit d'una altra manera: el camí, bastant més que la meta.
Una pausa
Aquest mes de desembre podria ser l’últim de “La vida diferida”: si no canvie d’opinió durant les pròximes setmanes, és ben probable que aquest blog faça un punt i a part a final d’any, i que em prenga unes vacances “blogger” d’uns mesos (potser dos o tres, potser més). He fet aquesta classe de pauses en les meues etapes anteriors a la xarxa: uns pocs mesos sense escriure i després torne amb més ganes, però pocs de vosaltres heu conegut els meus inicis.
Com a “projecte”, aquest meu blog comença a donar senyals d’esgotament: el títol ha perdut bona part del seu sentit (que si no l’heu intuït mai prové d’una de les darreres anotacions del meu blog anterior), i la meua forma d’escriure s’està ressentint de defectes que, curiosament, crec haver sabut evitar en un passat no tan llunyà. Faig articles massa llargs per a llegir en pantalla, escric massa sobre llibres (la lectura dels quals no és sinó una perifèria de les meues interaccions reflexives amb el món), i continue sense parlar d’alguns dels temes que més em preocupen, m’apassionen, m’interessen, com si una estúpida autocensura (que res té a veure amb la “privacitat” meua ni d’altres, sinó amb els “moments” i els “contexts” de l’escriptura) només em permetera posar damunt la taula una part de les meues inquietuds, dels meus dubtes, de les meues escasses conviccions.
Malgrat tots els motius que explique, l’humil balanç que puc fer dels meus últims dos anys i mig escrivint ací és sobradament positiu com per a sobreviure a l’autocrítica. He aconseguit unes quantes coses valuoses. La primera: conèixer gent, ja que escriure un blog és el millor incentiu per a llegir la classe de coses que altres han decidit contar tan lliurement com has fet tu. La segona: fer país, perquè cada cop que he anunciat un acte, n’he fet un resum, he comentat un llibre, o he explicat la meua vida en la meua llengua, li he donat un alè de vida al meu poble. I la tercera: incorporar definitivament l’escriptura a la meua petita llista d’habilitats; he fet de músic, matemàtic, home d’empresa, professor de secundària, i crec que ja podria dir-ho també, de “blogger”. Certament, he fet millor la resta de coses que escriure, però sense el blog ni tan sols podria haver-ne donat testimoni.
En qualsevol cas, el que no m’agradaria és deixar de llegir i comentar en els altres blogs. Fins i tot és la meua intenció dedicar un treball acadèmic (que estic ja tardant massa temps en concretar) a algun aspecte de la blogosfera, que és el que em falta per a obtenir el títol de Màster que, curiosament, vaig començar a estudiar al temps que obria aquesta pàgina. Entre unes coses i altres, que ningú diga adéu, que vindré de visita, com els jubilats...
Com a “projecte”, aquest meu blog comença a donar senyals d’esgotament: el títol ha perdut bona part del seu sentit (que si no l’heu intuït mai prové d’una de les darreres anotacions del meu blog anterior), i la meua forma d’escriure s’està ressentint de defectes que, curiosament, crec haver sabut evitar en un passat no tan llunyà. Faig articles massa llargs per a llegir en pantalla, escric massa sobre llibres (la lectura dels quals no és sinó una perifèria de les meues interaccions reflexives amb el món), i continue sense parlar d’alguns dels temes que més em preocupen, m’apassionen, m’interessen, com si una estúpida autocensura (que res té a veure amb la “privacitat” meua ni d’altres, sinó amb els “moments” i els “contexts” de l’escriptura) només em permetera posar damunt la taula una part de les meues inquietuds, dels meus dubtes, de les meues escasses conviccions.
Malgrat tots els motius que explique, l’humil balanç que puc fer dels meus últims dos anys i mig escrivint ací és sobradament positiu com per a sobreviure a l’autocrítica. He aconseguit unes quantes coses valuoses. La primera: conèixer gent, ja que escriure un blog és el millor incentiu per a llegir la classe de coses que altres han decidit contar tan lliurement com has fet tu. La segona: fer país, perquè cada cop que he anunciat un acte, n’he fet un resum, he comentat un llibre, o he explicat la meua vida en la meua llengua, li he donat un alè de vida al meu poble. I la tercera: incorporar definitivament l’escriptura a la meua petita llista d’habilitats; he fet de músic, matemàtic, home d’empresa, professor de secundària, i crec que ja podria dir-ho també, de “blogger”. Certament, he fet millor la resta de coses que escriure, però sense el blog ni tan sols podria haver-ne donat testimoni.
En qualsevol cas, el que no m’agradaria és deixar de llegir i comentar en els altres blogs. Fins i tot és la meua intenció dedicar un treball acadèmic (que estic ja tardant massa temps en concretar) a algun aspecte de la blogosfera, que és el que em falta per a obtenir el títol de Màster que, curiosament, vaig començar a estudiar al temps que obria aquesta pàgina. Entre unes coses i altres, que ningú diga adéu, que vindré de visita, com els jubilats...
Karaoke tridentí
He dedicat els darrers dies a retrobar-me amb una música que em fascina, però de la qual no he disposat mai de massa mostres ni els mínims de coneixement “tècnic” amb què m’agrada acostar-me a les meues audicions: la polifonia religiosa del Renaixement. Abans de res, vos posaré un exemple de qui podria ben bé ser el millor músic espanyol de tots els temps: Tomás Luis de Victoria (1548-1611).
Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.
Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...
De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”
Els qui sabeu música podeu intentar seguir les parts de les distintes veus, els qui no almenys teniu assenyalades les distintes aparicions contrapuntístiques del text llatí. Però amb o sense llegir la música, doneu-vos el gust d’escoltar-la.
Hi ha un abisme que separa aquesta música prodigiosa de la sensibilitat i les preocupacions de l’home modern. Pel camí ens hem deixat moltes coses: la primera de totes, la lletra, el llatí, el sentit religiós del cant al qual quedava subordinada la música. Aquesta composició és hereva del Concili de Trento, que si vaig entendre bé els meus rudiments d’història de la música, va reivindicar la claredat en la comprensió de la paraula, la victòria del text, del sentit, de la mesura sobre el potencial de sensualitat, d’arravatament de la música. Fins i tot l’oient habitual d’allò que anomenem música clàssica ha mig oblidat el que de més brillant tenia la polifonia del Renaixement: el seu contrapunt, la coexistència de les distintes veus com a iguals a l’hora d’imitar-se, defugir-se, alternar-se. La música que més abunda en els prestatges de l’amant de la música correspon aproximadament al triomf de la melodia sobre la polifonia: l’alegria del barroc italià, el Bach menys esotèric, el divinal Mozart, el Beethoven clàssic o heroic, i gairebé tot el romanticisme posterior. En aquesta caricatura ràpida que he fet del desenvolupament musical occidental, és la renúncia de la polifonia el que ens fa "digerible" la música clàssica: ho podem acceptar si d'acostumar l'estómac es tracta, però no hauriem de conformar-nos amb menjar "potitos" tota la vida...
De les mil i una qualitats que li atribuïm a la música, no és la menys important avui dia la possibilitat que ens ofereix d’allunyar-nos dels nostres maldecaps, d’evadir-nos, de “relaxar-nos”. Amb aquesta necessitat en ment, trobareu seccions senceres de les tendes de música dedicades a títols com: “les cent millors cançons contra l’estrés”, “despierta el Buda que hay en ti”, “pope Gregory is in da house” i altres sublims pallassades. La música vocal del Renaixement pot haver perdut per a nosaltres la seua significació primera, la seua rellevància cultual i espiritual: això és una llàstima, fins i tot una vergonya, pel que revela de la nostra ignorància d’unes arrels riquíssimes. Però en la seua evitació de l’excés, la seua submissió a un text que ens apareix ja distant i incomprensible, pot encara aturar el nostre temps profà i les seues misèries, i obrir-nos els sentits a altres formes del gaudi. I si d’això segueix el coneixement, la sensibilitat, i la comprensió d’una tradició musical i religiosa de què vull sentir-me part, doncs molt millor. En això estava aquests dies, i continue: "Així com el cérvol desitja l’aigua de la font...”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)