L'oposició oberta i pública entre dues postures polítiques rivals és la forma que tenen les democràcies de silenciar, en la pràctica, altres opinions: la del tercer, la del quart... Certament, podem congratular-nos que aquesta siga la forma de restricció del pensament menys injusta que la humanitat ha conegut. Però no oblidem que, justament per ser més subtil que les formes més tradicionals de coerció, acaba resultant molt més efectiva, molt més difícil de desemmascarar.
Hi ha però, un altre detall que cal observar, més infreqüent i potser per això menys greu que l'anterior. I és la facilitat amb què els petits fanatismes del tercer, del quart, i de totes les minories polítiques es poden confondre o vestir com si foren el resultat d'una actitud crítica i madura vers la política que veiem al telenotícies. No sempre és així. Són molts els qui no han trobat en llurs fracassos polítics més explicació que una general estupidesa de què només ells mateixos i quatre més han quedat exempts. La inèpcia, el gregarisme i la distorsió de la realitat els agermanen profundament amb els polítics dels grans partits de què tant abominen – l’única diferència és que aquells potser, han trobat una forma més rendible de reduir el món a les seues consignes.
En qualsevol cas, em veig personalment més al·ludit per la primera classe de precaucions que per aquestes últimes: hi ha més candidats, més idees, més futurs possibles dels que ens mostra la tele, i faig els meus esforços per a recordar-m’ho cada dia, i no només cada volta que hi ha eleccions. Fa anys, uns quants anys, que vaig decidir el meu vot per a un dels “candidats visibles”, un d’eixos dos que de vegades sembla que es presenten només ells, un contra l’altre. Tots els defectes que li he trobat durant aquest temps al meu candidat no han estat suficients per a canviar la meua tria inicial. Però mai he pensat que aquesta classe de pragmatisme, de realisme polític, o de simplicitat, si ho preferiu, siga incompatible amb altres deures cívics, amb una voluntat clara d’ampliar l’abast de la democràcia. Puc tolerar que hi haja gent políticament tan simple, tan transparent, com la papereta amb què emeten el seu vot: el que no suporte és que creguen que jo també sóc com ells.
Autopista
Totes les novetats a què em vaig haver d'enfrontar la passada setmana continuaran essent només una miqueta menys noves a partir de demà. Una d'elles, la menys directament relacionada amb la docència, és un deure que tinc pendent des de fa anys: perdre-li la por a conduir, a l'autopista, a entrar dins les ciutats amb el cotxe. He tingut la sort de poder evitar-me aquesta classe de complicacions durant anys: anant en tren a València o Barcelona, i en cotxe només a Gandia. Però ara, mentre medite si buscar-me o no un allotjament a Elx o a Santa Pola, no tinc més remei que armar-me d'un valor que a estes edats no hauria de ser ja necessari per a recórrer un centenar de quilòmetres per l'autopista.
Ja sé que no hi ha cosa més senzilla que conduir per una via ràpida: però davant d'aquesta veritat racional, sempre n'he oposat dues que m'han ajudat a justificar les meues pors. La primera, és que malgrat que les probabilitats d'accident o d'error en l'autopista siguen bastant menors que conduint per alguna altra classe de carretera, les conseqüències d'un qualsevol d'aquests errors poden ser ben catastròfiques. La segona, que una certa falta de costum per part del conductor (en aquest cas, jo mateix) pot fer de la conducció per autopista un mal tràngol, viscut amb una tensió, una atenció malaltissa a mil i un detalls del trànsit que no ajuden, en realitat, a minimitzar els riscs de què parlava més amunt (dos camions que hauré d'avançar allà lluny, a un quilòmetre; uns cotxes per darrere a més velocitat que jo que no sé si m'agafaran abans d'arribar o no als camions, i a partir d'aquest moment, mil cavil•lacions inútils sobre si canviar o no de carril...). Tot el que en un conductor més expert és una intuïció més o menys natural, en mi és encara un càlcul, una especulació intolerant sobre els qui van més de pressa o més lents que jo.
He de dir també que aquesta classe d'intuïció del bon conductor, sense arribar a l'extrem dels suïcides que fugaçment se'ns creuen per la carretera, és quelcom que es pot aprendre, incorporar progressivament (com les Matemàtiques, mira per on): Jo mateix ho he experimentat en els successius trajectes d'anada i tornada que he fet la darrera setmana i multiplicaré la vinent. El primer viatge fou d'hora i mitja de silenci i atenció obsessiva als panells informatius, a la velocitat i a la distància. El segon viatge, que era de tornada, se'm feu alliberador en tant que cada quilòmetre que avançava m'acostava més a terres conegudes, a noms més pròxims i acollidors. El tercer, més confiat, estigué ja amenitzat per un quartet de corda i la "Gran Fuga" de Beethoven: música ben adient per a aquest meu temps de canvi i de sorpresa. I aquest divendres a migdia, mentre tornava cap a casa sota un sol alegre, i amb el somriure dels bons principis, vaig poder alternar entre la ràdio, la meua música, i algun fragment lleuger d'audiollibre. D'aquesta meua gradual superació de la por al volant dependrà principalment quina classe de solució li busque a la qüestió de l'allotjament i la distància. En tindreu notícies, supose: no sé com de freqüents, però en tindreu.
Ja sé que no hi ha cosa més senzilla que conduir per una via ràpida: però davant d'aquesta veritat racional, sempre n'he oposat dues que m'han ajudat a justificar les meues pors. La primera, és que malgrat que les probabilitats d'accident o d'error en l'autopista siguen bastant menors que conduint per alguna altra classe de carretera, les conseqüències d'un qualsevol d'aquests errors poden ser ben catastròfiques. La segona, que una certa falta de costum per part del conductor (en aquest cas, jo mateix) pot fer de la conducció per autopista un mal tràngol, viscut amb una tensió, una atenció malaltissa a mil i un detalls del trànsit que no ajuden, en realitat, a minimitzar els riscs de què parlava més amunt (dos camions que hauré d'avançar allà lluny, a un quilòmetre; uns cotxes per darrere a més velocitat que jo que no sé si m'agafaran abans d'arribar o no als camions, i a partir d'aquest moment, mil cavil•lacions inútils sobre si canviar o no de carril...). Tot el que en un conductor més expert és una intuïció més o menys natural, en mi és encara un càlcul, una especulació intolerant sobre els qui van més de pressa o més lents que jo.
He de dir també que aquesta classe d'intuïció del bon conductor, sense arribar a l'extrem dels suïcides que fugaçment se'ns creuen per la carretera, és quelcom que es pot aprendre, incorporar progressivament (com les Matemàtiques, mira per on): Jo mateix ho he experimentat en els successius trajectes d'anada i tornada que he fet la darrera setmana i multiplicaré la vinent. El primer viatge fou d'hora i mitja de silenci i atenció obsessiva als panells informatius, a la velocitat i a la distància. El segon viatge, que era de tornada, se'm feu alliberador en tant que cada quilòmetre que avançava m'acostava més a terres conegudes, a noms més pròxims i acollidors. El tercer, més confiat, estigué ja amenitzat per un quartet de corda i la "Gran Fuga" de Beethoven: música ben adient per a aquest meu temps de canvi i de sorpresa. I aquest divendres a migdia, mentre tornava cap a casa sota un sol alegre, i amb el somriure dels bons principis, vaig poder alternar entre la ràdio, la meua música, i algun fragment lleuger d'audiollibre. D'aquesta meua gradual superació de la por al volant dependrà principalment quina classe de solució li busque a la qüestió de l'allotjament i la distància. En tindreu notícies, supose: no sé com de freqüents, però en tindreu.
I will survive
Anys i anys d'ofrenes a la deesa Rutina semblen, per moments, haver resultat inútils. Però m'alegra poder compartir, encara que siga borrosament, una intuïció: després d'haver escoltat durant mesos com de negre era el cau on pretenia ficar-me, em veig forçat a celebrar cada punt de llum - i els he vist. L'adolescència és simplement la natura humana posada a bollir. El primer contacte amb el vapor m'ha embafat les ulleres, certament: però aprofitaré per a netejar-me-les.
De la bellíssima ciutat de les palmeres, i de la profunda vergonya que sent per no haver-la visitada mai abans, parlaré un altre dia. De Fidel Castro, que m'ha honorat renunciant al seu lloc de treball el mateix dia que jo, també: no és l'únic en què hem coincidit el Comandante i jo...
De la bellíssima ciutat de les palmeres, i de la profunda vergonya que sent per no haver-la visitada mai abans, parlaré un altre dia. De Fidel Castro, que m'ha honorat renunciant al seu lloc de treball el mateix dia que jo, també: no és l'únic en què hem coincidit el Comandante i jo...
De viatge
Aquest ha estat (i és, encara) un cap de setmana dens, ple sobretot de comiats i partences. Dijous al matí vaig poder comprovar a la meua llista negra que estava seleccionat per a presentar-me “a files” en la província d'Alacant. Després de les telefonades de rigor, i del telegrama (de més rigor encara), vaig aclarir que demà dilluns he d'estar de bon matí en Alacant per a veure quin és el meu destí, si és que me n'arriba algun. M'explique: tot i no saber ni quants han estat convocats a aquesta xicoteta sessió d'adjudicació ni quantes places s’han de cobrir, és raonable esperar que n'hi haja més gent convocada que places (per si de cas, perquè a aquestes alçades de curs qui més qui menys ja s'haurà buscat feina). Les meues sospites (i no poden ser més que això amb la informació que dispose) és que dec ser dels últims d'aquesta xicoteta selecció per ordre, la qual cosa significa que ben probablement tindré un únic destí per “triar” (estrany eufemisme per a una situació on no puc negar-me a res sense llençar a perdre tot el que he fet i aconseguit en any i mig) o que els companys que em precedeixen els hauran ja triats tots i me n'hauré de tornar a casa pel mateix camí en què he vingut, a esperar a una pròxima convocatòria en què estaré (per força) millor situat. El meu marge de decisió o maniobra és escàs o nul, així que m'encomanaré a Sant Joan de Ribera, patró dels meus cercles íntims i arquetípic expulsor de la mare pàtria, per a no acabar en terra d'infidels...
Si no he escrit abans del dimarts dient el contrari, doncs, ja podreu imaginar que estic instal•lant-me en les trinxeres (o ja ferit, qui sap) i buscant una estoneta per a escriure ací alguna altra nota. No espereu confessions de com em van les coses “a la feina” en major mesura en què les heu pogudes llegir ací fins ara: si he de parlar d'educació (i podré fer-ho ja amb un mínim coneixement de causa), ho faré tan en abstracte com ho he fet fins ara de quasi qualsevol tema. De moment, tinc un parell de notes pendents d’escriure sobre un poeta a qui he llegit i una peça de Bach que se'm resisteix, i unes quantes més que probablement no arribaré a temps d'escriure abans que altres maldecaps reorganitzen la meua jerarquia de preocupacions...
L'altre comiat és el de Marta, a qui vaig deixar ahir mateix en l'aeroport de Manises després de passar uns controls de seguretat que l'obligaren a tornar-me (amb l'ajut de la seguretat de l'aeroport) un pot d'After Sun que superava els 100 ml de capacitat. Fins el moment, i a falta de saber quines possibilitats (horaris i recursos tècnics) tenim tant ella com jo de comunicar-nos via Internet, el de l'After Sun és l'episodi més interessant que conec del seu viatge a la Gran Bretanya. Ella mateixa ens en contarà algun altre ben aviat, segur.
Si no he escrit abans del dimarts dient el contrari, doncs, ja podreu imaginar que estic instal•lant-me en les trinxeres (o ja ferit, qui sap) i buscant una estoneta per a escriure ací alguna altra nota. No espereu confessions de com em van les coses “a la feina” en major mesura en què les heu pogudes llegir ací fins ara: si he de parlar d'educació (i podré fer-ho ja amb un mínim coneixement de causa), ho faré tan en abstracte com ho he fet fins ara de quasi qualsevol tema. De moment, tinc un parell de notes pendents d’escriure sobre un poeta a qui he llegit i una peça de Bach que se'm resisteix, i unes quantes més que probablement no arribaré a temps d'escriure abans que altres maldecaps reorganitzen la meua jerarquia de preocupacions...
L'altre comiat és el de Marta, a qui vaig deixar ahir mateix en l'aeroport de Manises després de passar uns controls de seguretat que l'obligaren a tornar-me (amb l'ajut de la seguretat de l'aeroport) un pot d'After Sun que superava els 100 ml de capacitat. Fins el moment, i a falta de saber quines possibilitats (horaris i recursos tècnics) tenim tant ella com jo de comunicar-nos via Internet, el de l'After Sun és l'episodi més interessant que conec del seu viatge a la Gran Bretanya. Ella mateixa ens en contarà algun altre ben aviat, segur.
En trànsit
Fa un temps que no penge d’aquest espai cap de les meues aportacions universitàries al Màster de la UOC de què tan freqüentment vos parle. En part és perquè estic convençut que no les llegeix ningú: aïllades de context esdevenen encara més incomprensibles, pedants i pretensioses que els textos directament concebuts per a aquest blog. En part, també, és per a acumular reserves de textos per al futur: és possible que durant els mesos de Maig i Juny no puga escriure ací perquè l’estudi per a les oposicions em consumisca el temps que ara dedique a escriure, i que haja d’omplir els buits del calendari amb alguna tria d’intervencions pseudoacadèmiques, una per setmana o alguna cosa així.
Però el motiu més immediat per a estalviar-vos eixa classe d’entrades és que ara mateix no hi ha universitat: les pauses entre semestres a la UOC són bastant llargues, sobretot si un ha aprovat fent treballs i no li cal fer exàmens. En breu (finals de Febrer) començaré un parell d’assignatures noves sobre “Comunitats Virtuals” i “Els media en la Societat de la Informació”, i una altra d’”Estadística aplicada a les ciències socials” que m’he vist mig obligat a agafar per a complir els requisits de crèdits i poder compatibilitzar el Màster amb els temes de l’oposició a Matemàtiques.
Durant els pròxims dies procediran a eliminar els espais de les assignatures “velles” del Campus UOC per a poder crear aules noves: els de l’aprenentatge virtual són els barracons més fashion del moment, i són els que amb més celeritat són substituïts (encara que siga per altres barracons gairebé idèntics). Tots els treballs i debats, les meues nits en vetlla, aniran a parar a algun abocador del ciberespai, per a quedar condensats i comprimits en només quatre breus línies al meu expedient; i a estes alçades, no caldrà que ningú m’explique com de relatiu és el valor pràctic d’aquesta classe de fulls de servei acadèmics.
No només la meua vida tardo-universitària, sinó en general, tot és efímer, tot està en trànsit, ara per ara. La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. Si això era poc, Marta se’n aquest mateix dissabte a Londres per a passar-hi un mes de pràctiques – tranquils, no en faré cap drama: si açò fóra Casablanca, jo seria el pianista. Tot en trànsit, com deia. D’aquesta provisionalitat sense metes també n’estic aprofitant la part positiva: una certa llibertat que m’ha permès gaudir d’alguns detalls quotidians que tan fàcilment bandege en altres circumstàncies. Però aquestes xicotetes coses mereixen la seua pròpia anotació, més lleugera i optimista que aquesta.
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentre no m’ofege en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...
Però el motiu més immediat per a estalviar-vos eixa classe d’entrades és que ara mateix no hi ha universitat: les pauses entre semestres a la UOC són bastant llargues, sobretot si un ha aprovat fent treballs i no li cal fer exàmens. En breu (finals de Febrer) començaré un parell d’assignatures noves sobre “Comunitats Virtuals” i “Els media en la Societat de la Informació”, i una altra d’”Estadística aplicada a les ciències socials” que m’he vist mig obligat a agafar per a complir els requisits de crèdits i poder compatibilitzar el Màster amb els temes de l’oposició a Matemàtiques.
Durant els pròxims dies procediran a eliminar els espais de les assignatures “velles” del Campus UOC per a poder crear aules noves: els de l’aprenentatge virtual són els barracons més fashion del moment, i són els que amb més celeritat són substituïts (encara que siga per altres barracons gairebé idèntics). Tots els treballs i debats, les meues nits en vetlla, aniran a parar a algun abocador del ciberespai, per a quedar condensats i comprimits en només quatre breus línies al meu expedient; i a estes alçades, no caldrà que ningú m’explique com de relatiu és el valor pràctic d’aquesta classe de fulls de servei acadèmics.
No només la meua vida tardo-universitària, sinó en general, tot és efímer, tot està en trànsit, ara per ara. La feina que he fet durant cinc anys (és més digne recordar-la en conjunt que per la desesperació amb què l’estic vivint aquestes darreres setmanes) ha sobrepassat la seua data de caducitat, i és qüestió de temps i atzar que acabe també en el femer de l’oblit. I a partir d’ara passaran uns quants anys abans que puga ancorar-me mínimament com a professor, i gaudir d’una certa reputació (encara que siga roïn: tota pedra fa paret), d’alguna espècie de reconeixement professional – que, d’altra banda, no crec que m’haja faltat des que vaig xafar una oficina pocs dies després d’acabar Matemàtiques. Si això era poc, Marta se’n aquest mateix dissabte a Londres per a passar-hi un mes de pràctiques – tranquils, no en faré cap drama: si açò fóra Casablanca, jo seria el pianista. Tot en trànsit, com deia. D’aquesta provisionalitat sense metes també n’estic aprofitant la part positiva: una certa llibertat que m’ha permès gaudir d’alguns detalls quotidians que tan fàcilment bandege en altres circumstàncies. Però aquestes xicotetes coses mereixen la seua pròpia anotació, més lleugera i optimista que aquesta.
Justament aquestes anotacions que ací acumule són, o seran dintre d’uns mesos, una de les poques traces fermes i estables que hauré anat deixant pels camins i carreteres que em queden per recórrer: des de l’oficina a l’aula i a l’atur i torna a començar. Aquest blog, a priori un projecte tan secundari respecte a altres quefers, i no del tot relacionat amb les coses que he fet sempre, no tardarà en ser l’única mostra tangible, compartible i mínimament pública, de qui és i què fa la persona que l’escriu. Potser algun dia de Setembre d’algun any futur podré entrar a una aula i dir: “Seré el vostre professor durant tot aquest curs: alguns em coneixeu d’oïdes, altres ja m’heu tingut en anys anteriors”, impartir les meues classes i fer-me un cafè en el mateix bar amb més o menys la mateixa companyia. No crec que em faça falta mantenir un blog, arribat eixe moment. Però mentrestant, ja em va bé mirar-me sovint en aquest espill: serà l’únic que em mostrarà si tinc la mateixa cara. Mentre no m’ofege en tanta lletra, no m’importa que em digueu narcisista...
Història i llegenda
Dijous passat vaig poder acudir a la xarrada amb què Antoni Furió encetava el cicle “800 anys” al Casal Jaume I de Gandia. Havia tingut ocasió de llegir el text del seu llibre els dies anteriors, i per tant, el tema i el fil conductor de la conferència/presentació no m’eren del tot nous. En efecte, Furió es va cenyir a l’argument (fins i tot als detalls) que ha escrit amb una claredat magistral al seu llibre, i si bé a la conferència es perdia el goig de les imatges amb què s’il•lustra l’obra, es guanyaven totes eixes coses que, en el fons, anem a buscar en aquesta mena d’actes: una narració viva i present en un cercle gairebé familiar, com si es tractés d’una versió sublimada del conte de l’àvia vora la llar. Furió ens va entretenir i ens va fer aprendre gairebé fins les deu de la nit: més que retreure-li la fam, podríem haver-li agraït que sopàrem després amb més ganes.
Pel que fa al personatge (i ja no parle del professor, sinó del monarca) vaig traure una conclusió personal: superficial, si voleu, i massa coincident amb la meua actitud general vers els nostres problemes comuns com per a no reconèixer-ho obertament – però clar, aquesta és la classe de matisos que l’adjectiu “personal” hauria de dur ja implícits. Vaig pensar que Jaume I oferia tot un seguit de possibilitats d’interpretació contradictòries, i justament per això mateix, si d’aquestes versions del mite es polien algunes arestes i s’envernissava el conjunt monumental amb una capa d’ambigüitat que tingués l’espessor justa, el resultat podia ser el d’un consens fràgil. I Déu sap com de curts anem de consensos, els valencians.
La rèplica inevitable (cíclica, eterna) a aquesta actitud meua, és la que qüestiona l’altíssim preu a què solem pagar aquests consensos – i no és aquest l’espai, ni jo la persona més adient, per a aprofundir en aquest debat. Seguint amb la metàfora econòmica, hi ha valencians que tenen un forat a la butxaca per on s’escolen totes les seues renúncies, i altres que per a que no els furten un xavo es passegen sense pantalons pel nostre espai públic. I és en aquest punt, quan el símil deixa de ser econòmic, que convé abandonar-lo a temps...
Pel que fa al personatge (i ja no parle del professor, sinó del monarca) vaig traure una conclusió personal: superficial, si voleu, i massa coincident amb la meua actitud general vers els nostres problemes comuns com per a no reconèixer-ho obertament – però clar, aquesta és la classe de matisos que l’adjectiu “personal” hauria de dur ja implícits. Vaig pensar que Jaume I oferia tot un seguit de possibilitats d’interpretació contradictòries, i justament per això mateix, si d’aquestes versions del mite es polien algunes arestes i s’envernissava el conjunt monumental amb una capa d’ambigüitat que tingués l’espessor justa, el resultat podia ser el d’un consens fràgil. I Déu sap com de curts anem de consensos, els valencians.
La rèplica inevitable (cíclica, eterna) a aquesta actitud meua, és la que qüestiona l’altíssim preu a què solem pagar aquests consensos – i no és aquest l’espai, ni jo la persona més adient, per a aprofundir en aquest debat. Seguint amb la metàfora econòmica, hi ha valencians que tenen un forat a la butxaca per on s’escolen totes les seues renúncies, i altres que per a que no els furten un xavo es passegen sense pantalons pel nostre espai públic. I és en aquest punt, quan el símil deixa de ser econòmic, que convé abandonar-lo a temps...
Veus pròximes
No descobrisc res que no siga obvi si dic que llegir versos és un acte d’una intimitat especial, quasi forçosa. El que jo no havia experimentat fins fa relativament pocs anys (i encara no visc tan sovint com desitjaria) és l’acreixement d’aquesta intimitat que es dóna quan llegeixes un poeta viu, pròxim, una obra concreta i recent, de la qual saps que en són pocs els qui gaudiran de la generositat en paraules de qui l’ha creada.
En efecte, els meus escassos versos llegits fins fa tres o quatre anys eren els dels poetes ja cèlebres i morts, els que potser algun dia vaig tastar en algun llibre de text del meu batxiller de ciències i se’m quedaren gravats com a simples noms fins que em vaig fer amb algun recull de la seua obra. La de lector d’antologies (i poques) no és una condició massa elevada de la ciutadania en la república de les lletres – però almenys és superior a la de l’enorme massa de súbdits de la no-lectura.
Tinc a la meua llista de pendents incorporar als meus hàbits lectors un contacte més freqüent amb l’obra poètica (i de tota classe) dels qui em són contemporanis – molts d’ells són de la meua edat, i cada cop més seran gent més jove. La seua lectura no només no exclou l’admiració que poden despertar-nos els seus versos, sinó que afegeix un punt de secreta companyonia, de la classe de complicitat que els nostres grans morts no poden ja oferir-nos des de llur posteritat cendrosa.
Bona part d’aquest canvi d’actitud (o almenys d’intencions) té a veure amb la meua família de lletres (dels qui he parlat ja en altres ocasions): i és en aquest sentit que me n’alegre doblement del premi que ha rebut Juli, primer per ell mateix, i després perquè esdevé una nova oportunitat de rebre i compartir el que segur que ha estat fruit d’hores i hores d’una tasca callada i emocionant. Mentre esperem que el llibre isca a la llum durant els pròxims mesos, intentaré aprofitar aquestes setmanes de trànsit i desgana per a estendre les meues lectures poètiques a territoris propers però menys immediats. Una d’aquestes excursions (de què ja donaré més detalls en una altra ocasió) m’ha dut a un llibre de versos de joventut d’un dels nostres poetes més admirats. Vos he copiat aquest i no un altre per l’extensió (més adient per a l’espai de què disposem), perquè em sonava el primer vers d’haver-lo sentit en un altre lloc, i evidentment perquè m’ha agradat, com molts altres – però no em jutgeu pel gust poc cultivat, sinó per la intenció.
ALBADA
No he vist res als teus ulls.
Segurament perquè he sabut mirar.
Així, he pogut omplir la teua carn
de deixalles de mites,
de figurades ànsies,
tal com s'ompli de vi la copa buida.
El meu verí he begut. La nit sencera
(de tu només l'insomni
i la sentor del cos).
Ara em rente molt lentament i alegre,
amb un deler de vida renovada
que res no justifica.
Una emoció que ja no recordava
i que el matí esvairà, tot precisant-se.
Enric Sòria (1958-), Varia et memorabilia (1984/1988)
En efecte, els meus escassos versos llegits fins fa tres o quatre anys eren els dels poetes ja cèlebres i morts, els que potser algun dia vaig tastar en algun llibre de text del meu batxiller de ciències i se’m quedaren gravats com a simples noms fins que em vaig fer amb algun recull de la seua obra. La de lector d’antologies (i poques) no és una condició massa elevada de la ciutadania en la república de les lletres – però almenys és superior a la de l’enorme massa de súbdits de la no-lectura.
Tinc a la meua llista de pendents incorporar als meus hàbits lectors un contacte més freqüent amb l’obra poètica (i de tota classe) dels qui em són contemporanis – molts d’ells són de la meua edat, i cada cop més seran gent més jove. La seua lectura no només no exclou l’admiració que poden despertar-nos els seus versos, sinó que afegeix un punt de secreta companyonia, de la classe de complicitat que els nostres grans morts no poden ja oferir-nos des de llur posteritat cendrosa.
Bona part d’aquest canvi d’actitud (o almenys d’intencions) té a veure amb la meua família de lletres (dels qui he parlat ja en altres ocasions): i és en aquest sentit que me n’alegre doblement del premi que ha rebut Juli, primer per ell mateix, i després perquè esdevé una nova oportunitat de rebre i compartir el que segur que ha estat fruit d’hores i hores d’una tasca callada i emocionant. Mentre esperem que el llibre isca a la llum durant els pròxims mesos, intentaré aprofitar aquestes setmanes de trànsit i desgana per a estendre les meues lectures poètiques a territoris propers però menys immediats. Una d’aquestes excursions (de què ja donaré més detalls en una altra ocasió) m’ha dut a un llibre de versos de joventut d’un dels nostres poetes més admirats. Vos he copiat aquest i no un altre per l’extensió (més adient per a l’espai de què disposem), perquè em sonava el primer vers d’haver-lo sentit en un altre lloc, i evidentment perquè m’ha agradat, com molts altres – però no em jutgeu pel gust poc cultivat, sinó per la intenció.
ALBADA
No he vist res als teus ulls.
Segurament perquè he sabut mirar.
Així, he pogut omplir la teua carn
de deixalles de mites,
de figurades ànsies,
tal com s'ompli de vi la copa buida.
El meu verí he begut. La nit sencera
(de tu només l'insomni
i la sentor del cos).
Ara em rente molt lentament i alegre,
amb un deler de vida renovada
que res no justifica.
Una emoció que ja no recordava
i que el matí esvairà, tot precisant-se.
Enric Sòria (1958-), Varia et memorabilia (1984/1988)
Excursions i conquestes
El meu passatemps és acumular - i aquest espai que ara visiteu és on he triat fer-ho, sense massa filtres, escrúpols, ni metes. Tanmateix, la meua vocació, sincera i obsessiva, és ordenar – i cada any que passe sense fer-ho la tasca esdevé més necessària i angoixant.
Potser no hi ha cap ordre possible en què cada troballa i cada renúncia de què sóc resultat encaixen com les peces d’un trencaclosques. Però encara que no puga xafar mai aquest presumpte continent de certeses, almenys hauré d’assajar-ne la cartografia.
Mentrestant, a falta de mapes, continuaré fent aquestes passejades a l’atzar dels dies – cal dir que la companyia és immillorable, i s’agraeix.
Estic el número 8 del compte enrere de substitucions. Així que l’acte de demà dijous 7 a les 20:00h en el Casal Jaume I podria ser l’últim a què puc acudir entre setmana a Gandia en una llarga temporada, depenent d'on em duga aquesta passejada de l'atzar. És una conferència sobre ”Jaume I: mite fundador dels valencians” a càrrec d’Antoni Furió, presentat per Ferran Garcia-Oliver – tots dos són reconeguts medievalistes. De la xarrada, i del magnífic llibre que (supose) la justifica vos contaré alguna altra coseta més endavant, si tinc ocasió.
Potser no hi ha cap ordre possible en què cada troballa i cada renúncia de què sóc resultat encaixen com les peces d’un trencaclosques. Però encara que no puga xafar mai aquest presumpte continent de certeses, almenys hauré d’assajar-ne la cartografia.
Mentrestant, a falta de mapes, continuaré fent aquestes passejades a l’atzar dels dies – cal dir que la companyia és immillorable, i s’agraeix.
* * *
Estic el número 8 del compte enrere de substitucions. Així que l’acte de demà dijous 7 a les 20:00h en el Casal Jaume I podria ser l’últim a què puc acudir entre setmana a Gandia en una llarga temporada, depenent d'on em duga aquesta passejada de l'atzar. És una conferència sobre ”Jaume I: mite fundador dels valencians” a càrrec d’Antoni Furió, presentat per Ferran Garcia-Oliver – tots dos són reconeguts medievalistes. De la xarrada, i del magnífic llibre que (supose) la justifica vos contaré alguna altra coseta més endavant, si tinc ocasió.
Repertori lleuger
Jo potser tenia onze o dotze anys. Aquella nit de reis, els meus pares em van regalar un llibre de música un poc estrany: amb unes notes grosses com fitxes del joc de l'oca, i unes síl·labes a sota en un anglès més difícil del que jo podia entendre aleshores. Vaig anar passant fulles del llibre per a veure si em sonava alguna cançó, però sense massa èxit. Fins que al final vaig arribar a les que l'ordre alfabètic havia condemnat a tancar el llibre: “Yellow submarine” i “Yesterday”, que vaig començar a temptejar al piano (harmonies de tres dits amb la mà esquerra, una tosca melodia per a la dreta) per a confirmar la sospita d'haver-les escoltat en alguna ocasió.
Degué ser aleshores quan vaig preguntar: “Però... aquestes cançons no eren dels Beatles?” I tot seguit mon pare em va haver d'aclarir qui eren els senyors Lennon i McCartney que apareixien en lletres grosses a la portada d'aquell llibre, i a qui jo no havia sabut identificar. Els dies posteriors vaig poder escoltar, amb la partitura en la mà, el vinil de balades dels Beatles que els pares tenien a casa i anar incorporant alguna peça més al meu repertori de música lleugera, tot just acabat d'encetar: “Let it be”, “Michelle”, “Hey Jude”... No era fàcil, duia només un any tocant el piano, però en aquell moment va començar una altra forma de gaudir del meu instrument que no exigia, d'entrada, la mateixa disciplina que les peces tècniques, les petites sonates, i tot el que vingué després fins que vaig abandonar l'estudi del piano.
És només gràcies a aquesta música més lleugera i popular que encara puc considerar-me pianista (amb la “p” petita, això sí): els meus dits ara es farien nucs si intentara interpretar aquelles fugues de Bach amb què tan cartesianament em delectava fa quinze anys, però encara em queden les meues versions instrumentals de Nino Bravo, alguna de Serrat, uns pocs boleros, i algunes (poques) incorporacions recents com la de Llach. Saber quatre coses d'harmonia (que tècnicament és la disciplina musical que estudia l'acompanyament d'una melodia) i haver continuat practicant les tècniques i obres “clàssiques” fan possible que el meu reduït repertori sone bastant més sofisticat ara que la meua primera versió bakalao de “Yellow submarine” - fins al punt que crec haver passat a l’extrem oposat, de tan recargolat i farcit de floritures que ho toque ja tot.
El canvi més gran que ha sofert el meu pis darrerament no té a veure amb l'allau d'utensilis de cuina que m'han dut els reis d'enguany, ni amb el trasllat des de l'apartament on vivia fins aquest estiu de tots els meus llibres gruixuts i estranys (i que en general, a penes he fullejat) que ara omplin l'única prestatgeria que tinc a casa. Encara no tinc una tele com Déu mana (la que veig cada nit és més petita que la pantalla en què escric aquesta nota), ni una taula al menjador, ni un sofà, ni un sol quadre penjat. Ni tan sols un aparell per a reproduir la meua col·lecció de CDs clàssics (que consegüentment, tampoc he traslladat des de casa els meus pares. Però des de fa uns pocs dies tinc de nou un piano al pis: el meu teclat electrònic, sense pedal i sense unes quantes octaves extremes, però amb dotzenes de botons, sons i ritmes que em fan més suportable l'empobriment de les meues habilitats com a intèrpret.
Aquests dies l'estic tocant més del que he tingut costum els darrers anys (és la il·lusió del retrobament), però potser prompte passarà a ser un moble més, lleig i polsós, dels que atapeiran aquest cau xicotet i solitari. Tanmateix, només veure'l en un racó de casa em farà present una voluntat posposada però viva: la de tornar a tocar-lo com abans, sense grans expectatives però amb la correcció i dignitat que l'estudi proporciona. No ara, ni enguany. Potser quan tinga un fill a qui transmetre la càrrega d’una vocació musical frustrada, no ho sé. De moment, només puc dir que hi ha una zona reservada per al piano en aquest horitzó entre la renúncia i el somni que he batejat, maldestrament, amb el nom que ja coneixeu: la vida diferida.
Degué ser aleshores quan vaig preguntar: “Però... aquestes cançons no eren dels Beatles?” I tot seguit mon pare em va haver d'aclarir qui eren els senyors Lennon i McCartney que apareixien en lletres grosses a la portada d'aquell llibre, i a qui jo no havia sabut identificar. Els dies posteriors vaig poder escoltar, amb la partitura en la mà, el vinil de balades dels Beatles que els pares tenien a casa i anar incorporant alguna peça més al meu repertori de música lleugera, tot just acabat d'encetar: “Let it be”, “Michelle”, “Hey Jude”... No era fàcil, duia només un any tocant el piano, però en aquell moment va començar una altra forma de gaudir del meu instrument que no exigia, d'entrada, la mateixa disciplina que les peces tècniques, les petites sonates, i tot el que vingué després fins que vaig abandonar l'estudi del piano.
És només gràcies a aquesta música més lleugera i popular que encara puc considerar-me pianista (amb la “p” petita, això sí): els meus dits ara es farien nucs si intentara interpretar aquelles fugues de Bach amb què tan cartesianament em delectava fa quinze anys, però encara em queden les meues versions instrumentals de Nino Bravo, alguna de Serrat, uns pocs boleros, i algunes (poques) incorporacions recents com la de Llach. Saber quatre coses d'harmonia (que tècnicament és la disciplina musical que estudia l'acompanyament d'una melodia) i haver continuat practicant les tècniques i obres “clàssiques” fan possible que el meu reduït repertori sone bastant més sofisticat ara que la meua primera versió bakalao de “Yellow submarine” - fins al punt que crec haver passat a l’extrem oposat, de tan recargolat i farcit de floritures que ho toque ja tot.
El canvi més gran que ha sofert el meu pis darrerament no té a veure amb l'allau d'utensilis de cuina que m'han dut els reis d'enguany, ni amb el trasllat des de l'apartament on vivia fins aquest estiu de tots els meus llibres gruixuts i estranys (i que en general, a penes he fullejat) que ara omplin l'única prestatgeria que tinc a casa. Encara no tinc una tele com Déu mana (la que veig cada nit és més petita que la pantalla en què escric aquesta nota), ni una taula al menjador, ni un sofà, ni un sol quadre penjat. Ni tan sols un aparell per a reproduir la meua col·lecció de CDs clàssics (que consegüentment, tampoc he traslladat des de casa els meus pares. Però des de fa uns pocs dies tinc de nou un piano al pis: el meu teclat electrònic, sense pedal i sense unes quantes octaves extremes, però amb dotzenes de botons, sons i ritmes que em fan més suportable l'empobriment de les meues habilitats com a intèrpret.
Aquests dies l'estic tocant més del que he tingut costum els darrers anys (és la il·lusió del retrobament), però potser prompte passarà a ser un moble més, lleig i polsós, dels que atapeiran aquest cau xicotet i solitari. Tanmateix, només veure'l en un racó de casa em farà present una voluntat posposada però viva: la de tornar a tocar-lo com abans, sense grans expectatives però amb la correcció i dignitat que l'estudi proporciona. No ara, ni enguany. Potser quan tinga un fill a qui transmetre la càrrega d’una vocació musical frustrada, no ho sé. De moment, només puc dir que hi ha una zona reservada per al piano en aquest horitzó entre la renúncia i el somni que he batejat, maldestrament, amb el nom que ja coneixeu: la vida diferida.
La lírica i l'ordre
Tot i la cicatriu inesborrable que va deixar en mi l'esperit de geometria, el que més em va marcar dels meus escassos quatre anys universitaris no fou estudiar a la Facultat de Matemàtiques, sinó el privilegi de conviure intensament en el millor Col•legi Major del País Valencià: el Sant Joan de Ribera de Burjassot. Els amics que vaig fer allà han estat des d'aleshores la meua referència, el llistó amb què he volgut mesurar-me sempre pel que fa a l'excel•lència i qualitat humanes. I si és cert que amb el temps se'ns fa inevitable a tots idealitzar la nostra prolongada adolescència, em reconforta saber que en el meu cas concret aquesta sublimació no és tant engany, sinó homenatge. Les parets gruixudes del Castell de Burjassot ens feien llavors de segura defensa contra un món ple de temptacions pitjors que les de la carn, de perills més greus que els del pecat mortal. Fora d'aquella solidesa de segles, un cop eixits a camp obert, les nostres batalles han estat més difícils, les nostres armadures han lluït menys brillants. Seguim dempeus, però.
Des dels primers dies de viure al Sant Joan de Ribera em vaig sentir molt unit a un company, ara un amic infreqüent i enyorat, que va entrar el mateix any que jo per a començar Dret, però que en aquelles primeres vesprades d'estudi il•lusionant i berenars en companyia deixava entreveure què era aleshores, encara: un jove poeta extraviat entre l'àrida prosa del Codi Civil, una sensibilitat esmolada i escèptica, quasi viciosament existencial, de la qual un podia dubtar raonablement si el Dret en trauria més profit que la Literatura. Ell potser encara ho dubta, en secret. José Carlos i jo hem deixat enrere totes aquelles precocitats ingènues, i hem abandonat ja més d'un dels nostres somnis: però quan ens veiem rejovenim, i representem encara els nostres primers papers. Ell continua adreçant-se líricament als seus abismes, la meua angoixa no ha deixat de ser la de l'ordre.
Fou en una de les nostres últimes trobades que em descobrí el que jo mateix no tenia excusa per a no haver conegut sense la seua guia: l'obra de Francisco Brines, poeta natural d'Oliva, ací al costat del meu poble. Entusiasmat, em llegia en la terrassa del meu apartament de platja fragments d'un pròleg del propi autor a una tria personal dels seus versos: la reflexió estètica és precisament el pont entre els nostres respectius territoris primigenis, els de l'emoció i la proporció. Els temes, l'actitud desenganyada, són molt més pròxims a José Carlos que a mi. Però la meua lectura de Brines encara sap aprofitar-se'n d'aquelles afinitats i ressonàncies cultivades en les estances del nostre antic castell.
Com que l'estètica en què més pense quan faig aquestes notes és la de la recepció (i encara no ho faig tant com deuria, amb aquestes notes tan llargues), no m'ha semblat el més adient copiar ací cap dels magnífics poemes de Brines sobre la plenitud de la vida i la negació de l'eternitat: temes impropis per a les nostres lectures apressades i frenètiques. He preferit aquesta xicoteta sàtira gremial, que descriu amb la claredat del vers coses que jo mateix intentava expressar sense tanta gràcia no fa massa dies. Gaudiu dels versos i del cap de setmana.
POETA PÓSTUMO
Sorprende la noticia, pues me dicen
que escribes versos muy desvergonzados,
(versos de tu experiencia cotidiana,
presumo con certeza), y que esperas
que se publiquen póstumos; entonces
alcanzarás la fama que te niegan
los que, al leerte, aburres tanto. Sabe
que hablan de ti, pues tienes mucha fama,
aunque en verdad muy mala, y esos cuentos
los saben de corrida, y mejorados.
Viejo poeta amigo, ya los tiempos
serán tan diferentes, cuando editen
tus versos censurados, que leídos
serán tan sólo ya banalidades,
como banales son esos sucesos
que ahora cuentan de ti tus enemigos
con prosa no mejor que tus poemas.
Francisco Brines (Oliva, 1932-) - “Aún no” (1971)
Des dels primers dies de viure al Sant Joan de Ribera em vaig sentir molt unit a un company, ara un amic infreqüent i enyorat, que va entrar el mateix any que jo per a començar Dret, però que en aquelles primeres vesprades d'estudi il•lusionant i berenars en companyia deixava entreveure què era aleshores, encara: un jove poeta extraviat entre l'àrida prosa del Codi Civil, una sensibilitat esmolada i escèptica, quasi viciosament existencial, de la qual un podia dubtar raonablement si el Dret en trauria més profit que la Literatura. Ell potser encara ho dubta, en secret. José Carlos i jo hem deixat enrere totes aquelles precocitats ingènues, i hem abandonat ja més d'un dels nostres somnis: però quan ens veiem rejovenim, i representem encara els nostres primers papers. Ell continua adreçant-se líricament als seus abismes, la meua angoixa no ha deixat de ser la de l'ordre.
Fou en una de les nostres últimes trobades que em descobrí el que jo mateix no tenia excusa per a no haver conegut sense la seua guia: l'obra de Francisco Brines, poeta natural d'Oliva, ací al costat del meu poble. Entusiasmat, em llegia en la terrassa del meu apartament de platja fragments d'un pròleg del propi autor a una tria personal dels seus versos: la reflexió estètica és precisament el pont entre els nostres respectius territoris primigenis, els de l'emoció i la proporció. Els temes, l'actitud desenganyada, són molt més pròxims a José Carlos que a mi. Però la meua lectura de Brines encara sap aprofitar-se'n d'aquelles afinitats i ressonàncies cultivades en les estances del nostre antic castell.
Com que l'estètica en què més pense quan faig aquestes notes és la de la recepció (i encara no ho faig tant com deuria, amb aquestes notes tan llargues), no m'ha semblat el més adient copiar ací cap dels magnífics poemes de Brines sobre la plenitud de la vida i la negació de l'eternitat: temes impropis per a les nostres lectures apressades i frenètiques. He preferit aquesta xicoteta sàtira gremial, que descriu amb la claredat del vers coses que jo mateix intentava expressar sense tanta gràcia no fa massa dies. Gaudiu dels versos i del cap de setmana.
POETA PÓSTUMO
Sorprende la noticia, pues me dicen
que escribes versos muy desvergonzados,
(versos de tu experiencia cotidiana,
presumo con certeza), y que esperas
que se publiquen póstumos; entonces
alcanzarás la fama que te niegan
los que, al leerte, aburres tanto. Sabe
que hablan de ti, pues tienes mucha fama,
aunque en verdad muy mala, y esos cuentos
los saben de corrida, y mejorados.
Viejo poeta amigo, ya los tiempos
serán tan diferentes, cuando editen
tus versos censurados, que leídos
serán tan sólo ya banalidades,
como banales son esos sucesos
que ahora cuentan de ti tus enemigos
con prosa no mejor que tus poemas.
Francisco Brines (Oliva, 1932-) - “Aún no” (1971)
En paper
Justament ara que tant hem parlat de dietaris i blogs, de la web i del paper, i de llibres sobre blogs, he retrobat la versió impresa del meu primer blog "seriós": s'allotjava en aquesta mateixa adreça, sospite que tenia principalment dues lectores (una i l'altra), va durar exactament un any entre els mesos de Juliol del 2005 i el 2006, i va anar canviant de títol de tant en tant. "La vida diferida" és ja el meu tercer projecte blog - i aquesta vegada no només no tinc cap intenció de tancar-lo quan faça un any, sinó que estic temptat d'incorporar, cap enrere, les notes dels dos anteriors posant les dates originals de publicació. Per a curiosos, i com a prova (innecessària, d'altra banda) que he estat "ací" des de fa bastant de temps - el meu perfil a Blogger és de 2003...
La lectura de les meues anotacions dos anys després em recorda un de tants motius pels quals m'agrada tindre un blog: la secreta esperança que, dintre d'un temps, anys o dècades, el que hauré deixat escrit serà per a mi el més valuós tresor de la memòria - més enllà de l'escassa qualitat objectiva que puguen tindre aquelles o aquestes mateixes elucubracions i testimonis. Per exemple, el dia que vulga traçar els orígens del meu tan predicat utilitarisme, podré retornar a la darrera pàgina dels papers que ara tinc entre mans, la primera entrada amb data 12 de Juliol de 2005, i llegir allà:
La bondat natural de l'home
Hom pot jutjar la gent - i a sí mateix - per les seues bones intencions, o per les conseqüències dels seus actes. Llevat d'excepcions inexplicables, aquests dos veredictes paral·lels només coincideixen quan tant les intencions com els resultats són terribles.
No és massa original ni profund (ni cert, tampoc: la meua consideració vers les propietats salutíferes dels aforismes ha descendit molt en aquests dos anys), però d'ací mig segle potser als meus descendents els farà gràcia, si encara entenen l'idioma...
La lectura de les meues anotacions dos anys després em recorda un de tants motius pels quals m'agrada tindre un blog: la secreta esperança que, dintre d'un temps, anys o dècades, el que hauré deixat escrit serà per a mi el més valuós tresor de la memòria - més enllà de l'escassa qualitat objectiva que puguen tindre aquelles o aquestes mateixes elucubracions i testimonis. Per exemple, el dia que vulga traçar els orígens del meu tan predicat utilitarisme, podré retornar a la darrera pàgina dels papers que ara tinc entre mans, la primera entrada amb data 12 de Juliol de 2005, i llegir allà:
La bondat natural de l'home
Hom pot jutjar la gent - i a sí mateix - per les seues bones intencions, o per les conseqüències dels seus actes. Llevat d'excepcions inexplicables, aquests dos veredictes paral·lels només coincideixen quan tant les intencions com els resultats són terribles.
No és massa original ni profund (ni cert, tampoc: la meua consideració vers les propietats salutíferes dels aforismes ha descendit molt en aquests dos anys), però d'ací mig segle potser als meus descendents els farà gràcia, si encara entenen l'idioma...
Blogs al Casal
La d’avui dilluns és una anotació una miqueta arreu d’aquestes que estic temptat d’escriure sense punts ni comes ni majúscules ni res perquè l’escric així al vol com quan xarre i xarre sense parar però no ho faré perquè a estes alçades qui creu que amb això es fa el modern i l’original és simplement un caspós i un despistat. Avui dia, el més semblant que puc concebre a l’avantguarda és ben simple: escriure a Internet amb tanta claredat, perspicàcia i elegància com es fa als llibres, però aprofitant les possibilitats d’interacció que ens ofereix l’hipertext. Tal i com diu Juli Capilla a la seua última nota, hi ha autors que ho aconsegueixen de sobres. I com podeu comprovar durant aquests dies a la pàgina de Toni Ibàñez, el tema de les relacions entre l’escriptura a la xarxa i la literatura, el periodisme, la comunicació política, etc. no només dona de sí bones reflexions, sinó també molts moments de companyonia i bon rotllo com els que semblen haver gaudit aquests dies a Granollers. Ja els ho he dit en un comentari: enveja, tot el que els tinc és enveja.
Ja ens arribarà l’hora de poder anar a catosferes d’aquestes (sé d’alguns que podrien anar en família i tot: l’altre dia un camarada d’açò dels blogs em confessava que el seu fill de cinc anys mantenia una espècie de dietari en paper que convenia no publicar on-line perquè calia polir una miqueta l’estil i els continguts eren un tant íntims i incendiaris...) Jo mateix he fet alguna de les activitats pràctiques del meu Màster a la UOC al voltant de la comunitat o subxarxa de bloggers més pròxima, la dels valencians que escriuen en català (amb perdó). Si aquesta recerca va a més pel que fa a ambició i resultats ja us ho faré saber.
Però mentrestant hui dilluns tindrem un primer tast del fenomen blog ací a Gandia (no recorde que hagen fet mai cap altre acte amb aquesta temàtica en la densa agenda cultural de la ciutat). A les 20:00h, en un acte organitzat per Infosafor en el Casal Jaume I de Gandia els polítics Enric Morera (responsable màxim del Bloc Nacionalista Valencià) i José Manuel Orengo (alcalde socialista de Gandia) parlaran de la seua experiència a la blogosfera – i d’unes quantes coses més, supose, que per a això estem en campanya. Tot i no ser assidu dels blogs polítics (com he comentat no fa massa dies), em veig en l’obligació de fer publicitat de l’acte, i d’assistir com a públic, aprofitant aquesta inesperada pròrroga de vida cultural a la ciutat de què estic gaudint. I com sempre, si no parla ningú més potser faça alguna pregunta i tot. Impertinent...
I tranquils: la pròxima anotació d’aquest blog tornarà a ser de les normals (de les incomprensibles, vull dir). I sense enllaços i tot això, que és una feinada posar-los i després no els punxa ningú...
Ja ens arribarà l’hora de poder anar a catosferes d’aquestes (sé d’alguns que podrien anar en família i tot: l’altre dia un camarada d’açò dels blogs em confessava que el seu fill de cinc anys mantenia una espècie de dietari en paper que convenia no publicar on-line perquè calia polir una miqueta l’estil i els continguts eren un tant íntims i incendiaris...) Jo mateix he fet alguna de les activitats pràctiques del meu Màster a la UOC al voltant de la comunitat o subxarxa de bloggers més pròxima, la dels valencians que escriuen en català (amb perdó). Si aquesta recerca va a més pel que fa a ambició i resultats ja us ho faré saber.
Però mentrestant hui dilluns tindrem un primer tast del fenomen blog ací a Gandia (no recorde que hagen fet mai cap altre acte amb aquesta temàtica en la densa agenda cultural de la ciutat). A les 20:00h, en un acte organitzat per Infosafor en el Casal Jaume I de Gandia els polítics Enric Morera (responsable màxim del Bloc Nacionalista Valencià) i José Manuel Orengo (alcalde socialista de Gandia) parlaran de la seua experiència a la blogosfera – i d’unes quantes coses més, supose, que per a això estem en campanya. Tot i no ser assidu dels blogs polítics (com he comentat no fa massa dies), em veig en l’obligació de fer publicitat de l’acte, i d’assistir com a públic, aprofitant aquesta inesperada pròrroga de vida cultural a la ciutat de què estic gaudint. I com sempre, si no parla ningú més potser faça alguna pregunta i tot. Impertinent...
I tranquils: la pròxima anotació d’aquest blog tornarà a ser de les normals (de les incomprensibles, vull dir). I sense enllaços i tot això, que és una feinada posar-los i després no els punxa ningú...
Anotacions al paràgraf 293
És fàcil arribar a pensar que els altres ens són completament opacs pel que fa a la seua vida interior: en les seues creences, en els seus sentiments vers nosaltres, en el seu estat d'ànim. Algú pot ben bé contar-nos com és el menjador de sa casa: si té un sofà roig, una televisió plana, una taula quadrada de color blanc amb quadre cadires al voltant. Encara que no ens l'ensenye, sabem com és un sofà i podem imaginar-lo de qualsevol color, hem vist moltes altres taules, cadires, televisors - i només amb una miqueta de paciència i fent les preguntes corresponents sabríem reconstruir el menjador de sa casa amb relativa precisió. No només això: més endavant, podríem fer-li una visita a sa casa per a saber com de desviades estaven les nostres expectatives respecte de com és realment l'estança descrita - i així fer-nos una idea de en què ens hem quedat curts imaginant, i en què hem encertat o ens hem equivocat.
Però pel que fa als sentiments d'altres persones, ni la descripció acurada és del tot possible ni molt menys la percepció directa. I no parle de la deliberada ocultació que tots fem d'alguna part major o menor del que sentim - sinó de la manifesta insuficiència de la paraula per a bastir ponts entre les persones en allò que se'ns presenta com a fonamental en les nostres vides: si som o no feliços, si fem feliços els altres, si estimem i si ens sentim estimats. Morirem sense saber què hi ha a la ment (a l’ànima si ho preferiu) de la persona que ens diu que ens estima: sabem que, com nosaltres, tothom té quelcom dins una capsa que anomena “escarabat” (o “amor”, o “solitud”, o “angoixa”) – però l’únic que veurem és l’interior de la nostra capsa. És una suposició comuna creure que tothom té el mateix dins de la capsa: però aquesta no és només una generalització abusiva a partir del nostre propi cas, sinó que podem trobar-la fàcilment a l’arrel de molts dels nostres petits drames de la incomprensió. “No sents el mateix per mi que jo per tu” és una frase del “Diario de Patrícia” o de tragicomèdia romàntica que, examinada maliciosament, ens duu a preguntar-nos sobre la difícil traducció a l’idioma comú dels nostres sentiments més quotidians. I sobre les conseqüències que sobre la nostra vida bona tenen eixes traduccions defectuoses.
Si vaig entendre bé Wittgenstein (II) quan ens el feren estudiar a la carrera d’Humanitats, la seua tesi filosòfica ve a dir: no és del tot cert que “estimar” siga un “concepte”, una “idea” (de les que apareixen als còmics sortint del cap dins un núvol) molt personal que mai podrem comparar amb la "idea" que d'aquesta paraula té la gent del nostre voltant. Al contrari: hem après a que ens diguen que ens estimen i a respondre amb les mateixes paraules, i hem acabat associant aquestes expressions amb la classe d’actes de companyia, d’il·lusió i de passió que hem compartit amb altres membres de la nostra comunitat de parla. Hem crescut parlant dels nostres escarabats amb tothom, fins a convertir en quelcom irrellevant el fet de si el que els altres tenen dins la capsa s’assembla molt o no al que suposadament tenim nosaltres. Un de tants avantatges d’aquesta classe de pensaments sobre el llenguatge és que no ens deixen sols enfront del món, sinó que fan més estret l’abisme que ens separa dels altres: si no hi arribem del tot mitjançant el pont de la paraula, ja només ens quedarà donar un xicotet salt de fe, fer un profund exercici d’empatia. Certament morirem sense saber què hi ha a la ment de la persona que ens diu que ens estima – però ens és del tot igual mentre tinguem l’oportunitat d’escoltar-ho fins l’últim dels nostres dies.
Però pel que fa als sentiments d'altres persones, ni la descripció acurada és del tot possible ni molt menys la percepció directa. I no parle de la deliberada ocultació que tots fem d'alguna part major o menor del que sentim - sinó de la manifesta insuficiència de la paraula per a bastir ponts entre les persones en allò que se'ns presenta com a fonamental en les nostres vides: si som o no feliços, si fem feliços els altres, si estimem i si ens sentim estimats. Morirem sense saber què hi ha a la ment (a l’ànima si ho preferiu) de la persona que ens diu que ens estima: sabem que, com nosaltres, tothom té quelcom dins una capsa que anomena “escarabat” (o “amor”, o “solitud”, o “angoixa”) – però l’únic que veurem és l’interior de la nostra capsa. És una suposició comuna creure que tothom té el mateix dins de la capsa: però aquesta no és només una generalització abusiva a partir del nostre propi cas, sinó que podem trobar-la fàcilment a l’arrel de molts dels nostres petits drames de la incomprensió. “No sents el mateix per mi que jo per tu” és una frase del “Diario de Patrícia” o de tragicomèdia romàntica que, examinada maliciosament, ens duu a preguntar-nos sobre la difícil traducció a l’idioma comú dels nostres sentiments més quotidians. I sobre les conseqüències que sobre la nostra vida bona tenen eixes traduccions defectuoses.
Si vaig entendre bé Wittgenstein (II) quan ens el feren estudiar a la carrera d’Humanitats, la seua tesi filosòfica ve a dir: no és del tot cert que “estimar” siga un “concepte”, una “idea” (de les que apareixen als còmics sortint del cap dins un núvol) molt personal que mai podrem comparar amb la "idea" que d'aquesta paraula té la gent del nostre voltant. Al contrari: hem après a que ens diguen que ens estimen i a respondre amb les mateixes paraules, i hem acabat associant aquestes expressions amb la classe d’actes de companyia, d’il·lusió i de passió que hem compartit amb altres membres de la nostra comunitat de parla. Hem crescut parlant dels nostres escarabats amb tothom, fins a convertir en quelcom irrellevant el fet de si el que els altres tenen dins la capsa s’assembla molt o no al que suposadament tenim nosaltres. Un de tants avantatges d’aquesta classe de pensaments sobre el llenguatge és que no ens deixen sols enfront del món, sinó que fan més estret l’abisme que ens separa dels altres: si no hi arribem del tot mitjançant el pont de la paraula, ja només ens quedarà donar un xicotet salt de fe, fer un profund exercici d’empatia. Certament morirem sense saber què hi ha a la ment de la persona que ens diu que ens estima – però ens és del tot igual mentre tinguem l’oportunitat d’escoltar-ho fins l’últim dels nostres dies.
Paràgraf 293
Si de mi mateix dic, que només sé què significa la paraula “dolor” a partir del meu propi cas, ¿no ho he de dir també dels altres, això? Però, ¿i com puc generalitzar un dels casos d’una manera tan irresponsable?
Bé, cadascú em diu de si mateix, que només sap què és dolor a partir de si mateix! – Suposem que cadascú tingués una capsa, que a dins hi hagués quelcom que anomenem “escarabat”. Ningú no pot mirar mai dins la capsa d’un altre; i cadascú diu que només sap què és un escarabat, gràcies a mirar el seu escarabat. – En aquest cas, podria molt ben ser que cadascú tingués una cosa diferent a la seva capsa. Fins i tot seria imaginable que aquesta cosa anés canviant constantment. – Però ¿i si la paraula “escarabat” d’aquesta gent tingués, amb tot, algun ús? – Si el tingués, no seria pas el de designar una cosa. La cosa que hi ha a la capsa, no hi pertany de cap manera al joc de llenguatge, ni tan solament com un quelcom, perquè la capsa també podria ser buida. – No, amb aquesta cosa de la capsa es poden “reduir fraccions”; sigui el que sigui, es compensa.
És a dir, quan la gramàtica de l’expressió d’una sensació es construeix segons el model “objecte i designació”, llavors l’objecte queda exclòs de la consideració com a irrellevant.
Ludwig Wittgenstein, Investigacions Filosòfiques, paràgraf 293. Traducció i edició a cura de Josep M. Terricabras (publicació original pòstuma 1953, traducció 1997 dins Ed. 62, “Universitària”, nº3) La negreta és meua.
Bé, cadascú em diu de si mateix, que només sap què és dolor a partir de si mateix! – Suposem que cadascú tingués una capsa, que a dins hi hagués quelcom que anomenem “escarabat”. Ningú no pot mirar mai dins la capsa d’un altre; i cadascú diu que només sap què és un escarabat, gràcies a mirar el seu escarabat. – En aquest cas, podria molt ben ser que cadascú tingués una cosa diferent a la seva capsa. Fins i tot seria imaginable que aquesta cosa anés canviant constantment. – Però ¿i si la paraula “escarabat” d’aquesta gent tingués, amb tot, algun ús? – Si el tingués, no seria pas el de designar una cosa. La cosa que hi ha a la capsa, no hi pertany de cap manera al joc de llenguatge, ni tan solament com un quelcom, perquè la capsa també podria ser buida. – No, amb aquesta cosa de la capsa es poden “reduir fraccions”; sigui el que sigui, es compensa.
És a dir, quan la gramàtica de l’expressió d’una sensació es construeix segons el model “objecte i designació”, llavors l’objecte queda exclòs de la consideració com a irrellevant.
Ludwig Wittgenstein, Investigacions Filosòfiques, paràgraf 293. Traducció i edició a cura de Josep M. Terricabras (publicació original pòstuma 1953, traducció 1997 dins Ed. 62, “Universitària”, nº3) La negreta és meua.
Ciències i lletres
Vinc d’una família de tradició “numèrica”: mon pare i el seu germà són matemàtics, jo també, i els meus dos germans (i una cosina) estudien informàtica, que al capdavall és una variant pràctica de la ciència de les xifres. En aquestes disciplines, la frontera entre fer les coses bé i malament, o entre que quelcom funcione o no funcione, és generalment bastant clara – i fins i tot quan no ho és tant, la classe de criteris amb què hom pot avaluar un resultat són més objectius, més tècnics, que en altres àrees professionals. Això és un malson per als qui fan les coses malament, als mals matemàtics, informàtics o enginyers – o dit amb una miqueta més de crueltat, amb els qui per uns o altres motius no arriben a ser-ho mai. Però també és una defensa natural contra l’intrusisme professional. L’última de les meues preocupacions és que un historiador o un enginyer industrial pretenguen dedicar-se a les matemàtiques: si saben fer-ho, els admiraré encara més que a moltes persones amb qui compartisc titulació acadèmica; si fracassen, edulcoraré la seua inèpcia amb un toc del meu saborós sarcasme. Però mai no em caldrà jutjar-los pel títol ni preguntar-me “aquests què són?”: llurs habilitats els delataran.
Però per circumstàncies de la vida, he acabat (bé, no del tot: em queden uns quants tràmits per aclarir, formalitats de parròquia...) unint-me a una família on la tradició, o al menys les tendències recents són ben distintes. Marta i companyia són gent de lletres, per a qui els llibres han estat des de sempre no només un complement cultural (o una decoració), sinó tota una vocació, quelcom a què dedicar les seues millors intencions i esforços. Això ha inclòs des de sempre, el plaer de la lectura (que jo, “de ciències”, he confós massa sovint amb l’estudi sistemàtic) i amb l’edat el gust per l’estudi, la crítica, l’escriptura i una feina més o menys relacionada amb la paraula – com la meua ho està amb els números.
És temptador jutjar aquesta dedicació a la llengua i la literatura en les seues variants com a més atractiva, més elevada, menys freda i pràctica que la tasca de qui fa taules de números, o explica com sumar fraccions. Però aquesta apreciació és injusta, entre altres motius, per contrast amb el que he dit més amunt: les tasques a què es dedica l’home de lletres són més públiques, semblen més fàcilment opinables, subjectes a judicis més subtils, més febles i més personals que la inqüestionada eficiència del químic o l’empleat de banca. En part, semblen més “criticables” senzillament perquè ho són, en realitat – a cada classe de saber li pertoca el seu mètode, les seues certeses. Però d’aquesta aparença se’n pot arribar a fer abús, i els abismes que separen el científic de la plebs esdevenen en aquest cas una confusió, una absència de criteri que no pot deixar de resultar enutjosa i angoixant per a qui ha dedicat el millor de la seua vida a aquesta classe de saviesa més profunda, sí, però líquida i intangible.
Davant aquesta situació, hi ha diverses respostes – i no tindré espai per a exposar-les totes, ni les més adients, considerant que per sort no sóc un dels afectats per aquesta classe d’arbitrarietats. Una de tantes, al meu parer equivocada, és la “titolitis”: conec advocats amb més sensibilitat i perspicàcia per a gaudir i jutjar un poema o una postura filosòfica que molts dels qui han dedicat cinc (o sis, o set...) anys de la seua vida justament a aprendre a aquestes coses. Una altra, probablement més fructífera, siga el cultiu de l’excel•lència dins del propi cercle dels humanistes: ells, que per formació i costum saben distingir millor que la gent comuna el que és seriós i fonamentat del que és una simple caricatura dels propis prejudicis, farien bé d’assenyalar el seu territori si no amb fronteres, sí amb traces de prestigi, de reconeixement mutu. Alguna cosa em fa pensar que no sempre ho aconsegueixen: i si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana.
(Vaja, no era açò del que volia parlar, sinó respondre, en certa manera, a dues notes recents d’Urbà i de Visékimé sobre crítics literaris i professors de valencià. Però mira, m’ha traït l’afany d’abstracció i generalització...)
Però per circumstàncies de la vida, he acabat (bé, no del tot: em queden uns quants tràmits per aclarir, formalitats de parròquia...) unint-me a una família on la tradició, o al menys les tendències recents són ben distintes. Marta i companyia són gent de lletres, per a qui els llibres han estat des de sempre no només un complement cultural (o una decoració), sinó tota una vocació, quelcom a què dedicar les seues millors intencions i esforços. Això ha inclòs des de sempre, el plaer de la lectura (que jo, “de ciències”, he confós massa sovint amb l’estudi sistemàtic) i amb l’edat el gust per l’estudi, la crítica, l’escriptura i una feina més o menys relacionada amb la paraula – com la meua ho està amb els números.
És temptador jutjar aquesta dedicació a la llengua i la literatura en les seues variants com a més atractiva, més elevada, menys freda i pràctica que la tasca de qui fa taules de números, o explica com sumar fraccions. Però aquesta apreciació és injusta, entre altres motius, per contrast amb el que he dit més amunt: les tasques a què es dedica l’home de lletres són més públiques, semblen més fàcilment opinables, subjectes a judicis més subtils, més febles i més personals que la inqüestionada eficiència del químic o l’empleat de banca. En part, semblen més “criticables” senzillament perquè ho són, en realitat – a cada classe de saber li pertoca el seu mètode, les seues certeses. Però d’aquesta aparença se’n pot arribar a fer abús, i els abismes que separen el científic de la plebs esdevenen en aquest cas una confusió, una absència de criteri que no pot deixar de resultar enutjosa i angoixant per a qui ha dedicat el millor de la seua vida a aquesta classe de saviesa més profunda, sí, però líquida i intangible.
Davant aquesta situació, hi ha diverses respostes – i no tindré espai per a exposar-les totes, ni les més adients, considerant que per sort no sóc un dels afectats per aquesta classe d’arbitrarietats. Una de tantes, al meu parer equivocada, és la “titolitis”: conec advocats amb més sensibilitat i perspicàcia per a gaudir i jutjar un poema o una postura filosòfica que molts dels qui han dedicat cinc (o sis, o set...) anys de la seua vida justament a aprendre a aquestes coses. Una altra, probablement més fructífera, siga el cultiu de l’excel•lència dins del propi cercle dels humanistes: ells, que per formació i costum saben distingir millor que la gent comuna el que és seriós i fonamentat del que és una simple caricatura dels propis prejudicis, farien bé d’assenyalar el seu territori si no amb fronteres, sí amb traces de prestigi, de reconeixement mutu. Alguna cosa em fa pensar que no sempre ho aconsegueixen: i si d’aquesta actitud de reconeixement el que en deriva són les capelletes, les enveges i més confusió encara de la que genera el públic, em veig temptat a pensar que el gremi no pateix més malalties que les que ell mateix s’encomana.
(Vaja, no era açò del que volia parlar, sinó respondre, en certa manera, a dues notes recents d’Urbà i de Visékimé sobre crítics literaris i professors de valencià. Però mira, m’ha traït l’afany d’abstracció i generalització...)
Blogs i política
Escric massa últimament: tranquils, se’m passarà. Aquesta espècie de “temporada alta” que va començar a mitjans de novembre no durarà moltes setmanes més – després em tocarà retornar a eixa reposada intimitat dels teoremes que tan difícil em seria de compartir amb paraules (si algú tingués interès en compartir-la, clar). No pense abandonar (ni molt menys tancar) el blog quan arribe la primavera, però potser sí que faça més ús del copia-i-pega o l’autoplagi.
Les meues incursions en el terreny de la política (fins i tot en els ambients més personals, menys públics que aquest blog) tenen ahora la virtut de ser bastant tímides, cautes i el defecte de ser massa críptiques i rebuscades – el meu (pen)últim post és un exemple del muntó d’això que dic. Per aquesta combinació de factors no em resulta difícil evitar la classe de conflictes a què tan freqüentment duu la política, que com a activitat quasi pot definir-se com la professionalització del mal rotllo.
Una altra cosa que m’ajuda a viure tranquil és el meu criteri de no enllaçar blogs de caràcter estrictament polític. Si en alguna ocasió he expressat una certa queixa per la relativa escassedat de blogs geogràficament pròxims (o, per dir-ho més en positiu, les ganes que sempre tinc de trobar gent nova i propera que diu coses i que paga la pena animar per a que continue dient-les) ho he fet obviant la quantitat de blogs sobre política, o de persones o col·lectius implicats en política que proliferen (i cada cop més) al voltant de Gandia. En són molts, i cada dia més: algun dia en faré un breu inventari per a curiosos (no sé si a la Ribera o altres llocs passa el mateix).
Però les visites silencioses que hi faig de tant en tant a aquests espais polítics, passant com de puntetes, em fan pensar que no és l’ambient que busque a la blogosfera. Si en alguna ocasió he dit que això de tindre un blog és com oferir una tassa cafè a qui passe per casa, contar-li una història i deixar-lo xarrar si vol, els blogs polítics són com una discoteca lluminosa i animada, però on si tens una mica de mala sort et trobes algú passat d’alcohol i drogues que et fot una hòstia perquè sí... Voleu milions de visites i comentaris? Fàcil: malparleu de l’alcalde del poble, de l’oposició, o de tots alhora. Preferiu la companyonia i la cordialitat de qui parla de llibres, dels fills o de les telesèries? Doncs endavant: en som pocs però ben avinguts.
Les meues incursions en el terreny de la política (fins i tot en els ambients més personals, menys públics que aquest blog) tenen ahora la virtut de ser bastant tímides, cautes i el defecte de ser massa críptiques i rebuscades – el meu (pen)últim post és un exemple del muntó d’això que dic. Per aquesta combinació de factors no em resulta difícil evitar la classe de conflictes a què tan freqüentment duu la política, que com a activitat quasi pot definir-se com la professionalització del mal rotllo.
Una altra cosa que m’ajuda a viure tranquil és el meu criteri de no enllaçar blogs de caràcter estrictament polític. Si en alguna ocasió he expressat una certa queixa per la relativa escassedat de blogs geogràficament pròxims (o, per dir-ho més en positiu, les ganes que sempre tinc de trobar gent nova i propera que diu coses i que paga la pena animar per a que continue dient-les) ho he fet obviant la quantitat de blogs sobre política, o de persones o col·lectius implicats en política que proliferen (i cada cop més) al voltant de Gandia. En són molts, i cada dia més: algun dia en faré un breu inventari per a curiosos (no sé si a la Ribera o altres llocs passa el mateix).
Però les visites silencioses que hi faig de tant en tant a aquests espais polítics, passant com de puntetes, em fan pensar que no és l’ambient que busque a la blogosfera. Si en alguna ocasió he dit que això de tindre un blog és com oferir una tassa cafè a qui passe per casa, contar-li una història i deixar-lo xarrar si vol, els blogs polítics són com una discoteca lluminosa i animada, però on si tens una mica de mala sort et trobes algú passat d’alcohol i drogues que et fot una hòstia perquè sí... Voleu milions de visites i comentaris? Fàcil: malparleu de l’alcalde del poble, de l’oposició, o de tots alhora. Preferiu la companyonia i la cordialitat de qui parla de llibres, dels fills o de les telesèries? Doncs endavant: en som pocs però ben avinguts.
Un home simpàtic
La fe que ens pot quedar ja en la política, en el joc polític, té sovint menys a veure amb les possibilitats que ens ofereix per a la victòria “dels nostres” que en la forma en què ens permet digerir i acceptar una derrota. No volem victòries que siguen humiliants per als qui no pensen com nosaltres – ni que cap poder abuse dels qui no l’hem recolzat. És sobretot quan hom perd que acceptar les regles esdevé una virtut cívica.
Ja arribarà el moment (si no és que ja ha passat) de pensar si algun dels nostres polítics més pròxims no s’han pres massa seriosament aquesta purificadora penitència de la derrota fins a convertir-se en addictes, fins a fer-nos creure que guanyar no els importa gens ni miqueta. Però hui el que porten els diaris és una altra cosa. Per a molts dels qui, com jo, no l’haguérem votat mai, Gallardón representa la classe de polític que ens pot fer digerible una derrota: per les seues idees i formes, i per la insistència amb què es referia a una actitud oberta i tolerant que, en el fons, la gent d’esquerres no tenim cap interès en monopolitzar. Representa algú amb qui poder discrepar i confiar alhora, i en la roda democràtica de la substitució dels grans partits en el poder, era l’hipotètic pròxim president del govern que molta gent d’esquerres hagués signat acceptar (això sí, sense presses, que encara és jove, té temps per davant...).
Els meus dubtes comencen quan m’ature a pensar si a “ells” els convé o no haver-se desfet de Gallardón dos mesos abans de les eleccions. El que per a nosaltres és amplitud de mires per a ells pot resultar una perillosa dissidència, i un simple càlcul electoral pot haver-los demostrat (ho ignore, és una hipòtesi que en tot cas hauran verificat internament) que la simpatia dels qui no els voten no se suma als resultats positius que obtenen a les urnes. En això potser tenen raó. Però aquesta classe de simpaties, de confiances, se sumen després, quan als ciutadans ens toca reconèixer qui ens governa amb una legitimitat que vaja una miqueta més enllà de l’àmbit d’allò estrictament legal. Mentre el sistema continue immune a aquesta classe de desenganys dels qui hi participem, estem venuts: no ens deixen, llavors, per a la pròxima contesa, més alternativa que guanyar.
Ja arribarà el moment (si no és que ja ha passat) de pensar si algun dels nostres polítics més pròxims no s’han pres massa seriosament aquesta purificadora penitència de la derrota fins a convertir-se en addictes, fins a fer-nos creure que guanyar no els importa gens ni miqueta. Però hui el que porten els diaris és una altra cosa. Per a molts dels qui, com jo, no l’haguérem votat mai, Gallardón representa la classe de polític que ens pot fer digerible una derrota: per les seues idees i formes, i per la insistència amb què es referia a una actitud oberta i tolerant que, en el fons, la gent d’esquerres no tenim cap interès en monopolitzar. Representa algú amb qui poder discrepar i confiar alhora, i en la roda democràtica de la substitució dels grans partits en el poder, era l’hipotètic pròxim president del govern que molta gent d’esquerres hagués signat acceptar (això sí, sense presses, que encara és jove, té temps per davant...).
Els meus dubtes comencen quan m’ature a pensar si a “ells” els convé o no haver-se desfet de Gallardón dos mesos abans de les eleccions. El que per a nosaltres és amplitud de mires per a ells pot resultar una perillosa dissidència, i un simple càlcul electoral pot haver-los demostrat (ho ignore, és una hipòtesi que en tot cas hauran verificat internament) que la simpatia dels qui no els voten no se suma als resultats positius que obtenen a les urnes. En això potser tenen raó. Però aquesta classe de simpaties, de confiances, se sumen després, quan als ciutadans ens toca reconèixer qui ens governa amb una legitimitat que vaja una miqueta més enllà de l’àmbit d’allò estrictament legal. Mentre el sistema continue immune a aquesta classe de desenganys dels qui hi participem, estem venuts: no ens deixen, llavors, per a la pròxima contesa, més alternativa que guanyar.
Bones notícies i mala salut
La de dijous passat fou la primera nit que vaig estar lliure d'obligacions acadèmiques, després d'un intens final de semestre que ha donat fruits interessants (que guardaré al rebost de les idees per a compartir-los ací més endavant, quan el segon semestre del Màster i l'oposició de Matemàtiques consumisquen el temps que ara dedique a generar aquestes notes). Així, al tornar de l'oficina al pis em va animar que Veí em trucara al mòbil convidant-me a passar per sa casa per a comentar-me un tema important. Vaig acudir tot seguit, mig sospitant de què es tractava, Veí em va oferir una cervesa, i quan em va conduir al menjador on jo esperava que em lliurés una invitació per a la seua boda amb Veïna, o almenys que em donés una data per a reservar en l'agenda, va obrir un àlbum roig de fotos per la primera pàgina i em deixà glaçat d'alegria. Una ecografia. Un/a Veïnet/a per al pròxim estiu. Ja tinc ganes de veure Veïna amb la panxeta (bé, no en tindrà tanta encara): ella estava treballant quan el futur pare em donà la notícia, i no l'he poguda visitar durant el cap de setmana pels motius que conte tot seguit. Tinc mesos per davant, encara.
No vaig fer més que beure aigua quan vaig tornar de casa els Veïns, pensant: “sí que està forta la Coronita, sí, com m'ha rascat la gola”. Doncs no, no era la Coronita, sinó la grip o alguna altra variant del constipat que passe més o menys tots els anys per estes dates. Encara vaig treballar divendres (a mig gas, i amb una veuassa de Louis Armstrong que encara sorprèn més les telefonistes que creuen que Emili és un nom de xica), però ja per la vesprada em vaig instal·lar al pis per a no eixir en tres dies. Com ja he dit més amunt, no tenia tasques immediates amb què complir, així que he covat la malaltia mirant, un rere altre, tota la primera temporada de la sèrie “24” - que m'hagués agradat encara més que la segona de no haver comés l'error de veure-les en l'ordre invers, jo que sóc tan remirat per a aquestes coses. Jo al llit, les cames tremolant-me si em movia, i Jack Bauer sense dormir, corrents amunt i avall enfrontant-se alhora a les forces del mal i a la facció despistada de les forces del bé: americanades, sí, però molt ben fetes i a muntó entretingudes.
A més de la meua lluita en dos fronts contra la malaltia i el terrorisme internacional he tingut unes poques estones més lúcides, més profitoses. He acabat finalment “L'home manuscrit”, que és una magnífica novel·la, o millor: un conte ben original i imaginatiu allargat a base d'incloure altres contes, una història molt ben escrita que es recaragola a sí mateixa al voltant de l'escriptura (i de la rescriptura) com a fenomen, un llibre llibresc que diria que em recorda Borges si tingués la desvergonya de dir que he llegit Borges sense haver-ho fet mai... I en un desafiament que superava les meues capacitats del moment (però que reprendré tan prompte com puga), Juli em va fer arribar (via Marta) el que crec que és l'últim número de “L'Espill”, amb el subtítol “Pensar en català avui”. En la meua primera exploració de les seues pàgines he trobat una espècie d'autobiografia filosòfica d'en Josep Maria Terricabras (en què lloa insistentment Wittgenstein i fa una reivindicació, ben necessària al meu parer, de la seua actitud filosòfica), un interessant repàs per la prosa d'idees en català a càrrec de Guillem Calaforra (que rellegiré per a extreure'n el suc i ampliar la llista de lectures pendents) i algun altre article (que no identificaré) que si he de jutjar-lo per la claredat amb què expressa el seu fil general de pensament, he de concloure que algú s'ha confós en l'ordre de les pàgines a l'hora de maquetar...
Aquest ha estat el meu cap de setmana, tan llarg com la meua malaltia (he tornat hui dimarts a l’oficina – que no a classe, ja he dit que els meus versets pedagògics eren això, només versets). No acostume a fer relats d’aquesta classe, del tipus “què m’ha passat hui”, tot i que crec que aquesta (i no tant les temptacions de pretesa profunditat a què tan sovint cedim) és una de les finalitats més legítimes d’aquest espai lliure i públic que compartim. Ho faré més sovint mentre tinga temps i salut.
No vaig fer més que beure aigua quan vaig tornar de casa els Veïns, pensant: “sí que està forta la Coronita, sí, com m'ha rascat la gola”. Doncs no, no era la Coronita, sinó la grip o alguna altra variant del constipat que passe més o menys tots els anys per estes dates. Encara vaig treballar divendres (a mig gas, i amb una veuassa de Louis Armstrong que encara sorprèn més les telefonistes que creuen que Emili és un nom de xica), però ja per la vesprada em vaig instal·lar al pis per a no eixir en tres dies. Com ja he dit més amunt, no tenia tasques immediates amb què complir, així que he covat la malaltia mirant, un rere altre, tota la primera temporada de la sèrie “24” - que m'hagués agradat encara més que la segona de no haver comés l'error de veure-les en l'ordre invers, jo que sóc tan remirat per a aquestes coses. Jo al llit, les cames tremolant-me si em movia, i Jack Bauer sense dormir, corrents amunt i avall enfrontant-se alhora a les forces del mal i a la facció despistada de les forces del bé: americanades, sí, però molt ben fetes i a muntó entretingudes.
A més de la meua lluita en dos fronts contra la malaltia i el terrorisme internacional he tingut unes poques estones més lúcides, més profitoses. He acabat finalment “L'home manuscrit”, que és una magnífica novel·la, o millor: un conte ben original i imaginatiu allargat a base d'incloure altres contes, una història molt ben escrita que es recaragola a sí mateixa al voltant de l'escriptura (i de la rescriptura) com a fenomen, un llibre llibresc que diria que em recorda Borges si tingués la desvergonya de dir que he llegit Borges sense haver-ho fet mai... I en un desafiament que superava les meues capacitats del moment (però que reprendré tan prompte com puga), Juli em va fer arribar (via Marta) el que crec que és l'últim número de “L'Espill”, amb el subtítol “Pensar en català avui”. En la meua primera exploració de les seues pàgines he trobat una espècie d'autobiografia filosòfica d'en Josep Maria Terricabras (en què lloa insistentment Wittgenstein i fa una reivindicació, ben necessària al meu parer, de la seua actitud filosòfica), un interessant repàs per la prosa d'idees en català a càrrec de Guillem Calaforra (que rellegiré per a extreure'n el suc i ampliar la llista de lectures pendents) i algun altre article (que no identificaré) que si he de jutjar-lo per la claredat amb què expressa el seu fil general de pensament, he de concloure que algú s'ha confós en l'ordre de les pàgines a l'hora de maquetar...
Aquest ha estat el meu cap de setmana, tan llarg com la meua malaltia (he tornat hui dimarts a l’oficina – que no a classe, ja he dit que els meus versets pedagògics eren això, només versets). No acostume a fer relats d’aquesta classe, del tipus “què m’ha passat hui”, tot i que crec que aquesta (i no tant les temptacions de pretesa profunditat a què tan sovint cedim) és una de les finalitats més legítimes d’aquest espai lliure i públic que compartim. Ho faré més sovint mentre tinga temps i salut.
Atzar i geografia
Anticipació, entre còmica i ressentida, del meu debut com a professor itinerant de Matemàtiques. És també la meua estrena poètica - i estigueu tranquils, que si tot va com ha d'anar, serà també el meu comiat: amb tanta brossa que hi ha per arrencar...
Reunits en pitagòrica harmonia
en la per sempre puta
ciutat de Torrevella
(deixalla de concurs, cruel ironia!)
excrescència eixuta,
frontera socarrada de paella,
proclame el primer dia
d'aquesta romeria substituta
que, no havent començat, ja us tinc mania.
A tots sense exclusió:
autòctons, immigrants,
ineptes o brillants,
vos faré rosegar cada equació,
traçar amb sang les tangents i secants,
perbocar derivades
i arrencar-vos del cap arrels quadrades.
I per què no hi haja malentesos
amb l'odi tan injust
que m'inspireu, al llarg d'aquests pocs mesos
avise a la bestreta:
vos suspendré al meu gust
pels més petits errors que cometreu.
(Dit tot això, demane una llibreta
i veig per on aneu.)
e. m.
Metàfores
Una metàfora és com un camí obert pel llenguatge, per a recórrer i guiar-nos pel món. Hi ha metàfores xicotetes, que ens menen líricament a llocs amagats i recòndits, com són la nostra pròpia vida interior, o la del proïsme. Altres, en canvi, són metàfores ambicioses, potents, com un pont sobre un abisme, com les revoltes que porten dalt d’un mirador elevat. Només aquestes visions poden proporcionar-nos una il·lusió de totalitat que és inassolible mitjançant la simple acumulació d’experiències (a la manera de les formigues), o la teorització científica (a la manera de les abelles). Seguint amb la clàssica analogia animal que devem a Francis Bacon (el pintor no, l’altre), la construcció d’aquestes grans metàfores és tasca d’aranyes, que extreuen de sí mateixes una idea directora i l’estenen fins a cobrir el món sencer amb la seua xarxa conceptual, més feble i tènue que la dels sistemes i les arquitectures d’altres temps, però sovint més apegalosa i enrevessada.
Però ho he dit més amunt: il·lusió de totalitat – i una il·lusió que hauria de ser conscient del seu caràcter parcial. En ocasions hom s’encega amb la bellesa o les ramificacions múltiples d’una metàfora i oblida justament que ho és: l’explota més enllà de les seues possibilitats estètiques o filosòfiques, ignorant que és només això, un camí. I cap camí passa per tots els racons possibles del pensament o la vida, per molt embolicat que vulguem traçar-lo.
He tingut aquesta inevitable intuïció de l’exhauriment d’una idea brillant durant aquests passats dies de Nadal: la reiterada liquiditat que Bauman predica del món contemporani, i la profusió d’esferes, bombolles, globus i escuma amb què Sloterdijk vol encabir-lo no saben evitar propagar-se més enllà dels seus límits raonables, fins a esdevenir una injusta caricatura de sí mateixes. En la nostra època de veritats vaporoses, allò important és saber parar a temps una metàfora.
Davant aquesta classe d’excessos, només puc imaginar, així al vol, tres solucions possibles. La primera és l’actitud modesta i restringida de qui posa fites des de l’inici a l’abast de les seues especulacions: sense aquest gest previ d’humilitat (que ben sovint no es reconeix en les acusacions de supèrbia de què és objecte l’activitat científica i rigorosa), la tasca del bioquímic o de l’estudiós del dret processal no podrien lluir mai la rotunditat a què aspiren en llurs conclusions. La segona opció és la vocació de fragment: front a l’ambició dantesca i total del pelegrí, l’exercici quotidià d’excursionisme que alguns fem de tant en tant en blogs com aquest, i altres fan en periòdics, llibres o revistes. La tercera possibilitat és continuar creant grans narratives del món a la manera de les nostres aranyes, però més contingudament, amb un major sentit de la limitació i un major respecte pels àmbits de la realitat que no se sotmeten amb a una idea directriu sense forçar-los en extrem. Però alguna cosa em fa pensar que l’enorme dosi de brillantor i de supèrbia que demana aquesta última tasca exclou metodològicament eixa classe de reserves.
Matisar eixos conjunts des de les nostres perspectives puntuals esdevé, doncs, la responsabilitat individual dels qui els rebem i ens aturem a intentar comprendre’ls. Adaptar-los al nostre entorn, a la nostra realitat immediata, local, també és un compromís indefugible – a què sembla que he renunciat massa lleugerament, pel to cínic que traspua la meua última (bé, ja penúltima) anotació...
Però ho he dit més amunt: il·lusió de totalitat – i una il·lusió que hauria de ser conscient del seu caràcter parcial. En ocasions hom s’encega amb la bellesa o les ramificacions múltiples d’una metàfora i oblida justament que ho és: l’explota més enllà de les seues possibilitats estètiques o filosòfiques, ignorant que és només això, un camí. I cap camí passa per tots els racons possibles del pensament o la vida, per molt embolicat que vulguem traçar-lo.
He tingut aquesta inevitable intuïció de l’exhauriment d’una idea brillant durant aquests passats dies de Nadal: la reiterada liquiditat que Bauman predica del món contemporani, i la profusió d’esferes, bombolles, globus i escuma amb què Sloterdijk vol encabir-lo no saben evitar propagar-se més enllà dels seus límits raonables, fins a esdevenir una injusta caricatura de sí mateixes. En la nostra època de veritats vaporoses, allò important és saber parar a temps una metàfora.
Davant aquesta classe d’excessos, només puc imaginar, així al vol, tres solucions possibles. La primera és l’actitud modesta i restringida de qui posa fites des de l’inici a l’abast de les seues especulacions: sense aquest gest previ d’humilitat (que ben sovint no es reconeix en les acusacions de supèrbia de què és objecte l’activitat científica i rigorosa), la tasca del bioquímic o de l’estudiós del dret processal no podrien lluir mai la rotunditat a què aspiren en llurs conclusions. La segona opció és la vocació de fragment: front a l’ambició dantesca i total del pelegrí, l’exercici quotidià d’excursionisme que alguns fem de tant en tant en blogs com aquest, i altres fan en periòdics, llibres o revistes. La tercera possibilitat és continuar creant grans narratives del món a la manera de les nostres aranyes, però més contingudament, amb un major sentit de la limitació i un major respecte pels àmbits de la realitat que no se sotmeten amb a una idea directriu sense forçar-los en extrem. Però alguna cosa em fa pensar que l’enorme dosi de brillantor i de supèrbia que demana aquesta última tasca exclou metodològicament eixa classe de reserves.
Matisar eixos conjunts des de les nostres perspectives puntuals esdevé, doncs, la responsabilitat individual dels qui els rebem i ens aturem a intentar comprendre’ls. Adaptar-los al nostre entorn, a la nostra realitat immediata, local, també és un compromís indefugible – a què sembla que he renunciat massa lleugerament, pel to cínic que traspua la meua última (bé, ja penúltima) anotació...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)