Rellegisc en diagonal la llista de les anotacions acumulades ací al llarg dels mesos, i no puc evitar pensar que he escrit sobre més temes dels que deuria haver intentat. La ignorància és atrevida.
Per contra, repasse mentalment quines inquietuds (a banda del futbol) he tingut durant les setmanes del mes passat que no he escrit en aquest blog, i la llista és tan breu com redundant: l’ensenyament, les Matemàtiques, i l’ensenyament de les Matemàtiques... Aquesta especialització és una alternativa més o menys segura al ridícul que sovint suposa parlar de qualsevol cosa: restringir la pròpia ignorància a un camp on només uns pocs (sovint amics) aconsegueixen reconèixer-la. Però estareu d’acord en que aquest replegament a les petites certeses de cadascú no pot resultar massa fructífer, i ens podria deixar sense cap àmbit compartible en què poder sentir-nos pròxims.
A estes alçades no us sorprendrà de mi que ara proclame la conveniència de buscar el terme mig entre aquests extrems, o almenys de practicar-los simultàniament tots dos: la tediosa confiança en un mateix del buròcrata, d’una banda, i l’amateurisme insuportable de qui creu saber de tot, de l’altra. Si per un moment creieu que jo mateix no pose en pràctica aquesta regla d’or en les meues anotacions públiques, penseu l’escàs interés que tindria per a vosaltres (i per a mi mateix) que escrigués ací sobre Matemàtiques, sobre enquestes, o sobre alguna de les coses que he arribat a fer i conèixer com a home pràctic que sóc. En altres paraules (i en decasíl•lab): només escric d’allò de què no sé. I no podria fer-ho amb tanta despreocupació si no assumís aquest punt de partida: la vergonya que la tinguen els qui escriuen del que saben.
Juny
Hola de nou a tots els meus lectors – bé, algun n’hauré perdut pel camí, però n’hi ha temps de sobres per a recuperar-los. Com que em vaig agafar un mes d’”excedència blogger” per a alliberar-me una miqueta a final de curs i de cara a les oposicions, em veig obligat a fer-vos quatre ratlles sobre com ha anat tot plegat: serà, per tant, un post lleuger, del tipus “redacció del que heu fet el cap de setmana”.
El final de curs ha estat difícil, amb molta feina i molta paperassa (més de la que creia, i més inútil). He aprovat bona cosa d’alumnes (més del que hagués fet un altre, probablement), i tot i així m’ha sabut malament pels pocs que he suspès. Amb el temps, quan tinga més clara quina és l’alçada justa del llistó que he de posar als alumnes en cada curs, deixarà de tremolar-me el pols per a suspendre els qui no hi arriben. Però donat que han estat els primers a sofrir la meua inexperiència, i que jo no estaré en Setembre per a recuperar-los amb un mínim coneixement de causa, he preferit pecar per excés de benevolència que per defecte. Alguns no s’ho creien...
Les oposicions, per si no ho havia explicat abans, són un curiós tràmit aquest any, en el meu cas concret. Com que ja sóc interí, no tinc cap possibilitat de quedar-me fora (ni més alt, ni més baix) de la borsa de substitucions. I com que a penes tinc “mèrits” (un de tants eufemismes del món docent a què potser dedicaré alguna nota en el futur), amb el sistema recent (des de l’any passat) d’oposicions en què cap prova és eliminatòria, el pes dels pràctics és molt xicotet, etc. no tinc a penes opcions de ser funcionari. En resum, no tinc res a perdre, i tinc tan poques probabilitats “matemàtiques” de treure alguna cosa en clar, que el que he de valorar no és el resultat, sinó l’experiència d’haver passat per tot el procés. El que faig ara, una prova rere l’altra, és poc més que “entrenar-me” per al dia que tinga més punts: si tot va bé, a partir del pròxim any tindré opcions suficients que justifiquen un esforç major que el d’enguany. Tot i així, estic content perquè la primera fase de l’examen no em va anar gens malament: vaig triar (podia fer-ho) un tema sobre el desenvolupament històric de l’Àlgebra, molt propi del refregit de matemàtic i humanista que sóc ja a estes alçades. Me’l sabia tan bé que no vaig tindre temps d’acabar-lo com calia, i a penes vaig poder esbossar les contribucions dels últims cinc segles (que no són poques: amb la possible excepció de la cavalleria, poques disciplines humanes no s'han vist del tot capgirades durant els passats cinc segles...).
No tindré massa temps (em queden encara dues proves d’oposició) ni moltes possibilitats de connexió les pròximes dues setmanes, de manera que el ritme a què escriuré no serà frenètic. Però espere poder parlar-vos prompte de les mateixes coses de sempre: de futbol, d’economia, del paisatge, del lent fluir del temps pels qui viuen de l’atur... Bé, la veritat és que no recorde haver escrit mai sobre aquestes coses, però potser serà el moment de fer-ho :-)
El final de curs ha estat difícil, amb molta feina i molta paperassa (més de la que creia, i més inútil). He aprovat bona cosa d’alumnes (més del que hagués fet un altre, probablement), i tot i així m’ha sabut malament pels pocs que he suspès. Amb el temps, quan tinga més clara quina és l’alçada justa del llistó que he de posar als alumnes en cada curs, deixarà de tremolar-me el pols per a suspendre els qui no hi arriben. Però donat que han estat els primers a sofrir la meua inexperiència, i que jo no estaré en Setembre per a recuperar-los amb un mínim coneixement de causa, he preferit pecar per excés de benevolència que per defecte. Alguns no s’ho creien...
Les oposicions, per si no ho havia explicat abans, són un curiós tràmit aquest any, en el meu cas concret. Com que ja sóc interí, no tinc cap possibilitat de quedar-me fora (ni més alt, ni més baix) de la borsa de substitucions. I com que a penes tinc “mèrits” (un de tants eufemismes del món docent a què potser dedicaré alguna nota en el futur), amb el sistema recent (des de l’any passat) d’oposicions en què cap prova és eliminatòria, el pes dels pràctics és molt xicotet, etc. no tinc a penes opcions de ser funcionari. En resum, no tinc res a perdre, i tinc tan poques probabilitats “matemàtiques” de treure alguna cosa en clar, que el que he de valorar no és el resultat, sinó l’experiència d’haver passat per tot el procés. El que faig ara, una prova rere l’altra, és poc més que “entrenar-me” per al dia que tinga més punts: si tot va bé, a partir del pròxim any tindré opcions suficients que justifiquen un esforç major que el d’enguany. Tot i així, estic content perquè la primera fase de l’examen no em va anar gens malament: vaig triar (podia fer-ho) un tema sobre el desenvolupament històric de l’Àlgebra, molt propi del refregit de matemàtic i humanista que sóc ja a estes alçades. Me’l sabia tan bé que no vaig tindre temps d’acabar-lo com calia, i a penes vaig poder esbossar les contribucions dels últims cinc segles (que no són poques: amb la possible excepció de la cavalleria, poques disciplines humanes no s'han vist del tot capgirades durant els passats cinc segles...).
No tindré massa temps (em queden encara dues proves d’oposició) ni moltes possibilitats de connexió les pròximes dues setmanes, de manera que el ritme a què escriuré no serà frenètic. Però espere poder parlar-vos prompte de les mateixes coses de sempre: de futbol, d’economia, del paisatge, del lent fluir del temps pels qui viuen de l’atur... Bé, la veritat és que no recorde haver escrit mai sobre aquestes coses, però potser serà el moment de fer-ho :-)
El riu del temps i les paraules
Recordaré sempre amb una barreja de simpatia i gratitud, i qui sap si amb una miqueta de nostàlgia, aquests meus primers mesos de professor a Elx. Certament, hi ha hagut uns pocs moments difícils, però no massa: els he comentat ací mateix, encara que d'una forma abstracta i mig críptica. Han estat simplement els suficients per a confirmar-me que aquesta no serà una tasca fàcil, i que per tant la meua decisió de mamprendre-la ha sigut del tot encertada. De moment, m'he posat un aprovat justet: ja aniré “a per nota” el curs vinent, o quan puga.
Per contra, no puc sinó jutjar d'inútils, de desaprofitats, aquests mateixos mesos passats a Santa Pola, al pis on m'he quedat a viure sol aquestes llarguíssimes (i per a mi, recentment estrenades) vesprades d'entre setmana. Ni ha estat el lloc adequat per a fer les coses que m'agrada fer (tinc la vida ja muntada a casa, entre Almoines, Gandia, i alguna pacífica vesprada a la Plana de la Font), ni he tingut les ganes ni els ànims de fer el que em tocava fer (preparar-me per a unes oposicions imminents en què només aspire ja a una mediocritat poc profitosa). Potser he aprés a viure amb menys pressió de temps i d'obligacions, però a banda de l'escàs mèrit que té aquest aprenentatge, cal no oblidar que la meua lluita diària contra els rellotges ha estat suficientment fructífera durant els últims anys com per a no abandonar-la del tot ara, en aquestes millors condicions horàries.
Em fa por aquest desaprofitament: en mi pot ser més autodestructiu que l'excés que li és contrari. Per això em caldrà tindre cura de mi mateix i del temps valuosíssim que em tocarà viure sense angoixes. Ho dic sobretot perquè el dia que escriga la meua pròxima nota en aquest diari hauran passat el curs i els exàmens; estaré ja a les llistes de l'atur i disposaré de més temps del que hagués desitjat mai (dels diners no podré dir el mateix). Aquesta circumstància pròxima no hauria de fer les entrades d'aquest blog ni més llargues, ni més tristes, ni menys serenes del que crec que són. Al contrari: la paraula no hauria de ser sinó el vernís finíssim en què deixem la nostra empremta sobre les persones i les coses, la matèria d'una petita ontologia, domèstica i discreta. Si he de tindre més temps, que siga per a dedicar-lo a les persones i les coses, no per a les paraules. He intentat recordar aquest precepte íntim cada cop que m'he adonat que l'incomplia, i me l'han dut de nou a la memòria aquests versos de Joan Vinyoli, recentment descoberts entre el misteri i la joia, amb què m'acomiade de vosaltres fins l'estiu.
LES AIGÜES
No el riu quiet de les paraules,
sinó l'espai obert que transparenten,
on l'aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m'inunda, m'il•lumina?
És ara quan afirmo,
coses, que sou, m'entre m'estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.
Joan Vinyoli (1914-1984), dins “El callat” (1955)
Extret de “Poesia Completa”, Edicions 62
Per contra, no puc sinó jutjar d'inútils, de desaprofitats, aquests mateixos mesos passats a Santa Pola, al pis on m'he quedat a viure sol aquestes llarguíssimes (i per a mi, recentment estrenades) vesprades d'entre setmana. Ni ha estat el lloc adequat per a fer les coses que m'agrada fer (tinc la vida ja muntada a casa, entre Almoines, Gandia, i alguna pacífica vesprada a la Plana de la Font), ni he tingut les ganes ni els ànims de fer el que em tocava fer (preparar-me per a unes oposicions imminents en què només aspire ja a una mediocritat poc profitosa). Potser he aprés a viure amb menys pressió de temps i d'obligacions, però a banda de l'escàs mèrit que té aquest aprenentatge, cal no oblidar que la meua lluita diària contra els rellotges ha estat suficientment fructífera durant els últims anys com per a no abandonar-la del tot ara, en aquestes millors condicions horàries.
Em fa por aquest desaprofitament: en mi pot ser més autodestructiu que l'excés que li és contrari. Per això em caldrà tindre cura de mi mateix i del temps valuosíssim que em tocarà viure sense angoixes. Ho dic sobretot perquè el dia que escriga la meua pròxima nota en aquest diari hauran passat el curs i els exàmens; estaré ja a les llistes de l'atur i disposaré de més temps del que hagués desitjat mai (dels diners no podré dir el mateix). Aquesta circumstància pròxima no hauria de fer les entrades d'aquest blog ni més llargues, ni més tristes, ni menys serenes del que crec que són. Al contrari: la paraula no hauria de ser sinó el vernís finíssim en què deixem la nostra empremta sobre les persones i les coses, la matèria d'una petita ontologia, domèstica i discreta. Si he de tindre més temps, que siga per a dedicar-lo a les persones i les coses, no per a les paraules. He intentat recordar aquest precepte íntim cada cop que m'he adonat que l'incomplia, i me l'han dut de nou a la memòria aquests versos de Joan Vinyoli, recentment descoberts entre el misteri i la joia, amb què m'acomiade de vosaltres fins l'estiu.
LES AIGÜES
No el riu quiet de les paraules,
sinó l'espai obert que transparenten,
on l'aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m'inunda, m'il•lumina?
És ara quan afirmo,
coses, que sou, m'entre m'estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.
Joan Vinyoli (1914-1984), dins “El callat” (1955)
Extret de “Poesia Completa”, Edicions 62
Aimia (II)
Si revise les meues darreres anotacions, comence a detectar senyals de degeneració, d’incompliment d’algunes de les que en altres moments han estat les meues pròpies normes d’"etiqueta", o almenys han pretès ser-ho. He escrit entrades massa llargues, i que parlen massa sovint del mateix tema: la pròpia (o aliena) activitat d’escriure. Tres errors que m’agrada evitar: longitud excessiva, repetició, autorreferencialitat. I més faltes d’ortografia i expressió de les que m'agradaria cometre. Un bon moment per a unes vacances.
Per això mateix hui callaré jo per a copiar el que us havia promès: un dels poemes del darrer llibre de Juli. No em sabia decidir, i he triat aquest perquè és un dels que més m’agradava i no és massa llarg (ja sabeu, els inconvenients de la lectura en pantalla), encara que en conjunt els poemes d'"Aimia" tenen una longitud en versos bastant uniforme. No diré més (ja he parlat més avall del llibre): ara em toca cedir la paraula.
PACTE DE SILENCI
Ja sé que ho saps, però dissimules,
que et fas la desentesa, que fas l'orni,
que simules una sordesa irreparable,
una ceguesa irreversible, profunda.
Fas com si els mots no fóren per a tu,
com si no significaren allò que signifiquen,
com si la semàntica no fóra la mateixa,
com si el poema no diguera exactament
allò que diu d'una manera tan diàfana
i planera com atrevida i insolent;
com si aquests versos foren només un joc
innocu que fa bonic, que adula, que afalaga.
Saps, però, tan bé com jo, que aquests versos
no evoquen cap sirena, no emulen
cap espuri ritual de poetes florals,
no fan bonic en cap convocatòria,
no són cridats per fer el joglar en una trista
convenció d'empresaris bagassers
i incestuosos, en una reunió feixuga i avorrida.
Aquests versos trasllueixen un amor
que no sap de cap pacte o transacció,
que tempera el sexe de mala gana,
que intenta defugir els subterfugis,
que mira d'evitar els circumloquis,
que vol anar-hi al gra, mirar-te als ulls
i dir-te amb un lleu balanceig del cap
que accepte a desgrat i de mal cor
el pacte de silenci que m'imposes.
Juli Capilla (València, 1970 - La Font d'En Carròs ?)
"Aimia" (2008), Editorial Aguaclara, Col·leció L'Aiguader nº 22
Per això mateix hui callaré jo per a copiar el que us havia promès: un dels poemes del darrer llibre de Juli. No em sabia decidir, i he triat aquest perquè és un dels que més m’agradava i no és massa llarg (ja sabeu, els inconvenients de la lectura en pantalla), encara que en conjunt els poemes d'"Aimia" tenen una longitud en versos bastant uniforme. No diré més (ja he parlat més avall del llibre): ara em toca cedir la paraula.
PACTE DE SILENCI
Ja sé que ho saps, però dissimules,
que et fas la desentesa, que fas l'orni,
que simules una sordesa irreparable,
una ceguesa irreversible, profunda.
Fas com si els mots no fóren per a tu,
com si no significaren allò que signifiquen,
com si la semàntica no fóra la mateixa,
com si el poema no diguera exactament
allò que diu d'una manera tan diàfana
i planera com atrevida i insolent;
com si aquests versos foren només un joc
innocu que fa bonic, que adula, que afalaga.
Saps, però, tan bé com jo, que aquests versos
no evoquen cap sirena, no emulen
cap espuri ritual de poetes florals,
no fan bonic en cap convocatòria,
no són cridats per fer el joglar en una trista
convenció d'empresaris bagassers
i incestuosos, en una reunió feixuga i avorrida.
Aquests versos trasllueixen un amor
que no sap de cap pacte o transacció,
que tempera el sexe de mala gana,
que intenta defugir els subterfugis,
que mira d'evitar els circumloquis,
que vol anar-hi al gra, mirar-te als ulls
i dir-te amb un lleu balanceig del cap
que accepte a desgrat i de mal cor
el pacte de silenci que m'imposes.
Juli Capilla (València, 1970 - La Font d'En Carròs ?)
"Aimia" (2008), Editorial Aguaclara, Col·leció L'Aiguader nº 22
Entrevista + Recital
La primera vegada que he eixit en un llibre ha estat al de la Catosfera'08, i la primera vegada que algú m'ha entrevistat ha estat per causa d'aquesta mateixa publicació, en l'article que Vicent Baydal ha preparat per a Pàgina26 i podeu llegir ací. No diré que no em facen il·lusió aquestes dues "primeres ocasions" (clar que sí!), però el que ja he expressat en més d'una ocasió en notes anteriors és el meu rebuig de cap classe d'excessos ciberentusiastes. Tal i com dic en la resposta a la pregunta que em feia Vicent a l'entrevista, el meu apropament inicial a l'escriptura es fa des d'un àmbit relativament allunyat del de la creació literària, i és probable que es mantinga a una distància que resultarà sempre evident per als qui em llegeixen. Qui no sàpiga advertir una diferència notable, substancial, entre la classe de notes que escric ací i la literatura que hom espera trobar als llibres, és que no està llegint els llibres que hauria de llegir: i això no és falsa modèstia, és quelcom que podria dir de molts dels blogs per on m'agrada passejar-me habitualment.
Tanmateix, voldria enllaçar aquest meu escepticisme sobre la literaturitat de les distintes formes d'expressió i testimoni a la xarxa amb una altra classe d'escepticisme, en aquesta ocasió "generacional", sobre el qual he llegit algun comentari darrerament (l'última ocasió fou en el blog de J. C. Girbés: ací, ací i ací). Sembla que la gent de la meua edat no fa llibres (novel·les, poemes, etc.) d'èxit o de la qualitat que s'esperava dels qui hem tingut el privilegi històric d'encetar l'ensenyament en valencià. Una resposta temptadora a aquesta classe de queixa relativa a la renovació literària és la dels "ciberoptimistes", que veuen en el blog la forma d'expressió preferent de la gent jove, de qui podem esperar grans coses (obres, llibres, premis, èxit) a pocs anys vista. He aclarit més amunt que no compartisc aquesta classe d'entusiasmes.
La meua resposta, que és obertament una "eixida per la tangent", és molt més simple: no tinc la més remota idea de si la gent de la meua edat escriu millor o pitjor que els qui tenen deu o vint anys més, o de si es troben amb vés-a-saber quines barreres editorials, o tot el contrari. Ni idea: honestament, a penes els llegisc (no és que n'estiga orgullós, però és la veritat). L'únic que sé és que no ens van educar en valencià per a escriure llibres: com a molt, per a poder llegir-los. I si fa trenta, quaranta anys, no hi havia possibilitat més fructífera per a l'exercici de la valenciania que la dignificació literària de la llengua, ara en tenim moltes més: donar classes de Matemàtiques en valencià (una oportunitat que no sé dir si no l'he tinguda enguany o no m'he atrevit a aprofitar-la), treballar d'advocat, en un ajuntament usant la nostra llengua, i llegir algun llibre en valencià de tant en tant (de Harry Potter o d'algun poeta local, és igual). Els blogs (com aquest) tenen més a veure amb l'ampliació de les possibilitats d'ús del valencià (per a parlar de política, de sexe o del que siga) que amb cap renovació literària que si no arriba (cosa que, com he dit, ignore) tampoc passa res: ben a gust canviaríem la meitat dels qui fan llibres en valencià (o dels qui pretenen fer-los) pel doble de lectors, o d'usuaris normals de l'idioma. No he ocultat en cap moment que la meua és l'opinió d'algú aliè al xicotet món de la literatura - però es tracta de la classe de qüestions en què una certa distància pot ajudar a relativitzar segons quina classe de "problemes".
* * * *
Hui divendres, a les 20:00h en el Casal Jaume I, hi ha un del tants recitals poètics que se celebren allà darrerament: participen Christelle Enguix (Beniarjó), Teresa Pasqual (el Grau) i Josep Lluís Roig (d'Oliva, i que manté un blog des de fa un temps). Intentaré aprofitar que és divendres i hauré tornat ja a casa per a assistir: aquesta és la classe d'actes a què era addicte quan treballava i vivia a Gandia, i que voldria tornar a gaudir tan prompte com acabe el curs. Com que aquest retorn coincidirà aproximadament amb la Universitat d'Estiu de Gandia (les dues setmanes més denses de cada any en la vida cultural gandiana) i amb el meu retorn blogger, espere poder fer-vos alguna crònica, alguna reflexió.
Tanmateix, voldria enllaçar aquest meu escepticisme sobre la literaturitat de les distintes formes d'expressió i testimoni a la xarxa amb una altra classe d'escepticisme, en aquesta ocasió "generacional", sobre el qual he llegit algun comentari darrerament (l'última ocasió fou en el blog de J. C. Girbés: ací, ací i ací). Sembla que la gent de la meua edat no fa llibres (novel·les, poemes, etc.) d'èxit o de la qualitat que s'esperava dels qui hem tingut el privilegi històric d'encetar l'ensenyament en valencià. Una resposta temptadora a aquesta classe de queixa relativa a la renovació literària és la dels "ciberoptimistes", que veuen en el blog la forma d'expressió preferent de la gent jove, de qui podem esperar grans coses (obres, llibres, premis, èxit) a pocs anys vista. He aclarit més amunt que no compartisc aquesta classe d'entusiasmes.
La meua resposta, que és obertament una "eixida per la tangent", és molt més simple: no tinc la més remota idea de si la gent de la meua edat escriu millor o pitjor que els qui tenen deu o vint anys més, o de si es troben amb vés-a-saber quines barreres editorials, o tot el contrari. Ni idea: honestament, a penes els llegisc (no és que n'estiga orgullós, però és la veritat). L'únic que sé és que no ens van educar en valencià per a escriure llibres: com a molt, per a poder llegir-los. I si fa trenta, quaranta anys, no hi havia possibilitat més fructífera per a l'exercici de la valenciania que la dignificació literària de la llengua, ara en tenim moltes més: donar classes de Matemàtiques en valencià (una oportunitat que no sé dir si no l'he tinguda enguany o no m'he atrevit a aprofitar-la), treballar d'advocat, en un ajuntament usant la nostra llengua, i llegir algun llibre en valencià de tant en tant (de Harry Potter o d'algun poeta local, és igual). Els blogs (com aquest) tenen més a veure amb l'ampliació de les possibilitats d'ús del valencià (per a parlar de política, de sexe o del que siga) que amb cap renovació literària que si no arriba (cosa que, com he dit, ignore) tampoc passa res: ben a gust canviaríem la meitat dels qui fan llibres en valencià (o dels qui pretenen fer-los) pel doble de lectors, o d'usuaris normals de l'idioma. No he ocultat en cap moment que la meua és l'opinió d'algú aliè al xicotet món de la literatura - però es tracta de la classe de qüestions en què una certa distància pot ajudar a relativitzar segons quina classe de "problemes".
* * * *
Hui divendres, a les 20:00h en el Casal Jaume I, hi ha un del tants recitals poètics que se celebren allà darrerament: participen Christelle Enguix (Beniarjó), Teresa Pasqual (el Grau) i Josep Lluís Roig (d'Oliva, i que manté un blog des de fa un temps). Intentaré aprofitar que és divendres i hauré tornat ja a casa per a assistir: aquesta és la classe d'actes a què era addicte quan treballava i vivia a Gandia, i que voldria tornar a gaudir tan prompte com acabe el curs. Com que aquest retorn coincidirà aproximadament amb la Universitat d'Estiu de Gandia (les dues setmanes més denses de cada any en la vida cultural gandiana) i amb el meu retorn blogger, espere poder fer-vos alguna crònica, alguna reflexió.
El balanç necessari
Fa tres mesos, quan vaig començar la meua experiència docent, la meua amplitud de mires era gairebé nul·la: l'objectiu era sobreviure cada dia, preparar-me classe a classe el que havia d'explicar i aconseguir un mínim control sobre la diversitat d'alumnes, grups i nivells a què havia d'enfrontar-me per primera vegada. Eixos objectius eren modestíssims, precaris - però crec sincerament que eren sensats. L'escassa perspectiva amb què puc jutjar-me ara em diu que he fet unes quantes coses malament durant aquests tres mesos, però que d'haver apuntat més alt els resultats hagueren pogut ser catastròfics.
Ara és quan comence a veure una miqueta més enllà: el calendari que tinc en ment ja és a un mes vista. És el de final de curs, i les preguntes que m'he de fer són més rellevants - qui hauria d'aprovar, qui hauria de suspendre, de què tinc temps i de què no en les poques setmanes que queden. Però per a algunes coses arribe ja una miqueta tard: no sé si la calor està afectant ja els meus alumnes, que tenen el cap ja en algun altre lloc inaccessible per als meus esforços, o si estic pagant l'efecte acumulat d'algunes de les meues tàctiques inicials equivocades, però cada dia és més difícil donar una classe de Matemàtiques en condicions dignes. Comence a desitjar que acabe el curs: i aquesta sensació, ben normal en algú altre, no pot sinó deixar-me un poc preocupat considerant que el meu curs haurà estat només de quatre mesos.
Ara no tinc temps ni ocasió de fer-ho, però hauria d'aprofitar els primers instants de calma de què dispose un cop acabe el curs i les oposicions per a fer balanç de la meua experiència docent. Encara que fos una simple llista amb les coses que he fet bé i les que he fet malament. Per a aquesta classe de reflexions, disposar d'un blog pot ser tot un avantatge: la mateixa classe d'introspecció a què em puc sotmetre en relació a altres qüestions resultaria tant o més convenient si del que parle és de la feina que tinc pensat fer durant els pròxims trenta anys o més. Ho pensaré: potser fóra una bona manera de reprendre les meues anotacions periòdiques durant aquest pròxim estiu.
Ara és quan comence a veure una miqueta més enllà: el calendari que tinc en ment ja és a un mes vista. És el de final de curs, i les preguntes que m'he de fer són més rellevants - qui hauria d'aprovar, qui hauria de suspendre, de què tinc temps i de què no en les poques setmanes que queden. Però per a algunes coses arribe ja una miqueta tard: no sé si la calor està afectant ja els meus alumnes, que tenen el cap ja en algun altre lloc inaccessible per als meus esforços, o si estic pagant l'efecte acumulat d'algunes de les meues tàctiques inicials equivocades, però cada dia és més difícil donar una classe de Matemàtiques en condicions dignes. Comence a desitjar que acabe el curs: i aquesta sensació, ben normal en algú altre, no pot sinó deixar-me un poc preocupat considerant que el meu curs haurà estat només de quatre mesos.
Ara no tinc temps ni ocasió de fer-ho, però hauria d'aprofitar els primers instants de calma de què dispose un cop acabe el curs i les oposicions per a fer balanç de la meua experiència docent. Encara que fos una simple llista amb les coses que he fet bé i les que he fet malament. Per a aquesta classe de reflexions, disposar d'un blog pot ser tot un avantatge: la mateixa classe d'introspecció a què em puc sotmetre en relació a altres qüestions resultaria tant o més convenient si del que parle és de la feina que tinc pensat fer durant els pròxims trenta anys o més. Ho pensaré: potser fóra una bona manera de reprendre les meues anotacions periòdiques durant aquest pròxim estiu.
Ut pictura poiesis
Pocs dies després d’anunciar que aviat acabaria la primera temporada d’aquest blog, he posat finalment una foto al meu “perfil blogger”. Podeu veure-la si punxeu en el primer dels enllaços de l’esquerra (o millor, ací): de passada comprovareu com d’obsolet ha quedat, en l’aspecte professional (i en part, l'acadèmic), el que de mi mateix vaig dir en Setembre, quan només havia publicat unes poques anotacions. Pensava que ningú se n’adonaria, que havia penjat la foto al perfil, però no: resulta que alguns camarades blogaires tenen habilitada l’opció de posar-li “cara” als comentaris als seus blogs, i hui mateix m’he trobat, a mi mateix fent ganyotes al costat d’un comentari que havia escrit en no recorde ara quin blog.
No és la foto en què isc més afavorit, eixa és la veritat, però de les que tenia per casa m'ha semblat la més adient. La cara l’he retallada d’una escena en que isc davant del pastís de celebració dels meus 30 anys (d'això farà un parell de mesos). Es nota que em faltava ja poc per a afaitar-me i per a visitar el perruquer (però en el meu cas, la desídia fa d’aquest aspecte descuidat més la norma que l’excepció), duia les mateixes ulleres que duc sempre (i que hauria de canviar algun dia), i una de les meues tantes camises de ratlles tan serioses que potser hauria de renovar ara que ja no sóc un home d’oficina, sinó un “profe” suposadament enrotllat i guai. Isc rient-me, que en mi és bastant habitual encara que no ho semble pel que escric (ho he explicat en alguna altra ocasió, això). En resum, posats a creuar-se amb mi pel carrer un dia a l’atzar (o en una trobada de blogaires, que alguna hauríem d’organitzar...), és bastant probable que la meua pinta fóra dalt o baix la que mostre a la imatge.
Això és el que és: un retrat més o menys improvisat, fidel a la realitat, sense massa retocs ni fingiments. Justament el mateix que he intentat fer ací, exclusivament amb paraules, durant tots aquests mesos: ut pictura poiesis. Per si no ho he aconseguit, continuaré perseverant després d’unes vacances ja pròximes.
No és la foto en què isc més afavorit, eixa és la veritat, però de les que tenia per casa m'ha semblat la més adient. La cara l’he retallada d’una escena en que isc davant del pastís de celebració dels meus 30 anys (d'això farà un parell de mesos). Es nota que em faltava ja poc per a afaitar-me i per a visitar el perruquer (però en el meu cas, la desídia fa d’aquest aspecte descuidat més la norma que l’excepció), duia les mateixes ulleres que duc sempre (i que hauria de canviar algun dia), i una de les meues tantes camises de ratlles tan serioses que potser hauria de renovar ara que ja no sóc un home d’oficina, sinó un “profe” suposadament enrotllat i guai. Isc rient-me, que en mi és bastant habitual encara que no ho semble pel que escric (ho he explicat en alguna altra ocasió, això). En resum, posats a creuar-se amb mi pel carrer un dia a l’atzar (o en una trobada de blogaires, que alguna hauríem d’organitzar...), és bastant probable que la meua pinta fóra dalt o baix la que mostre a la imatge.
Això és el que és: un retrat més o menys improvisat, fidel a la realitat, sense massa retocs ni fingiments. Justament el mateix que he intentat fer ací, exclusivament amb paraules, durant tots aquests mesos: ut pictura poiesis. Per si no ho he aconseguit, continuaré perseverant després d’unes vacances ja pròximes.
Aimia (I)
De les mil i una possibilitats que la poesia pot oferir als que s'hi adrecen com a lectors, la que més atractiva m'ha semblat en el meu cas particular des de sempre ha estat la d'accedir a una forma múltiple, imaginativa i rica de percepció i reflexió sobre el món i els qui l'habitem. Dic “des de sempre”, i això en realitat em remunta als meus primers mesos com a universitari, en què vaig creure que la dedicació exclusiva a les Matemàtiques, i l'abandó encara recent de la meua carrera musical, em feien córrer el risc de veure progressivament reduït el ventall de les meues sensibilitats. Aleshores ho explicava dient que no volia “quedar-me quadriculat del tot”; ara podria explicar-ho de formes més sofisticades, la qual cosa deu ser la prova d'haver superat amb èxit aquells riscs, aquelles pors.
Aquest meu tímid acostament a la poesia, que amb alts i baixos ha continuat vigent fins ara mateix, no excloïa, en principi, els versos d'amor, però tampoc no els concedia cap prioritat respecte d'altres manifestacions líriques. Supose que per als esperits que no comparteixen el meu obert desdeny pel romanticisme els poemes d'amor deuen haver estat un pòrtic immillorable per a l'accés a la literatura, però ja he dit que aquest no fou el meu cas. El tema, tanmateix, era indefugible, sobretot en els autors que més vaig llegir en castellà durant aquells anys: recorde especialment Pedro Salinas, Cernuda, Miguel Hernández, Neruda i alguns versos de Benedetti dels que ens recitàvem uns als altres en els banys compartits del Col•legi Major (ser “universitari d'elit” vol dir fer de ventre mentre un company caganer llegeix en veu alta “Los formales y el frío”...).
Potser perquè en vaig llegir menys que en castellà, i en part també per l'atzar de les meues tries, l'amor no estava entre els temes preeminents dels meus poetes en català, amb una sola excepció: Ausiàs Marc, aquell home d'extrems amb qui vaig acabar conreant una certa familiaritat, malgrat el relatiu esforç que em suposava la lectura dels seus versos tallats en pedra i amb el regust de les coses antigues. Vaig viure al poble d'Estellés durant quatre anys, però potser contagiat per la indiferència que els seus propis conciutadans semblaven dedicar-li, no el vaig llegir a penes ni ho he fet massa després. I ignorava més poetes, i els ignore encara (les estances de Riba, i tantes coses...).
Així, quan he arribat a trobar-me amb el darrer llibre de Juli Capilla, “Aimia”, he sentit l'estranya contradicció de recordar amb tota naturalitat, el to, l'estil, les constants referències a la poesia dels nostres clàssics (sobretot del més gran, que és Ausiàs), i ser conscient alhora de com d'infreqüent ha estat el meu contacte amb la poesia amorosa de l'idioma en què intente llegir i expressar-me, de com de gran és el buit en la meua coneixença d'altres veus que fan de baules entre els clàssics i nosaltres. Versos apassionats de Marc citats entremig de versos apassionats de Juli: dir coses semblants de formes ben distintes, separades per una tradició en què em caldria omplir alguns buits.
El primer que he trobat en Juli, doncs, és un arrelament en la nostra més prestigiosa herència literària que ell mateix fa explícit, i no només en el títol del llibre: tant la seua desmesura expressiva com el motlle mètric en què la fa encaixar semblen ecos conscients d'aquells ardents trobadors i els clàssics que en foren hereus. Han passat molts segles, però, i aquella tensió entre la fina amor i la folla amor té altres formes en què fer-se paraula: la fina amor és ara escurar i arreglar trastos vells, la folla amor pot ser ja més explícita, d'una carnalitat més detallada del que els poetes antics podien permetre's. De tot aquest ventall de perspectives amoroses que van de la domesticitat fins a l'erotisme, m'han agradat més els poemes més pròxims al primer d'aquests dos pols: sobretot per la major afinitat amb les meues pròpies inclinacions personals, conservadores i desapassionades (però potser també perquè els versos més ardents cremen un poc més quan qui els ha escrit és el teu cunyat...:-).
Com a lector inexpert de poesia, he experimentat de tant en tant la decepció d'entropessar amb poemes durs i concentrats com un pinyol: més o menys com tothom, només tolere l'hermetisme en allò en què jo mateix sabria posar-lo en pràctica. No és de cap manera el cas d'”Aimia”: he de dir en favor del llibre que he pogut rellegir molts dels seus poemes, però que mai no m'ha calgut rellegir-ne els versos avant i arrere dins un mateix poema, en aquesta classe d'escaneig desxifrador que tan poc s'assembla al gaudi dels ritmes i les sonoritats. Els poemes estan plens de variacions, de sèries de verbs, d'adjectius, en una espècie d'elaboració enriquidora de la classe de repeticions, de redundàncies, amb què tots intentem expressar, al parlar, coses complicades com ho són els sentiments. Aquesta reminiscència d'allò oral, aquest desplegament (que no replegament) de les idees al llarg de versos i versos, deu fer els poemes més agradosos de recitar, d'escoltar: no he tingut ocasió encara, però ja acudiré a algun d'aquests recitals líricopatriòtics en què sovint participa algú de la família per a comprovar l'efecte. Mentrestant, em conforme amb haver gaudit de la lectura íntima i meditada dels versos d'”Aimia”: una actitud receptiva i un paladeig de la literatura sense metes ni presses que m'encantaria estendre també a tants altres llibres i autors, però que almenys tinc el privilegi de poder practicar amb els “de casa”.
Com faig sempre, he parlat més de mi que del llibre (un vici, certament, però recolzat en el meu distint grau d'autoritat relatiu a cadascun dels dos temes). Un altre dia, al llarg d'aquest mateix mes, triaré, copiaré i penjaré algun dels poemes d'”Aimia” (per això hi ha un I en el títol de la nota): si ho fera ara i ací, els pocs que heu arribat fins al final d'aquesta nota desistiríeu d'intentar llegir-lo...
Aquest meu tímid acostament a la poesia, que amb alts i baixos ha continuat vigent fins ara mateix, no excloïa, en principi, els versos d'amor, però tampoc no els concedia cap prioritat respecte d'altres manifestacions líriques. Supose que per als esperits que no comparteixen el meu obert desdeny pel romanticisme els poemes d'amor deuen haver estat un pòrtic immillorable per a l'accés a la literatura, però ja he dit que aquest no fou el meu cas. El tema, tanmateix, era indefugible, sobretot en els autors que més vaig llegir en castellà durant aquells anys: recorde especialment Pedro Salinas, Cernuda, Miguel Hernández, Neruda i alguns versos de Benedetti dels que ens recitàvem uns als altres en els banys compartits del Col•legi Major (ser “universitari d'elit” vol dir fer de ventre mentre un company caganer llegeix en veu alta “Los formales y el frío”...).
Potser perquè en vaig llegir menys que en castellà, i en part també per l'atzar de les meues tries, l'amor no estava entre els temes preeminents dels meus poetes en català, amb una sola excepció: Ausiàs Marc, aquell home d'extrems amb qui vaig acabar conreant una certa familiaritat, malgrat el relatiu esforç que em suposava la lectura dels seus versos tallats en pedra i amb el regust de les coses antigues. Vaig viure al poble d'Estellés durant quatre anys, però potser contagiat per la indiferència que els seus propis conciutadans semblaven dedicar-li, no el vaig llegir a penes ni ho he fet massa després. I ignorava més poetes, i els ignore encara (les estances de Riba, i tantes coses...).
Així, quan he arribat a trobar-me amb el darrer llibre de Juli Capilla, “Aimia”, he sentit l'estranya contradicció de recordar amb tota naturalitat, el to, l'estil, les constants referències a la poesia dels nostres clàssics (sobretot del més gran, que és Ausiàs), i ser conscient alhora de com d'infreqüent ha estat el meu contacte amb la poesia amorosa de l'idioma en què intente llegir i expressar-me, de com de gran és el buit en la meua coneixença d'altres veus que fan de baules entre els clàssics i nosaltres. Versos apassionats de Marc citats entremig de versos apassionats de Juli: dir coses semblants de formes ben distintes, separades per una tradició en què em caldria omplir alguns buits.
El primer que he trobat en Juli, doncs, és un arrelament en la nostra més prestigiosa herència literària que ell mateix fa explícit, i no només en el títol del llibre: tant la seua desmesura expressiva com el motlle mètric en què la fa encaixar semblen ecos conscients d'aquells ardents trobadors i els clàssics que en foren hereus. Han passat molts segles, però, i aquella tensió entre la fina amor i la folla amor té altres formes en què fer-se paraula: la fina amor és ara escurar i arreglar trastos vells, la folla amor pot ser ja més explícita, d'una carnalitat més detallada del que els poetes antics podien permetre's. De tot aquest ventall de perspectives amoroses que van de la domesticitat fins a l'erotisme, m'han agradat més els poemes més pròxims al primer d'aquests dos pols: sobretot per la major afinitat amb les meues pròpies inclinacions personals, conservadores i desapassionades (però potser també perquè els versos més ardents cremen un poc més quan qui els ha escrit és el teu cunyat...:-).
Com a lector inexpert de poesia, he experimentat de tant en tant la decepció d'entropessar amb poemes durs i concentrats com un pinyol: més o menys com tothom, només tolere l'hermetisme en allò en què jo mateix sabria posar-lo en pràctica. No és de cap manera el cas d'”Aimia”: he de dir en favor del llibre que he pogut rellegir molts dels seus poemes, però que mai no m'ha calgut rellegir-ne els versos avant i arrere dins un mateix poema, en aquesta classe d'escaneig desxifrador que tan poc s'assembla al gaudi dels ritmes i les sonoritats. Els poemes estan plens de variacions, de sèries de verbs, d'adjectius, en una espècie d'elaboració enriquidora de la classe de repeticions, de redundàncies, amb què tots intentem expressar, al parlar, coses complicades com ho són els sentiments. Aquesta reminiscència d'allò oral, aquest desplegament (que no replegament) de les idees al llarg de versos i versos, deu fer els poemes més agradosos de recitar, d'escoltar: no he tingut ocasió encara, però ja acudiré a algun d'aquests recitals líricopatriòtics en què sovint participa algú de la família per a comprovar l'efecte. Mentrestant, em conforme amb haver gaudit de la lectura íntima i meditada dels versos d'”Aimia”: una actitud receptiva i un paladeig de la literatura sense metes ni presses que m'encantaria estendre també a tants altres llibres i autors, però que almenys tinc el privilegi de poder practicar amb els “de casa”.
Com faig sempre, he parlat més de mi que del llibre (un vici, certament, però recolzat en el meu distint grau d'autoritat relatiu a cadascun dels dos temes). Un altre dia, al llarg d'aquest mateix mes, triaré, copiaré i penjaré algun dels poemes d'”Aimia” (per això hi ha un I en el títol de la nota): si ho fera ara i ací, els pocs que heu arribat fins al final d'aquesta nota desistiríeu d'intentar llegir-lo...
Primera temporada
Maig serà l'últim mes de la primera temporada d'aquest blog. No sé quina ni quan serà l'última anotació, però després vindran unes vacances internàutiques que amb, independència d'haver-me-les o no guanyat, em faran bona cosa de falta: tindré altres ocupacions, tot seguit, o millor dit, les mateixes d'ara, però intensificades (acabar el curs al meu institut i a la UOC, i passar tan dignament com puga pel procés de les oposicions). Tanmateix, he dit “primera temporada” i “vacances”, la qual cosa duu implícita que, si no passa res (i no veig perquè hauria de passar), aquest blog tornarà a estar actiu al cap d'un mes o dos, en aquesta mateixa adreça i ben probablement amb el mateix títol, autor, format, estil, temes i freqüència d'actualització. Aquesta absència de canvis previstos es deu en part a la mandra i el costum, però també a la sensació (reconfortant i engrescadora alhora) que aquest espai m'ha servit per al que crec que m'havia de servir: mantindre l'hàbit (relativament recent en el meu cas) d'escriure sobre algunes qüestions recurrents i de passada, sentir-me part d'una espècie d'associació, de grup, que he acabat sospitant que està format per alguna cosa més que una simple juxtaposició d'esperits solitaris i egos exhibicionistes.
Tinc pendent “demostrar-ho” recuperant alguns textos de temporades anteriors (de “projectes” anteriors, si ho preferiu), però aquest ha estat ja el meu tercer “curs blogger”. I ha estat el millor fins ara: primer pel que fa a la riquesa de la meua experiència personal, i possiblement també pel que fa a la qualitat o interès de les meues notes (sempre dins de les limitades ambicions a què respon). Si inicialment vaig pensar que el blog podia servir de “repositori” d'alguns dels meus textos del Màster/Doctorat, un any després me n'adone que aquesta no ha estat una de les seues funcions principals. Ha estat més aviat al contrari: ara que em queden menys mesos per a acabar el Màster dels que han passat des que el vaig iniciar, crec que les meues possibilitats de continuar gaudint en el futur de tot allò que m'agrada aprendre i reflexionar passen més pel manteniment lliure i desimbolt d'un espai com aquest que de la submissió a una disciplina acadèmica per a la qual no em queden ja ni edat ni forces (almenys per a fer-ho a distància i fora d'hores). Ben prompte no serà “universitat” el que em demane el cos (ni “temari d'oposicions”), sinó quelcom menys ortopèdic, més plaent: això ho hauria de notar sobretot en tindre un pla personal de lectura (o de “consum cultural”, si ho preferiu) més lliure, més obert, però pel que fa a l'escriptura ja em va bé aquest bon costum que, ho he dit sempre, sense la xarxa no hagués estat mai possible.
[Algun dia futur, a Estocolm (que crec que és on es fan aquestes coses), algú més o menys de la meua edat recollirà un Premi Nobel de Literatura i el seu discurs començarà dient: “Jo vaig començar a escriure perquè em vaig obrir un blog, a principis de segle...”. I jo, que ho veuré a les notícies des d'alguna sala de la meua residència d'ancians (ja sabeu a quines edats se solen donar aquestes distincions) m'ho faré damunt del dodotis per l'emoció que solen proporcionar aquesta classe de comunions generacionals. Que Déu em done edat i ulls per a veure-ho. ]
Però de moment, no estic encara de “vacances de blog”. Tinc pendents (i faré el possible per a que no queden per a la pròxima temporada) un parell de comentaris sobre dos llibres de poesia, potser algun altre sobre política (el més interessant que passa últimament és la lenta descomposició de la dreta espanyola, que no la valenciana), i de segur alguna nota desllavassada, de les que escric al vol, sobre la creixent angoixa que em “toca” viure aquestes darreres setmanes abans de les oposicions. He de dir que aquesta angoixa no serà, en cap cas, tanta com vaig passar fa un any: en general, la meua “vivència del temps”, el meu intent de gestionar les hores de cada dia de forma racional (industrial, en ocasions) està resultant menys malaltís, més suportable, des que sóc professor de secundària. Allà on abans tenia una llarga jornada d'oficina i una compactada agenda personal, ara tinc unes molt intenses sessions de classe de Matemàtiques, que exigeixen estar al màxim durant bona part del matí, i unes vesprades més tranquil·les, més llargues. No es que faça menys feina (preparar les classes em duu encara més temps que a algú més veterà), però la seua distribució al llarg del dia, en quant a importància, intensitat, i horari, és més equilibrada. Si el pròxim curs continua essent així, ja tindré ocasió de parlar-ne ací mateix...
Bons però no imbècils
És legítim matar per una idea, per un objectiu polític? Tot depèn: si ets capaç d'encaixar les paraules "nogensmenys", "àdhuc", i "mutatis mutandis" en la mateixa frase, pots arribar a fer creure que sí, que potser tens raó. No guanyaràs el combat, ben probablement (o això vull pensar) però una mica de retòrica et pot fer durar unes quantes rondes dempeus, o fins que perdes pels punts al final.
Hauria de ser obligatori, si no en l'ESO sí en el Batxillerat, exercitar l'apologia del terrorisme fent redaccions, per a després poder rebatre-les: en Llengua (Valencià o Castellà, m'és igual), en Filosofia, o en "Education for the Championship". Aquest esforç intel·lectual, fet en condicions controlades (per això no crec que fóra massa bo intentar-ho en l'ESO, vés a saber amb què es queden), podria tindre un curiós efecte sobre els qui ara són alumnes i demà seran ciutadans: aconseguir fer-los bons sense pagar el preu de fer-los imbècils. Perquè l'obsessió (política, mediàtica) per dir tothom les mateixes obvietats, o per barallar-se perquè no tothom les diu cada cop que hi ha un atemptat terrorista més a prop o més lluny, no resulta massa formativa ni enfortidora del nostre esperit democràtic i de convivència.
I aquestes són les coses que són més fàcils de dir quan aparentment no hi ha motiu immediat, quan no ha mort ningú recentment i no assistim a la paràlisi comunicativa i intel·lectual que succeeix a cada assassinat polític. Perquè si parles aleshores, en comptes de dir tothom les mateixes obvietats contra "ells" (que no serveix de massa) passen a dir les mateixes estupideses contra "tu" (la qual cosa encara resulta més molesta, i contraproduent).
Hauria de ser obligatori, si no en l'ESO sí en el Batxillerat, exercitar l'apologia del terrorisme fent redaccions, per a després poder rebatre-les: en Llengua (Valencià o Castellà, m'és igual), en Filosofia, o en "Education for the Championship". Aquest esforç intel·lectual, fet en condicions controlades (per això no crec que fóra massa bo intentar-ho en l'ESO, vés a saber amb què es queden), podria tindre un curiós efecte sobre els qui ara són alumnes i demà seran ciutadans: aconseguir fer-los bons sense pagar el preu de fer-los imbècils. Perquè l'obsessió (política, mediàtica) per dir tothom les mateixes obvietats, o per barallar-se perquè no tothom les diu cada cop que hi ha un atemptat terrorista més a prop o més lluny, no resulta massa formativa ni enfortidora del nostre esperit democràtic i de convivència.
I aquestes són les coses que són més fàcils de dir quan aparentment no hi ha motiu immediat, quan no ha mort ningú recentment i no assistim a la paràlisi comunicativa i intel·lectual que succeeix a cada assassinat polític. Perquè si parles aleshores, en comptes de dir tothom les mateixes obvietats contra "ells" (que no serveix de massa) passen a dir les mateixes estupideses contra "tu" (la qual cosa encara resulta més molesta, i contraproduent).
Recompensar i exigir
Potser la primera de les tasques que la societat hauria de fer amb els seus docents és reconéixer-los (d’alguna de les formes en què aquest reconeixement pot fer-se efectiu) l’heroisme, la voluntat amb què assumeixen la seua tasca educadora, la forma en què exerceixen una professió que, de tant en tant dóna les majors alegries, però que ben sovint fa dubtar a cada mestre, a cada professor, de les possibilitats i del sentit que ha d’atribuir a la seua activitat, rutinària i cíclica, de donar forma a un material tan fràgil com la natura humana. Això sí, just després d’aquest merescut reconeixement, hauria de venir l’exigència, el mandat exprés a tota la comunitat docent, de perseverar en els seus sacrificis: una societat que no demana el màxim als qui tenen les majors responsabilitats relatives al seu futur és una societat suïcida.
A més, tinc la sospita que aquest reconeixement i aquesta exigència no haurien de dependre de condicions circumstancials (la gestió política, les formes canviants de vida, etc.), sinó que probablement es troben en el nucli, en l’essència indefugible de tota activitat docent: un alumne de sis o catorze anys és el que és, un exemplar indòmit i sensible, tant si el tens en barracons com si el tens davant una pissarra electrònica. Crec que la creixent derivació cap a l’escola (l’institut, també) de part de les funcions socialitzadores que abans tenia la família, la comunitat més pròxima, és gairebé irreversible: si alguna volta donar classe fou una tasca senzilla, no ho serà mai més – i tothom s’hauria de donar per advertit.
Es parla més d’educació ara que fa cinc o deu anys: i no passa només durant les meues sobretaules de cap de setmana (majoritàriament compostes, per un estrany atzar, de persones del gremi), sinó al carrer, als mitjans. Hi ha bons motius per a que siga un tema principal, i esperem que ho siga encara més durant els pròxims anys. Però tinc el dubte de si aquest enrenou, aquest diàleg, l’ha encetat la societat mateixa, en un acte reflexiu i madur d’examinar les condicions de la seua pròpia reproducció futura, o si ha estat liderat en excés pel segment més implicat, el de la comunitat docent, que veu més de prop què passa a les aules però que, de la mateixa manera, posa sobre la taula més interessos corporatius en el plantejament dels problemes comuns i en les propostes de solució.
En la meua condició de nouvingut a la comunitat docent, em trobe encara creuant una posició de frontera que ben probablement deixaré arrere amb els anys, fins a instal•lar-me al bell mig d’allò que acabe d’anomenar “interessos corporatius” (horaris, sous, destins, condicions de treball, etc.). Del meu nou paper de “mestre” l’únic que puc dir és que és més difícil i esforçat del que hom pot creure a priori “des de fora”, però que ben mirat no podria ser mai d’una altra manera – i qualsevol intent que “des de dins” es puga fer per a relaxar els enormes esforços i responsabilitats que recauen sobre tot el gremi resulta inacceptable. Cada cop que algú recita “No em vaig fer professor de secundària per a suportar açò”, caldria recordar-li que potser es va equivocar d’inici i continua equivocant-se, i que si fos conseqüent no hauria de perseverar en una feina que, segons el seu propi judici (potser encertat), resulta més complicada que moltes altres per a les quals estaria sobradament capacitat.
Ningú que crega que ser mestre és fàcil deuria ni tan sols intentar ser-ho. Però si la societat sencera ignora aquestes complicacions no sabrà exigir ni recompensar com cal els qui s’hi dediquen. I s’hi juga massa com per a no fer-ho.
A més, tinc la sospita que aquest reconeixement i aquesta exigència no haurien de dependre de condicions circumstancials (la gestió política, les formes canviants de vida, etc.), sinó que probablement es troben en el nucli, en l’essència indefugible de tota activitat docent: un alumne de sis o catorze anys és el que és, un exemplar indòmit i sensible, tant si el tens en barracons com si el tens davant una pissarra electrònica. Crec que la creixent derivació cap a l’escola (l’institut, també) de part de les funcions socialitzadores que abans tenia la família, la comunitat més pròxima, és gairebé irreversible: si alguna volta donar classe fou una tasca senzilla, no ho serà mai més – i tothom s’hauria de donar per advertit.
Es parla més d’educació ara que fa cinc o deu anys: i no passa només durant les meues sobretaules de cap de setmana (majoritàriament compostes, per un estrany atzar, de persones del gremi), sinó al carrer, als mitjans. Hi ha bons motius per a que siga un tema principal, i esperem que ho siga encara més durant els pròxims anys. Però tinc el dubte de si aquest enrenou, aquest diàleg, l’ha encetat la societat mateixa, en un acte reflexiu i madur d’examinar les condicions de la seua pròpia reproducció futura, o si ha estat liderat en excés pel segment més implicat, el de la comunitat docent, que veu més de prop què passa a les aules però que, de la mateixa manera, posa sobre la taula més interessos corporatius en el plantejament dels problemes comuns i en les propostes de solució.
En la meua condició de nouvingut a la comunitat docent, em trobe encara creuant una posició de frontera que ben probablement deixaré arrere amb els anys, fins a instal•lar-me al bell mig d’allò que acabe d’anomenar “interessos corporatius” (horaris, sous, destins, condicions de treball, etc.). Del meu nou paper de “mestre” l’únic que puc dir és que és més difícil i esforçat del que hom pot creure a priori “des de fora”, però que ben mirat no podria ser mai d’una altra manera – i qualsevol intent que “des de dins” es puga fer per a relaxar els enormes esforços i responsabilitats que recauen sobre tot el gremi resulta inacceptable. Cada cop que algú recita “No em vaig fer professor de secundària per a suportar açò”, caldria recordar-li que potser es va equivocar d’inici i continua equivocant-se, i que si fos conseqüent no hauria de perseverar en una feina que, segons el seu propi judici (potser encertat), resulta més complicada que moltes altres per a les quals estaria sobradament capacitat.
Ningú que crega que ser mestre és fàcil deuria ni tan sols intentar ser-ho. Però si la societat sencera ignora aquestes complicacions no sabrà exigir ni recompensar com cal els qui s’hi dediquen. I s’hi juga massa com per a no fer-ho.
Creació
D’una banda, una apropiació simbòlica del món que no només és fragmentària sinó fugaç, frenètica: un mos de cada plat, sabors que se’m barregen, desconcert, esgotament de la gana i del gust. De l’altra, la meua innata obsessió per l’ordre, una espècie d’anhel neguitós de completesa i de puresa formal: tendències personals de què he sabut traure sovint el millor rendiment, però a un cost d’oportunitat altíssim.
Una és la realitat quotidiana de com se’m presenta el món, l’altra el desig de com preferiria re-presentar-me’l. I entremig, un abisme només salvable mitjançant la lògica primer, la metàfora després, i la simple (i arbitrària) associació d’idees en última instància. Aquest meu trajecte d’ordenació personal és un projecte ja vell, arrelat en pensaments de fa un bon grapat d’anys, que aleshores no hagués sabut expressar convenientment i que ara ja no recorde amb la claredat suficient.
El que he tardat massa anys en aprendre, el que ignorava i ara sé, és que el costum mil•lenari de fer aquestes excursions de l’ànima s’anomena “crear”. I que l’estètica sovint no és una troballa, un apèndix possible d’aquestes recerques, sinó un mitjà necessari: l’únic consol a l’abast quan hom, finalment, les reconeix estèrils.
Una és la realitat quotidiana de com se’m presenta el món, l’altra el desig de com preferiria re-presentar-me’l. I entremig, un abisme només salvable mitjançant la lògica primer, la metàfora després, i la simple (i arbitrària) associació d’idees en última instància. Aquest meu trajecte d’ordenació personal és un projecte ja vell, arrelat en pensaments de fa un bon grapat d’anys, que aleshores no hagués sabut expressar convenientment i que ara ja no recorde amb la claredat suficient.
El que he tardat massa anys en aprendre, el que ignorava i ara sé, és que el costum mil•lenari de fer aquestes excursions de l’ànima s’anomena “crear”. I que l’estètica sovint no és una troballa, un apèndix possible d’aquestes recerques, sinó un mitjà necessari: l’únic consol a l’abast quan hom, finalment, les reconeix estèrils.
Viena, fa un segle
Aquest mateix divendres vaig rebre una invitació formal per a acudir, “de forma presencial” (una expressió que ens delata als qui hem passat massa temps a la universitat virtual) a la reunió/ronda de cerveses del Patio, demà dilluns a València. Com ja li he fet saber personalment a un dels perpetradors de l’esdeveniment, em serà impossible acudir, perquè em trobaré a Elx/Santa Pola, corregint exàmens, estudiant un temari horrible, i redactant, amb la petulància que només proporciona la pràctica, algun dels meus treballs universitaris retardats. He de dir-li també a Guillem una informació que ell mateix ignora: si el meu compte de Google Analytics associat a aquest blog funciona bé, unes quantes de les visites que arriben a aquest espai (més de vint el darrer mes) provenen de la cerca que els seus admiradors fan del seu nom i cognom a Google. Aquest és un fenomen ben curiós, i em passava amb el meu propi nom+cognom abans que l’inclogués en el subtítol del blog: quan jo mateix em buscava al Google em trobava abans enllaçat des d’altres espais (que sí em citaven pel nom complet) que no en el meu. Ara ja no em passa, i quasi millor: si algú busca saber coses lletges de mi, que llegisca primer les que jo mateix m’he cregut capaç de confessar...
Tot i no poder acudir al Patio, aquest mateix cap de setmana sí he pogut tornar a abordar una d’aquestes petites metes de la sensibilitat que vaig deixar de banda fa alguns anys, i que ara, gràcies en bona part a la vida blogger (i a la “vida pirata”, que “es la vida mejor”, com deia la cançó), he sentit la curiositat de reprendre. He aconseguit, no diré com, algunes peces dels músics de la Segona Escola de Viena (Schoenberg, Webern, Berg), que des de fa un grapat d’anys i fins ara mateix representaven el primer territori inexplorat més enllà de la particular (i limitada) Història de la Música que coneixia d’oïdes – la millor manera de conèixer-la, certament. Feia massa anys que la música per a mi acabava amb Mahler (mort en 1911), i com a molt els meus darrers intents han pretès més omplir alguns buits en la seqüència cronològica i lògica (Wagner amb més èxit que Bruckner) que no ampliar-ne els límits (per l’altre extrem, les meues incursions en la música del Renaixement també han estat sempre tímides). Ara toca innovar una miqueta, encara que siga per a poder mantenir un decalatge de cent anys amb els músics que em són familiars i quotidians.
D’Arnold Schoenberg puc dir que va suposar una de les meues primeres lectures teòriques i estètiques al voltant de la música i de gairebé qualsevol altra activitat creativa: fou molt abans d’estudiar Humanitats, i la meua única referència amb què comparar les seues reflexions sobre Harmonia era potser el poc que sabia sobre ciència o sobre matemàtiques. Llegint a Schoenberg i sobre Schoenberg vaig extreure dues conclusions: la primera, que el seu intent estètic d’avantguarda (el dodecafonisme, sobretot) era fruit d’una responsabilitat sincera i honesta per continuar la tradició musical occidental. En aquest sentit, el de Segona Escola de Viena (que els equipara als Haydn, Mozart, Beethoven) és un títol que fa plena justícia a aquesta admiració per l’herència rebuda que els dugué a intentar superar-la. Però la segona conseqüència, ara negativa, que vaig extreure, fou que el resultat d’aquest intent ultrapassava el que em sentia preparat per a escoltar i gaudir. Vaig creure que no hi havia altra manera d’aproximar-se a la música del meu propi segle que no fos mitjançant un estudi i un esforç que em posaven el gaudi massa lluny del meu abast.
Ara, amb una miqueta més de perspectiva, crec que el meu únic error en aquesta segona conclusió fou considerar il•legítima o inconvenient aquesta aproximació, més esforçada i subtil, al gaudi de la música: no era, en aquest sentit, tan distinta al meu descobriment del Bach o el Beethoven més obscurs, menys immediats, o a la meua pròpia apropiació estètica de quelcom tan complicat i bell alhora com les Matemàtiques que estudiava. Hi ha poques persones, probablement, que puguen traspassar el llindar del post-romanticisme (pel que fa a la comprensió d’un llenguatge musical progressivament més difícil, més ample en recursos): però no haver-me adonat, als meus vint anys, que jo tenia el bagatge i el temps per davant per a intentar-ho en bones condicions, fa doblement greu la meua renúncia. Deu anys més tard, he pensat que encara tinc mig segle per davant com per a no tancar les portes a noves sensibilitats: i aquest quartet de Webern que he escoltat mentre escurava els plats podria, perquè no, fent-se’m tan quotidià, tan íntim, com ho és ja tanta altra música - i com se m’hauria de fer el propi acte d’escurar, de què tan sovint fugisc...
Tot i no poder acudir al Patio, aquest mateix cap de setmana sí he pogut tornar a abordar una d’aquestes petites metes de la sensibilitat que vaig deixar de banda fa alguns anys, i que ara, gràcies en bona part a la vida blogger (i a la “vida pirata”, que “es la vida mejor”, com deia la cançó), he sentit la curiositat de reprendre. He aconseguit, no diré com, algunes peces dels músics de la Segona Escola de Viena (Schoenberg, Webern, Berg), que des de fa un grapat d’anys i fins ara mateix representaven el primer territori inexplorat més enllà de la particular (i limitada) Història de la Música que coneixia d’oïdes – la millor manera de conèixer-la, certament. Feia massa anys que la música per a mi acabava amb Mahler (mort en 1911), i com a molt els meus darrers intents han pretès més omplir alguns buits en la seqüència cronològica i lògica (Wagner amb més èxit que Bruckner) que no ampliar-ne els límits (per l’altre extrem, les meues incursions en la música del Renaixement també han estat sempre tímides). Ara toca innovar una miqueta, encara que siga per a poder mantenir un decalatge de cent anys amb els músics que em són familiars i quotidians.
D’Arnold Schoenberg puc dir que va suposar una de les meues primeres lectures teòriques i estètiques al voltant de la música i de gairebé qualsevol altra activitat creativa: fou molt abans d’estudiar Humanitats, i la meua única referència amb què comparar les seues reflexions sobre Harmonia era potser el poc que sabia sobre ciència o sobre matemàtiques. Llegint a Schoenberg i sobre Schoenberg vaig extreure dues conclusions: la primera, que el seu intent estètic d’avantguarda (el dodecafonisme, sobretot) era fruit d’una responsabilitat sincera i honesta per continuar la tradició musical occidental. En aquest sentit, el de Segona Escola de Viena (que els equipara als Haydn, Mozart, Beethoven) és un títol que fa plena justícia a aquesta admiració per l’herència rebuda que els dugué a intentar superar-la. Però la segona conseqüència, ara negativa, que vaig extreure, fou que el resultat d’aquest intent ultrapassava el que em sentia preparat per a escoltar i gaudir. Vaig creure que no hi havia altra manera d’aproximar-se a la música del meu propi segle que no fos mitjançant un estudi i un esforç que em posaven el gaudi massa lluny del meu abast.
Ara, amb una miqueta més de perspectiva, crec que el meu únic error en aquesta segona conclusió fou considerar il•legítima o inconvenient aquesta aproximació, més esforçada i subtil, al gaudi de la música: no era, en aquest sentit, tan distinta al meu descobriment del Bach o el Beethoven més obscurs, menys immediats, o a la meua pròpia apropiació estètica de quelcom tan complicat i bell alhora com les Matemàtiques que estudiava. Hi ha poques persones, probablement, que puguen traspassar el llindar del post-romanticisme (pel que fa a la comprensió d’un llenguatge musical progressivament més difícil, més ample en recursos): però no haver-me adonat, als meus vint anys, que jo tenia el bagatge i el temps per davant per a intentar-ho en bones condicions, fa doblement greu la meua renúncia. Deu anys més tard, he pensat que encara tinc mig segle per davant com per a no tancar les portes a noves sensibilitats: i aquest quartet de Webern que he escoltat mentre escurava els plats podria, perquè no, fent-se’m tan quotidià, tan íntim, com ho és ja tanta altra música - i com se m’hauria de fer el propi acte d’escurar, de què tan sovint fugisc...
Dia del llibre
Avui, dia del llibre, no estaria malament fer penitència i tornar a dir que sóc home de pocs llibres (ja vaig parlar del tema en l'entrada anterior). No vol dir això que no llegisca: ho faig, i amb un interés i concentració que potser han distorsionat el propi acte de lectura, que no hauria de ser més que una forma relativament simple de plaer intel·lectual. Però una estranya amanida de blogs i d'apunts universitaris (bé, he de dir que ara ja són "articles acadèmics", però tant se val) ha fet minvar la proporció de llibres en la meua dieta lectora. Com que, al menys pel que fa a la Universitat, la meua vida acadèmica sembla tindre finalment data de caducitat (gener 2009), espere restablir un sa equilibri entre la pantalla i el paper imprès (i enquadernat) a partir d'aleshores. (No és la primera vegada que ho dic, això...)
Són molts els qui han volgut veure en els blogs una prolongació de l'activitat de creació literària: aquesta possibilitat, que és plenament legítima i respon a l'ús que de la tecnologia fan molts creadors (aprenents i consagrats, de tot hi ha), no sembla l'única ni la principal, i per això cal no magnificar-la d'una forma reduccionista. Primer, perquè això suposa bandejar (per una suposada manca de qualitat o de pretensions) molts espais personals a la xarxa que, sense fer literatura, acompleixen sobradament les seues funcions de comunicació, d'expressió personal, de creació de vincles virtuals, etc. I segon, perquè la comparació entre el blog i el llibre convencional, pel que fa a les fites estètiques que generalment s'aconsegueixen, resulta clarament desfavorable per al blog: sé que n'hi ha excepcions a la regla - però són justament les que la confirmen.
Jo mateix em vaig aproximar al blog des de pressupòsits distints als de la creació literària: d'això ja fa quasi tres anys (i algun dia hauré de refer ací mateix l'"historial" d'aquesta aproximació, encara que siga fent una tria de textos antics). Però en part això tenia a veure amb una visió (la meua) sobre la literatura que resultava potser excessivament reduccionista: en la meua idea del que podia ser la "literatura" estava bandejant la classe de gèneres (l'assaig fragmentari, el relat, fins i tot el vers) que millor sobreviuen a l'adaptació a la tecnologia d'Internet. Això, i la dignitat creixent (amb alts i baixos, és clar) que he intentat aconseguir en els textos que ací s'acumulen, em fan sentir ara més prop de l'etiqueta "literatura" de com podia sentir-me abans. Però el testimoni personal, la necessitat de trobar un cert ordre personal, i des de fa uns mesos, la tasca de creació de comunitat (de fer País virtualment, si ho preferiu) continuen essent les principals motivacions per a escriure ací, per davant de l'estètica, o de la creativitat.
Totes les anteriors matisacions respecte als excessos d'una postura excessivament utòpica o reduccionista respecte a la vessant i projecció literària de la blogosfera, no em fan sentir menys orgullós d'haver estat triat en l'antologia de blogs en català (antologia de "posts" de 2007, potser seria més exacte) que sembla estar a punt d'eixir al carrer, i de la qual podeu llegir més informació ací. És probable que la literatura no sobrevisqués sense aquesta classe d'optimismes: tampoc ho faria sense el diàleg i el matís dels qui potser no els compartim tan vivament. Siga com siga, no negaré que em fa il·lusió veure'm posat en un llibre, sense sentir que he abandonat aquest mitjà sense el qual mai hagués intentat escriure: si "literatura" és la categoria que se m'ha d'aplicar, a penes m'ha importat tot aquest temps i continuarà sense fer-ho a partir d'ara...
L'Espill
Al meu pis de Santa Pola no tinc llibres. No és que em passe el dia llegint, però la del munt de llibres damunt una taula o una cadira és una companyia habitual en tots els llocs on he viscut abans. Entre unes coses i altres, al meu nou pis no n’he dut.
Bé, faig trampa. No estic contant com a llibre els audiollibres – i algun en tinc, més que al pis, a la butxaca (ocupen tan poc espai...), ni l’horrible volum d’Oposicions a Secundària que serà el meu fidel company fins que arribe l’estiu. És un d’aquests lamentables exercicis de copia-i-pega fets amb presses i desgana, i que els opositors hem de comprar pel nostre bé: així reduim el risc fatal d’aprendre massa sobre la matèria que pretenem impartir (encara que un poc tard, vos remet a la brillant reflexió destinada a opositors que fa cosa d’un mes apareixia al Patio Virtual). I tampoc estic contant com a llibre l’últim número de "L’Espill", tot i que conté lletra i matèria de sobres com per a llegir i rellegir.
Allà he trobat (parle de memòria, ara no el tinc a mà) un article sobre dietaris de Juli (que, segurament absorbit en la tensió entre el frontennis i la lírica, té una miqueta abandonat el seu espai personal – provisionalment, espere :-), en què s’estén en algunes idees que ell mateix havia compartit públicament al blog, i amb la família en alguna conversa de sobretaula. He llegit, també, la transcripció d’algunes conferències sobre canvi climàtic (d’acord amb els meus bons propòsits de reciclatge científic, ja ho veieu) i uns quants articles més.
D’entre tots, m’agradaria destacar una aportació de Francis Fukuyama (traduïda per Maite, com alguna altra secció) a la qüestió de la identitat, centrada principalment en la radicalització i interiorització (a la manera “protestant”, segons l’autor) que de la vivència de l’Islam fan alguns musulmans criats al si de les societats occidentals. Puc estar d’acord amb algunes de les anàlisis de Fukuyama, encara que les solucions que proposa, com per exemple el reforçament d’algunes litúrgies de tipus nacional (banderes, passacarrers i americanades semblants) per a facilitar la integració dels immigrants, poden ser poc útils en societats com la valenciana, on ja arrossegàvem un conflicte d’identitat anteriorment a l’arribada dels nouvinguts més recents. Però m’ha paregut convincent la tesi de Fukuyama (no és només seua, supose) segons la qual el que provoca la reacció radical de l’islamisme no és tant l’endarreriment sinó el procés de modernització (les angoixes del trànsit entre la Gemeinschaft i la Gesellschaft – dues paraulotes que he aprés aquest mateix mes i que em moria per usar ací... :-) Allò que s’ha volgut anomenar, més o menys eufemísticament, “l'extensió de la democràcia al món islàmic”, no pot tindre, a curt termini, altres conseqüències sobre el terrorisme que el seu augment: suposa dur-los a casa, als iraquians o a qui siga, la mateixa classe de dissolució de la identitat i el mateix desarrelament que han patit, als països occidentals, els musulmans de segona o tercera generació.
Del meu humil exercici d’aprofundiment en les idees de comunitat, identitat i sociabilitat aplicades a l’àmbit d’Internet (a les Comunitats Virtuals) ja us contaré alguna cosa en una altra ocasió. Per a una versió menys virtual i més mundana d’aquesta classe de conflictes, vos recomane la de Marta, que està veient més món en una escola pública de Gandia que en tots els seus viatges pel món per a aprendre polonés... (ara, finalment, al col·legi, pot treure-li el rendiment al seu coneixement de les llengües eslaves).
Bé, faig trampa. No estic contant com a llibre els audiollibres – i algun en tinc, més que al pis, a la butxaca (ocupen tan poc espai...), ni l’horrible volum d’Oposicions a Secundària que serà el meu fidel company fins que arribe l’estiu. És un d’aquests lamentables exercicis de copia-i-pega fets amb presses i desgana, i que els opositors hem de comprar pel nostre bé: així reduim el risc fatal d’aprendre massa sobre la matèria que pretenem impartir (encara que un poc tard, vos remet a la brillant reflexió destinada a opositors que fa cosa d’un mes apareixia al Patio Virtual). I tampoc estic contant com a llibre l’últim número de "L’Espill", tot i que conté lletra i matèria de sobres com per a llegir i rellegir.
Allà he trobat (parle de memòria, ara no el tinc a mà) un article sobre dietaris de Juli (que, segurament absorbit en la tensió entre el frontennis i la lírica, té una miqueta abandonat el seu espai personal – provisionalment, espere :-), en què s’estén en algunes idees que ell mateix havia compartit públicament al blog, i amb la família en alguna conversa de sobretaula. He llegit, també, la transcripció d’algunes conferències sobre canvi climàtic (d’acord amb els meus bons propòsits de reciclatge científic, ja ho veieu) i uns quants articles més.
D’entre tots, m’agradaria destacar una aportació de Francis Fukuyama (traduïda per Maite, com alguna altra secció) a la qüestió de la identitat, centrada principalment en la radicalització i interiorització (a la manera “protestant”, segons l’autor) que de la vivència de l’Islam fan alguns musulmans criats al si de les societats occidentals. Puc estar d’acord amb algunes de les anàlisis de Fukuyama, encara que les solucions que proposa, com per exemple el reforçament d’algunes litúrgies de tipus nacional (banderes, passacarrers i americanades semblants) per a facilitar la integració dels immigrants, poden ser poc útils en societats com la valenciana, on ja arrossegàvem un conflicte d’identitat anteriorment a l’arribada dels nouvinguts més recents. Però m’ha paregut convincent la tesi de Fukuyama (no és només seua, supose) segons la qual el que provoca la reacció radical de l’islamisme no és tant l’endarreriment sinó el procés de modernització (les angoixes del trànsit entre la Gemeinschaft i la Gesellschaft – dues paraulotes que he aprés aquest mateix mes i que em moria per usar ací... :-) Allò que s’ha volgut anomenar, més o menys eufemísticament, “l'extensió de la democràcia al món islàmic”, no pot tindre, a curt termini, altres conseqüències sobre el terrorisme que el seu augment: suposa dur-los a casa, als iraquians o a qui siga, la mateixa classe de dissolució de la identitat i el mateix desarrelament que han patit, als països occidentals, els musulmans de segona o tercera generació.
Del meu humil exercici d’aprofundiment en les idees de comunitat, identitat i sociabilitat aplicades a l’àmbit d’Internet (a les Comunitats Virtuals) ja us contaré alguna cosa en una altra ocasió. Per a una versió menys virtual i més mundana d’aquesta classe de conflictes, vos recomane la de Marta, que està veient més món en una escola pública de Gandia que en tots els seus viatges pel món per a aprendre polonés... (ara, finalment, al col·legi, pot treure-li el rendiment al seu coneixement de les llengües eslaves).
Somnis de científic
La tasca de professor de secundària m'ha fet retrocedir, en alguns aspectes, a un món de records, de metes adolescents de què sovint he parlat ací en termes molt generals, idealitzadament, però que ara se'm presenta potser amb més detall, més ric i pròxim. Per exemple, quan pense quines assignatures m'agradaven més o menys o em dedicava amb més o menys intensitat, i faig l'esforç de recordar professors, llocs i temes concrets, els resultats no són els mateixos que sovint trau a la llum la revisió esporàdica i superficial que n'havia fet fins ara.
Recorde, per exemple, el relatiu poc interès que vaig sentir per les Matemàtiques fins els setze anys: a penes n'estudiava, i igual que els ocórre a alguns dels meus alumnes, passava sense cap dificultat (ni incentiu, en conseqüència) per la classe d'obstacles impossibles a què la majoria dels estudiants troben en la matèria. Només quan em va costar una miqueta més vaig començar a estudiar-la molt més: la profunda afinitat (qui sap si genètica) que vaig sentir amb la matèria a partir d'aleshores m'ha dut, encara que no en línia recta, on sóc ara.
L'altre descobriment que vaig fer simultàniament a les Matemàtiques (tot i ser una matèria introduida molt després en el pla d'estudis) fou la Filosofia, que em resultà, d'entre totes les matèries "de lletres", molt més engrescadora (o més pròxima als meus interessos, qui sap) que la Història o la Llengua - de Literatura ja a penes en donava a eixes alçades, i el meu temps lliure per a la lectura "de plaer" va quedar absorbit pels estudis musicals. D'aquesta petita "llavor filosòfica" va nàixer el meu desig d'estudiar Humanitats - i molt indirectament, amb el temps, l'interès lentament renovat per la Història primer, per la Literatura encara després...
El que quedà progressivament bandejat per aquestes dues matèries fou el meu interès preadolescent per la ciència. Abans que el meu regne (intel·lectual) deixés de ser d'aquest món, a mi el que m'agradaven eren els llibres de divulgació científica, les Ciències Naturals, la Física, l'Astronomia... La Química, i la part de la Biologia que més se li acostava (els constituents mínims de la vida), encara van despertar en mi un interès genuí el darrer curs de secundària. Però en xafar la facultat de Matemàtiques tot quedà en l'oblit, llevat d'unes poques preocupacions pseudofilosòfiques que encara vaig poder compartir amb alguns companys de Col·legi Major.
Ara, donat que sóc un professor "de ciències" em veig obligat (és una forma de parlar: si ni tan sols ho intente no passarà absolutament res) a acostar-me de nou a les disciplines que em són més pròximes: la Física, la Química, la Biologia i les Ciències Naturals en general. No sabria per on començar: potser mirar documentals d'animalets ajudaria, o repassar la taula periòdica. Però de moment, una forma gradual i apassionant de retornar intel·lectualment al meu oblidat perfil científic és fer una repassada a la Filosofia de la Ciència que vaig descobrir fent Humanitats. No és el mateix recordar les lleis de Kepler (que les recorde!) que preguntar-se com foren obtingudes i en quina mesura "expliquen", "són certes", "són confirmades per l'experiència", "forçaren un canvi de paradigma", etc. Però, ara per ara, el de la Filosofia de la Ciència és un terreny que em resulta més pròxim que la Ciéncia mateixa.
Amb aquesta voluntat de reciclatge estic escoltant per primera vegada (i coneixent-me, no serà l'última) un dels meus audiollibres en anglès (dels quals encara faria més publicitat del que faig si no fos per l'obscura forma en què els obtinc...). Es titola, precisament, "Philosophy of Science", i l'imparteix un "càtedro ianqui" (Calaforra dixit :-) que repassa, en sessions de mitja hora, els camins que ens porten del positivisme a Popper, a Quine, a Kuhn i torna a començar. Mantinc l'opinió personal que hom pot trobar més reflexions d'interès, i més aplicables a les nostres situacions quotidianes, aprenent quatre coses sobre la Filosofia de la Ciència, que dedicant anys de la seua vida a desxifrar els oracles, entre seriosos i paròdics, de Heidegger i tota la colla de francesos petulants que li van al darrere. Tant de bo alguna part d'aquesta "claredat mental" que reivindique puga transformar-se en aquest mateix blog, en algun pensament interessant, o en algun debat fecund. Mentrestant, m'ho passe bé, i faig temps mentre m'arriba el moment de treure-li la pols als meus ja vells somnis de científic.
Recorde, per exemple, el relatiu poc interès que vaig sentir per les Matemàtiques fins els setze anys: a penes n'estudiava, i igual que els ocórre a alguns dels meus alumnes, passava sense cap dificultat (ni incentiu, en conseqüència) per la classe d'obstacles impossibles a què la majoria dels estudiants troben en la matèria. Només quan em va costar una miqueta més vaig començar a estudiar-la molt més: la profunda afinitat (qui sap si genètica) que vaig sentir amb la matèria a partir d'aleshores m'ha dut, encara que no en línia recta, on sóc ara.
L'altre descobriment que vaig fer simultàniament a les Matemàtiques (tot i ser una matèria introduida molt després en el pla d'estudis) fou la Filosofia, que em resultà, d'entre totes les matèries "de lletres", molt més engrescadora (o més pròxima als meus interessos, qui sap) que la Història o la Llengua - de Literatura ja a penes en donava a eixes alçades, i el meu temps lliure per a la lectura "de plaer" va quedar absorbit pels estudis musicals. D'aquesta petita "llavor filosòfica" va nàixer el meu desig d'estudiar Humanitats - i molt indirectament, amb el temps, l'interès lentament renovat per la Història primer, per la Literatura encara després...
El que quedà progressivament bandejat per aquestes dues matèries fou el meu interès preadolescent per la ciència. Abans que el meu regne (intel·lectual) deixés de ser d'aquest món, a mi el que m'agradaven eren els llibres de divulgació científica, les Ciències Naturals, la Física, l'Astronomia... La Química, i la part de la Biologia que més se li acostava (els constituents mínims de la vida), encara van despertar en mi un interès genuí el darrer curs de secundària. Però en xafar la facultat de Matemàtiques tot quedà en l'oblit, llevat d'unes poques preocupacions pseudofilosòfiques que encara vaig poder compartir amb alguns companys de Col·legi Major.
Ara, donat que sóc un professor "de ciències" em veig obligat (és una forma de parlar: si ni tan sols ho intente no passarà absolutament res) a acostar-me de nou a les disciplines que em són més pròximes: la Física, la Química, la Biologia i les Ciències Naturals en general. No sabria per on començar: potser mirar documentals d'animalets ajudaria, o repassar la taula periòdica. Però de moment, una forma gradual i apassionant de retornar intel·lectualment al meu oblidat perfil científic és fer una repassada a la Filosofia de la Ciència que vaig descobrir fent Humanitats. No és el mateix recordar les lleis de Kepler (que les recorde!) que preguntar-se com foren obtingudes i en quina mesura "expliquen", "són certes", "són confirmades per l'experiència", "forçaren un canvi de paradigma", etc. Però, ara per ara, el de la Filosofia de la Ciència és un terreny que em resulta més pròxim que la Ciéncia mateixa.
Amb aquesta voluntat de reciclatge estic escoltant per primera vegada (i coneixent-me, no serà l'última) un dels meus audiollibres en anglès (dels quals encara faria més publicitat del que faig si no fos per l'obscura forma en què els obtinc...). Es titola, precisament, "Philosophy of Science", i l'imparteix un "càtedro ianqui" (Calaforra dixit :-) que repassa, en sessions de mitja hora, els camins que ens porten del positivisme a Popper, a Quine, a Kuhn i torna a començar. Mantinc l'opinió personal que hom pot trobar més reflexions d'interès, i més aplicables a les nostres situacions quotidianes, aprenent quatre coses sobre la Filosofia de la Ciència, que dedicant anys de la seua vida a desxifrar els oracles, entre seriosos i paròdics, de Heidegger i tota la colla de francesos petulants que li van al darrere. Tant de bo alguna part d'aquesta "claredat mental" que reivindique puga transformar-se en aquest mateix blog, en algun pensament interessant, o en algun debat fecund. Mentrestant, m'ho passe bé, i faig temps mentre m'arriba el moment de treure-li la pols als meus ja vells somnis de científic.
Estridències
Un dels (pocs) avantatges que tenia la censura és que feia impossible (difícil, almenys) provocar sense intel·ligència.
Ara no te'n pots fiar: amb tanta paraulota i tanta desinhibició mai saps si t'estàs perdent alguna cosa ben digna només per la molesta profusió d'estridències que hi trobes (i en aquest cas, només queda lamentar-se de veure emprats aquests recursos quan són del tot innecessaris...)
(La nota és només un humil comentari a aquesta altra de Pere)
Mira al Casal
M'he passat la setmana pendent d'una xicoteta crisi a la meua ex-oficina: una feina de la qual jo mateix m'encarregava fins fa un parell de mesos ha hagut de ser continuada per un company. I s'ha trobat amb l'infern i el caos de la meua mala documentació i gestió dels processos. He de dir en defensa pròpia que la feina en qüestió era per sí mateixa caòtica i artesanal (en el pitjor dels sentits que això pot tenir quan parlem del tractament de dades: quasi res era automàtic, tot es feia furgant ací i allà per a deixar-ho ben polit...), i que això m'obligava més a "eixir del pas" en cada ocasió que a descriure la seqüència exacta de processos a seguir. És aquesta feina la que m'ha tingut tota la setmana tancat en una sala xicoteta i solitària, usant un dels ordinadors lliures de l'Institut per a finalitats "extra-escolars". I donat que l'ergonomia d'aquests mini-despatxos no està pensada per a passar-hi tantes hores al davant, tinc el cul quadrat d'estar damunt d'una d'aquestes cadires de fusta dura en què, d'altra banda, fem seure els nostres alumnes durant hores...
Justament ahir vaig haver de presentar-me físicament a l'oficina, a Gandia, per a poder avançar en una de les fases més difícils del projecte. I ves per on, vaig fer coincidir la visita amb una xarrada de Joan Francesc Mira al Casal Jaume I de Gandia. Tenia ja una miqueta de "síndrome d'abstinència" de la vida cultural de la comarca, i per a animar-me a acudir van coincidir la sempre interessant visita de Mira a la ciutat i el fet que, justament qui el presentava ahir (si és que calia, com ella mateixa digué) era la meua cunyadíssima Maite (also known as "l'altra").
(Nota: pel que es veu, no he estat del tot absent de la vida cultural de la comarca darrerament, sense jo saber-ho. Ja vos contaré. )
El tema de la xarrada de Mira venia a ser el mateix que el del llibre que va publicar fa justament un any a Bromera per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa. Amb la facilitat de paraula, l'entusiasme i l'amor pel País que el caracteritza, Mira ens va fer una espècie de comentari de text acurat i detalladíssim de, ni més ni menys, el Decret de Nova Planta. El que més em va sobtar d'aquesta relectura d'un text amb què m'havia topat en alguna ocasió anterior (i qui no?) fou la forma en què Mira ens feu veure la seua singularitat: això d'anar conquerint territoris i arrasant-ne l'aparell legislatiu no és un fet històric tan comú com ingènuament podríem generalitzar a partir del nostre cas concret, almenys en els termes salvatges i brutals amb què ho patírem els valencians fa tres segles. Un natural escepticisme em duu a pensar que les penes de cadascú (en aquest cas, les penes col·lectives dels valencians) no són en realitat més greus que les que han patit altres persones, altres pobles: ens queixem tant perquè són nostres, simplement. En aquest sentit, algun dels arguments de Mira em feren considerar que, encara que fos per una vegada, el tòpic podia ser del tot ben cert, i que els valencians pagàrem fa tres segles una factura desorbitada, un cruel atzar de la història.
No obstant això, una intuïció personal (poc documentada, he de confessar) continua fent-me pensar que l'ombra de la Batalla d'Almansa no pot ser tan allargada, i que no podem cometre l'error de reduir algunes de les nostres febleses endèmiques a un fet històric que és, "pre-nacional" per l'època en què es produí, certament antic, i al qual supose que han seguit moltes més derrotes i ocasions perdudes d'una magnitud acumulada gens negligible. Sí, cert, els valencians tenim un 25 d'Abril i un 29 de Juny (el dia de publicació del Decret) de 1707: però aquesta fita elevada a la categoria de mite no ens hauria de fer oblidar què fou i què no pogué ser dels valencians després, durant el segle XVIII, durant la Renaixença cultural i l'aparició de l'Estat liberal al llarg del segle XIX, al llarg de les distintes oportunitats històriques que ens ha oferit el segle XX. Ho desconec profundament: però alguna cosa més hem fet malament els valencians després de 1707 que caldria treure dels arxius i de l'ombra d'un únic esdeveniment. Al capdavall, aquests xicotets errors i renúncies, que els hi haurà segur, s'assemblaran més als que correm el risc de cometre ara que aquella derrota militar que sofrírem en la carn d'uns quants estrangers. No em veig capaç de trobar aquestes respostes ací i ara - però restaré atent per si algú assenyala alternatives a la classe de monolitisme explicatiu que, amb els seus rigor i prestigi innegables, Mira ens va oferir ahir mateix al Casal.
Justament ahir vaig haver de presentar-me físicament a l'oficina, a Gandia, per a poder avançar en una de les fases més difícils del projecte. I ves per on, vaig fer coincidir la visita amb una xarrada de Joan Francesc Mira al Casal Jaume I de Gandia. Tenia ja una miqueta de "síndrome d'abstinència" de la vida cultural de la comarca, i per a animar-me a acudir van coincidir la sempre interessant visita de Mira a la ciutat i el fet que, justament qui el presentava ahir (si és que calia, com ella mateixa digué) era la meua cunyadíssima Maite (also known as "l'altra").
(Nota: pel que es veu, no he estat del tot absent de la vida cultural de la comarca darrerament, sense jo saber-ho. Ja vos contaré. )
El tema de la xarrada de Mira venia a ser el mateix que el del llibre que va publicar fa justament un any a Bromera per a commemorar el 300 aniversari de la Batalla d'Almansa. Amb la facilitat de paraula, l'entusiasme i l'amor pel País que el caracteritza, Mira ens va fer una espècie de comentari de text acurat i detalladíssim de, ni més ni menys, el Decret de Nova Planta. El que més em va sobtar d'aquesta relectura d'un text amb què m'havia topat en alguna ocasió anterior (i qui no?) fou la forma en què Mira ens feu veure la seua singularitat: això d'anar conquerint territoris i arrasant-ne l'aparell legislatiu no és un fet històric tan comú com ingènuament podríem generalitzar a partir del nostre cas concret, almenys en els termes salvatges i brutals amb què ho patírem els valencians fa tres segles. Un natural escepticisme em duu a pensar que les penes de cadascú (en aquest cas, les penes col·lectives dels valencians) no són en realitat més greus que les que han patit altres persones, altres pobles: ens queixem tant perquè són nostres, simplement. En aquest sentit, algun dels arguments de Mira em feren considerar que, encara que fos per una vegada, el tòpic podia ser del tot ben cert, i que els valencians pagàrem fa tres segles una factura desorbitada, un cruel atzar de la història.
No obstant això, una intuïció personal (poc documentada, he de confessar) continua fent-me pensar que l'ombra de la Batalla d'Almansa no pot ser tan allargada, i que no podem cometre l'error de reduir algunes de les nostres febleses endèmiques a un fet històric que és, "pre-nacional" per l'època en què es produí, certament antic, i al qual supose que han seguit moltes més derrotes i ocasions perdudes d'una magnitud acumulada gens negligible. Sí, cert, els valencians tenim un 25 d'Abril i un 29 de Juny (el dia de publicació del Decret) de 1707: però aquesta fita elevada a la categoria de mite no ens hauria de fer oblidar què fou i què no pogué ser dels valencians després, durant el segle XVIII, durant la Renaixença cultural i l'aparició de l'Estat liberal al llarg del segle XIX, al llarg de les distintes oportunitats històriques que ens ha oferit el segle XX. Ho desconec profundament: però alguna cosa més hem fet malament els valencians després de 1707 que caldria treure dels arxius i de l'ombra d'un únic esdeveniment. Al capdavall, aquests xicotets errors i renúncies, que els hi haurà segur, s'assemblaran més als que correm el risc de cometre ara que aquella derrota militar que sofrírem en la carn d'uns quants estrangers. No em veig capaç de trobar aquestes respostes ací i ara - però restaré atent per si algú assenyala alternatives a la classe de monolitisme explicatiu que, amb els seus rigor i prestigi innegables, Mira ens va oferir ahir mateix al Casal.
El risc de la cita
El de hui ha estat un diumenge com els que feia temps que no vivia. He sentit l'estranya barreja de tensió i malenconia pròpia del dia que me'n vaig de casa, del poble, cap al lloc on visc entre setmana: abans era Burjassot o Barcelona, ara és el meu apartament de Santa Pola, des d'on em desplace cada matí a Elx per a donar les meues classes. No és per a tant, la veritat: aquest mateix dimarts torne a estar a casa, he de vindre a ajudar uns (ex-)companys de l'oficina que no s'acaben d'aclarir amb les escasses (o nul•les) indicacions que vaig deixar sobre la meua anterior feina, i que ara malden per continuar. Això em partirà la setmana més o menys per la meitat. Bé, això i els lliuraments per a la universitat, que hauré de redactar entre els ordinadors del meu departament i algun cibercafé.
En més d'una ocasió (encara que no tant freqüentment com altres blogaires, que aprofiten millor les possibilitats del copia-i-pega i de l'hipervincle – “intertextualitat”, he llegit que es diu, més finament) he compartit amb vosaltres algun text aliè, en vers sobretot, que he llegit recentment o que he cregut relacionat amb alguna de les meues preocupacions immediates. Sovint, quan ho faig, intente justificar la tria, que no és mai el fruit d'un criteri massa sòlid, d'un gust extensament conreat, sinó d'una simple associació d'idees, de la classe de lògica que, sense resultar-me encara del tot natural, intenta guiar les meues contribucions a la blogosfera. Aquest que llegiu és el registre, lent però acumulatiu, d'un aprenentatge, d'una exploració cultural i sensible que, si jo mateix cregués més avançada, buscaria altres formes de materialitzar - menys fragmentàries, més ordenades. Si alguna de les tries que he fet com a referència, com a cita, no han estat les més adients, tant més valuós serà el registre: espere poder riure'm en el futur de les meues ingenuïtats d'ara com ja faig de les passades.
El text que vos copie hui parla d’això mateix: de com la cita mal triada sol revelar la buidor, el desajust entre les pretensions i les realitats de qui exhibeix la seua cultura llibresca. És notable que l’autor d’aquestes línies fóra, ell mateix, un apassionat de la cita (i posteriorment, un escriptor citat sovint amb la mateixa lleugeresa que ací denuncia). I encara més: que fos l’iniciador de la classe d’exploracions de què he parlat més amunt i en què voldria inscriure’m, amb tanta humilitat com desvergonya. La de Montaigne és una actitud que només en ell podia ser original – però que encara hui, entre els qui intentem copiar-la, pot resultar valuosa, per infreqüent.
Per això he vist, més sovint que cada dia, que els esperits amb fonaments febles, en voler fer-se els enginyosos tot remarcant en la lectura d'alguna obra algun moment de bellesa, aturen la seua admiració amb una tan mala elecció, que, en lloc d'ensenyar-nos l'excel•lència de l'autor, ens mostren la seua pròpia ignorància. Aquesta exclamació és segura: "Açò sí que és bell", quan han sentit una pàgina de Virgili. Així se salven els fins. Però intentar seguir-lo punt per punt, i per judici precís i apropiat, voler remarcar per on un bon autor se supera, per on es realça, pesant els mots, les expressions, les invencions, unes després de les altres; d'això, res de res.
(Michel de Montaigne, Assaigs, volum III, traducció de Vicent Alonso, Proa 2008)
En més d'una ocasió (encara que no tant freqüentment com altres blogaires, que aprofiten millor les possibilitats del copia-i-pega i de l'hipervincle – “intertextualitat”, he llegit que es diu, més finament) he compartit amb vosaltres algun text aliè, en vers sobretot, que he llegit recentment o que he cregut relacionat amb alguna de les meues preocupacions immediates. Sovint, quan ho faig, intente justificar la tria, que no és mai el fruit d'un criteri massa sòlid, d'un gust extensament conreat, sinó d'una simple associació d'idees, de la classe de lògica que, sense resultar-me encara del tot natural, intenta guiar les meues contribucions a la blogosfera. Aquest que llegiu és el registre, lent però acumulatiu, d'un aprenentatge, d'una exploració cultural i sensible que, si jo mateix cregués més avançada, buscaria altres formes de materialitzar - menys fragmentàries, més ordenades. Si alguna de les tries que he fet com a referència, com a cita, no han estat les més adients, tant més valuós serà el registre: espere poder riure'm en el futur de les meues ingenuïtats d'ara com ja faig de les passades.
El text que vos copie hui parla d’això mateix: de com la cita mal triada sol revelar la buidor, el desajust entre les pretensions i les realitats de qui exhibeix la seua cultura llibresca. És notable que l’autor d’aquestes línies fóra, ell mateix, un apassionat de la cita (i posteriorment, un escriptor citat sovint amb la mateixa lleugeresa que ací denuncia). I encara més: que fos l’iniciador de la classe d’exploracions de què he parlat més amunt i en què voldria inscriure’m, amb tanta humilitat com desvergonya. La de Montaigne és una actitud que només en ell podia ser original – però que encara hui, entre els qui intentem copiar-la, pot resultar valuosa, per infreqüent.
Per això he vist, més sovint que cada dia, que els esperits amb fonaments febles, en voler fer-se els enginyosos tot remarcant en la lectura d'alguna obra algun moment de bellesa, aturen la seua admiració amb una tan mala elecció, que, en lloc d'ensenyar-nos l'excel•lència de l'autor, ens mostren la seua pròpia ignorància. Aquesta exclamació és segura: "Açò sí que és bell", quan han sentit una pàgina de Virgili. Així se salven els fins. Però intentar seguir-lo punt per punt, i per judici precís i apropiat, voler remarcar per on un bon autor se supera, per on es realça, pesant els mots, les expressions, les invencions, unes després de les altres; d'això, res de res.
(Michel de Montaigne, Assaigs, volum III, traducció de Vicent Alonso, Proa 2008)
Poesia a Rafelcofer
Deu fer ja un parell de setmanes, furgant pels nodes més pròxims de la xarxa (potser fóra a VilaWeb Gandia), vaig trobar que els organitzadors del II Festival de Poesia de Rafelcofer havien donat una "dimensió 2.0" al concurs de poemes breus (brevíssims, després vos conte més) que convoquen des de l'any passat: a mesura que rebien les aportacions dels participants en el concurs de minipoesia, anaven seleccionant-ne alguns i penjant-los en aquest blog. Com que tinc darrerament aquesta tendència "ciberactivista" (que la precarietat del meu accés a la xarxa ajuda a temperar), em va semblar d'allò més adient promocionar la iniciativa i presentar-me al concurs. Deuria haver-me conformat amb fer només allò primer, però contra tota lògica he acabat fent només això segon.
Així, entre unes coses i altres, no arribe a temps d'animar-vos a que feu els vostres propis miniversos: el termini acabava hui o demà, crec. Però el que sí podeu fer és acudir de públic aquest mateix dissabte dia 5 d'Abril a les 19:30h a l'auditori de Rafelcofer, a presenciar el recital poètic que allà tindrà lloc i el lliurament dels premis. Jo mateix faré el possible per acudir, tot i que se m'ha convocat per a un altre acte simultani i no sé si hi podré anar.
El d’escriure versos no està ni entre els meus costums ni entre els meus projectes: és una classe d’activitat ben distinta i allunyada de les que tinc la sospita de fer bé. Justament per això mateix sí que està, des de fa anys, entre els meus projectes (i algunes temporades entre els meus costums) llegir llibres de poesia, i fer un esforç d’empatia i d’immersió en un territori que em resulta aliè, però que no hauria de ser-me necessàriament hostil. Per això, quan vaig rebre per e-mail les tres paraules que necessàriament havien d’aparéixer entre les trenta (màxim) del poema, vaig pensar: m’han estalviat haver de buscar la inspiració, només em queda ja exercitar dignament la combinatòria. Saber què dir i saber com dir-ho: la inspiració supose que té a veure amb allò primer, la resta és un treball pacient d’amor a les paraules, als sons, a les imatges. A falta d’aquestes virtuts, jo hi vaig posar les meues.
En una llengua plagada de monosíl•labs com la nostra, només hi ha una forma de dir alguna cosa de profit i mínimament sonora usant 30 paraules: prescindint al màxim de conjuncions i articles. Això i la brevetat indefugible del resultat em creava la sensació d’estar escrivint inscripcions en llatí, epitafis gravats en alguna llosa perenne. I allà vaig anar: atacat d’un existencialisme potser tan impropi de mi com de la convocatòria del concurs, vaig confegir, amb més cura que gràcia, aquests cinc versos que inclouen, tal i com se'm demanava, variants de les paraules “crit”, “estel”, “dormir”.
EPITAFI
Dormint romanc sota estels immutables,
inútil crit, un plany etern escolte:
l'home està sol. Cerqueu recer, llavors,
en cada fals profeta, engany, quimera:
cap veritat podria fer-vos lliures.
Però ja vos dic que, posats a morir-me, preferiria que em coronés el clàssic "Els teus fills i néts no t'obliden": això seria menys original, si voleu, però em donaria uns quants anys de marge per a les meues cavil·lacions (que intentaré compartir amb vosaltres en prosa, preferentment...).
Així, entre unes coses i altres, no arribe a temps d'animar-vos a que feu els vostres propis miniversos: el termini acabava hui o demà, crec. Però el que sí podeu fer és acudir de públic aquest mateix dissabte dia 5 d'Abril a les 19:30h a l'auditori de Rafelcofer, a presenciar el recital poètic que allà tindrà lloc i el lliurament dels premis. Jo mateix faré el possible per acudir, tot i que se m'ha convocat per a un altre acte simultani i no sé si hi podré anar.
El d’escriure versos no està ni entre els meus costums ni entre els meus projectes: és una classe d’activitat ben distinta i allunyada de les que tinc la sospita de fer bé. Justament per això mateix sí que està, des de fa anys, entre els meus projectes (i algunes temporades entre els meus costums) llegir llibres de poesia, i fer un esforç d’empatia i d’immersió en un territori que em resulta aliè, però que no hauria de ser-me necessàriament hostil. Per això, quan vaig rebre per e-mail les tres paraules que necessàriament havien d’aparéixer entre les trenta (màxim) del poema, vaig pensar: m’han estalviat haver de buscar la inspiració, només em queda ja exercitar dignament la combinatòria. Saber què dir i saber com dir-ho: la inspiració supose que té a veure amb allò primer, la resta és un treball pacient d’amor a les paraules, als sons, a les imatges. A falta d’aquestes virtuts, jo hi vaig posar les meues.
En una llengua plagada de monosíl•labs com la nostra, només hi ha una forma de dir alguna cosa de profit i mínimament sonora usant 30 paraules: prescindint al màxim de conjuncions i articles. Això i la brevetat indefugible del resultat em creava la sensació d’estar escrivint inscripcions en llatí, epitafis gravats en alguna llosa perenne. I allà vaig anar: atacat d’un existencialisme potser tan impropi de mi com de la convocatòria del concurs, vaig confegir, amb més cura que gràcia, aquests cinc versos que inclouen, tal i com se'm demanava, variants de les paraules “crit”, “estel”, “dormir”.
EPITAFI
Dormint romanc sota estels immutables,
inútil crit, un plany etern escolte:
l'home està sol. Cerqueu recer, llavors,
en cada fals profeta, engany, quimera:
cap veritat podria fer-vos lliures.
Però ja vos dic que, posats a morir-me, preferiria que em coronés el clàssic "Els teus fills i néts no t'obliden": això seria menys original, si voleu, però em donaria uns quants anys de marge per a les meues cavil·lacions (que intentaré compartir amb vosaltres en prosa, preferentment...).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)