He estat alternant, aquests darrers dies, la lectura d’un dietari i d’un llibre de versos – ja tindré temps de recomanar-los, tots dos. Però a més de recordar-me el plaer de la bona literatura (amb què tan infreqüentment em delecte), m’han fet saltar una alarma més material i prosaica. M’han posat de nou damunt la taula una anomalia a què duc ja massa temps arrelant-me: el lent i imperceptible sacrifici que he fet de tot allò que anomenem vida quotidiana. La cervesa i el cafè en bona companyia, el territori a penes explorat de la cuina saborosa, la quietud de la passejada pels racons més pròxims... Tot i que la canvie de tant en tant, sempre he tingut (i en tinc encara més, de reserva) alguna suposada meta superior que fer servir d’excusa per a arraconar tots aquests petits detalls, aquesta vivència dels objectes de què he prescindit insensatament.
Encara més: potser sóc parcialment responsable d’haver-li encomanat aquesta lògica del sacrifici a Marta, si bé en aquest sentit el que en mi és sempre extrem, en ella pot haver resultat una saludable ordenació de les metes personals – o això preferisc creure. El més curiós és que mai no he apuntat aquestes pèrdues en el meu recompte personal dels dies. Cada volta que em dic: “el dia que tinga temps faré...” mai acabe la frase amb cap d’aquestes intranscendències que són la saba de la vida. Fins el moment present, no les havia posades al guió, pendent de filmar, de la vida diferida. Ho faig ara: encara que només sàpiga dir-ho mig filosòficament, sense el lirisme i l’amor per la paraula amb què ha sabut fer-ho Maite, em toca ja viure i confegir la meua personal ontologia de les coses xicotetes. Perquè, al capdavall, diferir és menys covard que renunciar.
Dia de difunts
L'agradable conversa de sobretaula a la Plana amb Marta i Juli se m'ha allargat més del previst, i no he pogut visitar enguany el cementeri del meu poble, a la partida de l'Antigor. El que abans era per a mi una rutina anual indefugible, és des de fa pocs anys una visita intermitent, massa sotmesa als atzars de la feina, els compromisos, la desgana. No passa res, tampoc hi ha pressa: els "meus" no es mouran d'allà, certament. Però hi ha quelcom d'humà, de profund, de dolorós també en l'aturada respectuosa davant alguns nínxols recents, que no m'hauria d'estalviar en aquesta ocasió marcada. La vida era ben pobra per a les generacions que l'aprengueren com un vall de llàgrimes, com un pròleg miserable. Però ara, la vida del nostre temps comporta una subtil però efectiva ocultació de la mort que ens les fa, a totes dues, menys misterioses i belles.
He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.
He compensat la meua absència del cementeri visitant un lloc que n'és frontera pròxima: la casa dels meus avis paterns. En companyia de ma tia Pura, encara lúcida i activa, però tan resignada com ha viscut sempre, els avis travessen una zona de penombra on la memòria i la imaginació es barregen i anul·len, i la decrepitud de cos i ment anticipa el que per a tots és inevitable - però per a ells potser serà gairebé recompensa. De vegades, quan aplique a la seua situació la mateixa lògica que em guia en la meua pròpia vida, pose en un plat de la balança els instants de lucidesa, d'alegria, de dignitat que els queden per viure - i en l'altre, els esforços i sofriments que els seus fills hauran acumulat el dia que Déu se'ls enduga. ¿Quin és el resultat d'aquesta mesura, d'aquesta comparació racional de les tantes que intente fer a totes hores? Ben senzill: l'aniquilació del meu utilitarisme, i la certesa que un dia o altre la meua balança deixarà de ser-me útil. Llavors, els pesos de la vida i la mort recauran sobre mi, sense que siguen possibles ni el càlcul, ni la fugida.
Invenció (II)
No és gens descabdellat pensar que en el desenvolupament d’Internet més aviat o més tard ens trobarem amb una situació de rendiments socials decreixents: avenços successius i importants en les possibilitats tecnològiques de la xarxa seran rebuts amb més naturalitat i menys entusiasme pels seus usuaris.
Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.
Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.
Intentaré il•lustrar-ho amb exemples: la compressió de fitxers en MP3 (amb la consegüent facilitat per a la seua compartició) i la substitució del CD pel DVD o els mini-reproductors deuen haver multiplicat per cent la música a què podem accedir des de fa deu anys (més o menys il•legalment, això ara és irrellevant). Amb Internet, la TDT i la TV de pagament tenim accés a cent vegades més canals i programes que fa deu anys. Però el nostre temps, els nostres costums, gustos i capacitats tenen límits que la tecnologia comença a sobrepassar ja amb escreix: no podem escoltar més d’unes quantes hores diàries de música, no podem veure més d’un canal a la vegada, i centuplicant el número d’articles de la Wikipèdia no aconseguiríem reduir massa la ignorància i l’estupidesa del món.
Certament, Internet ens ha obert moltes portes tancades fins fa poc – però darrere les portes hi ha camins que es recorren ja no amb tecnologia, sinó amb intel•ligència, cultura, valors. No sé ben bé quan, però potser dintre de 10 o 20 anys pensar que encara estem inventant Internet serà tan estrany com pensar que ara continuem inventant el cotxe o la televisió: si Internet ha de significar alguna cosa en els nostres jocs de llenguatge, haurà de ser, estrictament, una tecnologia – i com a tal tindrà no una data de caducitat, però sí un moment d’estabilització. L’ús que en farem aleshores serà canviant – però més en resposta a l’evolució secular de les nostres visions del món que dels avenços tecnològics.
Invenció (I)
He aprofitat que estic off-line mentre escric estes línies per a confirmar en l’enciclopèdia Larousse (en paper) el matís diferenciador que ja sospitava entre els significats (o les connotacions, almenys) d’inventar i innovar. Inventar és “trobar la forma de fer una cosa nova o desconeguda”, innovar és “introduir novetats”: el primer terme remet a una creació ex novo, el segon a una adaptació o millora de quelcom ja existent. Però els camps semàntics tenen fronteres ben borroses, i per poc que ho pensem, el grau de sofisticació tecnològica del nostre temps fa de la figura de l’inventor solitari poc més que una icona romàntica: una invenció és, des d’aquesta perspectiva, una xicoteta innovació que ens encega pel seu èxit – i ens camufla sota la forma d’un gran salt les passes sigil•loses amb què ha esdevingut possible.
A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.
Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.
Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...
A finals del segle XVIII, Newton va esperar dècades per a publicar algunes de les genials troballes de la Física que féu durant els pocs mesos que passà al camp fugint d’una pesta. Fa un segle, el seu hereu (i destronador) Einstein no s’hagués pogut permetre un aïllament d’aquesta classe – Gabriel Jackson descriu a “Civilización y barbarie en la Europa del siglo XX” quina classe d’efectes pertorbadors tingué la Primera Guerra Mundial en la comunitat científica de l’època, que ja constituïa una xarxa internacional de competència i cooperació mig segle abans d’ARPANET. Quelcom semblant ocorregué en la primera de les revolucions industrials: aquesta classe de transmissió informal, oral de coneixements tècnics (encara més pròxims a l’artesania que a la ciència) fou indispensable per a acumular avenços en el terreny de l’aprofitament del vapor per a la producció i el transport (podeu trobar una descripció detallada a “1789-1948: La era de la revolución” d’Eric Hobsbawm, anàloga a la que Castells fa del desenvolupament de les tecnologies de la informació). Per petites que puguen haver estat en el passat aquestes xarxes de científics i artesans, la complexitat de llurs tasques feien de qualsevol invent un producte derivat de la interacció social.
Assenyalaré dues diferències entre aquests exemples i la classe d’innovació pròpia del nostre temps: la primera és d’escala, de magnitud de les elits creadores involucrades en el procés. Fa trenta anys, els primers participants al projecte ARPANET no eren més nombrosos que alguna altra comunitat de l’època dedicada a l’Arqueologia, o la Química, posem per cas. Però la quantitat d’informàtics i gent capacitada que participa actualment en la prova i millora d’aplicacions de programari lliure o projectes web és incomparablement superior. I la segona diferència rau en el ràpid interès que aquests avenços desperten ja no entre la minoria que els desenvolupa, sinó en la majoria de simples usuaris que els adopta o rebutja, proveint d’un feedback als creadors molt més massiu i ràpid del que tingueren en el seu temps el ferrocarril o l’automòbil, per exemple.
Una altra qüestió per a la que no tinc espai ací és la de com aquesta majoria de receptors de la innovació no només ha ajudat a donar-li forma i sentit, sinó que hi ha adaptat les seues formes de vida (si Internet no us fa el pes del tot, penseu en com ens ha canviat la vida el telèfon mòbil!). Es pot traçar un analogia amb com el món s’ha acabat adaptant al tren i al cotxe – el planeta fa ja dos-cents anys que està empetitint, i no només deu! Però aquesta és una forma d'obrir un tema nou, no de tancar el que he exposat...
Eine kleine nachtmusik
Amb dues mans faig meu el món: una duu posat el guant de ferro de la lògica – l’altra el caricia amb el tacte vellutat de la metàfora. Quan s’enfronten, el combat és desigual: tinc més de militar que de prestidigitador. En mi, la lògica sempre ha vençut la metàfora – i venç, encara.
Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.
I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.
Però potser no siga sempre així, i es capgire algun dia: no sé, potser quan siga pare, quan siga vell, o quan se’m rovelle el ferro amb què (no ho oblidem) m’he guanyat la vida des de ja fa un grapat d’anys. Renunciaré, llavors, a entendre el món per dominar-lo, i sabré millor compadir-lo, contar-ne les misèries sense l’ajut de xifres ni oracions subordinades. Un adjectiu, una mirada, el nom sense afegitons de les coses petites, seran suficients. Encara no és el moment: i per això faig Màsters Oficials, Estudis de Mercat, i Oposicions a Secundària, i Ja-Vorem-Què-Més-Faré quan aprenga a viure sense dormir... Però mantinc l’esperança que sense voler, un bon dia tot serà més simple – a pesar de mi mateix.
I llavors riuré de les obsessions amb què omplia de jove aquestes notes.
La paraula clara
No se’ns ha de fer estrany que la major part dels blogs en català que ens agrada llegir als aficionats a aquestes coses tinguen per tema recurrent la literatura: els llibres, els autors, els corrents literaris, la vida editorial... Qui més qui menys dels qui mantenen amb dignitat un espai com aquest deriva el seu vici públic de l’escriptura d’un altre vici més privat i més llargament conreat, com és el de llegir. Resulta tan natural, per tant, llegir un blogger en català parlant de les seues inquietuds lectores o crítiques, com sentir parlar de futbol en un bar a segons quines hores – salvant totes les distàncies entre Ronaldinho i Montaigne...
En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).
[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]
En el meu cas, no ha estat el fervor per la lectura el que m’ha dut a escriure, certament. La literatura ha estat, des de fa anys, la part més descuidada de la meua formació intel·lectual, la menys perseguida de les meues inclinacions humanístiques. Escriure ací per a posar ordre en les meues idees, o senzillament per a deixar constància d’un dubte, d’una inquietud, és més aviat la prolongació natural de l’ús professional que he fet de l’escriptura (de l’escriptura “electrònica”, a més) en els llocs on he treballat: informes tècnics, aclariments conceptuals, comunicacions a clients, etc. És cert que dedicava el meu temps lliure a estudiar Humanitats, sí: però les meues lectures rarament se n’eixien del manual universitari, i pel que fa a la vessant pràctica, evitava tant com m’era possible la realització de treballs escrits – sempre he preferit fer només exàmens, i tenia bons motius per a que fos així. El més semblant, doncs, a un ideal estètic a què aspiren aquestes notes és la claredat – i eixa hauria de ser una preocupació més pròpia de la pedagogia que no de la literatura (per necessària que en ocasions puga resultar).
[Aquesta nota probablement tenia un altre final previst quan la vaig encetar fa unes poques setmanes. Però l'inici del Màster a la UOC està essent frenètic: escric correus, en els fòrums i debats, pràctiques de pàgines i pàgines - i sempre el rellotge corre més que el comptador de paraules. He recordat perquè m'angoixa menys estudiar i examinar-me que haver d'escriure i enviar o publicar les meues idees (o ben sovint les d'algú altre). Però alguna experiència dec estar acumulant setmana rere setmana, qui sap si em costarà menys esforç escriure dintre d'uns mesos, i si hauré aprés a fer-ho millor. Si aconseguisc això, potser torne a tindre temps per a llegir, i tot...]
Revolucions
[Si no he escrit res ací des de fa molts dies, el motiu és ben simple: he escrit ja massa en altres llocs - als espais col·laboratius del meu Màster a la UOC, principalment. No vull omplir aquest blog amb els textos que escric allà - però sí que vull triar-ne algun de tant en tant, i penjar-lo com a mostra del que està ocupant la meua vida intel·lectual d'una forma fructífera, encara que perillosament exclusiva.
El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]
Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.
Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.
Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.
Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.
En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.
El que podeu llegir a continuació és un argument derivat del meu conservadurisme (gradualisme si ho preferiu), l'escepticisme amb què he volgut vacunar-me contra la utopia tecnològica (bé, com he fet gairebé respecte de qualsevol utopia), i d'aquesta espècie de pseudo-erudició pedant que m'acompanya des que tinc un títol oficial amb què poder justificar-la. La postura és prudent: entendre el nostre propi temps és una obligació, una responsabilitat per a la qual no necessitem una etiqueta que l'assenyale com a singular davant l'ample panorama de la història - perseguir descaradament eixa singularitat pot ser la nostra primera traïció als fets i la seua anàlisi. ]
Les revolucions són períodes de temps en què el ritme de canvi històric s'accelera, o canvia de rumb d'una forma relativament sobtada. La revolució neolítica, per exemple, tingué lloc al llarg de segles, mil·lenis: probablement no degué ser advertida com una tal revolució per les persones que la visqueren. Però en comparació amb el ritme de canvi "normal" (gradual, si ho preferiu) en la prehistòria humana, l'adopció de l'agricultura per algunes societats mereix assenyalar-se com un moment d'una especial densitat històrica.
Quant més ens acostem a la nostra època, la durada d'aquests segments de canvi històric accelerat ha anat fent-se commensurable amb els cicles i la llargària de la vida humana. Algú nascut a Manchester o a París en el darrer terç del segle XVIII, sí que hauria advertit com el seu món econòmic o polític circumdant canviava entre la seua infància i la seua maduresa. Fins eixa època, aproximadament, només les catàstrofes naturals, la pesta o la guerra podien provocar talls en el decurs històric que pogueren ser clarament percebuts com a tals pels seus protagonistes - i factors com aquests han continuat resultant cabdals també després.
Però un cop el potencial “tempo” del canvi històric ha convergit amb el de les nostres vides, ha trobat també el seu límit. Que la nostra forma de viure, interactuar socialment i comprendre el món canvie en l'espai de pocs anys, poques dècades, ja no és símptoma d'estar experimentant cap període revolucionari: aplicar indiscriminadament eixa etiqueta acabaria buidant-la de sentit.
Estic d'acord amb la tesi expressada als textos de Manuel Castells i Daniel Bell en què el motor principal dels canvis actuals en la vida socioeconòmica és el ràpid desenvolupament de la tecnologia, i això justifica l'ús d'adjectius com "informacional", "post-industrial", etc. aplicats al món què vivim - i estudiem. Però no considere aquesta transició entre "industrial" i "post-industrial" com a revolucionària en cap sentit qualitativament distint al dels canvis que les nostres formes de vida han experimentat d'un segle ençà. El ritme dels avenços tecnològics és brutal – però la seua velocitat d’adopció pel públic no ho és tant, i la forma en què aquesta adopció canvia substancialment els nostres costums i inèrcies ho és encara menys.
En resum, la imatge acumulativa del palimpsest, que fa servir Bell a la seua introducció, em resulta més adient per a descriure aquesta forma emergent de societat que no la d’esborrar tot l’anterior i començar de zero, que és la meta que ha inspirat els revolucionaris de tantes èpoques.
Corona de flames
1) Això de cremar fotos del Rei per a protestar del sistema vigent pot semblar-me una estupidesa, però no un delicte. Si hom comencés a tancar la gent a la presó per segons quina classe d’actes, els impostos que hauria de pagar la poca gent que quedaria fora se’ls farien més insuportables que la cadena perpètua.
2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.
3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.
4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.
2) Processar i amenaçar amb la presó la gent que crema fotos del rei és una altra estupidesa pitjor: no només és injusta i desproporcionada, sinó que eleva a una colla de rebels sense causa a una categoria, la de màrtirs, que potser desitgen, però no mereixen. L’error és més greu encara pel fet de que el cometen les institucions de l’Estat, i no grups que a penes representen ningú.
3) Amb la monarquia s’equivoquen de forma ben semblant tant els qui l’ataquen com els qui intenten defendre-la. Uns i altres la veuen com una part d’un engranatge legal del qual certament forma part – però una part poc funcional i fàcilment substituïble. La monarquia és, principalment, una qüestió d’imatge pública, de consens simbòlic (més o menys forçat, com quasi tots els “consensos”). Els qui la socarren en públic satisfan potser els seus instints polítics, però el resultat dels seus actes no afecta a aquest consens de la forma en què potser ells desitjarien. Aquest efecte, no obstant, es compensa gràcies als jutges i als polítics, que cometen el mateix error de signe contrari. La monarquia potser surt perdent en el balanç, però víctima dels seus defensors, no dels seus oponents.
4) Personalment, no mouré un sol dit per sostenir la monarquia – però tampoc per tombar-la. I crec que aquesta mateixa indiferència està suficientment estesa entre la gent de la meua generació com per a no haver de preocupar-me en excés pel seu present i futur: si ha de caure, caurà sense dificultat. Aquest és, malgrat tot, un país modern: i el nostre estatus democràtic depèn més del grau de llibertat amb què hom pot expressar el seu desacord amb el règim, que dels orígens i el paper d’una institució com la monarquia.
Esbós per a un mètode
[ Els dos paràgrafs següents, extrets d’una contribució meua a les tasques pròpies del Màster a la UOC, són una espècie de punt de partida metodològic personal. La meua forma híbrida de percebre (o millor encara, d’analitzar) el que puc saber del món és fruit d’una circumstància casual, i d’una necessitat: la de convertir la meua estranya barreja de ciències i lletres en un avantatge, i no en una esquizofrènia. Ben sovint la meua tria d’una espècie de terme mig en moltes qüestions i debats és una postura del tot conservadora i còmoda, quasi irreflexiva – però en aquest cas concret, és el resultat d’haver-ne explorat personalment els extrems. ]
En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.
I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.
En primer lloc: tot el que pot mesurar-se amb números, ha d’intentar mesurar-se acuradament. Però un coneixement, una visió qualitativa del món (una hipòtesi explicativa, un cert consens respecte al que s’ha de mesurar) són imprescindibles per a que els nostres números tinguen algun significat. Allò que anomenem “rigor” sol tindre més a veure amb les paraules, els conceptes emprats, que amb l’exactitud amb què es fan les sumes i divisions – això ja ho fan les màquines.
I en segon lloc: intentar mesurar quan el que s’ha de fer és observar, comprendre, viure, no és només cometre un error – és perdre una oportunitat.
Maths
Si hi ha alguna matèria adient per a ser impartida en anglés a Secundària (potser més en els cursos de Batxillerat que en la ESO) són les matemàtiques. La dificultat de l’assignatura té poc a veure amb les paraules, el vocabulari, la correcta expressió verbal d’alguns conceptes: per a allò que els és més propi, les matemàtiques disposen ja del seu idioma particular. L’ús de l’anglès pot convertir la més fàcil de les assignatures en quelcom impossible per a un alumne normal: però les matemàtiques només serien un poc més complicades del que ja resulten en la llengua pròpia. Per a que la iniciativa funcionara bastaria que el professor tingués una mínima competència oral en anglés, i que els alumnes pogueren triar voluntàriament rebre l’assignatura en anglés o en valencià o castellà: seria un desgavell privar algú de rebre una adequada formació matemàtica per l’estrany capritx d’impartir-la obligadament en un idioma estranger.
Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).
Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.
Però una idea com aquesta és poca cosa més que una utopia. Requereix una flexibilitat en el funcionament dels centres educatius que, en cas d’existir, hauria d’aplicar-se a metes més immediates, de supervivència més que de superació. Ens obligaria a conviure amb un fet un tant pertorbador: els alumnes que triaren voluntàriament fer una assignatura en anglès ben probablement foren millors estudiants que els qui no s’atreviren a fer-ho, introduint així una classe de discriminació (de selecció positiva) que per algun motiu tolerem menys que la que es dona cada dia amb els alumnes estrangers, amb dificultats, o senzillament “molestos”. I traçaria una altra divisòria entre els professors capaços d’impartir una assignatura en anglès i els qui no ho són (una divisòria que és acceptada i valorada de forma natural en altres col·lectius professionals però no crec que ho fos entre el cos docent).
Personalment, comence a estar un poc fart que les meues idees i expectatives sobre el sistema educatiu a què espere incorporar-me aviat siguen només això: quimeres, abstraccions sense cap experiència amb què recolzar-les, o abandonar-les. Paciència. Però hi ha quelcom que em sembla més alarmant que això: i és la sensació que qui decideix sobre aquestes grans qüestions no està més prop que jo de viure-les, d’entendre les conseqüències de les seues decisions.
Freud
Aquesta mateixa setmana, en arribar per a dinar a casa dels meus pares, em vaig trobar damunt la taula de l’entrada el primer exemplar d’un d’aquests col·leccionables de llibres que ixen de tant en tant. Era el primer volum de les obres completes de Sigmund Freud. Ma mare l’havia vist en un quiosc a Gandia, i va pensar: “al meu fill que ha estudiat Humanitats li agradarà aquesta col·lecció”, i va comprar el primer número d’aquesta sèrie sobre psicoanàlisi.
És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.
De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.
Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.
És ben probable que l’única cosa que ma mare sàpiga de Freud siga el nom i poc més: però per algun motiu probablement relacionat amb la generació a què pertany, el té (i amb justícia) en una llista de referència cultural que li féu sospitar que el tema m’interessaria. La punta de l’iceberg d’una època intel·lectual és justament això: uns pocs noms que tothom recorda, i que només uns pocs coneixen amb més profunditat. Li vaig explicar a ma mare que això de la psicoanàlisi, com el marxisme, eren coses de quan ella era jove (“sí, sí, Marx era molt important, era comunista”, va confirmar), però que ara havien passat de moda, que la gent ara tenia altres idees - encara que no vaig saber donar-li un nom equivalent que fera el pes de gegants com Marx o Freud.
De la barreja d’alliberament i d’error que componen el marxisme, o la psicoanàlisi, no puc deixar de pensar que n’hem consumit ja la nostra dosi d’alliberament – i que ara és quan tastem ja només el regust de l’error, d’aquella ingenuïtat sense la qual no naixen les idees lluminoses. Li ho vaig llegir a Enric Sòria en una nota del seu darrer dietari, a propòsit de Freud: deia més o menys que ara som lliures de nou per a equivocar-nos d’una altra forma, a la nostra manera.
Per exemple, les interpretacions freudianes de dos relats mítics com els d’Èdip Rei, o el de la comissió del pecat original per Adam i Eva són inevitablement de caire sexual – allò més adient per a una època en què el sexe era tabú. Hem crescut amb aquestes interpretacions implícites, i només passat un temps, una generació sencera, se’ns fa més fàcil canviar d’òptica, recórrer camins nous dins les nostres grans narracions. La d’Èdip, o la del Gènesi poden ser llegides ara com a lliçons sobre el risc (i la importància tràgica) de buscar la veritat, el coneixement – ben propi de la nostra absència de veritats. Si aquests errors nostres estan a l’alçada dels de qui ens ha precedit, no som nosaltres els qui hem de decidir-ho.
Lliure
És el primer cop que entre a Internet (i concretament a aquest espai blogger) des del meu recentment instal·lat sistema Linux, la versió d'Ubuntu que ens ha enviat la UOC a casa juntament amb una pila d'apunts. Hi ha hagut alguns danys col·laterals (gent que ha fet puré el seu ordinador per instal·lar impulsivament Linux esborrant tot el que tenia a Windows...), però en general la iniciativa de la UOC és bona: m'he marcat com a objectiu usar Linux i programari lliure almenys pel que fa a les meues tasques universitàries.
La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!
Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.
La primera bona notícia és que l'entorn Blogger m'apareix automàticament en català - i un corrector ortogràfic que no recorde haver fet res per instal·lar m'està assenyalant cada error que faig. Ni tan sols em corregeix eixes xicotetes "valencianades" a què no renunciaré mai: pense que és un detall per la seua part, no vos pareix? Bonicos!
Fa massa dies que tinc un parell de notes a mitges - algun dia les completaré i les penjaré ací. De moment em basta amb sobreviure a la meua sobredosi de feina des que he tornat de vacances. I ben prompte (demà mateix, crec) començaran les classes a la Universitat: em trauran temps, d'una banda, però m'obligaran a escriure, de l'altra. Aquest ha estat el leiv-motiv de la meua vida universitària recent: fer obligadament el que m'encantaria ser capaç de fer de forma autònoma i disciplinada. Sona estrany, potser - però ha funcionat.
Perfil
[ Com que no sé si algun dia el canviaré, i per a que quede constància, penge en aquesta nota el perfil que he improvisat aquesta mateixa vesprada, i que servirà per a "identificar-me" tant ací a Blogger com dins el Campus Virtual de la UOC (fa temps que vaig esborrar el que tenia allà perquè havia quedat completament obsolet, i no en tinc). ]
El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).
Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.
He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.
No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.
El meu nom és Emili, tinc 29 anys i sóc d'Almoines (prop de Gandia, la Safor).
Sóc llicenciat en Matemàtiques (UV, 1996-2000) i en Humanitats (UOC, 2002-2006), i en breu començaré un Màster Oficial sobre la Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC.
He treballat durant set anys (2000-2007) en el terreny de la Investigació de Mercats (a mig camí entre l'Estadística, la Informàtica, el Màrketing i les Ciències Socials) en dues empreses distintes. Però després d'haver aprovat sense plaça unes oposicions a Secundària aquest mateix estiu a València, espere incorporar-me com a professor substitut de Matemàtiques al llarg del curs que ara comença.
No llegisc massa, però escolte bona cosa d'audiollibres. M'agrada vore pel·lis d'acció en el cine (més que eixos romanços que em duu a vore Marta). No escolte massa música (i damunt és la mateixa des de fa deu anys) i gairebé he deixat de tocar el piano. A penes faig esport i menge bastant malament. Així que un dels pocs hàbits que jutge virtuós (per moderat) és el d'escriure en el meu blog, que vos convide a visitar per a més detalls.
Catequesi
En què consisteix el nostre cristianisme, ara?
Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.
Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?
El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.
Bàsicament, en que les preguntes que tots ens fem sobre el món, els altres, i nosaltres mateixos, continuen essent, dalt o baix, les del catecisme. La gran diferència és que hi hem esborrat les respostes: ara ens queda un espai en blanc sota cada epígraf que som lliures d’emplenar de forma personal. O de deixar buit.
Quin perill corre el nostre cristianisme, doncs?
El risc que se’ns esborren les preguntes abans d’aprendre a fer-ne de millors. El nostre error pot ser el de no llegar a les pròximes generacions ni tan sols una tradició contra la qual revoltar-se, una herència que els serà suficientment senzilla de rebutjar com per a no estalviar-los anticipadament la tria.
Lector dispers
He d’agrair-li a Montaigne que la seua escriptura siga tan desordenada com la meua lectura: això m’ha permès anar assaborint-lo aquest estiu d’una forma més plena del que hom hagués aconseguit, posem per cas, obrint “El Quijote” a l’atzar de tant en tant i llegint-lo durant vint minuts. Eixa meua indisciplina ha restringit la meua lectura directa dels clàssics a unes poques obres de teatre, durant els últims anys.
Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).
Vaig intentar canviar aquest plantejament fa pocs dies: l’”Apologia de Raimon Sibiuda” ocupa la meitat del volum II dels Assaigs, i encara que siga només per l’extensió crec que és el més cèlebre de tots (és l’únic de què coneixia el títol individual abans de tenir Montaigne a casa). Vaig voler fer-ne una lectura convencional, ordenada i completa, però unes poques pàgines em bastaren per a comprovar que la relació entre el títol de l’assaig i els seus continguts sinuosos era tan lleugera com és habitual en els capítols més breus del llibre. Tornaré, doncs, a confiar en l’atzar. O a rellegir el capítol sobre els caníbals, que és deliciós (entre altres coses, perquè sí parla dels caníbals, però d’aquella manera: un mos a la cama per ací, una llatinada per allà...).
La passivitat
De les poques setmanes que han passat des que ha començat el meu estiu (és a dir, des del dia que em vaig examinar) el més acurat que puc dir és que han estat bastant improductives des del punt de vista personal. De les mil coses que sempre pensem que podrem fer quan arriba l’estiu, n’he fet ben poques – les estrictament relacionades amb l’esplai i el descans més passiu. Estic començant a acumular una espècie de culpa per no haver llegit més, no haver escrit ací o estudiat, no haver fet més esport. I per haver jugat massa a matar marcians amb l’ordinador – sí, sí, tots tenim debilitats...
Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.
[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]
Però immediatament després de sentir-me així recorde un xicotet detall: no estic de vacances, encara no les he començades! He continuat treballant tots els dies de l’estiu que no eren festa, durant la meua jornada intensiva i generalment un poc també per les vesprades. Eixa culpa no és doncs la de qui desaprofita els pocs dies de l’any que té lliures – sinó la de qui ha recuperat, encara que siga provisionalment, la distinció bàsica entre les obligacions i les diversions, el negoci i l’oci. La culpa persisteix, malgrat tot – i ben mirat, em fa de garantia que ben aviat començaré de nou l’activitat quasi compulsiva: el meu temps lliure, fora de la feina (siga quina siga) tornarà a regir-se per metes, terminis, expectatives i mesures d’èxit i fracàs. L’únic que espere és que les metes siguen distintes – només així podré seguir fent els mateixos esforços.
[ I de passada: hui he tornat a xafar una llibreria després de mesos. Al·leluia! ]
Ulysses
Tota tradició literària té fragments ja deslluïts de tant brillar. Com els versos llegits i estudiats a l'escola o a l'institut, que acaben recordant-se no com una herència valuosa, sinó com una espècie de joc infantil - i són per tant més objecte per a la nostàlgia que per a la nostra admiració adulta. Se m'ocorren ara les "Rimas" de Becquer en castellà, i uns quants versos cèlebres en valencià amb què acabe topant en cada boda civil a què em conviden - Estellés en comptes de Sant Pau, l'estranya mutació d'una litúrgia.
Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.
Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.
"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final
[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
Així, al lector madur (encara que en el meu cas ho diga per l'edat, més que pel costum) se li presenten dos camins possibles després de la inevitable profanació dels fragments més populars de la seua literatura. Un és traspassar la superfície i perdre's per les carreteres secundàries de la pròpia tradició. I l'alternativa és descobrir les grans fites, per sort encara verges per a nosaltres, de les "altres" literatures. Ja tindré ocasió de dir com de lluny (i de prop!) em duu de tant en tant el primer camí. Però pel que fa al segon, hui he volgut afegir a aquesta nota uns versos que he conegut recentment, seguint un curs d'estètica i teoria literària en format MP3 ("From Plato to Postmodernism", del professor Louis Markos). Es tracta del final de l'"Ulysses" de Tennyson (poeta anglés del segle XIX), tota una invitació a l'aventura, a esgotar les possibilitats i experiències de la vida fins i tot en la vellesa.
Certament, sóc home de poques aventures: la meua intensitat és una altra, més semblant a la del jove Telèmac que espera el seu torn per a regnar i honora la llei i els déus, que de l'ardent ancià que encara desitja veure créixer la seua fama gegantina. Però m'agradaria poder dir, com aquest Ulises, "I am a part of all that I have met" - i gaudir d'aquesta glòria domèstica que és el sentiment de pertinença.
"Ulysses" - Alfred Tennyson (1809-1892) - final
[...] Come, my friends,
'T is not too late to seek a newer world.
Push off, and sitting well in order smite
The sounding furrows; for my purpose holds
To sail beyond the sunset, and the baths
Of all the western stars, until I die.
It may be that the gulfs will wash us down:
It may be we shall touch the Happy Isles,
And see the great Achilles, whom we knew.
Tho' much is taken, much abides; and tho'
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
Romanticisme
La meua aversió pel romanticisme té escletxes, punts febles en les seues defenses. La majoria estan relacionades amb la música, la més sublim de les arts per als romàntics (judici en què em veig obligat a reconèixer-los l’encert). A principis d'esta setmana Marta i jo vam acudir a una sessió nocturna de música per a piano, en l'església del Monestir de Simat, envoltada de ruïnes valuosíssimes i de camps de tarongers que ben aviat seran també objecte d’interès per a l'arqueologia. Certament, símbol de la identitat valenciana: taronges, música, ganes de lluir a colp de talonari. I ruïnes.
L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...
Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.
El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.
L'intèrpret, un andalús molt simpàtic a qui Marta havia entrevistat a la tele aquell mateix matí, era magnífic, i el programa resultava d'allò més atractiu i accessible: quatre impromptus de Schubert, i algunes peces de Chopin que tot i tractar-se d'obres aparentment menors, vaig poder escoltar com mai havia fet abans en els meus CDs - un piano Steinway sonant en directe a pocs metres de mi, l'entorn, la circumstància...
Durant el parell d'hores que vam estar a Simat em vaig sentir envaït per la nostàlgia de la que fou primera en la sèrie de les meues renúncies: jo mateix havia tocat un dels impromptus (op. 90, n. 4) de Schubert en alguna audició d'estudiants en què vaig participar. No sabia, quan vaig deixar el piano fa uns deu anys, que després vindrien unes quantes ruptures més - la meua estranya mania d'abandonar de forma un tant radical activitats a què m'he lliurat durant anys, que m'han omplert, que he arribat a saber fer raonablement bé. Però tot i la costum de la fugida, em dol encara recordar els meus dits àgils sobre el teclat - i saber-me incapaç de tocar així ara, potser mai més.
El concert inclogué també una peça contundent i vistosa de Falla, que em va recordar quelcom menys sentimental però més bàsic: el piano, romanticismes a banda, continua essent un instrument de percussió - la sublimació, la pitagorització d'un instint. És l'edat: la visió estètica del món potser va esmolant-se, però els dits ja no acompanyen.
Censura
Cada cop que comprove que el efecte de l’aplicació de la censura és més d’amplificador que no de sordina, acostume a interpretar-ho com a símptoma de què vivim en una societat civilitzada i lliure. Els jutges li han fet a “El Jueves” la millor operació de màrketing de la seua història recent – i dubte que la pròpia monarquia s’haja implicat en un error d’imatge de tal magnitud.
Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.
Tanmateix, el problema veritable sempre seran les formes més subtils, més dissimulades, de control de la informació. Ara que aparentment res ja no és ocult, només un just terme mig entre la credulitat i la paranoia ens pot orientar. Que el que se’ns mostra és una realitat mutilada, és segur – però no es sempre evident en quina direcció ha estat més sagnant el tall.
Vida universitària
Exactament un any després d’haver-me llicenciat en Humanitats, des d’aquesta setmana torne a ser alumne d’una universitat – precisament de la mateixa que m’ha permès estudiar de forma continuada tots aquests anys, la UOC. Això vol dir que tot just havent deixat enrere (amb un èxit relatiu) una meta aproximadament acadèmica fa una setmana, ja tinc una nova fita futura en què tancar els temaris, les pràctiques i les obligacions del pròxim semestre (pels volts de desembre i gener em tocarà fer els assaigs finals de cada assignatura).
Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.
Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.
Sembla de bojos, però crec que no ho és tant: no hi ha cap relació entre el que m’ha obsessionat fins fa pocs dies i el que ben aviat començarà a absorbir-me el temps lliure i les energies. Això és el que em provoca una necessària discontinuïtat intel·lectual, forçada però sana, entre la meua primavera matemàtica i un estiu i tardor més humanístics: no sé si hagués aconseguit aquesta desconnexió radical de no haver-me embarcat en aquest Màster.
Vull pensar que el manteniment d’aquest meu nou blog no només serà compatible amb les meues responsabilitats acadèmiques, sinó que pot resultar fins i tot complementari. Si alguna setmana no tinc altra cosa que penjar que alguna acrobàcia filosòfica sobre la dissolució de la identitat en les hiperxarxes metastàtiques, doncs mira: millor això que no res, faré copia-i-pega sense miraments de les meues pràctiques d’alguna assignatura. Científic de dia, postmodern de nit: Jekyll i Hyde. És el més semblant a una aventura que arribe a concebre per a la vida diferida que ara encete.
Aprenentatge significatiu
La metàfora germinal de tota bona pedagogia és la del burro i la safanòria. L’excés insuportable de correcció política que regna en la matèria pot fer que aquesta veritat nuclear se’ns presente ofensiva i degradant. Però si tant ens irrita aquesta comparació, ni tan sols ens aturarem a considerar de quina altra forma es pot fer anar un burro. Eixa és la llavor de tota mala pedagogia: negar-nos a posar-li una safanòria davant al burro perquè no volem enganyar-lo, i veure poc després com finalment algú altre acaba fent-lo anar donant-li pals.
Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.
Queda dit, mentre espere la trucada de la meua germana, que està a l’altra banda de la porta d’on el tribunal fa les seues últimes deliberacions.
Final de trajecte
Fa ja molts mesos, quan vaig començar a repassar i a treure-li la pols a les meues Matemàtiques per a preparar aquestes proves que acabaré demà, vaig pensar que l’esforç que em separava d’unes mínimes garanties d’èxit era immens. “Intentar-ho”, “provar”, etcètera, són una cosa: hom sempre pot confiar en la sort i en no haver perdut certes gràcies personals per a eixir ben parat de situacions inusuals. Però quan l’objectiu esdevé tan simple i rotund com “no fallar”, les variables aleatòries que s’han de controlar passen a ser moltes més. A més, no hi ha lloc per a la brillantor en els plantejaments quan la meta és tan modesta com un simple “aprovat”, sinó només per a una certa ètica del sacrifici, una forma humil i silenciosa d’heroisme, un instint racionalitzat de supervivència. He sentit molta més por que no il·lusió durant tots aquests mesos – i aquesta sensació ha resultat ser una motivació efectiva, però cruel.
No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.
No em vaig equivocar respecte de les meues previsions: m’ha costat molt arribar fins on estic ara. Però el que he tardat més temps en assumir, fins que ho he pogut experimentar directament les últimes setmanes, és que el meu intent no només era exigent en termes intel·lectuals, d’esforç i constància personal, sinó que era una aventura estranya, exòtica, en què no he deixat de trobar-me sorpreses fins l’última hora (i encara queda un dia). El que he fet tot aquest temps ha estat una veritable “marcianada”: hi ha mil i una coses que ignore encara del món a què pretenc incorporar-me, i aquesta ignorància és potencialment més catastròfica del que els meus encerts poden arribar a compensar. En un any he après coses bastant difícils, potser inaccessibles per a molta de la gent amb qui “competisc” per un lloc a les llistes, però que difícilment em seran de cap utilitat en aquesta oposició, ni enguany ni en anys vinents. I per contra, el que per a molts aspirants són experiències i evidències del dia a dia, per a mi són buits que honestament no he pogut omplir fullejant els meus llibres.
Conveniències legítimes
Ben sovint, “vocació” és el nom pretensiós que algunes persones fan servir per a referir-se a l’única cosa que saben fer bé. En aquests casos, la restricció que fan, implícitament, de l’amplitud de les potencialitats humanes és llur defensa contra un fet pertorbador: l’existència dels “altres”, gent que pot elegir, que farà bé unes coses o unes altres depenent només de quina siga la seua tria, de la seua conveniència en un moment donat. L’especialització i el costum atrinxerats contra el talent: és en batalles com aquesta quan el meu liberalisme surt a la superfície, i pren partit. No cal dir quin.
Bon vent
Ahir mateix van acabar dues de les poques distraccions que han sobreviscut als meus sacrificis de final de campanya: la 32ª edició de la Copa Amèrica i la tercera temporada de “House”. Espere sincerament que totes dues tornen: crec que és segur que House tindrà una nova temporada, i bastant probable que Bertarelli i Rita prolonguen el seu idil·li mariner – després d’haver guanyat aquesta final màgica i increïble, l’únic que explicaria que aquests mercenaris (al servei dels) suïssos marxaren de València seria llur instint irreprimible vers la traïció (si no ho creieu, aneu a Nova Zelanda i pregunteu...). Aquests dos finals simultanis són tot un senyal, un indici de canvi de cicle: la vida diferida ja s’acosta, la puc percebre, olorar, quasi tocar amb els dits.
És clar que aquesta tampoc haurà estat la meua darrera temporada com a opositor: però justament per ser la primera, i en les condicions un tant salvatges en què me l’he plantejada, serà irrepetible. Encara hauré de prorrogar durant uns dies més el meu ritme de treball de tots aquests mesos: la meua segona prova és dijous 12, i això vol dir que tornaré a quedar-me adormit davant d’un llibre de batxillerat (!) unes quantes vesprades més entre setmana, i continuaré sense eixir de l’apartament durant els pròxims (els últims!) dissabte i diumenge. Però tot arriba, poquet a poquet, i només una catàstrofe podria aturar els canvis imminents. Aquestes notes a la xarxa intentaran ser la meua crònica tranquil·la, intermitent i pedant.
És clar que aquesta tampoc haurà estat la meua darrera temporada com a opositor: però justament per ser la primera, i en les condicions un tant salvatges en què me l’he plantejada, serà irrepetible. Encara hauré de prorrogar durant uns dies més el meu ritme de treball de tots aquests mesos: la meua segona prova és dijous 12, i això vol dir que tornaré a quedar-me adormit davant d’un llibre de batxillerat (!) unes quantes vesprades més entre setmana, i continuaré sense eixir de l’apartament durant els pròxims (els últims!) dissabte i diumenge. Però tot arriba, poquet a poquet, i només una catàstrofe podria aturar els canvis imminents. Aquestes notes a la xarxa intentaran ser la meua crònica tranquil·la, intermitent i pedant.
RC - Dates marcades a foc
"I tu que feies el 25 d'Abril de 2007?"
Signar l'escriptura (i com no, assumir la hipoteca) del pis que m'he comprat en l'indret precís del món on vull morir-me (sense presses, això sí). És el més semblant al patriotisme que m'ha permès la meua butxaca.
I com imaginareu, aquesta nota és també el més semblant a l'èpica o la lírica que m'ha passat pel cap en unes quantes setmanes... Passeu un bon 25 d'Abril, i agafeu forces.
[Entrada original ací]
Signar l'escriptura (i com no, assumir la hipoteca) del pis que m'he comprat en l'indret precís del món on vull morir-me (sense presses, això sí). És el més semblant al patriotisme que m'ha permès la meua butxaca.
I com imaginareu, aquesta nota és també el més semblant a l'èpica o la lírica que m'ha passat pel cap en unes quantes setmanes... Passeu un bon 25 d'Abril, i agafeu forces.
[Entrada original ací]
RC - Estratègia i tàctica
A mesura que s’acosta el dia en què m’hauré d’examinar, quasi clandestinament, de les meues oposicions a professor de secundària, me n’adone de dues coses.
La primera, que potser em vaig equivocar. Que quan vaig encetar aquest camí potser no confiava en arribar massa lluny: era una possibilitat, una alternativa, un per-si-de-cas. Doncs no, no ha estat això. Ha estat un any sencer de la meua vida: de la meua vida de veres, de la que em queda quan isc d’una feina a jornada completa. He perseverat amb una tossudesa que potser no esperava. He dut el sacrifici del present per un futur millor a un extrem que deixa de ser racional. Amb independència del resultat, l’aposta potser ha estat un error. Si tinc èxit, podré pensar tranquil·lament que ha valgut la pena – però el que estaré valorant serà ja el resultat, i no la decisió inicial. I si fracasse... bé, si fracasse ja em sobraran ocasions per a paladejar l’amargor del temps perdut.
La segona cosa que també he interioritzat estes darreres setmanes és que, tot i els dubtes sobre si deuria haver arribat o no fins ací, ja no tinc volta enrere. Tot el que he fet fins ara perdria el seu sentit si no em lliurara numantinament, sense mesura, a preparar eixe examen. És un deure assumit, que sent l’obligació de complir amb independència de les compensacions que finalment em puga reportar. Això resulta difícil d’empassar per a qui, com jo, presumeix d’utilitarista en la forma de plantejar tantes qüestions quotidianes. En el dia a dia, tinc el costum d’encertar – o això crec. La perspectiva d’haver-me equivocat durant l’any complet se’m fa, per això, més preocupant, quasi obsessiva.
[Entrada original ací]
La primera, que potser em vaig equivocar. Que quan vaig encetar aquest camí potser no confiava en arribar massa lluny: era una possibilitat, una alternativa, un per-si-de-cas. Doncs no, no ha estat això. Ha estat un any sencer de la meua vida: de la meua vida de veres, de la que em queda quan isc d’una feina a jornada completa. He perseverat amb una tossudesa que potser no esperava. He dut el sacrifici del present per un futur millor a un extrem que deixa de ser racional. Amb independència del resultat, l’aposta potser ha estat un error. Si tinc èxit, podré pensar tranquil·lament que ha valgut la pena – però el que estaré valorant serà ja el resultat, i no la decisió inicial. I si fracasse... bé, si fracasse ja em sobraran ocasions per a paladejar l’amargor del temps perdut.
La segona cosa que també he interioritzat estes darreres setmanes és que, tot i els dubtes sobre si deuria haver arribat o no fins ací, ja no tinc volta enrere. Tot el que he fet fins ara perdria el seu sentit si no em lliurara numantinament, sense mesura, a preparar eixe examen. És un deure assumit, que sent l’obligació de complir amb independència de les compensacions que finalment em puga reportar. Això resulta difícil d’empassar per a qui, com jo, presumeix d’utilitarista en la forma de plantejar tantes qüestions quotidianes. En el dia a dia, tinc el costum d’encertar – o això crec. La perspectiva d’haver-me equivocat durant l’any complet se’m fa, per això, més preocupant, quasi obsessiva.
[Entrada original ací]
RC - Passions
El capítol d’ahir de House era ben estrany: poques complicacions mèdiques, però més minuts de diàleg sobre el sentit de l’existència i el dolor dels que són habituals. Aquesta vessant filosòfica de House em recorda sovint “La pesta”, de Camus – però ara amb una miqueta més d’humor, pauses per a la publicitat, i concursos en la web.
Però ara, la meua meditació preferida sobre el dolor i l’esperança és la mateixa de tots els anys per estes dates: la Passió segons Sant Mateu de Bach. He tardat en anar de casa a la feina exactament els set minuts que dura “Mache dich, mein herze, rein”: i mentrestant cantava i xiulava les figuracions infinites que acompanyen aquesta ària fabulosa, que sona just quan Josep d’Arimatea recull el cos mort de Jesús.
Bach va ofrenar bona part del seu talent al Déu de Spinoza, i és així com primer el vaig conèixer: preludis, fugues, variacions. Però la música que escrigué per al Crucificat continua entendrint-me fins els ossos quan la recupere cada primavera. No sé si són les últimes brases d’una fe, o només (i no seria poc) d’una certa sensibilitat estètica, però faré bé de no extingir-les. Per a les cendres sempre ens queda temps.
[Entrada original ací]
Però ara, la meua meditació preferida sobre el dolor i l’esperança és la mateixa de tots els anys per estes dates: la Passió segons Sant Mateu de Bach. He tardat en anar de casa a la feina exactament els set minuts que dura “Mache dich, mein herze, rein”: i mentrestant cantava i xiulava les figuracions infinites que acompanyen aquesta ària fabulosa, que sona just quan Josep d’Arimatea recull el cos mort de Jesús.
Bach va ofrenar bona part del seu talent al Déu de Spinoza, i és així com primer el vaig conèixer: preludis, fugues, variacions. Però la música que escrigué per al Crucificat continua entendrint-me fins els ossos quan la recupere cada primavera. No sé si són les últimes brases d’una fe, o només (i no seria poc) d’una certa sensibilitat estètica, però faré bé de no extingir-les. Per a les cendres sempre ens queda temps.
[Entrada original ací]
RC - Verba volant
Hui, en un moment de desesperació, m’he inscrit en una empresa de treball temporal. Home, no s’autoanomenen així, directament: es diuen “consultores de recursos humans”, i sempre tenen una pàgina web plena de fotos de gent que somriu perquè en comptes de la vida monòtona d’un funcionari aburgesat, poden gaudir de la gratificant experiència de canviar de feina cada dos per tres – i alternar-la amb la encara més gratificant experiència de no treballar en absolut. Deu ser per això darrer que somriuen tant.
Si ho pense una miqueta, no té ni cap ni peus que m’haja inscrit. Tinc un treball fix, estable, indefinit: ja m’haguera agradat que acabara, que tingués data de caducitat, però no. No em falta ni feina, ni sou, i són millors del que molta gent pot dir de la forma amb què es guanya el pa. Però no m’il•lusiona el que faig, no em veig molts mesos més a la meua oficina, i de vegades he arribar a pensar que moltes altres persones millorarien la meua feina justament per això: no per llurs superiors capacitats (i això que n’hi ha molts, de joves capaços), sinó per aquesta mena d’especial implicació que en mi trobe ja esgotada. I quan la carrera professional d’un apunta vers l’eixida d’emergència, sempre acaba arribant-hi.
Tot i la desil•lusió, persevere en fer bé les meues rutines de cada dia – fins i tot quan deixen de ser rutines i esdevenen situacions límit, petites gestes horàries i malabarismes ofimàtics. Fa uns quants dies que treballe com un boig, fent i desfent tasques que serien complicades per a mi sol, però que encara resulten més difícils per l’estúpid empeny d’alguns en ajudar-me a fer-les bé. Una de tantes valuoses orientacions que he rebut darrerament és la de que he de fer més coses per escrit: que és important escriure, que aclareix les idees i ajuda a fer les feines de forma sistemàtica i ordenada, que és un costum que he d’agafar, i que quant més sucre més dolç...
Els qui em llegiu sabeu poca cosa de mi – en bona part, degut a les meues pròpies reserves. No hauríeu, per tant, de creure’m si vos parlara de la meua formació acadèmica (al cap i a la fi, tots patim de “titolitis”), de la meua tècnica depurada, de l’experiència en el sector, de la meua facilitat en el tracte, de la meua capacitat de disciplina i sacrifici i tota aquesta morralla. En això, podria mentir-vos fàcilment i fer-me màrtir virtual de la meua pròpia causa perduda. Però després del rotllo que heu hagut de llegir fins arribar ací, entendreu la importància, altrament secundària, de l’anècdota que algú m’haja hagut de dir que pose més coses per escrit, a l’oficina: és l’única forma de mostrar-vos no les meues hipotètiques virtuts, sinó la niciesa i la miopia amb què són generalment jutjades...
[Intentaré que el pròxim post siga més “optimista”, com em digué la Carme-Laura en un comentari la setmana passada: explicar un poc millor la meua renascuda vocació docent potser siga un bon tema. Part d’aquest “renaixement” no és sinó el revers del meu neguit d’oficina – però no tot. Hi ha un component ben sincer i sentit, que faré bé d’aclarir. ]
[Entrada original ací]
Si ho pense una miqueta, no té ni cap ni peus que m’haja inscrit. Tinc un treball fix, estable, indefinit: ja m’haguera agradat que acabara, que tingués data de caducitat, però no. No em falta ni feina, ni sou, i són millors del que molta gent pot dir de la forma amb què es guanya el pa. Però no m’il•lusiona el que faig, no em veig molts mesos més a la meua oficina, i de vegades he arribar a pensar que moltes altres persones millorarien la meua feina justament per això: no per llurs superiors capacitats (i això que n’hi ha molts, de joves capaços), sinó per aquesta mena d’especial implicació que en mi trobe ja esgotada. I quan la carrera professional d’un apunta vers l’eixida d’emergència, sempre acaba arribant-hi.
Tot i la desil•lusió, persevere en fer bé les meues rutines de cada dia – fins i tot quan deixen de ser rutines i esdevenen situacions límit, petites gestes horàries i malabarismes ofimàtics. Fa uns quants dies que treballe com un boig, fent i desfent tasques que serien complicades per a mi sol, però que encara resulten més difícils per l’estúpid empeny d’alguns en ajudar-me a fer-les bé. Una de tantes valuoses orientacions que he rebut darrerament és la de que he de fer més coses per escrit: que és important escriure, que aclareix les idees i ajuda a fer les feines de forma sistemàtica i ordenada, que és un costum que he d’agafar, i que quant més sucre més dolç...
Els qui em llegiu sabeu poca cosa de mi – en bona part, degut a les meues pròpies reserves. No hauríeu, per tant, de creure’m si vos parlara de la meua formació acadèmica (al cap i a la fi, tots patim de “titolitis”), de la meua tècnica depurada, de l’experiència en el sector, de la meua facilitat en el tracte, de la meua capacitat de disciplina i sacrifici i tota aquesta morralla. En això, podria mentir-vos fàcilment i fer-me màrtir virtual de la meua pròpia causa perduda. Però després del rotllo que heu hagut de llegir fins arribar ací, entendreu la importància, altrament secundària, de l’anècdota que algú m’haja hagut de dir que pose més coses per escrit, a l’oficina: és l’única forma de mostrar-vos no les meues hipotètiques virtuts, sinó la niciesa i la miopia amb què són generalment jutjades...
[Intentaré que el pròxim post siga més “optimista”, com em digué la Carme-Laura en un comentari la setmana passada: explicar un poc millor la meua renascuda vocació docent potser siga un bon tema. Part d’aquest “renaixement” no és sinó el revers del meu neguit d’oficina – però no tot. Hi ha un component ben sincer i sentit, que faré bé d’aclarir. ]
[Entrada original ací]
RC - De revolutionibus
Dies com hui em pregunte com és possible que em paguen per les estupideses que faig durant el dia, en comptes de per les coses profitoses que faig per les nits.
Afortunadament, l'optimista que encara sobreviu dins meu em recorda: encara no està tot perdut. Quan ens pareix que el món està cul per amunt, no cal destruir-ho tot, negar-ho tot, renunciar a tot: és suficient amb donar-li la volta. O de posar-nos cul per amunt nosaltres mateixos – si no ho estem ja.
Eixe és justament el somni que m’ocupa l’instant abans d’anar a dormir, cada nit: canviar sobtadament el lloc que ocupe al món, donar el salt per al qual duc tants mesos agafant carrereta en silenci. I després canviar el món poquet a poquet, des de l’arrel, des de la llavor. Així de simple: cap llibre de pedagogia hauria de contenir paraules de més de quatre síl·labes.
[Entrada original ací]
Afortunadament, l'optimista que encara sobreviu dins meu em recorda: encara no està tot perdut. Quan ens pareix que el món està cul per amunt, no cal destruir-ho tot, negar-ho tot, renunciar a tot: és suficient amb donar-li la volta. O de posar-nos cul per amunt nosaltres mateixos – si no ho estem ja.
Eixe és justament el somni que m’ocupa l’instant abans d’anar a dormir, cada nit: canviar sobtadament el lloc que ocupe al món, donar el salt per al qual duc tants mesos agafant carrereta en silenci. I després canviar el món poquet a poquet, des de l’arrel, des de la llavor. Així de simple: cap llibre de pedagogia hauria de contenir paraules de més de quatre síl·labes.
[Entrada original ací]
RC - Dies de cine
Vaig curt de temps, però és una sort que Àngel haja dit en el seu bloc algunes de les coses que a mi m’hagués agradat destacar del cicle de Cinema en Valencià que s’està fent als ABC de la Vital de Gandia.
Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)
“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).
Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.
Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.
Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.
Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...
[Entrada original ací]
Fa dues setmanes, “Scoop” em va entretenir moltíssim, em va fer riure unes poques vegades, i em va mantindre somrient durant hora i mitja: no arriba a l’alçada de “Match point”, però el to i el gènere d’ambdues cintes són del tot complementaris. Per edat i per inclinacions naturals, sóc dels qui van descobrir abans Scarlett Johansson que Woody Allen: però aquest home té talent, l’hauré de seguir de prop, també, perquè promet... :-)
“Dies d’agost” me la vaig saltar, conscient del que m’esperava: entre nosaltres, i que no isca d’ací, he de dir que a mi les que m’agraden són les pel·lis de “mamporros”, dispars, persecucions i una miqueta d’intriga i suspens. Per això m’encanta que l’Oscar a millor pel·lícula se l’haja endut eixa joia del cine de policies i mafiosos que és “The departed” (“Infiltrats”).
Feia mesos (i ho vaig escriure ací, en alguna nota o comentari) que volia veure “Copying Beethoven”, de la qual havia llegit crítiques favorables: no era una obra mestra, com “Amadeus”, però semblava una digna recreació dels últims anys del personatge. És aquest Beethoven madur qui va crear les obres que més he escoltat els meus darrers anys de sequera musical: les variacions Diabelli, les últimes sonates i quartets. I la Novena simfonia, que al cap i a la fi representa el clímax de la pel·lícula: quasi mitja hora del film se centra en la primera interpretació de l’obra, de la qual sé que tingué un èxit clamorós – però tinc dubtes que el propi Beethoven la poguera dirigir personalment, i que els músics feren cas de les indicacions d’aquell home obstinat i sord.
Un altre dubte que em sorgí fou si la contraposició entre l’art i la tècnica que el propi Beethoven reitera al llarg del film (el xic que festeja amb la copista dissenya ponts, és una espècie d’enginyer) no és un extrem forçat i inconsistent. Beethoven és un hereu de la Il·lustració: si no recorde malament va mostrar interès pels avenços científics i tècnics de l’època, i en la seua pròpia concepció de la música hi ha aquella mena d’interès estructural, de creativitat sotmesa a lleis internes que el fa superior als romàntics que el seguiren.
Però deixant de banda estes xicotetes qüestions, aquesta interpretació dels darrers anys de Beethoven sota la mirada d’una admiradora amb talent i sensibilitat aconsegueix emocionar, quasi més pel paper principal que juga la música, la magnífica banda sonora, que per la riquesa de la trama – que resulta poc més que un pretext per a explorar el contrast entre els personatges. Val la pena mirar i escoltar.
Ara només ens falta veure “El perfum”, aquest dijous...
[Entrada original ací]
RC - Tren en marxa
En altres persones, l’adaptació a una certa rutina pot suposar simplement una sana consolidació dels hàbits, posar una miqueta d’ordre entre llurs tendències improvisades, immediates. Però en el meu cas, rutinari i previsible com sóc ja d’inici, la meua afinació de l’encadenament quotidià de tasques (procés a què m’estic sotmetent durant aquestes setmanes) pot donar resultats ben pròxims a l’obsessió, a un cert maquinisme psicològic que és tant més insà quant més eficient. (Si eixa eficiència em permet fer un examen digne, donaré per bons aquests indicis transitoris de bogeria.)
Mentrestant, la precampanya electoral comença a embogir, també. Gent que rep trucades per a apuntar-se a més d’una llista local. Homes de lletres traient punta a les xifres més vulnerables d’una enquesta. Ací, a Gandia, el populista tranquil contra el populista milionari – i els sempre imprescindibles tercers, en discòrdia perpètua i petita. Mai com en aquesta ocasió m’havia atret tan poc la participació activa en política – però tampoc mai com ara m’havia semblat tan transcendent la conjuntura. Ho seguirem de prop.
[Entrada original ací]
Mentrestant, la precampanya electoral comença a embogir, també. Gent que rep trucades per a apuntar-se a més d’una llista local. Homes de lletres traient punta a les xifres més vulnerables d’una enquesta. Ací, a Gandia, el populista tranquil contra el populista milionari – i els sempre imprescindibles tercers, en discòrdia perpètua i petita. Mai com en aquesta ocasió m’havia atret tan poc la participació activa en política – però tampoc mai com ara m’havia semblat tan transcendent la conjuntura. Ho seguirem de prop.
[Entrada original ací]
RC - La vida diferida
Abans que no siga ja massa tard, hauria de confeccionar una llista de les coses que he ajornat per al dia després de l’examen. Tot allò que no hauré fet durant aquest grapat de mesos, no tant per causa del temps que he dedicat a engolir-me els temes de l’oposició (unes poques hores cada setmana – això sí, les millors, les més aprofitables), sinó per la horrible sensació de paràlisi, de culpa, que se’m tira al damunt cada vegada que tinc un desig immediat, una idea, una il•lusió. “Ara no puc”, “més endavant”, “ja vorem”...
Si sóc realista, el cert és que de totes les coses que han quedat així, en l’aire, molt poques hagueren arribat a realitzar-se, o hagueren aconseguit centrar la meua atenció més enllà d’un caprici efímer. Però haver-me-les negades d’entrada m’ha impedit descartar-les definitivament, i les ha acumulades, fent una pila gegantina, per al moment futur en què, amb independència de si hauré aprovat o suspès, la vida semblarà tornar a fluir de nou.
Així, la por ja no és de fracassar – sinó de comprovar immediatament com de car m’haurà sortit el meu fracàs, quan el muntó del dia després se’m caiga damunt. També per això crec que he de fer aquest inventari de renúncies, per a treure-me-les de sobre, una a una, quan arribe la meua revenja contra els dies descomptats.
[Entrada original ací]
Si sóc realista, el cert és que de totes les coses que han quedat així, en l’aire, molt poques hagueren arribat a realitzar-se, o hagueren aconseguit centrar la meua atenció més enllà d’un caprici efímer. Però haver-me-les negades d’entrada m’ha impedit descartar-les definitivament, i les ha acumulades, fent una pila gegantina, per al moment futur en què, amb independència de si hauré aprovat o suspès, la vida semblarà tornar a fluir de nou.
Així, la por ja no és de fracassar – sinó de comprovar immediatament com de car m’haurà sortit el meu fracàs, quan el muntó del dia després se’m caiga damunt. També per això crec que he de fer aquest inventari de renúncies, per a treure-me-les de sobre, una a una, quan arribe la meua revenja contra els dies descomptats.
[Entrada original ací]
RC - Expectatives
Fa més o menys un any me la vaig trobar després d’un disgust immerescut, sense gaire confiança ni perspectives, i sense massa mèrits acumulats d’eixos que ens permeten sobreviure de renda quan les coses venen mal dades. Fou en aquella conjuntura quan crec que vaig contribuir, modestament, a una nova manera de veure i fer les coses. Aquesta petita revolució conceptual d’anar per casa l’anomenarem, a falta d’un nom més sofisticat, la teoria del llistó.
Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.
Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.
Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.
Poc després vingué el seu primer Excel•lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.
Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil•la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...
[Entrada original ací]
Ve a voler dir que, quan algú no té a mà un bon criteri amb què mesurar els seus èxits i fracassos, perd per complet la capacitat de jutjar si està fent les coses bé, com toca (i té, per tant, motius per a perseverar), o la de saber si està fracassant rotundament (i hauria de pensar llavors en redirigir els seus esforços). Hom pot ser molt o poc exigent, humil, ambiciós, conformista – i cadascun d’aquests petits excessos té el seu tractament, les seues possibilitats d’ajust. Però si senzillament no té aquesta mínima guia, està condemnat a una deriva mediocre, a l’estúpida i cíclica seqüència de saltar primer, i posar el llistó després, una miqueta per sota de l’alçada que hem aconseguit botar.
Així, convençut que el problema no era ella, ni la seua bona voluntat, ni els seus esforços i talent, sinó algun error encadenat i una certa manca de referències, li vaig proposar un llistó. Una meta temptativa, que no podia imaginar si li seria massa complicada o massa fàcil – però una meta, al capdavall, que en la mesura en què l’ha anat assumint l’ha fet almenys sentir-se pressionada, nerviosa, vigilada de prop. Jo mateix, en el meu constant seguiment, he anat substituint l’afecte, i la simpatia condescendent que hauria de tindre-li, per una actitud més severa, incòmoda, amb la crueltat inherent a la tirania dels resultats.
Aquesta exigència interioritzada la va fer entristir-se bastant quan li van posar el primer Notable. Vaig haver de dir-li, mig improvisant, que hi ha dues classes de persones: els qui trauen Notable i ho celebren, i els que els trauen i ho lamenten – i que, ben mirat, el que havia fet era incorporar-se a aquest segon club selecte. No sé si va quedar molt convençuda amb aquesta xorrada, però havia d’intentar-ho.
Poc després vingué el seu primer Excel•lent, i l’experiència aleshores va deixar de ser la del fracàs, i passà a ser la del subtil dolor de la imperfecció – un sentiment borrós i ambigu, quasi filosòfic, del qual no em vaig atrevir a parlar-li, en part perquè fa temps que n’he oblidat el tast.
Però tot arriba. Avui mateix m’ha dit que ja tenia a la butxaca la seua primera Matrícula d’Honor, i potser no em calga ja ni felicitar-la, ni pronunciar cap descàrrec del tipus jo-ja-ho-sabia, veus-com-era-fàcil, ets-la-millor... Perquè, sincerament, ni ho sabia, ni sé si ha estat fàcil o no, ni m’importa gens ni mica que siga la millor. Egoistament, el que em deixa la consciència tranquil•la és saber que he fet mig bé la meua feina: fixar el seu llistó on li pertocava. Per a bé o per a mal, la resta ja és només cosa d’ella – i encara li queda molt per saltar, cada torn una mica més alt...
[Entrada original ací]
RC - Exilis
Poc abans del Nadal passat, quan no tenia ni ordinador, ni temps, ni ganes com per a escriure una nota ni fer un simple copia-i-pega de versos, un amic em va recomanar i deixar un llibre de poesia del qual no havia fet cap comentari encara en aquest blog. Havent complert ja fa setmanes amb les obligacions sagrades de qui rep un llibre en préstec (la primera llegir-lo, la segona tornar-lo), m’ha vingut al cap penjar ací mig de memòria la nota que potser deuria haver escrit durant els dies que em vaig entretenir llegint-lo, aprofitant que el "Llibre dels exilis" de Juli Capilla es presenta demà divendres a la nit al Casal Jaume I de Gandia.
Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.
Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.
El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
[Entrada original ací]
Confesse que el primer contacte amb el poemari em va cremar les mans: primer, pel to incendiari dels seus versos crus, però també perquè potser les meues mans s’han fet delicadíssimes després d’anys d’untar-les de correcció política i progressisme benpensant. Ja ho sabia això, l’amic que em va deixar el llibre: que els anys m’han fet cada volta més de poble, casolà, indígena, més arrelat al lloc on tinc previst morir-me, però que al mateix temps han esborrat en mi les traces d’una lluita, d’eixa indignació de què només pot ja brollar un sentiment de pertinença nacional. Tot el llibre és precisament un recordatori amarg de les vexacions quotidianes que rep el nostre país, i d’aquesta necessitat de persistir lluitant que se m’ha acabat fent tan innegable com indiferent.
Partint d’aquesta consciència sulfurada hom pot prendre camins ben distints per a l’acció – almenys per a l’acció intel•lectual, si m’admeteu eixa contradicció en els termes. Una opció ben habitual és meditar, analitzar, i exposar amb subtilesa i detall les causes i voluntats orquestrades que ens han dut al nostre actual estat de rendició identitària. Aquest camí ens condueix tan sovint a discussions bizantines i petits faccionalismes, que ben a gust bescanviaria milers i milers de pàgines, articles i taules rodones sobre la nostra qüestió nacional per una única píndola de política pràctica. Doneu-me un home, un polític, populista, desvergonyit i hàbil, inculte i groller si cal, que encenga aquest país en flames – i aprofitarem per a cremar-hi (fallerament, figuradament, és clar) tots els Fusters en pràctiques que s’inventen un país a la seua mesura cada cop que mullen la ploma.
El que potser no havia considerat mai abans de llegir el Llibre dels exilis és una alternativa, potser encara menys pràctica però bastant menys pretensiosa en aquest sentit: aprofitar les possibilitats emfàtiques del vers, dels bons versos, per a cantar unes quantes veritats – i prou. No veritats poètiques, de les que fora del vers esdevenen falses: sinó veritats com a temples, incontrovertibles, transparents. Treure fora amb una barreja de ràbia, frustració, i un insubornable sentit del deure, tot el que veiem i patim cada dia, sense anàlisis, ni solucions estratègiques, ni hòsties – només les paraules exactes per a proclamar una injustícia amb calculada desmesura. Si esta fórmula ha aconseguit invitar-me a l’acció compromesa més que les altres o no, és una altra qüestió: no és un criteri vàlid que aplicar a aquesta, ni a cap altra obra. Però l’intent és notable: m’ha emocionat en ocasions, m’ha posat els pèls de punta algunes altres, i com a mínim m’ha enfrontat de nou amb alguna de les meues desercions personals.
El poeta parla principalment d’una ciutat, València/Venècia, que estima però que sent dolorosament aliena. Potser tan aliena com m’ho ha resultat a mi sempre, perquè no hi he viscut mai, i només la visite per motius més o menys banals. Però viure-hi, treballar, xafar-la sovint, i tanmateix sentir-la allunyada, és un divorci que sembla haver sofert no només Juli Capilla, sinó tots els poetes que cita, un rere l’altre, en l’encapçalament de cadascun dels seus poemes. També la llengua abandonada, i la fictícia separació entre pobles germans són, com no, temes indefugibles. Però recorde dos detalls concrets, potser secundaris dins el fil conductor del llibre, que em tocaren més de prop, més personalment. El primer, les referències a la depredació del territori, que personalment jutge la més urgent amenaça que afecta el meu entorn immediat, més que les relatives a la política o a la cultura – dieu-me provincià, però almenys a la meua comarca el que més m’encén i em preocupa són els paisatges, els horts, les platges irrecuperables. I en segon lloc, una peça del poemari descrivia la tendència, tan dessagnant per al país com humanament comprensible en els qui la segueixen, de fugir al nostre nord enllà particular, Catalunya, on som sovint tan ben rebuts els valencians: certament allà no molestem, però potser perquè tampoc els fem massa falta. En aquest arrelament a la terra, i en eixa resignació a conviure ací, en el tros de país en què ens ha tocat exiliar-nos, m’he sentit més confortable, he sabut trobar millor reflectides les meues pròpies preocupacions personals que no en l’àmbit de la reivindicació directa, que practique tan poc, o tan silenciosament.
Faré el possible per copiar alguns versos del Llibre dels Exilis ací, només tinga ocasió. Potser s’acosta el temps de rellegir-los, i de reviscolar les cendres del meu patriotisme encara que siga durant les poques setmanes crucials d’aquesta primavera difícil. Mentrestant, hauria de reprendre la costum de fer notes més breus, però menys infreqüents – i de deixar comentaris en algun dels missatges sucosos que els companys continuen escrivint ací i allà. És una bona forma de continuar fent comunitat, fent país, sense massa soroll. I no vull abandonar-la.
[Entrada original ací]
RC - Prejudicis
Fa mesos, quan vaig començar a pensar que el meu futur professional ja no era un futur, sinó un present perpetu, em vaig plantejar el que tanta gent m’havia animat a fer en ocasions anteriors: “Oposita!”, “Fes-te funcionari!”. Cobrar de l’Estat, el premi més cobejat de tot un país sencer.
Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.
En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.
Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.
[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]
[Entrada original ací]
Quan m’ho deien, abans, sempre responia que el simple intent de ser funcionari em pareixia una renúncia innecessària: no m’apetia gens passar a fer cada dia, cada any, la mateixa feina que milers de funcionaris més. Em repel•lia, en certa manera, un entorn en què els mèrits i capacitats solen obtindre escassa recompensa, i la deixadesa pròpia o aliena no acostuma a rebre cap classe de sanció correctora.
En aquesta equació entre les meues ambicions i la tediosa certesa del funcionariat, allò que ha canviat en els darrers mesos són les primeres, que no han deixat de minvar ni un sol instant, fent canviar el signe de la comparació. Poc a poc he vist com algunes capacitats i esforços no em rendeixen molt més que la simple i grisa antiguitat: m’he fet major, que no millor, en aquesta oficina. Tot ha anat massa poc a poc – he deixat de ser ambiciós, i potser he tardat massa en adonar-me’n. Com a resultat d’aquesta progressiva acomodació, ara ja no m’importaria gens ser funcionari, sinó tot el contrari: fer la meua feina bé, i prou – i oblidar-me de tot el que podria fer i no he trobat l’oportunitat de mostrar. La renúncia que això em suposava ja no és tanta, sinó una espècie d’alliberament.
Ho intentaré tan aviat com puga, no patiu per això. El que se’m fa estrany és que aquest intent no ha anat acompanyat d’una nova consideració d’aquest paper social del funcionari que em fera més fàcil adaptar-m’hi, que em deixés la consciència més tranquil•la, si voleu dir-ho així. Els meus prejudicis vers la institució del funcionariat continuen vigents: una categoria uniforme on hi ha gent que no fa un brot sense que se li note a l’horari ni a la nòmina, i gent que ben a gust faria el doble del que li pertoca només amb què se li compensara mínimament la voluntat (i que de vegades ho fa malgrat eixa manca d’incentius). I el que és pitjor: no és cap il•lusió de canviar aquest estat de coses el que em mou a intentar incorporar-m’hi, sinó una explícita renúncia, un raonament egoista que em diu “Ramon, tu pots fer-ho igual de bé amb menys esforç...”. Si atenem només a aquest sentiment, no meresc aprovar eixes oposicions que estic preparant, potser – i de vegades, una cosa que m’anima a seguir és saber que els altres, en el fons, no ho mereixen molt més.
[Potser no ho he explicat massa bé. Però allò important era deixar-ho escrit, qui sap per a quan: si no, acabaré pensant, al llegir-me ací, que l’únic que feia fora de l’oficina era mirar la tele... ]
[Entrada original ací]
RC - Horaris
Els grans herois de l’oficina són sovint els grans covards de sa casa. Tothom tria un heroisme de la seua talla.
No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...
[Entrada original ací]
No és el meu cas, almenys no encara. La meua batalla d’unes hores contra les altres no la perd ni la feina, ni la vida – sinó la son, aquest tercer que fa d’àrbitre, les separa i encadena. Si em contaren les hores despert, compliria els anys cada deu mesos...
[Entrada original ací]
RC - Indiscrecions
Fonts diverses m’han informat repetidament que és un idiota irrecuperable. Però fins ara he tingut la mala sort de coincidir amb ell només en ocasions on hi acudeix gent encara més estúpida, privant-me d’assaborir íntimament eixos trets i actituds que fan que no hi haja dos idiotes iguals. Amb tanta competència i de tant nivell, el pobre queda deslluït – hauré de donar-li la seua pròpia oportunitat.
I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després...
Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!
* * * * *
De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.
Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.
[Entrada original ací]
I fins ací puc escriure, que si sóc més indiscret em nomenaran president del Reial Madrid – sense eleccions, ni res, total per al que serveixen després...
Un bloc per a Ramón (jo no, l’altre, el Calderón), que l’home necessita sincerar-se, però ja!
* * * * *
De passada: això de la intimitat és una cosa ben relativa. En un extrem, la intimitat per a Julián Muñoz només comença quan entra a la dutxa – i tot i així, un cop dins la presó tothom acaba baixant la guàrdia més prompte o més tard. Però per a la gent que de veres sap separar el que és de domini públic del que és absolutament privat, els gestos més irrellevants poden significar autèntiques obertures al món, actes generosos de complicitat. Una frase amable d’un doctor esquerp. La serventa de Vermeer soltant-se el pèl per a posar. Els calcetins de colors d’una desconeguda – no diré “calces”, perquè per als de “dalt” eixa mateixa paraula cobreix parts del cos que estan més amunt que per als de “baix”, i ja tenim disputes suficients entre catalans i valencians com per a afegir-ne de noves.
Arribarà un moment en què ja només la gent discreta aconseguirà sorprendre’ns.
[Entrada original ací]
RC - Llarg termini
Quan les respostes relatives al llarg termini se'ns presenten dubtoses, o contradictòries, és important adoptar un parell de mesures. La primera, és assegurar-nos que no prenem decisions precipitades: les nostres fermes conviccions de hui demà poden ser les nostres grans vergonyes de demà. La segona: intentar que eixa indefinició de les nostres vides a mesos, anys vista, no ens amargue els hores i dies immediats. L’entreteniment, en qualsevol de les seues formes, és una bona forma d’alliberar-nos momentàniament d’eixos greus pensaments que, al capdavall, no tardaran en tornar malgrat els nostres esforços per bandejar-los.
Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.
Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...
[Entrada original ací]
Una forma addictiva d’entreteniment a què m’he lliurat amb indulgència aquests dies ha estat veure els capítols de "House" que no havia vist mai abans a la televisió, perquè quan els van emetre encara no m’hi havia enganxat – els he aconseguit ja-sabeu-tots-com-sense-pagar, què li hem de fer! (He de dir que també tinc altres vicis – però em queda vergonya suficient per a no confessar-los obertament.) Dos, tres, cinc capítols seguits amb el puto-amo-del-diagnòstic, i les meues obsessions sobre el calendari d’accions futures s’esvaeixen durant hores. Però no del tot. Perquè en el fons, si alguna cosa vaig aprenent de veure House és que, en ocasions, no decidir encara no deixa de ser una de tantes decisions possibles, sovint la més arriscada – sobretot quan el temps corre i és del futur més immediat del que hom ha de preocupar-se.
Però la sèrie em recorda més coses encara: som un sac d’ossos, vísceres, líquids fastigosos i un cervell com un gran cagalló blanc i enrotllat. Som el bombo del sorteig de la mort, que roda i roda fins que surt una bola, no sabem quan, ni amb quin número – però que ens toca segur: els tenim tots comprats. A llarg termini, ens rosegaran els cucs. Si ni tan sols la tele m’estalvia segons quins pensaments, és que no hi ha remei...
[Entrada original ací]
RC - En pràctiques
Per a que la subordinació dels mitjans de comunicació espanyols a l'aparell repressor de l'Estat no vos transmeta una idea esbiaixada i falsa de les veritables intencions d'ETA en el seu atemptat a Barajas de fa ja uns dies, he copiat ací baix un fragment clarificador del comunicat original de la banda armada, tal qual, sense les habituals traduccions malèvoles i tendencioses que tendeixen a amagar la lògica interna de les accions de la banda. Quan el sistema sencer conspira contra les aspiracions de llibertat i democràcia d'un poble, és important no deixar-se cegar per la propaganda de les institucions oficials, i entendre cada argument en el context de la lluita per l'alliberament nacional en què s'emmarquen.
[Nota 2008: fins ací arribava l'entradeta de l'article en la seua publicació original a Vilaweb]
Vaja, doncs no m'ha eixit massa brillant, la veritat. És que estic practicant una miqueta l'apologia del terrorisme per a poder caure bé en alguns cercles selectes, i per si algun dia m'he de guanyar un plus fent de comentarista polític progressista i ample de mires. Sí, sí, d'eixos que diuen que la barrera electoral valenciana del 5% és una barbaritat antidemocràtica, però fer volar els aeroports (amb gent dins, quina pena, tu!) és que clar, has de tenir en compte que açò i allò, nogensmenys tot i així ben mirat tanmateix no és tan simple... Potser la retòrica em queda un poc artificial i desapassionada - però enteneu-me, no és fàcil, necessite un poc més de pràctica. Hi ha cursets on-line, o és suficient llegir de tant en tant alguna selecció de blocs incendiaris?
[Entrada original ací]
[Nota 2008: fins ací arribava l'entradeta de l'article en la seua publicació original a Vilaweb]
Vaja, doncs no m'ha eixit massa brillant, la veritat. És que estic practicant una miqueta l'apologia del terrorisme per a poder caure bé en alguns cercles selectes, i per si algun dia m'he de guanyar un plus fent de comentarista polític progressista i ample de mires. Sí, sí, d'eixos que diuen que la barrera electoral valenciana del 5% és una barbaritat antidemocràtica, però fer volar els aeroports (amb gent dins, quina pena, tu!) és que clar, has de tenir en compte que açò i allò, nogensmenys tot i així ben mirat tanmateix no és tan simple... Potser la retòrica em queda un poc artificial i desapassionada - però enteneu-me, no és fàcil, necessite un poc més de pràctica. Hi ha cursets on-line, o és suficient llegir de tant en tant alguna selecció de blocs incendiaris?
[Entrada original ací]
RC - Assaigs
Com al 90% dels bloggers en català, a mi també m’han regalat els Assaigs de Montaigne aquest Nadal. La identificació és sorprenentment acurada, i funciona en tots dos sentits: més d’un dels qui no tenien encara un blog, l’han obert inspirats poc després de rebre i fullejar aquest regal exquisit.
Però de fer-li una ullada a llegir-lo va un bon tros. Hi ha els optimistes, que han començat a llegir-lo pel principi – valents! Hi ha els pessimistes, que han començat a llegir per allò de “Filosofar és preparar-se per a morir” – glups! I per últim, estem els realistes, que hem començat a llegir cautelosament: buscant a l’índex i començant pels capítols més curts – curtíssims, alguns. Així que, en total, duc llegides unes cinc pàgines plenes de llatinades i coses mig curioses, mig banals: tot plegat una lectura un tant erràtica, com ho està essent tot últimament. Em cal posar-me ordre – i de passada, em cal un ordinador nou, o si no és nou almenys que funcione.
[Entrada original ací]
Però de fer-li una ullada a llegir-lo va un bon tros. Hi ha els optimistes, que han començat a llegir-lo pel principi – valents! Hi ha els pessimistes, que han començat a llegir per allò de “Filosofar és preparar-se per a morir” – glups! I per últim, estem els realistes, que hem començat a llegir cautelosament: buscant a l’índex i començant pels capítols més curts – curtíssims, alguns. Així que, en total, duc llegides unes cinc pàgines plenes de llatinades i coses mig curioses, mig banals: tot plegat una lectura un tant erràtica, com ho està essent tot últimament. Em cal posar-me ordre – i de passada, em cal un ordinador nou, o si no és nou almenys que funcione.
[Entrada original ací]
RC - A crits
Qui diu que la gent jove no veu les notícies? Ahir mateix, en un partit de futbol d’alguna categoria remota, un adolescent irat cridava: “T’haurien de penjar com a Saddam, fill de puta!” (i algú altre matisava cruelment: “...dels ouets!”). No m’estranya que el pobre àrbitre avisara la Guàrdia Civil en el descans, i que intentara compensar els seus errors inicials amb més errors, ara en favor de l’altre equip. En això, el futbol és com la vida: l’última esperança de contenir els nostres vicis sempre la trobarem en algun vici de signe contrari.
[ De passada: si el que volien a Iraq era propiciar la consolidació de la democràcia, deurien haver guillotinat jacobinament Saddam, i no haver-lo penjat com si fos un miserable camperol medieval. El Terror ja el tenen instaurat, només els falta un puntet de sofisticació... ]
[Entrada original ací]
[ De passada: si el que volien a Iraq era propiciar la consolidació de la democràcia, deurien haver guillotinat jacobinament Saddam, i no haver-lo penjat com si fos un miserable camperol medieval. El Terror ja el tenen instaurat, només els falta un puntet de sofisticació... ]
[Entrada original ací]
RC - Any nou
Un dels meus pocs propòsits d'any nou era escriure més. Doncs comencem bé: ni tinc ordinador, ni probablement tindria temps per a usar-lo si el meu vell i estimat aparell no estigués en coma irreversible...
Però creieu-me: tot i la nostra dependència recent de la micro-informàtica, el que més m'està fotent és que m'he quedat sense aigua calenta des de fa uns dies. No he deixat de dutxar-me per això (brrrr, quina forma de començar el dia!) - però m'estic deixant una barbeta de quatre o cinc dies que en altre temps hagués considerat intolerable. Ja veieu: estem ja en l'any nou, però la meua rebel·lia continua mesurant-se en mil·límetres. El fred no només conserva: es veu que et fa conservador, també.
[Entrada original ací]
Però creieu-me: tot i la nostra dependència recent de la micro-informàtica, el que més m'està fotent és que m'he quedat sense aigua calenta des de fa uns dies. No he deixat de dutxar-me per això (brrrr, quina forma de començar el dia!) - però m'estic deixant una barbeta de quatre o cinc dies que en altre temps hagués considerat intolerable. Ja veieu: estem ja en l'any nou, però la meua rebel·lia continua mesurant-se en mil·límetres. El fred no només conserva: es veu que et fa conservador, també.
[Entrada original ací]
RC - Intermezzo
[No sé on vaig llegir que quan hom duu massa temps sense escriure en el seu blog hauria de molestar-se en penjar una nota explicant perquè. Com els motius que m’han distret d’aquesta sana costum són bastant prosaics (feina, desgana, i un hardware rebel), recorreré a un altre recurs d’urgència del qual no s’ha d’abusar, tampoc: explicar, de forma pretensiosa i recargolada, els motius pels quals escric. En el meu cas són sempre les mateixes raons, contades amb paraules distintes – així que podeu botar-vos-les i esperar que m’inspire per a contar-vos alguna de les mil i una historietes apassionants que veig passar cada dia davant meu.]
Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.
No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.
No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.”
I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.
* * * * * * * *
Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.
Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!
[Entrada original ací]
Escriure, per a mi, ara, és com pintar ratlles a la paret per a comptar els dies dins la cel·la: així, el dia que estiga ja fora, si hi torne de visita, tindré la prova que vaig estar ací de veritat, i que les coses que he cregut viure no són només un engany de la memòria. És cert que he omès molts detalls concrets (massa!), i que qui travesse aquestes notes se sentirà sovint perdut – però no jo. Aquestes molletes de pa que vaig deixant caure pel camí em seran traça suficient.
No fa massa, quan dubtava si encetar o no un espai com aquest, el motiu que més em frenava era una insostenible sensació de provisionalitat: la meua vida era i és encara un dubte, un pont – no era així fa un any, i no ho serà l’any vinent perquè no podré suportar molt més temps les meues incerteses. Pensava que aquesta circumstància faria d’aquestes notes quelcom sense fil conductor, sense coherència ni la possibilitat de sedimentar lentament.
No estava equivocat respecte d’eixes mancances. Però finalment li vaig donar la volta a la truita i vaig caure en què precisament aquest intermedi, aquesta tensa sala d’espera, era millor ocasió per a escriure que algun altre període de quietud i serenitat. Ben mirat, només així podré rellegir-me en el futur i recordar aleshores que els dies, els mesos provisionals, ens els descompten igual que els que són de veres. Tant se val que els moments hagen estat del tot viscuts o que els hàgem sacrificat per un demà millor. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.”
I potser, qui ho sap, un matí lluminós m’alce del llit i me n’adone definitivament de la veritat més clara, més innegable: que l’endemà millor, quan arribe, serà tan provisional com el dia de hui. I que per tant, podem bescanviar decididament els sacrificis d’ara pels beneficis del futur, sense por ni càrrec de consciència. Viure hui és la nostra primera responsabilitat – viure demà, la segona, com a molt. Eixa sembla una revelació inevitable: quan arribe, no em sorprendrà gens. Però, no em pregunteu perquè, encara no sent que haja arribat. Paciència.
* * * * * * * *
Un estrany incident informàtic em fa dubtar si podré escriure una nota de felicitació de Nadal durant els pocs dies que falten. Aprofitaré, per tant, per a felicitar-vos ara. Fins i tot la gent que viu aquestes dates des de la més pura rutina hauria de recordar que són eixes convencions les que eviten que el món (i el nostre món personal també) no es faça miquetes. Per la meua banda, aquest serà un Nadal magnífic amb la família, i un any nou amb més metes de les que probablement podré aconseguir: no per repetir-se cada hivern aquests llocs comuns perden la seua importància.
Queda pendent per a una altra ocasió recuperar una dimensió primigènia, religiosa, del Nadal, a la qual no he renunciat mai, malgrat la meua deixadesa dels últims anys. Siga quin siga el significat que tinguen per a vosaltres, gaudiu d’aquestes festes que recorden l’alegria del naixement de Jesús. Bon Nadal!
[Entrada original ací]
RC - Nocturn
Quan entre cada matí a aquesta secció de blogs i veig que n'hi ha d'actualitzats a hores intempestives de la nit, no puc sinó pensar que qui els escriu o bé no treballa l'endemà, o per contra té el vici de treballar a deshora, fins a ben tard.
Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!
[Entrada original ací]
Doncs bé, endevineu quin és el meu cas aquesta setmana... La freqüència de les meues últimes notes vos serà de molta ajuda. Intentaré ser bo aquest Nadal i escriure una miqueta més. Però primum vivere, deinde philoblogari. Fem el que podem!
[Entrada original ací]
RC - Fred
La combinació entre el meu estil de vida, un tant auster i monàstic, i el fred que comença a escolar-se per totes les escletxes del meu pis mal aïllat, està començant a afectar-me la salut mental. L’estufa d’oli a penes fa efecte les poques hores que arribe a passar en el menjador cada nit. El radiador, que sí escalfa de forma immediata, proporciona un consol per als rigors de l’hivern que decreix amb el quadrat de la distància – en cristià: a dos metres ja no notes la caloreta. I els dos aparells en marxa alhora poden fer saltar els ploms en qualsevol moment!
L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)
Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...
[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]
[Entrada original ací]
L’any passat vaig arribar a un fràgil equilibri que em permetia sobreviure llegint o fent zapping cada nit. Em posava espatarrat al sofà, amb la meua bata de Lord anglès ben lligada i amb les cames damunt una vella cadira plegable. I la part principal: a l’altra banda de la cadira, havia de col·locar el radiador perpendicular a les cames, damunt de la llibresca torre de Babel que formaven una recent edició bilingüe de la Divina Comèdia i el Diccionari de l’IEC: només des d’eixa altura filològica el radiador podia mantenir calents els meus peuots sense socarrar-los. (Enguany intentaré fer la torre amb llibres roïns de butxaca, per a evitar-me problemes de consciència amb Dante i Mira...)
Però la major de les meues obsessions durant aquests dies i nits té a veure amb les portes, que han d’estar sempre tancades. Sempre. Ahir mateix, mentre mirava House, vaig arribar a posar-me nerviós per un moment de veure la lleugeresa i la despreocupació amb què els doctors travessaven sales i passadissos deixant que les portes es tancaren soles, parsimoniosament: l’efecte en mi era com si ràfegues d’aire gelat isqueren directament del televisor! Quan em vaig adonar de la meua incipient bogeria induïda pel fred, vaig posar a riure – per no plorar, com se sol dir. Si no em donen prompte les claus del meu nou pis, hauré de dipositar totes les meues esperances en l’escalfament global...
[Osti, em torna això de l’ull, durant aquests dies no m’havia passat. L'esperit del Nadal...]
[Entrada original ací]
RC - Pont
La crueltat dels ponts del calendari és aquesta: per llargs que siguen, només uneixen dos punts pròxims de la mateixa ribera del riu, fent una enganyosa corba en l’aire que et produeix la il·lusió que vas a creuar-lo. He aprofitat el temps al màxim, aquests dies, fent coses útils – i he alimentat així tots eixos projectes dels quals mai s’extingeix la brasa tot i el contacte persistent amb la realitat. Però arriba el dilluns, i quanta més carrereta has agafat, més gran és l’hòstia que et dones. I no perquè acabe el temps de no fer res important – sinó perquè comença de nou.
* * * * *
No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.
[Entrada original ací]
* * * * *
No sé si és motiu d’alegria o de frustració que la natura aquest cop s’haja avançat a la justícia (i mira que la natura s’ho ha rumiat una bona estona...). En qualsevol dels casos, els debats i els judicis al voltant del dictador tenien ja poc que veure amb la vida o la llibertat d’un assassí vell i decrèpit. És amb altres morts amb qui Xile ha de fer justícia – i amb més d’un viu segurament també.
[Entrada original ací]
RC - Estrés adventual
Si cada dia quan ens alçàrem del llit engegàrem la COPE durant uns minutets, i ens preguntàrem qui està definitivament com una puta cabra, si ells o nosaltres, la resposta, de tan simple i rotunda, ens posaria de bon humor per a començar el matí. Està bé fer inventari de les nostres xicotetes certeses abans d’abordar els grans dubtes. El que passa és que la gent no dosifica, s’hi enganxa escoltant una brofegada darrere de l’altra, i quan arriba a la feina ja fa una cara de maldous episcopal que veges tu qui ho arregla.
Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.
[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]
[Entrada original ací]
Ara: no sé si és per culpa de Federi & co. (no m’ha paregut sentir-lo hui entre les feres de la tertúlia) o de la N. que m’ho ha encomanat via bloc, des d’aquest matí l’ull esquerre em fa un tic-tac intermitent, com si anara a avançar un camió d’auto-escola com els que em trobe cada dia venint a l’oficina. Serà que vaig massa accelerat, aquests últims dies – no em passa mai, això de l’ull. De moment, m’agafaré les coses amb més calma, almenys fins el pròxim dilluns.
[Informació turística: qui li haja trobat el puntet eròtic a la guerra de les banderes, que baixe ací a València un pont d’Octubre qualsevol i tastarà la nostra orgia perpètua de símbols: tricolor, amb pollastre, amb estrella... tenim més varietats que el menú d’un restaurant italià. En qüestió de senyeres, pirotècnia i crispació política, hauríem de pensar-nos on està realment l’avantguarda i on la perifèria.]
[Entrada original ací]
RC - Encadenats
Si cada dia quan ens alçàrem del llit ens preguntàrem si estem mentalment sans o no i intentarem donar-nos, amb els nostres criteris, una resposta raonada, tant se val que els primers dies fos rotundament afirmativa: després de poques setmanes de constant interrogatori, acabaríem completament grillats – amb independència de si ho estàvem o no d’inici, i de si les nostres respostes continuen essent positives un matí rere l’altre. Aquesta és només una analogia pedestre que pot ajudar-nos a entendre els límits del nostre autoconeixement, els perills de preguntar-se encadenadament els perquès de cada cosa.
En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.
En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.
En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.
[Entrada original ací]
En el cas de l’individu, aquesta recerca introspectiva no tarda en topar-se amb l’absurd, amb aquest neguit que les paraules no aconsegueixen ultrapassar. Així, no és gens estrany que un terme com “existencial” haja pogut passar al llenguatge quotidià: la experiència prefilosòfica que fonamenta l’existencialisme ens és més bastant més accessible i familiar que les abstruses reflexions que s’hi inspiren, i que sovint resulten només en arabescos de paraules tan estranyes com supèrflues. Ex absurdo sequitur quodlibet.
En el cas en què la cadena infinita d’explicacions causals s’intenta aplicar no a un mateix, sinó a la societat sencera, el punt d’arribada més probable ja no és tan destructiu, sinó molt més tolerable - fins i tot autocomplaent. De la visió quadriculada del món que resulta en diem Sistema: una lent filtrada que només ens permet veure angles rectes, en comptes de la sinuosa superfície de les coses, i fa del món quelcom irreal en el propi procés de fer-nos-el comprensible. Aquesta és la barreja entre utopia i paranoia que ens pot dur a alçar-nos del llit cada dia i preguntar-nos: “estem tots bojos?”, repetir-nos cada dia que sí, oferir el nostre diagnòstic d’un món insà, i preveure (sempre encertadament) el com i perquè del rebuig que rep el nostre crit d’alarma.
En definitiva: si podeu esperar poques hores i un cafè abans de fer-vos cap pregunta difícil, millor. Si no se la feu en tot el dia, potser millor encara. Passeu un bon pont de la Constitució – o passeu-vos la Constitució pel pont, com preferiu.
[Entrada original ací]
RC - Silencis
Des que jo vaig arribar (i no fa tant, d’això) m’ha semblat veure-la sempre igual: asseguda a les primeres files, discretament, veient passar un per un davant d’ella tots els qui creien tindre alguna cosa a dir. Ha esperat tot aquest temps, mentre escoltava i prenia les notes més acurades – a voltes les ha escrites des d’una justa admiració, però d’altres també per a que algunes estupideses proferides ex-cathedra no gaudiren d’un oblit impune.
Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.
Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.
[Entrada original ací]
Absolutament tothom, els qui seien al costat seu i els qui la vèiem des de la darrera fila, sabíem que el dia que alcés el braç per a dir la seua, el dia que pujara a la tarima per a trencar el seu silenci, no ens deixaria indiferents. Doncs bé: ja ha parlat. Ara, alguns l’aplaudiran, altres l’envejaran – i la gent pràctica, que en som la majoria, buscarem alguna forma sana d’aplaudir-la i envejar-la alhora (ja he escrit massa, darrerament, d’aquestes meues admiracions casolanes). I li demanarem que continue: ara que li coneixem la veu, ja no sabrem tolerar-li que calle de nou.
Fa dies, setmanes – fa més temps que tot això, potser – que sent com els meus errors i les meues angoixes comencen a tenyir obscurament les notes desordenades que prenc i penge ací. Per a hui mateix tenia ja enllestida una altra lletania trista i resignada, un altre volantí de subordinades sobre els meus somnis soterrats. Afortunadament, i per sorpresa, una bona notícia ha arribat a temps de redimir-me, i m’ha permès parlar-vos, encara que siga crípticament, dels èxits aliens en comptes de les misèries pròpies. Com les meues obsessions estan lluny encara de poder dissoldre’s, ja tindré ocasió de publicar la nota que s’ha quedat en el calaix. Però mentrestant, estem de festa: la mesura de les seues paraules endolcirà els nostres silencis.
[Entrada original ací]
EM - Final
Avui, que s’inaugura l’era post-Zidane amb la inauguració de la Universitat d’Estiu de Gandia (Internacional? Però si el tema és el País Valencià! Intranacional, en tot cas!), he decidit tancar aquest espai per vacances. Estaria bé dir ara que tinc grans idees per al futur – però no seria cert, del meu futur només em preocupen els números: els del compte corrent (els negatius) i algun altre (les arrels quadrades dels negatius, per exemple).
Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.
Ben prompte, no sé exactament quan, li donaré la volta al blog per a poder llegir-lo de dalt a baix i copiar-lo a un arxiu. Així, algun dia, quan els números deixen d’obsessionar-me, tornaré a llegir aquestes notes per a comprovar, molt probablement, que les conviccions ací expressades no eren suficientment profundes i fermes com per a veure’m forçat a rectificar-les.
EM - La indiferència
Amb la gent que, per alguna estranya mania, se sent virulentament perseguida i arraconada per les seues idees i postures particulars, només hi ha una estratègia possible: fer-los veure que és justament la nostra indiferència el que ens fa més fàcil tolerar-los sense reserves. Això mateix, veure’s tolerats sense adhesió ni oposició, se’ls pot arribar a fer insuportable.
EM - Octubre 2003
[Aquest fragment de correu electrònic és d'Octubre 2003, ja fa quasi tres anys. El destinatari era Robert, a qui havien ofert la possibilitat d'escriure un llibre sobre comunicació local. Ho comente, amb perspectiva, més avall. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
Aquest diumenge tinc una festa (la festa anual d'antics alumnes del col•legi major), i la pròxima setmana un examen sobre un curs de Qualitat a l'Empresa que he fet a distància: això em lleva temps per a estudiar Humanitats, però bé, què li he de fer. Estic bastant més ocupat del que estava a Barcelona. O sense eufemismes: vaig tant de cul com quan estudiava el batxiller ací a Gandia.
Escriu llibres ara que pots. Arriba una edat (o millor: "situació", perquè per edat tu i jo en tenim la mateixa) on la feina et deixa poc de temps com per a grans projectes. Jo no tinc temps fora de la feina per a aprendre tant d'alguna cosa com per a fer-hi un llibre. Quan un sap una miqueta de cada cosa, però només una miqueta, com crec que és el meu cas, se li tanquen les portes de la creació cultural.
No sé si aquesta reflexió te l'havia feta abans, però la tinc assumida des de fa un cert temps. Pensant en servir la meua societat en alguna cosa, si poguera triar entre ser un intel•lectual (de ciències, de lletres, això és igual) i ser un polític, triaria ser un intel•lectual (de segona o tercera categoria, això és irrellevant). Va més amb la meua forma de ser, crec jo. Però les circumstàncies fan que cada dia estiga més lluny de fer una vida cultural important, perquè al que dedique la major part del meu temps és a tasques "de gestió". L'única cosa en què sume dia rere dia experiència i vàlua és en el "fer" més que no pas en el "pensar": i això, en la disjuntiva anterior, em condemna a la política més aviat o més tard. I no sé si tinc tantes condicions per a la política com per a altres coses, no ho tinc gens clar.
Tot això venia pel que deies de fer un llibre, o un curset: fes-ho fins que s'acabe el "compte enrere" que ens separa de la vida plenament "adulta". Jo, almenys, ja note que se m'acaba el crèdit, em queden dos anys de la segona carrera i després ja s'ha acabat.
[Continue anant tan de cul com quan feia el Batxiller - però potser les coses que faig no les faig tan bé com aleshores. Dels desavantatges de la manca d'especialització cultural sóc encara més conscient ara que fa tres anys - per això probablement l'única cosa semblant a un llibre que he pensat en escriure tenia a veure amb la divulgació científica, i tot i així em sent profundament incapaç.
Però el paràgraf que més m’impacta és el que parla del “fer” i el “pensar”, amb el qual estic d’acord encara – però a estes alçades he d’extreure conseqüències més radicals. La primera és que sóc negat per a la política: quan em faig una idea de què espere d’un polític, veig qualitats (no diré virtuts, perquè no sé si ho són) que em són alienes, i que no arribe a temps d’adquirir. La segona és que, de tant de “fer”, el pensar se m’ha quedat excessivament lligat al sentit comú, a una certa prudència i moderació que, justament per ser tan útil en la vida quotidiana, resulta supèrflua i innòcua en àmbits que haurien de ser més lliures i originals, com els del pensament.
Idees, en tinc – afegiré, immodestament, que a voltes crec que les que tinc són millors que les dels qui es dediquen precisament a tenir-ne i exposar-les públicament. Però no em pareix que siguen gens originals ni interessants: no són més meues que de molta gent amb qui les compartisc, i no veig quin sentit tindria exposar-les com a pròpies. Confie en que la forma en què veig el món em faça feliç, però no crec que em puga fer famós, ni conegut. I potser la gent que tinc a prop espera exactament el mateix de mi. ]
EM - Essències
Genial ocurrència de Forges en El País de hui: "España es, me temo, una unidad de ladrillo en lo litoral" - i afegeix un mapa de la península que pren forma de rajola en la seua façana est. Podeu veure-ho ací.
Front a la visió espiritualment unitària d'Espanya que s'ha intentat formular recentment des de la teologia (sense sort, perquè la teologia és poc donada a consensos), aquesta, més materialista, té més evidències empíriques al seu favor. No és del tot unitària - però d'això no sé si alegrar-me o lamentar-me, perquè ja ens aniria bé repartir millor la rajola per la península. Més solidaritat que la del ciment, impossible.
(Els curiosos podeu explorar la formulació clàssica en què es basa Forges en l'enllaç següent:
http://www.filosofia.org/his/h1933a1.htm)
Front a la visió espiritualment unitària d'Espanya que s'ha intentat formular recentment des de la teologia (sense sort, perquè la teologia és poc donada a consensos), aquesta, més materialista, té més evidències empíriques al seu favor. No és del tot unitària - però d'això no sé si alegrar-me o lamentar-me, perquè ja ens aniria bé repartir millor la rajola per la península. Més solidaritat que la del ciment, impossible.
(Els curiosos podeu explorar la formulació clàssica en què es basa Forges en l'enllaç següent:
http://www.filosofia.org/his/h1933a1.htm)
EM - Metro
En un sentit estrictament polític, el colp que han rebut els dirigents valencians pocs dies abans de la gran celebració amb el Papa pot haver sigut enorme. Tota administració té preferències i deficiències. Les preferències del govern valencià són ben clares, m’estalviaré citar-les. Les deficiències, que en són moltes, solen esperar ocultes fins que un atzar desastrós les trau a la llum del dia. Que el govern valencià pague les seues responsabilitats com les ha de pagar depèn de com se sàpiguen explicar i explotar.
Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.
Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.
Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.
Recordar que una ciutat la fan centenars de milers de treballadors que passen hores en el metro, en l’embús del trànsit, que necessiten metges, jutges i mestres, i no només els edificis i els grans esdeveniments, és una reflexió necessària. Una reflexió que el dia a dia mediàtic potser fa emmudir, però que ara sonarà amb una força i una profunditat inesperades – i que tampoc desitjàvem. Les mateixes paraules sonen més fortes avui que fa una setmana, sense que calga alçar la veu: ens convé, doncs, vocalitzar bé, no cal cridar més.
Però lliurar-se a la demagògia més oportunista, més injusta, més bàrbara, no és només condemnable des de moltes sensibilitats – sinó que a més, juga contra els propis interessos polítics dels nostres demagogs, amateurs o professionals. Per exemple (i no m’ho invente), comparar els morts del metro amb els morts per la fam o la sida que l’Església no ajuda a combatre no és només estúpid – és com fer-se l’harakiri amb un boomerang. Allunyar-se d’una mínima serenitat en la crítica és fer el paper que els bufons feien per als monarques: convertir la crítica quelcom tan ridícul que resulte, al capdavall, inofensiu.
Em falla la memòria, i no sé si la línia 1 és exactament la mateixa que agafava quatre cops per setmana fa 6, 8, 10 anys, quan vivia prop de l’Empalme. Si era així, ja donava una miqueta de llàstima – i la comparació amb altres línies més noves era del tot desfavorable. Però mai vaig pensar que tindria un accident: no podríem viure si pensàrem a totes hores en els múltiples fils de què penja la nostra supervivència. Quan es trenca un fil, quaranta fils, és l’hora de les preguntes: i les respostes haurien de ser ben clares. Fins ací és on vull saber – qui vulga anar més de pressa, que tinga compte de no descarrilar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)